"In varietate concordia": unió en la diversitat. Aquest és el lema de la UE. Tota la potència i la complexitat d'un projecte inaudit en la història de la humanitat resumit en un senzill enunciat de tres paraules, un lema singular en un món bastit sota la guerra i la violència, un bri de llum en una història plena de foscor, el clamor d'una esperança de milions de persones de construir un món millor per a les generacions futures, allunyat de l'odi a tot el que és diferent, cercant la força en allò que ens uneix i deixant enrere allò que ens separa. L'idea d'Europa no és només un projecte polític o econòmic, és la derrota de la pulsió animal que ens corroeix per dintre, que ens empeny a tancar-nos darrere d'una barrera traçada en el mapa o aixecada amb pedra, que ens convida a destruir l'adversari per prendre possessió d'allò que li pertany, que ens impulsa a eliminar aquell que amenaça la nostra hegemonia o la qüestiona; tot per fer-nos sentir segurs en un món que som incapaços de controlar, per assolir el domini sobre l'única cosa que podem dominar, els altres. L'idea d'Europa és veure-hi més enllà, veure més enllà d'aquest vel d'ignorància; Europa és la voluntat d'ajuntar esforços, la voluntat de creure en la cerca d'allò que ens uneix com a persones i que és el nostre anhel d'igualtat i justícia, la voluntat de veure en el matís la riquesa que ens permet copsar la complexitat del món... Europa és l'esfondrament de les barreres que ens separen, el descobriment que plegats podem fer front a tots els reptes que el futur ens ofereix perquè ens sabem acompanyats i recolzats pels altres. Aquest era i continua sent l'esperit sobre el qual es van aixecar els fonaments de la UE, ara fa ja més de 60 anys. I aquest és l'esperit que hem de reivindicar en aquests temps de crisi, quan sembla que haguem perdut qualsevol esperança en el futur, quan alguns volen que ens resignem a acceptar allò que es diu "inevitable", i que és la renúncia a lluitar per un món millor.No deixa de sorprendre que, com ara fa 80 anys i després del crac del 29, els països europeus es vegin atrapats per un nou auge del nacionalisme més vuitcentista, intentant desesperats escombrar cap a casa per recollir les engrunes que queden dels estralls socials que causa la crisi econòmica. Com els veïns d'un edifici que amenaça d'esfondrar-se, els Estats membres decideixen donar-se a la fuga i abandonar el vaixell; renuncien a fer obres estructurals perquè diuen que es massa complicat i que no es posarien d'acord, que és massa car, mentre l'hipòcrita del del principal, que és el propietari de la finca, els escridassa pel balcó mentre també fa les maletes. Embogits per la febre de la inevitabilitat, prefereixen anar-se a viure al carrer. Abans d'abandonar, però, contemplen l'edifici que una vegada amb tant d'orgull van admirar i que tants d'esforços els va costar d'aixecar, i es discuteixen a peu de carrer per culpar-se els uns als altres. Quina inutilitat, pensen els veïns de l'edifici del costat mentre els veuen per la finestra: tots en tenen la culpa. Mentrestant, des de la cantonada de més enllà, un home amb gavardina contempla l'escena, i esbossa un somriure maliciós. Ell és el propietari de gairebé tots els edificis del carrer, i per fi es podrà treure de sobre aquella comunitat que tant s'ha oposat als seus plans d'expansió. Aviat els comprarà la finca, l'enderrocarà i construirà l'edifici que vulgui, que evidentment ell controlarà.
Vet aquí la faula de l'escala de veïns, vet aquí la faula d'Europa. Aquesta és una caricatura del que podria passar amb la UE si els Estats membres continuen atrapats per la febre de la política de trinxera, si continuen sense intentar teixir i reforçar les aliances, si continuen esporuguits per l'idea de perdre poder en benefici del conjunt, malgrat que saben que aquesta és l'única sortida que els queda si volen sobreviure en el món del segle XXI.
Els veïns decidiran tornar als seus pisos i fer l'esforç de reparar l'edifici per continuar-hi vivint? O finalment optaran per provar de viure-hi fora? El final d'aquesta faula marcarà el seu futur, el nostre futur, però hem de tenir la confiança que finalment l'opció més apropiada i correcta s'acabi imposant pel seu propi pes. Si hi ha alguna cosa que tothom sap és que, per més malament que estigui l'edifici, a fora hi fa massa fred.
