Des de fa gairebé dues setmanes, al nostre país i a la resta de l'Estat ha començat un moviment ciutadà que sota el nom de "Democràcia real ja!" reclama un canvi en el sistema polític, econòmic i social que impera en el nostre món. La guspira que ha encès aquest moviment té les seves arrels en les greus conseqüències socials que està tenint la crisi econòmica actual sobre les classes treballadores i mitjanes, sobretot si tenim en compte que l'elit que ens ha conduït en aquesta situació està sortint indemne de la conjuntura que ha provocat.
Des de ja fa uns dies, el moviment del 15-M ha aprovat un manifest en el qual es recullen les seves principals reivindicacions. Seguint el desenvolupament d'aquesta iniciativa, m'han anat sorgint tot un seguit de reflexions al seu voltant que em proposo de compartir amb vosaltres, per contribuir d'aquesta manera a la reflexió col·lectiva a la qual ens encoratgen les persones que encapçalen les manifestacions al nostre país.
Haig de dir, per començar, que comparteixo les reflexions de fons del moviment del 15-M. "Les prioritats de qualsevol societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones." Qui no pot compartir una reivindicació com aquesta? Potser només aquells que es beneficien actualment del sistema global capitalista, que en són ben pocs. Des de fa dècades les nostres societats es podreixen mica en mica amb l'avanç imparable de l'individualisme i del creixement de les desigualtats socials, no només entre països rics i pobres, sinó també dins dels països desenvolupats entre classes treballadores i mitjanes, per una banda, i classes benestants per una altra. Cada cop la distància entre elles és més gran, la pobresa relativa augmenta a casa nostra, i la generació que ara tenim entre 20 i 30 anys ens preparem per ser la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares. El món ja no avança, sembla que camini cap enrere com els crancs; o potser és que el món retrocedeix per a una majoria, mentre que continua avançant, i cada cop més de pressa, per a una minoria selecta.
Nou segle, nova fe. Fins i tot Déu, Jesús i l'Esperit Sant han perdut la feina (i mireu que sóc ateu). Passen a engreixar les llistes de l'atur, desplaçats pels nous amos del món. Desenganyem-nos, perquè el món d'avui no és pas secular; l'antiga religió desapareix per deixar-ne pas a una de nova: el neoliberalisme. Ara Déu és el Mercat, Adam Smith el profeta, l'Esperit Sant la mà invisible, i la Bíblia La riquesa de les nacions. Les persones que acampen a Barcelona i d'altres ciutats del món sembla que han decidit de manifestar-se contra aquesta situació i el nou dogma. Afirmen, i amb molta raó que "La voluntat i el fi del sistema és l'acumulació de diners, fent-la prevaler per sobre de l'eficàcia i el benestar de la societat. Balafiant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços". Acaben dient que "Hem posat els diners per sobre de l'ésser humà i hem de posar-los al nostre servei".
Com ja he dit al principi, totes aquestes són reflexions que comparteixo, perquè el meu objectiu, la meva meta, com la de moltes altres persones que creiem en la igualtat, la justícia social i la redistribució de la riquesa, és la mateixa que la de la gent que es manifesta a les ciutats de Catalunya i d'altres parts del món: aconseguir un món més just, igualitari i sostenible (en un sentit ampli del terme).
Des de ja fa uns dies, el moviment del 15-M ha aprovat un manifest en el qual es recullen les seves principals reivindicacions. Seguint el desenvolupament d'aquesta iniciativa, m'han anat sorgint tot un seguit de reflexions al seu voltant que em proposo de compartir amb vosaltres, per contribuir d'aquesta manera a la reflexió col·lectiva a la qual ens encoratgen les persones que encapçalen les manifestacions al nostre país.
Haig de dir, per començar, que comparteixo les reflexions de fons del moviment del 15-M. "Les prioritats de qualsevol societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones." Qui no pot compartir una reivindicació com aquesta? Potser només aquells que es beneficien actualment del sistema global capitalista, que en són ben pocs. Des de fa dècades les nostres societats es podreixen mica en mica amb l'avanç imparable de l'individualisme i del creixement de les desigualtats socials, no només entre països rics i pobres, sinó també dins dels països desenvolupats entre classes treballadores i mitjanes, per una banda, i classes benestants per una altra. Cada cop la distància entre elles és més gran, la pobresa relativa augmenta a casa nostra, i la generació que ara tenim entre 20 i 30 anys ens preparem per ser la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares. El món ja no avança, sembla que camini cap enrere com els crancs; o potser és que el món retrocedeix per a una majoria, mentre que continua avançant, i cada cop més de pressa, per a una minoria selecta.
Nou segle, nova fe. Fins i tot Déu, Jesús i l'Esperit Sant han perdut la feina (i mireu que sóc ateu). Passen a engreixar les llistes de l'atur, desplaçats pels nous amos del món. Desenganyem-nos, perquè el món d'avui no és pas secular; l'antiga religió desapareix per deixar-ne pas a una de nova: el neoliberalisme. Ara Déu és el Mercat, Adam Smith el profeta, l'Esperit Sant la mà invisible, i la Bíblia La riquesa de les nacions. Les persones que acampen a Barcelona i d'altres ciutats del món sembla que han decidit de manifestar-se contra aquesta situació i el nou dogma. Afirmen, i amb molta raó que "La voluntat i el fi del sistema és l'acumulació de diners, fent-la prevaler per sobre de l'eficàcia i el benestar de la societat. Balafiant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços". Acaben dient que "Hem posat els diners per sobre de l'ésser humà i hem de posar-los al nostre servei".
Com ja he dit al principi, totes aquestes són reflexions que comparteixo, perquè el meu objectiu, la meva meta, com la de moltes altres persones que creiem en la igualtat, la justícia social i la redistribució de la riquesa, és la mateixa que la de la gent que es manifesta a les ciutats de Catalunya i d'altres parts del món: aconseguir un món més just, igualitari i sostenible (en un sentit ampli del terme).
Ara bé, malgrat aquestes coincidències d'objectius, algunes reflexions i, sobretot, la forma, fan que em senti alhora allunyat del moviment. Sentiments, doncs, contradictoris.
Per a una persona com jo que, compartint els mateixos objectius que els dels que es manifesten, va decidir implicar-se en una formació política per canviar un sistema que no m'agrada, em resulta inassumible la crítica de fons als polítics com a persones que, en la seva major part, tenen l'objectiu d'"enriquir-se i créixer a costa nostra". Que em resulti inassumible no significa que no em fastiguegi veure com algunes persones s'aprofiten de la confiança que els atorguen els seus ciutadans per afavorir els seus interessos propis o dels poderosos, però precisament perquè estic ficat en política haig de rebutjar una generalització com la que fa una part de la gent que dóna suport al moviment del 15-M. He tingut l'oportunitat de conèixer, al llarg d'uns quants anys, moltes persones que cada dia fan mans i mànigues per aconseguir millorar els seus barris, les seves ciutats i el seu país, i algunes d'elles ho fan sense cobrar, senzillament per altruisme. I quan penso en elles em sembla inadequat que se les classifiqui, que se'ns classifiqui, en un gran sac de persones corruptes, a qui no se'ns reconeix cap altra vocació que la d'acumular riquesa a costa dels demés. La major part de persones que "fem política" hi estem per vocació de servei públic i amb esperit transformador, i reivindico aquest esperit davant d'aquella gent que ens etiqueta amb to despectiu com a "classe política". Els polítics neixen en famílies com les dels demés, van a l'escola com la resta de gent, tenen amics com la resta de gent, treballen com la resta de gent, però amb la diferència que alguns d'ells, molts d'ells, decideixen dedicar la seva vida i els seus esforços no només a progressar ells, sinó també la resta dels seus conciutadans. La política, tan sovint menystinguda i rebutjada, és el pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, perquè l'absència de política només porta a una conseqüència: l'absència de debat i el monopoli del poder per part d'una minoria.
Per altra banda, vull ressaltar alguna reflexió al voltant de la demanda de canvis a la llei electoral. Les reivindicacions fonamentals que he pogut anar sentint consisteixen a crear un sistema més proporcional, acabar amb el bipartidisme i fer llistes electorals obertes. En aquest sentit, i com a politòleg, comparteixo l'afirmació que el sistema electoral estatal fomenta el bipartidisme, i és una realitat que ens convindria canviar. Ara bé, sovint he vist com es relaciona, pràcticament de forma causal, major proporcionalitat amb menor bipartidisme. Això és cert fins a cert punt, perquè si bé un sistema proporcional dóna més oportunitats de representació a les forces polítiques minoritàries i per tant més capacitat d'influència, això no implica necessàriament que deixin d'existir dos partits que aglutinin la major part del vot. Es tracta d'una dinàmica que no només té a veure amb el sistema electoral, sinó també amb qüestions d'identificació, bagatge i cultura política. I pel que fa a les llistes obertes, tot i que no comparteixo la reivindicació, cal tenir en compte que poden generar efectes perversos si no es controla adequadament el finançament de les campanyes electorals. Un sistema de llistes obertes amb finançament privat acabarà afavorint aquells que més diners aconsegueixin de recaptar i, per tant, més es puguin donar a conèixer, la qual cosa sempre afavorirà els candidats més propers als interessos de les classes benestants, ja que no s'estarà garantint una competència igualitària entre els candidats pel que fa a recursos humans, materials i de propaganda.
Finalment, també vull posar sobre la taula els profunds dubtes que em generen la continuïtat del moviment del 15-M i de les seves reivindicacions. Si no confien en allò que alguns anomenen la "classe política", però alhora no es volen constituir en moviment polític perquè llavors passarien a formar part del "sistema", em pregunto a través de quins mitjans volen aconseguir els seus objectius programàtics, perquè està clar que en el sistema democràtic en què ens trobem només els polítics podrien dur a terme allò que demanda el moviment. I, per altra banda, i tal com va expressar el mateix Stéphane Hessel, el moviment no pot renunciar per gaire més de temps a disposar d'una certa estructura jeràrquica que permeti escollir uns interlocutors vàlids amb la resta d'agents polítics i socials; l'assemblearisme pot ser vàlid per estructurar un petit grup de persones, però converteix en inviable, al meu parer, l'articulació d'un moviment a escala major. Tard o d'hora s'hauran d'escollir uns representants.
I fins aquí arriben les meves reflexions. Espero poder-les compartir amb tots vosaltres i poder, així, enriquir-nos tots amb el debat sa. Només em queda dir que tant de bo el moviment de "Democràcia real ja!" pugui trobar en el futur la continuïtat que tots necessitem que tingui, i que siguin valents no només en la reacció cap a una situació que no agrada, sinó també en la necessària acció política que cal entomar per canviar les coses. Si es mostren receptius, descobriran que entre moltes de les persones que militem en els partits polítics trobaran aliats, i no pas enemics, de la seva causa. Ara, i sempre, política.
