Ja fa més d'un any que l'economia mundial es ressent d'una crisi econòmica que es va iniciar als EUA de la mà de les hipoteques d'alt risc o "subprime", una crisi que, inicialment, es preveia de curt abast en el temps i en l'espai del mercat, però que ha acabat intoxicant tot el mercat financer mundial i ha provocat un refredament de l'activitat econòmica fins a portar moltes de les primeres economies del món prop de la recessió. Molts economistes coincideixen ja a establir que aquesta serà la pitjor crisi econòmica que viurà el món des del crac borsari de 1929, quan el col·lapse del sistema capitalista va provocar la ruïna de milers de ciutadans i famílies que, d'un dia per l'altre, van veure com perdien tots els seus estalvis, la seva feina i la seva casa. Pocs anys més tard, ofegada per uns deutes que no podia pagar a causa de la crisi econòmica, Alemanya assistia impassible a l'ascens al poder d'Adolf Hitler, que l'any 1939 faria entrar Europa en la IIGM amb la invasió de Polònia.
La nostra història, la de la crisi de principis del s.XXI, comença fa uns cinquanta anys als despatxos de la universitat de Chicago, a on uns madurs George Stigler i Milton Friedman (caps i ideòlegs de la Chicago School of Economics (CSE)) impartien classes en un temps en què el keynesianisme dominava la doctrina econòmica mundial, els EUA implementaven encara les polítiques del "New Deal" i la socialdemocràcia vivia la seva època daurada a Europa. Eren els temps de l'economia mixta, de la política fiscal expansiva i progressiva, de l'extensió i universalització de l'Estat del Benestar, de la concertació social entre empresaris i treballadors, dels augments salarials per mantenir el nivell de la demanda (veritable motor de les economies de consum)...
John Maynard Keynes, a qui podem veure a la imatge del costat, havia
revolucionat durant els anys 30 el pensament econòmic i havia establert una teoria general que, partint de la crítica del liberalisme econòmic clàssic, establia que, sense posar en dubte els principis de lliure mercat i iniciativa privada, la intervenció estatal era més que necessària a les economies capitalistes degut a les intenses fluctuacions de l'activitat i de l'ocupació que s'hi produeixen periòdicament quan el mercat actua sense control. L'objectiu, segons ell, havia de ser moderar aquestes fluctuacions, lluitar contra l'atur involuntari i desenvolupar esforços per assolir uns nivells alts i estables d'ocupació dels recursos productius que el mercat per si sol no podria aconseguir. Per Keynes, la clau de volta del mercat estava en la demanda, veritable motor de les economies de consum i principal focus de les fluctuacions econòmiques. Era per aquest motiu que l'Estat, a través de la seva actuació sobre el mercat, havia d'adaptar la demanda a les previsions econòmiques. Així, quan la demanda fos insuficient (com succeeix a les èpoques de crisi econòmica), l'Estat augmentaria la seva despesa, moderaria els impostos o rebaixaria els tipus d'interès per estimular la demanda, donant suport als augments salarials en tant que ajudaven a assolir aquest objectiu. Quan la situació fos de bonança econòmica, l'actuació aniria en sentit contrari. Fonamentant-se en aquesta teoria econòmica, i amb la forta creença que el capitalisme s'havia de reformar políticament a través de la regulació estatal per corregir les desigualtats en la distribució de la riquesa que provoca quan actua sense control, per tot el món occidental, en major o menor mesura, la socialdemocràcia va implementar el seu projecte i va exportar el model de l'Estat del Benestar. Al llarg de tots aquells anys els Estats, estiguessin o no governats per forces socialdemòcrates, controlaven el mercat per evitar que tornés a succeir el que s'havia esdevingut l'any 1929, quan el descontrol sobre el sistema havia acabat provocant el seu propi ensorrament.
A finals dels anys 60 i, sobretot, a partir de la crisi del petroli de 1973, però, les coses van començar a canviar. L'encariment sobtat del preu del petroli derivat de la guerra del Yom Kippur va fer entrar en crisi la major part dels països desenvolupats, i aquesta va ser l'oportunitat que van aprofitar els neoliberals per desplaçar el keynesianisme com a principal doctrina econòmica i començar a aplicar a través dels partits liberalconservadors (que van començar a guanyar eleccions) les seves tesis de lliure mercat. L'aplicació d'aquesta política s'iniciaria amb força a partir dels anys 1979-1981, quan s'esdevingueren les victòries electorals respectives de Margaret Tatcher (RU) i Ronald Reagan (EUA), els quals, fonamentant-se en les tesis de la CSE (Chicago School of Economics), van aplicar destacades retallades del pes dels seus respectius Estats en l'economia, de la despesa pública i importants retallades impositives. El sector públic, argumentaven, era un llast per al creixement econòmic i calia deixar via lliure al mercat perquè pogués aportar de nou creixement econòmic i estabilitat institucional als països. Que la distribució de la riquesa fos extremadament desigual en un mercat que tendia a acumular el poder en poques mans, era una qüestió de segon ordre.
Van anar passant els anys i, a la dècada dels 90, les tesis neoliberals van assolir el seu màxim esplendor i domini, fent calar el missatge entre uns partits socialdemòcrates desorientats que les idees del keynesianisme i de la regulació del mercat havien passat a millor temps, que el lliure mercat era el que s'havia de fer prevaldre si es volia garantir una època de creixement sostingut i pràcticament il·limitat. A més a més, van aconseguir fer creure a les classes treballadores el miratge de que ja s'havien superat les diferències socioeconòmiques, de que tothom ara era igual en el sí de la classe mitjana, i de que les velles polítiques de redistribució de la riquesa ja no tenien sentit en un món en el qual fins i tot el més pobre podia permetre's una casa i un cotxe (això sí, endeutant-se fins les celles). Que més de la meitat de la població mundial s'estigués enfonsant en la pobresa i que les desigualtats en el sí de les societats occidentals i desenvolupades augmentessin dia rere dia, eren qüestions de segon ordre. Tothom era feliç en aquell món d'iguals en què les classes treballadores es permetien el luxe de votar partits de dretes per protegir el seu nou (fals) estatus, tothom era feliç en aquell món ric ple de rics. I mentre les classes treballadores i mitjanes badoquejaven per aquell miratge d'aigua cristal·lina, les classes dominants s'emportaven l'aigua del pou i se la repartien entre quatre. El mercat sempre tenia la raó.
Ara, a finals de la primera dècada del s.XXI, però, l'aigua s'ha acabat de sobte per l'avarícia dels poderosos, i aquells que vivien en el miratge han despertat sorpresos al sentir que els impostos que paguen perquè l'Estat els ofereixi uns serveis i una cobertura es destinaran a salvar a aquelles classes dominants (i a quatre dels de sota que volien fer l'agost i diner fàcil) que han estat practicant l'especulació en els mercats per fer-se cada dia més i més riques, i que ens han arrossegat fins a la situació actual. I és que, atònits i en un sol dia, els que vivien en el miratge del lliure mercat han descobert la regla d'or del neoliberalisme: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Socialisme puntual, socialisme per a rics. Víctimes de la seva pròpia creació, ara recorren desesperats a aquelles idees que fa trenta anys van proscriure de la història. Res més enllà de la ficció que la realitat.
Un cop més, doncs, la història s'ha encarregat de recordar-nos que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Sota un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat, hem tornat a caure al forat del capitalisme salvatge i se'ns ha tornat a fer palès fins a quin punt podem arribar si deixem via lliure a la mà invisible d'en John Smith, fins a quin punt necessitem regular una força que sense control pot arribar a ser autodestructiva. Convé, doncs, com ja es va fer al crac de 1929, que els Estats es replantegin el seu paper al mercat, i que tots recordem que el neoliberalisme mai ha deixat de ser una ideologia de classe (dominant). Necessitem, doncs, regular el mercat per evitar que noves pràctiques especulatives ens condueixin en el futur cap a nous escenaris de crisi econòmica, reforçar el paper de l'Estat en tant que garant de bones pràctiques i com a entitat capaç de redistribuir d'una forma equitativa la riquesa. Només una economia regulada serà capaç de mantenir l'estabilitat institucional i garantir un creixement econòmic sòlid a llarg termini. Senyores i senyors, com va dir la Presidenta de la Cambra de Representants nord-americana als financers de Wall Street, "the party is over".
John Maynard Keynes, a qui podem veure a la imatge del costat, havia
revolucionat durant els anys 30 el pensament econòmic i havia establert una teoria general que, partint de la crítica del liberalisme econòmic clàssic, establia que, sense posar en dubte els principis de lliure mercat i iniciativa privada, la intervenció estatal era més que necessària a les economies capitalistes degut a les intenses fluctuacions de l'activitat i de l'ocupació que s'hi produeixen periòdicament quan el mercat actua sense control. L'objectiu, segons ell, havia de ser moderar aquestes fluctuacions, lluitar contra l'atur involuntari i desenvolupar esforços per assolir uns nivells alts i estables d'ocupació dels recursos productius que el mercat per si sol no podria aconseguir. Per Keynes, la clau de volta del mercat estava en la demanda, veritable motor de les economies de consum i principal focus de les fluctuacions econòmiques. Era per aquest motiu que l'Estat, a través de la seva actuació sobre el mercat, havia d'adaptar la demanda a les previsions econòmiques. Així, quan la demanda fos insuficient (com succeeix a les èpoques de crisi econòmica), l'Estat augmentaria la seva despesa, moderaria els impostos o rebaixaria els tipus d'interès per estimular la demanda, donant suport als augments salarials en tant que ajudaven a assolir aquest objectiu. Quan la situació fos de bonança econòmica, l'actuació aniria en sentit contrari. Fonamentant-se en aquesta teoria econòmica, i amb la forta creença que el capitalisme s'havia de reformar políticament a través de la regulació estatal per corregir les desigualtats en la distribució de la riquesa que provoca quan actua sense control, per tot el món occidental, en major o menor mesura, la socialdemocràcia va implementar el seu projecte i va exportar el model de l'Estat del Benestar. Al llarg de tots aquells anys els Estats, estiguessin o no governats per forces socialdemòcrates, controlaven el mercat per evitar que tornés a succeir el que s'havia esdevingut l'any 1929, quan el descontrol sobre el sistema havia acabat provocant el seu propi ensorrament.A finals dels anys 60 i, sobretot, a partir de la crisi del petroli de 1973, però, les coses van començar a canviar. L'encariment sobtat del preu del petroli derivat de la guerra del Yom Kippur va fer entrar en crisi la major part dels països desenvolupats, i aquesta va ser l'oportunitat que van aprofitar els neoliberals per desplaçar el keynesianisme com a principal doctrina econòmica i començar a aplicar a través dels partits liberalconservadors (que van començar a guanyar eleccions) les seves tesis de lliure mercat. L'aplicació d'aquesta política s'iniciaria amb força a partir dels anys 1979-1981, quan s'esdevingueren les victòries electorals respectives de Margaret Tatcher (RU) i Ronald Reagan (EUA), els quals, fonamentant-se en les tesis de la CSE (Chicago School of Economics), van aplicar destacades retallades del pes dels seus respectius Estats en l'economia, de la despesa pública i importants retallades impositives. El sector públic, argumentaven, era un llast per al creixement econòmic i calia deixar via lliure al mercat perquè pogués aportar de nou creixement econòmic i estabilitat institucional als països. Que la distribució de la riquesa fos extremadament desigual en un mercat que tendia a acumular el poder en poques mans, era una qüestió de segon ordre.
Van anar passant els anys i, a la dècada dels 90, les tesis neoliberals van assolir el seu màxim esplendor i domini, fent calar el missatge entre uns partits socialdemòcrates desorientats que les idees del keynesianisme i de la regulació del mercat havien passat a millor temps, que el lliure mercat era el que s'havia de fer prevaldre si es volia garantir una època de creixement sostingut i pràcticament il·limitat. A més a més, van aconseguir fer creure a les classes treballadores el miratge de que ja s'havien superat les diferències socioeconòmiques, de que tothom ara era igual en el sí de la classe mitjana, i de que les velles polítiques de redistribució de la riquesa ja no tenien sentit en un món en el qual fins i tot el més pobre podia permetre's una casa i un cotxe (això sí, endeutant-se fins les celles). Que més de la meitat de la població mundial s'estigués enfonsant en la pobresa i que les desigualtats en el sí de les societats occidentals i desenvolupades augmentessin dia rere dia, eren qüestions de segon ordre. Tothom era feliç en aquell món d'iguals en què les classes treballadores es permetien el luxe de votar partits de dretes per protegir el seu nou (fals) estatus, tothom era feliç en aquell món ric ple de rics. I mentre les classes treballadores i mitjanes badoquejaven per aquell miratge d'aigua cristal·lina, les classes dominants s'emportaven l'aigua del pou i se la repartien entre quatre. El mercat sempre tenia la raó.
Ara, a finals de la primera dècada del s.XXI, però, l'aigua s'ha acabat de sobte per l'avarícia dels poderosos, i aquells que vivien en el miratge han despertat sorpresos al sentir que els impostos que paguen perquè l'Estat els ofereixi uns serveis i una cobertura es destinaran a salvar a aquelles classes dominants (i a quatre dels de sota que volien fer l'agost i diner fàcil) que han estat practicant l'especulació en els mercats per fer-se cada dia més i més riques, i que ens han arrossegat fins a la situació actual. I és que, atònits i en un sol dia, els que vivien en el miratge del lliure mercat han descobert la regla d'or del neoliberalisme: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Socialisme puntual, socialisme per a rics. Víctimes de la seva pròpia creació, ara recorren desesperats a aquelles idees que fa trenta anys van proscriure de la història. Res més enllà de la ficció que la realitat.
Un cop més, doncs, la història s'ha encarregat de recordar-nos que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Sota un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat, hem tornat a caure al forat del capitalisme salvatge i se'ns ha tornat a fer palès fins a quin punt podem arribar si deixem via lliure a la mà invisible d'en John Smith, fins a quin punt necessitem regular una força que sense control pot arribar a ser autodestructiva. Convé, doncs, com ja es va fer al crac de 1929, que els Estats es replantegin el seu paper al mercat, i que tots recordem que el neoliberalisme mai ha deixat de ser una ideologia de classe (dominant). Necessitem, doncs, regular el mercat per evitar que noves pràctiques especulatives ens condueixin en el futur cap a nous escenaris de crisi econòmica, reforçar el paper de l'Estat en tant que garant de bones pràctiques i com a entitat capaç de redistribuir d'una forma equitativa la riquesa. Només una economia regulada serà capaç de mantenir l'estabilitat institucional i garantir un creixement econòmic sòlid a llarg termini. Senyores i senyors, com va dir la Presidenta de la Cambra de Representants nord-americana als financers de Wall Street, "the party is over".
