El PSC i el 28-N: entendre el present...

Dilluns de la setmana que ve, quan hagi passat gairebé un mes des de les eleccions nacionals del 28-N, Artur Mas serà investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. La seva arribada al poder deriva del resultat d'unes eleccions que han sacsejat el mapa polític català, canviant-ne substancialment la seva composició en relació a la legislatura passada (2006-2010). Des de la bona perspectiva que dóna el temps, és hora de veure què va passar aquell dia i de reflexionar sobre les causes que van conduir el PSC al seu pitjor resultat des que fa 31 anys es va restablir el Parlament de Catalunya.

Els resultats obtinguts per les forces polítiques deixen un missatge clar, i és el de la voluntat del poble que governi la federació nacionalista de CiU, però pactant amb les altres forces polítiques presents a l'hemicicle. I és que si hi ha quatre coses que, per sobre de tot, caracteritzaran aquesta legislatura seran les següents:

• L'enorme distància en vots i en escons que separaran el partit del govern (CiU) del primer partit de l'oposició (PSC). En concret, 628000 vots i 34 escons, una distància que mai abans s'havia produït en cap de les vuit legislatures anteriors.
• L'elevat nombre d'escons que obtenen els partits conservadors. En concret, CiU i el PP en sumen 80, un nombre només superat pels que van obtenir conjuntament l'any 1984, quan van sumar-ne 83. Ara bé, si incloem a la suma la candidatura independentista SI o C's, que alguns analistes situen a l'òrbita del centredreta, la IX legislatura serà la que hagi tingut fins ara una major presència de forces conservadores.
  
• L'atomització del Parlament. És el primer cop que hi haurà set partits polítics presents a l'hemicicle.
• Els dos partits majoritaris (CiU i PSC) tornen a ocupar 2/3 de la cambra. Les dues darreres convocatòries electorals estaven marcades pel retrocés de l'espai ocupat pels dos principals partits, cosa que feia imprescindible que es posessin d'acord amb tercers partits per reformar determinades normes que requereixen majoria qualificada. Això ja no serà necessari a partir d'ara.

Com ja hem comentat anteriorment, la derrota del PSC és de proporcions desconegudes en tres dècades. Els 28 diputats obtinguts el deixen per sota del que s'havia considerat el seu terra electoral, que eren els 34 diputats obtinguts el 1995, i amb un percentatge dels vots emesos que amb penes i treballs supera el 18%, cosa que el deixa a vint punts percentuals per sota de CiU i a sis per sobre del PP. A més a més, no ha aconseguit guanyar a cap comarca i ha estat superat per CiU en feus tradicionals i significatius com ara Badalona, Sabadell, Terrassa, Mollet del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat; en concret el PSC només ha aconseguit imposar-se a una vintena de municipis d'un total de 946, entre els quals no hi és Barcelona. Però, a on han anat a parar els vots del PSC? El 28-N, i tenint en compte que des del 2003 el PSC ha perdut 460000 vots a les eleccions catalanes, 220000 electors van retirar la seva confiança als socialistes. Diversos estudis indiquen que d'aquests votants, més del 49% han anat a CiU, un 35% a l'abstenció, un 10% al PP i el 6% restant a d'altres formacions. És obvi, doncs, que uns resultats així demanden d'identificar amb precisió les causes que els han provocat per poder abordar amb posterioritat una nova estratègia que aconsegueixi de capgirar-los.

Sens dubte, entrar a analitzar el perquè dels resultats del PSC és endinsar-se en un políedre de múltiples costats que descarta d'entrada fer recaure el pes de la derrota en una única causa; fer-ho significaria condemnar la nostra anàlisi a l'error des del punt de partida. Així doncs, segons el meu parer podem atribuir la derrota del PSC a cinc motius principals:

1. La crisi econòmica. Les elevades taxes d'atur que avui dia es registren a Catalunya afecten de forma significativa l'electorat socialista, format principalment per gent de classe treballadora i, en menor mesura, de classe mitjana. La inseguretat personal derivada de la manca d'ingressos econòmics augmenta la volatilitat de l'electorat i el fa més procliu a canvis en el seu comportament, a la cerca d'aquelles formacions polítiques que li ofereixin una major sensació de seguretat i una major esperança vers el futur (més enllà que aquesta sensació o esperança siguin reals o fictícies).
2. Les reformes socials i econòmiques del govern Zapatero. L'agenda de reformes que està desenvolupant l'executiu central perjudica directament amplis sectors de l'electorat socialista, que no entenen com un govern d'esquerres pot estar aplicant unes polítiques més pròpies de formacions liberals o conservadores. Òbviament, l'electorat d'esquerres és altament impermeable a l'argument de la reforma de l'Estat del Benestar com a única sortida a la crisi econòmica, i més quan s'imposa entre els votants la constatació que qui està pagant els plats trencats de la crisi és la gent més vulnerable, amb un govern "socialista" que ha renunciat a fer recaure els majors esforços sobre les classes benestants i que s'ha declarat incapacitat per evitar l'augment de les desigualtats socials. Tot això es pot inscriure en la crisi europea de la socialdemocràcia derivada de la distorsió que les seves polítiques han patit a causa d'experiments com la "tercera via" o el liberalisme social.
3. La sentència del TC sobre l'Estatut. La dispositiva emesa pel TC sobre la carta catalana suposa un revés important per al projecte federal del PSC ja que redueix el seu assoliment a la reforma de la Constitució de 1978. S'ha de fer notar que l'Estatut referendat pel poble català el 2006, el qual representa les seves aspiracions de futur, no va passar el filtre del tribunal, ja que va veure's retallat en aspectes substancials i, en especial, en diversos elements que feien avançar l'Estat espanyol cap a una estructura federal, com ara les previsions que es feien sobre el Poder Judicial. Sens dubte, la sentència pot haver descol·locat els electors socialistes més sensibles amb la qüestió identitària, ja que constata que la Constitució ja no permet cap més avanç substancial en l'autogovern i, a més, posa en dubte elements sensibles com ara el model d'immersió lingüística.
   
4. El soroll dels governs tripartits. La societat catalana, igual que l'espanyola, té encara en el seu ADN polític importants elements del franquisme sociològic, entre ells l'obsessió gairebé malaltissa per entregar-se a un líder fort i carismàtic. Això dificulta l'arrelament de la cultura de coalició entre els electors dels partits polítics i complica la seva acceptació d'un govern format per més d'un partit, en què les renúncies programàtiques per assolir acords i els intents dels partits per fer visible la seva acció de govern són habituals. Així doncs, allò que a d'altres països amb llargues tradicions de governs de coalició és vist com quelcom normal, aquí és percebut com descoordinació.
5. La campanya electoral. En concret dos fets van marcar la campanya en un sentit negatiu. En primer lloc renunciar a reeditar la coalició amb ERC i ICV-EUiA; en un sistema multipardista com el català això equival a transmetre a l'electorat el missatge que es renuncia a governar, ja que el PSC no té cap altra fórmula natural possible per poder-ho fer. I en segon lloc, l'anunci del candidat que es retirarà a les següents eleccions; allò que s'havia de veure com un compromís de permanència curta al poder va ser percebut com un anunci de retirada imminent, donant a entendre que s'assumia la pèrdua de les eleccions. A tot això cal afegir el perfil del candidat, molt valorat en els seus dots de gestió però amb importants mancances comunicatives, cosa que en una societat com la nostra i en el context en què ens trobem no contribueix a arrossegar vots. I, finalment, una campanya en negatiu, definint-se sempre com allò que no s'és, no com allò que s'és.
   

Totes aquestes causes, afegides a una campanya en positiu de CiU i a la capacitat del seu candidat per transmetre il·lusió en un moment en què la població la necessita, van acabar per ensorrar els resultats del PSC. La següent pregunta que cal fer-se és, i ara què?