Ara bé, més enllà de la interpretació que s'en faci, sembla força objectiu d'afirmar que aquell conflicte va tenir repercussions internes a nivell de la corona hispànica pel que fa al model territorial. Parlo com a politòleg i no com a historiador, ja que la ciència de la Història és quelcom que excedeix el meu coneixement.
Fins l'adveniment de Felip V, la monarquia hispànica era el que en termes moderns associaríem a una confederació d'Estats. Des del seu sorgiment amb l'entronització de Carles I, la corona reunia els protoestats - coneguts com a "regnes" - de Castella, Aragó, Catalunya, València i, durant un temps, Portugal. Cadascun d'aquests protoestats gaudia de les seves lleis, furs o constitucions, les normes mitjançant les quals es regien sobiranament - almenys formalment, i cada nou rei que accedia a tron hispà havia de jurar el seu compliment davant les cort de cada regne.
L'arribada dels Borbons al poder canvia radicalment aquest marc polític i institucional, i suposa la implantació de la llavor del que modernament coneixerem com a Estat unitari, que no deixa de ser una prolongació històrica de l'absolutisme monàrquic i de l'igualitarisme malentès d'arrel "jacobina". La ciència de la Història ha demostrat que aquesta realitat va ser tinguda en compte per les institucions catalanes quan van decidir a quin dels dos pretendents de la corona hispànica donaven suport.
Així doncs, l'entronització de la família borbònica va provocar el que podríem catalogar de canvi de cultura política entre les elits castellanes i els seus afins d'altres territoris de la corona. Emmirallades en la fortalesa i les riqueses del la monarquia francesa del Rei Sol, van abandonar (si és que mai va arribar a existir) l'idea del "poder compartit" amb els altres regnes de la monarquia, i enfocaren el seu objectiu a assolir el poder absolut a través de la cooptació de les elits locals, mitjançant un procés d'assimilació cultural i lingüística que, posteriorment estès al poble, assegurés la lleialtat i la unitat del que les elits de la cort reial consideraven el seu territori natural. Res de nou, si tenim en compte que es tracta d'una estratègia calcada a la practicada pels romans en la seva expansió durant l'Edat Antiga. Amb el pas del temps, aquest corpus ideològic cristal·litzà en el nacionalisme espanyol, basat en la idea de la construcció d'un Estat-Nació unit per una sola llengua i una sola cultura, i format per un sol poble.
Ara, en aquests moments, quan analitzem la nostra realitat política, no podem obviar sota cap concepte aquest recorregut històric que la precedeix i la conforma. En el debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya, com en d'altres debats, les elits econòmiques, polítiques i socials tenen un poderós ascendent sobre el pensament dominant a la societat, i les elits del que avui coneixem genèricament com a "Madrid" estan impregnades per aquesta cultura política heretada del segle XVIII. Com és obvi, han anat adaptant el seu projecte a l'esdevenir històric per tal d'assegurar-ne l'èxit, però la matèria prima continua sent la mateixa, l'objectiu primordial el de sempre. Hi va haver un temps en què el projecte es va haver d'amagar, camuflat entre les cortines de l'Estat de les Autonomies, perquè l'idea de l'unitarisme havia quedat associada al règim feixista del general Franco. Avui, però, ja han passat gairebé quaranta anys de la seva mort, i allò que en el seu moment va ser considerat caduc i retrògrad ara torna a posar-se de moda sota el pes de la crisi econòmica i dels aires casposos impulsats per la fundació FAES.
L'existència d'aquesta cultura política és un dels principals elements que, al meu parer, han fet fracassar el model de l'Estat de les Autonomies en el seu objectiu d'assolir un encaix satisfactori de les nacions que, conjuntament amb la castellana, conformen l'actual Estat espanyol. És per això que avui ens trobem en el que podríem anomenar "federalisme de closca buida": aparentment ens trobem en un Estat descentralitzat proper als models federals, però en la realitat el funcionament de les institucions territorials i els equilibris que entre elles s'estableixen disten molt de respondre a un model federal. Què suposa, en darrera instància, el federalisme? Sobirania compartida, poder compartit entre la federació i els Estats federats com a nacions constituents de la federació, equilibri entre dues institucions que s'entreveuen com a iguals. I la cultura política de les elits castellanes s'oposa diametralment a aquesta filosofia: un Estat que va ser bastit com a unitari mai no acceptarà de compartir el poder amb institucions que considera inferiors i subjectes a l'exercici d'una sobirania única que només ell representa. Acceptar el federalisme seria reconèixer el fracàs del projecte unitarista i posar de manifest la impossibilitat d'assimilar les diferents nacions de l'Estat sota el paraigua castellà. Sense una cultura política federal que el greixi, doncs, un entramat institucional descentralitzat com l'actual esdevé el que afirmàvem, una closca buida que aparenta ser una cosa que no és. És per això que crec que el federalisme és un objectiu impossible d'assolir a l'Estat espanyol en el context actual.
La cultura política d'un país, d'un Estat, no es canvia només amb la força dels arguments. És necessari que convergeixin tota una sèrie de factors econòmics, polítics i socials que obrin una finestra d'oportunitat per forçar un canvi de paradigma. Aquesta finestra, de la mateixa manera que ho va ser la Guerra de Successió, ho va representar la caiguda del règim franquista. Segurament, però, l'absència d'un procés de ruptura amb el franquisme i la perpetuació de les elits del règim en els estaments de poder va avortar qualsevol possibilitat de canvi pel que fa a la cultura política de les elits castellanes quant al model territorial. Es va acceptar un model de descentralització per apaivagar les reivindicacions de les nacions històriques, però en el moment en què aquestes van optar per avançar decididament cap a un model federal, el procés va ser tallat de soca-rel. El problema, que és a on ens trobem ara, és que les nacions històriques, i singularment Catalunya i Euskadi, no renunciarem a majors quotes de sobirania, perquè és propi de la nostra voluntat voler assumir aquesta responsabilitat com a pobles que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nacions amb uns interessos propis a nivell econòmic, polític, social, cultural i lingüístic. El principal perill per a la cultura unitarista imperant és que si no es tenen en compte les reivindicacions moderades de les nacions històriques quant a sobirania política i fiscal (federalisme, concert econòmic, etc.), se'ns forçarà a un moviment de sortida - està succeint ja? - com a resposta a la impermeabilitat de les elits d'una "Madrid" que una vegada va somiar amb les glòries d'"una, grande y libre". És per això que convé deixar ben palès per part nostra la nostra voluntat de ser, en un moment en què el centralisme es torna a posar de moda a la capital. És per això que demà assistiré a la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana. Hi ha moments en què cal sortir al carrer, i aquest n'és un d'ells.
