El sistema electoral català (2): la proposta del PSC

El sistema electoral que proposa el PSC per a Catalunya es fonamenta en el model alemany, un sistema certament complex que pretén conjugar proporcionalitat amb proximitat del representant al seu territori.

L'aplicació d'aquest sistema començaria a l'hora d'anar a votar, i és que al col·legi electoral hauríem de desenvolupar un doble vot.
En primer lloc, hauríem d'escollir entre diverses llistes nacionals, en què per cada partit (CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, PP, C's...) hi hauria una relació de persones que es presentarien per a tot Catalunya. Per tant, estaríem jugant en un escenari de circumscripció única plurinominal, que seria Catalunya.
En segon lloc, hauríem d'escollir quin seria el nostre representant local, havent de triar una única persona d'entre les que ens oferissin els partits. En aquest sentit, cada partit ens n'oferiria una. Per tant, en aquest segon vot estaríem jugant en un escenari de circumscripcions uninominals. El PSC proposa que aquestes circumscripcions uninominals siguin les comarques (41 en total), els districtes de Barcelona (10 en total) i les ciutats de més de 50000 habitants (23 en total, incloent tot Barcelona ciutat). Així doncs, es podria donar el cas que en aquest segon vot haguéssim d'escollir un diputat per la nostra comarca i un pel nostre municipi.

Un cop s'hagués votat, arribaria l'hora del recompte de vots, i de la transformació d'aquests en escons al Parlament. El sistema funcionaria de la següent manera.
En primer lloc, es faria el recompte dels vots a llistes nacionals, és a dir, dels vots a les llistes que es presentarien per a tot Catalunya. Un cop fet el recompte, i aplicant la llei d'Hondt amb una barrera electoral del 3%, distribuiríem els 135 escons inicials del Parlament. D'aquesta manera, i tenint en compte els resultats de les eleccions del 2006, a CiU li correspondrien 45 escons, al PSC 38, a ERC 20, al PP 15, a ICV-EUiA 13 i a C's 4. El resultat de cada partit en percentatge d'escons sobre el total s'acostaria molt al seu percentatge de vots respecte del total de vots, de forma que el repartiment d'escons tindria una proporcionalitat d'un 98% aproximadament. En aquest punt, cada partit tindria assignat un nombre determinat de seients, i ara és quan s'hauria de procedir a omplir-los amb diputats. Aquí començaria la segona fase del procés.
A la segona fase entrarien en joc, doncs, els vots a representants de les circumscripcions uninominals (comarques, municipis de +50000 habitants i districtes de Barcelona). Prenent com a referència els resultats del 2006, sabem que CiU va guanyar a 38 comarques, 11 ciutats de més de 50000 habitants i 4 districtes de Barcelona; el PSC va guanyar a 3 comarques, 12 ciutats de més de 50000 habitants i 6 districtes de Barcelona. ERC, PP, ICV-EUiA i C's no van guanyar a cap de les circumscripcions proposades, i per tant no tindrien cap representant escollit per aquest sistema. Així doncs, CiU començaria a omplir els seus 45 escons inicials amb els representants escollits a les circumscripcions uninominals. Ara bé, com és obvi, CiU es va imposar en un total de 53 circumscripcions. Què passa, doncs, amb els 8 representants que sobren d'aquests 53 escollits? Com han estat votats no se'ls pot negar l'entrada al Parlament, de manera que el que es faria seria ampliar el nombre d'escons al Parlament, afegint-ne 8 als 135 inicials. Al final, doncs, el grup de CiU comptaria amb 53 escons. Pel que fa al PSC, veiem que es va imposar a 21 circumscripcions; així doncs, dels 38 escons que li correspondrien 21 s'haurien d'omplir amb aquests representants "locals" escollits. Ara bé, què passa amb els 17 escons que manquen per arribar als 38? El que s'hauria de fer és anar a la llista nacional del PSC i agafar els 17 primers noms de la llista per omplir els seients que li manquen per arribar als 38 escons que li correspondrien. Finalment, en el cas d'ERC, PP, ICV-EUiA i C's, com que no s'haurien imposat a cap circumscripció, haurien d'omplir els seus escons amb els noms que figuressin a les llistes nacionals.

Així doncs, finalment el Parlament de Catalunya quedaria format per 143 escons, repartits de la següent manera: 53 escons per a CiU (per 48 d'ara), 38 escons per al PSC (per 37 d'ara), 20 per a ERC (per 21 d'ara), 15 per al PP (per 14 d'ara), 13 per a ICV-EUiA (per 12 d'ara) i 4 per a C's (per 3 d'ara). La majoria absoluta quedaria establerta en 72 escons, una majoria a la qual només hi arribarien la suma de CiU i PSC, que sumarien 91 escons en total, o la suma de CiU i ERC, que arribarien als 73 escons. L'actual govern d'Entesa, format pel PSC, ERC i ICV-EUiA, es quedaria amb 71 escons, a 1 escó de la majoria absoluta.

A mode de conclusió, podem veure que el sistema electoral proposat pel PSC és molt proporcional, afavorint un repartiment dels escons bastant relacionat amb el nombre de vots que obtindria cada candidatura política. No hem de perdre de vista, però, que el sistema té tendència a afavorir els partits majoritaris, especialment aquell que quedi en primer lloc, tot i que lluny d'uns resultats tan favorables com els que proporcionava el sistema proposat per CiU. En definitiva, sembla que el sistema proposat pel PSC conjuga bastant bé la proporcionalitat amb la proximitat dels representants al seu territori.

El sistema electoral català (1): la proposta de CiU

El sistema electoral que CiU proposa per a Catalunya barreja un sistema majoritari de circumscripcions uninominals amb un de proporcional amb circumscripcions plurinominals. L'elecció dels 135 representants, doncs, no seria homogènia per a tots ells, sinó que operaria de la següent manera.

En primer lloc, s'escolliria un diputat per cada comarca i districte de Barcelona. Això sumaria un total de 51 representants (41 comarques i 10 districtes de Barcelona) a repartir entre els partits polítics de cada territori. Al tractar-se de circumscripcions uninominals per sistema majoritari, el partit que quedés en primer lloc pel que fa a nombre de vots guanyaria el representant del territori corresponent.
Així, per exemple, durant les eleccions catalanes del 2006, a la comarca de l'Alt Urgell CiU va obtenir 4174 vots, seguida del PSC amb 2000, d'ERC amb 1540, d'ICV-EUiA amb 699 i del PP amb 660. En aquest cas, CiU s'enduria el parlamentari de l'Alt Urgell, ja que fou la força més votada. En l'elecció dels diputats comarcals i de districte, doncs, no seria necessari establir cap barrera electoral ni utilitzar cap fórmula electoral. Senzillament, qui tragués més vots seria el guanyador.
En total, i tenint en compte les dades del 2006, CiU s'enduria 38 comarques i 4 districtes de Barcelona, per 3 comarques i 6 districtes del PSC. La resta de partits quedaria fora del repartiment d'aquests escons. Com es pot observar, l'aplicació del sistema majoritari hauria fet prevaldre la representació dels dos partits majoritaris.

En segon lloc, s'escollirien diversos diputats per cadascuna de les set vegueries, aplicant així un sistema proporcional amb circumscripcions plurinominals. En aquest sentit, CiU proposa atorgar 2 escons inicials a totes les vegueries menys a la de l'Àrea Metropolitana, i després repartir els escons restants entre les vegueries en funció de la població.
Així doncs, el Pirineu i l'Aran escolliria 3 escons, les Terres de Lleida 5, les Terres de l'Ebre 4, el Camp de Tarragona 8, l'Àrea Metropolitana 48, la Catalunya Central 7 i Girona 9. S'aplicaria una barrera del 3% a cada circumscripció i després la llei d'Hondt, per convertir els vots dels partits que haguessin superat la barrera en escons.
Amb aquest sistema i els resultats del 2006 a la mà, CiU s'emportaria un total de 31 escons, per 25 del PSC, 12 d'ERC, 8 del PP, 6 d'ICV-EUiA i 2 de C's.

El resultat final seria el següent: CiU amb 73 escons (per 48 que en té ara), el PSC amb 34 (per 37 d'ara), ERC amb 12 (per 21 d'ara), el PP amb 8 (per 14 d'ara), ICV-EUiA amb 6 (per 12 d'ara) i C's amb 2 (per 3 d'ara). Com podem veure, en aquest escenari CiU sobrepassaria la majoria absoluta, situada en 68 escons. La distribució dels escons, doncs, variaria sensiblement respecte de la situació actual, fent-se palesa una minva molt considerable dels partits "petits". Per tant, el sistema proposat per CiU, malgrat voler combinar un sistema majoritari amb un de proporcional, tendeix a acostar-se molt més als resultats del primer que del segon.

El sistema electoral català (0): familiaritzant-nos amb el vocabulari

Després dels últims casos de corrupció, sembla que la redacció d'una llei electoral catalana s'ha tornat a posar a la llista de primeres prioritats dels partits polítics del nostre país. Recentment s'ha reunit la comissió del Parlament encarregada de redactar el text, però molts dubten que s'arribi a un acord abans de les eleccions del proper novembre. En qualsevol cas, la informació és vital per entendre el debat que s'està produint, i és per això que des d'aquest bloc es redactaran una sèrie d'articles en què detallarem les propostes dels diferents partits catalans, per entendre quin és el punt de partida de cadascun d'ells.
L'ordre que s'ha escollit per presentar les propostes respon a la grandària de la representació parlamentària que té cada partit polític, de major a menor. La informació s'ha extret d'un treball realitzat per la Maria Rosa Torres i Solsona, l'Estel Puntí i Tortellà, i jo mateix, en el marc de l'assignatura de Política Catalana.

----------------------------------------------------------------

Abans d'entrar a analitzar quines són les propostes dels partits catalans en matèria electoral, convé familiaritzar-se amb el vocabulari propi d'aquest camp. Per això, tot seguit es detallen les definicions d'aquelles paraules més comunes, eines imprescindibles per entendre amb claredat allò que tractarem en els articles posteriors:

• Elector. Hom qui té dret de vot i que, per tant, pot participar en els processos d'elecció dels representants.
  
• Representant. Ciutadà escollit pels electors en votació i que té com a responsabilitat vetllar per llurs interessos i pel compliment de llur voluntat.
  
• Circumscripció. Àrees territorials que divideixen el cos electoral i a través de les quals aquest escull llurs representants. Podem distingir dos grans tipus de circumscripcions: les uninominals, en què l'electorat escull un únic representant per cada territori; les plurinominals, en què l'electorat escull més d'un representant per cada territori.
  
• Barrera electoral. Llistó, en percentatge o en nombre absolut de vots, que ha d'obtenir una formació política en un determinat territori per poder entrar en els càlculs de la fórmula electoral.
• Fórmula electoral. Sistema de càlcul a través del qual els vots es converteixen en escons a les cambres legislatives. El més comú és l'anomenat sistema o llei d'Hondt, vigent al nostre país per a gairebé tots els processos electorals en què s'escullen representants. Aquest sistema crea una taula en què es divideix el nombre de vots de cada partit (que hagi superat la barrera electoral) entre 1, 2, 3, 4... i així successivament fins arribar al nombre total de representants a la circumscripció. Un cop el nombre total de vots de cada partit ha estat dividit, es procedeix a seleccionar les xifres més elevades, fins que s'han seleccionat tantes caselles com nombre d'escons hi ha a repartir. Cada partit s'endurà el nombre d'escons que li corresponguin.
• Sistema electoral. Conjunt de regles que regeixen l'elecció dels representants per part dels electors a través d'una o més circumscripcions electorals. Es distingeixen dos grans grups: els sistemes majoritaris, que fan prevaldre la representació de les forces polítiques més votades; els sistemes proporcionals, que respecten el pes de cada formació política a l'hora d'atorgar-los representació a les cambres legislatives.

Tenint en compte aquestes definicions, podem passar a analitzar les propostes dels partits polítics catalans, sense oblidar que en tots els casos la proposta girarà al voltant d'una sistema de democràcia representativa (els electors deleguen als representants el seu poder sobirà) i no assembleària (els electors no deleguen a ningú el seu poder sobirà).

La reforma fiscal del govern Zapatero: una oportunitat perduda

El Consell de Ministres celebrat ahir dissabte va aprovar l'avantprojecte de Pressupostos Generals per al 2010, que ara serà enviat al Congrés perquè els grups polítics comencin les negociacions de cara a la seva aprovació cap al mes de desembre. En aquest avantprojecte s'inclou la ja coneguda reforma fiscal anunciada pel gabinet de Zapatero a l'estiu, que ahir finalment va començar a ser detallada i a prendre cos després de mesos de declaracions i especulacions.
Així doncs, la reforma fiscal es fonamenta en quatre potes principals:

• Una modificació a l'alça de l'IVA. El tipus molt reduït, del 4%, i que s'aplica sobre productes i serveis considerats de primera necessitat, no es tocarà; el tipus reduït, que actualment és d'un 7% i que afecta a productes i serveis com ara l'habitatge, l'hostaleria i el transport, passarà a ser d'un 8%; el tipus general, que actualment és del 16% i afecta a tots aquells productes i serveis que no s'inclouen en els altres dos tipus, passarà a ser d'un 18%. Aquestes modificacions entraran en vigor a partir de l'1 de juliol del 2010.
  
• Una modificació a l'alça de la tributació de les rendes del capital. Aquestes rendes engloben els ingressos per interessos del compte d’estalvi, els dividends per accions (aquí es manté l’exempció per als primers 1.500 euros) i les plusvàlues per fons d’inversió, assegurances de vida, vendes d’accions o d’una casa. Doncs bé, des del 2007 i fins ara, les rendes del capital tributaven a través de l'IRPF a un tipus únic del 18%; a partir de l'1 de gener de l'any que ve, aquestes rendes tributaran a un 19%, si són inferiors o iguals a 6000€, i a un 21%, si hi són superiors.
• La finalització de la deducció de 400€ de l'IRPF.
  
• La reducció de l'IS del 25% actual a un 20% per a les PIMES i els autònoms que mantinguin o creïn ocupació.

Quedem a l'espera de saber si més endavant, possiblement durant la tramitació dels pressupostos al Congrés, el Govern central anunciarà una pujada dels impostos indirectes especials (alcohol, gasolina i tabac) o dels anomenats "impostos verds".

-----------------------

Com dèiem abans, amb tota aquesta informació la reforma fiscal ja comença a prendre cos, i ja en tenim suficient com per poder emetre un judici al respecte: aquesta reforma té molt de liberal i poc de socialdemòcrata. Expliquem-nos.

En primer lloc, cal que reflexionem sobre la situació actual de l'IRPF. Com molts sabreu, l'IRPF és un impost personal que grava les rendes obtingudes per una persona, tenint en compte les seves circumstàncies personals i familiars. En aquest sentit, es tracta de l'impost progressiu per excel·lència, ja que el seu tipus mitjà efectiu és creixent, és a dir, el % de renda que una persona dedica a pagar aquest impost creix a mesura que creix la seva renda. Com és obvi, el seu paper en la redistribució de la riquesa, objectiu principal de la socialdemocràcia per assolir una societat més igualitària, és primordial.
Actualment, aquest impost genera el 34% del total dels ingressos tributaris (per impostos) a Espanya, ocupant la primera posició per davant de l'IVA (31%) i demostrant així que una de les seves grans virtuts, al contrari del que volen fer creure els liberals, és la seva alta capacitat recaptatòria. L'any 2007 l'executiu socialista en va promoure la seva modificació, i per sorpresa de molts la reforma que se'n dugué a terme va respondre al clàssic esquema liberal, que cerca constantment el debilitament d'aquest impost: es van reduir els trams de 5 a 4, el tipus màxim es va reduir del 45% al 43% (el que paguen les rendes més elevades), es va incrementar el mínim exempt familiar i personal, i es va fer tributar les rendes del capital a un tipus únic del 18%. L'efecte final de la reforma va ser una pèrdua de la seva capacitat de redistribuir la riquesa, fonamentalment perquè entre les classes benestants, al contrari del que passa a les classes mitjanes i treballadores, el pes que tenen les rendes del capital sol ser molt superior al pes que tenen les rendes del treball, i les primeres tributen ara a un tipus únic, sense importar el seu valor total. Així doncs, mentre els treballadors paguen un IRPF per trams, les classes benestants paguen un tipus únic que les beneficia de forma alarmant.
Cal denunciar, doncs, que amb la nova reforma la situació d'avantatge de les classes benestants en la tributació de l'IRPF es manté, malgrat introduir-se ara dos trams en la tributació de les rendes del capital (19% si = o - 6000€; 21% si + 6000€). Estem, doncs, davant d'una reforma que no respon als principis de la socialdemocràcia.

En segon lloc, cal que analitzem la reforma de l'IVA. Com ja sabeu, l'IVA grava el valor que les empreses afegeixen als seus inputs durant el procés productiu, i es tracta d'un impost altament regressiu, com la majoria dels impostos indirectes, ja que tothom paga el mateix sense tenir en compte la seva renda i això acaba perjudicant tant les classes treballadores com les mitjanes, per les quals una quantitat "x" d'IVA representa un % molt més elevat en les seves rendes que no pas el % que representa aquesta quantitat en les rendes de les classes benestants. La seva pujada, per tant, perjudicarà les classes treballadores i mitjanes, i la seva única justificació respon a la seva alta capacitat recaptatòria. Malgrat tot, la seva modificació es podria haver encarat des d'una perspectiva més socialdemòcrata, no tant apujant els tipus ja existents (4%, 7% i 16%), sinó sobretot creant un nou tipus dins l'IVA, més elevat que el general, que gravés els béns de luxe (joies, iots, turisme de gamma alta...), tal i com proposa la FACUA-Consumidors en Acció. De nou, però, el liberalisme s'imposa en aquesta reforma.

En tercer lloc, cal prevenir sobre la pujada dels impostos especials o dels verds. De nou, els arguments que esgrimíem al voltant de l'IVA els tornem a aplicar amb aquests impostos: són altament regressius i, al final, acaben recaient especialment sobre les classes treballadores i mitjanes, afectant bastant poc les classes més benestants. I aquest avís també serveix pels anomenats impostos verds; recentment IU i ICV-EUiA defensaven una reforma fiscal verda, però haurien de ser prudents a l'hora de fer aquestes afirmacions, car un abús dels impostos verds redueix considerablement la capacitat de redistribució de la riquesa d'un sistema impositiu, i és que no hem d'oblidar que al cap i a la fi la majoria dels impostos ecològics són indirectes i extremadament regressius.

Aquestes tres raons són les que em porten a defensar que en la propera reforma impositiva les tesis del liberalisme imperaran sobre les de la socialdemocràcia. Al final, doncs, no seran només les rendes més elevades les que hauran de contribuir més a l'erari públic, sinó que les classes treballadores i mitjanes també es veuran afectades, potser fins i tot més que les classes benestants, tot i que aquesta última afirmació només es podrà comprovar amb el pas del temps. En tot cas, sembla clar que estem perdent una oportunitat d'or per fer una reforma fiscal valenta que talli de soca-rel la tendència de les últimes dècades a la reducció del pes dels impostos directes en benefici dels indirectes, tal i com contempla l'horitzó del liberalisme. La socialdemocràcia, doncs, torna a perdre la batalla dels impostos, una batalla més d'un guerra que mica en mica es decanta del costat dels nostres adversaris polítics, malgrat la crisi profunda en què s'haurien de trobar els seus plantejaments. I mentrestant, les classes benestants continuen guardant-se les seves fortunes dins les fins ara desconegudes SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable), a on tributen a un còmode tipus impositiu de l'1%.

L'anglès i els processos d'homogeneïtzació cultural

Darrerament, amb la polèmica que s'ha suscitat al voltant del Pla Bolonya i de l'aprovació de la LEC, un element ha passat bastant desapercebut en el debat social: l'avanç de l'anglès a les aules del nostre país. L'ensenyament d'aquest idioma estranger va començar ja fa unes dues dècades a Catalunya, mentre que als països de l'Europa central i del nord ja en porten unes quantes més, havent-se assolit en aquests països un domini satisfactori d'aquest idioma. Sens dubte, l'idea d'assegurar un bon nivell d'anglès entre la nostra població és un objectiu que tenen clar tant la societat catalana com els polítics que la representen, car significa una pedra clau en les nostres perspectives de construir una economia internacionalitzada i, per tant, altament globalitzada, capaç d'accedir a tots els mercats mundials a la cerca d'espais a on aconseguir inversions i a on col·locar els nostres productes. Ara bé, malgrat que la motivació inicial d'ensenyar aquest idioma sigui benintencionada, potser ha arribat el moment de preguntar-nos si no estem anant massa lluny en l'extensió d'aquest idioma arreu del món.

Per iniciar aquesta reflexió, cal partir de la premissa, no sempre creguda per molta gent, de que les llengües no són instruments neutrals de comunicació, i que, sovint, darrere de la seva promoció hi ha una intencionalitat que no és merament comunicativa. Qualsevol llengua, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, està lligada a una cultura i, per tant, a una manera particular d'entendre el món, a una idiosincràsia concreta. Les llengües doncs, han estat i són el millor instrument per obrir les portes a la influència d'una determinada cultura en un determinat territori, i fins i tot han estat utilitzades per assegurar el poder d'una casta dirigent o d'una institució particular en un territori concret o en múltiples alhora (vegis l'exemple del llatí, que fou utilitzat per l'Església i per les castes dirigents de l'Edat Mitjana durant molts segles com a instrument per filtrar l'accés a determinats nivells de coneixement i cultura a les poblacions dels territoris que governaven). Tenint present això, podem deduir amb facilitat que l'elecció de l'anglès com a llengua de comunicació internacional no respon a un criteri neutral d'extensió en termes de parlants i de territoris a on s'utilitza, sinó que respon en gran mesura a la voluntat clara d'imposar en termes generals la cultura occidental arreu del món, i en particular la cultura anglosaxona. No es tracta d'acusar a ningú de res, senzillament de constatar que ens trobem davant d'un procés d'homogeneïtzació cultural que s'ha repetit en altres moments de la història humana, com ara quan els grecs van utilitzar l'extensió del seu idioma per imposar la cultura hel·lenística arreu del Pròxim Orient i de l'Orient Mitjà, o com quan els romans, a través de les seves conquestes militars, van promoure l'extensió del llatí per assolir amb posterioritat l'assimilació cultural dels territoris conquerits. Els temps han canviat, i el procés d'homogeneïtzació ja no es du a terme a través d'una conquesta militar prèvia, però sens dubte ens trobem davant d'un procés que respon a unes sinergies similars.

Aquest procés d'homogeneïtzació ha començat a entrar a poc a poc al nostre país, i l'extensió de l'anglès a les nostres aules n'és el millor exemple. Sobretot a la universitat, i a partir del Pla Bolonya, aquesta llengua estrangera hi entrarà amb força i és probable que a mig termini comenci a desplaçar el català i el castellà com a llengua de treball en moltes assignatures. De fet, i en l'actualitat, algunes assignatures impartides a les universitats catalanes ja es desenvolupen exclusivament en anglès, i les previsions apunten a que aquesta situació s'incrementarà en el futur. Ens trobem en un punt, doncs, en què l'anglès està passant de ser un simple instrument de comunicació amb la resta del món, a un instrument imprescindible per accedir a determinats nivells de coneixement, uns coneixements que en gran mesura s'orienten, com és obvi, des d'una perspectiva etnocèntrica anglosaxona.
La implantació de l'anglès als nivells de coneixement superior, però, no només suposa la punta de l'iceberg d'un procés d'homogeneïtzació cultural, sinó que a més a més corre el greu perill de convertir-se en un instrument de perpetuació de les diferències de classes socials. En aquest sentit, amb un sistema educatiu públic que no garanteix un nivell de suficiència en aquest idioma estranger, el seu aprenentatge resta sovint en mans de les mateixes famílies, que en funció del seu poder adquisitiu podran permetre's accedir a diferents nivells d'assoliment, més elevats com més gran sigui aquest poder. Per tant, seran les classes més benestants aquelles que, després, puguin accedir amb més garanties d'èxit a aquells coneixements superiors que s'imparteixin en l'idioma anglès.

En tot cas, què fem davant d'aquest procés d'homogeneïtzació i com encarem els perills de la perpetuació de les diferències de classe són coses que depenen de nosaltres mateixos, de la nostra societat. Val a dir que no necessitem convertir l'anglès en l'idioma de cultura per tal d'assolir un bon domini del mateix, tot el que necessitem és garantir un bon aprenentatge de l'idioma a través del sistema educatiu públic, ja que si bé no podem lluitar contra la pressió d'un anglès globalitzat com a llengua de comunicació internacional, sí que podem evitar donar-li el privilegi de ser la llengua amb què puguem accedir als nivells superiors de coneixement. Hem de tenir ben clar que l'anglès no és superior a cap altra llengua, és una més entre moltes, i si bé, com dèiem, ha aconseguit imposar-se com a llengua de comunicació global, res justifica que s'hagi de convertir en el nou llatí del segle XXI. Va caldre la revolució romàntica del segle XIX per permetre que les nostres llengües habituals entressin en el món de l'alta cultura i, per tant, per obrir les portes d'aquesta cultura a milions de persones. Ara no podem permetre'ns el luxe de donar, dos segles després, un pas enrere en aquest sentit. Cap criteri econòmic d'eficiència pot justificar el desplaçament dels nostres idiomes en benefici de qualsevol altra llengua, perquè a part de ser una situació injusta i injustificada, podem contribuir a crear un món amb més diferències socials. No es tracta de tenir fòbia a la influència estrangera, perquè aquesta és beneficiosa per ajudar al progrés de les societats, però tampoc es tracta de girar l'esquena a aquelles llengües i cultures en les que hem nascut i ens hem definit i desenvolupat com a individus. En resum, no hem de tenir fòbies, però tampoc fílies en aquest tema.

La crisi de la socialdemocràcia

Les darreres eleccions europees han fet palesa una realitat que a aquestes alçades ja no pot ser ocultada: la socialdemocràcia europea està en crisi. Sens dubte, es tracta d'una constatació evident que no pot ser defugida sota excuses de derrotes agredolces o d'altres subterfugis similars que intenten ocultar la que ha estat la pitjor derrota de l'espai socialista des de l'acabament de la IIGM. Ha arribat l'hora de reflexionar, analitzar les causes de la constant sagnia de vots que es pateix des de fa dècades, i obrar en conseqüència per corregir una tendència que necessita ser invertida si no volem que la socialdemocràcia acabi sent una peça de museu que uns quants marrecs contemplin desinteressadament des de l'altra banda d'una vitrina.

Ens trobem davant d'una crisi quadrangular de la socialdemocràcia: una crisi de valors i d'idees, una crisi d'estratègia, una crisi de lideratge, i una crisi d'adaptació. Cadascuna d'elles s'interconnecta amb les demés i les potencia.
La primera i més important és la crisi de valors i d'idees. Des de la revolució neoconservadora iniciada els anys 80 amb Regan i Tatcher, la socialdemocràcia ha anat mica en mica abandonant l'eix central del seu projecte fins els anys 70, abans de la crisi del petroli de 1973, a saber: la consecució d'una igualtat real entre tots els membres de la societat a través de l'acció pública de l'Estat del Benestar. L'abandonament d'aquest eix central ha suposat l'abandonament progressiu de les eines que el feien possible, com ara les polítiques redistributives de riquesa basades en la imposició directa, o les polítiques de control de l'economia, dirigides a evitar les fluctuacions brusques del mercat i els abusos de la mà invisible, que acaben per perjudicar sempre les classes treballadores i mitjanes. Paral·lelament a l'abandonament d'aquest eix central, s'ha produït una modulació del discurs que ha proscrit del discurs socialista l'anàlisi de classes socials consubstancial a ell mateix, acceptant sense pal·liatius les tesis analítiques del liberalisme que parlen de la fi de les classes socials i d'un món dominat per les classes mitjanes. Per parlar sense embuts, la socialdemocràcia ha oblidat qui és i d'on ve, ha donat l'esquena a aquelles idees que la van crear i que la van fer prosperar, i ha abraçat el seu adversari fins al punt de perdre el nord i els seus objectius fundacionals, condemnant-se a la interrogació constant sobre la seva raó de ser mentre un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat torna a seduir les masses.
Molt lligada al punt precedent trobem la crisi d'estratègia. També des dels anys 80, i de forma progressiva, la socialdemocràcia ha tendit a girar cap al "centre" (a la pràctica, un gir cap a la dreta) per tal de, segons els estrategues, intentar assegurar-se el vot de la cada cop més nombrosa classe mitjana, que seria al seu parer més moderada en les seves posicions ideològiques i, per tant, més propera a posicions de "centre" que la classe treballadora. El buidatge de contingut ideològic del discurs i de la política socialdemòcrata per tal d'esgarrapar vots d'aquí i d'allà ha comportat, però, un distanciament amb el seu electorat nuclear, el qual, en molts països europeus, ha començat a abandonar els partits socialdemòcrates per anar-se'n cap a partits més d'esquerres, allà a on hi ha alternativa, o per anar-se'n cap a l'abstenció, en aquells països en els quals les alternatives a la socialdemocràcia des de l'esquerra no són creïbles. El nombre cada cop més reduït de governs socialistes als països de la UE constata el retrocés de l'espai socialdemòcrata a Europa, un retrocés que es veu agreujat pel sorgiment d'alternatives com Die Linke a Alemanya o com d'Europe Écologique a França. L'estratègia socialdemòcrata, doncs, sembla que està donant com a resultat la fragmentació del seu espai polític i el conseqüent debilitament del seu poder i capacitat d'influència.
Fèiem menció, també, a una crisi de lideratge. Efectivament, la socialdemocràcia pateix des de fa temps una mancança de líders, tant en el camp polític com intel·lectual. Enrere han quedat aquelles dècades en què els grans líders europeus eren socialistes i tenien a les seves mans el timó de la política econòmica i exterior de la UE i dels seus respectius Estats. També queden enrere els anys en què les tesis socialdemòcrates dominaven el discurs econòmic i social arreu d'Europa i aquesta ideologia era el referent de la igualtat, la qualitat democràtica i les polítiques socials. El socialisme, doncs, ha perdut el lideratge d'una societat europea a qui en molts aspectes va contribuir a treure de la pobresa i el desgast de la IIGM.
Finalment, la socialdemocràcia pateix una crisi d'adaptació. Després de la revolució neoconservadora, els paràmetres en els quals s'havia mogut el socialisme entre els anys 40 i 70 van canviar, però la socialdemocràcia no ha sabut adaptar la seva ideologia a aquest nou context, sinó que ha anat assumint cada cop més els plantejaments del liberalisme i d'això n'ha dit adaptació. És evident que avui dia no es pot elaborar un discurs calcat al que es feia en aquelles tres dècades, però queda clar que adoptar el discurs dels teus adversaris no és, precisament, una bona definició d'adaptació. Les idees fonamentals de la socialdemocràcia continuen sent vigents avui dia, tot i que queda clar que necessiten ser objecte de reflexió per tal de poder-les traslladar a la societat amb un llenguatge del s.XXI. De totes maneres, continuen sent més modernes i trencadores que les del liberalisme i el conservadorisme, que no han alterat els seus fonaments ideològics des de fa gairebé 200 anys.

Segurament molta gent no compartirà l'anàlisi que es du a terme en aquest article sobre la situació de la socialdemocràcia, però aquell que l'escriu considera que, com ja dèiem al principi, no podem ja defugir aquest debat i aquesta reflexió. Hem de recuperar com més aviat millor les idees fonamentals que ens van definir en el passat, adaptar-les al present i defensar-les a través d'un discurs que recuperi contingut ideològic i que no només pronunciï la paraula "igualtat" com un somni que es s'esvaiex com tinta en paper mullat. S'ha de donar potència a la ideologia i, sobretot, aplicar-la un cop s'és al govern, perquè els ciutadans no voten només una idea, sinó que demanden la seva materialització en coses concretes i tangibles, i solen girar l'esquena a aquell que s'omple la boca de paraules bensonants i després fa des del govern coses molt semblants a les que farien els seus adversaris. Es tracta, en definitiva, de recordar qui som i d'on venim, perquè aquestes són dues condicions necessàries, tot i que no suficients, per saber cap a on anem. És un esforç que tots els socialistes hem de fer, perquè el món d'avui dia, amb la crisi econòmica que arrosseguem derivada dels excessos del liberalisme però també de les nostres omissions, ens necessita potser més que mai. Si ens deixem seduir pel nostre adversari, un dia ens despertarem i ens adonarem que hem perdut sense notar-ho tot allò que ens ha costat dècades i fins i tot segles aconseguir. I la socialdemocràcia romandrà residual i passarà potser als llibres d'història, a on es recordaran els seus temps passats de glòria i a on se li donaran gràcies pels seus serveis prestats.

"Oda inacabada", d'en Pasqual Maragall

El llibre que us vull recomanar avui es titula Oda inacabada, que recull les memòries d'en Pasqual Maragall i que ha estat editat per La Magrana l'any 2008, un llibre del qual segurament molts de vosaltres ja n'haureu sentit a parlar.

Per aquells que no hagueu llegit mai una autobiografia, com aquell que escriu aquestes línies, sens dubte suposa un bon inici.
De lectura fàcil i amena, les memòries constitueixen una aproximació veraç a una de les figures cabdals de la història recent del nostre país, Catalunya. Pasqual Maragall, el batlle olímpic, l'impulsor de l'Estatut de Miravet, ens relata amb tot luxe de detalls el seu passat polític, des dels seus inicis a la clandestinitat fins la seva retirada de la política activa, acabant el llibre amb la seva aposta decidida de lluita contra la malaltia de l'Alzheimer. Fidel a ell mateix, al llarg del llibre ens relata de forma sincera tots aquells episodis que van marcar el seu esdevenir polític, sense mossegar-se la llengua a l'hora de criticar aquells que ell creu que van actuar erròniament, fonamentalment el nacionalisme català conservador, però també a l'espai socialista, tan català com espanyol. Llegint les seves línies, a un li fa l'efecte que, dintre d'allò que es pot permetre un polític de la seva vàlua, en Pasqual Maragall ens explica allò que realment pensa, sense refugiar-se excessivament en allò que és políticament correcte, esperonat probablement per l'amenaça que l'aguaita, la pèrdua de la memòria. Un relat, sens dubte, molt íntim, amb el qual comparteix amb el lector les seves alegries però també les seves nombroses frustracions.
Dividit en més de deu parts, la seva vida política es pot resumir en tres grans episodis: la clandestinitat de la joventut, els anys a l'Ajuntament de Barcelona i els anys com a cap de l'oposició, primer, i com a President de la Generalitat després. No hi ha dubte en considerar els seus anys d'alcalde com aquells que semblen haver-li reportat més alegries, en contrast amb els seus anys a la presidència de la Generalitat, a on sembla haver recollit més frustracions de les que esperava, segurament per ser una persona amb les idees massa clares en un entorn en el qual el que més es valora és la lleialtat a una institució o a una organització i no a allò que un pensa. Malgrat tot també recull un munt d'experiències positives de la seva etapa a la Generalitat, posant negre sobre blanc allò que ell creu que es va fer bé i allò que segons el seu parer es va fer malament. En alguns punts autocrític amb la seva tasca, el relat sobre els seus tres anys al capdavant del tripartit suposen una font de coneixement per a aquells que vulguin conèixer de prop el dia a dia d'aquella etapa tan intensa, així com per a aquells que vulguin evitar en un futur els estira i arronsa habituals dels governs de coalició, una cultura política massa poc estesa entre els nostres dirigents però també entre la nostra societat, massa acostumada a lideratges carismàtics monocolors.

En definitiva, una lectura més que recomanada, tant per aquells que no segueixin de prop la política com per aquells que la viuen intensament. Aquest llibre és una oportunitat única per acostar-se a la realitat personal d'una de les figures més importants de les primeres etapes d'ajuntaments democràtics, i de l'etapa postpujolista a la Generalitat.

Euskadi es complica; Galícia... sempre serà Galícia

Ja han passat dos dies des de les eleccions de diumenge passat a Euskadi i Galícia, i comença el ball de negociacions, negociacions a Euskadi, és clar, perquè a Galícia, amb el 100% dels vots escrutats, no hi ha dubte de qui serà el nou inquilí del palau de Santiago de Compostel·la. Sens dubte que són dos mons diferents, i com a tals es mereixen i requereixen un anàlisi per separat. Malgrat tot, la influència del que ha passat i passarà en aquests dos països transcendeix les seves fronteres i arriba fins a la capital de l'Estat.

A Galícia, com dèiem, els resultats no deixen espai per al dubte: el PP tornarà a governar després de quatre anys als bancs de l'oposició. Amb el 100% del vot escrutat, i sense perspectives de que el vot dels residents a l'estranger alteri excessivament el resultat, el PP ha recuperat la majoria absoluta al Parlament gallec amb 39 escons dels 75 disponibles, dos més que en la legislatura anterior, els mateixos dos escons que ha esgarrapat al PSdeG, que se'n queda amb 24, i al BNG, que se'n queda amb 12. Amb una participació històrica (70'45%), el PP ha aconseguit augmentar només 4000 vots respecte les eleccions anteriors, però el descens del PSdeG en més de 70000 vots i el del BNG en gairebé 45000 l'han catapultat fins al 47% dels vots a candidatures i, per tant, a recuperar la majoria absoluta. Sembla ser que les claus de la victòria popular estan en el seu manteniment al món rural (Lugo i Ourense), a on el bipartit no ha aconseguit debilitar en excés les xarxes clientelars heretades de l'època Fraga, i en el seu augment a les zones urbanes (A Coruña i Pontevedra), a on s'ha vist beneficiat per la patacada de socialistes i nacionalistes, els quals segurament han acusat el desgast per una crisi econòmica que ja afecta amb força les zones industrials gallegues. Sens dubte, es necessitaria una anàlisi molt més rigorosa dels resultats per tal d'esbrinar a on han patit més la davallada les forces del bipartit, tot i que fent una ullada general als resultats per circumscripció podem arribar a les conclusions mencionades. A més a més, la manca de comunicació de l'obra de govern i una excessiva llunyania de socialistes i nacionalistes en el dia a dia de la gestió podrien haver actuat també com a variables clau per explicar la davallada de les forces de govern.
En tot cas, l'arribada d'Alberto Nuñez Feijóo a la presidència gallega no només suposa un revulsiu a Galícia, sinó que, en primer lloc, és també un baló d'oxigen per a un Rajoy en hores baixes. Encara és aviat per calibrar les repercussions que això tindrà a nivell intern del PP, però sens dubte aquesta victòria reforça la figura de Mariano Rajoy davant dels seus rivals a les files conservadores, els quals ja s'estan preparant per iniciar l'assalt si el PSOE torna a guanyar les eleccions europees del proper juny. De moment, doncs, Rajoy pot respirar una mica més tranquil davant de la tempesta que està patint el PP amb la judicialització dels casos de corrupció i d'espionatge que afecten a membres de la seva militància. Ara bé, la treva que s'imposa al PP finalitza al juny; si perden, tornaran a volar ganivets. Això, en tot cas, però, ja són figues d'un altre paner. En segon lloc, i per acabar amb les repercussions de la victòria conservadora a Galícia, el gran damnificat ha estat el PSOE, i molt especialment el seu viceprimer secretari, en José Blanco. Està clar que al PSOE s'imposa una lectura dels resultats gallecs a curt i llarg termini, a curt perquè poden ser una petita mostra d'un cert desgast de l'electorat socialista a causa de la crisi, a llarg perquè s'ha demostrat que per vèncer al PP a Galícia no només cal estar al Govern.

A Euskadi les coses no són tan senzilles com a Galícia. Fa uns dies, un polític basc deia que a Euskadi regeix la Llei de Murphy, i que si alguna cosa es pot complicar es complica. Doncs bé, sembla que tenia tota la raó del món, doncs els resultats emanats de les urnes han derivat cap a l'escenari més enrevessat possible: una victòria del PNB amb un majoria absoluta de "constitucionalistes". Si repassem els resultats, recordem que amb una participació lleugerament inferior a la dels comicis del 2005 (65'8%) el PNB va guanyar amb 30 escons, seguit pel PSE amb 24, pel PP amb 13, per Aralar amb 4, per EA amb 2, i per EB i UPiD, cadascun d'ells amb 1 escó. En total, i com a Galícia, 75 escons a repartir amb una majoria absoluta que s'assoleix amb 38 escons. A manca d'escrutar el vot per correu, que podria atorgar al PSE un diputat més, queda clar que el mal anomenat "bloc constitucionalista" (PSE+PP+UPiD) suma els 38 escons necessaris per escollir lehendakari. Les possibilitats que s'obren per formar govern, però, són múltiples i convé tenir-les en compte:

1. Formació d'una "gran coalició" entre PNB i PSE, que sumaria 54-55 escons i que és la preferida en les enquestes pels votants bascos.
2. Govern del PNB en minoria amb el suport del PSE, ja que les forces nacionalistes, amb 37 escons, no arriben a la majoria absoluta.
3. Govern nacionalista en minoria (PNB+EA+EB, amb o sense Aralar) amb el suport del PSE.
   
4. Coalició entre el PSE, el PP i UPiD, que sumarien els 38 escons necessaris per a la majoria absoluta.
5. Govern en minoria del PSE amb el suport del PNB o del PP i UPiD.

És evident que els dos grans protagonistes del futur d'Euskadi seran el PNB i el PSE. Ambdues forces han mostrat la seva predisposició a formar govern, però l'aliança que s'acabi conformant pot marcar de forma determinant el futur d'aquesta petita nació, encara que també el del nostre país i el de tot l'Estat. Però anem a pams.
Davant d'un ventall tan ampli d'opcions de govern, el que convé preguntar-se són dues coses: a) quina és aquella opció que més probabilitats té de tirar endavant, b) si aquesta és la que més convé o no a Euskadi. Tenint en compte les declaracions dels darrers dies, sembla que tothom, a manca de començar les negociacions, comença a donar per fet que Patxi López serà el nou inquilí d'Ajuria Enea. Tot apunta a que el candidat socialista presentarà la seva investidura per obtenir els vots del PP i d'UPiD, formant un govern en minoria del PSE que es recolzi en suports puntuals del PNB i/o del PP i UPiD. Sembla, doncs, que la cinquena opció és la que prosperaria. Sens dubte, els socialistes saben que el PP i UPiD no diran que no a un candidat a lehendakari que no és nacionalista, entrin o no entrin a formar part del govern basc, ja que en diverses ocasions han fet palès el seu interès per fer fora el nacionalisme d'Ajuria Enea. Patxi López té, doncs, un xec en blanc per arribar a la lehendakaritza... una altra cosa serà veure amb qui es busquen els acords puntuals per portar endavant la legislatura. Ara bé, aquesta és l'opció que més convé a Euskadi? Des de la segona meitat dels anys 90, la política i la societat basques han estat marcades per una confrontació de blocs, nacionalistes per una banda, "constitucionalistes" per l'altra, amb una balança que sempre s'ha decantant per les forces del primer bloc. Ara les coses han canviat, i el bloc nacionalista ha perdut la majoria al Parlament basc. S'ha obert, doncs, una porta a la finalització d'una política en la qual hi han participat membres d'ambdós bàndols. Però, com acabar amb aquesta inèrcia de la societat de blocs? L'opció del pacte entre el PNB i el PSE s'imposa. A la política i a la societat basques hi conviuen des de fa temps dos mons que no es parlen entre ells, que segueixen el seu propi camí sense fer cas d'uns companys de viatge que, si bé estan en un altre vagó, viatgen en el mateix tren. El pacte entre les dues forces moderades de cada bloc, doncs, esdevé més que mai necessari; més enllà del poder, i per la salut democràtica futura de la societat basca, és necessari començar a refer uns ponts entre nacionalistes i no nacionalistes que mai s'haurien d'haver trencat. Amb la conformació d'un govern de coalició entre el PNB i el PSE es visualitzaria de forma nítida el treball conjunt de dues sensibilitats que durant molt de temps s'han girat l'esquena, contribuint de forma determinant a la reconstrucció progressiva d'uns canals de comunicació que la societat basca necessita per fer front, unida, a la xacra del terrorisme d'ETA.
En definitiva, si l'opció d'en Patxi Lópex és la de conformar un govern en minoria, no està escollint la millor opció. Per sobre de l'objectiu de l'alternança en el govern ha d'estar l'objectiu de reconstruir una societat que cada dia s'ha anat fracturant més. Sens dubte, els socialistes bascos han de tenir en compte que la societat basca continua sent majoritàriament nacionalista (comptant els vots nuls amb paperetes de la plataforma abertzale D3M, les forces nacionalistes aglutinen al voltant de 635000 vots, o el que és el mateix, al voltant d'un 55-60% dels sufragis; el PSE, el PP i UPiD sumats tot just arriben als 485000 sufragis, o el que és el mateix, al voltant d'un 40-45%), motiu pel qual es fa necessari la participació d'alguna força d'aquest àmbit en el govern. Si el PSE es limita a expulsar el nacionalisme d'Ajuria Enea, farà un flac favor als intents d'acabar amb la política de fronts, objectiu que, per altra banda, ha estat remarcat pel mateix Patxi López, ja que l'electorat de les forces nacionalistes interpretarà com una "revenja" l'intent de les forces "constitucionalistes" de formar govern sense comptar amb aquest sector social majoritari. Per tot això, des d'aquest blog volem esperonar els socialistes bascos a cercar l'enteniment amb els nacionalistes del PNB, ja que considerem que el futur de la seva societat ha d'estar per sobre de les legítimes ambicions partidistes. No és hora de recordar-li al PNB el seu error d'haver estat fomentant la política frontista des del pacte de Lizarra, ni de passar-li factura als nacionalistes, ni de deixar-se arrossegar per les inèrcies de la política basca. Ha arribat l'hora de girar full i de començar una nova etapa d'enteniment entre els membres de la societat basca. No hi ha dubte que abandonar i lluitar contra les inèrcies sempre costa, però si ningú no ho intenta aquestes mai s'esvairan; correspon ara doncs, al PSE, la valentia i l'esforç de donar el primer pas.
Finalment, només queda remarcar que si el PNB és definitivament expulsat del govern basc, la política d'aliances del PSOE a Madrid es complicarà sensiblement, ja que haurà de trobar suports entre unes forces catalanes reticents a trobar punts d'enteniment amb un Govern central que no fa més que demorar l'acord definitiu de finançament autonòmic, cabdal pel futur de Catalunya. Amb un panorama així, potser la relació entre el PP i el PSOE canviarà. Fins i tot, les repercussions del canvi de lehendakari podrien arribar fins al nostre país. Ara bé, això és una cosa que ja s'analitzarà en un altre article. Només ens resta desitjar sort al futur govern basc, sigui quin sigui, perquè aconsegueixi fer d'Euskadi un país més unit del que ho ha estat fins ara.

La democràcia a Euskadi: l'esquerra abertzale i la Llei de Partits Polítics

Fa uns dies que el lehendakari Juan José Ibarretxe va reunir el govern basc en sessió extraordinària per convocar eleccions al Parlament (Eusko Legebiltzarra) pel dia 1 de març d'aquest any. Una de les grans incògnites era què faria l'esquerra abertzale, ja que amb el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK) i Acció Nacionalista Basca (EAE-ANB) il·legalitzades, hauria de promoure llistes blanques o una nova plataforma electoral si volia concórrer a les eleccions. Doncs bé, pocs dies després la incògnita es va resoldre, perquè dirigents històrics de l'esquerra independentista basca van presentar la plataforma D3M (Democràcia 3 milions), amb la qual pretenen presentar-se al procés electoral. De moment no han publicat les llistes electorals, ja que abans han de recollir 18000 signatures a cadascuna de les tres circumscripcions basques per tal de poder presentar les candidatures.
Malgrat l'estat embrionari de l'agrupació electoral, el seu bateig en públic ja ha aixecat les reaccions polítiques esperades: el PSOE i el PP demanen la seva il·legalització, mentre que el PNB, EA, EB i Aralar demanen que se la deixi concórrer a les eleccions. De moment la Fiscalia General de l'Estat ja ha anunciat que estudiarà amb detall les llistes que presenti la plataforma per tal d'evitar que "l'entorn d'ETA torni a burlar la Llei de Partits". Aquesta llei orgànica (LO 6/2002, de 27 de juny), controvertida des del seu naixement, doncs, torna al centre del debat polític i social.

Fent una mica de repàs històric, la llei fou aprovada per les Corts l'any 2002, amb el suport d'un PP governant amb majoria absoluta i amb el PSOE com a principal partit de l'oposició. Malgrat l'ampli consens aconseguit (la van recolzar el PP, el PSOE, CiU, CC i el Partit Andalusista), des d'un bon principi va aixecar recels en sectors de tot l'Estat, des de partits polítics com IU fins a organitzacions no governamentals com Amnistia Internacional. I ara que la llei torna a posar-se mica en mica al centre del debat, convé reflexionar sobre el que ha estat la seva aplicació al llarg de tots aquests anys.

Podríem començar pel motius que van impulsar la seva redacció. Era realment necessària? Hem de tenir en compte que l'any 2002, tant investigacions policials com judicials estaven demostrant que diversos càrrecs electes de l'esquerra abertzale, ja fossin de Batasuna o d'Euskal Herritarrok, estaven desviant fons públics per a finançar la banda terrorista ETA. És obvi, doncs, que calia fer alguna cosa per tallar aquesta font de finançament de la banda terrorista, però aquí és on topem amb un dels primers defectes que, podríem dir, té aquesta llei: qualsevol agent extern que analitzés la Llei de Partits deduiria, en primer terme, que la norma ha estat creada per regular l'activitat de les associacions polítiques en el conjunt de l'Estat. La realitat, però, dista molt d'aquest propòsit, i el que és cert és que fou creada específicament per il·legalitzar determinades formacions polítiques que en aquell moment eren legals i ostentaven càrrecs de representació política a les institucions. Per tant, una llei que hauria de tenir una vocació generalista es va crear amb una finalitat particular, de forma que no es va redactar pensant en l'establiment d'un marc general sinó per afavorir una línia d'actuació concreta. És evident que aquesta incompatibilitat entre vocació i finalitat acabaria portant en el futur a més d'un problema d'interpretació o aplicació de la llei, com més tard va acabar passant en l'episodi de la il·legalització d'algunes llistes d'ANB a les darreres eleccions municipals del 2007. Per tant, i malgrat que aquell que escriu aquestes línies no té un coneixement concret sobre la situació del moment en el qual es va redactar la llei, podem concloure que, amb tota seguretat, no hagués calgut una norma de la magnitud d'una llei orgànica si allò que es buscava era lluitar contra el finançament amb diners públics d'una banda terrorista. És probable que amb reformes puntuals en el Codi Penal o amb accions a través de la justícia s'hagués pogut lluitar amb una efectivitat semblant contra aquest fet. Però no em de deixar la porta tancada a que, en aquell context, aquesta fos la manera més efectiva i ràpida d'acabar amb una situació insostenible.

Deixant de banda, però, la necessitat o no d'aquesta llei en el seu context, s'ha de remarcar que, com un segon problema, la Llei de Partits Polítics, degut a l'àmbit que regula i a la forma en com s'està aplicant, provoca importants grinyols amb alguns dels drets fonamentals que recull la Constitució espanyola, com ara les llibertats d'expressió (art. 20), de reunió (art. 21) i d'associació (art. 22), o el dret d'accés als càrrecs públics (art. 23.2). Això es pot veure amb un petit exemple que desenvolupem tot seguit.
En base a la Llei de Partits s'han il·legalitzat formacions polítiques que, com s'estableix a l'art. 9.2 de la mateixa, justifiquen o promouen la violència o actuen com a suport d'una organització terrorista. Suposar que les accions o les omissions de la direcció d'una organització política representen la voluntat de tota la seva militància potser és bastant agosarat, però com que reconeixem el criteri de representativitat no hi ha res a criticar en aquest sentit. Ara bé, uns articles més a baix s'estableix que un dels efectes de la dissolució judicial d'un partit polític serà que es presumeixi fraudulenta i no sigui procedent "la creació d'un nou partit polític o la utilització d'un altre de ja inscrit al Registre que continuï l'activitat d'un partit declarat il·legal i dissolt o el succeeixi" (art. 12.1). Cal aturar-s'hi perquè aquí s'estan suposant moltes coses. Bàsicament, allò que ens ve a dir aquest article és que si membres d'un partit il·legalitzat, com ara Batasuna, decideixen anar-se a un partit com ANB per seguir defensant les seves idees, aquesta serà una acció que es considerarà frau de llei. L'efecte gairebé immediat és que el partit al qual s'han marxat els membres de Batasuna sigui declarat també il·legal en consideració que està continuant l'activitat de la formació il·legalitzada. Potser l'article no s'havia d'interpretar així, però així és com s'està aplicant. I només cal recordar que nombroses llistes d'ANB van ser impugnades davant dels tribunals durant les darreres eleccions municipals pel sol fet de tenir a membres de Batasuna al seu si. Aquest fet constitueix una clara vulneració del dret d'associació i de la llibertat d'expressió, i és que sense anar més lluny s'està prohibint a determinats ciutadans que participin activament en la vida política pel sol fet d'haver militat en una formació il·legalitzada (són perseguits pel seu passat polític), alhora que s'està negant als altres ciutadans que van a la llista el seu dret a accedir als càrrecs públics i les seves llibertats d'expressió, reunió i associació.
El cas de les llistes impugnades d'ANB només és un dels molts exemples que sorgeixen amb l'aplicació d'aquesta llei orgànica. Fonamentalment, tots aquests problemes es deriven, com denunciava Amnistia Internacional, de l'excessiva ambigüitat del redactat de la llei, que dóna marge a àmplies interpretacions que potser van molt més enllà de l'esperit inicial de la llei.

Finalment, i com a tercer problema, comença a ser realment preocupant la deriva que està prenent l'aplicació de la llei en el cas basc. Ja fa un temps que es pot sentir a diversos mitjans de comunicació i a diversos membres actius de la política estatal utilitzar expressions com "il·legalització de l'esquerra abertzale". A tots aquells que utilitzen aquest tipus d'expressions els convindria recordar que no s'està perseguint cap ideologia, per més que alguns s'entestin dia rere dia a intentar-nos fer creure que l'esquerra abertzale, que equivaldria a l'esquerra independentista o radical basca, va associada sempre al terrorisme. S'estan assumint, sovint, masses supòsits que disten molt de ser certs o representatius de tots els membres d'aquest moviment polític, i si bé també és cert que moltes de les seves actuacions i declaracions no afavoreixen gaire la seva imatge pública, no hem de caure en la trampa d'iniciar una croada contra tot un moviment polític, com sí sembla que vulguin fer alguns sectors polítics i mediàtics espanyols.

Com molt bé saben tots aquells que em coneixen, disto molt de compartir les idees que defensen aquells que formen part de l'esquerra independentista basca. Ara bé, per sobre de tot, per sobre de la meva ideologia, sóc un demòcrata convençut que creu en la força de la paraula i menysprea la violència com a mètode per assolir els objectius polítics, i sincerament em preocupa la deriva que ha anat prenent l'aplicació d'aquesta llei en el context del País Basc. Recentment, un jutge israelià va haver de jutjar quatre israelians musulmans que havien estat detinguts pel sol fet d'haver-se manifestat en contra de la invasió israeliana de Gaza. Doncs bé, aquest jutge va absoldre immediatament els quatre acusats, perquè com molt bé va recordar "és davant de les situacions excepcionals quan es posen a prova els fonaments d'un règim democràtic". Si fallem ara a Euskadi, senyores i senyors, haurem fallat per sempre. Hem d'aprendre que per fer front al terrorisme no tot s'hi val, perquè el preu que podem acabar pagant és allò que amb tanta fermesa defensem: la democràcia.