El proper 29 de setembre hi ha convocada per part d'UGT i de CCOO una vaga general contra la reforma laboral que actualment s'està acabant de tramitar a les Corts. A mesura que s'acosta la data els ciutadans hem de decidir si donem suport o no a la crida que ens fan els sindicats, i des d'aquest bloc us volem exposar algunes raons per les quals a finals de setembre hauríem de secundar la vaga.Com hem apuntat, la vaga general té com a casus belli la reforma laboral que el govern central ha impulsat a les Corts, i per tant aquesta constitueix el primer motiu per donar suport a la mobilització. Aquesta reforma ha estat impulsada sota els auspicis del Banc d'Espanya, de la CEOE, de la UE i de l'estament bancari internacional, els quals han argumentat per activa i per passiva la necessitat de reformar un mercat laboral massa rígid, massa protector dels treballadors i molt poc productiu. La principal idea que defensen, doncs, és que s'abarateixi l'acomiadament, que es descentralitzi la negociació col·lectiva, que es flexibilitzin els tipus de contractació i que s'abarateixin els costos laborals si allò que es vol és reduir les taxes d'atur, que aquest agost estan situades al voltant del 16% de la població activa a Espanya.
Ara bé, cal començar deixant clar que les elevades taxes d'atur que estem patint actualment no tenen res a veure amb la legislació laboral, amb els costos laborals o amb la rigidesa de la negociació col·lectiva. La realitat és que la pèrdua de llocs de treball està estretament relacionada amb quatre causes:
- La manca de crèdit que pateixen les empreses com a conseqüència de la crisi financera derivada de l'especulació dels mercats internacionals.
- L'esclat de la bombolla immobiliària, que ha deixat centenars de milers de persones del sector de la construcció a l'atur. Actualment, al voltant del 12% dels 4 milions d'aturats pertanyen al sector de la construcció. Tenint en compte que abans de la crisi ja hi havia al voltant de 2 milions d'aturats estructurals, la construcció seria la responsable d'aportar al voltant del 26% de nous aturats.
- La desconfiança empresarial derivada de la crisi, cosa que frena la inversió.
- L'increment de la població activa derivada de la entrada massiva de dones i joves disposats a treballar, combinada amb una reducció dels llocs de treball.
Convé recordar, arribats a aquest punt, que malgrat la suposada rigidesa del mercat laboral, la major part de les empreses no han tingut cap problema per desprendre's de 2 milions de treballadors en menys de dos anys.
En tot cas, la reforma laboral que impulsa el govern central sembla encaminada a assolir els objectius empresarials i bancaris: s'obre la possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial, ja que les condicions establertes als convenis col·lectius podran ser modificades per al cas particular d'una empresa si els seus treballadors i l'empresari arriben a un acord, un acord que serà causa legal suficient per impedir als jutges de revocar-lo; abarateix l'acomiadament improcedent futur al fomentar els contractes fixos amb una indemnització de 33 dies per any treballat, enfront dels 45 actuals; amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques... i un llarg etcètera que no contribuirà a millorar les taxes d'ocupació, sinó més aviat al contrari. Cal tenir ben present que, en darrera instància, la creació d'ocupació depèn de la demanda a què hagin de fer front les empreses, i no als costos ni a la facilitat amb què un empresari pugui acomiadar els seus treballadors. La reforma del govern, doncs, pot fins i tot fer augmentar l'atur, perquè la reducció dels costos d'acomiadament pot fer que les empreses optin de forma prioritària per aquesta fórmula, en comptes d'invertir en la millora de la seva productivitat, quan es trobin en una situació de dificultat.
Més enllà de la reforma laboral, però, un altre bon motiu perquè secundem la vaga és la política econòmica i social que està desenvolupant el govern central. Al llarg de dues legislatures, però sobretot a la darrera, el govern de l'Estat ha impulsat una política econòmica que ha contribuït a reduir la pressió fiscal sobre les classes benestants (eliminació de l'impost sobre el patrimoni, reducció de l'impost de societats, reducció dels trams de l'IRPF...). Aquesta política de reducció de la pressió fiscal directa ha contribuït de forma clau a l'augment del dèficit públic, que al seu torn el govern ha intentat solucionar apujant els impostos que més afecten les classes mitjana i treballadora (IVA, impostos especials...) i retallant diverses prestacions socials, des de la congelació de les pensions contributives fins la reducció de fons per a la llei de la dependència. Aquesta obsessió per la contenció desmesurada del dèficit ha portat fins i tot l'Estat a retallar la seva intervenció directa a l'economia destinada a dinamitzar-la, reduint per exemple la despesa en obra pública i allunyant-se, per tant, de les tesis socialdemòcrates de lluita contra les crisis econòmiques.
En definitiva, sembla que raons per donar suport a la vaga no ens en manquen. Ja és hora de donar un toc d'atenció als nostres governants, i sobretot als socialistes. El socialistes hem representat des de sempre el projecte i els anhels d'unes classes treballadores i mitjanes que lluiten per aconseguir la redistribució de la riquesa per tal d'assolir una societat més igualitària i justa. Nosaltres representem aquestes aspiracions i ens n'alimentem, i no podem trair l'esperit pel qual va ser fundada la nostra força política aplicant unes polítiques que van en contra de tot allò en què creiem. Si ho fem, estarem girant l'esquena a tothom qui confia en nosaltres, i estarem condemnant el nostre projecte a ser només el trist reflex d'una idea revolucionària que un dia va imaginar una societat a on no hi haguessin ni dominats ni dominants, ni vassalls ni senyors, a on tots fóssim més iguals i solidaris amb aquells que menys tenen. Si perquè els dirigents socialistes se n'adonin d'això és necessari que ens manifestem al carrer i que aturem el l'Estat durant un dia, crec que estem obligats a fer l'esforç, perquè ningú no podrà menystenir les demandes d'uns treballadors units en les nostres reivindicacions. El poder ens pertany.
En tot cas, la reforma laboral que impulsa el govern central sembla encaminada a assolir els objectius empresarials i bancaris: s'obre la possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial, ja que les condicions establertes als convenis col·lectius podran ser modificades per al cas particular d'una empresa si els seus treballadors i l'empresari arriben a un acord, un acord que serà causa legal suficient per impedir als jutges de revocar-lo; abarateix l'acomiadament improcedent futur al fomentar els contractes fixos amb una indemnització de 33 dies per any treballat, enfront dels 45 actuals; amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques... i un llarg etcètera que no contribuirà a millorar les taxes d'ocupació, sinó més aviat al contrari. Cal tenir ben present que, en darrera instància, la creació d'ocupació depèn de la demanda a què hagin de fer front les empreses, i no als costos ni a la facilitat amb què un empresari pugui acomiadar els seus treballadors. La reforma del govern, doncs, pot fins i tot fer augmentar l'atur, perquè la reducció dels costos d'acomiadament pot fer que les empreses optin de forma prioritària per aquesta fórmula, en comptes d'invertir en la millora de la seva productivitat, quan es trobin en una situació de dificultat.
Més enllà de la reforma laboral, però, un altre bon motiu perquè secundem la vaga és la política econòmica i social que està desenvolupant el govern central. Al llarg de dues legislatures, però sobretot a la darrera, el govern de l'Estat ha impulsat una política econòmica que ha contribuït a reduir la pressió fiscal sobre les classes benestants (eliminació de l'impost sobre el patrimoni, reducció de l'impost de societats, reducció dels trams de l'IRPF...). Aquesta política de reducció de la pressió fiscal directa ha contribuït de forma clau a l'augment del dèficit públic, que al seu torn el govern ha intentat solucionar apujant els impostos que més afecten les classes mitjana i treballadora (IVA, impostos especials...) i retallant diverses prestacions socials, des de la congelació de les pensions contributives fins la reducció de fons per a la llei de la dependència. Aquesta obsessió per la contenció desmesurada del dèficit ha portat fins i tot l'Estat a retallar la seva intervenció directa a l'economia destinada a dinamitzar-la, reduint per exemple la despesa en obra pública i allunyant-se, per tant, de les tesis socialdemòcrates de lluita contra les crisis econòmiques.
En definitiva, sembla que raons per donar suport a la vaga no ens en manquen. Ja és hora de donar un toc d'atenció als nostres governants, i sobretot als socialistes. El socialistes hem representat des de sempre el projecte i els anhels d'unes classes treballadores i mitjanes que lluiten per aconseguir la redistribució de la riquesa per tal d'assolir una societat més igualitària i justa. Nosaltres representem aquestes aspiracions i ens n'alimentem, i no podem trair l'esperit pel qual va ser fundada la nostra força política aplicant unes polítiques que van en contra de tot allò en què creiem. Si ho fem, estarem girant l'esquena a tothom qui confia en nosaltres, i estarem condemnant el nostre projecte a ser només el trist reflex d'una idea revolucionària que un dia va imaginar una societat a on no hi haguessin ni dominats ni dominants, ni vassalls ni senyors, a on tots fóssim més iguals i solidaris amb aquells que menys tenen. Si perquè els dirigents socialistes se n'adonin d'això és necessari que ens manifestem al carrer i que aturem el l'Estat durant un dia, crec que estem obligats a fer l'esforç, perquè ningú no podrà menystenir les demandes d'uns treballadors units en les nostres reivindicacions. El poder ens pertany.
