Ja han passat dos dies des de les eleccions de diumenge passat a Euskadi i Galícia, i comença el ball de negociacions, negociacions a Euskadi, és clar, perquè a Galícia, amb el 100% dels vots escrutats, no hi ha dubte de qui serà el nou inquilí del palau de Santiago de Compostel·la. Sens dubte que són dos mons diferents, i com a tals es mereixen i requereixen un anàlisi per separat. Malgrat tot, la influència del que ha passat i passarà en aquests dos països transcendeix les seves fronteres i arriba fins a la capital de l'Estat.
A Galícia, com dèiem, els resultats no deixen espai per al dubte: el PP tornarà a governar després de quatre anys als bancs de l'oposició. Amb el 100% del vot escrutat, i sense perspectives de que el vot dels residents a l'estranger alteri excessivament el resultat, el PP ha recuperat la majoria absoluta al Parlament gallec amb 39 escons dels 75 disponibles, dos més que en la legislatura anterior, els mateixos dos escons que ha esgarrapat al PSdeG, que se'n queda amb 24, i al BNG, que se'n queda amb 12. Amb una participació històrica (70'45%), el PP ha aconseguit augmentar només 4000 vots respecte les eleccions anteriors, però el descens del PSdeG en més de 70000 vots i el del BNG en gairebé 45000 l'han catapultat fins al 47% dels vots a candidatures i, per tant, a recuperar la majoria absoluta. Sembla ser que les claus de la victòria popular estan en el seu manteniment al món rural (Lugo i Ourense), a on el bipartit no ha aconseguit debilitar en excés les xarxes clientelars heretades de l'època Fraga, i en el seu augment a les zones urbanes (A Coruña i Pontevedra), a on s'ha vist beneficiat per la patacada de socialistes i nacionalistes, els quals segurament han acusat el desgast per una crisi econòmica que ja afecta amb força les zones industrials gallegues. Sens dubte, es necessitaria una anàlisi molt més rigorosa dels resultats per tal d'esbrinar a on han patit més la davallada les forces del bipartit, tot i que fent una ullada general als resultats per circumscripció podem arribar a les conclusions mencionades. A més a més, la manca de comunicació de l'obra de govern i una excessiva llunyania de socialistes i nacionalistes en el dia a dia de la gestió podrien haver actuat també com a variables clau per explicar la davallada de les forces de govern.
En tot cas, l'arribada d'Alberto Nuñez Feijóo a la presidència gallega no només suposa un revulsiu a Galícia, sinó que, en primer lloc, és també un baló d'oxigen per a un Rajoy en hores baixes. Encara és aviat per calibrar les repercussions que això tindrà a nivell intern del PP, però sens dubte aquesta victòria reforça la figura de Mariano Rajoy davant dels seus rivals a les files conservadores, els quals ja s'estan preparant per iniciar l'assalt si el PSOE torna a guanyar les eleccions europees del proper juny. De moment, doncs, Rajoy pot respirar una mica més tranquil davant de la tempesta que està patint el PP amb la judicialització dels casos de corrupció i d'espionatge que afecten a membres de la seva militància. Ara bé, la treva que s'imposa al PP finalitza al juny; si perden, tornaran a volar ganivets. Això, en tot cas, però, ja són figues d'un altre paner. En segon lloc, i per acabar amb les repercussions de la victòria conservadora a Galícia, el gran damnificat ha estat el PSOE, i molt especialment el seu viceprimer secretari, en José Blanco. Està clar que al PSOE s'imposa una lectura dels resultats gallecs a curt i llarg termini, a curt perquè poden ser una petita mostra d'un cert desgast de l'electorat socialista a causa de la crisi, a llarg perquè s'ha demostrat que per vèncer al PP a Galícia no només cal estar al Govern.
A Euskadi les coses no són tan senzilles com a Galícia. Fa uns dies, un polític basc deia que a Euskadi regeix la Llei de Murphy, i que si alguna cosa es pot complicar es complica. Doncs bé, sembla que tenia tota la raó del món, doncs els resultats emanats de les urnes han derivat cap a l'escenari més enrevessat possible: una victòria del PNB amb un majoria absoluta de "constitucionalistes". Si repassem els resultats, recordem que amb una participació lleugerament inferior a la dels comicis del 2005 (65'8%) el PNB va guanyar amb 30 escons, seguit pel PSE amb 24, pel PP amb 13, per Aralar amb 4, per EA amb 2, i per EB i UPiD, cadascun d'ells amb 1 escó. En total, i com a Galícia, 75 escons a repartir amb una majoria absoluta que s'assoleix amb 38 escons. A manca d'escrutar el vot per correu, que podria atorgar al PSE un diputat més, queda clar que el mal anomenat "bloc constitucionalista" (PSE+PP+UPiD) suma els 38 escons necessaris per escollir lehendakari. Les possibilitats que s'obren per formar govern, però, són múltiples i convé tenir-les en compte:
Davant d'un ventall tan ampli d'opcions de govern, el que convé preguntar-se són dues coses: a) quina és aquella opció que més probabilitats té de tirar endavant, b) si aquesta és la que més convé o no a Euskadi. Tenint en compte les declaracions dels darrers dies, sembla que tothom, a manca de començar les negociacions, comença a donar per fet que Patxi López serà el nou inquilí d'Ajuria Enea. Tot apunta a que el candidat socialista presentarà la seva investidura per obtenir els vots del PP i d'UPiD, formant un govern en minoria del PSE que es recolzi en suports puntuals del PNB i/o del PP i UPiD. Sembla, doncs, que la cinquena opció és la que prosperaria. Sens dubte, els socialistes saben que el PP i UPiD no diran que no a un candidat a lehendakari que no és nacionalista, entrin o no entrin a formar part del govern basc, ja que en diverses ocasions han fet palès el seu interès per fer fora el nacionalisme d'Ajuria Enea. Patxi López té, doncs, un xec en blanc per arribar a la lehendakaritza... una altra cosa serà veure amb qui es busquen els acords puntuals per portar endavant la legislatura. Ara bé, aquesta és l'opció que més convé a Euskadi? Des de la segona meitat dels anys 90, la política i la societat basques han estat marcades per una confrontació de blocs, nacionalistes per una banda, "constitucionalistes" per l'altra, amb una balança que sempre s'ha decantant per les forces del primer bloc. Ara les coses han canviat, i el bloc nacionalista ha perdut la majoria al Parlament basc. S'ha obert, doncs, una porta a la finalització d'una política en la qual hi han participat membres d'ambdós bàndols. Però, com acabar amb aquesta inèrcia de la societat de blocs? L'opció del pacte entre el PNB i el PSE s'imposa. A la política i a la societat basques hi conviuen des de fa temps dos mons que no es parlen entre ells, que segueixen el seu propi camí sense fer cas d'uns companys de viatge que, si bé estan en un altre vagó, viatgen en el mateix tren. El pacte entre les dues forces moderades de cada bloc, doncs, esdevé més que mai necessari; més enllà del poder, i per la salut democràtica futura de la societat basca, és necessari començar a refer uns ponts entre nacionalistes i no nacionalistes que mai s'haurien d'haver trencat. Amb la conformació d'un govern de coalició entre el PNB i el PSE es visualitzaria de forma nítida el treball conjunt de dues sensibilitats que durant molt de temps s'han girat l'esquena, contribuint de forma determinant a la reconstrucció progressiva d'uns canals de comunicació que la societat basca necessita per fer front, unida, a la xacra del terrorisme d'ETA.
En definitiva, si l'opció d'en Patxi Lópex és la de conformar un govern en minoria, no està escollint la millor opció. Per sobre de l'objectiu de l'alternança en el govern ha d'estar l'objectiu de reconstruir una societat que cada dia s'ha anat fracturant més. Sens dubte, els socialistes bascos han de tenir en compte que la societat basca continua sent majoritàriament nacionalista (comptant els vots nuls amb paperetes de la plataforma abertzale D3M, les forces nacionalistes aglutinen al voltant de 635000 vots, o el que és el mateix, al voltant d'un 55-60% dels sufragis; el PSE, el PP i UPiD sumats tot just arriben als 485000 sufragis, o el que és el mateix, al voltant d'un 40-45%), motiu pel qual es fa necessari la participació d'alguna força d'aquest àmbit en el govern. Si el PSE es limita a expulsar el nacionalisme d'Ajuria Enea, farà un flac favor als intents d'acabar amb la política de fronts, objectiu que, per altra banda, ha estat remarcat pel mateix Patxi López, ja que l'electorat de les forces nacionalistes interpretarà com una "revenja" l'intent de les forces "constitucionalistes" de formar govern sense comptar amb aquest sector social majoritari. Per tot això, des d'aquest blog volem esperonar els socialistes bascos a cercar l'enteniment amb els nacionalistes del PNB, ja que considerem que el futur de la seva societat ha d'estar per sobre de les legítimes ambicions partidistes. No és hora de recordar-li al PNB el seu error d'haver estat fomentant la política frontista des del pacte de Lizarra, ni de passar-li factura als nacionalistes, ni de deixar-se arrossegar per les inèrcies de la política basca. Ha arribat l'hora de girar full i de començar una nova etapa d'enteniment entre els membres de la societat basca. No hi ha dubte que abandonar i lluitar contra les inèrcies sempre costa, però si ningú no ho intenta aquestes mai s'esvairan; correspon ara doncs, al PSE, la valentia i l'esforç de donar el primer pas.
Finalment, només queda remarcar que si el PNB és definitivament expulsat del govern basc, la política d'aliances del PSOE a Madrid es complicarà sensiblement, ja que haurà de trobar suports entre unes forces catalanes reticents a trobar punts d'enteniment amb un Govern central que no fa més que demorar l'acord definitiu de finançament autonòmic, cabdal pel futur de Catalunya. Amb un panorama així, potser la relació entre el PP i el PSOE canviarà. Fins i tot, les repercussions del canvi de lehendakari podrien arribar fins al nostre país. Ara bé, això és una cosa que ja s'analitzarà en un altre article. Només ens resta desitjar sort al futur govern basc, sigui quin sigui, perquè aconsegueixi fer d'Euskadi un país més unit del que ho ha estat fins ara.
En tot cas, l'arribada d'Alberto Nuñez Feijóo a la presidència gallega no només suposa un revulsiu a Galícia, sinó que, en primer lloc, és també un baló d'oxigen per a un Rajoy en hores baixes. Encara és aviat per calibrar les repercussions que això tindrà a nivell intern del PP, però sens dubte aquesta victòria reforça la figura de Mariano Rajoy davant dels seus rivals a les files conservadores, els quals ja s'estan preparant per iniciar l'assalt si el PSOE torna a guanyar les eleccions europees del proper juny. De moment, doncs, Rajoy pot respirar una mica més tranquil davant de la tempesta que està patint el PP amb la judicialització dels casos de corrupció i d'espionatge que afecten a membres de la seva militància. Ara bé, la treva que s'imposa al PP finalitza al juny; si perden, tornaran a volar ganivets. Això, en tot cas, però, ja són figues d'un altre paner. En segon lloc, i per acabar amb les repercussions de la victòria conservadora a Galícia, el gran damnificat ha estat el PSOE, i molt especialment el seu viceprimer secretari, en José Blanco. Està clar que al PSOE s'imposa una lectura dels resultats gallecs a curt i llarg termini, a curt perquè poden ser una petita mostra d'un cert desgast de l'electorat socialista a causa de la crisi, a llarg perquè s'ha demostrat que per vèncer al PP a Galícia no només cal estar al Govern.
A Euskadi les coses no són tan senzilles com a Galícia. Fa uns dies, un polític basc deia que a Euskadi regeix la Llei de Murphy, i que si alguna cosa es pot complicar es complica. Doncs bé, sembla que tenia tota la raó del món, doncs els resultats emanats de les urnes han derivat cap a l'escenari més enrevessat possible: una victòria del PNB amb un majoria absoluta de "constitucionalistes". Si repassem els resultats, recordem que amb una participació lleugerament inferior a la dels comicis del 2005 (65'8%) el PNB va guanyar amb 30 escons, seguit pel PSE amb 24, pel PP amb 13, per Aralar amb 4, per EA amb 2, i per EB i UPiD, cadascun d'ells amb 1 escó. En total, i com a Galícia, 75 escons a repartir amb una majoria absoluta que s'assoleix amb 38 escons. A manca d'escrutar el vot per correu, que podria atorgar al PSE un diputat més, queda clar que el mal anomenat "bloc constitucionalista" (PSE+PP+UPiD) suma els 38 escons necessaris per escollir lehendakari. Les possibilitats que s'obren per formar govern, però, són múltiples i convé tenir-les en compte:
- Formació d'una "gran coalició" entre PNB i PSE, que sumaria 54-55 escons i que és la preferida en les enquestes pels votants bascos.
- Govern del PNB en minoria amb el suport del PSE, ja que les forces nacionalistes, amb 37 escons, no arriben a la majoria absoluta.
- Govern nacionalista en minoria (PNB+EA+EB, amb o sense Aralar) amb el suport del PSE.
- Coalició entre el PSE, el PP i UPiD, que sumarien els 38 escons necessaris per a la majoria absoluta.
- Govern en minoria del PSE amb el suport del PNB o del PP i UPiD.
Davant d'un ventall tan ampli d'opcions de govern, el que convé preguntar-se són dues coses: a) quina és aquella opció que més probabilitats té de tirar endavant, b) si aquesta és la que més convé o no a Euskadi. Tenint en compte les declaracions dels darrers dies, sembla que tothom, a manca de començar les negociacions, comença a donar per fet que Patxi López serà el nou inquilí d'Ajuria Enea. Tot apunta a que el candidat socialista presentarà la seva investidura per obtenir els vots del PP i d'UPiD, formant un govern en minoria del PSE que es recolzi en suports puntuals del PNB i/o del PP i UPiD. Sembla, doncs, que la cinquena opció és la que prosperaria. Sens dubte, els socialistes saben que el PP i UPiD no diran que no a un candidat a lehendakari que no és nacionalista, entrin o no entrin a formar part del govern basc, ja que en diverses ocasions han fet palès el seu interès per fer fora el nacionalisme d'Ajuria Enea. Patxi López té, doncs, un xec en blanc per arribar a la lehendakaritza... una altra cosa serà veure amb qui es busquen els acords puntuals per portar endavant la legislatura. Ara bé, aquesta és l'opció que més convé a Euskadi? Des de la segona meitat dels anys 90, la política i la societat basques han estat marcades per una confrontació de blocs, nacionalistes per una banda, "constitucionalistes" per l'altra, amb una balança que sempre s'ha decantant per les forces del primer bloc. Ara les coses han canviat, i el bloc nacionalista ha perdut la majoria al Parlament basc. S'ha obert, doncs, una porta a la finalització d'una política en la qual hi han participat membres d'ambdós bàndols. Però, com acabar amb aquesta inèrcia de la societat de blocs? L'opció del pacte entre el PNB i el PSE s'imposa. A la política i a la societat basques hi conviuen des de fa temps dos mons que no es parlen entre ells, que segueixen el seu propi camí sense fer cas d'uns companys de viatge que, si bé estan en un altre vagó, viatgen en el mateix tren. El pacte entre les dues forces moderades de cada bloc, doncs, esdevé més que mai necessari; més enllà del poder, i per la salut democràtica futura de la societat basca, és necessari començar a refer uns ponts entre nacionalistes i no nacionalistes que mai s'haurien d'haver trencat. Amb la conformació d'un govern de coalició entre el PNB i el PSE es visualitzaria de forma nítida el treball conjunt de dues sensibilitats que durant molt de temps s'han girat l'esquena, contribuint de forma determinant a la reconstrucció progressiva d'uns canals de comunicació que la societat basca necessita per fer front, unida, a la xacra del terrorisme d'ETA.
En definitiva, si l'opció d'en Patxi Lópex és la de conformar un govern en minoria, no està escollint la millor opció. Per sobre de l'objectiu de l'alternança en el govern ha d'estar l'objectiu de reconstruir una societat que cada dia s'ha anat fracturant més. Sens dubte, els socialistes bascos han de tenir en compte que la societat basca continua sent majoritàriament nacionalista (comptant els vots nuls amb paperetes de la plataforma abertzale D3M, les forces nacionalistes aglutinen al voltant de 635000 vots, o el que és el mateix, al voltant d'un 55-60% dels sufragis; el PSE, el PP i UPiD sumats tot just arriben als 485000 sufragis, o el que és el mateix, al voltant d'un 40-45%), motiu pel qual es fa necessari la participació d'alguna força d'aquest àmbit en el govern. Si el PSE es limita a expulsar el nacionalisme d'Ajuria Enea, farà un flac favor als intents d'acabar amb la política de fronts, objectiu que, per altra banda, ha estat remarcat pel mateix Patxi López, ja que l'electorat de les forces nacionalistes interpretarà com una "revenja" l'intent de les forces "constitucionalistes" de formar govern sense comptar amb aquest sector social majoritari. Per tot això, des d'aquest blog volem esperonar els socialistes bascos a cercar l'enteniment amb els nacionalistes del PNB, ja que considerem que el futur de la seva societat ha d'estar per sobre de les legítimes ambicions partidistes. No és hora de recordar-li al PNB el seu error d'haver estat fomentant la política frontista des del pacte de Lizarra, ni de passar-li factura als nacionalistes, ni de deixar-se arrossegar per les inèrcies de la política basca. Ha arribat l'hora de girar full i de començar una nova etapa d'enteniment entre els membres de la societat basca. No hi ha dubte que abandonar i lluitar contra les inèrcies sempre costa, però si ningú no ho intenta aquestes mai s'esvairan; correspon ara doncs, al PSE, la valentia i l'esforç de donar el primer pas.
Finalment, només queda remarcar que si el PNB és definitivament expulsat del govern basc, la política d'aliances del PSOE a Madrid es complicarà sensiblement, ja que haurà de trobar suports entre unes forces catalanes reticents a trobar punts d'enteniment amb un Govern central que no fa més que demorar l'acord definitiu de finançament autonòmic, cabdal pel futur de Catalunya. Amb un panorama així, potser la relació entre el PP i el PSOE canviarà. Fins i tot, les repercussions del canvi de lehendakari podrien arribar fins al nostre país. Ara bé, això és una cosa que ja s'analitzarà en un altre article. Només ens resta desitjar sort al futur govern basc, sigui quin sigui, perquè aconsegueixi fer d'Euskadi un país més unit del que ho ha estat fins ara.
