Tornada de vacances complicada pel PSOE i el PSC: reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes en règim comú i negociació dels pressupostos generals (PGE) per al 2009, tot això en un context de crisi econòmica i amb una majoria parlamentària que es queda a 7 escons de la majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Aquestes són les coordenades en què els socialistes s'hauran de moure aquests últims quatre mesos de l'any i amb les quals hauran de superar els diversos obstacles que se li presentin en el camí.
Els socialistes catalans, per la seva part, es juguen gran part del seu futur a Catalunya. De moment han optat per lligar el resultat de les negociacions del nou sistema de finançament a la intenció del seu vot als PGE, que s'haurien de negociar i aprovar entre octubre i novembre, una estratègia que segurament respon més a una mesura de pressió davant el PSOE que a un desig. Durant aquest estiu s'ha estat forjant el que s'anomena "front comú" de la part catalana, un front al qual s'han unit també CiU, ERC i ICV-EUiA, i que compta amb el beneplàcit del PPC, que l'anima pel mer interès de desgastar la figura del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Sens dubte, l'estratègia catalana sembla la correcta per exercir pressió sobre un executiu central que fins abans de l'estiu no tenia massa pressa per negociar un nou sistema de finançament, i sembla que es comencen a recollir alguns fruits, ja que diverses fonts periodístiques ja han informat que el President del Govern ha ordenat a Pedro Solbes que iniciï a partir del setembre una intensa negociació amb totes les parts implicades per treure contra abans millor un acord de reforma. Però tot i que sembla ser una estratègia encertada per pressionar el govern central, els partits catalans han de ser conscients que estan jugant en terreny perillós, i cada pas que facin a partir d'ara haurà de ser calculat al mil·límetre si volen assolir el seu objectiu, que és el d'aconseguir un acord sobre finançament que respecti el que diu l'Estatut d'Autonomia i ampliï les arques de la Genralitat, i no volen arribar a un carreró sense sortida, cosa que sí interessaria al PP.
En tot cas, el partit de la part catalana que més s'arrisca en aquesta negociació és el PSC, que es juga gran part de les seves opcions futures de governar Catalunya i la seva estabilitat venidora. En cas que s'arribi a un acord satisfactori que respecti el que marca l'Estatut, el PSC seria probablement la formació més beneficiada en clau catalana, s'asseguraria l'estabilitat del govern fins al final de la legislatura 2006-2010 i tindria elevades possibilitats de mantenir la presidència de la Generalitat a les properes eleccions autonòmiques. A més a més, un acord en positiu permetria mantenir una elevada cohesió interna que permetria al partit encarar amb estabilitat i força els processos electorals que té per davant. Un acord de mínims o una manca d'acord, per contra, portaria a una situació extremadament delicada al PSC. Sense un acord, i amb la negociació dels pressupostos generals en marxa, el PSC podria optar per votar a favor o en contra d'aquests. Si votés a favor, tindria molts números de quedar-se sol al Congrés dels Diputats amb els seus companys del PSOE, ja que davant la manca d'acord CiU, ERC i ICV-EUiA votarien en contra dels PGE. Però encara que el PSOE aconseguís treure'ls endavant, la posició del PSC quedaria molt debilitada a Catalunya, i amb tota seguretat hauria d'afrontar unes eleccions anticipades davant la més que probable marxa d'ERC del Govern de la Generalitat. Les opcions per mantenir-se en el poder serien, si més no, minses, ja que la pressió que exercirien CiU, ERC i ICV-EUiA sobre el PSC seria molt important, podent-se fins i tot menjar una part significativa del seu espai electoral i polític. En cas que decidís votar en contra dels PGE, el PSC es podria veure abocat a una inestabilitat interna de resultats incerts. Passés el que li passés, el que queda clar és que el PSC seria apartat tard o d'hora d'algunes de les seves responsabilitats de govern i es mantindria allunyat per bastant temps del centre de la vida política catalana, sense comptar amb els estralls que això faria en la relació entre el PSC i el PSOE i en l'acord de federació que té el primer amb el segon.
Pel que fa a CiU, ERC i ICV-EUiA, tot i que segurament prefereixen arribar a un acord abans que trobar-se en un carreró sense sortida, es trobarien més o menys còmodes en qualsevol dels dos escenaris possibles. Si hi hagués acord, podrien argumentar que ha estat gràcies a la seva pressió sobre el govern del PSOE, i si no hi hagués acord podrien carregar les culpes sobre els socialistes i sortir-ne molt ben parats. En tot cas, podrien adaptar-se a qualsevol de les dues situacions, sense oblidar que als dos partits nacionalistes els afavoriria molt més un fracàs de les negociacions en termes estrictament electorals (i ideològics a ERC) que no pas la consecució d'un acord, encara que no es pot saber a quin més que a l'altre.
Pel que fa al socialisme espanyol, aquest també s'hi juga molt en aquesta negociació. El que més li interessa, i no cal oblidar-ho, és arribar a un acord com més aviat millor, perquè malgrat que des del PSOE s'insisteixi a separar el debat del finançament autonòmic del dels PGE, sembla bastant obvi que ambdues negociacions aniran íntimament lligades donada l'estratègia negociadora de la part catalana, sobretot de CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSOE necessita aprovar els pressupostos del 2009 per apuntalar amb estabilitat la IX legislatura espanyola, i per fer-ho amb garanties necessitarà abans pactar un nou sistema de finançament que compleixi amb allò que estableix l'Estatut de Catalunya si no vol veure's obligat a acostar-se a un PNB que darrerament ha patit una deriva radicalitzant en opinió de molts sectors socialistes, comptant a més a més amb que un suport del PNB als PGE suposaria la contrapartida del suport del PSE-EE als pressupostos de l'executiu basc, i no hem d'oblidar que a Euskadi ja es respira un intens aire preelectoral, amb unes eleccions autonòmiques a la vista en què segons les últimes enquestes el PSE-EE disputa el primer lloc al PNB. L'últim que li interessa, doncs, als socialistes bascos és haver de donar suport als pressupsotos d'un executiu presidit pel seu principal contrincant. Malgrat tot, els diputats catalans no s'haurien de refiar de la seva capacitat de pressió sobre el PSOE, perquè no seria la primera vegada que el PNB (i juntament amb ell el BNG) aprofita la pressió d'aquests diputats per ajudar el PSOE i obtenir alguna cosa a canvi. Sembla si més no curiós que molts nacionalistes catalans s'emmirallin amb el nacionalisme basc, quan aquest darrer sempre s'ha aprofitat dels interessos de Catalunya per treure un benefici per Euskadi, tot deixant els nacionalistes catalans amb un pam de nas i la pressió catalana al Congrés dels Diputats en una cortina de fum. El PNB sap jugar molt bé les seves cartes i és oportunista per naturalesa, i això convidria que els diputats catalans no ho oblidessin.
En cas, doncs, que el PSOE no pogués tirar endavant els pressupostos del 2009, quedaria en una posició molt debilitada al Congrés i, amb tota probabilitat, es veuria abocat a acabar la legislatura abans de temps, sobretot si els diputats del PSC decidissin finalment votar en sentit negatiu als PGE.
Arribats a aquest punt, és hora que totes les parts negociadores comencin a deixar-se de grans declaracions i de jugar a veure qui és més culpable en l'incompliment de l'Estatut. L'incompliment d'una llei orgànica com és l'Estatut és més que obvi si fem una ullada a la disposició final primera d'aquest text, que al seu article primer estableix que "La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat haurà de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI (de finançament)", i està clar que aquí ningú ha complert amb la seva part, per més que alguns s'entestin a defensar que ja han complert amb la part que els hi corresponia presentant una proposta de mínims molt genèrica que no concretava res del nou sistema i que, per tant, no permetia establir una base sòlida sobre la qual negociar. Ara cal asseure's i començar aquesta negociació. La part catalana ha de mantenir tensada la corda per pressionar al PSOE, però convindria, com ja comença a fer el PSC, que es comencessin a refer els ponts de diàleg amb els socialistes espanyols, amb els quals es necessita arribar a un acord si es vol millorar el finançament de Catalunya. Convé que des de Catalunya es tingui clar que només a través d'una entesa amb el PSOE s'aconseguirà un nou sistema de finançament, i no pas amb una acostament a les comunitats governades pel PP que tenen interessos similars. Si l'estratègia passa per portar la negociació entre comunitats "riques" i "pobres", és més que segur que aquesta fracassi, sense oblidar a més a més que el PP és el primer interessat en que les negociacions no arribin a bon port per forçar que els PGE no s'aprovin, desgastar la base electoral del PSOE a Catalunya i, de pas, potser aconseguir que el govern de Zapatero caigui abans de que acabi la legislatura amb el beneplàcit dels diputats catalans, sobretot els de CiU i ERC. El que queda clar és que debilitar el PSOE i forçar-lo a avançar les eleccions generals tombant-li els PGE només servirà perquè aquesta millora en el finançament que necessita Catalunya s'endarrereixi potser dos o tres anys, un temps que, si fem cas de les declaracions dels polítics catalans, la Generalitat no es pot permetre. Pressionar el PSOE sí, però amb una clara voluntat d'arribar a un acord satisfactori contra abans millor.
Per a més informació sobre el sistema de finançament podeu consultar el web de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat/generalitat/cat/guia/financament.htm).
Els socialistes catalans, per la seva part, es juguen gran part del seu futur a Catalunya. De moment han optat per lligar el resultat de les negociacions del nou sistema de finançament a la intenció del seu vot als PGE, que s'haurien de negociar i aprovar entre octubre i novembre, una estratègia que segurament respon més a una mesura de pressió davant el PSOE que a un desig. Durant aquest estiu s'ha estat forjant el que s'anomena "front comú" de la part catalana, un front al qual s'han unit també CiU, ERC i ICV-EUiA, i que compta amb el beneplàcit del PPC, que l'anima pel mer interès de desgastar la figura del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Sens dubte, l'estratègia catalana sembla la correcta per exercir pressió sobre un executiu central que fins abans de l'estiu no tenia massa pressa per negociar un nou sistema de finançament, i sembla que es comencen a recollir alguns fruits, ja que diverses fonts periodístiques ja han informat que el President del Govern ha ordenat a Pedro Solbes que iniciï a partir del setembre una intensa negociació amb totes les parts implicades per treure contra abans millor un acord de reforma. Però tot i que sembla ser una estratègia encertada per pressionar el govern central, els partits catalans han de ser conscients que estan jugant en terreny perillós, i cada pas que facin a partir d'ara haurà de ser calculat al mil·límetre si volen assolir el seu objectiu, que és el d'aconseguir un acord sobre finançament que respecti el que diu l'Estatut d'Autonomia i ampliï les arques de la Genralitat, i no volen arribar a un carreró sense sortida, cosa que sí interessaria al PP.
En tot cas, el partit de la part catalana que més s'arrisca en aquesta negociació és el PSC, que es juga gran part de les seves opcions futures de governar Catalunya i la seva estabilitat venidora. En cas que s'arribi a un acord satisfactori que respecti el que marca l'Estatut, el PSC seria probablement la formació més beneficiada en clau catalana, s'asseguraria l'estabilitat del govern fins al final de la legislatura 2006-2010 i tindria elevades possibilitats de mantenir la presidència de la Generalitat a les properes eleccions autonòmiques. A més a més, un acord en positiu permetria mantenir una elevada cohesió interna que permetria al partit encarar amb estabilitat i força els processos electorals que té per davant. Un acord de mínims o una manca d'acord, per contra, portaria a una situació extremadament delicada al PSC. Sense un acord, i amb la negociació dels pressupostos generals en marxa, el PSC podria optar per votar a favor o en contra d'aquests. Si votés a favor, tindria molts números de quedar-se sol al Congrés dels Diputats amb els seus companys del PSOE, ja que davant la manca d'acord CiU, ERC i ICV-EUiA votarien en contra dels PGE. Però encara que el PSOE aconseguís treure'ls endavant, la posició del PSC quedaria molt debilitada a Catalunya, i amb tota seguretat hauria d'afrontar unes eleccions anticipades davant la més que probable marxa d'ERC del Govern de la Generalitat. Les opcions per mantenir-se en el poder serien, si més no, minses, ja que la pressió que exercirien CiU, ERC i ICV-EUiA sobre el PSC seria molt important, podent-se fins i tot menjar una part significativa del seu espai electoral i polític. En cas que decidís votar en contra dels PGE, el PSC es podria veure abocat a una inestabilitat interna de resultats incerts. Passés el que li passés, el que queda clar és que el PSC seria apartat tard o d'hora d'algunes de les seves responsabilitats de govern i es mantindria allunyat per bastant temps del centre de la vida política catalana, sense comptar amb els estralls que això faria en la relació entre el PSC i el PSOE i en l'acord de federació que té el primer amb el segon.
Pel que fa a CiU, ERC i ICV-EUiA, tot i que segurament prefereixen arribar a un acord abans que trobar-se en un carreró sense sortida, es trobarien més o menys còmodes en qualsevol dels dos escenaris possibles. Si hi hagués acord, podrien argumentar que ha estat gràcies a la seva pressió sobre el govern del PSOE, i si no hi hagués acord podrien carregar les culpes sobre els socialistes i sortir-ne molt ben parats. En tot cas, podrien adaptar-se a qualsevol de les dues situacions, sense oblidar que als dos partits nacionalistes els afavoriria molt més un fracàs de les negociacions en termes estrictament electorals (i ideològics a ERC) que no pas la consecució d'un acord, encara que no es pot saber a quin més que a l'altre.
Pel que fa al socialisme espanyol, aquest també s'hi juga molt en aquesta negociació. El que més li interessa, i no cal oblidar-ho, és arribar a un acord com més aviat millor, perquè malgrat que des del PSOE s'insisteixi a separar el debat del finançament autonòmic del dels PGE, sembla bastant obvi que ambdues negociacions aniran íntimament lligades donada l'estratègia negociadora de la part catalana, sobretot de CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSOE necessita aprovar els pressupostos del 2009 per apuntalar amb estabilitat la IX legislatura espanyola, i per fer-ho amb garanties necessitarà abans pactar un nou sistema de finançament que compleixi amb allò que estableix l'Estatut de Catalunya si no vol veure's obligat a acostar-se a un PNB que darrerament ha patit una deriva radicalitzant en opinió de molts sectors socialistes, comptant a més a més amb que un suport del PNB als PGE suposaria la contrapartida del suport del PSE-EE als pressupostos de l'executiu basc, i no hem d'oblidar que a Euskadi ja es respira un intens aire preelectoral, amb unes eleccions autonòmiques a la vista en què segons les últimes enquestes el PSE-EE disputa el primer lloc al PNB. L'últim que li interessa, doncs, als socialistes bascos és haver de donar suport als pressupsotos d'un executiu presidit pel seu principal contrincant. Malgrat tot, els diputats catalans no s'haurien de refiar de la seva capacitat de pressió sobre el PSOE, perquè no seria la primera vegada que el PNB (i juntament amb ell el BNG) aprofita la pressió d'aquests diputats per ajudar el PSOE i obtenir alguna cosa a canvi. Sembla si més no curiós que molts nacionalistes catalans s'emmirallin amb el nacionalisme basc, quan aquest darrer sempre s'ha aprofitat dels interessos de Catalunya per treure un benefici per Euskadi, tot deixant els nacionalistes catalans amb un pam de nas i la pressió catalana al Congrés dels Diputats en una cortina de fum. El PNB sap jugar molt bé les seves cartes i és oportunista per naturalesa, i això convidria que els diputats catalans no ho oblidessin.
En cas, doncs, que el PSOE no pogués tirar endavant els pressupostos del 2009, quedaria en una posició molt debilitada al Congrés i, amb tota probabilitat, es veuria abocat a acabar la legislatura abans de temps, sobretot si els diputats del PSC decidissin finalment votar en sentit negatiu als PGE.
Arribats a aquest punt, és hora que totes les parts negociadores comencin a deixar-se de grans declaracions i de jugar a veure qui és més culpable en l'incompliment de l'Estatut. L'incompliment d'una llei orgànica com és l'Estatut és més que obvi si fem una ullada a la disposició final primera d'aquest text, que al seu article primer estableix que "La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat haurà de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI (de finançament)", i està clar que aquí ningú ha complert amb la seva part, per més que alguns s'entestin a defensar que ja han complert amb la part que els hi corresponia presentant una proposta de mínims molt genèrica que no concretava res del nou sistema i que, per tant, no permetia establir una base sòlida sobre la qual negociar. Ara cal asseure's i començar aquesta negociació. La part catalana ha de mantenir tensada la corda per pressionar al PSOE, però convindria, com ja comença a fer el PSC, que es comencessin a refer els ponts de diàleg amb els socialistes espanyols, amb els quals es necessita arribar a un acord si es vol millorar el finançament de Catalunya. Convé que des de Catalunya es tingui clar que només a través d'una entesa amb el PSOE s'aconseguirà un nou sistema de finançament, i no pas amb una acostament a les comunitats governades pel PP que tenen interessos similars. Si l'estratègia passa per portar la negociació entre comunitats "riques" i "pobres", és més que segur que aquesta fracassi, sense oblidar a més a més que el PP és el primer interessat en que les negociacions no arribin a bon port per forçar que els PGE no s'aprovin, desgastar la base electoral del PSOE a Catalunya i, de pas, potser aconseguir que el govern de Zapatero caigui abans de que acabi la legislatura amb el beneplàcit dels diputats catalans, sobretot els de CiU i ERC. El que queda clar és que debilitar el PSOE i forçar-lo a avançar les eleccions generals tombant-li els PGE només servirà perquè aquesta millora en el finançament que necessita Catalunya s'endarrereixi potser dos o tres anys, un temps que, si fem cas de les declaracions dels polítics catalans, la Generalitat no es pot permetre. Pressionar el PSOE sí, però amb una clara voluntat d'arribar a un acord satisfactori contra abans millor.
Per a més informació sobre el sistema de finançament podeu consultar el web de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat/generalitat/cat/guia/financament.htm).
