El dia 28 de novembre de 2010, a les 20h, després de 30 anys d'estabilitat, després de dos anys de crisi econòmica esguerrant que tibava les costures de la cohesió social, i després d'una sentència del TC que ensorrava d'un sol cop de maça el somni del catalanisme moderat de bastir una Espanya plurinacional i plurilingüística, el sistema de partits que havia imperat a Catalunya implosionava. En un context a on el conjunt de l'esquerra catalana patia una pèrdua generalitzada de vots, una de les dues potes sobre les quals s'havia basat l'alternança política a Catalunya, el PSC, la gran força de l'esquerra sorgida de la fusió de tres partits el 1978, s'ensorrava. Amb una pèrdua consolidada de 460000 votants des de les eleccions de 2003, els socialistes obtenien tan sols el 18,38% dels vots emesos, que representaven un 11% del cens electoral. Les altres dues forces de l'esquerra, ERC i ICV-EUiA, també es deixaven pel camí 198000 i 53000 vots respectivament. El bloc progressista passava de 70 a 48 escons al Parlament i el seu projecte polític s'estavellava de forma estrepitosa tot just 7 anys després d'iniciar el seu camí, esgotat i trencat pel progressiu distanciament entre el PSC i ERC.
Gairebé dos anys més tard, tots tres partits transiten per l'oposició amb més o menys dignitat, alguns d'ells resituats ja en el seu paper i d'altres encara cercant la seva pedra filosofal. En aquest sentit, la seva major o menor habilitat per adaptar-se al nou context econòmic, polític i social es veu reflectida a les enquestes. Totes elles coincideixen a detectar un reviscolament d'ERC i d'ICV-EUiA que els aportaria guanys considerables pel que fa al seu pes parlamentari. A l'altra banda, el PSC continua estancat o a la baixa, encara desorientat per una patacada històrica i per un debat polític al voltant del pacte fiscal que aprofundeix en les seves contradiccions.
Malgrat els avenços d'una part de l'esquerra catalana, però, totes les enquestes també coincideixen a assenyalar que la majoria social i parlamentària continuaria en mans d'una dreta que tot just ara comença a notar el desgast de l'acció de govern a la Generalitat i al Govern central. Malgrat el durs ajustaments que s'estan aplicant als serveis públics, la dreta gaudeix de l'avantatge de trobar-se a l'altra banda una esquerra sense un projecte polític global per a Catalunya, unida en la lluita pel manteniment de l'Estat del Benestar i per una sortida justa de la crisi, però extremadament dividida quant al debat sobre el futur de Catalunya a l'Estat espanyol. Amb els progressistes enfrontats entre si, CiU no dubta a furgar en la divisió entre ERC i el PSC, conscient que el seu distanciament és la clau per retenir a mitjà termini el Palau de la Generalitat en mans convergents. I és que, escaldats encara per les dificultats de convivència durant els governs de progrés, el PSC i ERC recelen mútuament l'un de l'altre (recordem que ICV-EUiA és l'únic partit que s'ha mantingut ferm en la defensa de l'experiència dels governs d'entesa). La darrera prova la trobem en la picabaralla que s'està produint entre tots dos al voltant del pacte fiscal per veure qui assoleix el pacte amb CiU a l'hora de bastir el nou model de finançament de Catalunya.
Fruit d'aquest recel, tant al PSC com a ERC s'aposta a mitjà termini per intentar assaltar el poder en solitari. A tots dos partits, que assenyalen l'altre com el causant de tots els seus mals, l'idea d'un govern conjunt provoca urticàries. ERC aposta per un govern o una coalició parlamentària amb una CiU no tan enfortida com ara; el PSC per un govern o coalició amb ICV-EUiA. Per als seus objectius progressistes, tots dos s'equivoquen de mig a mig. Per una banda, ERC seria incapaç d'arrossegar de forma eficaç CiU cap a posicions de caire socialdemòcrata. Ho impediria la deriva neoliberal que ha experimentat la federació nacionalista en la darrera dècada, i ho fa palès l'aliança que manté CiU amb el PP quant a assumptes de caire econòmic. Per altra banda, és molt poc probable, per no dir impossible, que el PSC aconsegueixi aglutinar una majoria absoluta al Parlament de la mà d'ICV-EUiA. La societat catalana és massa plural a nivell polític com per fer possible un escenari d'aquest tipus, ni a mitjà ni a llarg termini, i menys tenint en compte la presència del debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya i, més concretament, el debat al voltant de l'independentisme.
La pregunta que segueix és òbvia: què han de fer les esquerres catalanes per aspirar a aglutinar de nou una majoria social, primer, i política, després, que els obri les portes de la Generalitat? Tenint en compte el context actual i l'experiència històrica recent, l'aposta més segura i sòlida seria la de construir des de zero un nou espai comú a totes elles. És, però, també, l'aposta més agosarada i difícil d'assolir. En tot cas, queda ben clar que per separat les esquerres catalanes difícilment podran aspirar a governar el nostre país.
S'ha remarcat moltes vegades que la principal debilitat dels governs d'entesa, fonamentalment del segon, fou la manca d'un projecte comú a nivell social, econòmic i polític. La construcció del programa de govern es va fer ex post del procés electoral, no pas ex ante. És a dir, tots tres partits es van presentar amb programes separats a les eleccions i un cop assegurada la majoria parlamentària van pactar el programa de govern. Com diríem col·loquialment, van començar a construir la casa per la teulada. Per tal d'assegurar un projecte sòlid a mitjà i llarg termini s'hauria d'haver pactat un programa conjunt previ i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquest és un error que no es pot tornar a cometre en el futur.
Com a conseqüència, la necessària unió de les forces progressistes, tal com ens ha demostrat la història, ha de ser construïda sobre unes bases sòlides fruit de la síntesi de tres tradicions polítiques diferenciades històricament i ideològica. És possible assolir aquest objectiu? Sí. En certa manera, l'any 2003 ja ho va ser. En aquell moment el PSC, ERC i ICV-EUiA van pactar un govern de progrés en l'eix esquerra-dreta, i un govern catalanista en l'eix nacional pivotant al voltant de l'opció federalista, de la qual sorgí el projecte de nou Estatut. Seria possible tornar a repetir aquella síntesi? Sí, però en unes coordenades diferents, tenint en compte l'evolució de la societat catalana. Caldria afrontar la tasca titànica de trobar un nou punt d'equilibri al voltant del qual tots tres projectes encaixessin adequadament, i el problema principal el tindríem en l'eix nacional.
Com podem aglutinar sota un mateix paraigua dues tradicions a priori tan distants com el federalisme (PSC i ICV-EUiA) i l'independentisme (ERC)? La pedra clau sembla localitzada en el dret a l'autodeterminació o dret a decidir. Que Catalunya, com a poble, tingui dret a decidir quina naturalesa prenen les seves relacions amb la resta de pobles de l'Estat espanyol és una idea que pot ser acceptada, òbviament, pels independentistes, però també pels federalistes. No debades, el federalisme conceptualitza la unió dels pobles com a quelcom fruit d'una elecció lliure i igual per part d'aquests presa en l'exercici de la seva sobirania. Per a un federalista, doncs, una unió només pot ser considerada justa si emana d'aquesta voluntat lliure, i no de la força legal o militar. Es tracta, en darrer terme, d'una aplicació pràctica del principi democràtic. Per tant, l'exercici de la sobirania per part del poble de Catalunya en aquest àmbit no va en contra de l'ideari federal, ans al contrari, n'és part intrínseca. Cal tenir en compte, a més a més, que el reconeixement del dret a l'autodeterminació per part dels federalistes no els impedeix defensar alhora la seva màxima, la unitat amb la resta de pobles de l'Estat. En tot cas, es tracta de sotmetre les opcions a la voluntat del poble català mitjançant un referèndum concret sobre el tema.
L'acceptació per part dels federalistes, doncs, del dret a decidir dels catalans el seu futur, obriria la porta a un nou camp d'entesa entre les diverses forces progressistes catalanes. Solucionat aquest escull tan important, posar-se d'acord en el programa econòmic i social no seria, a priori, una tasca massa complicada, exceptuant les reticències que alguns elements socioliberals del PSC i d'ERC poguessin mostrar-hi. Arribats en aquest punt, les possibilitats de bastir una aliança entre les forces de progrés que li disputés l'hegemonia social i política a CiU serien destacables. La forma que hauria de prendre aquesta aliança, que s'hauria de presentar unida a les eleccions, és matèria per a un pròxim article. En tot cas, convé remarcar que s'hauria de tractar d'una aliança social i política que aglutinés l'espai dels tres partits d'esquerres en base a la voluntat de les bases, així com també la societat civil progressista. El darrer objectiu ha ser el d'aixecar una força política de l'esquerra nacional que sigui capaç d'aglutinar sota un mateix sostre, i al voltant d'una aposta per una societat que es construeixi sobre els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa, una amalgama de catalans progressistes que inclogui federalistes i independentistes.
Recordem que res no és impossible si la força de voluntat ens guia.
Gairebé dos anys més tard, tots tres partits transiten per l'oposició amb més o menys dignitat, alguns d'ells resituats ja en el seu paper i d'altres encara cercant la seva pedra filosofal. En aquest sentit, la seva major o menor habilitat per adaptar-se al nou context econòmic, polític i social es veu reflectida a les enquestes. Totes elles coincideixen a detectar un reviscolament d'ERC i d'ICV-EUiA que els aportaria guanys considerables pel que fa al seu pes parlamentari. A l'altra banda, el PSC continua estancat o a la baixa, encara desorientat per una patacada històrica i per un debat polític al voltant del pacte fiscal que aprofundeix en les seves contradiccions.
Malgrat els avenços d'una part de l'esquerra catalana, però, totes les enquestes també coincideixen a assenyalar que la majoria social i parlamentària continuaria en mans d'una dreta que tot just ara comença a notar el desgast de l'acció de govern a la Generalitat i al Govern central. Malgrat el durs ajustaments que s'estan aplicant als serveis públics, la dreta gaudeix de l'avantatge de trobar-se a l'altra banda una esquerra sense un projecte polític global per a Catalunya, unida en la lluita pel manteniment de l'Estat del Benestar i per una sortida justa de la crisi, però extremadament dividida quant al debat sobre el futur de Catalunya a l'Estat espanyol. Amb els progressistes enfrontats entre si, CiU no dubta a furgar en la divisió entre ERC i el PSC, conscient que el seu distanciament és la clau per retenir a mitjà termini el Palau de la Generalitat en mans convergents. I és que, escaldats encara per les dificultats de convivència durant els governs de progrés, el PSC i ERC recelen mútuament l'un de l'altre (recordem que ICV-EUiA és l'únic partit que s'ha mantingut ferm en la defensa de l'experiència dels governs d'entesa). La darrera prova la trobem en la picabaralla que s'està produint entre tots dos al voltant del pacte fiscal per veure qui assoleix el pacte amb CiU a l'hora de bastir el nou model de finançament de Catalunya.
Fruit d'aquest recel, tant al PSC com a ERC s'aposta a mitjà termini per intentar assaltar el poder en solitari. A tots dos partits, que assenyalen l'altre com el causant de tots els seus mals, l'idea d'un govern conjunt provoca urticàries. ERC aposta per un govern o una coalició parlamentària amb una CiU no tan enfortida com ara; el PSC per un govern o coalició amb ICV-EUiA. Per als seus objectius progressistes, tots dos s'equivoquen de mig a mig. Per una banda, ERC seria incapaç d'arrossegar de forma eficaç CiU cap a posicions de caire socialdemòcrata. Ho impediria la deriva neoliberal que ha experimentat la federació nacionalista en la darrera dècada, i ho fa palès l'aliança que manté CiU amb el PP quant a assumptes de caire econòmic. Per altra banda, és molt poc probable, per no dir impossible, que el PSC aconsegueixi aglutinar una majoria absoluta al Parlament de la mà d'ICV-EUiA. La societat catalana és massa plural a nivell polític com per fer possible un escenari d'aquest tipus, ni a mitjà ni a llarg termini, i menys tenint en compte la presència del debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya i, més concretament, el debat al voltant de l'independentisme.
La pregunta que segueix és òbvia: què han de fer les esquerres catalanes per aspirar a aglutinar de nou una majoria social, primer, i política, després, que els obri les portes de la Generalitat? Tenint en compte el context actual i l'experiència històrica recent, l'aposta més segura i sòlida seria la de construir des de zero un nou espai comú a totes elles. És, però, també, l'aposta més agosarada i difícil d'assolir. En tot cas, queda ben clar que per separat les esquerres catalanes difícilment podran aspirar a governar el nostre país.
S'ha remarcat moltes vegades que la principal debilitat dels governs d'entesa, fonamentalment del segon, fou la manca d'un projecte comú a nivell social, econòmic i polític. La construcció del programa de govern es va fer ex post del procés electoral, no pas ex ante. És a dir, tots tres partits es van presentar amb programes separats a les eleccions i un cop assegurada la majoria parlamentària van pactar el programa de govern. Com diríem col·loquialment, van començar a construir la casa per la teulada. Per tal d'assegurar un projecte sòlid a mitjà i llarg termini s'hauria d'haver pactat un programa conjunt previ i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquest és un error que no es pot tornar a cometre en el futur.
Com a conseqüència, la necessària unió de les forces progressistes, tal com ens ha demostrat la història, ha de ser construïda sobre unes bases sòlides fruit de la síntesi de tres tradicions polítiques diferenciades històricament i ideològica. És possible assolir aquest objectiu? Sí. En certa manera, l'any 2003 ja ho va ser. En aquell moment el PSC, ERC i ICV-EUiA van pactar un govern de progrés en l'eix esquerra-dreta, i un govern catalanista en l'eix nacional pivotant al voltant de l'opció federalista, de la qual sorgí el projecte de nou Estatut. Seria possible tornar a repetir aquella síntesi? Sí, però en unes coordenades diferents, tenint en compte l'evolució de la societat catalana. Caldria afrontar la tasca titànica de trobar un nou punt d'equilibri al voltant del qual tots tres projectes encaixessin adequadament, i el problema principal el tindríem en l'eix nacional.
Com podem aglutinar sota un mateix paraigua dues tradicions a priori tan distants com el federalisme (PSC i ICV-EUiA) i l'independentisme (ERC)? La pedra clau sembla localitzada en el dret a l'autodeterminació o dret a decidir. Que Catalunya, com a poble, tingui dret a decidir quina naturalesa prenen les seves relacions amb la resta de pobles de l'Estat espanyol és una idea que pot ser acceptada, òbviament, pels independentistes, però també pels federalistes. No debades, el federalisme conceptualitza la unió dels pobles com a quelcom fruit d'una elecció lliure i igual per part d'aquests presa en l'exercici de la seva sobirania. Per a un federalista, doncs, una unió només pot ser considerada justa si emana d'aquesta voluntat lliure, i no de la força legal o militar. Es tracta, en darrer terme, d'una aplicació pràctica del principi democràtic. Per tant, l'exercici de la sobirania per part del poble de Catalunya en aquest àmbit no va en contra de l'ideari federal, ans al contrari, n'és part intrínseca. Cal tenir en compte, a més a més, que el reconeixement del dret a l'autodeterminació per part dels federalistes no els impedeix defensar alhora la seva màxima, la unitat amb la resta de pobles de l'Estat. En tot cas, es tracta de sotmetre les opcions a la voluntat del poble català mitjançant un referèndum concret sobre el tema.
L'acceptació per part dels federalistes, doncs, del dret a decidir dels catalans el seu futur, obriria la porta a un nou camp d'entesa entre les diverses forces progressistes catalanes. Solucionat aquest escull tan important, posar-se d'acord en el programa econòmic i social no seria, a priori, una tasca massa complicada, exceptuant les reticències que alguns elements socioliberals del PSC i d'ERC poguessin mostrar-hi. Arribats en aquest punt, les possibilitats de bastir una aliança entre les forces de progrés que li disputés l'hegemonia social i política a CiU serien destacables. La forma que hauria de prendre aquesta aliança, que s'hauria de presentar unida a les eleccions, és matèria per a un pròxim article. En tot cas, convé remarcar que s'hauria de tractar d'una aliança social i política que aglutinés l'espai dels tres partits d'esquerres en base a la voluntat de les bases, així com també la societat civil progressista. El darrer objectiu ha ser el d'aixecar una força política de l'esquerra nacional que sigui capaç d'aglutinar sota un mateix sostre, i al voltant d'una aposta per una societat que es construeixi sobre els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa, una amalgama de catalans progressistes que inclogui federalistes i independentistes.
Recordem que res no és impossible si la força de voluntat ens guia.
