Fa uns dies ens vam despertar amb l'anunci del PP i de C's que recorreran el nou Codi de Consum que ha entrat en vigor a Catalunya, uns potser al Tribunal Constitucional, els altres al Defensor del Pueblo. A aquesta iniciativa se li ha d'afegir, la setmana passada, el recurs que ha presentat el Defensor del Pueblo contra la Llei d'Acollida d'Immigrants a causa d'una petició d'un exdiputat de C's, una llei que fou aprovada pel Parlament l'abril passat amb el 87% dels vots de la cambra. Ambdós partits justifiquen aquests recursos en base a la sentència que sobre l'Estatut de Catalunya va emetre el TC i a una suposada violació de les llibertats individuals i d'empresa.
Abans de passar a valorar aquestes accions del PP i C's, coneguem l'articulat que recorren i els motius que els porten a fer-ho.
En primer lloc, i pel que fa al recurs contra la Llei d'Acollida, allò que l'ha motivat és la prioritat que es donarà al català en l'ensenyament que s'ofereixi als immigrants des dels serveis d'acollida. Hom podria pensar que potser no s'ensenyarà castellà als immigrants i que potser és aquesta la raó per la qual es recorre la norma, però aquesta opció queda descartada quan observem l'article 9.1 de la llei, i que diu així: "Al llarg del seu procés d'integració a la societat catalana, la persona titular del dret d'accés al servei de primera acollida ha d'assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà"; és a dir, que la persona que accedeixi als serveis d'acollida té com a obligació conèixer de forma mínima el català i el castellà. Quin problema, hi ha, doncs, amb la normativa? El podem localitzar a l'article 9.4, que diu així: "l'aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida començarà per l'adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana". Cal fer notar en aquest punt la utilització del verb "començarà"; fonamentalment, de l'articulat podem extreure que l'objectiu primordial és que l'immigrant aprengui ambdues llengües, però que es començarà per l'aprenentatge del català. I aquí és a on rau el problema per a C's. Segons l'exdiputat José Domingo, és inconstitucional que es comenci a aprendre primer el català i que, per tant, es tracti amb preferència aquesta llengua; a més a més, afegeix, pot ser contraproduent per a l'immigrant aprendre català, ja que si després s'ha de moure per la resta de l'Estat li servirà de molt poc saber català.
En segon lloc, i pel que fa al recurs contra el Codi de Consum, aquest estaria motivat pel fet que viola la llibertat d'empresa i les llibertats individuals. El nou Codi de Consum estableix el dret dels ciutadans a ser atesos oralment i per escrit en català si així ho sol·liciten, i estableix una sèrie de sancions a aplicar a aquells establiments que neguin aquest dret. Al mateix temps, reforça l'obligatorietat que tenen els comerços de retolar com a mínim en català, o bé a fer-ho tant en català com en castellà, una obligatorietat el compliment de la qual es garanteix amb l'aplicació de sancions per a aquells comerços que la incompleixin. Per al PP i C's no es podria obligar per llei a retolar d'una determinada manera, ja que s'estaria violant la llibertat d'empresa i les llibertats individuals.
Estem assistint, sens dubte, a un nou capítol en la croada que aquests dos partits mantenen contra el model lingüístic català, i a una nova demostració de les inconsistències d'un discurs que sota el vel de la defensa de les llibertats amaga un propòsit polític i social nacionalista, en aquest cas de matriu espanyolista. Amb aquests recursos, tant el PP com C's corroboren un cop més la seva manca de voluntat per entendre el propòsit del sistema normatiu lingüístic català, que en darrera instància vetlla per la preservació de la llengua catalana i dels seus espais d'ús, i fan un pas més en el seu objectiu d'erosionar a llarg termini qualsevol expressió lingüística o cultural que posi en dubte la homogeneïtat que pretenen construir a tot l'Estat en base a la llengua i la cultura castellanes; sens dubte aquest és el seu objectiu, ja que la llibertat d'elecció de llengua només la defensen del castellà cap a d'altres llengües, però mai d'altres llengües cap al castellà, com ho demostra, per exemple, la seva negativa continuada a permetre que al Congrés dels Diputats es puguin emprar el català, el gallec i l'euskera. Queda clar, doncs, que ni el PP ni C's poden tolerar la situació de convivència que s'ha assolit a Catalunya en matèria lingüística, una convivència que malgrat els avenços encara no s'ha traduït en una situació d'igualtat de facto, ja que el castellà continua gaudint d'una preeminència en molts camps que encara s'haurà de corregir; al cap i a la fi no es pot pretendre que dues formacions polítiques que consideren la llengua castellana ungida amb una superioritat política, moral i cultural sobre les altres llengües de l'Estat lluitin per assolir una igualtat de facto entre aquesta llengua i les altres. Ara bé, mantenir aquests posicionaments a Catalunya té un cost, com ho demostra el fet que després de vuit eleccions catalanes ambdues opcions polítiques no hagin arribat mai a superar el 13% dels escons al Parlament; ells insisteixen que la "classe política catalana", és a dir, CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, no representen el sentir majoritari de la població catalana, però després de tantes eleccions i d'uns resultats tan paupèrrims, potser seria convenient que el PP i C's es comencessin a plantejar si el problema no el tenen ells. De moment, opten per intentar dinamitar la convivència lingüística a Catalunya, perquè ho veuen com l'única manera d'augmentar el seu espai electoral; però, com diu la dita castellana, "para muestra, un botón".
Abans de passar a valorar aquestes accions del PP i C's, coneguem l'articulat que recorren i els motius que els porten a fer-ho.
En primer lloc, i pel que fa al recurs contra la Llei d'Acollida, allò que l'ha motivat és la prioritat que es donarà al català en l'ensenyament que s'ofereixi als immigrants des dels serveis d'acollida. Hom podria pensar que potser no s'ensenyarà castellà als immigrants i que potser és aquesta la raó per la qual es recorre la norma, però aquesta opció queda descartada quan observem l'article 9.1 de la llei, i que diu així: "Al llarg del seu procés d'integració a la societat catalana, la persona titular del dret d'accés al servei de primera acollida ha d'assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà"; és a dir, que la persona que accedeixi als serveis d'acollida té com a obligació conèixer de forma mínima el català i el castellà. Quin problema, hi ha, doncs, amb la normativa? El podem localitzar a l'article 9.4, que diu així: "l'aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida començarà per l'adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana". Cal fer notar en aquest punt la utilització del verb "començarà"; fonamentalment, de l'articulat podem extreure que l'objectiu primordial és que l'immigrant aprengui ambdues llengües, però que es començarà per l'aprenentatge del català. I aquí és a on rau el problema per a C's. Segons l'exdiputat José Domingo, és inconstitucional que es comenci a aprendre primer el català i que, per tant, es tracti amb preferència aquesta llengua; a més a més, afegeix, pot ser contraproduent per a l'immigrant aprendre català, ja que si després s'ha de moure per la resta de l'Estat li servirà de molt poc saber català.
En segon lloc, i pel que fa al recurs contra el Codi de Consum, aquest estaria motivat pel fet que viola la llibertat d'empresa i les llibertats individuals. El nou Codi de Consum estableix el dret dels ciutadans a ser atesos oralment i per escrit en català si així ho sol·liciten, i estableix una sèrie de sancions a aplicar a aquells establiments que neguin aquest dret. Al mateix temps, reforça l'obligatorietat que tenen els comerços de retolar com a mínim en català, o bé a fer-ho tant en català com en castellà, una obligatorietat el compliment de la qual es garanteix amb l'aplicació de sancions per a aquells comerços que la incompleixin. Per al PP i C's no es podria obligar per llei a retolar d'una determinada manera, ja que s'estaria violant la llibertat d'empresa i les llibertats individuals.
Estem assistint, sens dubte, a un nou capítol en la croada que aquests dos partits mantenen contra el model lingüístic català, i a una nova demostració de les inconsistències d'un discurs que sota el vel de la defensa de les llibertats amaga un propòsit polític i social nacionalista, en aquest cas de matriu espanyolista. Amb aquests recursos, tant el PP com C's corroboren un cop més la seva manca de voluntat per entendre el propòsit del sistema normatiu lingüístic català, que en darrera instància vetlla per la preservació de la llengua catalana i dels seus espais d'ús, i fan un pas més en el seu objectiu d'erosionar a llarg termini qualsevol expressió lingüística o cultural que posi en dubte la homogeneïtat que pretenen construir a tot l'Estat en base a la llengua i la cultura castellanes; sens dubte aquest és el seu objectiu, ja que la llibertat d'elecció de llengua només la defensen del castellà cap a d'altres llengües, però mai d'altres llengües cap al castellà, com ho demostra, per exemple, la seva negativa continuada a permetre que al Congrés dels Diputats es puguin emprar el català, el gallec i l'euskera. Queda clar, doncs, que ni el PP ni C's poden tolerar la situació de convivència que s'ha assolit a Catalunya en matèria lingüística, una convivència que malgrat els avenços encara no s'ha traduït en una situació d'igualtat de facto, ja que el castellà continua gaudint d'una preeminència en molts camps que encara s'haurà de corregir; al cap i a la fi no es pot pretendre que dues formacions polítiques que consideren la llengua castellana ungida amb una superioritat política, moral i cultural sobre les altres llengües de l'Estat lluitin per assolir una igualtat de facto entre aquesta llengua i les altres. Ara bé, mantenir aquests posicionaments a Catalunya té un cost, com ho demostra el fet que després de vuit eleccions catalanes ambdues opcions polítiques no hagin arribat mai a superar el 13% dels escons al Parlament; ells insisteixen que la "classe política catalana", és a dir, CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, no representen el sentir majoritari de la població catalana, però després de tantes eleccions i d'uns resultats tan paupèrrims, potser seria convenient que el PP i C's es comencessin a plantejar si el problema no el tenen ells. De moment, opten per intentar dinamitar la convivència lingüística a Catalunya, perquè ho veuen com l'única manera d'augmentar el seu espai electoral; però, com diu la dita castellana, "para muestra, un botón".
