I Europa digué: "65 hores hauràs de treballar si sense feina no et vols pas quedar"

El passat 10 de juny, quan tot just tocaven les dotze de la nit, els ministres de Treball de la UE van donar llum verda a una directiva que, de ser aprovada pel Parlament Europeu, permetrà als Estat membres modificar la seva legislació per allargar la durada de la jornada laboral de les 48h actuals a les 60h en general, i fins a 65h en alguns casos o col·lectius en particular, com el de metges. Així mateix, la directiva suposa fer extensiu a tot el territori comunitari el sistema laboral britànic de l'opting out, que permet al treballador pactar individualment amb l'empresari la seva jornada laboral, deixant de banda els sindicats i el que estableixi el conveni col·lectiu. Aquest sistema, aprovat per l'últim govern conservador britànic l'any 1993, ha estat mantingut pels governs laboristes que s'han succeït des del 1997.

Ara, doncs, la paraula la té el Parlament Europeu, que el proper novembre ha de decidir si aprova la directiva o si l'enterra per sempre al cementiri dels mals records. Les coses, però pinten magres, perquè liberals i conservadors sumen al Parlament 389 escons, a 4 de la majoria absoluta, i els partits de l'esquerra només en sumen 298. Pel mig hi ha 44 escons dels nacionalistes, 24 dels euroescèptic i 29 que no estan inscrits a cap grup. S'hagi d'aprovar per majoria absoluta o simple, la directiva sembla tenir bastants números per tirar endavant.

Entrem, però, ja, a parlar del fons de la qüestió. I per començar, cal que recordem les raons que ens donen aquells que, malgrat ser relativament pocs, defensen la directiva. La seva posició gira al voltant de dos grans arguments: en primer lloc, asseguren que és necessari augmentar la jornada laboral europea per fer la nostra economia més productiva i competitiva en un context de forta globalització econòmica; en segon lloc, sostenen que el treballador té el dret de pactar individualment amb l'empresari la seva jornada laboral per tal de poder-la adaptar a les seves necessitats.
Per aquells que defensen aquesta postura, doncs, la directiva suposa una "modernització de les relacions laborals", ja que acaba amb "una història de tutela i intervenció constant, més pròpia d'economies immadures". Ara bé, els seus arguments acaben aquí, sense aturar-se a analitzar les conseqüències que una norma d'aquesta magnitud pot tenir sobre milions d'europeus, així com tampoc reflexionant sobre les possibles vies alternatives que hi pugui haver per assolir els objectius que diuen perseguir-se amb aquesta directiva.

Constatades aquestes mancances, anem a analitzar les conseqüències que tindria aquesta norma sobre la classe treballadora europea, que implica pujar la jornada laboral fins a 12 o 13 hores.

En primer lloc, és obvi que hi hauria un impacte negatiu sobre la qualitat de vida, tant a nivell físic i de salut com a nivell psicològic. Treballar més hores no només comporta més desgast físic o mental, sinó també renunciar a hores de dormir, o a hores per realitzar activitats de lleure o de relació social amb altres persones que són necessàries per desenvolupar-nos com a individus en societat.

En segon lloc, i molt relacionat amb el punt anterior, trobaríem una reducció de les possibilitats de conciliar la vida laboral i familiar. Aquest és un punt important tenint en compte les baixes taxes de natalitat a Espanya i Catalunya, ja que un augment de la jornada laboral no només comportaria una reducció del temps dedicat als fills, a la seva educació i al seu desenvolupament com persones, que ja de per si és bastant reduït, sinó que també pot fer que moltes parelles es repensin tenir descendència, comptant amb que ens trobem en un entorn laboral poc procliu a afavorir la natalitat (elevat grau de temporalitat i precarietat entre les dones i els joves) i amb un Estat del Benestar que va mancat en polítiques públiques que incideixin de forma important en les famílies.

Finalment, ens trobaríem davant una situació d'indefensió del treballador davant l'empresari. En una negociació entre treballador i empresari, la força d'ambdues parts és desigual si el treballador negocia de forma individual. Sense la protecció i la posició de força que li proveeixen els sindicats i els convenis col·lectius, un treballador que negocia de forma individual serà més procliu a patir coacció per part de l'empresari, que estarà en una posició molt avantatjada per poder-li imposar les seves condicions i per fer cas omís de les demandes d'aquest.

Si el que es pretén és augmentar la productivitat, sens dubte hi ha camins molt millors que no perjudicarien el treballador. Entre moltes altres mesures, si es volgués augmentar de forma important la productivitat de l'economia europea, i sobretot la d'economies com l'espanyola, que tenen productivitats molt baixes, una bona mesura seria la d'augmentar els salaris, sobretot els salaris mínims interprofessionals. En augmentar-los, s'impulsa l'empresari a invertir de forma important per tal de recuperar allò que ell retorna al treballador en salaris a través de la seva productivitat, de forma que aquesta augmenta. A més a més, i en el context actual de crisi, l'augment dels salaris impulsa el consum, principal motor de creixement de les economies capitalistes occidentals, al contrari que les rebaixes impositives que solen proposar els sectors liberals i conservadors, que afavoreixen unes classes socials benestants que davant l'augment de rendes solen estalviar i no pas consumir, de forma que l'estímul sobre l'economia és menor.

Però l'objectiu principal d'aquesta directiva no sembla ser la d'augmentar la productivitat, sinó la d'augmentar el poder dels empresaris a través de la introducció de mesures individualistes en la relació empresari-treballador. Si els sindicats es van crear per alguna cosa fou per dotar els treballadors de la força suficient per negociar en termes d'igualtat amb els empresaris, i no per trepitjar un suposat dret individual a negociar la jornada laboral que, al final, només perjudica la part més dèbil.

En vista de tot el que s'ha exposat, sembla clar que cal oposar-se a aquesta directiva, tant pel fet de suposar un clar retrocés en els drets laborals adquirits pels treballadors en dos segles de lluita, com pel fet d'errar en el camí per assolir els objectius que es planteja. Convindria, a més a més, que no s'aprovés per la pròpia salut del projecte de construcció europea, ja molt minvada durant els últims anys, i que podria rebre ara un cop gairebé definitiu, ja que de sortir endavant la directiva és molt probable que amplis sectors del món progressista europeu es desenganyessin del projecte de construcció, que observarien amb desconfiança i com a hostil als seus interessos.

Sembla, doncs, que ens esperen uns mesos de necessàries mobilitzacions dels treballadors de tota la UE per tal d'evitar que el Parlament Europeu decideixi donar llum verda a la coneguda com "directiva de les 65h". Ara bé, lluny de ser només un obstacle, el debat que ha generat aquesta directiva també ha de ser vist com una gran oportunitat per engegar un moviment sindical sòlid a escala europea, així com també per impulsar els partits de l'esquerra continental a fer pinya i a organitzar-se com fins ara només ho ha aconseguit fer la dreta. Els liberals i els conservadors ja fa temps que tenen una idea molt clara de l'Europa que volen, i ara ha arribat el moment de que l'esquerra europea fixi d'una vegada per totes el seu projecte per Europa i els seus horitzons per al s.XXI si no vol quedar debilitada per moltes dècades i apuntalar la marea blava que cobreix ja gran part dels Estats de la Unió.