Avui, 5 de setembre de 2008, manquen tres mesos i escaig perquè la Constitució espanyola de 1978 compleixi 30 anys, un anys que han vist transformar-se Espanya d'una forma radical a nivell econòmic i social i que li han permès, de forma definitiva, pujar-se al carro dels països desenvolupats i esdevenir una potencia mitjana en l'ordre internacional sorgit de la IIGM i del final de la Guerra Freda. No podem negar que el pacte constitucional de 1978 ha ofert a Espanya un marc polític estable com molt poques vegades anteriorment ha tingut a la seva història, doncs fins ara només la Constitució de 1876, que marcava l'inici de la Restauració, supera la Carta Magna actual en temps de vigència en el context de la història contemporània (55 anys front 30 anys). Aquesta estabilitat ha estat clau per encarar amb forces el gran repte que Espanya tenia per endavant de recuperar els anys perduts del feixisme (1939-1977), que la van deixar a anys llum dels nivells de desenvolupament dels països de l'Europa Occidental. Només una dada: l'any 1936 Espanya tenia un PIB semblant al de Finlàndia, i l'any 1975, a la mort del dictador Franco, Espanya només tenia el 60% del PIB finès del moment. La democràcia, doncs, és la que ens ha permès tenir èxit en la superació d'aquest repte, que va marcar des d'un bon principi l'imaginari col·lectiu de la major part d'espanyols, i desenvolupar-nos com mai abans ho havíem fet, malgrat que avui dia encara no ens haguem posat a la mateixa alçada dels països europeus més desenvolupats en un grapat de camps que s'engloben fonamentalment dins el capítol de l'Estat del Benestar.Cal reconèixer, doncs, la gran aportació de la democràcia al desenvolupament espanyol, però si bé s'ha de ser conscient d'aquesta realitat, també s'ha de ser conscient que el marc que va bastir la Constitució de 1978 té mancances, ja que no va tancar o va tancar en fals realitats i debats de la societat que encara avui continuen presents, comptant a més a més que el sistema polític i institucional actual ha de fer front a realitats que, com la UE, no es van preveure o no es podien preveure en el moment del redactat de la Carta Magna. Per aquests motius, 30 anys més tard de la seva aprovació és fa més que necessari una reforma de la Constitució per adaptar-la a allò que no es va preveure i a les noves realitats d'una societat democràtica del segle XXI.
La reforma que va proposar el PSOE la legislatura passada, que al final no es va abordar davant la negativa d'un PP que era i és clau per assolir els 2/3 del Congrés i el Senat necessaris per aprovar-la, anava ben encaminada en alguns aspectes, com ara el d'introduir el nom de les Comunitats Autònomes o la reforma del Senat, tot i que es quedava curta en altres com la de la reforma de la successió a la Corona. Aquest sembla, doncs, un primer pas per obrir el meló de la reforma constitucional, ja que almenys va introduir en la societat un debat més que necessari, però es va avortar per la negativa del principal partit de l'oposició, que ara proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l'Estat davant el que ells consideren el perill de desmembrament que amenaça Espanya amb les últimes reformes dels Estatuts d'Autonomia, és a dir, una reforma bastant oposada a la que el PSOE va portar el 2004 al seu programa electoral.
Però malgrat aquests passos, les reformes que es plantegen sempre són superficials, sense entrar a tocar el cor del sistema constitucional vigent, malgrat que alguns temes com la monarquia o el sistema autonòmic s'haurien de treure a debat, ja que van ser temes tancats en fals durant la transició o que senzillament no es van ni arribar pràcticament a discutir. Però aquells que voldríem veure una reforma en profunditat de la Constitució haurem de ser conscients d'una realitat, i és que la generació de polítics que actualment governen les nostres institucions mai duran a terme aquesta reforma en profunditat. La generació que actualment governa es troba aproximadament entre els 45 i 55 anys, és a dir, gent que va formar la seva cultura política durant els anys de la transició política, quan tenien entre 15 i 25 anys. Durant aquells anys, de perill i por constants per un cop d'Estat militar i conservador que avortés la instauració de la democràcia, aquesta generació va aprendre que hi havia una sèrie de temes que era millor no treure a debat ja que podien posar en perill l'anhel superior de la democràcia, com per exemple la monarquia, la concepció del model territorial o la relació entre l'Església i l'Estat. L'objectiu primordial era la transició política, i si per això calia renunciar a la discussió de temes cabdals per a molts, doncs s'hi renunciava. Amb el pas dels anys, quan la democràcia encara s'estava consolidant, aquesta generació va començar a escalar i a ocupar els primers llocs de responsabilitat fins que, un bon dia, ja va arribar a les màximes quotes de poder, que ocupa a l'actualitat. Aquesta generació és la que s'ha començat a plantejar una reforma parcial de la Constitució, conscient que les realitats que aborden avui dia el marc polític han canviat bastant des d'aquell llunyà 1978, però no s'atrevirà a obrir una reforma en profunditat de la Carta Magna per aquella lliçó apresa durant la transició: "no saques el tema no vaya a ser que...". Com una marca de foc, aquest temor els va quedar gravat al seu ADN polític i és una llosa que segurament no es podran treure mai del damunt.
No pretenc menystenir la feina feta per l'actual generació dirigent ni les que la van precedir, doncs han estat claus per assentar amb solidesa el marc democràtic de què gaudim unes generacions més joves que per sort no haguérem de patir la dictadura feixista ni les pors de la transició política. La democràcia a Espanya és un èxit col·lectiu de tots els ciutadans que des de la transició i fins ara, ja siguin de dretes o d'esquerres, autonomistes o federalistes, monàrquics o republicans, han contribuït amb la seva feina a fer d'aquest un país millor, i això és una fet que cal reconèixer amb totes les seves implicacions. Però de la mateixa manera que s'ha de reconèixer això, també hem de reconèixer que no és una generació que estigui preparada per abordar amb serenitat la discussió d'alguns temes que, tard o d'hora, hauran de ser posats a judici de la ciutadania i dels polítics que la representen i votats. La monarquia, la relació entre l'Església i l'Estat, el sistema autonòmic, la realitat de la UE... són temes que caldrà abordar per modificar-los en el sentit que esculli la majoria (que podrà estar o no equivocada), i caldrà abordar-los perquè són discussions que no es poden ajornar per la salut de la pròpia Carta Magna. Per la pròpia supervivència del marc juridicopolític actual és necessària una reforma, i no només superficial. I és que si un sistema jurídic i polític es petrifica, com és el que li passa a la Constitució de 1978, es corre el risc d'abordar tard o d'hora no una reforma del sistema, si no una nova definició total i absoluta d'aquest, processos que són molt més complicats que els de l'adaptació progressiva. Adaptar-se progressivament implica discutir tema per tema, tornar a definir un sistema significa discutir-los tots de cop, amb les conseqüències que això pugui implicar per l'estabilitat institucional d'un Estat.
Malgrat tot, sembla bastant improbable que la generació actual abordi fins i tot una reforma parcial de la Constitució donades les coordenades en què els dos partits estatals principals es mouen. Si bé un dels dos, el PSOE, està disposat a obrir la discussió, l'altre, el PP, intenta evitar-la o, si més no, endarrerir-la. El PSOE ja va proposar una reforma de la Constitució que adaptés millor les institucions centrals a la realitat autonòmica i reforcés el sistema d'autogovern de les comunitats, però el PP ha presentat una proposta en sentit contrari. D'aquesta manera, la ciutadania percep que el punt de consens és el mateix sorgit dels pactes de 1978, de forma que la reforma parcial esdevé inviable. I així el partit liberalconservador espanyol aconsegueix un dels seus objectius, que és el de petrificar el sistema sorgit del 1978. Però la història està allà per aprendre d'ella, i tothom sap que li va passar a la Constitució de 1876, que es va mantenir inalterada fins l'any 1931, quan la seva inadaptació a la realitat, derivada d'una petrificació, va comportar un canvi radical de sistema polític i institucional que va provocar fortes tensions a l'interior de l'Estat, derivades de les circumstàncies del moment i de la incompetència dels dirigents polítics del moment, no del tipus de sistema en si. I això és una cosa que els conservadors espanyols haurien de tenir present, si no volen veure's abocats a una reforma completa i no parcial del marc constitucional actual. Millor que escoltin la saviesa popular castellana, que en una frase disjuntiva expressa molt bé el que s'hauria de fer i no es fa: "renovarse o morir".
La reforma que va proposar el PSOE la legislatura passada, que al final no es va abordar davant la negativa d'un PP que era i és clau per assolir els 2/3 del Congrés i el Senat necessaris per aprovar-la, anava ben encaminada en alguns aspectes, com ara el d'introduir el nom de les Comunitats Autònomes o la reforma del Senat, tot i que es quedava curta en altres com la de la reforma de la successió a la Corona. Aquest sembla, doncs, un primer pas per obrir el meló de la reforma constitucional, ja que almenys va introduir en la societat un debat més que necessari, però es va avortar per la negativa del principal partit de l'oposició, que ara proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l'Estat davant el que ells consideren el perill de desmembrament que amenaça Espanya amb les últimes reformes dels Estatuts d'Autonomia, és a dir, una reforma bastant oposada a la que el PSOE va portar el 2004 al seu programa electoral.
Però malgrat aquests passos, les reformes que es plantegen sempre són superficials, sense entrar a tocar el cor del sistema constitucional vigent, malgrat que alguns temes com la monarquia o el sistema autonòmic s'haurien de treure a debat, ja que van ser temes tancats en fals durant la transició o que senzillament no es van ni arribar pràcticament a discutir. Però aquells que voldríem veure una reforma en profunditat de la Constitució haurem de ser conscients d'una realitat, i és que la generació de polítics que actualment governen les nostres institucions mai duran a terme aquesta reforma en profunditat. La generació que actualment governa es troba aproximadament entre els 45 i 55 anys, és a dir, gent que va formar la seva cultura política durant els anys de la transició política, quan tenien entre 15 i 25 anys. Durant aquells anys, de perill i por constants per un cop d'Estat militar i conservador que avortés la instauració de la democràcia, aquesta generació va aprendre que hi havia una sèrie de temes que era millor no treure a debat ja que podien posar en perill l'anhel superior de la democràcia, com per exemple la monarquia, la concepció del model territorial o la relació entre l'Església i l'Estat. L'objectiu primordial era la transició política, i si per això calia renunciar a la discussió de temes cabdals per a molts, doncs s'hi renunciava. Amb el pas dels anys, quan la democràcia encara s'estava consolidant, aquesta generació va començar a escalar i a ocupar els primers llocs de responsabilitat fins que, un bon dia, ja va arribar a les màximes quotes de poder, que ocupa a l'actualitat. Aquesta generació és la que s'ha començat a plantejar una reforma parcial de la Constitució, conscient que les realitats que aborden avui dia el marc polític han canviat bastant des d'aquell llunyà 1978, però no s'atrevirà a obrir una reforma en profunditat de la Carta Magna per aquella lliçó apresa durant la transició: "no saques el tema no vaya a ser que...". Com una marca de foc, aquest temor els va quedar gravat al seu ADN polític i és una llosa que segurament no es podran treure mai del damunt.
No pretenc menystenir la feina feta per l'actual generació dirigent ni les que la van precedir, doncs han estat claus per assentar amb solidesa el marc democràtic de què gaudim unes generacions més joves que per sort no haguérem de patir la dictadura feixista ni les pors de la transició política. La democràcia a Espanya és un èxit col·lectiu de tots els ciutadans que des de la transició i fins ara, ja siguin de dretes o d'esquerres, autonomistes o federalistes, monàrquics o republicans, han contribuït amb la seva feina a fer d'aquest un país millor, i això és una fet que cal reconèixer amb totes les seves implicacions. Però de la mateixa manera que s'ha de reconèixer això, també hem de reconèixer que no és una generació que estigui preparada per abordar amb serenitat la discussió d'alguns temes que, tard o d'hora, hauran de ser posats a judici de la ciutadania i dels polítics que la representen i votats. La monarquia, la relació entre l'Església i l'Estat, el sistema autonòmic, la realitat de la UE... són temes que caldrà abordar per modificar-los en el sentit que esculli la majoria (que podrà estar o no equivocada), i caldrà abordar-los perquè són discussions que no es poden ajornar per la salut de la pròpia Carta Magna. Per la pròpia supervivència del marc juridicopolític actual és necessària una reforma, i no només superficial. I és que si un sistema jurídic i polític es petrifica, com és el que li passa a la Constitució de 1978, es corre el risc d'abordar tard o d'hora no una reforma del sistema, si no una nova definició total i absoluta d'aquest, processos que són molt més complicats que els de l'adaptació progressiva. Adaptar-se progressivament implica discutir tema per tema, tornar a definir un sistema significa discutir-los tots de cop, amb les conseqüències que això pugui implicar per l'estabilitat institucional d'un Estat.
Malgrat tot, sembla bastant improbable que la generació actual abordi fins i tot una reforma parcial de la Constitució donades les coordenades en què els dos partits estatals principals es mouen. Si bé un dels dos, el PSOE, està disposat a obrir la discussió, l'altre, el PP, intenta evitar-la o, si més no, endarrerir-la. El PSOE ja va proposar una reforma de la Constitució que adaptés millor les institucions centrals a la realitat autonòmica i reforcés el sistema d'autogovern de les comunitats, però el PP ha presentat una proposta en sentit contrari. D'aquesta manera, la ciutadania percep que el punt de consens és el mateix sorgit dels pactes de 1978, de forma que la reforma parcial esdevé inviable. I així el partit liberalconservador espanyol aconsegueix un dels seus objectius, que és el de petrificar el sistema sorgit del 1978. Però la història està allà per aprendre d'ella, i tothom sap que li va passar a la Constitució de 1876, que es va mantenir inalterada fins l'any 1931, quan la seva inadaptació a la realitat, derivada d'una petrificació, va comportar un canvi radical de sistema polític i institucional que va provocar fortes tensions a l'interior de l'Estat, derivades de les circumstàncies del moment i de la incompetència dels dirigents polítics del moment, no del tipus de sistema en si. I això és una cosa que els conservadors espanyols haurien de tenir present, si no volen veure's abocats a una reforma completa i no parcial del marc constitucional actual. Millor que escoltin la saviesa popular castellana, que en una frase disjuntiva expressa molt bé el que s'hauria de fer i no es fa: "renovarse o morir".
