L'altre dia, en una conversa distesa sobre la situació política actual, un amic em va oferir una reflexió sorprenent sobre una de les causes que, ell creu, expliquen la fragilitat dels partits socialdemòcrates en l'actualitat: l'expansió de l'Estat del Benestar, em va dir, va permetre que una part important de la classe treballadora incrementés el seu benestar i s'acostés als estàndards de la classe mitjana; un cop assolit el seu objectiu d'ascens social, aquests antics treballadors i treballadores van considerar innecessari seguir lluitant pel projecte polític que els havia permès arribar fins allà, i es van fer permeables al discurs de la dreta com a mecanisme per reforçar la seva nova posició en la piràmide social. Jo, reflexionant sobre les seves paraules, li vaig constatar que m'oferia un argument marxista de crítica a la socialdemocràcia, per conèixer la seva justificació. Ell em va respondre que estava llegint Karl Marx, i que ho trobava de molta actualitat. Deixant de banda altres consideracions, em va cridar l'atenció que unes idees elaborades al segle XIX continuessin sent útils per a l'anàlisi de la realitat socioeconòmica d'un segle i mig més tard. I és que, de vegades, hi ha gent que aconsegueix elaborar enunciats que perduren per sempre, com grans veritats descobertes després d'hores i hores de reflexió i estudi. I això és el que li passa a un dels enunciats pronunciats per Montesquieu, que diu així: "La descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat".
Avui, cap a la una de la tarda, ha saltat la notícia que l'executiva del PSC havia decidit donar suport a la reforma de la Constitució pactada pel PSOE i pel PP, i que no considerava necessària la celebració d'un referèndum per tal de ratificar o rebutjar la proposta del Parlament espanyol. La reforma que ens ocupa, elaborada a corre-cuita mitjançant un pacte entre socialistes i populars, suposa constitucionalitzar el principi del "dèficit zero", dogma establert pel pensament neoliberal segons el qual no pot existir cap tipus de dèficit en els comptes públics. L'argument principal per justificar la introducció d'aquest principi és el de llançar un missatge de tranquil·litat i solvència als mercats, però amb quin esperit es fa la reforma?
Les bases del pacte entre socialistes i populars responen a dues premisses bàsiques: desconfiança en el Sector Públic, en tant que és ineficient per naturalesa (com alguns diuen, tendeix al malbaratament de recursos per se) i això comporta que es generin distorsions sobre el mercat privat que cal limitar, en tant que el mercat privat és eficient per naturalesa; desconfiança -major- en les Comunitats Autònomes, un llast per a les arques públiques espanyoles en tant que són especialment aquestes administracions les que gasten sempre més del que tenen (si no, no s'explica que en els límits al dèficit que es volen aprovar per llei s'exigeixi major proximitat al 0% del PIB a les CAs que a l'Estat).
I què representen aquestes dues premisses bàsiques de la reforma, o més aviat, què implica que el socialisme hi doni suport? Doncs implica una cosa ben senzilla: la decadència dels principis del projecte socialista, i molt especialment dels del projecte dels socialistes catalans. Sí, ras i curt, sense subterfugis ni floritures: la decadència dels nostres principis.
I per què? Doncs ben senzill: pel fons i per les formes de la reforma. Repassant la declaració de principis del PSC trobem tres enunciats fonamentals: democràcia, igualtat i federalisme. Tres principis que em generen tres preguntes:
- Fem honor al nostre principi democràtic negant-nos a consultar la ciutadania sobre una reforma que afectarà directament les seves vides perquè marcarà per sempre més el desenvolupament de les polítiques socials a tot l'Estat? NO. Podem justificar la nostra negativa al·legant la necessitat de generar certesa en els mercats o la naturalesa tècnica de la reforma? Qui pren les decisions, aquí? A on resideix la sobirania? En nom de quins interessos prenem les decisions? Potser pensem que la ciutadania no entendrà perquè fem la reforma, o és que en el fons sabem que la majoria no es doblegarà als interessos d'una casta benestant que lluita per ampliar el seu poder? Reflexionem-hi.
- Fem valer la nostra lluita per la igualtat i per l'Estat del Benestar acceptant un dogma liberal que es fonamenta en la desconfiança cap a les polítiques públiques i la seva capacitat per transformar la realitat que ens envolta? NO. Què farem si els objectius de dèficit no ens permeten millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans, sinó que ens obliguen a reduir-la perquè haurem de retallar les prestacions socials per quadrar els comptes? Els consolarem dient-los que han d'estar contents perquè no tenim dèficit i els mercats confien en nosaltres? Així donarem feina a l'aturat, ajudarem una família necessitada, finançarem un bon sistema educatiu, o aconseguirem mantenir una cobertura sanitària universal i de qualitat? Reflexionem-hi.
- Avalem la nostra creença en el federalisme quan acceptem una reforma que es fonamenta en la desconfiança cap als governs autonòmics, una reforma que respon a l'interès més profund del nacionalisme espanyol centralista? NO. Què és el federalisme sinó un pacte de confiança entre iguals? Com pretenem construir-lo si contribuïm a generar desconfiança sobre una de les parts, les CAs, una desconfiança basada en la mentida i els prejudicis ideològics interessats quan s'ha demostrat que no han estat les principals generadores de dèficit públic, sinó que ho ha estat l'Estat.
Tres principis, tres preguntes i tres respostes negatives. En nom d'una suposada responsabilitat política que no és res més que la materialització de l'exercici del govern com a fi en si mateix i no com a instrument, trepitgem els nostres principis més nuclears oferint en safata una victòria ideològica sense precedents a una dreta envalentida, i deixem en paper mullat allò pel qual hem lluitat durant dos segles. Avui cedim aquí, demà en una reforma dels impostos, demà passat en una reforma del mercat laboral. Sempre en nom de la responsabilitat, granet a granet, gota a gota, anem buidant el nostre projecte de contingut i anem desfigurant els principis sobre els quals el vam bastir, afectant l'esdevenir de milers i milers de persones amb cada decisió que prenem. I sense principis ja no hi ha idees, no hi ha propostes, no hi ha projecte, no hi ha futur, ja no saps d'on véns ni cap a on vols anar. Recordem-ho, socialistes, que la descomposició de tot projecte comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat.
