Darrerament, amb la polèmica que s'ha suscitat al voltant del Pla Bolonya i de l'aprovació de la LEC, un element ha passat bastant desapercebut en el debat social: l'avanç de l'anglès a les aules del nostre país. L'ensenyament d'aquest idioma estranger va començar ja fa unes dues dècades a Catalunya, mentre que als països de l'Europa central i del nord ja en porten unes quantes més, havent-se assolit en aquests països un domini satisfactori d'aquest idioma. Sens dubte, l'idea d'assegurar un bon nivell d'anglès entre la nostra població és un objectiu que tenen clar tant la societat catalana com els polítics que la representen, car significa una pedra clau en les nostres perspectives de construir una economia internacionalitzada i, per tant, altament globalitzada, capaç d'accedir a tots els mercats mundials a la cerca d'espais a on aconseguir inversions i a on col·locar els nostres productes. Ara bé, malgrat que la motivació inicial d'ensenyar aquest idioma sigui benintencionada, potser ha arribat el moment de preguntar-nos si no estem anant massa lluny en l'extensió d'aquest idioma arreu del món.
Per iniciar aquesta reflexió, cal partir de la premissa, no sempre creguda per molta gent, de que les llengües no són instruments neutrals de comunicació, i que, sovint, darrere de la seva promoció hi ha una intencionalitat que no és merament comunicativa. Qualsevol llengua, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, està lligada a una cultura i, per tant, a una manera particular d'entendre el món, a una idiosincràsia concreta. Les llengües doncs, han estat i són el millor instrument per obrir les portes a la influència d'una determinada cultura en un determinat territori, i fins i tot han estat utilitzades per assegurar el poder d'una casta dirigent o d'una institució particular en un territori concret o en múltiples alhora (vegis l'exemple del llatí, que fou utilitzat per l'Església i per les castes dirigents de l'Edat Mitjana durant molts segles com a instrument per filtrar l'accés a determinats nivells de coneixement i cultura a les poblacions dels territoris que governaven). Tenint present això, podem deduir amb facilitat que l'elecció de l'anglès com a llengua de comunicació internacional no respon a un criteri neutral d'extensió en termes de parlants i de territoris a on s'utilitza, sinó que respon en gran mesura a la voluntat clara d'imposar en termes generals la cultura occidental arreu del món, i en particular la cultura anglosaxona. No es tracta d'acusar a ningú de res, senzillament de constatar que ens trobem davant d'un procés d'homogeneïtzació cultural que s'ha repetit en altres moments de la història humana, com ara quan els grecs van utilitzar l'extensió del seu idioma per imposar la cultura hel·lenística arreu del Pròxim Orient i de l'Orient Mitjà, o com quan els romans, a través de les seves conquestes militars, van promoure l'extensió del llatí per assolir amb posterioritat l'assimilació cultural dels territoris conquerits. Els temps han canviat, i el procés d'homogeneïtzació ja no es du a terme a través d'una conquesta militar prèvia, però sens dubte ens trobem davant d'un procés que respon a unes sinergies similars.
Aquest procés d'homogeneïtzació ha començat a entrar a poc a poc al nostre país, i l'extensió de l'anglès a les nostres aules n'és el millor exemple. Sobretot a la universitat, i a partir del Pla Bolonya, aquesta llengua estrangera hi entrarà amb força i és probable que a mig termini comenci a desplaçar el català i el castellà com a llengua de treball en moltes assignatures. De fet, i en l'actualitat, algunes assignatures impartides a les universitats catalanes ja es desenvolupen exclusivament en anglès, i les previsions apunten a que aquesta situació s'incrementarà en el futur. Ens trobem en un punt, doncs, en què l'anglès està passant de ser un simple instrument de comunicació amb la resta del món, a un instrument imprescindible per accedir a determinats nivells de coneixement, uns coneixements que en gran mesura s'orienten, com és obvi, des d'una perspectiva etnocèntrica anglosaxona.
La implantació de l'anglès als nivells de coneixement superior, però, no només suposa la punta de l'iceberg d'un procés d'homogeneïtzació cultural, sinó que a més a més corre el greu perill de convertir-se en un instrument de perpetuació de les diferències de classes socials. En aquest sentit, amb un sistema educatiu públic que no garanteix un nivell de suficiència en aquest idioma estranger, el seu aprenentatge resta sovint en mans de les mateixes famílies, que en funció del seu poder adquisitiu podran permetre's accedir a diferents nivells d'assoliment, més elevats com més gran sigui aquest poder. Per tant, seran les classes més benestants aquelles que, després, puguin accedir amb més garanties d'èxit a aquells coneixements superiors que s'imparteixin en l'idioma anglès.
En tot cas, què fem davant d'aquest procés d'homogeneïtzació i com encarem els perills de la perpetuació de les diferències de classe són coses que depenen de nosaltres mateixos, de la nostra societat. Val a dir que no necessitem convertir l'anglès en l'idioma de cultura per tal d'assolir un bon domini del mateix, tot el que necessitem és garantir un bon aprenentatge de l'idioma a través del sistema educatiu públic, ja que si bé no podem lluitar contra la pressió d'un anglès globalitzat com a llengua de comunicació internacional, sí que podem evitar donar-li el privilegi de ser la llengua amb què puguem accedir als nivells superiors de coneixement. Hem de tenir ben clar que l'anglès no és superior a cap altra llengua, és una més entre moltes, i si bé, com dèiem, ha aconseguit imposar-se com a llengua de comunicació global, res justifica que s'hagi de convertir en el nou llatí del segle XXI. Va caldre la revolució romàntica del segle XIX per permetre que les nostres llengües habituals entressin en el món de l'alta cultura i, per tant, per obrir les portes d'aquesta cultura a milions de persones. Ara no podem permetre'ns el luxe de donar, dos segles després, un pas enrere en aquest sentit. Cap criteri econòmic d'eficiència pot justificar el desplaçament dels nostres idiomes en benefici de qualsevol altra llengua, perquè a part de ser una situació injusta i injustificada, podem contribuir a crear un món amb més diferències socials. No es tracta de tenir fòbia a la influència estrangera, perquè aquesta és beneficiosa per ajudar al progrés de les societats, però tampoc es tracta de girar l'esquena a aquelles llengües i cultures en les que hem nascut i ens hem definit i desenvolupat com a individus. En resum, no hem de tenir fòbies, però tampoc fílies en aquest tema.
Per iniciar aquesta reflexió, cal partir de la premissa, no sempre creguda per molta gent, de que les llengües no són instruments neutrals de comunicació, i que, sovint, darrere de la seva promoció hi ha una intencionalitat que no és merament comunicativa. Qualsevol llengua, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, està lligada a una cultura i, per tant, a una manera particular d'entendre el món, a una idiosincràsia concreta. Les llengües doncs, han estat i són el millor instrument per obrir les portes a la influència d'una determinada cultura en un determinat territori, i fins i tot han estat utilitzades per assegurar el poder d'una casta dirigent o d'una institució particular en un territori concret o en múltiples alhora (vegis l'exemple del llatí, que fou utilitzat per l'Església i per les castes dirigents de l'Edat Mitjana durant molts segles com a instrument per filtrar l'accés a determinats nivells de coneixement i cultura a les poblacions dels territoris que governaven). Tenint present això, podem deduir amb facilitat que l'elecció de l'anglès com a llengua de comunicació internacional no respon a un criteri neutral d'extensió en termes de parlants i de territoris a on s'utilitza, sinó que respon en gran mesura a la voluntat clara d'imposar en termes generals la cultura occidental arreu del món, i en particular la cultura anglosaxona. No es tracta d'acusar a ningú de res, senzillament de constatar que ens trobem davant d'un procés d'homogeneïtzació cultural que s'ha repetit en altres moments de la història humana, com ara quan els grecs van utilitzar l'extensió del seu idioma per imposar la cultura hel·lenística arreu del Pròxim Orient i de l'Orient Mitjà, o com quan els romans, a través de les seves conquestes militars, van promoure l'extensió del llatí per assolir amb posterioritat l'assimilació cultural dels territoris conquerits. Els temps han canviat, i el procés d'homogeneïtzació ja no es du a terme a través d'una conquesta militar prèvia, però sens dubte ens trobem davant d'un procés que respon a unes sinergies similars.
Aquest procés d'homogeneïtzació ha començat a entrar a poc a poc al nostre país, i l'extensió de l'anglès a les nostres aules n'és el millor exemple. Sobretot a la universitat, i a partir del Pla Bolonya, aquesta llengua estrangera hi entrarà amb força i és probable que a mig termini comenci a desplaçar el català i el castellà com a llengua de treball en moltes assignatures. De fet, i en l'actualitat, algunes assignatures impartides a les universitats catalanes ja es desenvolupen exclusivament en anglès, i les previsions apunten a que aquesta situació s'incrementarà en el futur. Ens trobem en un punt, doncs, en què l'anglès està passant de ser un simple instrument de comunicació amb la resta del món, a un instrument imprescindible per accedir a determinats nivells de coneixement, uns coneixements que en gran mesura s'orienten, com és obvi, des d'una perspectiva etnocèntrica anglosaxona.
La implantació de l'anglès als nivells de coneixement superior, però, no només suposa la punta de l'iceberg d'un procés d'homogeneïtzació cultural, sinó que a més a més corre el greu perill de convertir-se en un instrument de perpetuació de les diferències de classes socials. En aquest sentit, amb un sistema educatiu públic que no garanteix un nivell de suficiència en aquest idioma estranger, el seu aprenentatge resta sovint en mans de les mateixes famílies, que en funció del seu poder adquisitiu podran permetre's accedir a diferents nivells d'assoliment, més elevats com més gran sigui aquest poder. Per tant, seran les classes més benestants aquelles que, després, puguin accedir amb més garanties d'èxit a aquells coneixements superiors que s'imparteixin en l'idioma anglès.
En tot cas, què fem davant d'aquest procés d'homogeneïtzació i com encarem els perills de la perpetuació de les diferències de classe són coses que depenen de nosaltres mateixos, de la nostra societat. Val a dir que no necessitem convertir l'anglès en l'idioma de cultura per tal d'assolir un bon domini del mateix, tot el que necessitem és garantir un bon aprenentatge de l'idioma a través del sistema educatiu públic, ja que si bé no podem lluitar contra la pressió d'un anglès globalitzat com a llengua de comunicació internacional, sí que podem evitar donar-li el privilegi de ser la llengua amb què puguem accedir als nivells superiors de coneixement. Hem de tenir ben clar que l'anglès no és superior a cap altra llengua, és una més entre moltes, i si bé, com dèiem, ha aconseguit imposar-se com a llengua de comunicació global, res justifica que s'hagi de convertir en el nou llatí del segle XXI. Va caldre la revolució romàntica del segle XIX per permetre que les nostres llengües habituals entressin en el món de l'alta cultura i, per tant, per obrir les portes d'aquesta cultura a milions de persones. Ara no podem permetre'ns el luxe de donar, dos segles després, un pas enrere en aquest sentit. Cap criteri econòmic d'eficiència pot justificar el desplaçament dels nostres idiomes en benefici de qualsevol altra llengua, perquè a part de ser una situació injusta i injustificada, podem contribuir a crear un món amb més diferències socials. No es tracta de tenir fòbia a la influència estrangera, perquè aquesta és beneficiosa per ajudar al progrés de les societats, però tampoc es tracta de girar l'esquena a aquelles llengües i cultures en les que hem nascut i ens hem definit i desenvolupat com a individus. En resum, no hem de tenir fòbies, però tampoc fílies en aquest tema.
