En aquesta època de canvis històrics al nostre país, un dels debats que impregna la societat catalana és el que es produeix entre els rupturistes i els possibilistes respecte del futur de Catalunya al si de l'Estat espanyol. Els rupturistes defensen que ja no hi ha recorregut dins d'aquest Estat per fer avançar el nostre autogovern i garantir així el futur del nostre minvat Estat del Benestar; els possibilistes consideren que encara hi ha escletxes suficients com per intentar un (darrer) assalt i assegurar la viabilitat de la nostra societat dins el marc polític actual.
Entre les propostes que ens ofereixen els possibilistes hi ha la d'intentar assolir una millora del nostre finançament (autonòmic) per assegurar la viabilitat del nostre Estat del Benestar i, sobretot, per equiparar la seva capacitat de prestació al nostre nivell de riquesa.
A l'hora de valorar la viabilitat d'aquesta proposta cal analitzar detingudament els resultats obtinguts amb la darrera reforma del sistema de finançament, la de 2009, tenint en compte que l'escenari en què es va produir la negociació per reformar el sistema de 2001 era objectivament molt més propici per als interessos catalans que el que tenim actualment.
Recordem, per començar, que l'objectiu principal de la reforma impulsada el 2006 per la Generalitat era el d'assolir un sistema de repartiment dels recursos entre les CAs més just i equitatiu, ja que el sistema de 2001 generava efectes perversos al no respectar el principi d'ordinalitat. Concretament, això vol dir que, després que l'Estat recaptés els recursos tributaris i els distribuís entre les CAs, les comunitats més riques perdien posicions respecte de la situació inicial en el rànquing de recursos per capita (els diners que té el govern autonòmic per invertir per ciutadà), quedant fins i tot per sota de la mitjana estatal; l'efecte contrari es generava en moltes de les comunitats "pobres".
Perquè ens entenguem: imagini's que vostè (Catalunya) es reuneix en una sala amb 14 persones més i acorden posar en funcionament un sistema de repartiment de recursos per, en teoria, intentar anivellar els recursos de tothom per ser més iguals. Cadascú ficarà els diners que pugui a la caixa que hi ha al mig de la sala i després algú (Estat) repartirà els diners entre les 15 persones. Suposem també que, sumant els diners de tots i dividint-los pel nombre de persones, la mitjana surt a 100€ per cap. Doncs bé, vostè, que és la tercera comunitat més rica, fica a la caixa 121€; en canvi, Extremadura, que és la penúltima comunitat més pobra, només pot posar a la caixa 68€. Un cop tothom ha ficat els diners a la caixa, l'Estat els reparteix i es produeix el següent efecte: vostè rep 94€, queda en 11a posició i 6€ per sota de la mitjana; Extremadura rep 126€ i passa a la 1a posició quant a recursos. Això és el que va succeir l'any 2007. I aquesta era una de les coses que es volia canviar amb la reforma de 2009, de fet, la principal.
Les negociacions entre les CAs i l'Estat van durar aproximadament quatre anys, i el nou model va entrar en vigor amb data d'1 de gener de 2009. Vegem ara els resultats d'aquest nou model amb les dades de la liquidació de 2011, les més recents que estan disponibles.
+-+2011.png)
Tal com podem veure al gràfic del costat, tantes tensions i tanta negociació aparentment no van servir per canviar els resultats de fons del model de 2001. Com podem observar, per al cas concret de Catalunya, la pèrdua de recursos respecte de la situació inicial - en què Catalunya disposa d'un 19% més de recursos que la mitjana espanyola - continua deixant el nostre país per sota de la mitjana estatal i, el que és més greu, li fa perdre posicions en finançament per capita, passant de ser la 3a comunitat quant a recursos a la 10a. Així doncs, Catalunya passa de tenir 2331€ per invertir per habitant, a 2243€. La mitjana estatal es queda en 2257€ per habitant.
Els efectes anòmals del model de finançament de 2009, però, no acaben aquí. Un model de distribució de la riquesa que poguéssim definir com a just hauria de complir dues premisses, basades en el sentit comú: primera, que les comunitats més riques perdin capacitat d'inversió, que guanyaran les que tenen menys capacitat (l'idea és que tothom tendeixi a acostar-se a la mitjana de 100); segona, que el reajustament dels recursos no alteri l'ordre en la capacitat fiscal dels territoris (es tracta de redistribuir els recursos, no de "penalitzar" un territori per ser ric; cal reconèixer, en aquest sentit, l'esforç fiscal de cada territori).
Com es pot observar, el model de 2009 no compleix cap d'aquests dos requisits i, de fet, genera els efectes contraris, provocant una redistribució de la riquesa aleatòria i perversa. Així, per exemple, de les vuit CAs que es situen per sobre de la mitjana (les "riques"), tres perden recursos però, atenció, cinc en guanyen; és a dir, Aragó, Cantàbria, Astúries, La Rioja, i Castella i Lleó passen a ser "més riques" després del repartiment de recursos; un sistema que fa alguns dels rics més rics. Un altre element curiós del sistema és que aquest no tracta per igual totes les comunitats que es situen inicialment per sota de la mitjana (les "pobres"); si comparem Castella-la Manxa amb Múrcia, que són dues comunitats amb una riquesa inicial bastant semblant (85 i 84 respectivament), veiem que els seus guanys són desiguals: Castella-la Manxa veu incrementats els seus recursos en 18 punts, mentre que Múrcia només els incrementa en 9 punts; busquin alguna raó objectiva per explicar aquest fenomen. Per altra banda, un altre efecte maquiavèlic del sistema és que algunes de les comunitats amb menys recursos reben una pluja de diners que eleva la seva capacitat d'inversió fins molt més amunt del que els correspondria per recursos inicials; el cas d'Extremadura és paradigmàtic (de ser la 14a comunitat en ingressos fiscals amb 1491€ per capita, passa a ser la 5a amb 2585€ per capita, 430€ per capita més que la Comunitat de Madrid - la més rica - i 340€ més que Catalunya); curiosa manera de redistribuir la riquesa aquesta de convertir el ric en pobre i el pobre en ric. Finalment trobem el cas del País Valencià, potser el d'efectes més perversos de tot el sistema; al trobar-se per sota de la mitjana estatal en ingressos fiscals per capita, seria d'esperar que fos receptora neta de recursos; doncs bé, contràriament al que dicta el sentit comú, el País Valencià passa de tenir un 93,7% de la capacitat tributària del conjunt de l'Estat, a un 93,6% després del repartiment de recursos; és a dir, el País Valencià és més pobre respecte del conjunt després de la redistribució que del que ho era abans; un sistema, doncs, que fa el pobre més pobre.
Ara, doncs, posin a un costat de la balança aquests resultats i el seu mimetisme amb els del model de 2001, i a l'altre els esforços, tensions, males passades, improperis i coses similars que vam haver d'aguntar els catalans per, senzillament, reclamar un objectiu que era just: participar en la solidaritat, però sense passar a la cua del tren. Ens hi jugàvem el nostre propi benestar, i vam perdre la batalla estrepitosament. Va valer la pena? No. Quatre anys d'esforços per aconseguir moure la línia tan sols un miserable centímetre. Ara pensin en el context actual, i responguin la següent pregunta: estan disposats a emprendre de nou aquell camí en vista dels resultats que podem esperar? Personalment, no ho estic. Esperar que algun dia el repartiment dels recursos entre les comunitats de l'Estat s'acosti a alguna situació mínimament justa seria cometre una imprudència que ens faria perdre el nostre benestar present i futur. Si moure'ns un centímetre ens va costar tanta sang, què ens costaria moure la línia deu metres? La vida, i això és quelcom que no hauríem d'estar disposats a regalar-li a ningú. Vostès decideixen.
Entre les propostes que ens ofereixen els possibilistes hi ha la d'intentar assolir una millora del nostre finançament (autonòmic) per assegurar la viabilitat del nostre Estat del Benestar i, sobretot, per equiparar la seva capacitat de prestació al nostre nivell de riquesa.
A l'hora de valorar la viabilitat d'aquesta proposta cal analitzar detingudament els resultats obtinguts amb la darrera reforma del sistema de finançament, la de 2009, tenint en compte que l'escenari en què es va produir la negociació per reformar el sistema de 2001 era objectivament molt més propici per als interessos catalans que el que tenim actualment.
Recordem, per començar, que l'objectiu principal de la reforma impulsada el 2006 per la Generalitat era el d'assolir un sistema de repartiment dels recursos entre les CAs més just i equitatiu, ja que el sistema de 2001 generava efectes perversos al no respectar el principi d'ordinalitat. Concretament, això vol dir que, després que l'Estat recaptés els recursos tributaris i els distribuís entre les CAs, les comunitats més riques perdien posicions respecte de la situació inicial en el rànquing de recursos per capita (els diners que té el govern autonòmic per invertir per ciutadà), quedant fins i tot per sota de la mitjana estatal; l'efecte contrari es generava en moltes de les comunitats "pobres".
Perquè ens entenguem: imagini's que vostè (Catalunya) es reuneix en una sala amb 14 persones més i acorden posar en funcionament un sistema de repartiment de recursos per, en teoria, intentar anivellar els recursos de tothom per ser més iguals. Cadascú ficarà els diners que pugui a la caixa que hi ha al mig de la sala i després algú (Estat) repartirà els diners entre les 15 persones. Suposem també que, sumant els diners de tots i dividint-los pel nombre de persones, la mitjana surt a 100€ per cap. Doncs bé, vostè, que és la tercera comunitat més rica, fica a la caixa 121€; en canvi, Extremadura, que és la penúltima comunitat més pobra, només pot posar a la caixa 68€. Un cop tothom ha ficat els diners a la caixa, l'Estat els reparteix i es produeix el següent efecte: vostè rep 94€, queda en 11a posició i 6€ per sota de la mitjana; Extremadura rep 126€ i passa a la 1a posició quant a recursos. Això és el que va succeir l'any 2007. I aquesta era una de les coses que es volia canviar amb la reforma de 2009, de fet, la principal.
Les negociacions entre les CAs i l'Estat van durar aproximadament quatre anys, i el nou model va entrar en vigor amb data d'1 de gener de 2009. Vegem ara els resultats d'aquest nou model amb les dades de la liquidació de 2011, les més recents que estan disponibles.
+-+2011.png)
Els efectes anòmals del model de finançament de 2009, però, no acaben aquí. Un model de distribució de la riquesa que poguéssim definir com a just hauria de complir dues premisses, basades en el sentit comú: primera, que les comunitats més riques perdin capacitat d'inversió, que guanyaran les que tenen menys capacitat (l'idea és que tothom tendeixi a acostar-se a la mitjana de 100); segona, que el reajustament dels recursos no alteri l'ordre en la capacitat fiscal dels territoris (es tracta de redistribuir els recursos, no de "penalitzar" un territori per ser ric; cal reconèixer, en aquest sentit, l'esforç fiscal de cada territori).
Com es pot observar, el model de 2009 no compleix cap d'aquests dos requisits i, de fet, genera els efectes contraris, provocant una redistribució de la riquesa aleatòria i perversa. Així, per exemple, de les vuit CAs que es situen per sobre de la mitjana (les "riques"), tres perden recursos però, atenció, cinc en guanyen; és a dir, Aragó, Cantàbria, Astúries, La Rioja, i Castella i Lleó passen a ser "més riques" després del repartiment de recursos; un sistema que fa alguns dels rics més rics. Un altre element curiós del sistema és que aquest no tracta per igual totes les comunitats que es situen inicialment per sota de la mitjana (les "pobres"); si comparem Castella-la Manxa amb Múrcia, que són dues comunitats amb una riquesa inicial bastant semblant (85 i 84 respectivament), veiem que els seus guanys són desiguals: Castella-la Manxa veu incrementats els seus recursos en 18 punts, mentre que Múrcia només els incrementa en 9 punts; busquin alguna raó objectiva per explicar aquest fenomen. Per altra banda, un altre efecte maquiavèlic del sistema és que algunes de les comunitats amb menys recursos reben una pluja de diners que eleva la seva capacitat d'inversió fins molt més amunt del que els correspondria per recursos inicials; el cas d'Extremadura és paradigmàtic (de ser la 14a comunitat en ingressos fiscals amb 1491€ per capita, passa a ser la 5a amb 2585€ per capita, 430€ per capita més que la Comunitat de Madrid - la més rica - i 340€ més que Catalunya); curiosa manera de redistribuir la riquesa aquesta de convertir el ric en pobre i el pobre en ric. Finalment trobem el cas del País Valencià, potser el d'efectes més perversos de tot el sistema; al trobar-se per sota de la mitjana estatal en ingressos fiscals per capita, seria d'esperar que fos receptora neta de recursos; doncs bé, contràriament al que dicta el sentit comú, el País Valencià passa de tenir un 93,7% de la capacitat tributària del conjunt de l'Estat, a un 93,6% després del repartiment de recursos; és a dir, el País Valencià és més pobre respecte del conjunt després de la redistribució que del que ho era abans; un sistema, doncs, que fa el pobre més pobre.
Ara, doncs, posin a un costat de la balança aquests resultats i el seu mimetisme amb els del model de 2001, i a l'altre els esforços, tensions, males passades, improperis i coses similars que vam haver d'aguntar els catalans per, senzillament, reclamar un objectiu que era just: participar en la solidaritat, però sense passar a la cua del tren. Ens hi jugàvem el nostre propi benestar, i vam perdre la batalla estrepitosament. Va valer la pena? No. Quatre anys d'esforços per aconseguir moure la línia tan sols un miserable centímetre. Ara pensin en el context actual, i responguin la següent pregunta: estan disposats a emprendre de nou aquell camí en vista dels resultats que podem esperar? Personalment, no ho estic. Esperar que algun dia el repartiment dels recursos entre les comunitats de l'Estat s'acosti a alguna situació mínimament justa seria cometre una imprudència que ens faria perdre el nostre benestar present i futur. Si moure'ns un centímetre ens va costar tanta sang, què ens costaria moure la línia deu metres? La vida, i això és quelcom que no hauríem d'estar disposats a regalar-li a ningú. Vostès decideixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada