La crisi econòmica. Què podem fer a Espanya en el context d'una economia mundial?

Durant els últims dies han aparegut als mitjans de comunicació més estadístiques que corroboren que vivim un període d'alentiment econòmic, amb un creixement durant el segon trimestre d'aquest any del 0'1% i una inflació que en el conjunt espanyol pot arribar al 5'3%, una dada que no es veia des del 1997. Malgrat que ningú té encara massa clar el motiu que ha provocat una pujada tant espectacular de l'IPC, sembla que el petroli i l'elevada dependència energètica que Espanya en té hi han contribuït d'una forma destacada, malgrat que ja es comença a preveure a llarg termini un descens en el preu del cru si es redueixen els riscos geopolítics i el dòlar inicia un període alcista. Ara bé, malgrat que el barril de cru ja ha iniciat un descens del seu preu als mercats internacionals aquestes dues últimes setmanes, l'efecte d'aquesta baixada sobre tots els béns que s'han vist afectats encara trigarà un temps en notar-se.

En tot cas, sembla que les dades corroboren la percepció ciutadana que ens trobem en un període de crisi econòmica, una percepció que, real o creada, ja assumeix el mateix Govern central, que després d'uns quants mesos resistint-s'hi sembla que ha cedit finalment a utilitzar una paraula que semblava estar maleïda: crisi. No ens estendrem massa en discussions bizantines sobre quin terme cal utilitzar per descriure la situació econòmica actual, però no cal oblidar que en teoria econòmica la paraula crisi descriu una situació en la qual una economia obté creixements del 0% durant més de tres trimestres continuats, una realitat que no és la de l'economia espanyola. Així mateix, s'han qüestionat de forma continuada els missatges positius que llançava el Govern central sobre el futur de l'economia, i se l'ha acusat des de sectors polítics i econòmics d'ideologia molt determinada de girar l'esquena a la realitat econòmica. Però la realitat és que el Govern ha intentat, amb més errors que encerts, fer el que ha de fer qualsevol govern responsable, i que és mantenir la "confiança del consumidor" el més elevada possible en temps de desacceleració econòmica. En una economia com l'espanyola, que com tota economia capitalista occidental fonamenta una bona part del seu creixement en el consum intern, això és clau per tal d'evitar allargar innecessàriament els períodes de creixement baix o zero, doncs només un repunt en el consum intern podrà treure el país del període de recessió econòmica que vivim actualment. Està clar, doncs, que mentre la confiança del consumidor continuï en els nivells actuals, que són molt baixos, Espanya no podrà reprendre el camí del creixement econòmic sostingut, i el que no pot fer el Govern central (ni hauria de fer qualsevol responsable polític) és instigar una situació de pànic en el consumidor que bloquegi qualsevol millora en la seva confiança. No podem oblidar que des de la crisi econòmica del 1929 el component psicològic ha estat clau per explicar el desenvolupament de l'economia, un component psicològic que, cal destacar, no sempre s'ha correspost amb la realitat.

Fetes les consideracions anteriors, només queda reconèixer que, estiguem o no tècnicament en crisi, la realitat és que l'economia espanyola passa per un moment de moltes dificultats, amb un creixement proper al 0% que comportarà un fort reajustament en molts sectors econòmics. Però si alguna cosa té aquesta crisi econòmica és que és una oportunitat d'or que se'ns brinda per poder replantejar-nos el nostre model de creixement, i no un got d'aigua en el qual ofegar-se. Les causes d'aquesta crisi són múltiples, sembla que va arrencar amb la crisi financera als Estats Units, però encara ningú té clar d'on prové, quin abast té ni quant durarà. El que si sabem amb seguretat és que el model econòmic espanyol és extremadament sensible i vulnerable a aquesta situació, i que moltes de les seves característiques ens complicaran la sortida d'aquest atzucac. Les solucions, malgrat tot, estan allà, i si fem cas de les dues ideologies dominants al nostre entorn polític, dos són els camins que podríem emprendre per tal de donar sortida a aquesta situació econòmica: el que ens proposa la via socialdemòcrata i el que ens proposa la via liberal. Com és obvi, algunes de les solucions que es proposaran ara es faran des de la perspectiva socialdemòcrata, que és la que professa aquell que escriu aquestes línies, intentant desmantellar al mateix temps els arguments que ens proposa la via liberal.
En primer lloc, s'hauria de començar per reajustar el nostre model de creixement. Fins ara, l'economia espanyola ha basat el seu creixement, a banda del consum intern, en sectors d'escàs valor afegit, fonamentalment el turisme i la construcció, aquesta última molt volàtil. La inversió en sectors d'alt valor afegit, coneguts habitualment per les sigles I+R+i, sens dubte ha augmentat considerablement des de l'arribada dels governs progressistes a Catalunya (2003) i Espanya (2004), però encara continua sent bastant insuficient. Sectors com el de la construcció estan subjectes a forts períodes d'expansió i contracció, sense mantenir una línia estable que permeti apuntalar un creixement econòmic a l'alça a llarg termini, i són extremadament sensibles a la conjuntura internacional, de forma que en moments de desacceleració o crisi es converteixen en un llast més que no pas en una solució. Pel que fa al turisme, si bé aquest ha mantingut una tendència creixent, l'aparició de nous destins molt competitius amb l'espanyol ens han d'alertar sobre la possibilitat d'una contracció en aquest sector a llarg termini, motiu que ens obliga a millorar l'oferta per fer-la més competitiva però també a buscar fonts de creixement en sectors més estables, més rendibles a llarg termini i amb una elevada productivitat. En aquest sentit, cal reajustar el nostre creixement i diversificar els pilars sobre les quals es fonamenta, orientant-nos cap a sectors com la recerca científica, la producció industrial d'alta tecnologia., serveis d'elevada qualitat... En definitiva, minvar la dependència actual de dos sectors massa inestables com són el turisme i, especialment, la construcció. Sembla que aquesta primera mesura supera la barrera ideològica, i seria convenient aplicar-la sigui quin sigui el color polític del Govern central o autonòmic de torn.
En segon lloc, caldria reduir la dependència energètica exterior d'Espanya. Espanya importa actualment un 80% de l'energia que consumeix, i això la fa extremadament vulnerable als vaivens del mercat petrolífer i del gas natural, com ens succeeix a l'actualitat. És per això que cal diversificar l'oferta interna d'energia, augment que passa per una aposta clara pel desenvolupament potent de les energies renovables, com ara la solar, l'eòlica o la d'hidrogen, aquesta última encara poc explorada malgrat les seves potencialitats. Sens dubte, aquesta és també una proposta que supera el debat ideològic en molts aspectes, ja que el debat, per exemple, de l'energia nuclear, troba partidaris i detractors a banda i banda de l'espectre ideològic, si bé els sectors liberals i conservadors semblen apostar amb més força per aquest tipus d'energia que no pas els progressistes.
En tercer lloc, i ja entrant en propostes de major contingut ideològic, s'hauria d'augmentar el salari mínim interprofessional, que actualment està situat en una mica més de 600€. Una economia com l'espanyola, que en volum ja ocupa el vuitè lloc en el rànquing mundial, hauria de tenir una salari mínim com els dels seus països de l'entorn més desenvolupat, com França o el Regne Unit, que tenen salaris mínims de 1200€ o més. No es tracta de fer un augment sobtat del salari espanyol, però sí de fer un augment progressiu que ens equipari amb el d'aquests països. Està clar que aquest augment no seria acceptat pel sector empresarial si no hi hagués alguna contrapartida, i una bona mesura seria pactar amb aquest sector l'augment salarial a canvi d'una reducció substancial de l'impost de societats (IS), que grava els beneficis empresarials i que constitueix actualment una de les més importants fonts d'ingressos de les arques estatals. Els sectors liberals i conservadors aposten en aquests moments per la moderació salarial assegurant que un augment en aquests moments provocaria una pujada encara més pronunciada de la inflació, però cal tenir en compte que la inflació desbocada que patim actualment no és precisament causa dels augments salarials. La correcció a l'alça del salari mínim interprofessional de forma progressiva respon a una necessitat de recuperar el poder adquisitiu que durant anys han anat perdent les famílies espanyoles (a dia d'avui es té, en termes comparatius, el mateix poder adquisitiu que es tenia a finals dels anys 80), i en aquests moments de crisi seria una mesura important (molt més útil que mesures com la de retornar 400€ a totes les rendes sense distinció) per reactivar el consum, principal motor de creixement de la nostra economia. Cal mencionar també els efectes positius que una mesura com aquesta tindria a nivell de millorar la igualació dels diferents sectors socioeconòmics.
En quart lloc, seria necessari iniciar una reforma impositiva per augmentar el pes dels impostos directes i reduir el dels impostos indirectes. Els impostos directes tenen beneficiosos efectes redistributius de la riquesa, i com ja hem comentat anteriorment, en moments de contracció del consum és molt útil augmentar la redistribució de riquesa cap els sectors socials de menor renda, ja que aquests, davant un augment de rendes, consumiran, no estalviaran com fan els sectors socials més acomodats. És per aquest motiu que és desaconsellable actuar per la via de la reducció impositiva, com proposen els sectors liberals. Com és lògic, aquests intenten afavorir les rendes més elevades, però una reducció impositiva tindrà molts menys efectes positius sobre la recuperació de l'economia que un augment de la redistribució de la riquesa. Aquest augment de la redistribució, a més a més, respon a raons de justicia social i d'augment de la igualtat entre els diferents sectors socioeconòmics que són el fonament de la ideologia socialdemòcrata.
En cinquè lloc, caldria augmentar la despesa pública. Donada la situació de partida de la despesa pública espanyola, que és sensiblement inferior a la mitjana de la UE-15 (actualment hi ha 27 membres a la UE, però la zona de l'antiga UE-15 recull els Estats més desenvoluopats d'Europa) com ja hem comentat en altres articles, seria una bona mesura incrementar-la en aquests moments d'important augment de l'atur i de frenada econòmica. Desenvolupant programes com el de la Llei de Dependència, o incrementant les places d'escoles bressol públiques, que a més a més tindrien efectes extremadament positius en les polítiques d'igualtat de la dona, es crearien milers de llocs de treball que, amb adequats programes de reciclatge de treballadors, permetrien a molts aturats reintroduir-se en el mercat de treball de la mà del Sector Públic, cobrant sous i fent la seva particular contribució a augmentar els ingressos de l'Estat i de les Comunitats Autònomes. Per augmentar la despesa pública seria inevitable augmentar la pressió fiscal, però això no és cap problema insalvable si tenim en compte que Espanya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE-15, a més a més que cal tenir en compte que per obtenir més ingressos no cal necessàriament augmentar la pressió fiscal. Augmentant els impostos directes i la seva progressivitat es pot mantenir bastant al marge de l'augment de la pressió fiscal els sectors socioeconòmics més vulnerables (classes treballadores i mitjanes-baixes), sent un bon exemple una mesura com la d'augmentar els trams de l'IRPF per augmentar la recaptació impositiva per la banda de les rendes més elevades.
Finalment, i de cara més al futur, caldria, al contrari del que ens diuen els sectors liberals, augmentar la regularització del mercat laboral, impulsant un augment substancial dels contractes de treball indefinits i augmentant els obstacles a l'acomiadament. La forta desregularització que va patir el mercat laboral espanyol des de la crisi de principis dels anys 90 ha afavorit un augment desmesurat dels contractes de treball temporals, acompanyats d'un augment de la precarietat laboral. Un context d'important presència de treballadors indefinits constitueix una bona base per remuntar els períodes de desacceleració econòmica, ja que és més difícil que perdin el lloc de treball i, per tant, es compta amb més població assalariada que pot mantenir nivells de relatiu bon consum en temps de dificultat. En el cas del nostre mercat, que es caracteritza per elevats nivells de desregularització i de temporalitat, i amb l'arribada de la crisi, molts llocs de treball s'han destruït ja amb relativa facilitat i es preveuen taxes d'atur per l'any 2009 del 14%, un fet que dificultarà molt sortir de la crisi que patim ara, ja que costarà recol·locar aquests treballadors i suposaran una important despesa per l'Estat en termes de subsidis d'atur, reduint-se així l'eficiencia del nostre mercat en l'aprofitament de tota la seva força de treball disponible.

En definitiva, en aquests moments de desacceleració cal abordar importants reformes del nostre mercat laboral des de la perspectiva de la socialdemocràcia, unes mesures que haurien de ser impulsades i aplicades per l'actual govern del PSOE. Malgrat tot, és criticable l'actitud que davant la crisi ha mantingut fins ara el govern socialista espanyol, ja que les mesures que ha impulsat o no són de la profunditat suficient que caldria esperar o són d'un caire excessivament liberal. Sembla que el govern socialista ha optat per deixar passar la tempesta sense arriscar-se a fer-se mal o donar-li arguments al PP, però cal tenir en compte que aquest partit, en tant que partit liberal en termes de pensament econòmic, no deixarà de criticar els socialistes fins que no apliquin les mesures que ells creuen necessàries, fonamentalment la reducció d'impostos i la contracció de la despesa pública. El que ha de fer el govern socialista és aplicar les mesures que li corresponen a nivell econòmic com a partit socialdemòcrata que és, i deixar que la població, a les properes eleccions generals, jutgi quines mesures li semblen més efectives i quin partit, per tant, a d'estar governant a la Moncloa. La solució no està, en cap cas, en aplicar les receptes del contrincant.

I Europa digué: "65 hores hauràs de treballar si sense feina no et vols pas quedar"

El passat 10 de juny, quan tot just tocaven les dotze de la nit, els ministres de Treball de la UE van donar llum verda a una directiva que, de ser aprovada pel Parlament Europeu, permetrà als Estat membres modificar la seva legislació per allargar la durada de la jornada laboral de les 48h actuals a les 60h en general, i fins a 65h en alguns casos o col·lectius en particular, com el de metges. Així mateix, la directiva suposa fer extensiu a tot el territori comunitari el sistema laboral britànic de l'opting out, que permet al treballador pactar individualment amb l'empresari la seva jornada laboral, deixant de banda els sindicats i el que estableixi el conveni col·lectiu. Aquest sistema, aprovat per l'últim govern conservador britànic l'any 1993, ha estat mantingut pels governs laboristes que s'han succeït des del 1997.

Ara, doncs, la paraula la té el Parlament Europeu, que el proper novembre ha de decidir si aprova la directiva o si l'enterra per sempre al cementiri dels mals records. Les coses, però pinten magres, perquè liberals i conservadors sumen al Parlament 389 escons, a 4 de la majoria absoluta, i els partits de l'esquerra només en sumen 298. Pel mig hi ha 44 escons dels nacionalistes, 24 dels euroescèptic i 29 que no estan inscrits a cap grup. S'hagi d'aprovar per majoria absoluta o simple, la directiva sembla tenir bastants números per tirar endavant.

Entrem, però, ja, a parlar del fons de la qüestió. I per començar, cal que recordem les raons que ens donen aquells que, malgrat ser relativament pocs, defensen la directiva. La seva posició gira al voltant de dos grans arguments: en primer lloc, asseguren que és necessari augmentar la jornada laboral europea per fer la nostra economia més productiva i competitiva en un context de forta globalització econòmica; en segon lloc, sostenen que el treballador té el dret de pactar individualment amb l'empresari la seva jornada laboral per tal de poder-la adaptar a les seves necessitats.
Per aquells que defensen aquesta postura, doncs, la directiva suposa una "modernització de les relacions laborals", ja que acaba amb "una història de tutela i intervenció constant, més pròpia d'economies immadures". Ara bé, els seus arguments acaben aquí, sense aturar-se a analitzar les conseqüències que una norma d'aquesta magnitud pot tenir sobre milions d'europeus, així com tampoc reflexionant sobre les possibles vies alternatives que hi pugui haver per assolir els objectius que diuen perseguir-se amb aquesta directiva.

Constatades aquestes mancances, anem a analitzar les conseqüències que tindria aquesta norma sobre la classe treballadora europea, que implica pujar la jornada laboral fins a 12 o 13 hores.

En primer lloc, és obvi que hi hauria un impacte negatiu sobre la qualitat de vida, tant a nivell físic i de salut com a nivell psicològic. Treballar més hores no només comporta més desgast físic o mental, sinó també renunciar a hores de dormir, o a hores per realitzar activitats de lleure o de relació social amb altres persones que són necessàries per desenvolupar-nos com a individus en societat.

En segon lloc, i molt relacionat amb el punt anterior, trobaríem una reducció de les possibilitats de conciliar la vida laboral i familiar. Aquest és un punt important tenint en compte les baixes taxes de natalitat a Espanya i Catalunya, ja que un augment de la jornada laboral no només comportaria una reducció del temps dedicat als fills, a la seva educació i al seu desenvolupament com persones, que ja de per si és bastant reduït, sinó que també pot fer que moltes parelles es repensin tenir descendència, comptant amb que ens trobem en un entorn laboral poc procliu a afavorir la natalitat (elevat grau de temporalitat i precarietat entre les dones i els joves) i amb un Estat del Benestar que va mancat en polítiques públiques que incideixin de forma important en les famílies.

Finalment, ens trobaríem davant una situació d'indefensió del treballador davant l'empresari. En una negociació entre treballador i empresari, la força d'ambdues parts és desigual si el treballador negocia de forma individual. Sense la protecció i la posició de força que li proveeixen els sindicats i els convenis col·lectius, un treballador que negocia de forma individual serà més procliu a patir coacció per part de l'empresari, que estarà en una posició molt avantatjada per poder-li imposar les seves condicions i per fer cas omís de les demandes d'aquest.

Si el que es pretén és augmentar la productivitat, sens dubte hi ha camins molt millors que no perjudicarien el treballador. Entre moltes altres mesures, si es volgués augmentar de forma important la productivitat de l'economia europea, i sobretot la d'economies com l'espanyola, que tenen productivitats molt baixes, una bona mesura seria la d'augmentar els salaris, sobretot els salaris mínims interprofessionals. En augmentar-los, s'impulsa l'empresari a invertir de forma important per tal de recuperar allò que ell retorna al treballador en salaris a través de la seva productivitat, de forma que aquesta augmenta. A més a més, i en el context actual de crisi, l'augment dels salaris impulsa el consum, principal motor de creixement de les economies capitalistes occidentals, al contrari que les rebaixes impositives que solen proposar els sectors liberals i conservadors, que afavoreixen unes classes socials benestants que davant l'augment de rendes solen estalviar i no pas consumir, de forma que l'estímul sobre l'economia és menor.

Però l'objectiu principal d'aquesta directiva no sembla ser la d'augmentar la productivitat, sinó la d'augmentar el poder dels empresaris a través de la introducció de mesures individualistes en la relació empresari-treballador. Si els sindicats es van crear per alguna cosa fou per dotar els treballadors de la força suficient per negociar en termes d'igualtat amb els empresaris, i no per trepitjar un suposat dret individual a negociar la jornada laboral que, al final, només perjudica la part més dèbil.

En vista de tot el que s'ha exposat, sembla clar que cal oposar-se a aquesta directiva, tant pel fet de suposar un clar retrocés en els drets laborals adquirits pels treballadors en dos segles de lluita, com pel fet d'errar en el camí per assolir els objectius que es planteja. Convindria, a més a més, que no s'aprovés per la pròpia salut del projecte de construcció europea, ja molt minvada durant els últims anys, i que podria rebre ara un cop gairebé definitiu, ja que de sortir endavant la directiva és molt probable que amplis sectors del món progressista europeu es desenganyessin del projecte de construcció, que observarien amb desconfiança i com a hostil als seus interessos.

Sembla, doncs, que ens esperen uns mesos de necessàries mobilitzacions dels treballadors de tota la UE per tal d'evitar que el Parlament Europeu decideixi donar llum verda a la coneguda com "directiva de les 65h". Ara bé, lluny de ser només un obstacle, el debat que ha generat aquesta directiva també ha de ser vist com una gran oportunitat per engegar un moviment sindical sòlid a escala europea, així com també per impulsar els partits de l'esquerra continental a fer pinya i a organitzar-se com fins ara només ho ha aconseguit fer la dreta. Els liberals i els conservadors ja fa temps que tenen una idea molt clara de l'Europa que volen, i ara ha arribat el moment de que l'esquerra europea fixi d'una vegada per totes el seu projecte per Europa i els seus horitzons per al s.XXI si no vol quedar debilitada per moltes dècades i apuntalar la marea blava que cobreix ja gran part dels Estats de la Unió.