El PSC i el 28-N: ...encaminar-se cap al futur

Acabàvem l'anterior article amb la pregunta "i ara què?". Què ha de fer el PSC de cara al futur per poder recuperar les possibilitats de governar Catalunya? Tenint en compte les causes de la derrota que mencionàvem abans crec que el partit ha de renovar el seu discurs en base als dos eixos que marquen la política catalana: l'eix esquerra-dreta i l'eix catalanisme-espanyolisme. La posició que adopti el PSC respecte d'aquestes dues coordenades no ha de ser ni molt menys maximalista, ja que ambdós eixos admeten múltiples possibilitats; en tot cas, i com a partit amb voluntat de govern, ha d'intentar aglutinar el major nombre possible de sensibilitats, però amb la voluntat ferma de no renunciar als seus principis més essencials.

Pel que fa a l'eix esquerra-dreta, el PSC ha de refermar la seva condició de partit d'esquerres. En els darrers anys, i seguint la tendència europea, el partit ha abraçat les posicions de la tercera via o del liberalisme social, i això l'ha allunyat dels seus principis fundacionals: s'ha deixat de parlar de classes socials, el concepte d'igualtat s'ha substituït pel d'igualtat d'oportunitats, s'ha renunciat al model d'economia mixta pública-privada, s'ha reduït la imposició progressiva i s'ha renunciat a establir taxes sobre les rendes del capital... En definitiva, un munt de petits canvis, sovint nominals, que han amagat un canvi profund de filosofia política i que han acabat per desdibuixar el projecte socialdemòcrata davant dels seus electors, fonamentalment classes treballadores i mitjanes. No debades, la perspectiva històrica ens diu que les principals crisis i derrotes que han patit els partits socialdemòcrates no han estat derivades del seu anquilosament en idees del passat, sinó que han succeït quan han abandonat els seus principis polítics i han deixat de defensar els interessos dels seu votants.
Per tant, tal com dèiem, s'imposa en el PSC una recuperació dels seus principis fundacionals. Com és obvi, això s'ha de fer adaptant al segle XXI les eines de què disposem per materialitzar els nostres valors. Ara bé, no s'ha de confondre adaptació amb adopció de valors aliens. Cal tenir present que objectius com per exemple el de l'economia mixta són assolibles, però en el benentès que en el món d'avui s'ha de lluitar abans per un canvi en les regulacions internacionals dels paradisos fiscals i dels moviments de capital. Del que es tracta en definitiva és de prendre consciència que la socialdemocràcia és un moviment internacional que no pot actuar en els límits d'unes fronteres, sinó que en el món globalitzat d'avui el que cal és lluitar per assolir uns objectius comuns a tot arreu, en base a un projecte global fonamentat en els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa. La socialdemocràcia al món, i el PSC a Catalunya, han de tornar a erigir-se com la gran força de transformació social, aportant un projecte creïble perquè aquells sectors més vulnerables de la nostra societat li facin confiança i vegin en el programa socialista aquella força que els permetrà de materialitzar els seus anhels d'assolir un món més just i igualitari. En conclusió, el PSC ha de tornar a ser allò que ha estat sempre, el partit dels treballadors i dels progressistes, perquè avui més que mai cal dir ben alt que "tot està per fer i tot és possible".

Reivindicar-se i reforçar-se com el partit de l'esquerra nacional, però, no pot ser l'únic moviment que faci el PSC. La realitat de Catalunya a Espanya i al món també demanda del partit renovar el seu projecte federal per donar-li noves esperances de futur i reeiximent. Així doncs, la voluntat de pacte amb la resta dels pobles de l'Estat ha de seguir marcant el rumb del PSC, perquè així ho ha fet des de la seva fundació: pròpia és la defensa d'un projecte compartit que aglutini totes les expressions culturals des del més estricte respecte de les nostres singularitats com a nació. Fins ara, aquesta voluntat de construcció de l'Espanya federal s'ha materialitzat en un acord de federació amb el PSOE, el qual ha comportat en darrera instància compartir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Sens dubte aquesta aliança ha donat bons fruits i ha permès seguir avançant en el desplegament de l'autogovern català, però els temps canvien, i de la mateixa manera que canvia la realitat els pactes han de ser revisats per ajustar-se millor a cada moment històric, perquè allò que ahir era òptim avui pot ja no ser-ho. Això significa, en darrera instància, respondre a la constant de la democràcia: el canvi.
El PSC ha de ser conscient que des de la sentència de l'Estatut, i emmascarat per la crisi econòmica, es comença a instal·lar entre diversos sectors polítics estatals la creença que s'ha anat massa lluny en el desplegament de l'Estat autonòmic. Aquesta anàlisi es fonamenta més en raons polítiques que no pas d'eficàcia o d'eficiència, i en darrera instància respon a la creixent onada de nacionalisme espanyol que d'un temps ençà remou les aigües de l'agitada política madrilenya. Aquesta voluntat recentralitzadora està molt arrelada al PP, que n'és el seu principal portaveu, però també comença a calar en diversos sectors del PSOE, el qual sembla haver abandonat la seva agenda de reformes de la Constitució per fer avançar Espanya cap a un model federal.
A aquesta voluntat recentralitzadora s'ha d'afegir una certa frustració al si de la societat catalana, que sembla orfe d'un projecte polític sòlid i de futur que intenti donar resposta al seu encaix en el conjunt de l'Estat espanyol. La independència no ofereix a dia d'avui garanties de futur, però la majoria dels catalans no es troben còmodes amb la situació actual. Hi ha una voluntat majoritària d'aprofundir en l'autogovern, i el PSC té el deure d'oferir un projecte que materialitzi aquests anhels i que sigui capaç de donar garanties reals que s'impulsarà un canvi a nivell estatal que permeti transitar definitivament cap a un Estat federal i plurinacional. No debades, si la frustració amb l'Estat finalment deixa de ser passatgera i esdevé permanent estarem abocant Catalunya a escollir el camí recte i fàcil.
Tots aquests motius són els que em porten a defensar que el PSC assumeixi la responsabilitat de tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, tal com ja la té al Senat. Un grup parlamentari propi és l'única eina viable avui dia per forçar l'entrada a l'agenda política espanyola de la instauració d'un Estat federal i plurinacional, a través del condicionament de majories i de governs. Només així podrem oferir al poble català garanties que el nostre projecte serà defensat sense condicionants ni interessos de tercers; només així podrem tenir la garantia que el nostre projecte serà considerat seriosament pels socialistes de la resta de l'Estat i per tots els espanyols. Ja és hora que l'Espanya federal deixi de ser una quimera, una destinació a la qual sembla que no hi arribem mai. La societat catalana ens demanda respostes, fets i no paraules, i el PSC se'ls ha de donar.

Des d'aquestes reflexions, que he intentat fonamentar, espero contribuir amb el meu gra de sorra en la renovació del projecte socialista català, perquè com a ciutadà crec que hi ha dipositades grans esperances de futur en un partit que se sap central (que no de centre) a Catalunya.

El PSC i el 28-N: entendre el present...

Dilluns de la setmana que ve, quan hagi passat gairebé un mes des de les eleccions nacionals del 28-N, Artur Mas serà investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. La seva arribada al poder deriva del resultat d'unes eleccions que han sacsejat el mapa polític català, canviant-ne substancialment la seva composició en relació a la legislatura passada (2006-2010). Des de la bona perspectiva que dóna el temps, és hora de veure què va passar aquell dia i de reflexionar sobre les causes que van conduir el PSC al seu pitjor resultat des que fa 31 anys es va restablir el Parlament de Catalunya.

Els resultats obtinguts per les forces polítiques deixen un missatge clar, i és el de la voluntat del poble que governi la federació nacionalista de CiU, però pactant amb les altres forces polítiques presents a l'hemicicle. I és que si hi ha quatre coses que, per sobre de tot, caracteritzaran aquesta legislatura seran les següents:

• L'enorme distància en vots i en escons que separaran el partit del govern (CiU) del primer partit de l'oposició (PSC). En concret, 628000 vots i 34 escons, una distància que mai abans s'havia produït en cap de les vuit legislatures anteriors.
• L'elevat nombre d'escons que obtenen els partits conservadors. En concret, CiU i el PP en sumen 80, un nombre només superat pels que van obtenir conjuntament l'any 1984, quan van sumar-ne 83. Ara bé, si incloem a la suma la candidatura independentista SI o C's, que alguns analistes situen a l'òrbita del centredreta, la IX legislatura serà la que hagi tingut fins ara una major presència de forces conservadores.
  
• L'atomització del Parlament. És el primer cop que hi haurà set partits polítics presents a l'hemicicle.
• Els dos partits majoritaris (CiU i PSC) tornen a ocupar 2/3 de la cambra. Les dues darreres convocatòries electorals estaven marcades pel retrocés de l'espai ocupat pels dos principals partits, cosa que feia imprescindible que es posessin d'acord amb tercers partits per reformar determinades normes que requereixen majoria qualificada. Això ja no serà necessari a partir d'ara.

Com ja hem comentat anteriorment, la derrota del PSC és de proporcions desconegudes en tres dècades. Els 28 diputats obtinguts el deixen per sota del que s'havia considerat el seu terra electoral, que eren els 34 diputats obtinguts el 1995, i amb un percentatge dels vots emesos que amb penes i treballs supera el 18%, cosa que el deixa a vint punts percentuals per sota de CiU i a sis per sobre del PP. A més a més, no ha aconseguit guanyar a cap comarca i ha estat superat per CiU en feus tradicionals i significatius com ara Badalona, Sabadell, Terrassa, Mollet del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat; en concret el PSC només ha aconseguit imposar-se a una vintena de municipis d'un total de 946, entre els quals no hi és Barcelona. Però, a on han anat a parar els vots del PSC? El 28-N, i tenint en compte que des del 2003 el PSC ha perdut 460000 vots a les eleccions catalanes, 220000 electors van retirar la seva confiança als socialistes. Diversos estudis indiquen que d'aquests votants, més del 49% han anat a CiU, un 35% a l'abstenció, un 10% al PP i el 6% restant a d'altres formacions. És obvi, doncs, que uns resultats així demanden d'identificar amb precisió les causes que els han provocat per poder abordar amb posterioritat una nova estratègia que aconsegueixi de capgirar-los.

Sens dubte, entrar a analitzar el perquè dels resultats del PSC és endinsar-se en un políedre de múltiples costats que descarta d'entrada fer recaure el pes de la derrota en una única causa; fer-ho significaria condemnar la nostra anàlisi a l'error des del punt de partida. Així doncs, segons el meu parer podem atribuir la derrota del PSC a cinc motius principals:

1. La crisi econòmica. Les elevades taxes d'atur que avui dia es registren a Catalunya afecten de forma significativa l'electorat socialista, format principalment per gent de classe treballadora i, en menor mesura, de classe mitjana. La inseguretat personal derivada de la manca d'ingressos econòmics augmenta la volatilitat de l'electorat i el fa més procliu a canvis en el seu comportament, a la cerca d'aquelles formacions polítiques que li ofereixin una major sensació de seguretat i una major esperança vers el futur (més enllà que aquesta sensació o esperança siguin reals o fictícies).
2. Les reformes socials i econòmiques del govern Zapatero. L'agenda de reformes que està desenvolupant l'executiu central perjudica directament amplis sectors de l'electorat socialista, que no entenen com un govern d'esquerres pot estar aplicant unes polítiques més pròpies de formacions liberals o conservadores. Òbviament, l'electorat d'esquerres és altament impermeable a l'argument de la reforma de l'Estat del Benestar com a única sortida a la crisi econòmica, i més quan s'imposa entre els votants la constatació que qui està pagant els plats trencats de la crisi és la gent més vulnerable, amb un govern "socialista" que ha renunciat a fer recaure els majors esforços sobre les classes benestants i que s'ha declarat incapacitat per evitar l'augment de les desigualtats socials. Tot això es pot inscriure en la crisi europea de la socialdemocràcia derivada de la distorsió que les seves polítiques han patit a causa d'experiments com la "tercera via" o el liberalisme social.
3. La sentència del TC sobre l'Estatut. La dispositiva emesa pel TC sobre la carta catalana suposa un revés important per al projecte federal del PSC ja que redueix el seu assoliment a la reforma de la Constitució de 1978. S'ha de fer notar que l'Estatut referendat pel poble català el 2006, el qual representa les seves aspiracions de futur, no va passar el filtre del tribunal, ja que va veure's retallat en aspectes substancials i, en especial, en diversos elements que feien avançar l'Estat espanyol cap a una estructura federal, com ara les previsions que es feien sobre el Poder Judicial. Sens dubte, la sentència pot haver descol·locat els electors socialistes més sensibles amb la qüestió identitària, ja que constata que la Constitució ja no permet cap més avanç substancial en l'autogovern i, a més, posa en dubte elements sensibles com ara el model d'immersió lingüística.
   
4. El soroll dels governs tripartits. La societat catalana, igual que l'espanyola, té encara en el seu ADN polític importants elements del franquisme sociològic, entre ells l'obsessió gairebé malaltissa per entregar-se a un líder fort i carismàtic. Això dificulta l'arrelament de la cultura de coalició entre els electors dels partits polítics i complica la seva acceptació d'un govern format per més d'un partit, en què les renúncies programàtiques per assolir acords i els intents dels partits per fer visible la seva acció de govern són habituals. Així doncs, allò que a d'altres països amb llargues tradicions de governs de coalició és vist com quelcom normal, aquí és percebut com descoordinació.
5. La campanya electoral. En concret dos fets van marcar la campanya en un sentit negatiu. En primer lloc renunciar a reeditar la coalició amb ERC i ICV-EUiA; en un sistema multipardista com el català això equival a transmetre a l'electorat el missatge que es renuncia a governar, ja que el PSC no té cap altra fórmula natural possible per poder-ho fer. I en segon lloc, l'anunci del candidat que es retirarà a les següents eleccions; allò que s'havia de veure com un compromís de permanència curta al poder va ser percebut com un anunci de retirada imminent, donant a entendre que s'assumia la pèrdua de les eleccions. A tot això cal afegir el perfil del candidat, molt valorat en els seus dots de gestió però amb importants mancances comunicatives, cosa que en una societat com la nostra i en el context en què ens trobem no contribueix a arrossegar vots. I, finalment, una campanya en negatiu, definint-se sempre com allò que no s'és, no com allò que s'és.
   

Totes aquestes causes, afegides a una campanya en positiu de CiU i a la capacitat del seu candidat per transmetre il·lusió en un moment en què la població la necessita, van acabar per ensorrar els resultats del PSC. La següent pregunta que cal fer-se és, i ara què?