Farà unes dues setmanes que Unió Democràtica de Catalunya celebrava el seu 24è congrés, en el qual Josep Antoni Duran i Lleida fou reelegit president de la formació cristianodemòcrata. En el seu últim discurs davant dels delegats del partit i de representants de les altres forces polítiques catalanes (PSC, CDC, ERC, PPC, ICV-EUiA i C's), Duran va apostar per un futur govern de CiU i PSC a la Generalitat de Catalunya després de les properes eleccions previstes per al 2010. No és una opció nova en el mapa polític català, doncs ja es va considerar durant el darrer procés electoral com una de les coalicions de govern possibles, a banda del front nacionalista (CiU i ERC), de l'entesa d'esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) i del govern de concentració nacional (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA). El que cal preguntar-se ara, però, és si aquesta coalició seria una opció de futur viable. Per respondre el nostre dubte, abordarem la pregunta des de dos punts de vista diferents: en primer lloc, des d'una perspectiva institucional; i en segon lloc, des d'una perspectiva ideològica.Des d'una perspectiva institucional, podem afirmar que la sociovergència no és una opció de futur viable ara per ara. I és que només cal fixar-se en les estratègies que segueixen els partits catalans per desestimar gairebé automàticament aquesta opció.
Per una banda, tenim un PSC que pretén encarnar una imatge d'alternativa política als governs convergents que durant 23 anys van dirigir la Generalitat, projectant la imatge d'un partit que es preocupa pels problemes reals dels ciutadans i que defuig qualsevol debat identitari que faci malgastar energies i recursos públics en qüestions que no reporten cap benefici real als catalans. Es tracta, en definitiva, de desplaçar el debat polític cap a l'eix esquerra-dreta, a on el PSC es sent com peix a l'aigua, i d'intentar enterrar l'eix catalanisme-espanyolisme, en el qual el partit hi té molt a perdre i poc a guanyar. Aquesta voluntat d'erigir-se com l'opció política alternativa a CiU , doncs, enterra per al PSC qualsevol possibilitat d'arribar a un acord amb els seus rivals per formar una coalició de govern, ja que fer el contrari suposaria renunciar a la imatge d'alternativa natural a la federació nacionalista i a la possibilitat d'encapçalar el govern català durant unes quantes legislatures. En gran part això es deuria al fet que el PSC passaria a tenir un paper de comparsa a la política catalana i de mer espectador en la política espanyola davant d'una més que probable aliança PSOE-CiU al Congrés dels Diputats. A més a més, deixaria un perillós terreny de creixement electoral a la coalició d'ICV-EUiA, que podria intentar esgarrapar un bon grapat de vots de l'electorat més d'esquerres del PSC i desgastar així la seva base electoral.
A l'altra banda tenim CiU. En un principi, la federació nacionalista podria sortir molt més beneficiada d'una coalició sociovergent que el PSC, ja que un pacte amb els seus eterns rivals anul·laria per complet la imatge d'alternativa natural d'aquells. Tanmateix, no tot serien flors i violes per als convergents, ja que un pacte amb el PSC deixaria ERC en una còmoda posició de primer partit de l'oposició que de ben segur no desaprofitaria per intentar esgarrapar vots d'aquell electorat de CiU més sensible amb la qüestió catalana i, fins i tot, amb el tema independentista. El gran objectiu polític que s'ha marcat la direcció de CDC és el d'un acostament a ERC de cara a futurs pactes entre ambdues formacions, en un intent per frenar la sagnia de vots sobiranistes que es transvasen de la formació nacionalista a la formació independentista. Amb la "Casa Gran del Catalanisme", a més a més, Artur Mas i CDC intentaran en les properes eleccions catalanes trencar la majoria de l'entesa d'esquerres al Parlament, forçant així ERC a pactar amb ells per, en un futur no gaire llunyà, poder iniciar l'assalt de l'electorat republicà. Mal que li pesi a UDC, CDC té molt clar quina és l'estratègia de futur que vol per a la federació nacionalista: créixer 3 escons o més per arrabassar la majoria a l'esquerra (actualment l'entesa suma 70 escons al Parlament de Catalunya, dos més amunt de la majoria absoluta) i pactar amb ERC per formar un govern nacionalista. En aquests plans, doncs, no hi té cabuda un pacte amb el PSC, malgrat que a en Duran i Lleida se li posin els pèls de punta només de pensar que un pacte de CiU amb ERC podria entregar en safata al PSC el centre polític català, no en un sentit ideològic del terme, sinó en el sentit de la imatge de partit moderat en el qual poder confiar.
Des d'una perspectiva ideològica, podem afirmar també que la sociovergència és una opció que no tindria futur. Malgrat que determinats sectors de CDC s'entestin amb el missatge que CiU no és un partit de dretes, sinó senzillament un partit catalanista que vol aplegar diferents tendències ideològiques que coincideixen en un punt en comú que és la defensa dels interessos de Catalunya, la veritat i realitat és que la federació nacionalista actua en base a plantejaments conservadors. Durant els seus 23 anys de govern, CiU va impulsar un fort creixement de l'escola concertada en detriment de la pública, va desenvolupar polítiques que afavoriren l'empresariat català, va actuar de portaveu d'aquest al Congrés dels Diputats, va afavorir la implantació d'un sistema sanitari privat i paral·lel al públic per a les rendes més benestants... En definitiva, que durant 23 anys la federació nacionalista va aplicar polítiques de forta empremta conservadora. CiU, que en gran part recull l'herència i l'espai polític de la que fou la Lliga Regionalista de Catalunya, prové doncs d'una tradició política completament oposada a la del PSC, un partit socialdemòcrata que té com a prioritat el desenvolupament de polítiques que afavoreixin l'expansió de l'Estat del Benestar i de la redistribució de la riquesa. Dues tradicions polítiques completament diferents i dos objectius també diferents, condemnen una coalició de CiU i PSC a estar paralitzada en molts aspectes per manca d'acord entre les parts. La política comparada ens ho mostra amb l'exemple de la gran coalició que es va formar a Alemanya entre el Partit Cristianodemòcrata (CDU-CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD) després de les eleccions del 2005. Amb les eleccions federals ja a les portes, la gran coalició alemanya no ha deixat d'estar marcada per tensions i desavinences constants entre els cristianodemòcrates i els socialdemòcrates que han paralitzat en molts aspectes el govern federal o han dificultat molt la seva acció política.
En definitiva, tant si ens ho mirem des del punt de vista de l'estratègia política com des del punt de vista ideològic, la sociovergència és una coalició que amb tota probabilitat estaria condemnada al fracàs i la paràlisi. Sobretot, però, i des del punt de vista partidista, una sociovergència suposaria un suïcidi polític per al PSC, perquè com ja s'ha demostrat en altres països, en una gran coalició dirigida per un conservador, els socialdemòcrates hi tenen molt a perdre i poc a guanyar, car els rèdits de la bona acció de govern se'ls emporta sempre el partit conservador, que creix en pes polític a costa de la desinflada del partit d'esquerres, que cedeix una part important del seu electorat a altres opcions polítiques més progressistes. A més a més, i des d'un punt de vista democràtic, una gran coalició, és a dir, una suma de rivals, destrueix el debat necessari que s'ha de donar en un sistema democràtic i atorga un control massa important de les institucions a una suma de dues forces que, per si soles, desplacen les altres opcions polítiques de les responsabilitats de govern. Una opció, doncs, que destrueix el pluralisme tan necessari en democràcia.
És per tots aquests motius que des d'aquestes pàgines rebutgem l'opció que proposava en Duran i Lleida. El PSC i CiU representen dos projectes polítics totalment diferenciats, i per aquest motiu han de governar en alternança, cadascun d'ells intentant formar aquelles coalicions parlamentàries que els hi permetin arribar al Govern, si és que no tenen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. S'ha de reconèixer, per altra banda, que la col·laboració entre PSC i CiU pot ser positiva i necessària en el futur, però només una situació d'extremada emergència justificaria la coalició dels dos partits, un context que, ara per ara, no es dóna. Així doncs, en les properes eleccions catalanes, previstes per al 2010, la formació del Govern haurà de dependre de les aliances que decideixi establir fonamentalment ERC, amb el PSC o amb CiU, si és que encara continua essent decisiva. Si no és així, les opcions queden obertes. El temps dirà, senyores i senyors.
