Deia Goethe que la tragèdia "es basa en un contrast que no permet cap sortida". Aquest sembla el destí de la sentència que el Tribunal Constitucional (TC) ha d'emetre en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) del 2006, i és que fa uns dies el tribunal va rebutjar el cinquè esborrany de sentència per sis vots contra quatre. La fins ara ponent de la sentència, la progressista Elisa Pérez Vela, va sol·licitar de ser rellevada després de cinc intents frustrats, i la presidenta del TC va nomenar el conservador Guillermo Jiménez com a nou ponent. Ara hom dubta que la sentència vegi la llum abans de les eleccions catalanes del proper novembre.
La nostra particular tragèdia grega té com a protagonistes principals l'EAC i el TC, i com a protagonista secundari el sistema institucional espanyol (àlies arquitectura constitucional). Tots tres són víctimes d'un contrast entre les dues ànimes territorials de l'Estat espanyol, un conflicte que fou congelat amb el pacte de la transició però que va ser tancat en fals. Per una banda hi ha l'ànima federalista, un tren la locomotora del qual ha estat la nació catalana i als vagons del qual hi viatgen tots aquells sectors de la societat espanyola que, més o menys, conceben Espanya com un projecte compartit entre pobles diversos i iguals; per altra banda hi ha l'ànima centralista, un tren amb múltiples locomotores en el qual convergeixen tots aquells sectors de la societat espanyola que conceben l'Estat com un entramat institucional fonamentat en la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, l'única nació existent que s'articula a través de l'element castellà, al qual s'han de sotmetre la resta d'expressions culturals i lingüístiques genuïnes.
Aquestes ànimes traspassen les fronteres de l'eix ideològic esquerra-dreta i no es poden identificar de forma exclusiva amb cap expressió política concreta, ja que les seves arrels s'endinsen en organitzacions socials i polítiques diferenciades i ajunten sectors que a priori es troben confrontats pel debat entre progressisme i conservadorisme. És cert que ambdues ànimes s'aglutinen majoritàriament en opcions polítiques determinades, però establir paral·lelismes en aquest assumpte és aplicar, si més no, un excessiu simplisme que ens pot allunyar d'una visió transparent del debat territorial a l'Estat.
Com dèiem, el primer protagonista i víctima pot ser l'EAC, la màxima expressió del pacte polític entre la nació catalana i els altres pobles de l'Estat espanyol. A través del procés legal ambdues parts van pactar en el seu moment les condicions per continuar avançant en aquest projecte compartit que és Espanya, i tothom va renunciar voluntàriament a les seves posicions inicials per assolir l'acord. L'alteració d'aquest pacte en aspectes clau pot deixar en evidència davant de tothom que una de les parts incompleix l'acord i es reserva el dret d'alteració del pacte de motu proprio. Això danyaria sense remei les relacions entre Catalunya i l'Estat al fer-se palès que, malgrat la predisposició a cedir, una de les parts no és respectada i finalment una voluntat s'imposa sobre l'altra, la qual s'ha de sotmetre. Així doncs, el pacte deixaria de ser pacte, perquè no hi pot haver pacte entre sotmetent i sotmès, només entre iguals. Per a aquells que compartim els valors del republicanisme i que, per tant, entenem la llibertat com a absència de dominació, una situació d'alteració unilateral del pacte no és acceptable. Les pitjors conseqüències d'això, però, se les emportaria l'arquitectura constitucional bastida amb la transició, de la qual els federalistes en som progenitors i a qui tants d'esforços hem dedicat per defensar-la i millorar-la.
La segona víctima serà el TC, una institució fonamental a la nostra democràcia. A qualsevol Estat de Dret el TC exerceix d'àrbitre entre els poders i garanteix l'aplicació de la Constitució per evitar excessos que puguin malmetre les bases del pacte social que són les constitucions. Com a àrbitre, qualsevol TC necessita de posseir una legitimitat i un prestigi que li assegurin que totes les parts del sistema acaten les seves sentències, que s'entenen com a objectives i ben fonamentades. Els esdeveniments de l'últim any han destruït aquesta legitimitat, i el TC ha esdevingut el protagonista d'una novel·la d'Agatha Christie, amb dos majordoms acusats de "deixar morir el tribunal", el PP i el PSOE. Els magistrats ja són identificats per sectors i han perdut qualsevol rastre d'independència, i hom ha intentat de recusar-los per tal de forçar un canvi de "majories" al tribunal que el beneficiés políticament. Com és evident, la destrucció de la legitimitat del TC va començar quan el PP va decidir convertir-lo en una tercera cambra legislativa, a on intentava tombar aquelles lleis que la seva manca de competència política no li permetia de vetar a les Corts, però ha arribat definitivament amb l'afer de l'Estatut i amb el bloqueig imposat pels conservadors a la renovació del tribunal. Els sectors centralistes i nacionalistes espanyols han forçat la maquinària per tal d'eliminar allò que consideren un atac directe a les essències pàtries, l'Estatut català. Ara bé, la seva pretensió d'assestar un cop a la voluntat del poble català a través d'un perillós joc, davant del qual els socialistes espanyols s'han declarat incompetents, ha provocat que molts catalans haguem perdut la fe en l'objectivitat del TC. Es fa difícil d'entendre, en aquest sentit, que un tribunal pugui retallar la voluntat d'un poble quan aquest ja s'ha pronunciat. El poder sobirà sorgeix dels ciutadans, els quals "presten" la seva capacitat de decisió a un sistema institucional per tal que aquest prengui les decisions. Ara bé, el préstec no deixa de ser això, un préstec, i la sobirania segueix residint en els ciutadans. És per això que, recuperant una reivindicació del PCE-PSUC durant la transició, els Estatuts d'Autonomia no haurien d'estar subjectes al control de constitucionalitat, en tant que formen part del bloc de constitucionalitat juntament amb la Carta Magna, i afegiríem que també perquè com el català han estat referendats pel poble, últim dipositari de la sobirania.
L'última víctima d'aquesta tragèdia pot ser l'arquitectura constitucional bastida el 1978. Si la situació no es recondueix i Catalunya veu retallades les seves aspiracions pactades amb les Corts espanyoles, tot el sistema institucional de l'Estat pot patir un important terratrèmol les conseqüències del qual no tenen per què veure's a curt termini, sinó més aviat a mitjà i llarg termini. Fa més de trenta anys els catalans vam donar suport a la Constitució espanyola perquè vam considerar que hi tenien cabuda les nostres aspiracions com a poble, i així ha estat fins avui. La sentència del TC, que ara està essent redactada per un dels magistrats conservadors, podria aixecar un mur difícilment franquejable per a les nostres aspiracions. Hom sap que el sector més centralista del tribunal vol elaborar una sentència incendiària contra l'Estatut català, marcant-nos unes líinies vermelles i esborrant qualsevol possibilitat futura d'ampliar el nostre espai competencial i identitari. El missatge que s'hauria d'extreure en aquest cas és que la Constitució de 1978 ja no permet la cabuda de les nostres aspiracions nacionals. La reforma seria, doncs, l'única sortida per salvar el sistema, però es fa difícil de creure que el PP s'avingués a pactar una transformació del sistema autonòmic actual en un de veritablement federal, a on hi fossin reconegudes les asimetries que caracteritzen les societats catalana, basca i gallega. Si el mur que s'aixequés fos del tot infranquejable, potser els federalistes ens hauríem de replantejar un canvi de rumb en els plantejaments de l'encaix de Catalunya a Espanya. Seria desitjable, però, que no haguéssim d'arribar tan lluny, i que el TC tingui la suficient perspectiva històrica per acceptar allò que els catalans hem acordat amb els altre pobles de l'Estat. Ens estem jugant la nostra relació futura amb tots ells.
En definitiva, tothom és conscient que el TC té a les seves mans una sentència històrica, que marcarà l'esdevenir d'Espanya en els propers anys, ja sigui per a bé o per a mal. Esperem que el seny s'imposi definitivament a les baixes passions i que tot aquest assumpte acabi arribant a bon port. Haurem d'adonar-nos, tanmateix, que el sistema institucional espanyol ha mostrat moltes deficiències que hauran de ser corregides ben aviat, i esperem que els sectors centralistes s'hagin adonat que si estiren massa la corda podrien arribar a perdre allò que amb tant de zel diuen protegir, i que és la unitat d'Espanya. De moment sembla que el Parlament de Catalunya s'ha posat a fer els deures i que els partits catalanistes aprovaran avui una resolució en favor de la renovació del TC, perquè aquest recuperi la legitimitat i pugui emetre una sentència que, com defensen CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, sigui per avalar un Estatut que és plenament constitucional. Tots ens hi estem jugant molt, però sobretot els federalistes. Nosaltres, a diferència dels independentistes i dels centralistes, ens hi juguem el model d'Estat i el nucli de la nostra aposta de futur.
La nostra particular tragèdia grega té com a protagonistes principals l'EAC i el TC, i com a protagonista secundari el sistema institucional espanyol (àlies arquitectura constitucional). Tots tres són víctimes d'un contrast entre les dues ànimes territorials de l'Estat espanyol, un conflicte que fou congelat amb el pacte de la transició però que va ser tancat en fals. Per una banda hi ha l'ànima federalista, un tren la locomotora del qual ha estat la nació catalana i als vagons del qual hi viatgen tots aquells sectors de la societat espanyola que, més o menys, conceben Espanya com un projecte compartit entre pobles diversos i iguals; per altra banda hi ha l'ànima centralista, un tren amb múltiples locomotores en el qual convergeixen tots aquells sectors de la societat espanyola que conceben l'Estat com un entramat institucional fonamentat en la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, l'única nació existent que s'articula a través de l'element castellà, al qual s'han de sotmetre la resta d'expressions culturals i lingüístiques genuïnes.
Aquestes ànimes traspassen les fronteres de l'eix ideològic esquerra-dreta i no es poden identificar de forma exclusiva amb cap expressió política concreta, ja que les seves arrels s'endinsen en organitzacions socials i polítiques diferenciades i ajunten sectors que a priori es troben confrontats pel debat entre progressisme i conservadorisme. És cert que ambdues ànimes s'aglutinen majoritàriament en opcions polítiques determinades, però establir paral·lelismes en aquest assumpte és aplicar, si més no, un excessiu simplisme que ens pot allunyar d'una visió transparent del debat territorial a l'Estat.
Com dèiem, el primer protagonista i víctima pot ser l'EAC, la màxima expressió del pacte polític entre la nació catalana i els altres pobles de l'Estat espanyol. A través del procés legal ambdues parts van pactar en el seu moment les condicions per continuar avançant en aquest projecte compartit que és Espanya, i tothom va renunciar voluntàriament a les seves posicions inicials per assolir l'acord. L'alteració d'aquest pacte en aspectes clau pot deixar en evidència davant de tothom que una de les parts incompleix l'acord i es reserva el dret d'alteració del pacte de motu proprio. Això danyaria sense remei les relacions entre Catalunya i l'Estat al fer-se palès que, malgrat la predisposició a cedir, una de les parts no és respectada i finalment una voluntat s'imposa sobre l'altra, la qual s'ha de sotmetre. Així doncs, el pacte deixaria de ser pacte, perquè no hi pot haver pacte entre sotmetent i sotmès, només entre iguals. Per a aquells que compartim els valors del republicanisme i que, per tant, entenem la llibertat com a absència de dominació, una situació d'alteració unilateral del pacte no és acceptable. Les pitjors conseqüències d'això, però, se les emportaria l'arquitectura constitucional bastida amb la transició, de la qual els federalistes en som progenitors i a qui tants d'esforços hem dedicat per defensar-la i millorar-la.
La segona víctima serà el TC, una institució fonamental a la nostra democràcia. A qualsevol Estat de Dret el TC exerceix d'àrbitre entre els poders i garanteix l'aplicació de la Constitució per evitar excessos que puguin malmetre les bases del pacte social que són les constitucions. Com a àrbitre, qualsevol TC necessita de posseir una legitimitat i un prestigi que li assegurin que totes les parts del sistema acaten les seves sentències, que s'entenen com a objectives i ben fonamentades. Els esdeveniments de l'últim any han destruït aquesta legitimitat, i el TC ha esdevingut el protagonista d'una novel·la d'Agatha Christie, amb dos majordoms acusats de "deixar morir el tribunal", el PP i el PSOE. Els magistrats ja són identificats per sectors i han perdut qualsevol rastre d'independència, i hom ha intentat de recusar-los per tal de forçar un canvi de "majories" al tribunal que el beneficiés políticament. Com és evident, la destrucció de la legitimitat del TC va començar quan el PP va decidir convertir-lo en una tercera cambra legislativa, a on intentava tombar aquelles lleis que la seva manca de competència política no li permetia de vetar a les Corts, però ha arribat definitivament amb l'afer de l'Estatut i amb el bloqueig imposat pels conservadors a la renovació del tribunal. Els sectors centralistes i nacionalistes espanyols han forçat la maquinària per tal d'eliminar allò que consideren un atac directe a les essències pàtries, l'Estatut català. Ara bé, la seva pretensió d'assestar un cop a la voluntat del poble català a través d'un perillós joc, davant del qual els socialistes espanyols s'han declarat incompetents, ha provocat que molts catalans haguem perdut la fe en l'objectivitat del TC. Es fa difícil d'entendre, en aquest sentit, que un tribunal pugui retallar la voluntat d'un poble quan aquest ja s'ha pronunciat. El poder sobirà sorgeix dels ciutadans, els quals "presten" la seva capacitat de decisió a un sistema institucional per tal que aquest prengui les decisions. Ara bé, el préstec no deixa de ser això, un préstec, i la sobirania segueix residint en els ciutadans. És per això que, recuperant una reivindicació del PCE-PSUC durant la transició, els Estatuts d'Autonomia no haurien d'estar subjectes al control de constitucionalitat, en tant que formen part del bloc de constitucionalitat juntament amb la Carta Magna, i afegiríem que també perquè com el català han estat referendats pel poble, últim dipositari de la sobirania.
L'última víctima d'aquesta tragèdia pot ser l'arquitectura constitucional bastida el 1978. Si la situació no es recondueix i Catalunya veu retallades les seves aspiracions pactades amb les Corts espanyoles, tot el sistema institucional de l'Estat pot patir un important terratrèmol les conseqüències del qual no tenen per què veure's a curt termini, sinó més aviat a mitjà i llarg termini. Fa més de trenta anys els catalans vam donar suport a la Constitució espanyola perquè vam considerar que hi tenien cabuda les nostres aspiracions com a poble, i així ha estat fins avui. La sentència del TC, que ara està essent redactada per un dels magistrats conservadors, podria aixecar un mur difícilment franquejable per a les nostres aspiracions. Hom sap que el sector més centralista del tribunal vol elaborar una sentència incendiària contra l'Estatut català, marcant-nos unes líinies vermelles i esborrant qualsevol possibilitat futura d'ampliar el nostre espai competencial i identitari. El missatge que s'hauria d'extreure en aquest cas és que la Constitució de 1978 ja no permet la cabuda de les nostres aspiracions nacionals. La reforma seria, doncs, l'única sortida per salvar el sistema, però es fa difícil de creure que el PP s'avingués a pactar una transformació del sistema autonòmic actual en un de veritablement federal, a on hi fossin reconegudes les asimetries que caracteritzen les societats catalana, basca i gallega. Si el mur que s'aixequés fos del tot infranquejable, potser els federalistes ens hauríem de replantejar un canvi de rumb en els plantejaments de l'encaix de Catalunya a Espanya. Seria desitjable, però, que no haguéssim d'arribar tan lluny, i que el TC tingui la suficient perspectiva històrica per acceptar allò que els catalans hem acordat amb els altre pobles de l'Estat. Ens estem jugant la nostra relació futura amb tots ells.
En definitiva, tothom és conscient que el TC té a les seves mans una sentència històrica, que marcarà l'esdevenir d'Espanya en els propers anys, ja sigui per a bé o per a mal. Esperem que el seny s'imposi definitivament a les baixes passions i que tot aquest assumpte acabi arribant a bon port. Haurem d'adonar-nos, tanmateix, que el sistema institucional espanyol ha mostrat moltes deficiències que hauran de ser corregides ben aviat, i esperem que els sectors centralistes s'hagin adonat que si estiren massa la corda podrien arribar a perdre allò que amb tant de zel diuen protegir, i que és la unitat d'Espanya. De moment sembla que el Parlament de Catalunya s'ha posat a fer els deures i que els partits catalanistes aprovaran avui una resolució en favor de la renovació del TC, perquè aquest recuperi la legitimitat i pugui emetre una sentència que, com defensen CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, sigui per avalar un Estatut que és plenament constitucional. Tots ens hi estem jugant molt, però sobretot els federalistes. Nosaltres, a diferència dels independentistes i dels centralistes, ens hi juguem el model d'Estat i el nucli de la nostra aposta de futur.
