Terceres vies, vies mortes. El miratge de la millora del finançament català

En aquesta època de canvis històrics al nostre país, un dels debats que impregna la societat catalana és el que es produeix entre els rupturistes i els possibilistes respecte del futur de Catalunya al si de l'Estat espanyol. Els rupturistes defensen que ja no hi ha recorregut dins d'aquest Estat per fer avançar el nostre autogovern i garantir així el futur del nostre minvat Estat del Benestar; els possibilistes consideren que encara hi ha escletxes suficients com per intentar un (darrer) assalt i assegurar la viabilitat de la nostra societat dins el marc polític actual.

Entre les propostes que ens ofereixen els possibilistes hi ha la d'intentar assolir una millora del nostre finançament (autonòmic) per assegurar la viabilitat del nostre Estat del Benestar i, sobretot, per equiparar la seva capacitat de prestació al nostre nivell de riquesa.

A l'hora de valorar la viabilitat d'aquesta proposta cal analitzar detingudament els resultats obtinguts amb la darrera reforma del sistema de finançament, la de 2009, tenint en compte que l'escenari en què es va produir la negociació per reformar el sistema de 2001 era objectivament molt més propici per als interessos catalans que el que tenim actualment.

Recordem, per començar, que l'objectiu principal de la reforma impulsada el 2006 per la Generalitat era el d'assolir un sistema de repartiment dels recursos entre les CAs més just i equitatiu, ja que el sistema de 2001 generava efectes perversos al no respectar el principi d'ordinalitat. Concretament, això vol dir que, després que l'Estat recaptés els recursos tributaris i els distribuís entre les CAs, les comunitats més riques perdien posicions respecte de la situació inicial en el rànquing de recursos per capita (els diners que té el govern autonòmic per invertir per ciutadà), quedant fins i tot per sota de la mitjana estatal; l'efecte contrari es generava en moltes de les comunitats "pobres".

Perquè ens entenguem: imagini's que vostè (Catalunya) es reuneix en una sala amb 14 persones més i acorden posar en funcionament un sistema de repartiment de recursos per, en teoria, intentar anivellar els recursos de tothom per ser més iguals. Cadascú ficarà els diners que pugui a la caixa que hi ha al mig de la sala i després algú (Estat) repartirà els diners entre les 15 persones. Suposem també que, sumant els diners de tots i dividint-los pel nombre de persones, la mitjana surt a 100€ per cap. Doncs bé, vostè, que és la tercera comunitat més rica, fica a la caixa 121€; en canvi, Extremadura, que és la penúltima comunitat més pobra, només pot posar a la caixa 68€. Un cop tothom ha ficat els diners a la caixa, l'Estat els reparteix i es produeix el següent efecte: vostè rep 94€, queda en 11a posició i 6€ per sota de la mitjana; Extremadura rep 126€ i passa a la 1a posició quant a recursos. Això és el que va succeir l'any 2007. I aquesta era una de les coses que es volia canviar amb la reforma de 2009, de fet, la principal.

Les negociacions entre les CAs i l'Estat van durar aproximadament quatre anys, i el nou model va entrar en vigor amb data d'1 de gener de 2009. Vegem ara els resultats d'aquest nou model amb les dades de la liquidació de 2011, les més recents que estan disponibles.

Tal com podem veure al gràfic del costat, tantes tensions i tanta negociació aparentment no van servir per canviar els resultats de fons del model de 2001. Com podem observar, per al cas concret de Catalunya, la pèrdua de recursos respecte de la situació inicial - en què Catalunya disposa d'un 19% més de recursos que la mitjana espanyola - continua deixant el nostre país per sota de la mitjana estatal i, el que és més greu, li fa perdre posicions en finançament per capita, passant de ser la 3a comunitat quant a recursos a la 10a. Així doncs, Catalunya passa de tenir 2331€ per invertir per habitant, a 2243€. La mitjana estatal es queda en 2257€ per habitant.

Els efectes anòmals del model de finançament de 2009, però, no acaben aquí. Un model de distribució de la riquesa que poguéssim definir com a just hauria de complir dues premisses, basades en el sentit comú: primera, que les comunitats més riques perdin capacitat d'inversió, que guanyaran les que tenen menys capacitat (l'idea és que tothom tendeixi a acostar-se a la mitjana de 100); segona, que el reajustament dels recursos no alteri l'ordre en la capacitat fiscal dels territoris (es tracta de redistribuir els recursos, no de "penalitzar" un territori per ser ric; cal reconèixer, en aquest sentit, l'esforç fiscal de cada territori).

Com es pot observar, el model de 2009 no compleix cap d'aquests dos requisits i, de fet, genera els efectes contraris, provocant una redistribució de la riquesa aleatòria i perversa. Així, per exemple, de les vuit CAs que es situen per sobre de la mitjana (les "riques"), tres perden recursos però, atenció, cinc en guanyen; és a dir, Aragó, Cantàbria, Astúries, La Rioja, i Castella i Lleó passen a ser "més riques" després del repartiment de recursos; un sistema que fa alguns dels rics més rics. Un altre element curiós del sistema és que aquest no tracta per igual totes les comunitats que es situen inicialment per sota de la mitjana (les "pobres"); si comparem Castella-la Manxa amb Múrcia, que són dues comunitats amb una riquesa inicial bastant semblant (85 i 84 respectivament), veiem que els seus guanys són desiguals: Castella-la Manxa veu incrementats els seus recursos en 18 punts, mentre que Múrcia només els incrementa en 9 punts; busquin alguna raó objectiva per explicar aquest fenomen. Per altra banda, un altre efecte maquiavèlic del sistema és que algunes de les comunitats amb menys recursos reben una pluja de diners que eleva la seva capacitat d'inversió fins molt més amunt del que els correspondria per recursos inicials; el cas d'Extremadura és paradigmàtic (de ser la 14a comunitat en ingressos fiscals amb 1491€ per capita, passa a ser la 5a amb 2585€ per capita, 430€ per capita més que la Comunitat de Madrid - la més rica - i 340€ més que Catalunya); curiosa manera de redistribuir la riquesa aquesta de convertir el ric en pobre i el pobre en ric. Finalment trobem el cas del País Valencià, potser el d'efectes més perversos de tot el sistema; al trobar-se per sota de la mitjana estatal en ingressos fiscals per capita, seria d'esperar que fos receptora neta de recursos; doncs bé, contràriament al que dicta el sentit comú, el País Valencià passa de tenir un 93,7% de la capacitat tributària del conjunt de l'Estat, a un 93,6% després del repartiment de recursos; és a dir, el País Valencià és més pobre respecte del conjunt després de la redistribució que del que ho era abans; un sistema, doncs, que fa el pobre més pobre.

Ara, doncs, posin a un costat de la balança aquests resultats i el seu mimetisme amb els del model de 2001, i a l'altre els esforços, tensions, males passades, improperis i coses similars que vam haver d'aguntar els catalans per, senzillament, reclamar un objectiu que era just: participar en la solidaritat, però sense passar a la cua del tren. Ens hi jugàvem el nostre propi benestar, i vam perdre la batalla estrepitosament. Va valer la pena? No. Quatre anys d'esforços per aconseguir moure la línia tan sols un miserable centímetre. Ara pensin en el context actual, i responguin la següent pregunta: estan disposats a emprendre de nou aquell camí en vista dels resultats que podem esperar? Personalment, no ho estic. Esperar que algun dia el repartiment dels recursos entre les comunitats de l'Estat s'acosti a alguna situació mínimament justa seria cometre una imprudència que ens faria perdre el nostre benestar present i futur. Si moure'ns un centímetre ens va costar tanta sang, què ens costaria moure la línia deu metres? La vida, i això és quelcom que no hauríem d'estar disposats a regalar-li a ningú. Vostès decideixen.

PSC: les raons polítiques d'un adéu

Després de 6 anys de militància, fa set mesos vaig decidir deixar de militar al PSC, i tot just fa un parell de setmanes a les JSC. La decisió no ha estat fàcil. Molts d'esforços i temps invertits, molta gent coneguda i, sobretot, molts amics guanyats; moltes coses que deixo enrere. Malgrat tot, les meves discrepàncies ideològiques amb el partit han anat obrint un abisme ja insalvable entre l'organització i jo. Avui, mig any més tard, crec que he agafat suficient perspectiva com per valorar aquella decisió i repassar els motius que em van dur a prendre-la. Potser li servirà a algú ara o en el futur per entendre una petita part de les coses que es mouen al mapa polític del nostre país.

Vaig arribar al PSC durant l'etapa d'apogeu dels lideratges de Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero, atret pel seu discurs renovador, per la seva aposta decidida per polítiques de progrés i per la seva voluntat de fer avançar l'autogovern de Catalunya. Llavors el PSC era una casa gran a on diferents sensibilitats nacionals trobàvem aixopluc sota el paraigua d'un projecte nacional de progrés, basta en la voluntat compartida de fer avançar Catalunya a nivell social en el marc d'una Espanya federal; us sona, oi? En aquell temps tot semblava possible.

Des que tinc consciència política sempre m'he considerat d'esquerres i catalanista. Per a mi cap d'aquestes dues coses és més important que l'altra, perquè sempre he entès que van lligades (més progrés social significa més progrés nacional, i més progrés nacional més de social). Cap d'elles, per tant, pot passar al davant de l'altra, perquè una no és res sense l'altra. 

Pel vessant de l'esquerra, la meva ideologia sempre s'ha basat en una ferma creença en l'economia mixta com a millor model per fer prosperar la societat, reunint sota una mateixa bandera el millor de dos mons antagònics; el liberalisme i la seva llei de la selva em queden a anys llum, però tampoc no em sento atret en excés per les idees del comunisme, tot i que comparteixo el relat marxista de la lluita de classes que la història no ha fet més que demostrar. 

Pel que fa al catalanisme, sempre he cregut en la nostra voluntat de ser, ni millors ni pitjors que ningú, senzillament diferents, específics, nació. Per tant, he defensat l'assoliment progressiu de majors quotes d'autogovern per al nostre país. Fins a quin límit? Això és una cosa que fins fa poc no m'havia plantejat, però sempre he flirtejat amb l'idea del federalisme (allò d'una unió d'iguals en la diversitat). En quin marc? Tampoc no és una cosa que m'hagués plantejat fins fa poc, però ja que ens trobem a l'Estat espanyol, pensava que perquè no intentar-ho a on ja som.

Tot això em va portar al PSC, i tot això me n'ha separat. El primer símptoma del desencís apareix el dia 12 de maig de 2010, quan Zapatero decideix fer un gir copernicà en la seva política econòmica i, seguint les recomanacions de la Troika, desplegar tot un reguitzell d'iniciatives perfectament equiparables al programa econòmic de partits neoliberals com el PP o CiU. Allò cava una primera fossa entre el partit i jo. No és un canvi de política econòmica, és una traïció a tots els principis sobre els quals s'ha bastit la socialdemocràcia des de principis del segle XX. Però el pitjor de tot és que el partit ho fa per convicció de molts dels seus dirigents, amarats com estan d'ideologies com ara la 3a via o el liberalisme social. El partit, havent guanyat les eleccions i sense necessitat de pactar amb cap partit de dretes, s'abraça als dictats d'una Europa dominada per l'escola de Chicago. No és res de passatger, és quelcom d'estructural.

La segona garrotada arriba el 27 de juny del mateix any, quan es coneix la decisió del TC sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006. La reacció del partit a una sentència que tira per terra l'esperit federalitzant del projecte català em desconcerta: "aquí no ha passat res" és la versió oficial que dóna el partit. "No passa res" a una decisió d'un TC que era (i és) qualsevol cosa menys un àrbitre neutral, un tribunal que semblava una espècie de vodevil maquiavèlic, amb membres morts i recusats, i "progressistes" que semblaven més conservadors que Tomás de Torquemada. "No passa res" a una decisió que va ignorar i manllevar una cosa que hauria de ser sagrada en un règim democràtic: la voluntat dels ciutadans, en aquest cas de Catalunya. Els catalans, poble de seny i rauxa segons Vicenç Vives, havíem fet honor al nostre pactisme seguint escrupulosament la legalitat; i així ens ho pagaren. Aquella decisió no només deixava en paper mullat l'Estatut de 2006, sinó que emetia un clar missatge per a navegants: la voluntat (federal) dels catalans no té cabuda en un marc institucional construït al voltant d'una Constitució petrificada en el temps, més apta per a teòlegs i fanàtics que no pas per a juristes i polítics pragmàtics.

Aquests dos fets marquen l'inici del meu allunyament del PSC, que es reforça posteriorment amb diversos fets, entre ells: el suport que aquest partit dóna a la reforma exprés de la Constitució de 2011 per instaurar a la Bíblia (perdó, Constitució) el nou dogma del dèficit zero; la seva negativa a donar suport al reclam del concert econòmic malgrat la constatació fefaent que el sistema de finançament de règim comú significa un llast per al benestar dels catalans; el seu suport més o menys implícit al projecte d'Eurovegas; o el seu alineament amb PP i C's (l'espanyolisme més ranci i caspós) per rebutjar la declaració de sobirania que el Parlament de Catalunya aprova al gener d'enguany. Aquesta darrera decisió és el senyal que em fa decidir a plegar veles; les incoherències entre el que penso i el que pensa l'organització a on milito són ja insalvables.

Constato que em trobo en un partit que després d'haver traït amb la seva política econòmica les bases que el sustentàvem (classes mitjanes i treballadores), s'autoesmena amb el vot en contra de la sobirania de Catalunya, ignorant que el federalisme no és si no sobirania compartida, entre l'Estat i les entitats que el conformen, totes elles sobiranes per naturalesa, i no per la gràcia de l'Estat central. Constato la incoherència entre el discurs i les decisions polítiques d'un partit que, sento, ja no m'és útil per defensar el progrés social i nacional en què crec.

Marxo d'un partit que només és l'ombra d'allò que havia estat; d'un partit revolucionari que s'ha convertit en partit de l'statu quo; d'un partit obrer que ha acabat segrestat per les elits de poder que dominen la nostra societat; d'un partit progressista que ha esdevingut conservador, obsessionat a defensar amb dents i ungles el que hi ha contra aquells que ho volen canviar; d'un partit que ha passat de lluitar pel futur a combatre'l amb el present i el passat; d'un partit republicà que ha passat a demanar l'abdicació del rei a favor del príncep; d'un partit a on abans hi cabia molta gent i a on ara en sobra (Balmón dixit).

La societat catalana ha canviat, i amb ella molts de nosaltres. El PSC ha canviat també, però ens hem mogut en direccions diferents, en alguns casos oposades. Me'n vaig, doncs, per coherència.

En els debats sobre el futur de la nostra societat i del nostre país, el meu lloc és al costat d'aquells que defensen una superació del sistema capitalista, i d'aquells que defensen l'emancipació del nostre poble. Crec que és fins a cert punt ingenu creure que podrem recuperar l'Estat Social que va néixer fruit del pacte entre el món del capital i del treball després de la 2a Guerra Mundial. Tampoc no crec que el comunisme sigui la solució, tenint en compte que va fracassar igual que ho ha fet el capitalisme. Toca reinventar-nos, donar a llum alguna cosa nova. Encara no sé quina, però tinc clares dues coses: els valors sobre els quals s'ha de basar (igualtat i justícia social), i que tot ha de començar per recuperar l'esperit revolucionari, aquell esperit de no tenir por de trencar amb allò que hem tingut fins ara i de llançar-nos a la piscina amb l'esperança que en pugui sortir alguna cosa millor. Podem fracassar, però el fracàs està assegurat si, senzillament, optem per no fer res. I el PSC no és l'instrument adequat: ha esdevingut un partit conservador (del passat) que continua situat en aquell Pacte Social, obcecat a tornar-hi desfent les retallades, incapaç d'adonar-se que l'edifici de l'Estat Social ha saltat pels aires, detonat per unes elits de poder que veuen més a prop que mai l'assoliment del model neoliberal per al qual han estat lluitant durant tant de temps.
També crec que no en trauríem res d'útil persistint en la voluntat de federalitzar l'Estat espanyol. Aquesta estratègia ha donat fruits, això no és pot negar, però parteix d'una premissa errònia: que Espanya, o més ben dit, Castella vol ser federalitzada. L'Estatut va demostrar el límit que aquesta està disposada a assumir quant a descentralització, i aquest límit dista molt d'acostar-se a alguna cosa semblant al federalisme. Només cal fer una ullada a la història per veure que els principis del federalisme no encaixen amb la tradició política castellana. Si repassem la construcció de la Corona de Castella, podem constatar ràpidament que el seu fil conductor és la voluntat d'unificació i de dilució progressiva dels regnes conquerits en un de sol. Així, observem com la unió definitiva dels regnes de Castella i de Lleó (1230) dóna com a resultat una progressiva desaparició de les corts d'ambdós regnes fins a unificar-se en unes úniques Corts, o una unificació progressiva dels règims jurídics fins a assolir-se un elevat grau d'uniformització al llarg de tot el territori castellà. Això contrasta poderosament amb el fil conductor de la construcció de la Corona d'Aragó, basat en un sistema de pacte entre els diferents regnes que la conformen. Així, la unió definitiva de Catalunya i Aragó (1162) no comporta la desaparició de les corts d'ambdós territoris, ni la uniformització dels seus règims jurídics, que romanen per separat sota el paraigua d'un mateix monarca; aquest fil conductor es reforça amb la constitució del Regne de València, amb unes corts i un règim jurídic propis i diferenciats del català i de l'aragonès. Queda clar, doncs, que la cultura del federalisme, basada en el pacte i en el sistema de pesos i contrapesos (poder descentralitzat), no encaixa amb la tradició política castellana, més fonamentada en la uniformització i en el poder centralitzat. Vull remarcar que aquesta anàlisi no cerca un judici de valors, senzillament constatar un fet. Arribats, doncs, en el punt en què ens trobem, en què Catalunya ha estat incapaç de fer valer el seu projecte per al conjunt de l'Estat espanyol, i aquest ha estat incapaç d'absorbir el conjunt de nacions que el conformen per construir-ne una de sola (model francès), crec que el millor per a totes dues parts és continuar el camí per senders diferents. I queda clar que el PSC no està disposat a compartir aquesta tesi.

Poso punt i final, doncs, a la meva relació amb el PSC, no sense constatar el meu astorament i la meva preocupació pel camí perillós que aquest sembla estar emprenent tot incrementant els seus llaços amb les elits de poder del nostre país per fer fracassar el projecte del moviment independentista. Com és obvi, el PSC, com qualsevol altre, és ben lliure de defensar allò que cregui, però en política no tot s'hi val, i encara menys un pacte amb el Diable. El PSC faria bé de recordar que les urnes han més que demostrat que l'independentisme és un moviment de base popular, i que el suport ciutadà a la celebració d'una consulta per decidir el nostre futur és una opció que encara té un suport més ampli. I, si més no, em provoca una profunda tristesa observar com un partit suposadament obrer i progressista prefereix combatre aquesta voluntat d'una part molt gran del poble no exclusivament amb la força dels arguments propis (potser perquè no han aconseguit convèncer), sinó també amb la construcció d'una aliança amb les elits de poder catalanes i de l'Estat, extremadament conservadores i enemigues dels interessos de les classes mitjanes i treballadores. Socialistes, no cabeu la vostra pròpia tomba, perquè n'hi ha que us donen pastanaga però us volen molt de mal. Molta sort, i a reveure.

Sobre aquí y sobre allá, maquíllate, maquíllate...

"Quin país!", "A on anirem a parar!", "Tots passant-les magres i ells [els polítics] embutxacant-se els nostres diners", etc. Us sonen aquestes frases? Segur que sí. Darrerament han esdevingut el nostre pa de cada dia després del reguitzell de casos de corrupció que han anat esclatant arreu de l'Estat espanyol. 

Són aquelles frases que s'utilitzen per acabar converses a on aviat s'ha dit tot, d'aquelles entre veïns al carrer o entre malalts que esperen que el metge els atengui a l'ambulatori. Semblen frases lapidàries, d'aquelles que s'acompanyen amb un posat facial rígid, indignat, amb la vena marcant-se entre cella i cella. Qualsevol diria que qui les diu s'aixecarà d'una revolada i sortirà corrents a manifestar-se i a cremar alguna coseta pel camí. Però no; com deia aquell: "se te'n va la força per la boca". Benvinguts al sud d'Europa, als territoris de més enllà del Mur [Pirineus]. Benvinguts a les terres salvatges a on encara hi té predicament la religió dels Set Déus: el Murri (pícaro en castellà), l'Evasor, el Defraudador, l'Aprofitat, el Mandrós, el Pecador i l'Absolt.

Deixem-ho ben clar des d'un bon principi: com a societat tenim el que ens mereixem, ni més ni menys. Hi ha aquella estranya teoria que assenyala els polítics com éssers d'una altra galàxia que, sense saber ben bé d'on han sortit, s'encarreguen del govern dels afers públics. Bajanades! D'on han sortit, tots els polítics, empresaris i jutges ficats en casos de corrupció? Doncs del mateix lloc que nosaltres, d'on si no? Han anat a les mateixes escoles que la resta, han jugat a les mateixes places que la resta i, sobretot, han mamat els mateixos valors i la mateixa moral que la resta.

Quins valors? Repassem les sis lleis de la Picardia, el nostre paradigma social:

1. Evadeix impostos a Hisenda sempre que et sigui possible [si no, no prosperaràs a la vida].
2. Si tens l'oportunitat d'arribar a llocs de poder, especialment si són públics, col·loca els teus familiars i amics, o en el seu defecte procura de convertir-ho en un negoci avantatjós per als teus interessos.
3. Si t'enxampen, penedeix-te'n, però tranquil perquè podràs tenir la consciència tranquil·la amb l'absolució que proporcionen un parell d'avemaries i tres parenostres. 
4. Pensa en una manera millor de fer el mateix.
5. Qualsevol persona que incompleixi les lleis anteriors és un ase, atempta contra la moral pública i ha de ser objecte de denúncia i reprovació social.
6. ATENCIÓ! No t'acostis a aquelles persones que vulguin incomplir amb el seu deure com a ciutadans procurant pel Bé Públic: pateixen una estranya malaltia contagiosa i incurable que afecta el sistema nerviós central.

Us segueix sorprenent tot el que passa? Ja no ho hauria de fer. Què podem esperar d'una societat que es construeix sobre aquests principis? La línia que separa les factures sense IVA dels sobres de Bárcenas és tan prima que no existeix. Així que si trobeu algú que es pregunti com pot estar passant tot això, li dieu que quan arribi a casa es quedi davant del mirall i es contempli a si mateix.

Òbviament, aquells que hagin comès els presumptes delictes han d'assumir la seva responsabilitat. Fins i tot cal exigir als polítics un comportament immaculat, ja que ells han de ser l'exemple públic de bon comportament ciutadà. Però, si us plau, deixem de ser covards i mandrosos, deixem de senyalar els altres com l'origen de tots els nostres mals. Els defectes d'alguns polítics són el nostre fracàs com a societat, i si no canviem els nostres valors i la nostra moral d'una vegada per totes, aquests drames s'aniran succeint l'un darrere l'altre. Recordeu que si no volem que algú mati una persona amb una arma, no li hem d'ensenyar a disparar.