El PSC i el 28-N: ...encaminar-se cap al futur

Acabàvem l'anterior article amb la pregunta "i ara què?". Què ha de fer el PSC de cara al futur per poder recuperar les possibilitats de governar Catalunya? Tenint en compte les causes de la derrota que mencionàvem abans crec que el partit ha de renovar el seu discurs en base als dos eixos que marquen la política catalana: l'eix esquerra-dreta i l'eix catalanisme-espanyolisme. La posició que adopti el PSC respecte d'aquestes dues coordenades no ha de ser ni molt menys maximalista, ja que ambdós eixos admeten múltiples possibilitats; en tot cas, i com a partit amb voluntat de govern, ha d'intentar aglutinar el major nombre possible de sensibilitats, però amb la voluntat ferma de no renunciar als seus principis més essencials.

Pel que fa a l'eix esquerra-dreta, el PSC ha de refermar la seva condició de partit d'esquerres. En els darrers anys, i seguint la tendència europea, el partit ha abraçat les posicions de la tercera via o del liberalisme social, i això l'ha allunyat dels seus principis fundacionals: s'ha deixat de parlar de classes socials, el concepte d'igualtat s'ha substituït pel d'igualtat d'oportunitats, s'ha renunciat al model d'economia mixta pública-privada, s'ha reduït la imposició progressiva i s'ha renunciat a establir taxes sobre les rendes del capital... En definitiva, un munt de petits canvis, sovint nominals, que han amagat un canvi profund de filosofia política i que han acabat per desdibuixar el projecte socialdemòcrata davant dels seus electors, fonamentalment classes treballadores i mitjanes. No debades, la perspectiva històrica ens diu que les principals crisis i derrotes que han patit els partits socialdemòcrates no han estat derivades del seu anquilosament en idees del passat, sinó que han succeït quan han abandonat els seus principis polítics i han deixat de defensar els interessos dels seu votants.
Per tant, tal com dèiem, s'imposa en el PSC una recuperació dels seus principis fundacionals. Com és obvi, això s'ha de fer adaptant al segle XXI les eines de què disposem per materialitzar els nostres valors. Ara bé, no s'ha de confondre adaptació amb adopció de valors aliens. Cal tenir present que objectius com per exemple el de l'economia mixta són assolibles, però en el benentès que en el món d'avui s'ha de lluitar abans per un canvi en les regulacions internacionals dels paradisos fiscals i dels moviments de capital. Del que es tracta en definitiva és de prendre consciència que la socialdemocràcia és un moviment internacional que no pot actuar en els límits d'unes fronteres, sinó que en el món globalitzat d'avui el que cal és lluitar per assolir uns objectius comuns a tot arreu, en base a un projecte global fonamentat en els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa. La socialdemocràcia al món, i el PSC a Catalunya, han de tornar a erigir-se com la gran força de transformació social, aportant un projecte creïble perquè aquells sectors més vulnerables de la nostra societat li facin confiança i vegin en el programa socialista aquella força que els permetrà de materialitzar els seus anhels d'assolir un món més just i igualitari. En conclusió, el PSC ha de tornar a ser allò que ha estat sempre, el partit dels treballadors i dels progressistes, perquè avui més que mai cal dir ben alt que "tot està per fer i tot és possible".

Reivindicar-se i reforçar-se com el partit de l'esquerra nacional, però, no pot ser l'únic moviment que faci el PSC. La realitat de Catalunya a Espanya i al món també demanda del partit renovar el seu projecte federal per donar-li noves esperances de futur i reeiximent. Així doncs, la voluntat de pacte amb la resta dels pobles de l'Estat ha de seguir marcant el rumb del PSC, perquè així ho ha fet des de la seva fundació: pròpia és la defensa d'un projecte compartit que aglutini totes les expressions culturals des del més estricte respecte de les nostres singularitats com a nació. Fins ara, aquesta voluntat de construcció de l'Espanya federal s'ha materialitzat en un acord de federació amb el PSOE, el qual ha comportat en darrera instància compartir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Sens dubte aquesta aliança ha donat bons fruits i ha permès seguir avançant en el desplegament de l'autogovern català, però els temps canvien, i de la mateixa manera que canvia la realitat els pactes han de ser revisats per ajustar-se millor a cada moment històric, perquè allò que ahir era òptim avui pot ja no ser-ho. Això significa, en darrera instància, respondre a la constant de la democràcia: el canvi.
El PSC ha de ser conscient que des de la sentència de l'Estatut, i emmascarat per la crisi econòmica, es comença a instal·lar entre diversos sectors polítics estatals la creença que s'ha anat massa lluny en el desplegament de l'Estat autonòmic. Aquesta anàlisi es fonamenta més en raons polítiques que no pas d'eficàcia o d'eficiència, i en darrera instància respon a la creixent onada de nacionalisme espanyol que d'un temps ençà remou les aigües de l'agitada política madrilenya. Aquesta voluntat recentralitzadora està molt arrelada al PP, que n'és el seu principal portaveu, però també comença a calar en diversos sectors del PSOE, el qual sembla haver abandonat la seva agenda de reformes de la Constitució per fer avançar Espanya cap a un model federal.
A aquesta voluntat recentralitzadora s'ha d'afegir una certa frustració al si de la societat catalana, que sembla orfe d'un projecte polític sòlid i de futur que intenti donar resposta al seu encaix en el conjunt de l'Estat espanyol. La independència no ofereix a dia d'avui garanties de futur, però la majoria dels catalans no es troben còmodes amb la situació actual. Hi ha una voluntat majoritària d'aprofundir en l'autogovern, i el PSC té el deure d'oferir un projecte que materialitzi aquests anhels i que sigui capaç de donar garanties reals que s'impulsarà un canvi a nivell estatal que permeti transitar definitivament cap a un Estat federal i plurinacional. No debades, si la frustració amb l'Estat finalment deixa de ser passatgera i esdevé permanent estarem abocant Catalunya a escollir el camí recte i fàcil.
Tots aquests motius són els que em porten a defensar que el PSC assumeixi la responsabilitat de tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, tal com ja la té al Senat. Un grup parlamentari propi és l'única eina viable avui dia per forçar l'entrada a l'agenda política espanyola de la instauració d'un Estat federal i plurinacional, a través del condicionament de majories i de governs. Només així podrem oferir al poble català garanties que el nostre projecte serà defensat sense condicionants ni interessos de tercers; només així podrem tenir la garantia que el nostre projecte serà considerat seriosament pels socialistes de la resta de l'Estat i per tots els espanyols. Ja és hora que l'Espanya federal deixi de ser una quimera, una destinació a la qual sembla que no hi arribem mai. La societat catalana ens demanda respostes, fets i no paraules, i el PSC se'ls ha de donar.

Des d'aquestes reflexions, que he intentat fonamentar, espero contribuir amb el meu gra de sorra en la renovació del projecte socialista català, perquè com a ciutadà crec que hi ha dipositades grans esperances de futur en un partit que se sap central (que no de centre) a Catalunya.

El PSC i el 28-N: entendre el present...

Dilluns de la setmana que ve, quan hagi passat gairebé un mes des de les eleccions nacionals del 28-N, Artur Mas serà investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. La seva arribada al poder deriva del resultat d'unes eleccions que han sacsejat el mapa polític català, canviant-ne substancialment la seva composició en relació a la legislatura passada (2006-2010). Des de la bona perspectiva que dóna el temps, és hora de veure què va passar aquell dia i de reflexionar sobre les causes que van conduir el PSC al seu pitjor resultat des que fa 31 anys es va restablir el Parlament de Catalunya.

Els resultats obtinguts per les forces polítiques deixen un missatge clar, i és el de la voluntat del poble que governi la federació nacionalista de CiU, però pactant amb les altres forces polítiques presents a l'hemicicle. I és que si hi ha quatre coses que, per sobre de tot, caracteritzaran aquesta legislatura seran les següents:

• L'enorme distància en vots i en escons que separaran el partit del govern (CiU) del primer partit de l'oposició (PSC). En concret, 628000 vots i 34 escons, una distància que mai abans s'havia produït en cap de les vuit legislatures anteriors.
• L'elevat nombre d'escons que obtenen els partits conservadors. En concret, CiU i el PP en sumen 80, un nombre només superat pels que van obtenir conjuntament l'any 1984, quan van sumar-ne 83. Ara bé, si incloem a la suma la candidatura independentista SI o C's, que alguns analistes situen a l'òrbita del centredreta, la IX legislatura serà la que hagi tingut fins ara una major presència de forces conservadores.
  
• L'atomització del Parlament. És el primer cop que hi haurà set partits polítics presents a l'hemicicle.
• Els dos partits majoritaris (CiU i PSC) tornen a ocupar 2/3 de la cambra. Les dues darreres convocatòries electorals estaven marcades pel retrocés de l'espai ocupat pels dos principals partits, cosa que feia imprescindible que es posessin d'acord amb tercers partits per reformar determinades normes que requereixen majoria qualificada. Això ja no serà necessari a partir d'ara.

Com ja hem comentat anteriorment, la derrota del PSC és de proporcions desconegudes en tres dècades. Els 28 diputats obtinguts el deixen per sota del que s'havia considerat el seu terra electoral, que eren els 34 diputats obtinguts el 1995, i amb un percentatge dels vots emesos que amb penes i treballs supera el 18%, cosa que el deixa a vint punts percentuals per sota de CiU i a sis per sobre del PP. A més a més, no ha aconseguit guanyar a cap comarca i ha estat superat per CiU en feus tradicionals i significatius com ara Badalona, Sabadell, Terrassa, Mollet del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat; en concret el PSC només ha aconseguit imposar-se a una vintena de municipis d'un total de 946, entre els quals no hi és Barcelona. Però, a on han anat a parar els vots del PSC? El 28-N, i tenint en compte que des del 2003 el PSC ha perdut 460000 vots a les eleccions catalanes, 220000 electors van retirar la seva confiança als socialistes. Diversos estudis indiquen que d'aquests votants, més del 49% han anat a CiU, un 35% a l'abstenció, un 10% al PP i el 6% restant a d'altres formacions. És obvi, doncs, que uns resultats així demanden d'identificar amb precisió les causes que els han provocat per poder abordar amb posterioritat una nova estratègia que aconsegueixi de capgirar-los.

Sens dubte, entrar a analitzar el perquè dels resultats del PSC és endinsar-se en un políedre de múltiples costats que descarta d'entrada fer recaure el pes de la derrota en una única causa; fer-ho significaria condemnar la nostra anàlisi a l'error des del punt de partida. Així doncs, segons el meu parer podem atribuir la derrota del PSC a cinc motius principals:

1. La crisi econòmica. Les elevades taxes d'atur que avui dia es registren a Catalunya afecten de forma significativa l'electorat socialista, format principalment per gent de classe treballadora i, en menor mesura, de classe mitjana. La inseguretat personal derivada de la manca d'ingressos econòmics augmenta la volatilitat de l'electorat i el fa més procliu a canvis en el seu comportament, a la cerca d'aquelles formacions polítiques que li ofereixin una major sensació de seguretat i una major esperança vers el futur (més enllà que aquesta sensació o esperança siguin reals o fictícies).
2. Les reformes socials i econòmiques del govern Zapatero. L'agenda de reformes que està desenvolupant l'executiu central perjudica directament amplis sectors de l'electorat socialista, que no entenen com un govern d'esquerres pot estar aplicant unes polítiques més pròpies de formacions liberals o conservadores. Òbviament, l'electorat d'esquerres és altament impermeable a l'argument de la reforma de l'Estat del Benestar com a única sortida a la crisi econòmica, i més quan s'imposa entre els votants la constatació que qui està pagant els plats trencats de la crisi és la gent més vulnerable, amb un govern "socialista" que ha renunciat a fer recaure els majors esforços sobre les classes benestants i que s'ha declarat incapacitat per evitar l'augment de les desigualtats socials. Tot això es pot inscriure en la crisi europea de la socialdemocràcia derivada de la distorsió que les seves polítiques han patit a causa d'experiments com la "tercera via" o el liberalisme social.
3. La sentència del TC sobre l'Estatut. La dispositiva emesa pel TC sobre la carta catalana suposa un revés important per al projecte federal del PSC ja que redueix el seu assoliment a la reforma de la Constitució de 1978. S'ha de fer notar que l'Estatut referendat pel poble català el 2006, el qual representa les seves aspiracions de futur, no va passar el filtre del tribunal, ja que va veure's retallat en aspectes substancials i, en especial, en diversos elements que feien avançar l'Estat espanyol cap a una estructura federal, com ara les previsions que es feien sobre el Poder Judicial. Sens dubte, la sentència pot haver descol·locat els electors socialistes més sensibles amb la qüestió identitària, ja que constata que la Constitució ja no permet cap més avanç substancial en l'autogovern i, a més, posa en dubte elements sensibles com ara el model d'immersió lingüística.
   
4. El soroll dels governs tripartits. La societat catalana, igual que l'espanyola, té encara en el seu ADN polític importants elements del franquisme sociològic, entre ells l'obsessió gairebé malaltissa per entregar-se a un líder fort i carismàtic. Això dificulta l'arrelament de la cultura de coalició entre els electors dels partits polítics i complica la seva acceptació d'un govern format per més d'un partit, en què les renúncies programàtiques per assolir acords i els intents dels partits per fer visible la seva acció de govern són habituals. Així doncs, allò que a d'altres països amb llargues tradicions de governs de coalició és vist com quelcom normal, aquí és percebut com descoordinació.
5. La campanya electoral. En concret dos fets van marcar la campanya en un sentit negatiu. En primer lloc renunciar a reeditar la coalició amb ERC i ICV-EUiA; en un sistema multipardista com el català això equival a transmetre a l'electorat el missatge que es renuncia a governar, ja que el PSC no té cap altra fórmula natural possible per poder-ho fer. I en segon lloc, l'anunci del candidat que es retirarà a les següents eleccions; allò que s'havia de veure com un compromís de permanència curta al poder va ser percebut com un anunci de retirada imminent, donant a entendre que s'assumia la pèrdua de les eleccions. A tot això cal afegir el perfil del candidat, molt valorat en els seus dots de gestió però amb importants mancances comunicatives, cosa que en una societat com la nostra i en el context en què ens trobem no contribueix a arrossegar vots. I, finalment, una campanya en negatiu, definint-se sempre com allò que no s'és, no com allò que s'és.
   

Totes aquestes causes, afegides a una campanya en positiu de CiU i a la capacitat del seu candidat per transmetre il·lusió en un moment en què la població la necessita, van acabar per ensorrar els resultats del PSC. La següent pregunta que cal fer-se és, i ara què?

Raons per a la vaga

El proper 29 de setembre hi ha convocada per part d'UGT i de CCOO una vaga general contra la reforma laboral que actualment s'està acabant de tramitar a les Corts. A mesura que s'acosta la data els ciutadans hem de decidir si donem suport o no a la crida que ens fan els sindicats, i des d'aquest bloc us volem exposar algunes raons per les quals a finals de setembre hauríem de secundar la vaga.

Com hem apuntat, la vaga general té com a casus belli la reforma laboral que el govern central ha impulsat a les Corts, i per tant aquesta constitueix el primer motiu per donar suport a la mobilització. Aquesta reforma ha estat impulsada sota els auspicis del Banc d'Espanya, de la CEOE, de la UE i de l'estament bancari internacional, els quals han argumentat per activa i per passiva la necessitat de reformar un mercat laboral massa rígid, massa protector dels treballadors i molt poc productiu. La principal idea que defensen, doncs, és que s'abarateixi l'acomiadament, que es descentralitzi la negociació col·lectiva, que es flexibilitzin els tipus de contractació i que s'abarateixin els costos laborals si allò que es vol és reduir les taxes d'atur, que aquest agost estan situades al voltant del 16% de la població activa a Espanya.
Ara bé, cal començar deixant clar que les elevades taxes d'atur que estem patint actualment no tenen res a veure amb la legislació laboral, amb els costos laborals o amb la rigidesa de la negociació col·lectiva. La realitat és que la pèrdua de llocs de treball està estretament relacionada amb quatre causes:

1. La manca de crèdit que pateixen les empreses com a conseqüència de la crisi financera derivada de l'especulació dels mercats internacionals.
2. L'esclat de la bombolla immobiliària, que ha deixat centenars de milers de persones del sector de la construcció a l'atur. Actualment, al voltant del 12% dels 4 milions d'aturats pertanyen al sector de la construcció. Tenint en compte que abans de la crisi ja hi havia al voltant de 2 milions d'aturats estructurals, la construcció seria la responsable d'aportar al voltant del 26% de nous aturats.
3. La desconfiança empresarial derivada de la crisi, cosa que frena la inversió.
4. L'increment de la població activa derivada de la entrada massiva de dones i joves disposats a treballar, combinada amb una reducció dels llocs de treball.

Convé recordar, arribats a aquest punt, que malgrat la suposada rigidesa del mercat laboral, la major part de les empreses no han tingut cap problema per desprendre's de 2 milions de treballadors en menys de dos anys.
En tot cas, la reforma laboral que impulsa el govern central sembla encaminada a assolir els objectius empresarials i bancaris: s'obre la possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial, ja que les condicions establertes als convenis col·lectius podran ser modificades per al cas particular d'una empresa si els seus treballadors i l'empresari arriben a un acord, un acord que serà causa legal suficient per impedir als jutges de revocar-lo; abarateix l'acomiadament improcedent futur al fomentar els contractes fixos amb una indemnització de 33 dies per any treballat, enfront dels 45 actuals; amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques... i un llarg etcètera que no contribuirà a millorar les taxes d'ocupació, sinó més aviat al contrari. Cal tenir ben present que, en darrera instància, la creació d'ocupació depèn de la demanda a què hagin de fer front les empreses, i no als costos ni a la facilitat amb què un empresari pugui acomiadar els seus treballadors. La reforma del govern, doncs, pot fins i tot fer augmentar l'atur, perquè la reducció dels costos d'acomiadament pot fer que les empreses optin de forma prioritària per aquesta fórmula, en comptes d'invertir en la millora de la seva productivitat, quan es trobin en una situació de dificultat.

Més enllà de la reforma laboral, però, un altre bon motiu perquè secundem la vaga és la política econòmica i social que està desenvolupant el govern central. Al llarg de dues legislatures, però sobretot a la darrera, el govern de l'Estat ha impulsat una política econòmica que ha contribuït a reduir la pressió fiscal sobre les classes benestants (eliminació de l'impost sobre el patrimoni, reducció de l'impost de societats, reducció dels trams de l'IRPF...). Aquesta política de reducció de la pressió fiscal directa ha contribuït de forma clau a l'augment del dèficit públic, que al seu torn el govern ha intentat solucionar apujant els impostos que més afecten les classes mitjana i treballadora (IVA, impostos especials...) i retallant diverses prestacions socials, des de la congelació de les pensions contributives fins la reducció de fons per a la llei de la dependència. Aquesta obsessió per la contenció desmesurada del dèficit ha portat fins i tot l'Estat a retallar la seva intervenció directa a l'economia destinada a dinamitzar-la, reduint per exemple la despesa en obra pública i allunyant-se, per tant, de les tesis socialdemòcrates de lluita contra les crisis econòmiques.

En definitiva, sembla que raons per donar suport a la vaga no ens en manquen. Ja és hora de donar un toc d'atenció als nostres governants, i sobretot als socialistes. El socialistes hem representat des de sempre el projecte i els anhels d'unes classes treballadores i mitjanes que lluiten per aconseguir la redistribució de la riquesa per tal d'assolir una societat més igualitària i justa. Nosaltres representem aquestes aspiracions i ens n'alimentem, i no podem trair l'esperit pel qual va ser fundada la nostra força política aplicant unes polítiques que van en contra de tot allò en què creiem. Si ho fem, estarem girant l'esquena a tothom qui confia en nosaltres, i estarem condemnant el nostre projecte a ser només el trist reflex d'una idea revolucionària que un dia va imaginar una societat a on no hi haguessin ni dominats ni dominants, ni vassalls ni senyors, a on tots fóssim més iguals i solidaris amb aquells que menys tenen. Si perquè els dirigents socialistes se n'adonin d'això és necessari que ens manifestem al carrer i que aturem el l'Estat durant un dia, crec que estem obligats a fer l'esforç, perquè ningú no podrà menystenir les demandes d'uns treballadors units en les nostres reivindicacions. El poder ens pertany.

El PP, C's i la llengua catalana. Qüestió de llibertat o d'espanyolisme?

Fa uns dies ens vam despertar amb l'anunci del PP i de C's que recorreran el nou Codi de Consum que ha entrat en vigor a Catalunya, uns potser al Tribunal Constitucional, els altres al Defensor del Pueblo. A aquesta iniciativa se li ha d'afegir, la setmana passada, el recurs que ha presentat el Defensor del Pueblo contra la Llei d'Acollida d'Immigrants a causa d'una petició d'un exdiputat de C's, una llei que fou aprovada pel Parlament l'abril passat amb el 87% dels vots de la cambra. Ambdós partits justifiquen aquests recursos en base a la sentència que sobre l'Estatut de Catalunya va emetre el TC i a una suposada violació de les llibertats individuals i d'empresa.

Abans de passar a valorar aquestes accions del PP i C's, coneguem l'articulat que recorren i els motius que els porten a fer-ho.
En primer lloc, i pel que fa al recurs contra la Llei d'Acollida, allò que l'ha motivat és la prioritat que es donarà al català en l'ensenyament que s'ofereixi als immigrants des dels serveis d'acollida. Hom podria pensar que potser no s'ensenyarà castellà als immigrants i que potser és aquesta la raó per la qual es recorre la norma, però aquesta opció queda descartada quan observem l'article 9.1 de la llei, i que diu així: "Al llarg del seu procés d'integració a la societat catalana, la persona titular del dret d'accés al servei de primera acollida ha d'assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà"; és a dir, que la persona que accedeixi als serveis d'acollida té com a obligació conèixer de forma mínima el català i el castellà. Quin problema, hi ha, doncs, amb la normativa? El podem localitzar a l'article 9.4, que diu així: "l'aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida començarà per l'adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana". Cal fer notar en aquest punt la utilització del verb "començarà"; fonamentalment, de l'articulat podem extreure que l'objectiu primordial és que l'immigrant aprengui ambdues llengües, però que es començarà per l'aprenentatge del català. I aquí és a on rau el problema per a C's. Segons l'exdiputat José Domingo, és inconstitucional que es comenci a aprendre primer el català i que, per tant, es tracti amb preferència aquesta llengua; a més a més, afegeix, pot ser contraproduent per a l'immigrant aprendre català, ja que si després s'ha de moure per la resta de l'Estat li servirà de molt poc saber català.
En segon lloc, i pel que fa al recurs contra el Codi de Consum, aquest estaria motivat pel fet que viola la llibertat d'empresa i les llibertats individuals. El nou Codi de Consum estableix el dret dels ciutadans a ser atesos oralment i per escrit en català si així ho sol·liciten, i estableix una sèrie de sancions a aplicar a aquells establiments que neguin aquest dret. Al mateix temps, reforça l'obligatorietat que tenen els comerços de retolar com a mínim en català, o bé a fer-ho tant en català com en castellà, una obligatorietat el compliment de la qual es garanteix amb l'aplicació de sancions per a aquells comerços que la incompleixin. Per al PP i C's no es podria obligar per llei a retolar d'una determinada manera, ja que s'estaria violant la llibertat d'empresa i les llibertats individuals.

Estem assistint, sens dubte, a un nou capítol en la croada que aquests dos partits mantenen contra el model lingüístic català, i a una nova demostració de les inconsistències d'un discurs que sota el vel de la defensa de les llibertats amaga un propòsit polític i social nacionalista, en aquest cas de matriu espanyolista. Amb aquests recursos, tant el PP com C's corroboren un cop més la seva manca de voluntat per entendre el propòsit del sistema normatiu lingüístic català, que en darrera instància vetlla per la preservació de la llengua catalana i dels seus espais d'ús, i fan un pas més en el seu objectiu d'erosionar a llarg termini qualsevol expressió lingüística o cultural que posi en dubte la homogeneïtat que pretenen construir a tot l'Estat en base a la llengua i la cultura castellanes; sens dubte aquest és el seu objectiu, ja que la llibertat d'elecció de llengua només la defensen del castellà cap a d'altres llengües, però mai d'altres llengües cap al castellà, com ho demostra, per exemple, la seva negativa continuada a permetre que al Congrés dels Diputats es puguin emprar el català, el gallec i l'euskera. Queda clar, doncs, que ni el PP ni C's poden tolerar la situació de convivència que s'ha assolit a Catalunya en matèria lingüística, una convivència que malgrat els avenços encara no s'ha traduït en una situació d'igualtat de facto, ja que el castellà continua gaudint d'una preeminència en molts camps que encara s'haurà de corregir; al cap i a la fi no es pot pretendre que dues formacions polítiques que consideren la llengua castellana ungida amb una superioritat política, moral i cultural sobre les altres llengües de l'Estat lluitin per assolir una igualtat de facto entre aquesta llengua i les altres. Ara bé, mantenir aquests posicionaments a Catalunya té un cost, com ho demostra el fet que després de vuit eleccions catalanes ambdues opcions polítiques no hagin arribat mai a superar el 13% dels escons al Parlament; ells insisteixen que la "classe política catalana", és a dir, CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, no representen el sentir majoritari de la població catalana, però després de tantes eleccions i d'uns resultats tan paupèrrims, potser seria convenient que el PP i C's es comencessin a plantejar si el problema no el tenen ells. De moment, opten per intentar dinamitar la convivència lingüística a Catalunya, perquè ho veuen com l'única manera d'augmentar el seu espai electoral; però, com diu la dita castellana, "para muestra, un botón".

Les curses de braus: la història que no s'explica

Ahir, 28 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va donar llum verda a la iniciativa legislativa popular (ILP) que havia presentat la plataforma PROU en contra de les curses de braus al nostre país. La prohibició de les "corridas" va ser aprovada amb la majoria absoluta dels vots, 68, dels quals 12 provenien d'ICV-EUiA, 21 d'ERC, 32 de CiU i 3 del PSC; 55 diputats hi van votar en contra, dels quals tots els del PP, C's, 31 del PSC i 7 de CiU; la resta, 9, van abstenir-se, dels quals 3 eren del PSC i 6 de CiU. A partir de l'1 de gener del 2012, doncs, les curses de braus quedaran prohibides a tot el territori català.
Un dia després d'aquesta votació les reaccions van prenent forma, sobretot des dels sectors protaurins i des de la premsa estatal, que acusen els parlamentaris catalans d'haver obert un nou "capítol de l'antiespanyolisme català", tal com apareix avui en el títol d'un article al diari El Mundo. La premsa conservadora establerta a Madrid sembla, doncs, coincidir en l'anàlisi que l'abolició de les curses de braus a Catalunya respon únicament a un sentiment de rebuig a tot allò que faci olor d'Espanya.
Aquest tipus d'argumentació és, directament, un insult a la intel·ligència dels ciutadans i una simplificació maniquea del debat. De les intervencions dels grups al debat d'ahir es desprèn que tant CiU, PSC, ERC com ICV-EUiA observen el seu posicionament no en termes de catalanisme-espanyolisme, sinó en termes de sensibilitat o no respecte de les demandes de protecció dels animals elaborades per la plataforma PROU. Només el PP i C's van fer al·lusió a un suposat atac a una icona com són les curses de braus pel fet de ser una tradició compartida amb els altres pobles de l'Estat. Qui està intentant derivar la discussió cap a un debat identitari són, doncs, els sectors nacionalistes espanyols, no pas les forces catalanistes, potser en un nou intent d'intentar obrir esquerdes en la unitat civil del poble català, un objectiu que s'han marcat com a principal des de fa ja una dècada i escaig. Ara bé, hi ha coses que la "caverna mediàtica i política" estatal no explica, potser per desconeixement o, més aviat, per interès. Convé, doncs, que repassem una mica de la nostra història, només per comprovar que la prohibició de les curses de braus no es tracta de cap element definidor del catalanisme polític i que, per tant, no està relacionada amb cap debat identitari.

Traslladem-nos, primer, a l'any 1778. A finals del s.XVIII, quan ja fa 19 anys que ha accedit al tron d'Espanya, Carles III de Borbó promulga la Reial Ordre de 23 de març mitjançant la qual prohibia les curses de braus de mort a tot el regne. Posteriorment, l'any 1786 un reial decret de 7 de setembre prohibia les curses en la seva totalitat. Aquesta iniciativa, sorgida del ministre i president del Consell de Castella, el comte d'Aranda, pretenia civilitzar els costums del país, al considerar-se des dels sectors il·lustrats que les curses de braus eren pràctiques d'un temps passat que ja no s'adequaven al progrés social que pretenien impulsar a la societat espanyola. La prohibició seria ratificada més tard per un reial decret de Carles IV de l'any 1805, tot i que l'arribada del rei absolutista Ferran VII després de la Guerra del Francès (1808-1814) va comportar el retorn de les curses de braus, en un context de política clarament conservadora i reaccionaria vers el liberalisme i la Il·lustració. Queda clar, doncs, que la prohibició de les curses de braus ja constituïa una reivindicació dels sectors progressistes espanyols molt abans que el catalanisme polític prengués forma política i cultural.
Després d'aquesta primera experiència, 213 anys més tard, el 1991, el Parlament de Canàries, a iniciativa del diputat Miguel Cabrera, membre actual del PP, aprovava la Llei de Protecció dels Animals, una norma que a la pràctica suposava l'abolició de les curses de braus a les Illes Canàries. Llavors el debat es va desenvolupar entre protaurins i antitaurins, però sense comportar una excessiva atenció per part dels mitjans de comunicació estatals. A ningú se li va passar pel cap de pensar que els canaris estaven cometent un acte de rebel·lió contra Espanya, que és com s'interpreta la decisió del Parlament de Catalunya.

Com es pot veure amb aquests dos exemples, a l'Estat espanyol no és el primer cop que les curses de braus es prohibeixen, unes prohibicions que no tenen sospita de ser precisament catalanistes. De fet, a totes les comunitats autònomes hi ha moviments de defensa dels animals molt actius que porten reclamant des de fa molt de temps l'abolició d'aquestes curses. El principal argument dels protaurins és que s'ha de garantir la llibertat per anar a veure les curses, perquè és un espectacle que té molts seguidors, però aquesta és una raó que no es pot sostenir. Cada poble i cada país té les seves tradicions, però aquestes han d'estar subjectes a la revisió i a l'adaptació als valors que en cada moment regeixen una societat, i personalment crec que fer de la mort i el patiment d'un animal un espectacle públic no s'adiu amb els valors de la societat d'avui dia. De la mateixa manera que al Regne Unit es va abolir la caça de la guineu, malgrat ser l'esport britànic més genuí, Espanya ha de ser capaç d'adaptar les seves tradicions al s.XXI i prohibir un espectacle sanguinari del qual n'és objecte un ésser viu que té tant de dret a viure dignament com qualsevol ésser humà. En aquest sentit, doncs, cal felicitar-nos pel pas tan valent que han donat els diputats del nostre país, malgrat l'ambient irrespirable que cada cop es provoca més des de la caverna mediàtica i política madrilenya en relació a les iniciatives sorgides des de Catalunya. En aquest sentit, voldria deixar constància que com a català ja començo a estar-ne tip que cada decisió política que es pren a Catalunya sigui objecte de polèmica a l'Estat pel sol fet de provenir d'on prové. No em cansaré d'avisar, però la paciència sempre té un límit.

La sentència de l'Estatut de Catalunya, una tragèdia grega

Deia Goethe que la tragèdia "es basa en un contrast que no permet cap sortida". Aquest sembla el destí de la sentència que el Tribunal Constitucional (TC) ha d'emetre en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) del 2006, i és que fa uns dies el tribunal va rebutjar el cinquè esborrany de sentència per sis vots contra quatre. La fins ara ponent de la sentència, la progressista Elisa Pérez Vela, va sol·licitar de ser rellevada després de cinc intents frustrats, i la presidenta del TC va nomenar el conservador Guillermo Jiménez com a nou ponent. Ara hom dubta que la sentència vegi la llum abans de les eleccions catalanes del proper novembre.


La nostra particular tragèdia grega té com a protagonistes principals l'EAC i el TC, i com a protagonista secundari el sistema institucional espanyol (àlies arquitectura constitucional). Tots tres són víctimes d'un contrast entre les dues ànimes territorials de l'Estat espanyol, un conflicte que fou congelat amb el pacte de la transició però que va ser tancat en fals. Per una banda hi ha l'ànima federalista, un tren la locomotora del qual ha estat la nació catalana i als vagons del qual hi viatgen tots aquells sectors de la societat espanyola que, més o menys, conceben Espanya com un projecte compartit entre pobles diversos i iguals; per altra banda hi ha l'ànima centralista, un tren amb múltiples locomotores en el qual convergeixen tots aquells sectors de la societat espanyola que conceben l'Estat com un entramat institucional fonamentat en la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, l'única nació existent que s'articula a través de l'element castellà, al qual s'han de sotmetre la resta d'expressions culturals i lingüístiques genuïnes.
Aquestes ànimes traspassen les fronteres de l'eix ideològic esquerra-dreta i no es poden identificar de forma exclusiva amb cap expressió política concreta, ja que les seves arrels s'endinsen en organitzacions socials i polítiques diferenciades i ajunten sectors que a priori es troben confrontats pel debat entre progressisme i conservadorisme. És cert que ambdues ànimes s'aglutinen majoritàriament en opcions polítiques determinades, però establir paral·lelismes en aquest assumpte és aplicar, si més no, un excessiu simplisme que ens pot allunyar d'una visió transparent del debat territorial a l'Estat.

Com dèiem, el primer protagonista i víctima pot ser l'EAC, la màxima expressió del pacte polític entre la nació catalana i els altres pobles de l'Estat espanyol. A través del procés legal ambdues parts van pactar en el seu moment les condicions per continuar avançant en aquest projecte compartit que és Espanya, i tothom va renunciar voluntàriament a les seves posicions inicials per assolir l'acord. L'alteració d'aquest pacte en aspectes clau pot deixar en evidència davant de tothom que una de les parts incompleix l'acord i es reserva el dret d'alteració del pacte de motu proprio. Això danyaria sense remei les relacions entre Catalunya i l'Estat al fer-se palès que, malgrat la predisposició a cedir, una de les parts no és respectada i finalment una voluntat s'imposa sobre l'altra, la qual s'ha de sotmetre. Així doncs, el pacte deixaria de ser pacte, perquè no hi pot haver pacte entre sotmetent i sotmès, només entre iguals. Per a aquells que compartim els valors del republicanisme i que, per tant, entenem la llibertat com a absència de dominació, una situació d'alteració unilateral del pacte no és acceptable. Les pitjors conseqüències d'això, però, se les emportaria l'arquitectura constitucional bastida amb la transició, de la qual els federalistes en som progenitors i a qui tants d'esforços hem dedicat per defensar-la i millorar-la.

La segona víctima serà el TC, una institució fonamental a la nostra democràcia. A qualsevol Estat de Dret el TC exerceix d'àrbitre entre els poders i garanteix l'aplicació de la Constitució per evitar excessos que puguin malmetre les bases del pacte social que són les constitucions. Com a àrbitre, qualsevol TC necessita de posseir una legitimitat i un prestigi que li assegurin que totes les parts del sistema acaten les seves sentències, que s'entenen com a objectives i ben fonamentades. Els esdeveniments de l'últim any han destruït aquesta legitimitat, i el TC ha esdevingut el protagonista d'una novel·la d'Agatha Christie, amb dos majordoms acusats de "deixar morir el tribunal", el PP i el PSOE. Els magistrats ja són identificats per sectors i han perdut qualsevol rastre d'independència, i hom ha intentat de recusar-los per tal de forçar un canvi de "majories" al tribunal que el beneficiés políticament. Com és evident, la destrucció de la legitimitat del TC va començar quan el PP va decidir convertir-lo en una tercera cambra legislativa, a on intentava tombar aquelles lleis que la seva manca de competència política no li permetia de vetar a les Corts, però ha arribat definitivament amb l'afer de l'Estatut i amb el bloqueig imposat pels conservadors a la renovació del tribunal. Els sectors centralistes i nacionalistes espanyols han forçat la maquinària per tal d'eliminar allò que consideren un atac directe a les essències pàtries, l'Estatut català. Ara bé, la seva pretensió d'assestar un cop a la voluntat del poble català a través d'un perillós joc, davant del qual els socialistes espanyols s'han declarat incompetents, ha provocat que molts catalans haguem perdut la fe en l'objectivitat del TC. Es fa difícil d'entendre, en aquest sentit, que un tribunal pugui retallar la voluntat d'un poble quan aquest ja s'ha pronunciat. El poder sobirà sorgeix dels ciutadans, els quals "presten" la seva capacitat de decisió a un sistema institucional per tal que aquest prengui les decisions. Ara bé, el préstec no deixa de ser això, un préstec, i la sobirania segueix residint en els ciutadans. És per això que, recuperant una reivindicació del PCE-PSUC durant la transició, els Estatuts d'Autonomia no haurien d'estar subjectes al control de constitucionalitat, en tant que formen part del bloc de constitucionalitat juntament amb la Carta Magna, i afegiríem que també perquè com el català han estat referendats pel poble, últim dipositari de la sobirania.

L'última víctima d'aquesta tragèdia pot ser l'arquitectura constitucional bastida el 1978. Si la situació no es recondueix i Catalunya veu retallades les seves aspiracions pactades amb les Corts espanyoles, tot el sistema institucional de l'Estat pot patir un important terratrèmol les conseqüències del qual no tenen per què veure's a curt termini, sinó més aviat a mitjà i llarg termini. Fa més de trenta anys els catalans vam donar suport a la Constitució espanyola perquè vam considerar que hi tenien cabuda les nostres aspiracions com a poble, i així ha estat fins avui. La sentència del TC, que ara està essent redactada per un dels magistrats conservadors, podria aixecar un mur difícilment franquejable per a les nostres aspiracions. Hom sap que el sector més centralista del tribunal vol elaborar una sentència incendiària contra l'Estatut català, marcant-nos unes líinies vermelles i esborrant qualsevol possibilitat futura d'ampliar el nostre espai competencial i identitari. El missatge que s'hauria d'extreure en aquest cas és que la Constitució de 1978 ja no permet la cabuda de les nostres aspiracions nacionals. La reforma seria, doncs, l'única sortida per salvar el sistema, però es fa difícil de creure que el PP s'avingués a pactar una transformació del sistema autonòmic actual en un de veritablement federal, a on hi fossin reconegudes les asimetries que caracteritzen les societats catalana, basca i gallega. Si el mur que s'aixequés fos del tot infranquejable, potser els federalistes ens hauríem de replantejar un canvi de rumb en els plantejaments de l'encaix de Catalunya a Espanya. Seria desitjable, però, que no haguéssim d'arribar tan lluny, i que el TC tingui la suficient perspectiva històrica per acceptar allò que els catalans hem acordat amb els altre pobles de l'Estat. Ens estem jugant la nostra relació futura amb tots ells.


En definitiva, tothom és conscient que el TC té a les seves mans una sentència històrica, que marcarà l'esdevenir d'Espanya en els propers anys, ja sigui per a bé o per a mal. Esperem que el seny s'imposi definitivament a les baixes passions i que tot aquest assumpte acabi arribant a bon port. Haurem d'adonar-nos, tanmateix, que el sistema institucional espanyol ha mostrat moltes deficiències que hauran de ser corregides ben aviat, i esperem que els sectors centralistes s'hagin adonat que si estiren massa la corda podrien arribar a perdre allò que amb tant de zel diuen protegir, i que és la unitat d'Espanya. De moment sembla que el Parlament de Catalunya s'ha posat a fer els deures i que els partits catalanistes aprovaran avui una resolució en favor de la renovació del TC, perquè aquest recuperi la legitimitat i pugui emetre una sentència que, com defensen CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, sigui per avalar un Estatut que és plenament constitucional. Tots ens hi estem jugant molt, però sobretot els federalistes. Nosaltres, a diferència dels independentistes i dels centralistes, ens hi juguem el model d'Estat i el nucli de la nostra aposta de futur.

La taxa Tobin, un instrument per lluitar contra l'especulació financera

Fa gairebé 40 anys el posterior Premi Nobel d'Economia, el Dr. James Tobin, va proposar la creació d'un impost global que gravés les transaccions financeres internacionals, una original idea que amb el pas del temps acabaria rebent el nom de taxa Tobin. La seva concepció va coincidir amb la desaparició dels controls sobre els moviments del capital impulsada pel president nord-americà, Richard Nixon, fet que marca l'inici del regant de quatre dècades de les tesis neoliberals i que, en certa manera, posa les bases de la crisi econòmica actual.
Des de la seva aparició, la taxa Tobin ha estat motiu de discussió als cercles dels partits de tot l'espectre polític, però el debat mai ha acabat de calar entre la societat, segurament perquè les classes benestants que controlen els mitjans de comunicació estan poc interessades a fomentar un debat que de forma directa o indirecta podria afectar les seves possibilitats d'obtenir guanys milionaris als mercats financers. És per això que des d'aquest bloc volem fer la nostra petita aportació al coneixement d'aquesta possibilitat per regular de nou els mercats financers, amb un llenguatge planer i entenedor per a tothom.

Fonamentalment, la taxa Tobin consisteix a gravar les operacions de canvi entre monedes per tal de desincentivar les operacions especulatives a curt termini, les quals mouen cada dia bilions d'€ (el PIB espanyol del 2009 va ser d'1 bilió i escaig d'€). Aquestes operacions poden semblar enginys sofisticats dels mercats financers, però són fàcils d'entendre si ens centrem en un exemple: el cas de George Soros i la lliura esterlina. L'any 1992 George Soros va demanar un préstec milionari de lliures i va canviar-les per marcs alemanys. En aquell moment, una lliura es canviava a 2'95 marcs alemanys. Així doncs, per cada 100 lliures de préstec Soros va obtenir 295 marcs. Però Soros sabia que el canvi lliura-marc era fictici, i que en breu temps Anglaterra anava a abandonar el sistema europeu de canvi (encara no existia l'€), cosa que es va produir pels volts de setembre. En aquell moment la lliura va perdre valor davant del marc i es va acabar canviant a 0'20 marcs alemanys. Llavors George Soros va decidir tornar a canviar els marcs que tenia per lliures, i per cada 295 marcs alemanys va obtenir 1475 lliures (abans n'hauria obtingut 100), cosa que li reportava uns guanys de 1375 lliures, un cop descomptat el préstec de 100 lliures per cada 295 marcs. La suma total de beneficis per a Soros fou d'uns 700 milions d'€, mentre que el Banc d'Anglaterra va tenir unes pèrdues de 3'5 bilions d'€. Tota aquesta operació va tenir un cost zero per a Soros, ja que les operacions de canvi de moneda no estaven gravades als mercats financers internacionals.

La taxa Tobin, com dèiem, estaria dirigida a desincentivar aquests moviments especulatius. En aquest sentit, la proposta és aplicar una taxa d'entre l'1% i el 0'1% sobre cada operació de canvi de moneda. Aquesta quantitat hauria de ser suficient per treure molta rendibilitat a unes activitats d'especulació que per produir-se necessiten d'un moviment de canvi d'anada i tornada (a l'exemple, lliura -> marc, marc -> lliura), fet que provocaria que s'hagués de pagar la taxa dos cops, un per cada moviment. Així doncs, s'afectaria els beneficis que produeixen aquestes operacions a curt termini, al mateix temps que pràcticament no s'afectaria les inversions, que són a més llarg termini i que només es veurien afectades per la taxa a l'inici i al final del procés.

Sens dubte, l'existència d'una eina internacional d'aquesta naturalesa tindria substancials avantatges. En primer lloc, que les polítiques monetàries nacionals recuperessin part de l'autonomia que avui dia han perdut davant dels mercats financers; és a dir, les polítiques monetàries podrien estar al servei de les economies que les sustenten i no estarien tan subjectes als estira-i-arronses dels especuladors financers, els quals formen part de les classes benestants.
En segon lloc, gaudiria d'una estabilitat sense precedents, ja que estaríem davant d'un impost uniforme a escala mundial, cosa que evitaria que es rebaixés en alguns Estats degut a la competència fiscal per atreure inversions.
Finalment, la tributació de les operacions de canvi tindria un doble efecte positiu sobre l'economia, i és que al mateix temps que es frenaria la mobilitat dels capitals i es reduiria l'inestabilitat monetària, també es crearia un mecanisme de finançament que podria tenir aplicacions socials a escala planetària. Hem de pensar que a la primera dècada del s.XXI es va calcular que amb una taxa que gravés el 0'1% de cada operació de canvi de moneda hom podria arribar a recaptar més de 500.000 milions d'€. Amb un 10% d'aquesta xifra es podria proporcionar atenció sanitària a tots els habitants del planeta, suprimir les formes greus de malnutrició i proveir d'aigua potable a tothom; i amb un 3% s'aconseguiria reduir a la meitat la taxa d'analfabetisme present a la població adulta, alhora que es podria universalitzar l'ensenyament primari.

Entre els inconvenients, sempre esgrimits des dels sectors liberals, es solen remarcar, en primer lloc, les bondats de l'actual sistema de canvis "flotants" de les monedes (és a dir, canvis variables). Segons els economistes, aquest sistema de canvi es recolza en tota una sèrie de mecanismes de mercat que deriven de les eleccions racionals dels inversors en base a determinats paràmetres econòmics com ara la inflació o el deute públic; per tant, aquest sistema no es pot veure alterat per interferències del sector públic, que redueixen l'eficiència de l'economia. La realitat, però, ens demostra que els inversors solen prendre les seves decisions en base a d'altres criteris, no tan racionals com sí gremials i de classe social.
En segon lloc, hom argumenta que la taxa Tobin és completament irrealitzable perquè seria esquivada, i que per tant no cal fer l'esforç d'establir un impost que molts intentarien evadir. La lògica d'aquest argument és certament curiosa: com l'impost intentaria ser evadit, hem de renunciar-hi. El raonament és molt similar al que s'utilitza per justificar la desaparició de l'impost de successions i d'altres impostos directes, que són els que més afecten les classes benestants.

A mode de conclusió, podem establir que un impost similar a la taxa Tobin revolucionaria els mercats financers actuals i ajudaria, encara que només fos una mica, a democratitzar el salvatge mercat de les finances internacionals que a tants pocs ha beneficiat i a tanta gent ha perjudicat. Hem de ser conscients que avui dia les classes benestants tenen el poder per perjudicar i danyar l'economia d'un Estat sempre que aquest intenti perjudicar els seus interessos, i és necessari que avancem per desposseir aquesta classe social d'una prerrogativa que mai hauria hagut de recuperar i que li permet d'imposar el seu criteri econòmic als països per sobre de l'elecció democràtica dels ciutadans; a mode d'exemple, el cas dels recents atacs especulatius contra Grècia i Espanya està directament relacionat amb la voluntat de la UE de regular els fons financers d'alt risc, amb eines com ara la taxa Tobin. Esperem, doncs, que en el futur les classes mitjanes i treballadores puguin recuperar el control de l'economia i posin fi al regnat del neoliberalisme, que perjudica fonamentalment aquelles classes mitjanes que amb tant d'entusiasme van abraçar aquesta ideologia.

El debat sobre l'edat de jubilació, una qüestió de perspectiva

Recentment, el Govern central ha obert el debat sobre l'edat de jubilació amb una proposta inicial per apujar-la, de forma progressiva, dels 65 anys legals actuals fins als 67. L'argument en què s'ha basat l'executiu socialista per obrir aquest debat és que cada cop hi ha més treballadors que es jubilen i menys joves que entren a formar part de la població activa, de forma que dintre d'una dècada i escaig la minsa renovació generacional podria provocar una fallada del sistema públic de pensions. L'inici d'aquest debat ha estat aprofitat per diversos portaveus dels sectors liberals per incidir en el raonament que, a llarg termini, un sistema públic de pensions és insostenible i que, per tant, és fa inevitable avançar cap a un sistema mixt públic-privat.

Ara bé, malgrat que en el debat sobre el futur del sistema de pensions s'ha de tenir en compte la relació entre població jove i població vella, allò que és més important és buscar vies per mantenir un equilibri entre els cotitzants i els beneficiaris del sistema de Seguretat Social. En aquest sentit, el govern central encara té temps per aplicar tot un paquet de mesures que garanteixin l'estabilitat de la caixa de la Seguretat Social a mitjà i llarg termini, mesures que no passen per situar l'edat de jubilació als 67 anys. Allargar l'edat de jubilació és, en tot cas, agafar la drecera directa i fàcil per assegurar l'equilibri futur entre cotitzants i beneficiaris davant la previsions de davallada de la població jove, i significa ressignar-se a acceptar aquest descens com a tendència inevitable i impossible de capgirar. La política, però, és l'art de canviar la realitat, i les eines per assegurar el futur de les pensions públiques sense retallar drets adquirits existeixen i són diverses; l'únic que es necessita és valentia i voluntat de consens entre els nostres representants.

La principal mesura que es pot aplicar, tot i que no l'única, és la de desenvolupar una veritable política de família, avui dia pràcticament inexistent a l'Estat malgrat la retòrica del discurs polític espanyol. En aquest sentit, les polítiques de família són claus a l'hora d'assegurar la viabilitat dels Estats del Benestar, ja que són una de les que més contribueixen a assegurar una provisió estable de cotitzants al sistema.
Quan parlem d'aquestes polítiques ens referim, fonamentalment, a l'impuls d'escoles bressol públiques i al desenvolupament de l'atenció domiciliària, encara insuficients malgrat els esforços de l'executiu socialista en la construcció d'escoles d'infància i en el desenvolupament de la Llei de la Dependència. Hem de recordar que l'objectiu final d'aquestes mesures és el de facilitar la integració de la dona al mercat laboral i el d'avançar cap a la igualtat plena de gènere. Ara bé, els efectes d'aquestes polítiques van més enllà del mig termini, i es deixen sentir també en el llarg termini. Si analitzem la realitat espanyola amb dades ens n'adonarem d'això amb més claredat.
En primer lloc, podem constatar que, a dia d'avui, el sistema de Seguretat Social té bona salut malgrat la crisi, ja que disposa d'uns 19 milions de cotitzants i va tancar el 2009 amb un superàvit superior als 7.000 milions €. Partint d'aquesta base, a mig termini es podrien guanyar 6 milions de cotitzants si unes potents polítiques de família ajudessin a assolir una taxa d'activitat entre les dones similar a la de Suècia (actualment només un 42% de les dones espanyoles estan integrades al mercat laboral, enfront del 76% del país nòrdic). Però a banda de treure a flotació una bossa de potencials cotitzants tan important, a llarg termini les polítiques de família permetrien augmentar la natalitat, que a Espanya és una de les més baixes d'Europa. En aquest sentit, un augment de la natalitat és clau per assegurar la provisió futura de cotitzants a la Seguretat Social, però s'ha d'assolir sense obligar les dones a renunciar al seu projecte vital.
Com és obvi, l'assoliment de tots aquests objectius no s'assegura només amb les polítiques de família, sinó que aquestes hauran d'anar acompanyades de mesures per lluitar contra l'atur estructural (d'un 8% a l'Estat), per eliminar la precarietat laboral (sobretot entre els joves i més encara entre les dones joves) i per lluitar contra l'elevada taxa d'atur dels joves, que en última instància haurien de reduir l'edat d'emancipació i, per tant, de formació d'una família.

A mode de conclusió, doncs, és obvi que allargar l'edat de jubilació és només un pegat que no ataca de soca-rel els problemes estructurals que podrien afectar el futur de la Seguretat Social espanyola, i significa per al socialisme espanyol acceptar de forma implícita el fracàs del seu projecte social i polític, malgrat tenir eines per assegurar el futur de les pensions públiques. No hem d'oblidar, en aquest sentit, que el debat al voltant dels sistemes de pensions respon en última instància a la confrontació de dos projectes polítics diferents: el socialdemòcrata, que creu fermament en l'assoliment d'una societat més igualitària i justa a través de la redistribució de la riquesa (és el cas de les pensions) i de l'acció de l'Estat del Benestar; i el liberal, que té com a motor l'acceptació fins les seves últimes conseqüències de l'individualisme, i que per tant rebutja la redistribució de la riquesa.

Manifest contra el cementiri nuclear centralitzat (MTC)

Des d'aquest bloc volem mostrar la nostra solidaritat vers tota la gent de les Terres de l'Ebre i de la resta de Catalunya que està preocupada per la possibilitat que l'ajuntament d'Ascó aspiri a acollir el cementiri nuclear centralitzat que el govern de l'Estat vol construir per emmagatzemar els residus radioactius de les centrals nuclears d'arreu d'Espanya. És per això que a continuació reproduïm el manifest que fa uns dies van presentar diverses associacions, en què s'oposen a la instal·lació d'aquest cementiri al poble d'Ascó.

-------------------------------------------------------------------

Davant del pla de l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (ENRESA) de construir un cementiri nuclear centralitzat (Magatzem Temporal Centralitzat, MTC) per albergar els residus radioactius d’alta activitat generats per totes les centrals nuclears de l’estat espanyol.

Coneixedors que la generació de residus radioactius d’alta activitat és un fet tècnicament inevitable produït per les centrals nuclears i que la seva gestió és encara un tema per resoldre a escala mundial.

Atès el seu alt nivell de radioactivitat que persisteix durant centenars de milers d’anys i el seu elevat potencial radiotòxic que suposa un greu problema ambiental, una amenaça per la salut pública, i que hipoteca dràsticament les nostres futures generacions.

Entenent que l’anomenat Centre Tecnològic Associat al Cementiri Nuclear no seria altra cosa que un reactor nuclear experimental en tècniques de transmutació, amb tots els riscos que això comportaria, essent aquesta una opció tècnicament inviable a curt o mig termini com a solució al problema dels residus.

Partint del fet que l’elevat cost de la gestió dels residus radioactius que, segons ENRESA, pujarà prop de 13.800 milions d’€ (calculat només fins l’any 2070), serà sufragat majoritàriament amb diner públic.

Preocupats per les estratègies d’ENRESA encaminades a encoratjar, amb compensacions econòmiques (amb diner públic), als alcaldes dels municipis perquè s’ofereixin candidatures per albergar el cementiri nuclear centralitzat.

Convençuts que aquest problema de marcat caràcter col·lectiu no es pot resoldre sense un previ consens social i polític, amb participació dels agents interessats, sense oblidar les organitzacions ecologistes i ciutadanes.

Entenent que Catalunya, amb tres centrals nuclears en funcionament i una central nuclear en fase de desmantellament, ja ha hipotecat greument el seu futur, assumint els riscos potencials dels residus radioactius d’alta activitat des de l'inici del seu funcionament.

Per tots els raonaments anteriors, els sotssignants volem MANIFESTAR:

La nostra rotunda i decidida oposició a la construcció d’un cementiri nuclear centralitzat, sigui quina sigui la seva denominació (MTC o altres), de qualsevol tipus de residus radioactius a Catalunya i a comarques limítrofes.

Demanem a la Generalitat que manifesti de forma clara i rotunda el rebuig a aquesta instal·lació en el nostre territori.

-------------------------------------------------------------------

Si us voleu adherir al manifest, ho podeu fer des d'aquest enllaç que us proporciono a continuació: http://platformcemno06.iespana.es/manifest.htm

En defensa del català al Congrés dels Diputats i al Senat

Ahir, 13 de gener, 34 senadors de l'Entesa Catalana de Progrés (PSC, ERC i ICV-EUiA), de CiU, del PNB-EAJ i del grup mixt (BNG i altres) van presentar una incitativa parlamentària al Senat per tal que en dos anys s'implanti el plurilingüisme a les sessions plenàries i a les comissions de la Cambra Alta. La iniciativa es votarà al febrer, moment en què el PP i el PSOE s'haurien de posicionar sobre la matèria. Ara bé, no caldrà esperar tant, ja que el PP ja ha anunciat que hi votarà en contra. Els conservadors espanyols asseguren que no té sentit que a les Corts s'utilitzin altres llengües que no siguin el castellà, ja que és l'única que és oficial a tot l'Estat i que entén tothom.

El PP, que sempre defensa el dret a l'elecció de la llengua, sembla caure en una contradicció al posicionar-se en contra de la iniciativa. Ara bé, realment és una contradicció? Segurament no. Probablement ens trobem davant d'un nou tic del nacionalisme espanyol, que està obsessionat des del segle XVIII a uniformitzar l'Estat sota el paraigua del castellà. Només així s'entén que el PP s'oposi al que seria un avenç important en la normalització institucional del català, l'euskera i el gallec. Com és habitual, el gran argument esgrimit és el del número: com el castellà és la llengua predominant a l'Estat, per què cal utilitzar les altres? Ara bé, alguns ens preguntem si aquest raonament no està amagant allò que realment pensen molts d'aquells que s'oposen a la iniciativa, arguments que tindrien a veure amb un sentiment de superioritat de l'element castellà vers la resta de llengües i expressions culturals presents a l'Estat. Volem pensar que no.

En tot cas, des d'aquest bloc volem defensar la iniciativa dels senadors catalans, bascos i gallecs, i donar-hi suport.
Ningú no pot esgrimir l'element del pes poblacional per tal de bloquejar l'ús de les llengües cooficials a les Corts, al Congrés i al Senat, a les cambres que, al cap i a la fi, representen la voluntat de la ciutadania i dels pobles de l'Estat. La Constitució espanyola consagra la igualtat de tots els ciutadans en drets i deures, i això ha d'incloure el fet de poder utilitzar la llengua que més es prefereixi a l'hora de treballar dins les institucions que són la veu de tothom. Negar-se a permetre-hi l'entrada del català, l'euskera i el gallec significa trencar aquest principi fonamental que informa tot l'ordenament politicojurídic vigent.
La mateixa Constitució, en el seu preàmbul, es reafirma en la intenció de "protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions". Al mateix temps, al seu art. 3.3 estableix que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció". D'arguments legals per defensar l'ús del català i les altres llengües cooficials a les Corts, doncs, no en falten.
Finalment, permetre l'accés del català, l'euskera i el gallec al Congrés i al Senat és un pas més d'un camí necessari que ha de recorre l'Estat espanyol per tal de reeixir, a llarg termini, en l'encaix estable de les minories nacionals existents dintre del seu marc territorial. Pretendre construir un Estat etnocèntric sobre una realitat demostradament plurinacional és un projecte que tard o d'hora acabarà fent aigües.

Per totes aquestes raons, doncs, ens reafirmem en el nostre suport a la iniciativa dels senadors catalans, bascos i gallecs. Esperem que, finalment, l'ús de la nostra llengua, el català, i de les altres llengües cooficials quedi regulat plenament al Congrés i al Senat.