2 anys de Govern d'Entesa

Aquesta setmana es compleixen 2 anys des que el Govern d'Entesa, format per PSC, ERC i ICV-EUiA, va prendre possessió i va començar a dirigir el nostre país. L'acord a què les tres formacions polítiques van arribar, poc després de les eleccions de l'1 de novembre de 2006, suposava una continuació de la l'experiència iniciada el 2003 amb el primer govern de coalició de la Catalunya democràtica, format pels mateixos partits, que havia acabat el mandat un any abans del que s'esperava arran de l'expulsió dels consellers d'ERC del Govern pel "no" que aquesta formació política va decidir defensar en el referèndum de l'Estatut. Malgrat tot, les circumstàncies en les quals es va signar aquest pacte de govern eren ja molt diferents d'aquelles de l'any 2003, amb la discussió de l'Estatut gairebé finalitzada i amb un panorama polític i econòmic que en aquells moments convidava a un cert optimisme de cara a l'estabilitat política del nou Govern, sempre que no apareguessin entrebancs excessivament complicats i inesperats pel camí i sempre que determinats temes de l'agenda política es desenvolupessin amb una certa agilitat.
Ara que ens trobem a l'equador de la legislatura, doncs, sembla interessant fer un petit balanç de la tasca de govern i de les polítiques que ha desenvolupat l'executiu presidit per en José Montilla, per veure tot allò que ja ha fet i els reptes que se li plantegen de cara a un futur no massa llunyà. Entre els aspectes més importants aconseguits pel del Govern d'Entesa, podem destacar-hi:

• Estabilitat. Després de l'experiència de la legislatura 2003-2006, un dels aspectes que més destaca del Govern d'Entesa és l'estabilitat que fins ara l'ha caracteritzat. PSC, ERC i ICV-EUiA han après dels errors del passat i han sabut cohesionar molt millor la seva coalició, coordinant la seva acció i mostrant davant dels catalans la màxima unitat que un govern d'aquestes característiques pot mostrar. Sens dubte, la veu pròpia de cadascun dels partits es fa sentir, s'ha de fer sentir, però això no exclou que a l'hora d'impulsar les polítiques públiques que es van marcar a l'acord de govern, els tres partits hagin reeixit en una posició clara i conjunta. Sembla que el saber fer del President hi ha contribuït en gran part, encara que segurament també hi ha jugat un paper important l'objectiu dels tres partits d'aprofitar al màxim aquesta segona oportunitat que l'electorat els va proporcionar després del trencament del primer executiu de progrés.
• Increment de la inversió per habitant. Des de l'arribada del Govern d'Entesa, la inversió pública per habitant ha continuat augmentant, seguint la línia ascendent que es va iniciar amb els pressupostos del 2005. En els pressupostos d'enguany, que ara s'estan discutint al Parlament, aquesta despesa puja fins a 744€, per sobre dels 718€ de l'any 2008 i molt lluny dels 365€ de l'any 2003.
• Pressupostos de la Generalitat expansius. Amb cada nou exercici, s'ha produït una expansió dels pressupostos de la Generalitat, d'un 8'5% l'any 2007, d'un 7'86% l'any 2008 i d'un 11'4% l'any 2009. Això, sens dubte, implica un augment dels recursos disponibles per desenvolupar totes aquelles polítiques que Catalunya necessita per fer front als reptes que se li estan plantejant a nivell social, econòmic, de desenvolupament..., i més ara en aquests moments de crisi econòmica.
  
• Elevada despesa social. La despesa social es manté per sobre del 50% en tots els pressupostos, respectivament 54% (2007), 52% (2008) i 51'6% (2009), fet que demostra un important compromís en les matèries d'educació, salut, protecció social (dependència, entre d'altres) i habitatge.
• Expansió de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Des de l'arribada dels governs d'esquerres, la Generalitat ha realitzat un important esforç inversor en R+D+i, una eina molt necessària, tot i que no suficient, per garantir la consecució d'una economia del coneixement que ens permeti passar d'una estructura productiva intensiva en treball poc qualificat a una d'intensiva en tecnologia i treball qualificat.
• Inversió elevada en infraestructures. El Govern d'Entesa ha continuat l'esforç inversor que ja va iniciar el primer govern de progrés en camps com el desenvolupament del transport públic, la millora de la xarxa viària i l'expansió de les energies renovables. Obres com el desdoblament de l'eix transversal, l'extensió de la xarxa de metro (L3, L2, L5 i L9 en els propers temps) i de FGC (desdoblament de la via Barcelona-Martorell per crear el metro del Baix Llobregat i extensió del servei a Sabadell i Terrassa), la construcció de camps eòlics... són iniciatives encaminades a pal·liar el dèficit històric en infraestructures que arrossega Catalunya des de l'adveninment de la democràcia a Espanya.
  
• Pactes Nacionals. L'acord amb l'oposició, sobretot amb CiU, és fonamental en algunes matèries, importants per al país, com ara educació, infraestructures, habitatge o innovació, ja que és important garantir un desenvolupament constant de polítiques en aquestes matèries més enllà dels canvis de govern que es puguin esdevenir en el futur. Sens dubte, aquests pactes no han d'encotillar l'acció legítima de govern, però han de donar uns objectius a llarg termini en els quals hi estiguin d'acord totes les forces polítiques que puguin desenvolupar tasques de govern.
• Acció exterior. El Govern d'Entesa ha realitzat una important inversió en la projecció exterior de Catalunya, esforç que sovint ha estat criticat per alguns sectors socials. Ara bé, aquest esforç és més que necessari, fonamentalment per qüestions econòmiques. Les oficines que la Generalitat ha obert a l'exterior creen una plataforma gens menyspreable per a les empreses catalanes per contactar amb l'exterior i cercar-hi elements tan necessaris com inversió o tecnologies que ajudin a desenvolupar el nostre teixit productiu, alhora que suposen una plataforma interessant per donar a conèixer el nostre país a la resta del món en matèries com la cultura, les quals poden atraure al seu torn un major turisme de qualitat cap a Catalunya.

Sens dubte, tots aquests, i d'altres que no recollim, són aspectes molt positius que en aquests 2 anys han contribuït a millorar el nostre país de forma important. Ara bé, l'obra de govern mai és perfecta i sempre hi ha aspectes que cal millorar i polir, i aquest govern no podia ser menys i també en té alguns. En primer lloc, podríem remarcar que, malgrat haver aconseguit una bona estabilitat, els tres partits que formen part del govern haurien de millorar la seva coordinació en algunes matèries com ara l'educació i les infraestructures, i no burxar en les seves diferències per "marcar paquet" ni tenir temptacions d'anar ràpidament darrere la pancarta per pressionar els seus socis de coalició. És evident que no es pot demanar un discurs monolític i homogeni a un govern plural, però en política els gestos també són importants i alguns socis de la coalició haurien de desprendre's de la temptació de fer oposició des del govern, doncs això transmet a la societat una imatge de certa divisió i l'únic que aconsegueix és donar-li armes a una oposició que sempre està a l'aguait per treure profit de les discrepàncies entre els socis de l'Entesa. En segon lloc, caldria millorar la comunicació per fer arribar més bé l'obra de govern al conjunt de la societat, ja que s'estan desenvolupant molt bones polítiques però sovint els ciutadans no les perceben amb suficient claredat. En tercer lloc, caldria millorar algunes polítiques com ara les relacionades amb les energies renovables, camp en el qual la indústria catalana és capdavantera però en el qual el nostre país està a la cua, fonamentalment per les reticències que en moltes zones troba el Govern de determinats grups conservacionistes o ajuntaments que estan mancats de visió de conjunt. Ara bé, malgrat aquests aspectes i d'altres que cal millorar, podem concloure que en aquests dos anys (i en els cinc de governs de progrés) el país ha avançant en matèries molt importants per al nostre futur, i el balanç que se'n fa en general no pot ser sinó qualificat amb un notable alt, fet que es materialitza en l'enquesta més recent del Periódico de Catalunya, en la qual l'Entesa conservaria la majoria absoluta a la Cambra catalana, malgrat l'ascens de CiU, si es fessin avui eleccions (http://www.elperiodico.com/EDICION/ED081120/CAT/CARP01/PDF/g016mR02.PDF).

De cara a un futur no massa llunyà, dos són els grans temes que haurà d'afrontar el Govern d'Entesa: el sistema de finançament autonòmic i la sentència del TC sobre l'Estatut. Ambdós són temes que, com espases de Dàmocles, pengen sobre la política catalana i més concretament sobre la coalició de govern. Respecte al sistema de finançament, tot sembla apuntar cap a una resolució convulsa i lenta, tal i com es desprèn de l'última reunió entre el conseller Castells i el ministre Solbes. El govern central s'ha entestat en donar llargues a l'acord de finançament per tal d'evitar interferències d'aquesta negociació en l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, prevista pel desembre. L'existència d'aquesta intenció no augura una proposta precisament satisfactòria per a les demandes catalanes, i els reiterats incompliments de paraula respecte els terminis fan que la desconfiança cap al govern de Zapatero creixi entre uns partits catalans que d'aquí a un temps poden ser decisius per mantenir l'estabilitat del govern socialista a Madrid, sobretot en funció de quin executiu s'acabi conformant a Euskadi després de les eleccions que s'hi celebraran a la primavera del 2009. Un mal acord, en tot cas, pot deixar molt tocat el govern català i, especialment, el PSC, que ara n'ostenta la presidència.
El mateix pot passar amb la sentència del TC, sobretot si restringeix molt l'Estatut o toca o elimina parts sensibles del mateix. La major part dels partits catalans estan d'acord en consensuar una resposta comuna davant d'una sentència adversa, però no podem passar per alt que una restricció important de l'Estatut per part del TC podria comportar canvis significatius en el mapa electoral català i minar de forma important les possibilitats del PSC per reeditar una coalició de govern.
En tot cas, caldrà esperar quina és l'evolució que prenen aquests dos temes per anar analitzant les possibles conseqüències polítiques i socials que se'n puguin derivar. Les possibilitats són múltiples i, ara per ara, és impossible avançar quin serà el futur del mapa polític català, ja que hi ha tot un conjunt de variables que són impossibles de controlar. I com la política-ficció sovint s'acostuma a equivocar, només ens resta dir: donem-li temps al temps.

La sociovergència: una opció de futur?

Farà unes dues setmanes que Unió Democràtica de Catalunya celebrava el seu 24è congrés, en el qual Josep Antoni Duran i Lleida fou reelegit president de la formació cristianodemòcrata. En el seu últim discurs davant dels delegats del partit i de representants de les altres forces polítiques catalanes (PSC, CDC, ERC, PPC, ICV-EUiA i C's), Duran va apostar per un futur govern de CiU i PSC a la Generalitat de Catalunya després de les properes eleccions previstes per al 2010. No és una opció nova en el mapa polític català, doncs ja es va considerar durant el darrer procés electoral com una de les coalicions de govern possibles, a banda del front nacionalista (CiU i ERC), de l'entesa d'esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) i del govern de concentració nacional (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA). El que cal preguntar-se ara, però, és si aquesta coalició seria una opció de futur viable. Per respondre el nostre dubte, abordarem la pregunta des de dos punts de vista diferents: en primer lloc, des d'una perspectiva institucional; i en segon lloc, des d'una perspectiva ideològica.

Des d'una perspectiva institucional, podem afirmar que la sociovergència no és una opció de futur viable ara per ara. I és que només cal fixar-se en les estratègies que segueixen els partits catalans per desestimar gairebé automàticament aquesta opció.
Per una banda, tenim un PSC que pretén encarnar una imatge d'alternativa política als governs convergents que durant 23 anys van dirigir la Generalitat, projectant la imatge d'un partit que es preocupa pels problemes reals dels ciutadans i que defuig qualsevol debat identitari que faci malgastar energies i recursos públics en qüestions que no reporten cap benefici real als catalans. Es tracta, en definitiva, de desplaçar el debat polític cap a l'eix esquerra-dreta, a on el PSC es sent com peix a l'aigua, i d'intentar enterrar l'eix catalanisme-espanyolisme, en el qual el partit hi té molt a perdre i poc a guanyar. Aquesta voluntat d'erigir-se com l'opció política alternativa a CiU , doncs, enterra per al PSC qualsevol possibilitat d'arribar a un acord amb els seus rivals per formar una coalició de govern, ja que fer el contrari suposaria renunciar a la imatge d'alternativa natural a la federació nacionalista i a la possibilitat d'encapçalar el govern català durant unes quantes legislatures. En gran part això es deuria al fet que el PSC passaria a tenir un paper de comparsa a la política catalana i de mer espectador en la política espanyola davant d'una més que probable aliança PSOE-CiU al Congrés dels Diputats. A més a més, deixaria un perillós terreny de creixement electoral a la coalició d'ICV-EUiA, que podria intentar esgarrapar un bon grapat de vots de l'electorat més d'esquerres del PSC i desgastar així la seva base electoral.
A l'altra banda tenim CiU. En un principi, la federació nacionalista podria sortir molt més beneficiada d'una coalició sociovergent que el PSC, ja que un pacte amb els seus eterns rivals anul·laria per complet la imatge d'alternativa natural d'aquells. Tanmateix, no tot serien flors i violes per als convergents, ja que un pacte amb el PSC deixaria ERC en una còmoda posició de primer partit de l'oposició que de ben segur no desaprofitaria per intentar esgarrapar vots d'aquell electorat de CiU més sensible amb la qüestió catalana i, fins i tot, amb el tema independentista. El gran objectiu polític que s'ha marcat la direcció de CDC és el d'un acostament a ERC de cara a futurs pactes entre ambdues formacions, en un intent per frenar la sagnia de vots sobiranistes que es transvasen de la formació nacionalista a la formació independentista. Amb la "Casa Gran del Catalanisme", a més a més, Artur Mas i CDC intentaran en les properes eleccions catalanes trencar la majoria de l'entesa d'esquerres al Parlament, forçant així ERC a pactar amb ells per, en un futur no gaire llunyà, poder iniciar l'assalt de l'electorat republicà. Mal que li pesi a UDC, CDC té molt clar quina és l'estratègia de futur que vol per a la federació nacionalista: créixer 3 escons o més per arrabassar la majoria a l'esquerra (actualment l'entesa suma 70 escons al Parlament de Catalunya, dos més amunt de la majoria absoluta) i pactar amb ERC per formar un govern nacionalista. En aquests plans, doncs, no hi té cabuda un pacte amb el PSC, malgrat que a en Duran i Lleida se li posin els pèls de punta només de pensar que un pacte de CiU amb ERC podria entregar en safata al PSC el centre polític català, no en un sentit ideològic del terme, sinó en el sentit de la imatge de partit moderat en el qual poder confiar.

Des d'una perspectiva ideològica, podem afirmar també que la sociovergència és una opció que no tindria futur. Malgrat que determinats sectors de CDC s'entestin amb el missatge que CiU no és un partit de dretes, sinó senzillament un partit catalanista que vol aplegar diferents tendències ideològiques que coincideixen en un punt en comú que és la defensa dels interessos de Catalunya, la veritat i realitat és que la federació nacionalista actua en base a plantejaments conservadors. Durant els seus 23 anys de govern, CiU va impulsar un fort creixement de l'escola concertada en detriment de la pública, va desenvolupar polítiques que afavoriren l'empresariat català, va actuar de portaveu d'aquest al Congrés dels Diputats, va afavorir la implantació d'un sistema sanitari privat i paral·lel al públic per a les rendes més benestants... En definitiva, que durant 23 anys la federació nacionalista va aplicar polítiques de forta empremta conservadora. CiU, que en gran part recull l'herència i l'espai polític de la que fou la Lliga Regionalista de Catalunya, prové doncs d'una tradició política completament oposada a la del PSC, un partit socialdemòcrata que té com a prioritat el desenvolupament de polítiques que afavoreixin l'expansió de l'Estat del Benestar i de la redistribució de la riquesa. Dues tradicions polítiques completament diferents i dos objectius també diferents, condemnen una coalició de CiU i PSC a estar paralitzada en molts aspectes per manca d'acord entre les parts. La política comparada ens ho mostra amb l'exemple de la gran coalició que es va formar a Alemanya entre el Partit Cristianodemòcrata (CDU-CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD) després de les eleccions del 2005. Amb les eleccions federals ja a les portes, la gran coalició alemanya no ha deixat d'estar marcada per tensions i desavinences constants entre els cristianodemòcrates i els socialdemòcrates que han paralitzat en molts aspectes el govern federal o han dificultat molt la seva acció política.

En definitiva, tant si ens ho mirem des del punt de vista de l'estratègia política com des del punt de vista ideològic, la sociovergència és una coalició que amb tota probabilitat estaria condemnada al fracàs i la paràlisi. Sobretot, però, i des del punt de vista partidista, una sociovergència suposaria un suïcidi polític per al PSC, perquè com ja s'ha demostrat en altres països, en una gran coalició dirigida per un conservador, els socialdemòcrates hi tenen molt a perdre i poc a guanyar, car els rèdits de la bona acció de govern se'ls emporta sempre el partit conservador, que creix en pes polític a costa de la desinflada del partit d'esquerres, que cedeix una part important del seu electorat a altres opcions polítiques més progressistes. A més a més, i des d'un punt de vista democràtic, una gran coalició, és a dir, una suma de rivals, destrueix el debat necessari que s'ha de donar en un sistema democràtic i atorga un control massa important de les institucions a una suma de dues forces que, per si soles, desplacen les altres opcions polítiques de les responsabilitats de govern. Una opció, doncs, que destrueix el pluralisme tan necessari en democràcia.
És per tots aquests motius que des d'aquestes pàgines rebutgem l'opció que proposava en Duran i Lleida. El PSC i CiU representen dos projectes polítics totalment diferenciats, i per aquest motiu han de governar en alternança, cadascun d'ells intentant formar aquelles coalicions parlamentàries que els hi permetin arribar al Govern, si és que no tenen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. S'ha de reconèixer, per altra banda, que la col·laboració entre PSC i CiU pot ser positiva i necessària en el futur, però només una situació d'extremada emergència justificaria la coalició dels dos partits, un context que, ara per ara, no es dóna. Així doncs, en les properes eleccions catalanes, previstes per al 2010, la formació del Govern haurà de dependre de les aliances que decideixi establir fonamentalment ERC, amb el PSC o amb CiU, si és que encara continua essent decisiva. Si no és així, les opcions queden obertes. El temps dirà, senyores i senyors.

Neoliberalisme o socialisme per a rics? Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Ja fa més d'un any que l'economia mundial es ressent d'una crisi econòmica que es va iniciar als EUA de la mà de les hipoteques d'alt risc o "subprime", una crisi que, inicialment, es preveia de curt abast en el temps i en l'espai del mercat, però que ha acabat intoxicant tot el mercat financer mundial i ha provocat un refredament de l'activitat econòmica fins a portar moltes de les primeres economies del món prop de la recessió. Molts economistes coincideixen ja a establir que aquesta serà la pitjor crisi econòmica que viurà el món des del crac borsari de 1929, quan el col·lapse del sistema capitalista va provocar la ruïna de milers de ciutadans i famílies que, d'un dia per l'altre, van veure com perdien tots els seus estalvis, la seva feina i la seva casa. Pocs anys més tard, ofegada per uns deutes que no podia pagar a causa de la crisi econòmica, Alemanya assistia impassible a l'ascens al poder d'Adolf Hitler, que l'any 1939 faria entrar Europa en la IIGM amb la invasió de Polònia.

La nostra història, la de la crisi de principis del s.XXI, comença fa uns cinquanta anys als despatxos de la universitat de Chicago, a on uns madurs George Stigler i Milton Friedman (caps i ideòlegs de la Chicago School of Economics (CSE)) impartien classes en un temps en què el keynesianisme dominava la doctrina econòmica mundial, els EUA implementaven encara les polítiques del "New Deal" i la socialdemocràcia vivia la seva època daurada a Europa. Eren els temps de l'economia mixta, de la política fiscal expansiva i progressiva, de l'extensió i universalització de l'Estat del Benestar, de la concertació social entre empresaris i treballadors, dels augments salarials per mantenir el nivell de la demanda (veritable motor de les economies de consum)...
John Maynard Keynes, a qui podem veure a la imatge del costat, havia revolucionat durant els anys 30 el pensament econòmic i havia establert una teoria general que, partint de la crítica del liberalisme econòmic clàssic, establia que, sense posar en dubte els principis de lliure mercat i iniciativa privada, la intervenció estatal era més que necessària a les economies capitalistes degut a les intenses fluctuacions de l'activitat i de l'ocupació que s'hi produeixen periòdicament quan el mercat actua sense control. L'objectiu, segons ell, havia de ser moderar aquestes fluctuacions, lluitar contra l'atur involuntari i desenvolupar esforços per assolir uns nivells alts i estables d'ocupació dels recursos productius que el mercat per si sol no podria aconseguir. Per Keynes, la clau de volta del mercat estava en la demanda, veritable motor de les economies de consum i principal focus de les fluctuacions econòmiques. Era per aquest motiu que l'Estat, a través de la seva actuació sobre el mercat, havia d'adaptar la demanda a les previsions econòmiques. Així, quan la demanda fos insuficient (com succeeix a les èpoques de crisi econòmica), l'Estat augmentaria la seva despesa, moderaria els impostos o rebaixaria els tipus d'interès per estimular la demanda, donant suport als augments salarials en tant que ajudaven a assolir aquest objectiu. Quan la situació fos de bonança econòmica, l'actuació aniria en sentit contrari. Fonamentant-se en aquesta teoria econòmica, i amb la forta creença que el capitalisme s'havia de reformar políticament a través de la regulació estatal per corregir les desigualtats en la distribució de la riquesa que provoca quan actua sense control, per tot el món occidental, en major o menor mesura, la socialdemocràcia va implementar el seu projecte i va exportar el model de l'Estat del Benestar. Al llarg de tots aquells anys els Estats, estiguessin o no governats per forces socialdemòcrates, controlaven el mercat per evitar que tornés a succeir el que s'havia esdevingut l'any 1929, quan el descontrol sobre el sistema havia acabat provocant el seu propi ensorrament.
A finals dels anys 60 i, sobretot, a partir de la crisi del petroli de 1973, però, les coses van començar a canviar. L'encariment sobtat del preu del petroli derivat de la guerra del Yom Kippur va fer entrar en crisi la major part dels països desenvolupats, i aquesta va ser l'oportunitat que van aprofitar els neoliberals per desplaçar el keynesianisme com a principal doctrina econòmica i començar a aplicar a través dels partits liberalconservadors (que van començar a guanyar eleccions) les seves tesis de lliure mercat. L'aplicació d'aquesta política s'iniciaria amb força a partir dels anys 1979-1981, quan s'esdevingueren les victòries electorals respectives de Margaret Tatcher (RU) i Ronald Reagan (EUA), els quals, fonamentant-se en les tesis de la CSE (Chicago School of Economics), van aplicar destacades retallades del pes dels seus respectius Estats en l'economia, de la despesa pública i importants retallades impositives. El sector públic, argumentaven, era un llast per al creixement econòmic i calia deixar via lliure al mercat perquè pogués aportar de nou creixement econòmic i estabilitat institucional als països. Que la distribució de la riquesa fos extremadament desigual en un mercat que tendia a acumular el poder en poques mans, era una qüestió de segon ordre.
Van anar passant els anys i, a la dècada dels 90, les tesis neoliberals van assolir el seu màxim esplendor i domini, fent calar el missatge entre uns partits socialdemòcrates desorientats que les idees del keynesianisme i de la regulació del mercat havien passat a millor temps, que el lliure mercat era el que s'havia de fer prevaldre si es volia garantir una època de creixement sostingut i pràcticament il·limitat. A més a més, van aconseguir fer creure a les classes treballadores el miratge de que ja s'havien superat les diferències socioeconòmiques, de que tothom ara era igual en el sí de la classe mitjana, i de que les velles polítiques de redistribució de la riquesa ja no tenien sentit en un món en el qual fins i tot el més pobre podia permetre's una casa i un cotxe (això sí, endeutant-se fins les celles). Que més de la meitat de la població mundial s'estigués enfonsant en la pobresa i que les desigualtats en el sí de les societats occidentals i desenvolupades augmentessin dia rere dia, eren qüestions de segon ordre. Tothom era feliç en aquell món d'iguals en què les classes treballadores es permetien el luxe de votar partits de dretes per protegir el seu nou (fals) estatus, tothom era feliç en aquell món ric ple de rics. I mentre les classes treballadores i mitjanes badoquejaven per aquell miratge d'aigua cristal·lina, les classes dominants s'emportaven l'aigua del pou i se la repartien entre quatre. El mercat sempre tenia la raó.
Ara, a finals de la primera dècada del s.XXI, però, l'aigua s'ha acabat de sobte per l'avarícia dels poderosos, i aquells que vivien en el miratge han despertat sorpresos al sentir que els impostos que paguen perquè l'Estat els ofereixi uns serveis i una cobertura es destinaran a salvar a aquelles classes dominants (i a quatre dels de sota que volien fer l'agost i diner fàcil) que han estat practicant l'especulació en els mercats per fer-se cada dia més i més riques, i que ens han arrossegat fins a la situació actual. I és que, atònits i en un sol dia, els que vivien en el miratge del lliure mercat han descobert la regla d'or del neoliberalisme: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Socialisme puntual, socialisme per a rics. Víctimes de la seva pròpia creació, ara recorren desesperats a aquelles idees que fa trenta anys van proscriure de la història. Res més enllà de la ficció que la realitat.

Un cop més, doncs, la història s'ha encarregat de recordar-nos que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Sota un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat, hem tornat a caure al forat del capitalisme salvatge i se'ns ha tornat a fer palès fins a quin punt podem arribar si deixem via lliure a la mà invisible d'en John Smith, fins a quin punt necessitem regular una força que sense control pot arribar a ser autodestructiva. Convé, doncs, com ja es va fer al crac de 1929, que els Estats es replantegin el seu paper al mercat, i que tots recordem que el neoliberalisme mai ha deixat de ser una ideologia de classe (dominant). Necessitem, doncs, regular el mercat per evitar que noves pràctiques especulatives ens condueixin en el futur cap a nous escenaris de crisi econòmica, reforçar el paper de l'Estat en tant que garant de bones pràctiques i com a entitat capaç de redistribuir d'una forma equitativa la riquesa. Només una economia regulada serà capaç de mantenir l'estabilitat institucional i garantir un creixement econòmic sòlid a llarg termini. Senyores i senyors, com va dir la Presidenta de la Cambra de Representants nord-americana als financers de Wall Street, "the party is over".

El "no vaya a ser que...": la cultura política de la transició

Avui, 5 de setembre de 2008, manquen tres mesos i escaig perquè la Constitució espanyola de 1978 compleixi 30 anys, un anys que han vist transformar-se Espanya d'una forma radical a nivell econòmic i social i que li han permès, de forma definitiva, pujar-se al carro dels països desenvolupats i esdevenir una potencia mitjana en l'ordre internacional sorgit de la IIGM i del final de la Guerra Freda. No podem negar que el pacte constitucional de 1978 ha ofert a Espanya un marc polític estable com molt poques vegades anteriorment ha tingut a la seva història, doncs fins ara només la Constitució de 1876, que marcava l'inici de la Restauració, supera la Carta Magna actual en temps de vigència en el context de la història contemporània (55 anys front 30 anys). Aquesta estabilitat ha estat clau per encarar amb forces el gran repte que Espanya tenia per endavant de recuperar els anys perduts del feixisme (1939-1977), que la van deixar a anys llum dels nivells de desenvolupament dels països de l'Europa Occidental. Només una dada: l'any 1936 Espanya tenia un PIB semblant al de Finlàndia, i l'any 1975, a la mort del dictador Franco, Espanya només tenia el 60% del PIB finès del moment. La democràcia, doncs, és la que ens ha permès tenir èxit en la superació d'aquest repte, que va marcar des d'un bon principi l'imaginari col·lectiu de la major part d'espanyols, i desenvolupar-nos com mai abans ho havíem fet, malgrat que avui dia encara no ens haguem posat a la mateixa alçada dels països europeus més desenvolupats en un grapat de camps que s'engloben fonamentalment dins el capítol de l'Estat del Benestar.

Cal reconèixer, doncs, la gran aportació de la democràcia al desenvolupament espanyol, però si bé s'ha de ser conscient d'aquesta realitat, també s'ha de ser conscient que el marc que va bastir la Constitució de 1978 té mancances, ja que no va tancar o va tancar en fals realitats i debats de la societat que encara avui continuen presents, comptant a més a més que el sistema polític i institucional actual ha de fer front a realitats que, com la UE, no es van preveure o no es podien preveure en el moment del redactat de la Carta Magna. Per aquests motius, 30 anys més tard de la seva aprovació és fa més que necessari una reforma de la Constitució per adaptar-la a allò que no es va preveure i a les noves realitats d'una societat democràtica del segle XXI.
La reforma que va proposar el PSOE la legislatura passada, que al final no es va abordar davant la negativa d'un PP que era i és clau per assolir els 2/3 del Congrés i el Senat necessaris per aprovar-la, anava ben encaminada en alguns aspectes, com ara el d'introduir el nom de les Comunitats Autònomes o la reforma del Senat, tot i que es quedava curta en altres com la de la reforma de la successió a la Corona. Aquest sembla, doncs, un primer pas per obrir el meló de la reforma constitucional, ja que almenys va introduir en la societat un debat més que necessari, però es va avortar per la negativa del principal partit de l'oposició, que ara proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l'Estat davant el que ells consideren el perill de desmembrament que amenaça Espanya amb les últimes reformes dels Estatuts d'Autonomia, és a dir, una reforma bastant oposada a la que el PSOE va portar el 2004 al seu programa electoral.
Però malgrat aquests passos, les reformes que es plantegen sempre són superficials, sense entrar a tocar el cor del sistema constitucional vigent, malgrat que alguns temes com la monarquia o el sistema autonòmic s'haurien de treure a debat, ja que van ser temes tancats en fals durant la transició o que senzillament no es van ni arribar pràcticament a discutir. Però aquells que voldríem veure una reforma en profunditat de la Constitució haurem de ser conscients d'una realitat, i és que la generació de polítics que actualment governen les nostres institucions mai duran a terme aquesta reforma en profunditat. La generació que actualment governa es troba aproximadament entre els 45 i 55 anys, és a dir, gent que va formar la seva cultura política durant els anys de la transició política, quan tenien entre 15 i 25 anys. Durant aquells anys, de perill i por constants per un cop d'Estat militar i conservador que avortés la instauració de la democràcia, aquesta generació va aprendre que hi havia una sèrie de temes que era millor no treure a debat ja que podien posar en perill l'anhel superior de la democràcia, com per exemple la monarquia, la concepció del model territorial o la relació entre l'Església i l'Estat. L'objectiu primordial era la transició política, i si per això calia renunciar a la discussió de temes cabdals per a molts, doncs s'hi renunciava. Amb el pas dels anys, quan la democràcia encara s'estava consolidant, aquesta generació va començar a escalar i a ocupar els primers llocs de responsabilitat fins que, un bon dia, ja va arribar a les màximes quotes de poder, que ocupa a l'actualitat. Aquesta generació és la que s'ha començat a plantejar una reforma parcial de la Constitució, conscient que les realitats que aborden avui dia el marc polític han canviat bastant des d'aquell llunyà 1978, però no s'atrevirà a obrir una reforma en profunditat de la Carta Magna per aquella lliçó apresa durant la transició: "no saques el tema no vaya a ser que...". Com una marca de foc, aquest temor els va quedar gravat al seu ADN polític i és una llosa que segurament no es podran treure mai del damunt.
No pretenc menystenir la feina feta per l'actual generació dirigent ni les que la van precedir, doncs han estat claus per assentar amb solidesa el marc democràtic de què gaudim unes generacions més joves que per sort no haguérem de patir la dictadura feixista ni les pors de la transició política. La democràcia a Espanya és un èxit col·lectiu de tots els ciutadans que des de la transició i fins ara, ja siguin de dretes o d'esquerres, autonomistes o federalistes, monàrquics o republicans, han contribuït amb la seva feina a fer d'aquest un país millor, i això és una fet que cal reconèixer amb totes les seves implicacions. Però de la mateixa manera que s'ha de reconèixer això, també hem de reconèixer que no és una generació que estigui preparada per abordar amb serenitat la discussió d'alguns temes que, tard o d'hora, hauran de ser posats a judici de la ciutadania i dels polítics que la representen i votats. La monarquia, la relació entre l'Església i l'Estat, el sistema autonòmic, la realitat de la UE... són temes que caldrà abordar per modificar-los en el sentit que esculli la majoria (que podrà estar o no equivocada), i caldrà abordar-los perquè són discussions que no es poden ajornar per la salut de la pròpia Carta Magna. Per la pròpia supervivència del marc juridicopolític actual és necessària una reforma, i no només superficial. I és que si un sistema jurídic i polític es petrifica, com és el que li passa a la Constitució de 1978, es corre el risc d'abordar tard o d'hora no una reforma del sistema, si no una nova definició total i absoluta d'aquest, processos que són molt més complicats que els de l'adaptació progressiva. Adaptar-se progressivament implica discutir tema per tema, tornar a definir un sistema significa discutir-los tots de cop, amb les conseqüències que això pugui implicar per l'estabilitat institucional d'un Estat.
Malgrat tot, sembla bastant improbable que la generació actual abordi fins i tot una reforma parcial de la Constitució donades les coordenades en què els dos partits estatals principals es mouen. Si bé un dels dos, el PSOE, està disposat a obrir la discussió, l'altre, el PP, intenta evitar-la o, si més no, endarrerir-la. El PSOE ja va proposar una reforma de la Constitució que adaptés millor les institucions centrals a la realitat autonòmica i reforcés el sistema d'autogovern de les comunitats, però el PP ha presentat una proposta en sentit contrari. D'aquesta manera, la ciutadania percep que el punt de consens és el mateix sorgit dels pactes de 1978, de forma que la reforma parcial esdevé inviable. I així el partit liberalconservador espanyol aconsegueix un dels seus objectius, que és el de petrificar el sistema sorgit del 1978. Però la història està allà per aprendre d'ella, i tothom sap que li va passar a la Constitució de 1876, que es va mantenir inalterada fins l'any 1931, quan la seva inadaptació a la realitat, derivada d'una petrificació, va comportar un canvi radical de sistema polític i institucional que va provocar fortes tensions a l'interior de l'Estat, derivades de les circumstàncies del moment i de la incompetència dels dirigents polítics del moment, no del tipus de sistema en si. I això és una cosa que els conservadors espanyols haurien de tenir present, si no volen veure's abocats a una reforma completa i no parcial del marc constitucional actual. Millor que escoltin la saviesa popular castellana, que en una frase disjuntiva expressa molt bé el que s'hauria de fer i no es fa: "renovarse o morir".

A la cruïlla entre el finançament i els pressupostos

Tornada de vacances complicada pel PSOE i el PSC: reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes en règim comú i negociació dels pressupostos generals (PGE) per al 2009, tot això en un context de crisi econòmica i amb una majoria parlamentària que es queda a 7 escons de la majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Aquestes són les coordenades en què els socialistes s'hauran de moure aquests últims quatre mesos de l'any i amb les quals hauran de superar els diversos obstacles que se li presentin en el camí.

Els socialistes catalans, per la seva part, es juguen gran part del seu futur a Catalunya. De moment han optat per lligar el resultat de les negociacions del nou sistema de finançament a la intenció del seu vot als PGE, que s'haurien de negociar i aprovar entre octubre i novembre, una estratègia que segurament respon més a una mesura de pressió davant el PSOE que a un desig. Durant aquest estiu s'ha estat forjant el que s'anomena "front comú" de la part catalana, un front al qual s'han unit també CiU, ERC i ICV-EUiA, i que compta amb el beneplàcit del PPC, que l'anima pel mer interès de desgastar la figura del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Sens dubte, l'estratègia catalana sembla la correcta per exercir pressió sobre un executiu central que fins abans de l'estiu no tenia massa pressa per negociar un nou sistema de finançament, i sembla que es comencen a recollir alguns fruits, ja que diverses fonts periodístiques ja han informat que el President del Govern ha ordenat a Pedro Solbes que iniciï a partir del setembre una intensa negociació amb totes les parts implicades per treure contra abans millor un acord de reforma. Però tot i que sembla ser una estratègia encertada per pressionar el govern central, els partits catalans han de ser conscients que estan jugant en terreny perillós, i cada pas que facin a partir d'ara haurà de ser calculat al mil·límetre si volen assolir el seu objectiu, que és el d'aconseguir un acord sobre finançament que respecti el que diu l'Estatut d'Autonomia i ampliï les arques de la Genralitat, i no volen arribar a un carreró sense sortida, cosa que sí interessaria al PP.
En tot cas, el partit de la part catalana que més s'arrisca en aquesta negociació és el PSC, que es juga gran part de les seves opcions futures de governar Catalunya i la seva estabilitat venidora. En cas que s'arribi a un acord satisfactori que respecti el que marca l'Estatut, el PSC seria probablement la formació més beneficiada en clau catalana, s'asseguraria l'estabilitat del govern fins al final de la legislatura 2006-2010 i tindria elevades possibilitats de mantenir la presidència de la Generalitat a les properes eleccions autonòmiques. A més a més, un acord en positiu permetria mantenir una elevada cohesió interna que permetria al partit encarar amb estabilitat i força els processos electorals que té per davant. Un acord de mínims o una manca d'acord, per contra, portaria a una situació extremadament delicada al PSC. Sense un acord, i amb la negociació dels pressupostos generals en marxa, el PSC podria optar per votar a favor o en contra d'aquests. Si votés a favor, tindria molts números de quedar-se sol al Congrés dels Diputats amb els seus companys del PSOE, ja que davant la manca d'acord CiU, ERC i ICV-EUiA votarien en contra dels PGE. Però encara que el PSOE aconseguís treure'ls endavant, la posició del PSC quedaria molt debilitada a Catalunya, i amb tota seguretat hauria d'afrontar unes eleccions anticipades davant la més que probable marxa d'ERC del Govern de la Generalitat. Les opcions per mantenir-se en el poder serien, si més no, minses, ja que la pressió que exercirien CiU, ERC i ICV-EUiA sobre el PSC seria molt important, podent-se fins i tot menjar una part significativa del seu espai electoral i polític. En cas que decidís votar en contra dels PGE, el PSC es podria veure abocat a una inestabilitat interna de resultats incerts. Passés el que li passés, el que queda clar és que el PSC seria apartat tard o d'hora d'algunes de les seves responsabilitats de govern i es mantindria allunyat per bastant temps del centre de la vida política catalana, sense comptar amb els estralls que això faria en la relació entre el PSC i el PSOE i en l'acord de federació que té el primer amb el segon.
Pel que fa a CiU, ERC i ICV-EUiA, tot i que segurament prefereixen arribar a un acord abans que trobar-se en un carreró sense sortida, es trobarien més o menys còmodes en qualsevol dels dos escenaris possibles. Si hi hagués acord, podrien argumentar que ha estat gràcies a la seva pressió sobre el govern del PSOE, i si no hi hagués acord podrien carregar les culpes sobre els socialistes i sortir-ne molt ben parats. En tot cas, podrien adaptar-se a qualsevol de les dues situacions, sense oblidar que als dos partits nacionalistes els afavoriria molt més un fracàs de les negociacions en termes estrictament electorals (i ideològics a ERC) que no pas la consecució d'un acord, encara que no es pot saber a quin més que a l'altre.

Pel que fa al socialisme espanyol, aquest també s'hi juga molt en aquesta negociació. El que més li interessa, i no cal oblidar-ho, és arribar a un acord com més aviat millor, perquè malgrat que des del PSOE s'insisteixi a separar el debat del finançament autonòmic del dels PGE, sembla bastant obvi que ambdues negociacions aniran íntimament lligades donada l'estratègia negociadora de la part catalana, sobretot de CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSOE necessita aprovar els pressupostos del 2009 per apuntalar amb estabilitat la IX legislatura espanyola, i per fer-ho amb garanties necessitarà abans pactar un nou sistema de finançament que compleixi amb allò que estableix l'Estatut de Catalunya si no vol veure's obligat a acostar-se a un PNB que darrerament ha patit una deriva radicalitzant en opinió de molts sectors socialistes, comptant a més a més amb que un suport del PNB als PGE suposaria la contrapartida del suport del PSE-EE als pressupostos de l'executiu basc, i no hem d'oblidar que a Euskadi ja es respira un intens aire preelectoral, amb unes eleccions autonòmiques a la vista en què segons les últimes enquestes el PSE-EE disputa el primer lloc al PNB. L'últim que li interessa, doncs, als socialistes bascos és haver de donar suport als pressupsotos d'un executiu presidit pel seu principal contrincant. Malgrat tot, els diputats catalans no s'haurien de refiar de la seva capacitat de pressió sobre el PSOE, perquè no seria la primera vegada que el PNB (i juntament amb ell el BNG) aprofita la pressió d'aquests diputats per ajudar el PSOE i obtenir alguna cosa a canvi. Sembla si més no curiós que molts nacionalistes catalans s'emmirallin amb el nacionalisme basc, quan aquest darrer sempre s'ha aprofitat dels interessos de Catalunya per treure un benefici per Euskadi, tot deixant els nacionalistes catalans amb un pam de nas i la pressió catalana al Congrés dels Diputats en una cortina de fum. El PNB sap jugar molt bé les seves cartes i és oportunista per naturalesa, i això convidria que els diputats catalans no ho oblidessin.
En cas, doncs, que el PSOE no pogués tirar endavant els pressupostos del 2009, quedaria en una posició molt debilitada al Congrés i, amb tota probabilitat, es veuria abocat a acabar la legislatura abans de temps, sobretot si els diputats del PSC decidissin finalment votar en sentit negatiu als PGE.

Arribats a aquest punt, és hora que totes les parts negociadores comencin a deixar-se de grans declaracions i de jugar a veure qui és més culpable en l'incompliment de l'Estatut. L'incompliment d'una llei orgànica com és l'Estatut és més que obvi si fem una ullada a la disposició final primera d'aquest text, que al seu article primer estableix que "La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat haurà de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI (de finançament)", i està clar que aquí ningú ha complert amb la seva part, per més que alguns s'entestin a defensar que ja han complert amb la part que els hi corresponia presentant una proposta de mínims molt genèrica que no concretava res del nou sistema i que, per tant, no permetia establir una base sòlida sobre la qual negociar. Ara cal asseure's i començar aquesta negociació. La part catalana ha de mantenir tensada la corda per pressionar al PSOE, però convindria, com ja comença a fer el PSC, que es comencessin a refer els ponts de diàleg amb els socialistes espanyols, amb els quals es necessita arribar a un acord si es vol millorar el finançament de Catalunya. Convé que des de Catalunya es tingui clar que només a través d'una entesa amb el PSOE s'aconseguirà un nou sistema de finançament, i no pas amb una acostament a les comunitats governades pel PP que tenen interessos similars. Si l'estratègia passa per portar la negociació entre comunitats "riques" i "pobres", és més que segur que aquesta fracassi, sense oblidar a més a més que el PP és el primer interessat en que les negociacions no arribin a bon port per forçar que els PGE no s'aprovin, desgastar la base electoral del PSOE a Catalunya i, de pas, potser aconseguir que el govern de Zapatero caigui abans de que acabi la legislatura amb el beneplàcit dels diputats catalans, sobretot els de CiU i ERC. El que queda clar és que debilitar el PSOE i forçar-lo a avançar les eleccions generals tombant-li els PGE només servirà perquè aquesta millora en el finançament que necessita Catalunya s'endarrereixi potser dos o tres anys, un temps que, si fem cas de les declaracions dels polítics catalans, la Generalitat no es pot permetre. Pressionar el PSOE sí, però amb una clara voluntat d'arribar a un acord satisfactori contra abans millor.

Per a més informació sobre el sistema de finançament podeu consultar el web de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat/generalitat/cat/guia/financament.htm).

La crisi econòmica. Què podem fer a Espanya en el context d'una economia mundial?

Durant els últims dies han aparegut als mitjans de comunicació més estadístiques que corroboren que vivim un període d'alentiment econòmic, amb un creixement durant el segon trimestre d'aquest any del 0'1% i una inflació que en el conjunt espanyol pot arribar al 5'3%, una dada que no es veia des del 1997. Malgrat que ningú té encara massa clar el motiu que ha provocat una pujada tant espectacular de l'IPC, sembla que el petroli i l'elevada dependència energètica que Espanya en té hi han contribuït d'una forma destacada, malgrat que ja es comença a preveure a llarg termini un descens en el preu del cru si es redueixen els riscos geopolítics i el dòlar inicia un període alcista. Ara bé, malgrat que el barril de cru ja ha iniciat un descens del seu preu als mercats internacionals aquestes dues últimes setmanes, l'efecte d'aquesta baixada sobre tots els béns que s'han vist afectats encara trigarà un temps en notar-se.

En tot cas, sembla que les dades corroboren la percepció ciutadana que ens trobem en un període de crisi econòmica, una percepció que, real o creada, ja assumeix el mateix Govern central, que després d'uns quants mesos resistint-s'hi sembla que ha cedit finalment a utilitzar una paraula que semblava estar maleïda: crisi. No ens estendrem massa en discussions bizantines sobre quin terme cal utilitzar per descriure la situació econòmica actual, però no cal oblidar que en teoria econòmica la paraula crisi descriu una situació en la qual una economia obté creixements del 0% durant més de tres trimestres continuats, una realitat que no és la de l'economia espanyola. Així mateix, s'han qüestionat de forma continuada els missatges positius que llançava el Govern central sobre el futur de l'economia, i se l'ha acusat des de sectors polítics i econòmics d'ideologia molt determinada de girar l'esquena a la realitat econòmica. Però la realitat és que el Govern ha intentat, amb més errors que encerts, fer el que ha de fer qualsevol govern responsable, i que és mantenir la "confiança del consumidor" el més elevada possible en temps de desacceleració econòmica. En una economia com l'espanyola, que com tota economia capitalista occidental fonamenta una bona part del seu creixement en el consum intern, això és clau per tal d'evitar allargar innecessàriament els períodes de creixement baix o zero, doncs només un repunt en el consum intern podrà treure el país del període de recessió econòmica que vivim actualment. Està clar, doncs, que mentre la confiança del consumidor continuï en els nivells actuals, que són molt baixos, Espanya no podrà reprendre el camí del creixement econòmic sostingut, i el que no pot fer el Govern central (ni hauria de fer qualsevol responsable polític) és instigar una situació de pànic en el consumidor que bloquegi qualsevol millora en la seva confiança. No podem oblidar que des de la crisi econòmica del 1929 el component psicològic ha estat clau per explicar el desenvolupament de l'economia, un component psicològic que, cal destacar, no sempre s'ha correspost amb la realitat.

Fetes les consideracions anteriors, només queda reconèixer que, estiguem o no tècnicament en crisi, la realitat és que l'economia espanyola passa per un moment de moltes dificultats, amb un creixement proper al 0% que comportarà un fort reajustament en molts sectors econòmics. Però si alguna cosa té aquesta crisi econòmica és que és una oportunitat d'or que se'ns brinda per poder replantejar-nos el nostre model de creixement, i no un got d'aigua en el qual ofegar-se. Les causes d'aquesta crisi són múltiples, sembla que va arrencar amb la crisi financera als Estats Units, però encara ningú té clar d'on prové, quin abast té ni quant durarà. El que si sabem amb seguretat és que el model econòmic espanyol és extremadament sensible i vulnerable a aquesta situació, i que moltes de les seves característiques ens complicaran la sortida d'aquest atzucac. Les solucions, malgrat tot, estan allà, i si fem cas de les dues ideologies dominants al nostre entorn polític, dos són els camins que podríem emprendre per tal de donar sortida a aquesta situació econòmica: el que ens proposa la via socialdemòcrata i el que ens proposa la via liberal. Com és obvi, algunes de les solucions que es proposaran ara es faran des de la perspectiva socialdemòcrata, que és la que professa aquell que escriu aquestes línies, intentant desmantellar al mateix temps els arguments que ens proposa la via liberal.
En primer lloc, s'hauria de començar per reajustar el nostre model de creixement. Fins ara, l'economia espanyola ha basat el seu creixement, a banda del consum intern, en sectors d'escàs valor afegit, fonamentalment el turisme i la construcció, aquesta última molt volàtil. La inversió en sectors d'alt valor afegit, coneguts habitualment per les sigles I+R+i, sens dubte ha augmentat considerablement des de l'arribada dels governs progressistes a Catalunya (2003) i Espanya (2004), però encara continua sent bastant insuficient. Sectors com el de la construcció estan subjectes a forts períodes d'expansió i contracció, sense mantenir una línia estable que permeti apuntalar un creixement econòmic a l'alça a llarg termini, i són extremadament sensibles a la conjuntura internacional, de forma que en moments de desacceleració o crisi es converteixen en un llast més que no pas en una solució. Pel que fa al turisme, si bé aquest ha mantingut una tendència creixent, l'aparició de nous destins molt competitius amb l'espanyol ens han d'alertar sobre la possibilitat d'una contracció en aquest sector a llarg termini, motiu que ens obliga a millorar l'oferta per fer-la més competitiva però també a buscar fonts de creixement en sectors més estables, més rendibles a llarg termini i amb una elevada productivitat. En aquest sentit, cal reajustar el nostre creixement i diversificar els pilars sobre les quals es fonamenta, orientant-nos cap a sectors com la recerca científica, la producció industrial d'alta tecnologia., serveis d'elevada qualitat... En definitiva, minvar la dependència actual de dos sectors massa inestables com són el turisme i, especialment, la construcció. Sembla que aquesta primera mesura supera la barrera ideològica, i seria convenient aplicar-la sigui quin sigui el color polític del Govern central o autonòmic de torn.
En segon lloc, caldria reduir la dependència energètica exterior d'Espanya. Espanya importa actualment un 80% de l'energia que consumeix, i això la fa extremadament vulnerable als vaivens del mercat petrolífer i del gas natural, com ens succeeix a l'actualitat. És per això que cal diversificar l'oferta interna d'energia, augment que passa per una aposta clara pel desenvolupament potent de les energies renovables, com ara la solar, l'eòlica o la d'hidrogen, aquesta última encara poc explorada malgrat les seves potencialitats. Sens dubte, aquesta és també una proposta que supera el debat ideològic en molts aspectes, ja que el debat, per exemple, de l'energia nuclear, troba partidaris i detractors a banda i banda de l'espectre ideològic, si bé els sectors liberals i conservadors semblen apostar amb més força per aquest tipus d'energia que no pas els progressistes.
En tercer lloc, i ja entrant en propostes de major contingut ideològic, s'hauria d'augmentar el salari mínim interprofessional, que actualment està situat en una mica més de 600€. Una economia com l'espanyola, que en volum ja ocupa el vuitè lloc en el rànquing mundial, hauria de tenir una salari mínim com els dels seus països de l'entorn més desenvolupat, com França o el Regne Unit, que tenen salaris mínims de 1200€ o més. No es tracta de fer un augment sobtat del salari espanyol, però sí de fer un augment progressiu que ens equipari amb el d'aquests països. Està clar que aquest augment no seria acceptat pel sector empresarial si no hi hagués alguna contrapartida, i una bona mesura seria pactar amb aquest sector l'augment salarial a canvi d'una reducció substancial de l'impost de societats (IS), que grava els beneficis empresarials i que constitueix actualment una de les més importants fonts d'ingressos de les arques estatals. Els sectors liberals i conservadors aposten en aquests moments per la moderació salarial assegurant que un augment en aquests moments provocaria una pujada encara més pronunciada de la inflació, però cal tenir en compte que la inflació desbocada que patim actualment no és precisament causa dels augments salarials. La correcció a l'alça del salari mínim interprofessional de forma progressiva respon a una necessitat de recuperar el poder adquisitiu que durant anys han anat perdent les famílies espanyoles (a dia d'avui es té, en termes comparatius, el mateix poder adquisitiu que es tenia a finals dels anys 80), i en aquests moments de crisi seria una mesura important (molt més útil que mesures com la de retornar 400€ a totes les rendes sense distinció) per reactivar el consum, principal motor de creixement de la nostra economia. Cal mencionar també els efectes positius que una mesura com aquesta tindria a nivell de millorar la igualació dels diferents sectors socioeconòmics.
En quart lloc, seria necessari iniciar una reforma impositiva per augmentar el pes dels impostos directes i reduir el dels impostos indirectes. Els impostos directes tenen beneficiosos efectes redistributius de la riquesa, i com ja hem comentat anteriorment, en moments de contracció del consum és molt útil augmentar la redistribució de riquesa cap els sectors socials de menor renda, ja que aquests, davant un augment de rendes, consumiran, no estalviaran com fan els sectors socials més acomodats. És per aquest motiu que és desaconsellable actuar per la via de la reducció impositiva, com proposen els sectors liberals. Com és lògic, aquests intenten afavorir les rendes més elevades, però una reducció impositiva tindrà molts menys efectes positius sobre la recuperació de l'economia que un augment de la redistribució de la riquesa. Aquest augment de la redistribució, a més a més, respon a raons de justicia social i d'augment de la igualtat entre els diferents sectors socioeconòmics que són el fonament de la ideologia socialdemòcrata.
En cinquè lloc, caldria augmentar la despesa pública. Donada la situació de partida de la despesa pública espanyola, que és sensiblement inferior a la mitjana de la UE-15 (actualment hi ha 27 membres a la UE, però la zona de l'antiga UE-15 recull els Estats més desenvoluopats d'Europa) com ja hem comentat en altres articles, seria una bona mesura incrementar-la en aquests moments d'important augment de l'atur i de frenada econòmica. Desenvolupant programes com el de la Llei de Dependència, o incrementant les places d'escoles bressol públiques, que a més a més tindrien efectes extremadament positius en les polítiques d'igualtat de la dona, es crearien milers de llocs de treball que, amb adequats programes de reciclatge de treballadors, permetrien a molts aturats reintroduir-se en el mercat de treball de la mà del Sector Públic, cobrant sous i fent la seva particular contribució a augmentar els ingressos de l'Estat i de les Comunitats Autònomes. Per augmentar la despesa pública seria inevitable augmentar la pressió fiscal, però això no és cap problema insalvable si tenim en compte que Espanya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE-15, a més a més que cal tenir en compte que per obtenir més ingressos no cal necessàriament augmentar la pressió fiscal. Augmentant els impostos directes i la seva progressivitat es pot mantenir bastant al marge de l'augment de la pressió fiscal els sectors socioeconòmics més vulnerables (classes treballadores i mitjanes-baixes), sent un bon exemple una mesura com la d'augmentar els trams de l'IRPF per augmentar la recaptació impositiva per la banda de les rendes més elevades.
Finalment, i de cara més al futur, caldria, al contrari del que ens diuen els sectors liberals, augmentar la regularització del mercat laboral, impulsant un augment substancial dels contractes de treball indefinits i augmentant els obstacles a l'acomiadament. La forta desregularització que va patir el mercat laboral espanyol des de la crisi de principis dels anys 90 ha afavorit un augment desmesurat dels contractes de treball temporals, acompanyats d'un augment de la precarietat laboral. Un context d'important presència de treballadors indefinits constitueix una bona base per remuntar els períodes de desacceleració econòmica, ja que és més difícil que perdin el lloc de treball i, per tant, es compta amb més població assalariada que pot mantenir nivells de relatiu bon consum en temps de dificultat. En el cas del nostre mercat, que es caracteritza per elevats nivells de desregularització i de temporalitat, i amb l'arribada de la crisi, molts llocs de treball s'han destruït ja amb relativa facilitat i es preveuen taxes d'atur per l'any 2009 del 14%, un fet que dificultarà molt sortir de la crisi que patim ara, ja que costarà recol·locar aquests treballadors i suposaran una important despesa per l'Estat en termes de subsidis d'atur, reduint-se així l'eficiencia del nostre mercat en l'aprofitament de tota la seva força de treball disponible.

En definitiva, en aquests moments de desacceleració cal abordar importants reformes del nostre mercat laboral des de la perspectiva de la socialdemocràcia, unes mesures que haurien de ser impulsades i aplicades per l'actual govern del PSOE. Malgrat tot, és criticable l'actitud que davant la crisi ha mantingut fins ara el govern socialista espanyol, ja que les mesures que ha impulsat o no són de la profunditat suficient que caldria esperar o són d'un caire excessivament liberal. Sembla que el govern socialista ha optat per deixar passar la tempesta sense arriscar-se a fer-se mal o donar-li arguments al PP, però cal tenir en compte que aquest partit, en tant que partit liberal en termes de pensament econòmic, no deixarà de criticar els socialistes fins que no apliquin les mesures que ells creuen necessàries, fonamentalment la reducció d'impostos i la contracció de la despesa pública. El que ha de fer el govern socialista és aplicar les mesures que li corresponen a nivell econòmic com a partit socialdemòcrata que és, i deixar que la població, a les properes eleccions generals, jutgi quines mesures li semblen més efectives i quin partit, per tant, a d'estar governant a la Moncloa. La solució no està, en cap cas, en aplicar les receptes del contrincant.

I Europa digué: "65 hores hauràs de treballar si sense feina no et vols pas quedar"

El passat 10 de juny, quan tot just tocaven les dotze de la nit, els ministres de Treball de la UE van donar llum verda a una directiva que, de ser aprovada pel Parlament Europeu, permetrà als Estat membres modificar la seva legislació per allargar la durada de la jornada laboral de les 48h actuals a les 60h en general, i fins a 65h en alguns casos o col·lectius en particular, com el de metges. Així mateix, la directiva suposa fer extensiu a tot el territori comunitari el sistema laboral britànic de l'opting out, que permet al treballador pactar individualment amb l'empresari la seva jornada laboral, deixant de banda els sindicats i el que estableixi el conveni col·lectiu. Aquest sistema, aprovat per l'últim govern conservador britànic l'any 1993, ha estat mantingut pels governs laboristes que s'han succeït des del 1997.

Ara, doncs, la paraula la té el Parlament Europeu, que el proper novembre ha de decidir si aprova la directiva o si l'enterra per sempre al cementiri dels mals records. Les coses, però pinten magres, perquè liberals i conservadors sumen al Parlament 389 escons, a 4 de la majoria absoluta, i els partits de l'esquerra només en sumen 298. Pel mig hi ha 44 escons dels nacionalistes, 24 dels euroescèptic i 29 que no estan inscrits a cap grup. S'hagi d'aprovar per majoria absoluta o simple, la directiva sembla tenir bastants números per tirar endavant.

Entrem, però, ja, a parlar del fons de la qüestió. I per començar, cal que recordem les raons que ens donen aquells que, malgrat ser relativament pocs, defensen la directiva. La seva posició gira al voltant de dos grans arguments: en primer lloc, asseguren que és necessari augmentar la jornada laboral europea per fer la nostra economia més productiva i competitiva en un context de forta globalització econòmica; en segon lloc, sostenen que el treballador té el dret de pactar individualment amb l'empresari la seva jornada laboral per tal de poder-la adaptar a les seves necessitats.
Per aquells que defensen aquesta postura, doncs, la directiva suposa una "modernització de les relacions laborals", ja que acaba amb "una història de tutela i intervenció constant, més pròpia d'economies immadures". Ara bé, els seus arguments acaben aquí, sense aturar-se a analitzar les conseqüències que una norma d'aquesta magnitud pot tenir sobre milions d'europeus, així com tampoc reflexionant sobre les possibles vies alternatives que hi pugui haver per assolir els objectius que diuen perseguir-se amb aquesta directiva.

Constatades aquestes mancances, anem a analitzar les conseqüències que tindria aquesta norma sobre la classe treballadora europea, que implica pujar la jornada laboral fins a 12 o 13 hores.

En primer lloc, és obvi que hi hauria un impacte negatiu sobre la qualitat de vida, tant a nivell físic i de salut com a nivell psicològic. Treballar més hores no només comporta més desgast físic o mental, sinó també renunciar a hores de dormir, o a hores per realitzar activitats de lleure o de relació social amb altres persones que són necessàries per desenvolupar-nos com a individus en societat.

En segon lloc, i molt relacionat amb el punt anterior, trobaríem una reducció de les possibilitats de conciliar la vida laboral i familiar. Aquest és un punt important tenint en compte les baixes taxes de natalitat a Espanya i Catalunya, ja que un augment de la jornada laboral no només comportaria una reducció del temps dedicat als fills, a la seva educació i al seu desenvolupament com persones, que ja de per si és bastant reduït, sinó que també pot fer que moltes parelles es repensin tenir descendència, comptant amb que ens trobem en un entorn laboral poc procliu a afavorir la natalitat (elevat grau de temporalitat i precarietat entre les dones i els joves) i amb un Estat del Benestar que va mancat en polítiques públiques que incideixin de forma important en les famílies.

Finalment, ens trobaríem davant una situació d'indefensió del treballador davant l'empresari. En una negociació entre treballador i empresari, la força d'ambdues parts és desigual si el treballador negocia de forma individual. Sense la protecció i la posició de força que li proveeixen els sindicats i els convenis col·lectius, un treballador que negocia de forma individual serà més procliu a patir coacció per part de l'empresari, que estarà en una posició molt avantatjada per poder-li imposar les seves condicions i per fer cas omís de les demandes d'aquest.

Si el que es pretén és augmentar la productivitat, sens dubte hi ha camins molt millors que no perjudicarien el treballador. Entre moltes altres mesures, si es volgués augmentar de forma important la productivitat de l'economia europea, i sobretot la d'economies com l'espanyola, que tenen productivitats molt baixes, una bona mesura seria la d'augmentar els salaris, sobretot els salaris mínims interprofessionals. En augmentar-los, s'impulsa l'empresari a invertir de forma important per tal de recuperar allò que ell retorna al treballador en salaris a través de la seva productivitat, de forma que aquesta augmenta. A més a més, i en el context actual de crisi, l'augment dels salaris impulsa el consum, principal motor de creixement de les economies capitalistes occidentals, al contrari que les rebaixes impositives que solen proposar els sectors liberals i conservadors, que afavoreixen unes classes socials benestants que davant l'augment de rendes solen estalviar i no pas consumir, de forma que l'estímul sobre l'economia és menor.

Però l'objectiu principal d'aquesta directiva no sembla ser la d'augmentar la productivitat, sinó la d'augmentar el poder dels empresaris a través de la introducció de mesures individualistes en la relació empresari-treballador. Si els sindicats es van crear per alguna cosa fou per dotar els treballadors de la força suficient per negociar en termes d'igualtat amb els empresaris, i no per trepitjar un suposat dret individual a negociar la jornada laboral que, al final, només perjudica la part més dèbil.

En vista de tot el que s'ha exposat, sembla clar que cal oposar-se a aquesta directiva, tant pel fet de suposar un clar retrocés en els drets laborals adquirits pels treballadors en dos segles de lluita, com pel fet d'errar en el camí per assolir els objectius que es planteja. Convindria, a més a més, que no s'aprovés per la pròpia salut del projecte de construcció europea, ja molt minvada durant els últims anys, i que podria rebre ara un cop gairebé definitiu, ja que de sortir endavant la directiva és molt probable que amplis sectors del món progressista europeu es desenganyessin del projecte de construcció, que observarien amb desconfiança i com a hostil als seus interessos.

Sembla, doncs, que ens esperen uns mesos de necessàries mobilitzacions dels treballadors de tota la UE per tal d'evitar que el Parlament Europeu decideixi donar llum verda a la coneguda com "directiva de les 65h". Ara bé, lluny de ser només un obstacle, el debat que ha generat aquesta directiva també ha de ser vist com una gran oportunitat per engegar un moviment sindical sòlid a escala europea, així com també per impulsar els partits de l'esquerra continental a fer pinya i a organitzar-se com fins ara només ho ha aconseguit fer la dreta. Els liberals i els conservadors ja fa temps que tenen una idea molt clara de l'Europa que volen, i ara ha arribat el moment de que l'esquerra europea fixi d'una vegada per totes el seu projecte per Europa i els seus horitzons per al s.XXI si no vol quedar debilitada per moltes dècades i apuntalar la marea blava que cobreix ja gran part dels Estats de la Unió.

La fi de l'era del petroli. L'energia nuclear, una alternativa?

Ja fa vuit anys que vam entrar al s.XXI, i a dia d'avui, 24 de juny, el barril de brent, referència a Europa per calcular el preu del cru, ja supera amb escreix els 83'85€ (135$) al mercat borsari de Londres. En un any el preu del barril de petroli a Europa s'ha encarit un 60%, i les nostres economies ja fa uns mesos que noten el pes d'aquesta pujada amb una inflació que a Espanya ha arribat a la quota del 4'5%, una xifra que no es veia des de principis dels anys 90 del segle passat.

Al tombant de segle el debat sobre el futur del nostre sistema energètic ja estava ben viu, animat per unes previsions que apunten que cap a l'any 2010 arribarem a un pic de producció. Com en una corba de rendiments decreixents derivada de la naturalesa limitada del recurs, es calcula que la producció de petroli començarà a decreixer en xifres reals d'aquí a uns dos anys per arribar a ser pràcticament inexistent cap a la segona meitat del present segle. Algunes veus posen en dubte aquestes previsions i asseguren que encara queden reserves suficients per mantenir un nivell elevat de producció fins l'any 2050, però la realitat palpable és que en el transcurs del s.XXI tot el planeta, però especialment les societats que vivim en el món desenvolupat, haurem de fer front a un canvi radical en el nostre estil de vida, fonamentat en l'"or negre" i els seus derivats. Malgrat que hi hagi noves reserves per mantenir una producció elevada fins l'any 2050, s'ha de tenir en compte que aquestes es situen en zones pràcticament inaccessibles o que resulten extremadament cares d'explotar, i és probable que molt abans d'aquesta data el desenvolupament en base a la crema de combustibles fòssils esdevingui completament inviable en termes de capital monetari. És per això que actualment s'està duent a terme un intens debat entre els diferents actors socials per descernir cap a quin horitzó energètic hem de dirigir les nostres previsions i orientar les nostres inversions i investigacions.

En el marc d'aquesta discussió, i de forma recent, des d'alguns fòrums s'ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de l'energia nuclear com a font alternativa per a aquells països que, com Espanya, depenem excessivament del petroli importat per manca de fonts energètiques pròpies. Aquest debat, que semblava superat després de l'accident de la central nuclear de Txernòbil el 26 d'abril de l'any 1986, que va alliberar a l'atmosfera una radiació 500 vegades superior a la de la bomba d'Hiroshima que es va estendre fins a Itàlia i França, ha tornat al nostre país de la mà dels lobbies empresarials de l'electricitat. L'argument dels que que defensen l'aposta per l'energia nuclear es fonamenta en dues premisses:

• L'energia nuclear és una alternativa barata i ràpida a la dependència del petroli.


• Les energies alternatives per si soles són incapaces de substituir tot el volum energètic que ens aporten el petroli i els seus derivats.

Sens dubte l'opció de l'energia nuclear és la més còmoda per a les empreses del sector energètic, ja que suposa una inversió que es rendibilitza a molt curt termini. Però elevar l'energia nuclear com la gran alternativa viable al petroli suposa sens dubte atacar la realitat des d'un punt de vista coix i mancat de perspectiva vers el futur. I és que l'energia nuclear comporta quatre porblemes que, sovint, els seus defensors tendeixen a ometre per desconeixement o per interès:

• La rendibilitat de l'energia nuclear és ràpida però relativament curta. Si bé la inversió en la construcció d'una central nuclear es recupera amb bastanta rapidesa, quan han transcorregut entre 10 i 15 anys la seva rendibilitat comença a decréixer de forma important com a conseqüència de l'empobriment del combustible (fonamentalment urani i plutoni) que les alimenta.


• La capacitat dels que controlen la seguretat de les centrals nuclears no està del tot garantida, ja que sovint fan la vista grossa (oculten informació) davant fugues radioactives de qualsevol magnitud per tal d'evitar que els responsables polítics tanquin la central per pressió de la població afectada i de la societat civil.


• En cas d'accident o fuga radioactiva les conseqüències sobre la població i el medi ambient poden ser catastròfiques i afectar per generacions la població d'un país o d'una regió continental sencera.


• Els residus d'alta activitat radioactiva, que es produeixen a les centrals nuclears. Alguns d'ells triguen centenars d'anys a reduir la seva radioactivitat fins a nivells que no siguin perillosos, i moltes vegades l'única opció que queda és emmagatzemar-los en els cementiris nuclears, ja que el seu reciclatge o és impossible o és extremadament car i poc rendible econòmicament. Amb 9 centrals nuclears, a Espanya es produeixen 2000 tonelades a l'any de residus radioactius, molts dels quals s'han d'emmagatzemar en les mateixes centrals perquè no existeix un cementiri per a residus nuclears d'alta activitat radioactiva.

Sens dubte, aquests problemes no són menors i cal tenir-los molt presents a l'hora d'abordar aquest debat. Els que defensen, però, l'energia nuclear, haurien de reflexionar seriosament sobre la seva postura i pensar en la viabilitat social i mediambiental de l'extensió de l'ús de l'energia nuclear. Els residus radioactius són una realitat que ningú vol tenir enterrada a prop de casa seva, però el que s'ha de tenir més present són les conseqüències que sobre la vida dels ciutadans i sobre l'entorn natural podria tenir un accident nuclear a una central o una fuga radioactiva d'un cementiri. Un accident, per menor que fos, podria deixar una zona totalment inhabitable per centenars d'anys i provocar danys difícilment reparables sobre la salut de la seva població, uns efectes que ja vam poder veure amb la catàstrofe de Txernòbil. Des de llavors s'han augmentat les mesures de seguretat a les centrals nuclears, però és una qüestió de matemàtica bàsica que si n'augmentes el nombre, augmentes la probabilitat agregada de patir un accident nuclear. Tenir una central nuclear a prop de casa seria com estar assegut sobre una bomba de rellotgeria, i només ens restaria resar al diví atzar perquè la probabilitat de que hi hagués una fuga o un accident que pogués afectar centars, milers o milions de persones no es produís mai.

En conclusió, sembla clar que la resposta a la nostra pregunta seria que "no". Hem d'abandonar els esquemes que han regit el nostre model energètic des de la Revolució Industrial i que ens han portat a dipositar la nostra confiança en una sola font, primer el carbó i després el petroli. El món avança inevitablement cap a un sistema de multiples fonts energètiques, un model energètic en xarxa que ha d'acabar amb segles d'emissions de gasos d'efecte hivernacle que estan conduint el nostre planeta cap a un sobreescalfament de conseqüències encara desconegudes. Experiències com la de Navarra, que produeix al voltant del 50% de l'energia elèctrica que consumeix amb fonts d'energia no contaminant com l'eòlica, suposen una esperança i una petita finestra a un futur que, segurament, està més a prop del que ens pensem.