Per què la immersió lingüística? Raons més enllà de la política

Setmana política completa per als catalans: reforma de la Constitució que limita l'autonomia financera de les Comunitats Autònomes (és que mira que en són, de malgastadores) i interlocutòria del TSJC que suposa un qüestionament en tota regla del model d'immersió lingüística vigent al sistema educatiu de Catalunya. A això li podem dir "començar amb el peu esquerre".

La història dels intents per anorrear el règim lingüístic a les escoles de Catalunya no és nova. De fet, i com diria el conte, tot va començar quan es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística 7/1983, que institucionalitzava el model d'immersió lingüística en català. Aquest model ja va tenir el rebuig d'algun partit polític, tot i que, cal remarcar-ho, aquestes posicions sempre han estat minoritàries dins l'àmbit polític català. Convé tenir presents un parell de fets remarcables: que la llei de normalització fou aprovada pel Parlament de Catalunya amb 133 vots a favor (CiU, PSC, PSUC, ERC i UCD) i dos en contra (Partido Socialista de Andalucía) - si us pregunteu per què no hi surt el PP és perquè en aquell moment Alianza Popular no tenia representació al Parlament català-; i que el model d'immersió va ser defensat aferrissadament pel PSUC i pel PSC més que no pas per CiU i ERC, ja que el veien com un element clau per garantir la cohesió social de Catalunya. Des d'aquell moment i fins ara el model s'ha desenvolupat amb plena normalitat i s'ha instaurat a les escoles d'arreu de Catalunya sense aixecar reticències destacades. Ara, però, i arran de la sentència del TC sobre l'Estatut, determinats sectors polítics (PP i Ciudadanos) i algunes entitats estretament relacionades amb el nacionalisme espanyol han iniciat una ofensiva per desmantellar un model que des d'un bon principi van rebutjar.

Arribats en aquest punt, però, deixem de banda el debat polític i traslladem-nos al camp de la pedagogia. Al cap i a la fi, estem parlant de l'educació dels alumnes catalans i convé entendre les raons pedagògiques que puguin justificar un règim lingüístic com el que tenim a Catalunya. Hem de tenir present, des d'un bon principi, que els sistemes d'immersió lingüística - sorgits al Quebec - s'inscriuen en l'àmbit del models bilingües d'educació, concretament en el model d'enriquiment de l'educació bilingüe, al contrari del que ens volen fer creure els que s'hi oposen. Així doncs, la instauració d'un model d'immersió pot respondre a tres objectius diferents:

• Aprenentatge de llengües estrangeres en alumnes que volen conèixer-les com un element d'enriquiment cultural.
• Assolir la competència lingüística de l'aprenent en llocs a on es vol ensenyar una llengua que és forta o dominant i que l'alumne no coneix.
• Garantir l'aprenentatge de llengües minoritzades, les quals han estat prohibides o rebutjades pels poders públics i/o que es troben en situació de dificultat per mantenir-se o créixer en el territori a on es parlen.

El cas de Catalunya s'inscriuria en aquest darrer objectiu, el qual cerca en darrera instància assolir, el més aviat i millor possible, la competència lingüística per part dels mateixos parlants o per les persones que ocupen actualment el territori per fer normal l'ús de la llengua en l'espai que li és propi i evitar-ne l'extinció. Es tracta, doncs, de garantir l'aprenentatge primerenc de la llengua minoritzada per part de la població no autòctona o parlant de l'altra llengua, la dominant, per tal de recuperar la llengua minoritzada en l'àmbit territorial que li és propi i mantenir-ne la seva seva funció de referència i de cohesió social. La idea central d'un model d'immersió és, doncs, aconseguir que tots els membres d'una comunitat dominin les dues llengües que hi són presents, resultats que no s'assolirien amb un altre model.

Observades les raons que justifiquen la implantació d'un sistema d'immersió lingüística a Catalunya, convé rebatre tres dels atacs més habituals que rep el sistema des de determinats sectors polítics i intel·lectuals:

• La immersió lingüística en català posa el castellà en perill a Catalunya? Sense cap mena de dubte, no. Les dades així ho demostren. De la població catalana, l'entén el 99,9% (per un 95,3% que entén el català), el parla el 99,8% (per un 77,5% el català) i l'escriu el 99% (per un 60,6% el català). A més a més, el castellà és llengua cooficial a Catalunya i qualsevol ciutadà té el dret de ser atès en aquesta llengua quan es dirigeix a l'Administració Pública (cosa que no es garanteix als catalanoparlants quan es derigeixen, sobretot, a l'Administració de l'Estat). Després d'anys d'immersió lingüística, per tant, s'observa com aquest sistema no ha anat en detriment del bilingüisme, sinó que l'ha garantit mantenint el coneixement del castellà (i incrementant-ne el de català). Ara bé, tot i la immersió hem assolit una societat perfectament bilingüe? Ni molt menys, tal com demostren les dades. Hi ha una part significativa dels catalans que continuen sent no competents en aquesta llengua, als quals se'ls han d'afegir els nouvinguts. 
• La immersió va en detriment de les possibilitats d'aprenentatge dels alumnes que no tenen com a llengua materna el català? No pas. Ja des dels anys 60 diversos estudis han demostrat que l'ensenyament en una llengua diferent de la primera de l'alumne pot donar millors resultats que l'ensenyament tradicional en la primera.
• El sistema actual d'immersió en català és comparable al sistema monolingüe de l'escola a l'època feixista? Ni molt menys, però no només per raons de caire democràtic (el sistema monolingüe en castellà del franquisme no responia a la voluntat popular, i el d'immersió lingüística en català sí), sinó per raons tècniques: el sistema feixista d'escola única en castellà constituïa un sistema de "submersió" (la llengua catalana no hi era present i l'educació en castellà s'havia imposat de forma hostil); el sistema actual català constitueix un sistema d'"immersió" que respon a un model de bilingüisme additiu (incorpora la llengua nova sense perdre la de casa, en tant que es garanteix l'assoliment de les competències bàsiques en castellà). 

En conclusió, el sistema d'immersió lingüística no va en detriment dels drets de ningú, ans al contrari, pretén garantir el dret de tothom a saber i poder-se expressar en la llengua que prefereixi, i a entendre la llengua del seu interlocutor. Qui pretengui, doncs, acabar amb aquest sistema, és que no pretén garantir l'aprenentatge igualitari de les dues llengües majoritàries a Catalunya, sinó que pretén garantir la desaparició paulatina de la llengua minoritzada sota el pes asfixiant de la llengua dominant. S'ha pogut observar amb la situació del català al País Valencià: l'absència d'un sistema d'immersió a la zona de predomini del valencià i l'aposta per un sistema de llibertat d'elecció (que curiosament mai es garanteix per a aquells que volen educar els seus fills en català) està portant el valencià a una situació crítica a nivell social, en tant que el castellà li està prenent espais d'ús a marxes forçades; i aquesta realitat observada no respon pas a un efecte fora de control, sinó que respon a una voluntat política molt determinada. Aquesta mateixa voluntat és la que mou aquells que critiquen el sistema d'immersió a Catalunya. Òbviament, un objectiu com aquest és tan legítim com qualsevol altre, però en tot cas convé no emmascarar-lo en la defensa de la llibertat. La defensa efectiva de les llibertats individuals, en tot cas, passa per la defensa d'un model com el de la immersió que s'ha demostrat d'èxit i que no ha estat creat per assolir una substitució lingüística, sinó ans al contrari, per garantir la igualtat del català i del castellà a la societat catalana.  

Socialistes, ens ho va dir Montesquieu!

L'altre dia, en una conversa distesa sobre la situació política actual, un amic em va oferir una reflexió sorprenent sobre una de les causes que, ell creu, expliquen la fragilitat dels partits socialdemòcrates en l'actualitat: l'expansió de l'Estat del Benestar, em va dir, va permetre que una part important de la classe treballadora incrementés el seu benestar i s'acostés als estàndards de la classe mitjana; un cop assolit el seu objectiu d'ascens social, aquests antics treballadors i treballadores van considerar innecessari seguir lluitant pel projecte polític que els havia permès arribar fins allà, i es van fer permeables al discurs de la dreta com a mecanisme per reforçar la seva nova posició en la piràmide social. Jo, reflexionant sobre les seves paraules, li vaig constatar que m'oferia un argument marxista de crítica a la socialdemocràcia, per conèixer la seva justificació. Ell em va respondre que estava llegint Karl Marx, i que ho trobava de molta actualitat. Deixant de banda altres consideracions, em va cridar l'atenció que unes idees elaborades al segle XIX continuessin sent útils per a l'anàlisi de la realitat socioeconòmica d'un segle i mig més tard. I és que, de vegades, hi ha gent que aconsegueix elaborar enunciats que perduren per sempre, com grans veritats descobertes després d'hores i hores de reflexió i estudi. I això és el que li passa a un dels enunciats pronunciats per Montesquieu, que diu així: "La descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat".

Avui, cap a la una de la tarda, ha saltat la notícia que l'executiva del PSC havia decidit donar suport a la reforma de la Constitució pactada pel PSOE i pel PP, i que no considerava necessària la celebració d'un referèndum per tal de ratificar o rebutjar la proposta del Parlament espanyol. La reforma que ens ocupa, elaborada a corre-cuita mitjançant un pacte entre socialistes i populars, suposa constitucionalitzar el principi del "dèficit zero", dogma establert pel pensament neoliberal segons el qual no pot existir cap tipus de dèficit en els comptes públics. L'argument principal per justificar la introducció d'aquest principi és el de llançar un missatge de tranquil·litat i solvència als mercats, però amb quin esperit es fa la reforma?

Les bases del pacte entre socialistes i populars responen a dues premisses bàsiques: desconfiança en el Sector Públic, en tant que és ineficient per naturalesa (com alguns diuen, tendeix al malbaratament de recursos per se) i això comporta que es generin distorsions sobre el mercat privat que cal limitar, en tant que el mercat privat és eficient per naturalesa; desconfiança -major- en les Comunitats Autònomes, un llast per a les arques públiques espanyoles en tant que són especialment aquestes administracions les que gasten sempre més del que tenen (si no, no s'explica que en els límits al dèficit que es volen aprovar per llei s'exigeixi major proximitat al 0% del PIB a les CAs que a l'Estat).

I què representen aquestes dues premisses bàsiques de la reforma, o més aviat, què implica que el socialisme hi doni suport? Doncs implica una cosa ben senzilla: la decadència dels principis del projecte socialista, i molt especialment dels del projecte dels socialistes catalans. Sí, ras i curt, sense subterfugis ni floritures: la decadència dels nostres principis.

I per què? Doncs ben senzill: pel fons i per les formes de la reforma. Repassant la declaració de principis del PSC trobem tres enunciats fonamentals: democràcia, igualtat i federalisme. Tres principis que em generen tres preguntes:

• Fem honor al nostre principi democràtic negant-nos a consultar la ciutadania sobre una reforma que afectarà directament les seves vides perquè marcarà per sempre més el desenvolupament de les polítiques socials a tot l'Estat? NO. Podem justificar la nostra negativa al·legant la necessitat de generar certesa en els mercats o la naturalesa tècnica de la reforma? Qui pren les decisions, aquí? A on resideix la sobirania? En nom de quins interessos prenem les decisions? Potser pensem que la ciutadania no entendrà perquè fem la reforma, o és que en el fons sabem que la majoria no es doblegarà als interessos d'una casta benestant que lluita per ampliar el seu poder? Reflexionem-hi.
• Fem valer la nostra lluita per la igualtat i per l'Estat del Benestar acceptant un dogma liberal que es fonamenta en la desconfiança cap a les polítiques públiques i la seva capacitat per transformar la realitat que ens envolta? NO. Què farem si els objectius de dèficit no ens permeten millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans, sinó que ens obliguen a reduir-la perquè haurem de retallar les prestacions socials per quadrar els comptes? Els consolarem dient-los que han d'estar contents perquè no tenim dèficit i els mercats confien en nosaltres? Així donarem feina a l'aturat, ajudarem una família necessitada, finançarem un bon sistema educatiu, o aconseguirem mantenir una cobertura sanitària universal i de qualitat? Reflexionem-hi.
• Avalem la nostra creença en el federalisme quan acceptem una reforma que es fonamenta en la desconfiança cap als governs autonòmics, una reforma que respon a l'interès més profund del nacionalisme espanyol centralista? NO. Què és el federalisme sinó un pacte de confiança entre iguals? Com pretenem construir-lo si contribuïm a generar desconfiança sobre una de les parts, les CAs, una desconfiança basada en la mentida i els prejudicis ideològics interessats quan s'ha demostrat que no han estat les principals generadores de dèficit públic, sinó que ho ha estat l'Estat.

Tres principis, tres preguntes i tres respostes negatives. En nom d'una suposada responsabilitat política que no és res més que la materialització de l'exercici del govern com a fi en si mateix i no com a instrument, trepitgem els nostres principis més nuclears oferint en safata una victòria ideològica sense precedents a una dreta envalentida, i deixem en paper mullat allò pel qual hem lluitat durant dos segles. Avui cedim aquí, demà en una reforma dels impostos, demà passat en una reforma del mercat laboral. Sempre en nom de la responsabilitat, granet a granet, gota a gota, anem buidant el nostre projecte de contingut i anem desfigurant els principis sobre els quals el vam bastir, afectant l'esdevenir de milers i milers de persones amb cada decisió que prenem. I sense principis ja no hi ha idees, no hi ha propostes, no hi ha projecte, no hi ha futur, ja no saps d'on véns ni cap a on vols anar. Recordem-ho, socialistes, que la descomposició de tot projecte comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat.

El moviment del 15-M. Tan a prop, però tan lluny

Des de fa gairebé dues setmanes, al nostre país i a la resta de l'Estat ha començat un moviment ciutadà que sota el nom de "Democràcia real ja!" reclama un canvi en el sistema polític, econòmic i social que impera en el nostre món. La guspira que ha encès aquest moviment té les seves arrels en les greus conseqüències socials que està tenint la crisi econòmica actual sobre les classes treballadores i mitjanes, sobretot si tenim en compte que l'elit que ens ha conduït en aquesta situació està sortint indemne de la conjuntura que ha provocat.
Des de ja fa uns dies, el moviment del 15-M ha aprovat un manifest en el qual es recullen les seves principals reivindicacions. Seguint el desenvolupament d'aquesta iniciativa, m'han anat sorgint tot un seguit de reflexions al seu voltant que em proposo de compartir amb vosaltres, per contribuir d'aquesta manera a la reflexió col·lectiva a la qual ens encoratgen les persones que encapçalen les manifestacions al nostre país.

Haig de dir, per començar, que comparteixo les reflexions de fons del moviment del 15-M. "Les prioritats de qualsevol societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones." Qui no pot compartir una reivindicació com aquesta? Potser només aquells que es beneficien actualment del sistema global capitalista, que en són ben pocs. Des de fa dècades les nostres societats es podreixen mica en mica amb l'avanç imparable de l'individualisme i del creixement de les desigualtats socials, no només entre països rics i pobres, sinó també dins dels països desenvolupats entre classes treballadores i mitjanes, per una banda, i classes benestants per una altra. Cada cop la distància entre elles és més gran, la pobresa relativa augmenta a casa nostra, i la generació que ara tenim entre 20 i 30 anys ens preparem per ser la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares. El món ja no avança, sembla que camini cap enrere com els crancs; o potser és que el món retrocedeix per a una majoria, mentre que continua avançant, i cada cop més de pressa, per a una minoria selecta.
Nou segle, nova fe. Fins i tot Déu, Jesús i l'Esperit Sant han perdut la feina (i mireu que sóc ateu). Passen a engreixar les llistes de l'atur, desplaçats pels nous amos del món. Desenganyem-nos, perquè el món d'avui no és pas secular; l'antiga religió desapareix per deixar-ne pas a una de nova: el neoliberalisme. Ara Déu és el Mercat, Adam Smith el profeta, l'Esperit Sant la mà invisible, i la Bíblia La riquesa de les nacions. Les persones que acampen a Barcelona i d'altres ciutats del món sembla que han decidit de manifestar-se contra aquesta situació i el nou dogma. Afirmen, i amb molta raó que "La voluntat i el fi del sistema és l'acumulació de diners, fent-la prevaler per sobre de l'eficàcia i el benestar de la societat. Balafiant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços". Acaben dient que "Hem posat els diners per sobre de l'ésser humà i hem de posar-los al nostre servei".
Com ja he dit al principi, totes aquestes són reflexions que comparteixo, perquè el meu objectiu, la meva meta, com la de moltes altres persones que creiem en la igualtat, la justícia social i la redistribució de la riquesa, és la mateixa que la de la gent que es manifesta a les ciutats de Catalunya i d'altres parts del món: aconseguir un món més just, igualitari i sostenible (en un sentit ampli del terme).

Ara bé, malgrat aquestes coincidències d'objectius, algunes reflexions i, sobretot, la forma, fan que em senti alhora allunyat del moviment. Sentiments, doncs, contradictoris.

Per a una persona com jo que, compartint els mateixos objectius que els dels que es manifesten, va decidir implicar-se en una formació política per canviar un sistema que no m'agrada, em resulta inassumible la crítica de fons als polítics com a persones que, en la seva major part, tenen l'objectiu d'"enriquir-se i créixer a costa nostra". Que em resulti inassumible no significa que no em fastiguegi veure com algunes persones s'aprofiten de la confiança que els atorguen els seus ciutadans per afavorir els seus interessos propis o dels poderosos, però precisament perquè estic ficat en política haig de rebutjar una generalització com la que fa una part de la gent que dóna suport al moviment del 15-M. He tingut l'oportunitat de conèixer, al llarg d'uns quants anys, moltes persones que cada dia fan mans i mànigues per aconseguir millorar els seus barris, les seves ciutats i el seu país, i algunes d'elles ho fan sense cobrar, senzillament per altruisme. I quan penso en elles em sembla inadequat que se les classifiqui, que se'ns classifiqui, en un gran sac de persones corruptes, a qui no se'ns reconeix cap altra vocació que la d'acumular riquesa a costa dels demés. La major part de persones que "fem política" hi estem per vocació de servei públic i amb esperit transformador, i reivindico aquest esperit davant d'aquella gent que ens etiqueta amb to despectiu com a "classe política". Els polítics neixen en famílies com les dels demés, van a l'escola com la resta de gent, tenen amics com la resta de gent, treballen com la resta de gent, però amb la diferència que alguns d'ells, molts d'ells, decideixen dedicar la seva vida i els seus esforços no només a progressar ells, sinó també la resta dels seus conciutadans. La política, tan sovint menystinguda i rebutjada, és el pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, perquè l'absència de política només porta a una conseqüència: l'absència de debat i el monopoli del poder per part d'una minoria.

Per altra banda, vull ressaltar alguna reflexió al voltant de la demanda de canvis a la llei electoral. Les reivindicacions fonamentals que he pogut anar sentint consisteixen a crear un sistema més proporcional, acabar amb el bipartidisme i fer llistes electorals obertes. En aquest sentit, i com a politòleg, comparteixo l'afirmació que el sistema electoral estatal fomenta el bipartidisme, i és una realitat que ens convindria canviar. Ara bé, sovint he vist com es relaciona, pràcticament de forma causal, major proporcionalitat amb menor bipartidisme. Això és cert fins a cert punt, perquè si bé un sistema proporcional dóna més oportunitats de representació a les forces polítiques minoritàries i per tant més capacitat d'influència, això no implica necessàriament que deixin d'existir dos partits que aglutinin la major part del vot. Es tracta d'una dinàmica que no només té a veure amb el sistema electoral, sinó també amb qüestions d'identificació, bagatge i cultura política. I pel que fa a les llistes obertes, tot i que no comparteixo la reivindicació, cal tenir en compte que poden generar efectes perversos si no es controla adequadament el finançament de les campanyes electorals. Un sistema de llistes obertes amb finançament privat acabarà afavorint aquells que més diners aconsegueixin de recaptar i, per tant, més es puguin donar a conèixer, la qual cosa sempre afavorirà els candidats més propers als interessos de les classes benestants, ja que no s'estarà garantint una competència igualitària entre els candidats pel que fa a recursos humans, materials i de propaganda.

Finalment, també vull posar sobre la taula els profunds dubtes que em generen la continuïtat del moviment del 15-M i de les seves reivindicacions. Si no confien en allò que alguns anomenen la "classe política", però alhora no es volen constituir en moviment polític perquè llavors passarien a formar part del "sistema", em pregunto a través de quins mitjans volen aconseguir els seus objectius programàtics, perquè està clar que en el sistema democràtic en què ens trobem només els polítics podrien dur a terme allò que demanda el moviment. I, per altra banda, i tal com va expressar el mateix Stéphane Hessel, el moviment no pot renunciar per gaire més de temps a disposar d'una certa estructura jeràrquica que permeti escollir uns interlocutors vàlids amb la resta d'agents polítics i socials; l'assemblearisme pot ser vàlid per estructurar un petit grup de persones, però converteix en inviable, al meu parer, l'articulació d'un moviment a escala major. Tard o d'hora s'hauran d'escollir uns representants.

I fins aquí arriben les meves reflexions. Espero poder-les compartir amb tots vosaltres i poder, així, enriquir-nos tots amb el debat sa. Només em queda dir que tant de bo el moviment de "Democràcia real ja!" pugui trobar en el futur la continuïtat que tots necessitem que tingui, i que siguin valents no només en la reacció cap a una situació que no agrada, sinó també en la necessària acció política que cal entomar per canviar les coses. Si es mostren receptius, descobriran que entre moltes de les persones que militem en els partits polítics trobaran aliats, i no pas enemics, de la seva causa. Ara, i sempre, política.

Europa: el futur que no podem perdre

"In varietate concordia": unió en la diversitat. Aquest és el lema de la UE. Tota la potència i la complexitat d'un projecte inaudit en la història de la humanitat resumit en un senzill enunciat de tres paraules, un lema singular en un món bastit sota la guerra i la violència, un bri de llum en una història plena de foscor, el clamor d'una esperança de milions de persones de construir un món millor per a les generacions futures, allunyat de l'odi a tot el que és diferent, cercant la força en allò que ens uneix i deixant enrere allò que ens separa. L'idea d'Europa no és només un projecte polític o econòmic, és la derrota de la pulsió animal que ens corroeix per dintre, que ens empeny a tancar-nos darrere d'una barrera traçada en el mapa o aixecada amb pedra, que ens convida a destruir l'adversari per prendre possessió d'allò que li pertany, que ens impulsa a eliminar aquell que amenaça la nostra hegemonia o la qüestiona; tot per fer-nos sentir segurs en un món que som incapaços de controlar, per assolir el domini sobre l'única cosa que podem dominar, els altres. L'idea d'Europa és veure-hi més enllà, veure més enllà d'aquest vel d'ignorància; Europa és la voluntat d'ajuntar esforços, la voluntat de creure en la cerca d'allò que ens uneix com a persones i que és el nostre anhel d'igualtat i justícia, la voluntat de veure en el matís la riquesa que ens permet copsar la complexitat del món... Europa és l'esfondrament de les barreres que ens separen, el descobriment que plegats podem fer front a tots els reptes que el futur ens ofereix perquè ens sabem acompanyats i recolzats pels altres. Aquest era i continua sent l'esperit sobre el qual es van aixecar els fonaments de la UE, ara fa ja més de 60 anys. I aquest és l'esperit que hem de reivindicar en aquests temps de crisi, quan sembla que haguem perdut qualsevol esperança en el futur, quan alguns volen que ens resignem a acceptar allò que es diu "inevitable", i que és la renúncia a lluitar per un món millor.

No deixa de sorprendre que, com ara fa 80 anys i després del crac del 29, els països europeus es vegin atrapats per un nou auge del nacionalisme més vuitcentista, intentant desesperats escombrar cap a casa per recollir les engrunes que queden dels estralls socials que causa la crisi econòmica. Com els veïns d'un edifici que amenaça d'esfondrar-se, els Estats membres decideixen donar-se a la fuga i abandonar el vaixell; renuncien a fer obres estructurals perquè diuen que es massa complicat i que no es posarien d'acord, que és massa car, mentre l'hipòcrita del del principal, que és el propietari de la finca, els escridassa pel balcó mentre també fa les maletes. Embogits per la febre de la inevitabilitat, prefereixen anar-se a viure al carrer. Abans d'abandonar, però, contemplen l'edifici que una vegada amb tant d'orgull van admirar i que tants d'esforços els va costar d'aixecar, i es discuteixen a peu de carrer per culpar-se els uns als altres. Quina inutilitat, pensen els veïns de l'edifici del costat mentre els veuen per la finestra: tots en tenen la culpa. Mentrestant, des de la cantonada de més enllà, un home amb gavardina contempla l'escena, i esbossa un somriure maliciós. Ell és el propietari de gairebé tots els edificis del carrer, i per fi es podrà treure de sobre aquella comunitat que tant s'ha oposat als seus plans d'expansió. Aviat els comprarà la finca, l'enderrocarà i construirà l'edifici que vulgui, que evidentment ell controlarà.
Vet aquí la faula de l'escala de veïns, vet aquí la faula d'Europa. Aquesta és una caricatura del que podria passar amb la UE si els Estats membres continuen atrapats per la febre de la política de trinxera, si continuen sense intentar teixir i reforçar les aliances, si continuen esporuguits per l'idea de perdre poder en benefici del conjunt, malgrat que saben que aquesta és l'única sortida que els queda si volen sobreviure en el món del segle XXI.

Els veïns decidiran tornar als seus pisos i fer l'esforç de reparar l'edifici per continuar-hi vivint? O finalment optaran per provar de viure-hi fora? El final d'aquesta faula marcarà el seu futur, el nostre futur, però hem de tenir la confiança que finalment l'opció més apropiada i correcta s'acabi imposant pel seu propi pes. Si hi ha alguna cosa que tothom sap és que, per més malament que estigui l'edifici, a fora hi fa massa fred.