Fa gairebé 40 anys el posterior Premi Nobel d'Economia, el Dr. James Tobin, va proposar la creació d'un impost global que gravés les transaccions financeres internacionals, una original idea que amb el pas del temps acabaria rebent el nom de taxa Tobin. La seva concepció va coincidir amb la desaparició dels controls sobre els moviments del capital impulsada pel president nord-americà, Richard Nixon, fet que marca l'inici del regant de quatre dècades de les tesis neoliberals i que, en certa manera, posa les bases de la crisi econòmica actual.
Des de la seva aparició, la taxa Tobin ha estat motiu de discussió als cercles dels partits de tot l'espectre polític, però el debat mai ha acabat de calar entre la societat, segurament perquè les classes benestants que controlen els mitjans de comunicació estan poc interessades a fomentar un debat que de forma directa o indirecta podria afectar les seves possibilitats d'obtenir guanys milionaris als mercats financers. És per això que des d'aquest bloc volem fer la nostra petita aportació al coneixement d'aquesta possibilitat per regular de nou els mercats financers, amb un llenguatge planer i entenedor per a tothom.
Fonamentalment, la taxa Tobin consisteix a gravar les operacions de canvi entre monedes per tal de desincentivar les operacions especulatives a curt termini, les quals mouen cada dia bilions d'€ (el PIB espanyol del 2009 va ser d'1 bilió i escaig d'€). Aquestes operacions poden semblar enginys sofisticats dels mercats financers, però són fàcils d'entendre si ens centrem en un exemple: el cas de George Soros i la lliura esterlina. L'any 1992 George Soros va demanar un préstec milionari de lliures i va canviar-les per marcs alemanys. En aquell moment, una lliura es canviava a 2'95 marcs alemanys. Així doncs, per cada 100 lliures de préstec Soros va obtenir 295 marcs. Però Soros sabia que el canvi lliura-marc era fictici, i que en breu temps Anglaterra anava a abandonar el sistema europeu de canvi (encara no existia l'€), cosa que es va produir pels volts de setembre. En aquell moment la lliura va perdre valor davant del marc i es va acabar canviant a 0'20 marcs alemanys. Llavors George Soros va decidir tornar a canviar els marcs que tenia per lliures, i per cada 295 marcs alemanys va obtenir 1475 lliures (abans n'hauria obtingut 100), cosa que li reportava uns guanys de 1375 lliures, un cop descomptat el préstec de 100 lliures per cada 295 marcs. La suma total de beneficis per a Soros fou d'uns 700 milions d'€, mentre que el Banc d'Anglaterra va tenir unes pèrdues de 3'5 bilions d'€. Tota aquesta operació va tenir un cost zero per a Soros, ja que les operacions de canvi de moneda no estaven gravades als mercats financers internacionals.
La taxa Tobin, com dèiem, estaria dirigida a desincentivar aquests moviments especulatius. En aquest sentit, la proposta és aplicar una taxa d'entre l'1% i el 0'1% sobre cada operació de canvi de moneda. Aquesta quantitat hauria de ser suficient per treure molta rendibilitat a unes activitats d'especulació que per produir-se necessiten d'un moviment de canvi d'anada i tornada (a l'exemple, lliura -> marc, marc -> lliura), fet que provocaria que s'hagués de pagar la taxa dos cops, un per cada moviment. Així doncs, s'afectaria els beneficis que produeixen aquestes operacions a curt termini, al mateix temps que pràcticament no s'afectaria les inversions, que són a més llarg termini i que només es veurien afectades per la taxa a l'inici i al final del procés.
Sens dubte, l'existència d'una eina internacional d'aquesta naturalesa tindria substancials avantatges. En primer lloc, que les polítiques monetàries nacionals recuperessin part de l'autonomia que avui dia han perdut davant dels mercats financers; és a dir, les polítiques monetàries podrien estar al servei de les economies que les sustenten i no estarien tan subjectes als estira-i-arronses dels especuladors financers, els quals formen part de les classes benestants.
En segon lloc, gaudiria d'una estabilitat sense precedents, ja que estaríem davant d'un impost uniforme a escala mundial, cosa que evitaria que es rebaixés en alguns Estats degut a la competència fiscal per atreure inversions.
Finalment, la tributació de les operacions de canvi tindria un doble efecte positiu sobre l'economia, i és que al mateix temps que es frenaria la mobilitat dels capitals i es reduiria l'inestabilitat monetària, també es crearia un mecanisme de finançament que podria tenir aplicacions socials a escala planetària. Hem de pensar que a la primera dècada del s.XXI es va calcular que amb una taxa que gravés el 0'1% de cada operació de canvi de moneda hom podria arribar a recaptar més de 500.000 milions d'€. Amb un 10% d'aquesta xifra es podria proporcionar atenció sanitària a tots els habitants del planeta, suprimir les formes greus de malnutrició i proveir d'aigua potable a tothom; i amb un 3% s'aconseguiria reduir a la meitat la taxa d'analfabetisme present a la població adulta, alhora que es podria universalitzar l'ensenyament primari.
Entre els inconvenients, sempre esgrimits des dels sectors liberals, es solen remarcar, en primer lloc, les bondats de l'actual sistema de canvis "flotants" de les monedes (és a dir, canvis variables). Segons els economistes, aquest sistema de canvi es recolza en tota una sèrie de mecanismes de mercat que deriven de les eleccions racionals dels inversors en base a determinats paràmetres econòmics com ara la inflació o el deute públic; per tant, aquest sistema no es pot veure alterat per interferències del sector públic, que redueixen l'eficiència de l'economia. La realitat, però, ens demostra que els inversors solen prendre les seves decisions en base a d'altres criteris, no tan racionals com sí gremials i de classe social.
En segon lloc, hom argumenta que la taxa Tobin és completament irrealitzable perquè seria esquivada, i que per tant no cal fer l'esforç d'establir un impost que molts intentarien evadir. La lògica d'aquest argument és certament curiosa: com l'impost intentaria ser evadit, hem de renunciar-hi. El raonament és molt similar al que s'utilitza per justificar la desaparició de l'impost de successions i d'altres impostos directes, que són els que més afecten les classes benestants.
A mode de conclusió, podem establir que un impost similar a la taxa Tobin revolucionaria els mercats financers actuals i ajudaria, encara que només fos una mica, a democratitzar el salvatge mercat de les finances internacionals que a tants pocs ha beneficiat i a tanta gent ha perjudicat. Hem de ser conscients que avui dia les classes benestants tenen el poder per perjudicar i danyar l'economia d'un Estat sempre que aquest intenti perjudicar els seus interessos, i és necessari que avancem per desposseir aquesta classe social d'una prerrogativa que mai hauria hagut de recuperar i que li permet d'imposar el seu criteri econòmic als països per sobre de l'elecció democràtica dels ciutadans; a mode d'exemple, el cas dels recents atacs especulatius contra Grècia i Espanya està directament relacionat amb la voluntat de la UE de regular els fons financers d'alt risc, amb eines com ara la taxa Tobin. Esperem, doncs, que en el futur les classes mitjanes i treballadores puguin recuperar el control de l'economia i posin fi al regnat del neoliberalisme, que perjudica fonamentalment aquelles classes mitjanes que amb tant d'entusiasme van abraçar aquesta ideologia.
Des de la seva aparició, la taxa Tobin ha estat motiu de discussió als cercles dels partits de tot l'espectre polític, però el debat mai ha acabat de calar entre la societat, segurament perquè les classes benestants que controlen els mitjans de comunicació estan poc interessades a fomentar un debat que de forma directa o indirecta podria afectar les seves possibilitats d'obtenir guanys milionaris als mercats financers. És per això que des d'aquest bloc volem fer la nostra petita aportació al coneixement d'aquesta possibilitat per regular de nou els mercats financers, amb un llenguatge planer i entenedor per a tothom.
Fonamentalment, la taxa Tobin consisteix a gravar les operacions de canvi entre monedes per tal de desincentivar les operacions especulatives a curt termini, les quals mouen cada dia bilions d'€ (el PIB espanyol del 2009 va ser d'1 bilió i escaig d'€). Aquestes operacions poden semblar enginys sofisticats dels mercats financers, però són fàcils d'entendre si ens centrem en un exemple: el cas de George Soros i la lliura esterlina. L'any 1992 George Soros va demanar un préstec milionari de lliures i va canviar-les per marcs alemanys. En aquell moment, una lliura es canviava a 2'95 marcs alemanys. Així doncs, per cada 100 lliures de préstec Soros va obtenir 295 marcs. Però Soros sabia que el canvi lliura-marc era fictici, i que en breu temps Anglaterra anava a abandonar el sistema europeu de canvi (encara no existia l'€), cosa que es va produir pels volts de setembre. En aquell moment la lliura va perdre valor davant del marc i es va acabar canviant a 0'20 marcs alemanys. Llavors George Soros va decidir tornar a canviar els marcs que tenia per lliures, i per cada 295 marcs alemanys va obtenir 1475 lliures (abans n'hauria obtingut 100), cosa que li reportava uns guanys de 1375 lliures, un cop descomptat el préstec de 100 lliures per cada 295 marcs. La suma total de beneficis per a Soros fou d'uns 700 milions d'€, mentre que el Banc d'Anglaterra va tenir unes pèrdues de 3'5 bilions d'€. Tota aquesta operació va tenir un cost zero per a Soros, ja que les operacions de canvi de moneda no estaven gravades als mercats financers internacionals.
La taxa Tobin, com dèiem, estaria dirigida a desincentivar aquests moviments especulatius. En aquest sentit, la proposta és aplicar una taxa d'entre l'1% i el 0'1% sobre cada operació de canvi de moneda. Aquesta quantitat hauria de ser suficient per treure molta rendibilitat a unes activitats d'especulació que per produir-se necessiten d'un moviment de canvi d'anada i tornada (a l'exemple, lliura -> marc, marc -> lliura), fet que provocaria que s'hagués de pagar la taxa dos cops, un per cada moviment. Així doncs, s'afectaria els beneficis que produeixen aquestes operacions a curt termini, al mateix temps que pràcticament no s'afectaria les inversions, que són a més llarg termini i que només es veurien afectades per la taxa a l'inici i al final del procés.
Sens dubte, l'existència d'una eina internacional d'aquesta naturalesa tindria substancials avantatges. En primer lloc, que les polítiques monetàries nacionals recuperessin part de l'autonomia que avui dia han perdut davant dels mercats financers; és a dir, les polítiques monetàries podrien estar al servei de les economies que les sustenten i no estarien tan subjectes als estira-i-arronses dels especuladors financers, els quals formen part de les classes benestants.
En segon lloc, gaudiria d'una estabilitat sense precedents, ja que estaríem davant d'un impost uniforme a escala mundial, cosa que evitaria que es rebaixés en alguns Estats degut a la competència fiscal per atreure inversions.
Finalment, la tributació de les operacions de canvi tindria un doble efecte positiu sobre l'economia, i és que al mateix temps que es frenaria la mobilitat dels capitals i es reduiria l'inestabilitat monetària, també es crearia un mecanisme de finançament que podria tenir aplicacions socials a escala planetària. Hem de pensar que a la primera dècada del s.XXI es va calcular que amb una taxa que gravés el 0'1% de cada operació de canvi de moneda hom podria arribar a recaptar més de 500.000 milions d'€. Amb un 10% d'aquesta xifra es podria proporcionar atenció sanitària a tots els habitants del planeta, suprimir les formes greus de malnutrició i proveir d'aigua potable a tothom; i amb un 3% s'aconseguiria reduir a la meitat la taxa d'analfabetisme present a la població adulta, alhora que es podria universalitzar l'ensenyament primari.
Entre els inconvenients, sempre esgrimits des dels sectors liberals, es solen remarcar, en primer lloc, les bondats de l'actual sistema de canvis "flotants" de les monedes (és a dir, canvis variables). Segons els economistes, aquest sistema de canvi es recolza en tota una sèrie de mecanismes de mercat que deriven de les eleccions racionals dels inversors en base a determinats paràmetres econòmics com ara la inflació o el deute públic; per tant, aquest sistema no es pot veure alterat per interferències del sector públic, que redueixen l'eficiència de l'economia. La realitat, però, ens demostra que els inversors solen prendre les seves decisions en base a d'altres criteris, no tan racionals com sí gremials i de classe social.
En segon lloc, hom argumenta que la taxa Tobin és completament irrealitzable perquè seria esquivada, i que per tant no cal fer l'esforç d'establir un impost que molts intentarien evadir. La lògica d'aquest argument és certament curiosa: com l'impost intentaria ser evadit, hem de renunciar-hi. El raonament és molt similar al que s'utilitza per justificar la desaparició de l'impost de successions i d'altres impostos directes, que són els que més afecten les classes benestants.
A mode de conclusió, podem establir que un impost similar a la taxa Tobin revolucionaria els mercats financers actuals i ajudaria, encara que només fos una mica, a democratitzar el salvatge mercat de les finances internacionals que a tants pocs ha beneficiat i a tanta gent ha perjudicat. Hem de ser conscients que avui dia les classes benestants tenen el poder per perjudicar i danyar l'economia d'un Estat sempre que aquest intenti perjudicar els seus interessos, i és necessari que avancem per desposseir aquesta classe social d'una prerrogativa que mai hauria hagut de recuperar i que li permet d'imposar el seu criteri econòmic als països per sobre de l'elecció democràtica dels ciutadans; a mode d'exemple, el cas dels recents atacs especulatius contra Grècia i Espanya està directament relacionat amb la voluntat de la UE de regular els fons financers d'alt risc, amb eines com ara la taxa Tobin. Esperem, doncs, que en el futur les classes mitjanes i treballadores puguin recuperar el control de l'economia i posin fi al regnat del neoliberalisme, que perjudica fonamentalment aquelles classes mitjanes que amb tant d'entusiasme van abraçar aquesta ideologia.
