Setmana política completa per als catalans: reforma de la Constitució que limita l'autonomia financera de les Comunitats Autònomes (és que mira que en són, de malgastadores) i interlocutòria del TSJC que suposa un qüestionament en tota regla del model d'immersió lingüística vigent al sistema educatiu de Catalunya. A això li podem dir "començar amb el peu esquerre".
La història dels intents per anorrear el règim lingüístic a les escoles de Catalunya no és nova. De fet, i com diria el conte, tot va començar quan es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística 7/1983, que institucionalitzava el model d'immersió lingüística en català. Aquest model ja va tenir el rebuig d'algun partit polític, tot i que, cal remarcar-ho, aquestes posicions sempre han estat minoritàries dins l'àmbit polític català. Convé tenir presents un parell de fets remarcables: que la llei de normalització fou aprovada pel Parlament de Catalunya amb 133 vots a favor (CiU, PSC, PSUC, ERC i UCD) i dos en contra (Partido Socialista de Andalucía) - si us pregunteu per què no hi surt el PP és perquè en aquell moment Alianza Popular no tenia representació al Parlament català-; i que el model d'immersió va ser defensat aferrissadament pel PSUC i pel PSC més que no pas per CiU i ERC, ja que el veien com un element clau per garantir la cohesió social de Catalunya. Des d'aquell moment i fins ara el model s'ha desenvolupat amb plena normalitat i s'ha instaurat a les escoles d'arreu de Catalunya sense aixecar reticències destacades. Ara, però, i arran de la sentència del TC sobre l'Estatut, determinats sectors polítics (PP i Ciudadanos) i algunes entitats estretament relacionades amb el nacionalisme espanyol han iniciat una ofensiva per desmantellar un model que des d'un bon principi van rebutjar.
Arribats en aquest punt, però, deixem de banda el debat polític i traslladem-nos al camp de la pedagogia. Al cap i a la fi, estem parlant de l'educació dels alumnes catalans i convé entendre les raons pedagògiques que puguin justificar un règim lingüístic com el que tenim a Catalunya. Hem de tenir present, des d'un bon principi, que els sistemes d'immersió lingüística - sorgits al Quebec - s'inscriuen en l'àmbit del models bilingües d'educació, concretament en el model d'enriquiment de l'educació bilingüe, al contrari del que ens volen fer creure els que s'hi oposen. Així doncs, la instauració d'un model d'immersió pot respondre a tres objectius diferents:
- Aprenentatge de llengües estrangeres en alumnes que volen conèixer-les com un element d'enriquiment cultural.
- Assolir la competència lingüística de l'aprenent en llocs a on es vol ensenyar una llengua que és forta o dominant i que l'alumne no coneix.
- Garantir l'aprenentatge de llengües minoritzades, les quals han estat prohibides o rebutjades pels poders públics i/o que es troben en situació de dificultat per mantenir-se o créixer en el territori a on es parlen.
El cas de Catalunya s'inscriuria en aquest darrer objectiu, el qual cerca en darrera instància assolir, el més aviat i millor possible, la competència lingüística per part dels mateixos parlants o per les persones que ocupen actualment el territori per fer normal l'ús de la llengua en l'espai que li és propi i evitar-ne l'extinció. Es tracta, doncs, de garantir l'aprenentatge primerenc de la llengua minoritzada per part de la població no autòctona o parlant de l'altra llengua, la dominant, per tal de recuperar la llengua minoritzada en l'àmbit territorial que li és propi i mantenir-ne la seva seva funció de referència i de cohesió social. La idea central d'un model d'immersió és, doncs, aconseguir que tots els membres d'una comunitat dominin les dues llengües que hi són presents, resultats que no s'assolirien amb un altre model.
Observades les raons que justifiquen la implantació d'un sistema d'immersió lingüística a Catalunya, convé rebatre tres dels atacs més habituals que rep el sistema des de determinats sectors polítics i intel·lectuals:
- La immersió lingüística en català posa el castellà en perill a Catalunya? Sense cap mena de dubte, no. Les dades així ho demostren. De la població catalana, l'entén el 99,9% (per un 95,3% que entén el català), el parla el 99,8% (per un 77,5% el català) i l'escriu el 99% (per un 60,6% el català). A més a més, el castellà és llengua cooficial a Catalunya i qualsevol ciutadà té el dret de ser atès en aquesta llengua quan es dirigeix a l'Administració Pública (cosa que no es garanteix als catalanoparlants quan es derigeixen, sobretot, a l'Administració de l'Estat). Després d'anys d'immersió lingüística, per tant, s'observa com aquest sistema no ha anat en detriment del bilingüisme, sinó que l'ha garantit mantenint el coneixement del castellà (i incrementant-ne el de català). Ara bé, tot i la immersió hem assolit una societat perfectament bilingüe? Ni molt menys, tal com demostren les dades. Hi ha una part significativa dels catalans que continuen sent no competents en aquesta llengua, als quals se'ls han d'afegir els nouvinguts.
- La immersió va en detriment de les possibilitats d'aprenentatge dels alumnes que no tenen com a llengua materna el català? No pas. Ja des dels anys 60 diversos estudis han demostrat que l'ensenyament en una llengua diferent de la primera de l'alumne pot donar millors resultats que l'ensenyament tradicional en la primera.
- El sistema actual d'immersió en català és comparable al sistema monolingüe de l'escola a l'època feixista? Ni molt menys, però no només per raons de caire democràtic (el sistema monolingüe en castellà del franquisme no responia a la voluntat popular, i el d'immersió lingüística en català sí), sinó per raons tècniques: el sistema feixista d'escola única en castellà constituïa un sistema de "submersió" (la llengua catalana no hi era present i l'educació en castellà s'havia imposat de forma hostil); el sistema actual català constitueix un sistema d'"immersió" que respon a un model de bilingüisme additiu (incorpora la llengua nova sense perdre la de casa, en tant que es garanteix l'assoliment de les competències bàsiques en castellà).
En conclusió, el sistema d'immersió lingüística no va en detriment dels drets de ningú, ans al contrari, pretén garantir el dret de tothom a saber i poder-se expressar en la llengua que prefereixi, i a entendre la llengua del seu interlocutor. Qui pretengui, doncs, acabar amb aquest sistema, és que no pretén garantir l'aprenentatge igualitari de les dues llengües majoritàries a Catalunya, sinó que pretén garantir la desaparició paulatina de la llengua minoritzada sota el pes asfixiant de la llengua dominant. S'ha pogut observar amb la situació del català al País Valencià: l'absència d'un sistema d'immersió a la zona de predomini del valencià i l'aposta per un sistema de llibertat d'elecció (que curiosament mai es garanteix per a aquells que volen educar els seus fills en català) està portant el valencià a una situació crítica a nivell social, en tant que el castellà li està prenent espais d'ús a marxes forçades; i aquesta realitat observada no respon pas a un efecte fora de control, sinó que respon a una voluntat política molt determinada. Aquesta mateixa voluntat és la que mou aquells que critiquen el sistema d'immersió a Catalunya. Òbviament, un objectiu com aquest és tan legítim com qualsevol altre, però en tot cas convé no emmascarar-lo en la defensa de la llibertat. La defensa efectiva de les llibertats individuals, en tot cas, passa per la defensa d'un model com el de la immersió que s'ha demostrat d'èxit i que no ha estat creat per assolir una substitució lingüística, sinó ans al contrari, per garantir la igualtat del català i del castellà a la societat catalana.
