Les darreres eleccions europees han fet palesa una realitat que a aquestes alçades ja no pot ser ocultada: la socialdemocràcia europea està en crisi. Sens dubte, es tracta d'una constatació evident que no pot ser defugida sota excuses de derrotes agredolces o d'altres subterfugis similars que intenten ocultar la que ha estat la pitjor derrota de l'espai socialista des de l'acabament de la IIGM. Ha arribat l'hora de reflexionar, analitzar les causes de la constant sagnia de vots que es pateix des de fa dècades, i obrar en conseqüència per corregir una tendència que necessita ser invertida si no volem que la socialdemocràcia acabi sent una peça de museu que uns quants marrecs contemplin desinteressadament des de l'altra banda d'una vitrina.
Ens trobem davant d'una crisi quadrangular de la socialdemocràcia: una crisi de valors i d'idees, una crisi d'estratègia, una crisi de lideratge, i una crisi d'adaptació. Cadascuna d'elles s'interconnecta amb les demés i les potencia.
La primera i més important és la crisi de valors i d'idees. Des de la revolució neoconservadora iniciada els anys 80 amb Regan i Tatcher, la socialdemocràcia ha anat mica en mica abandonant l'eix central del seu projecte fins els anys 70, abans de la crisi del petroli de 1973, a saber: la consecució d'una igualtat real entre tots els membres de la societat a través de l'acció pública de l'Estat del Benestar. L'abandonament d'aquest eix central ha suposat l'abandonament progressiu de les eines que el feien possible, com ara les polítiques redistributives de riquesa basades en la imposició directa, o les polítiques de control de l'economia, dirigides a evitar les fluctuacions brusques del mercat i els abusos de la mà invisible, que acaben per perjudicar sempre les classes treballadores i mitjanes. Paral·lelament a l'abandonament d'aquest eix central, s'ha produït una modulació del discurs que ha proscrit del discurs socialista l'anàlisi de classes socials consubstancial a ell mateix, acceptant sense pal·liatius les tesis analítiques del liberalisme que parlen de la fi de les classes socials i d'un món dominat per les classes mitjanes. Per parlar sense embuts, la socialdemocràcia ha oblidat qui és i d'on ve, ha donat l'esquena a aquelles idees que la van crear i que la van fer prosperar, i ha abraçat el seu adversari fins al punt de perdre el nord i els seus objectius fundacionals, condemnant-se a la interrogació constant sobre la seva raó de ser mentre un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat torna a seduir les masses.
Molt lligada al punt precedent trobem la crisi d'estratègia. També des dels anys 80, i de forma progressiva, la socialdemocràcia ha tendit a girar cap al "centre" (a la pràctica, un gir cap a la dreta) per tal de, segons els estrategues, intentar assegurar-se el vot de la cada cop més nombrosa classe mitjana, que seria al seu parer més moderada en les seves posicions ideològiques i, per tant, més propera a posicions de "centre" que la classe treballadora. El buidatge de contingut ideològic del discurs i de la política socialdemòcrata per tal d'esgarrapar vots d'aquí i d'allà ha comportat, però, un distanciament amb el seu electorat nuclear, el qual, en molts països europeus, ha començat a abandonar els partits socialdemòcrates per anar-se'n cap a partits més d'esquerres, allà a on hi ha alternativa, o per anar-se'n cap a l'abstenció, en aquells països en els quals les alternatives a la socialdemocràcia des de l'esquerra no són creïbles. El nombre cada cop més reduït de governs socialistes als països de la UE constata el retrocés de l'espai socialdemòcrata a Europa, un retrocés que es veu agreujat pel sorgiment d'alternatives com Die Linke a Alemanya o com d'Europe Écologique a França. L'estratègia socialdemòcrata, doncs, sembla que està donant com a resultat la fragmentació del seu espai polític i el conseqüent debilitament del seu poder i capacitat d'influència.
Fèiem menció, també, a una crisi de lideratge. Efectivament, la socialdemocràcia pateix des de fa temps una mancança de líders, tant en el camp polític com intel·lectual. Enrere han quedat aquelles dècades en què els grans líders europeus eren socialistes i tenien a les seves mans el timó de la política econòmica i exterior de la UE i dels seus respectius Estats. També queden enrere els anys en què les tesis socialdemòcrates dominaven el discurs econòmic i social arreu d'Europa i aquesta ideologia era el referent de la igualtat, la qualitat democràtica i les polítiques socials. El socialisme, doncs, ha perdut el lideratge d'una societat europea a qui en molts aspectes va contribuir a treure de la pobresa i el desgast de la IIGM.
Finalment, la socialdemocràcia pateix una crisi d'adaptació. Després de la revolució neoconservadora, els paràmetres en els quals s'havia mogut el socialisme entre els anys 40 i 70 van canviar, però la socialdemocràcia no ha sabut adaptar la seva ideologia a aquest nou context, sinó que ha anat assumint cada cop més els plantejaments del liberalisme i d'això n'ha dit adaptació. És evident que avui dia no es pot elaborar un discurs calcat al que es feia en aquelles tres dècades, però queda clar que adoptar el discurs dels teus adversaris no és, precisament, una bona definició d'adaptació. Les idees fonamentals de la socialdemocràcia continuen sent vigents avui dia, tot i que queda clar que necessiten ser objecte de reflexió per tal de poder-les traslladar a la societat amb un llenguatge del s.XXI. De totes maneres, continuen sent més modernes i trencadores que les del liberalisme i el conservadorisme, que no han alterat els seus fonaments ideològics des de fa gairebé 200 anys.
Segurament molta gent no compartirà l'anàlisi que es du a terme en aquest article sobre la situació de la socialdemocràcia, però aquell que l'escriu considera que, com ja dèiem al principi, no podem ja defugir aquest debat i aquesta reflexió. Hem de recuperar com més aviat millor les idees fonamentals que ens van definir en el passat, adaptar-les al present i defensar-les a través d'un discurs que recuperi contingut ideològic i que no només pronunciï la paraula "igualtat" com un somni que es s'esvaiex com tinta en paper mullat. S'ha de donar potència a la ideologia i, sobretot, aplicar-la un cop s'és al govern, perquè els ciutadans no voten només una idea, sinó que demanden la seva materialització en coses concretes i tangibles, i solen girar l'esquena a aquell que s'omple la boca de paraules bensonants i després fa des del govern coses molt semblants a les que farien els seus adversaris. Es tracta, en definitiva, de recordar qui som i d'on venim, perquè aquestes són dues condicions necessàries, tot i que no suficients, per saber cap a on anem. És un esforç que tots els socialistes hem de fer, perquè el món d'avui dia, amb la crisi econòmica que arrosseguem derivada dels excessos del liberalisme però també de les nostres omissions, ens necessita potser més que mai. Si ens deixem seduir pel nostre adversari, un dia ens despertarem i ens adonarem que hem perdut sense notar-ho tot allò que ens ha costat dècades i fins i tot segles aconseguir. I la socialdemocràcia romandrà residual i passarà potser als llibres d'història, a on es recordaran els seus temps passats de glòria i a on se li donaran gràcies pels seus serveis prestats.
Ens trobem davant d'una crisi quadrangular de la socialdemocràcia: una crisi de valors i d'idees, una crisi d'estratègia, una crisi de lideratge, i una crisi d'adaptació. Cadascuna d'elles s'interconnecta amb les demés i les potencia.
La primera i més important és la crisi de valors i d'idees. Des de la revolució neoconservadora iniciada els anys 80 amb Regan i Tatcher, la socialdemocràcia ha anat mica en mica abandonant l'eix central del seu projecte fins els anys 70, abans de la crisi del petroli de 1973, a saber: la consecució d'una igualtat real entre tots els membres de la societat a través de l'acció pública de l'Estat del Benestar. L'abandonament d'aquest eix central ha suposat l'abandonament progressiu de les eines que el feien possible, com ara les polítiques redistributives de riquesa basades en la imposició directa, o les polítiques de control de l'economia, dirigides a evitar les fluctuacions brusques del mercat i els abusos de la mà invisible, que acaben per perjudicar sempre les classes treballadores i mitjanes. Paral·lelament a l'abandonament d'aquest eix central, s'ha produït una modulació del discurs que ha proscrit del discurs socialista l'anàlisi de classes socials consubstancial a ell mateix, acceptant sense pal·liatius les tesis analítiques del liberalisme que parlen de la fi de les classes socials i d'un món dominat per les classes mitjanes. Per parlar sense embuts, la socialdemocràcia ha oblidat qui és i d'on ve, ha donat l'esquena a aquelles idees que la van crear i que la van fer prosperar, i ha abraçat el seu adversari fins al punt de perdre el nord i els seus objectius fundacionals, condemnant-se a la interrogació constant sobre la seva raó de ser mentre un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat torna a seduir les masses.
Molt lligada al punt precedent trobem la crisi d'estratègia. També des dels anys 80, i de forma progressiva, la socialdemocràcia ha tendit a girar cap al "centre" (a la pràctica, un gir cap a la dreta) per tal de, segons els estrategues, intentar assegurar-se el vot de la cada cop més nombrosa classe mitjana, que seria al seu parer més moderada en les seves posicions ideològiques i, per tant, més propera a posicions de "centre" que la classe treballadora. El buidatge de contingut ideològic del discurs i de la política socialdemòcrata per tal d'esgarrapar vots d'aquí i d'allà ha comportat, però, un distanciament amb el seu electorat nuclear, el qual, en molts països europeus, ha començat a abandonar els partits socialdemòcrates per anar-se'n cap a partits més d'esquerres, allà a on hi ha alternativa, o per anar-se'n cap a l'abstenció, en aquells països en els quals les alternatives a la socialdemocràcia des de l'esquerra no són creïbles. El nombre cada cop més reduït de governs socialistes als països de la UE constata el retrocés de l'espai socialdemòcrata a Europa, un retrocés que es veu agreujat pel sorgiment d'alternatives com Die Linke a Alemanya o com d'Europe Écologique a França. L'estratègia socialdemòcrata, doncs, sembla que està donant com a resultat la fragmentació del seu espai polític i el conseqüent debilitament del seu poder i capacitat d'influència.
Fèiem menció, també, a una crisi de lideratge. Efectivament, la socialdemocràcia pateix des de fa temps una mancança de líders, tant en el camp polític com intel·lectual. Enrere han quedat aquelles dècades en què els grans líders europeus eren socialistes i tenien a les seves mans el timó de la política econòmica i exterior de la UE i dels seus respectius Estats. També queden enrere els anys en què les tesis socialdemòcrates dominaven el discurs econòmic i social arreu d'Europa i aquesta ideologia era el referent de la igualtat, la qualitat democràtica i les polítiques socials. El socialisme, doncs, ha perdut el lideratge d'una societat europea a qui en molts aspectes va contribuir a treure de la pobresa i el desgast de la IIGM.
Finalment, la socialdemocràcia pateix una crisi d'adaptació. Després de la revolució neoconservadora, els paràmetres en els quals s'havia mogut el socialisme entre els anys 40 i 70 van canviar, però la socialdemocràcia no ha sabut adaptar la seva ideologia a aquest nou context, sinó que ha anat assumint cada cop més els plantejaments del liberalisme i d'això n'ha dit adaptació. És evident que avui dia no es pot elaborar un discurs calcat al que es feia en aquelles tres dècades, però queda clar que adoptar el discurs dels teus adversaris no és, precisament, una bona definició d'adaptació. Les idees fonamentals de la socialdemocràcia continuen sent vigents avui dia, tot i que queda clar que necessiten ser objecte de reflexió per tal de poder-les traslladar a la societat amb un llenguatge del s.XXI. De totes maneres, continuen sent més modernes i trencadores que les del liberalisme i el conservadorisme, que no han alterat els seus fonaments ideològics des de fa gairebé 200 anys.
Segurament molta gent no compartirà l'anàlisi que es du a terme en aquest article sobre la situació de la socialdemocràcia, però aquell que l'escriu considera que, com ja dèiem al principi, no podem ja defugir aquest debat i aquesta reflexió. Hem de recuperar com més aviat millor les idees fonamentals que ens van definir en el passat, adaptar-les al present i defensar-les a través d'un discurs que recuperi contingut ideològic i que no només pronunciï la paraula "igualtat" com un somni que es s'esvaiex com tinta en paper mullat. S'ha de donar potència a la ideologia i, sobretot, aplicar-la un cop s'és al govern, perquè els ciutadans no voten només una idea, sinó que demanden la seva materialització en coses concretes i tangibles, i solen girar l'esquena a aquell que s'omple la boca de paraules bensonants i després fa des del govern coses molt semblants a les que farien els seus adversaris. Es tracta, en definitiva, de recordar qui som i d'on venim, perquè aquestes són dues condicions necessàries, tot i que no suficients, per saber cap a on anem. És un esforç que tots els socialistes hem de fer, perquè el món d'avui dia, amb la crisi econòmica que arrosseguem derivada dels excessos del liberalisme però també de les nostres omissions, ens necessita potser més que mai. Si ens deixem seduir pel nostre adversari, un dia ens despertarem i ens adonarem que hem perdut sense notar-ho tot allò que ens ha costat dècades i fins i tot segles aconseguir. I la socialdemocràcia romandrà residual i passarà potser als llibres d'història, a on es recordaran els seus temps passats de glòria i a on se li donaran gràcies pels seus serveis prestats.
