D'enquestes, projeccions, escons i altres coses

Dijous passat es van publicar sengles baròmetres electorals en relació a les eleccions catalanes del 25 de novembre, un del CEO i un del CIS. Com sempre, els mitjans de comunicació es van apressat a fixar-se en les projeccions d'escons, oblidant-se de qualsevol referència a la multiplicitat de dades que es recullen en aquestes enquestes. I com sempre, es van tornar a fixar en la dada menys rellevant.

Vol dir això que les projeccions d'escons no serveixen per a res? No, si les interpretem com la plasmació d'una tendència en el context d'una evolució estadística. És a dir, que les projeccions d'escons prenen sentit si les observem en la seva evolució respecte dels valors anteriors (d'altres baròmetres); no serveixen, però, per a fixar una foto fidedigna d'un moment concret. I això és així perquè el càlcul d'escons es realitza en base al que s'anomena "cuina" de l'enquesta, és a dir, que es fonamenta en el tractament dels resultats de diferents variables que, barrejades i ponderades, donen com a resultat la projecció. Aquest fet no ha de restar rigorositat a l'anàlisi dels dos instituts, però com a les cuines, cada cuiner elabora el mateix plat amb unes proporcions diferents dels mateixos ingredients, donant com a resultat plats semblants però no idèntics.

Si voleu anar al rovell de l'ou d'una enquesta, us heu de dirigir a una taula, no a cap gràfic. Concretament, heu d'observar la matriu de transvasament de vot, una taula que creua les variables "record de vot" (què va votar la gent a les darreres eleccions, en el nostre cas a les del 2010) i "intenció de vot" (allò que la gent diu que votarà). D'aquesta taula podem extreure, com a mínim, tres informacions molt rellevants: el grau de mobilització d'un electorat (qui es manté fidel en el vot), què farà l'electorat d'un partit a les properes eleccions (a qui votarà ara la gent que et va votar a les anteriors eleccions) i qui votarà un partit a les properes eleccions (de quins partits prové la gent que et vol votar a les properes eleccions). Aquestes dades són claus per als partits per conèixer la seva força (mobilització) i com han de modular el seu discurs per atreure nous votants o per evitar de perdre'n.

Fem una ullada a les dues enquestes, la del CEO i la del CIS. La primera consta de 2500 entrevistes, i la segona de 2983. Contra més entrevistes millor, perquè més s'assemblaran els resultats previstos al resultat final. En tot cas, es tracta de dues enquestes amb un grau de fiabilitat molt alt. L'estudi del CEO és el més actual (entre el 22/10 i el 31/10), i el del CIS és anterior (del 2/10 al 14/10).

A. Quin és el grau de mobilització dels electorats a dues setmanes de les eleccions? Considerarem que l'electorat d'un partit està mobilitzat si té una fidelitat de vot d'un 70% o més; entre un 50% i un 69% el partit té alguns problemes de mobilització (com més a baix, pitjor); per sota del 50% el partit té un problema molt greu. Doncs bé, cap dels dos baròmetres indica que algun partit tingui l'electorat mobilitzat. 

Tenint en compte la divergència entre els estudis, farem una petita trampa estadística i considerarem la mitjana entre tots dos (és molt poc probable que una mateixa persona hagi respost ambdós estudis). Així doncs, dels partits al Parlament, CiU és el que té l'electorat més mobilitzat amb un 67'3% de fidelització. El segueixen ICV-EUiA, amb una fidelitat del 57'1%, ERC amb un 55'1%, el PP amb un 53'2%, C's amb un 48'6%, el PSC amb un 42'9% i SI amb un 34'1%. Per tant, podríem concloure que:

• Electorat mobilitzat: CiU
• Electorat parcialment mobilitzat: ICV-EUiA, ERC i PP.
• Electorat desmobilitzat: C's, PSC i SI.

Ha de quedar clar que això no és significatiu del resultat final de cada partit, senzillament mostra el grau de fidelitat del vot. En tot cas, i com és obvi, a major fidelitat o mobilització, millors seran els resultats electorals.

B. Més enllà de la mobilització, és interessant de saber què faran els electors de 2010 de cada partit? De nou, i seguint les mitjanes entre tots dos estudis, observem el següent:

• CiU conserva gran part del seu electorat (67'3%), i les principals fugues les pateix, en ordre descendent, cap a ERC (3'6%), C's (1,6%), PP (1,4%) i PSC (1,1%). La resta de partits recullen menys d'un 1% del vot convergent. 
• Al PSC, la principal fuga de vots és cap a CiU (10'9%), seguida d'ICV-EUiA (5'5%), ERC (3'2%) i el PP i C's, que recullen menys d'1'5% del vot socialista de 2010. La resta de partits recullen parts no significatives de l'electorat socialista. 
• Al PP, la principal fuga se'n va cap a C's (9%), seguit per CiU (3'8%) i el PSC (1'9%). La resta de partits no recullen fugues significatives del vot popular. 
• A ICV-EUiA, el principal transvasament de vots és cap a ERC (4'5%), seguida de CiU (3'8%), les CUP (3'7%), el PSC (2'2%) i C's (1'7%). 
• ERC perd electors principalment cap a CiU (16'9%), i a molta distància SI (2'2%) i les CUP (2'1%). La resta de partits pràcticament no recullen cap vot republicà.
• C's té pèrdues significatives de votants cap al PP (9'5%), i a més distància cap a ERC i el PSC (1'9%).
• SI només cedeix vots, tot i que en gran proporció, a ERC (19'6%), CiU (19'3%) i les CUP (7'5%).

C. Finalment, podem aprofitar les dades anteriors per estudiar el saldo en la transferència de vots entre els diferents partits. Entre un partit X i Y aquest saldo podrà ser positiu o negatiu, i es calcularà en base a comparar els fluxos de vots entre aquests dos partits, aplicant prèviament els percentatges que hem comentat en el punt anterior al nombre de vots rebut per cadascun dels partits l'any 2010. Els resultats els podem observar a la següent taula:

La lectura de la taula és la següent. Agafem, per exemple, el cas del PSC. Si agafem la fila del PSC que correspon a la seva intenció de vot per al 2012, hauríem de llegir que aquest partit, després de transferències de vot de gent que no el va votar i ara sí, i gent que el va votar i ara no, té pèrdues netes en milers de votants cap a tots els partits. Així, per exemple, malgrat que hi ha votants d'ICV-EUiA que ara votaran el PSC, el nombre de votants del PSC que ara votaran ICV-EUiA és més gran, de manera que el saldo net és negatiu per al PSC (-26387 vots) i positiu per a ICV-EUiA (+26387 vots). Alhora podem veure que les principals pèrdues en milers de vots del PSC es produeixen cap a CiU (-49182 vots), ICV-EUiA (-26387) i ERC (-17901). També podem observar que en total, el PSC tindria unes pèrdues de 98533 votants.
D'aquesta taula crida l'atenció el cas d'ERC, ja que és l'únic partit que té un saldo net positiu amb tots els altres partits, és a dir, que guanya més vots de tots els altres partits que no pas en perd. El PSC seria el cas contrari, i entre mig es trobarien la resta de partits. Pel que fa al cas de CiU, que figura com a guanyador a totes les enquestes, només té un saldo positiu de vots amb el PSC i SI, però aquest saldo és tan gran que compensa amb escreix les pèrdues netes que té amb els altres partits.
Finalment, cal destacar que, en ordre descendent de nombre total de vots adquirits, els partits es situen en el següent ordre: ERC (+51350), C's (+49169), CiU (+36050), ICV-EUiA (+16204), PP (-25634), SI (-28607) i PSC (-98533). 

Espanya: federalisme de closca buida

Demà torna a ser dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, la data en què els catalans recordem la pèrdua del nostre entramat constitucional i institucional el 1714 a mans de la monarquia borbònica encapçalada per Felip V. Alguns defensen que fou una guerra d'alliberament nacional de la nació catalana oprimida; d'altres que no va ser una guerra entre catalans i castellans, sinó una simple confrontació entre dos pretendents a la corona hispànica que va estar sempre subjecta als designis de la política internacional i als equilibris entre les potències econòmiques i militars del moment. Bé, la història mai no ha estat una matèria objectiva i resta subjecta a interpretació individual en funció del prisma amb què s'observi.

Ara bé, més enllà de la interpretació que s'en faci, sembla força objectiu d'afirmar que aquell conflicte va tenir repercussions internes a nivell de la corona hispànica pel que fa al model territorial. Parlo com a politòleg i no com a historiador, ja que la ciència de la Història és quelcom que excedeix el meu coneixement. 

Fins l'adveniment de Felip V, la monarquia hispànica era el que en termes moderns associaríem a una confederació d'Estats. Des del seu sorgiment amb l'entronització de Carles I, la corona reunia els protoestats - coneguts com a "regnes" - de Castella, Aragó, Catalunya, València i, durant un temps, Portugal. Cadascun d'aquests protoestats gaudia de les seves lleis, furs o constitucions, les normes mitjançant les quals es regien sobiranament - almenys formalment, i cada nou rei que accedia a tron hispà havia de jurar el seu compliment davant les cort de cada regne.

L'arribada dels Borbons al poder canvia radicalment aquest marc polític i institucional, i suposa la implantació de la llavor del que modernament coneixerem com a Estat unitari, que no deixa de ser una prolongació històrica de l'absolutisme monàrquic i de l'igualitarisme malentès d'arrel "jacobina". La ciència de la Història ha demostrat que aquesta realitat va ser tinguda en compte per les institucions catalanes quan van decidir a quin dels dos pretendents de la corona hispànica donaven suport.

Així doncs, l'entronització de la família borbònica va provocar el que podríem catalogar de canvi de cultura política entre les elits castellanes i els seus afins d'altres territoris de la corona. Emmirallades en la fortalesa i les riqueses del la monarquia francesa del Rei Sol, van abandonar (si és que mai va arribar a existir) l'idea del "poder compartit" amb els altres regnes de la monarquia, i enfocaren el seu objectiu a assolir el poder absolut a través de la cooptació de les elits locals, mitjançant un procés d'assimilació cultural i lingüística que, posteriorment estès al poble, assegurés la lleialtat i la unitat del que les elits de la cort reial consideraven el seu territori natural. Res de nou, si tenim en compte que es tracta d'una estratègia calcada a la practicada pels romans en la seva expansió durant l'Edat Antiga. Amb el pas del temps, aquest corpus ideològic cristal·litzà en el nacionalisme espanyol, basat en la idea de la construcció d'un Estat-Nació unit per una sola llengua i una sola cultura, i format per un sol poble.

Ara, en aquests moments, quan analitzem la nostra realitat política, no podem obviar sota cap concepte aquest recorregut històric que la precedeix i la conforma. En el debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya, com en d'altres debats, les elits econòmiques, polítiques i socials tenen un poderós ascendent sobre el pensament dominant a la societat, i les elits del que avui coneixem genèricament com a "Madrid" estan impregnades per aquesta cultura política heretada del segle XVIII. Com és obvi, han anat adaptant el seu projecte a l'esdevenir històric per tal d'assegurar-ne l'èxit, però la matèria prima continua sent la mateixa, l'objectiu primordial el de sempre. Hi va haver un temps en què el projecte es va haver d'amagar, camuflat entre les cortines de l'Estat de les Autonomies, perquè l'idea de l'unitarisme havia quedat associada al règim feixista del general Franco. Avui, però, ja han passat gairebé quaranta anys de la seva mort, i allò que en el seu moment va ser considerat caduc i retrògrad ara torna a posar-se de moda sota el pes de la crisi econòmica i dels aires casposos impulsats per la fundació FAES.

L'existència d'aquesta cultura política és un dels principals elements que, al meu parer, han fet fracassar el model de l'Estat de les Autonomies en el seu objectiu d'assolir un encaix satisfactori de les nacions que, conjuntament amb la castellana, conformen l'actual Estat espanyol. És per això que avui ens trobem en el que podríem anomenar "federalisme de closca buida": aparentment ens trobem en un Estat descentralitzat proper als models federals, però en la realitat el funcionament de les institucions territorials i els equilibris que entre elles s'estableixen disten molt de respondre a un model federal. Què suposa, en darrera instància, el federalisme? Sobirania compartida, poder compartit entre la federació i els Estats federats com a nacions constituents de la federació, equilibri entre dues institucions que s'entreveuen com a iguals. I la cultura política de les elits castellanes s'oposa diametralment a aquesta filosofia: un Estat que va ser bastit com a unitari mai no acceptarà de compartir el poder amb institucions que considera inferiors i subjectes a l'exercici d'una sobirania única que només ell representa. Acceptar el federalisme seria reconèixer el fracàs del projecte unitarista i posar de manifest la impossibilitat d'assimilar les diferents nacions de l'Estat sota el paraigua castellà. Sense una cultura política federal que el greixi, doncs, un entramat institucional descentralitzat com l'actual esdevé el que afirmàvem, una closca buida que aparenta ser una cosa que no és. És per això que crec que el federalisme és un objectiu  impossible d'assolir a l'Estat espanyol en el context actual.

La cultura política d'un país, d'un Estat, no es canvia només amb la força dels arguments. És necessari que convergeixin tota una sèrie de factors econòmics, polítics i socials que obrin una finestra d'oportunitat per forçar un canvi de paradigma. Aquesta finestra, de la mateixa manera que ho va ser la Guerra de Successió, ho va representar la caiguda del règim franquista. Segurament, però, l'absència d'un procés de ruptura amb el franquisme i la perpetuació de les elits del règim en els estaments de poder va avortar qualsevol possibilitat de canvi pel que fa a la cultura política de les elits castellanes quant al model territorial. Es va acceptar un model de descentralització per apaivagar les reivindicacions de les nacions històriques, però en el moment en què aquestes van optar per avançar decididament cap a un model federal, el procés va ser tallat de soca-rel. El problema, que és a on ens trobem ara, és que les nacions històriques, i singularment Catalunya i Euskadi, no renunciarem a majors quotes de sobirania, perquè és propi de la nostra voluntat voler assumir aquesta responsabilitat com a pobles que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nacions amb uns interessos propis a nivell econòmic, polític, social, cultural i lingüístic. El principal perill per a la cultura unitarista imperant és que si no es tenen en compte les reivindicacions moderades de les nacions històriques quant a sobirania política i fiscal (federalisme, concert econòmic, etc.), se'ns forçarà a un moviment de sortida - està succeint ja? - com a resposta a la impermeabilitat de les elits d'una "Madrid" que una vegada va somiar amb les glòries d'"una, grande y libre". És per això que convé deixar ben palès per part nostra la nostra voluntat de ser, en un moment en què el centralisme es torna a posar de moda a la capital. És per això que demà assistiré a la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana. Hi ha moments en què cal sortir al carrer, i aquest n'és un d'ells.

Repensant l'esquerra nacional

El dia 28 de novembre de 2010, a les 20h, després de 30 anys d'estabilitat, després de dos anys de crisi econòmica esguerrant que tibava les costures de la cohesió social, i després d'una sentència del TC que ensorrava d'un sol cop de maça el somni del catalanisme moderat de bastir una Espanya plurinacional i plurilingüística, el sistema de partits que havia imperat a Catalunya implosionava. En un context a on el conjunt de l'esquerra catalana patia una pèrdua generalitzada de vots, una de les dues potes sobre les quals s'havia basat l'alternança política a Catalunya, el PSC, la gran força de l'esquerra sorgida de la fusió de tres partits el 1978, s'ensorrava. Amb una pèrdua consolidada de 460000 votants des de les eleccions de 2003, els socialistes obtenien tan sols el 18,38% dels vots emesos, que representaven un 11% del cens electoral. Les altres dues forces de l'esquerra, ERC i ICV-EUiA, també es deixaven pel camí 198000 i 53000 vots respectivament. El bloc progressista passava de 70 a 48 escons al Parlament i el seu projecte polític s'estavellava de forma estrepitosa tot just 7 anys després d'iniciar el seu camí, esgotat i trencat pel progressiu distanciament entre el PSC i ERC.


Gairebé dos anys més tard, tots tres partits transiten per l'oposició amb més o menys dignitat, alguns d'ells resituats ja en el seu paper i d'altres encara cercant la seva pedra filosofal. En aquest sentit, la seva major o menor habilitat per adaptar-se al nou context econòmic, polític i social es veu reflectida a les enquestes. Totes elles coincideixen a detectar un reviscolament d'ERC i d'ICV-EUiA que els aportaria guanys considerables pel que fa al seu pes parlamentari. A l'altra banda, el PSC continua estancat o a la baixa, encara desorientat per una patacada històrica i per un debat polític al voltant del pacte fiscal que aprofundeix en les seves contradiccions.


Malgrat els avenços d'una part de l'esquerra catalana, però, totes les enquestes també coincideixen a assenyalar que la majoria social i parlamentària continuaria en mans d'una dreta que tot just ara comença a notar el desgast de l'acció de govern a la Generalitat i al Govern central. Malgrat el durs ajustaments que s'estan aplicant als serveis públics, la dreta gaudeix de l'avantatge de trobar-se a l'altra banda una esquerra sense un projecte polític global per a Catalunya, unida en la lluita pel manteniment de l'Estat del Benestar i per una sortida justa de la crisi, però extremadament dividida quant al debat sobre el futur de Catalunya a l'Estat espanyol. Amb els progressistes enfrontats entre si, CiU no dubta a furgar en la divisió entre ERC i el PSC, conscient que el seu distanciament és la clau per retenir a mitjà termini el Palau de la Generalitat en mans convergents. I és que, escaldats encara per les dificultats de convivència durant els governs de progrés, el PSC i ERC recelen mútuament l'un de l'altre (recordem que ICV-EUiA és l'únic partit que s'ha mantingut ferm en la defensa de l'experiència dels governs d'entesa). La darrera prova la trobem en la picabaralla que s'està produint entre tots dos al voltant del pacte fiscal per veure qui assoleix el pacte amb CiU a l'hora de bastir el nou model de finançament de Catalunya. 


Fruit d'aquest recel, tant al PSC com a ERC s'aposta a mitjà termini per intentar assaltar el poder en solitari. A tots dos partits, que assenyalen l'altre com el causant de tots els seus mals, l'idea d'un govern conjunt provoca urticàries. ERC aposta per un govern o una coalició parlamentària amb una CiU no tan enfortida com ara; el PSC per un govern o coalició amb ICV-EUiA. Per als seus objectius progressistes, tots dos s'equivoquen de mig a mig. Per una banda, ERC seria incapaç d'arrossegar de forma eficaç CiU cap a posicions de caire socialdemòcrata. Ho impediria la deriva neoliberal que ha experimentat la federació nacionalista en la darrera dècada, i ho fa palès l'aliança que manté CiU amb el PP quant a assumptes de caire econòmic. Per altra banda, és molt poc probable, per no dir impossible, que el PSC aconsegueixi aglutinar una majoria absoluta al Parlament de la mà d'ICV-EUiA. La societat catalana és massa plural a nivell polític com per fer possible un escenari d'aquest tipus, ni a mitjà ni a llarg termini, i menys tenint en compte la presència del debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya i, més concretament, el debat al voltant de l'independentisme.


La pregunta que segueix és òbvia: què han de fer les esquerres catalanes per aspirar a aglutinar de nou una majoria social, primer, i política, després, que els obri les portes de la Generalitat? Tenint en compte el context actual i l'experiència històrica recent, l'aposta més segura i sòlida seria la de construir des de zero un nou espai comú a totes elles. És, però, també, l'aposta més agosarada i difícil d'assolir. En tot cas, queda ben clar que per separat les esquerres catalanes difícilment podran aspirar a governar el nostre país.


S'ha remarcat moltes vegades que la principal debilitat dels governs d'entesa, fonamentalment del segon, fou la manca d'un projecte comú a nivell social, econòmic i polític. La construcció del programa de govern es va fer ex post del procés electoral, no pas ex ante. És a dir, tots tres partits es van presentar amb programes separats a les eleccions i un cop assegurada la majoria parlamentària van pactar el programa de govern. Com diríem col·loquialment, van començar a construir la casa per la teulada. Per tal d'assegurar un projecte sòlid a mitjà i llarg termini s'hauria d'haver pactat un programa conjunt previ i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquest és un error que no es pot tornar a cometre en el futur.


Com a conseqüència, la necessària unió de les forces progressistes, tal com ens ha demostrat la història, ha de ser construïda sobre unes bases sòlides fruit de la síntesi de tres tradicions polítiques diferenciades històricament i ideològica. És possible assolir aquest objectiu? Sí. En certa manera, l'any 2003 ja ho va ser. En aquell moment el PSC, ERC i ICV-EUiA van pactar un govern de progrés en l'eix esquerra-dreta, i un govern catalanista en l'eix nacional pivotant al voltant de l'opció federalista, de la qual sorgí el projecte de nou Estatut. Seria possible tornar a repetir aquella síntesi? Sí, però en unes coordenades diferents, tenint en compte l'evolució de la societat catalana. Caldria afrontar la tasca titànica de trobar un nou punt d'equilibri al voltant del qual tots tres projectes encaixessin adequadament, i el problema principal el tindríem en l'eix nacional.


Com podem aglutinar sota un mateix paraigua dues tradicions a priori tan distants com el federalisme (PSC i ICV-EUiA) i l'independentisme (ERC)? La pedra clau sembla localitzada en el dret a l'autodeterminació o dret a decidir. Que Catalunya, com a poble, tingui dret a decidir quina naturalesa prenen les seves relacions amb la resta de pobles de l'Estat espanyol és una idea que pot ser acceptada, òbviament, pels independentistes, però també pels federalistes. No debades, el federalisme conceptualitza la unió dels pobles com a quelcom fruit d'una elecció lliure i igual per part d'aquests presa en l'exercici de la seva sobirania. Per a un federalista, doncs, una unió només pot ser considerada justa si emana d'aquesta voluntat lliure, i no de la força legal o militar. Es tracta, en darrer terme, d'una aplicació pràctica del principi democràtic. Per tant, l'exercici de la sobirania per part del poble de Catalunya en aquest àmbit no va en contra de l'ideari federal, ans al contrari, n'és part intrínseca. Cal tenir en compte, a més a més, que el reconeixement del dret a l'autodeterminació per part dels federalistes no els impedeix defensar alhora la seva màxima, la unitat amb la resta de pobles de l'Estat. En tot cas, es tracta de sotmetre les opcions a la voluntat del poble català mitjançant un referèndum concret sobre el tema.


L'acceptació per part dels federalistes, doncs, del dret a decidir dels catalans el seu futur, obriria la porta a un nou camp d'entesa entre les diverses forces progressistes catalanes. Solucionat aquest escull tan important, posar-se d'acord en el programa econòmic i social no seria, a priori, una tasca massa complicada, exceptuant les reticències que alguns elements socioliberals del PSC i d'ERC poguessin mostrar-hi. Arribats en aquest punt, les possibilitats de bastir una aliança entre les forces de progrés que li disputés l'hegemonia social i política a CiU serien destacables. La forma que hauria de prendre aquesta aliança, que s'hauria de presentar unida a les eleccions, és matèria per a un pròxim article. En tot cas, convé remarcar que s'hauria de tractar d'una aliança social i política que aglutinés l'espai dels tres partits d'esquerres en base a la voluntat de les bases, així com també la societat civil progressista. El darrer objectiu ha ser el d'aixecar una força política de l'esquerra nacional que sigui capaç d'aglutinar sota un mateix sostre, i al voltant d'una aposta per una societat que es construeixi sobre els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa, una amalgama de catalans progressistes que inclogui federalistes i independentistes.


Recordem que res no és impossible si la força de voluntat ens guia.