Vaig arribar al PSC durant l'etapa d'apogeu dels lideratges de Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero, atret pel seu discurs renovador, per la seva aposta decidida per polítiques de progrés i per la seva voluntat de fer avançar l'autogovern de Catalunya. Llavors el PSC era una casa gran a on diferents sensibilitats nacionals trobàvem aixopluc sota el paraigua d'un projecte nacional de progrés, basta en la voluntat compartida de fer avançar Catalunya a nivell social en el marc d'una Espanya federal; us sona, oi? En aquell temps tot semblava possible.
Des que tinc consciència política sempre m'he considerat d'esquerres i catalanista. Per a mi cap d'aquestes dues coses és més important que l'altra, perquè sempre he entès que van lligades (més progrés social significa més progrés nacional, i més progrés nacional més de social). Cap d'elles, per tant, pot passar al davant de l'altra, perquè una no és res sense l'altra.
Pel vessant de l'esquerra, la meva ideologia sempre s'ha basat en una ferma creença en l'economia mixta com a millor model per fer prosperar la societat, reunint sota una mateixa bandera el millor de dos mons antagònics; el liberalisme i la seva llei de la selva em queden a anys llum, però tampoc no em sento atret en excés per les idees del comunisme, tot i que comparteixo el relat marxista de la lluita de classes que la història no ha fet més que demostrar.
Pel que fa al catalanisme, sempre he cregut en la nostra voluntat de ser, ni millors ni pitjors que ningú, senzillament diferents, específics, nació. Per tant, he defensat l'assoliment progressiu de majors quotes d'autogovern per al nostre país. Fins a quin límit? Això és una cosa que fins fa poc no m'havia plantejat, però sempre he flirtejat amb l'idea del federalisme (allò d'una unió d'iguals en la diversitat). En quin marc? Tampoc no és una cosa que m'hagués plantejat fins fa poc, però ja que ens trobem a l'Estat espanyol, pensava que perquè no intentar-ho a on ja som.
Tot això em va portar al PSC, i tot això me n'ha separat. El primer símptoma del desencís apareix el dia 12 de maig de 2010, quan Zapatero decideix fer un gir copernicà en la seva política econòmica i, seguint les recomanacions de la Troika, desplegar tot un reguitzell d'iniciatives perfectament equiparables al programa econòmic de partits neoliberals com el PP o CiU. Allò cava una primera fossa entre el partit i jo. No és un canvi de política econòmica, és una traïció a tots els principis sobre els quals s'ha bastit la socialdemocràcia des de principis del segle XX. Però el pitjor de tot és que el partit ho fa per convicció de molts dels seus dirigents, amarats com estan d'ideologies com ara la 3a via o el liberalisme social. El partit, havent guanyat les eleccions i sense necessitat de pactar amb cap partit de dretes, s'abraça als dictats d'una Europa dominada per l'escola de Chicago. No és res de passatger, és quelcom d'estructural.
La segona garrotada arriba el 27 de juny del mateix any, quan es coneix la decisió del TC sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006. La reacció del partit a una sentència que tira per terra l'esperit federalitzant del projecte català em desconcerta: "aquí no ha passat res" és la versió oficial que dóna el partit. "No passa res" a una decisió d'un TC que era (i és) qualsevol cosa menys un àrbitre neutral, un tribunal que semblava una espècie de vodevil maquiavèlic, amb membres morts i recusats, i "progressistes" que semblaven més conservadors que Tomás de Torquemada. "No passa res" a una decisió que va ignorar i manllevar una cosa que hauria de ser sagrada en un règim democràtic: la voluntat dels ciutadans, en aquest cas de Catalunya. Els catalans, poble de seny i rauxa segons Vicenç Vives, havíem fet honor al nostre pactisme seguint escrupulosament la legalitat; i així ens ho pagaren. Aquella decisió no només deixava en paper mullat l'Estatut de 2006, sinó que emetia un clar missatge per a navegants: la voluntat (federal) dels catalans no té cabuda en un marc institucional construït al voltant d'una Constitució petrificada en el temps, més apta per a teòlegs i fanàtics que no pas per a juristes i polítics pragmàtics.
Aquests dos fets marquen l'inici del meu allunyament del PSC, que es reforça posteriorment amb diversos fets, entre ells: el suport que aquest partit dóna a la reforma exprés de la Constitució de 2011 per instaurar a la Bíblia (perdó, Constitució) el nou dogma del dèficit zero; la seva negativa a donar suport al reclam del concert econòmic malgrat la constatació fefaent que el sistema de finançament de règim comú significa un llast per al benestar dels catalans; el seu suport més o menys implícit al projecte d'Eurovegas; o el seu alineament amb PP i C's (l'espanyolisme més ranci i caspós) per rebutjar la declaració de sobirania que el Parlament de Catalunya aprova al gener d'enguany. Aquesta darrera decisió és el senyal que em fa decidir a plegar veles; les incoherències entre el que penso i el que pensa l'organització a on milito són ja insalvables.
Constato que em trobo en un partit que després d'haver traït amb la seva política econòmica les bases que el sustentàvem (classes mitjanes i treballadores), s'autoesmena amb el vot en contra de la sobirania de Catalunya, ignorant que el federalisme no és si no sobirania compartida, entre l'Estat i les entitats que el conformen, totes elles sobiranes per naturalesa, i no per la gràcia de l'Estat central. Constato la incoherència entre el discurs i les decisions polítiques d'un partit que, sento, ja no m'és útil per defensar el progrés social i nacional en què crec.
Marxo d'un partit que només és l'ombra d'allò que havia estat; d'un partit revolucionari que s'ha convertit en partit de l'statu quo; d'un partit obrer que ha acabat segrestat per les elits de poder que dominen la nostra societat; d'un partit progressista que ha esdevingut conservador, obsessionat a defensar amb dents i ungles el que hi ha contra aquells que ho volen canviar; d'un partit que ha passat de lluitar pel futur a combatre'l amb el present i el passat; d'un partit republicà que ha passat a demanar l'abdicació del rei a favor del príncep; d'un partit a on abans hi cabia molta gent i a on ara en sobra (Balmón dixit).
La societat catalana ha canviat, i amb ella molts de nosaltres. El PSC ha canviat també, però ens hem mogut en direccions diferents, en alguns casos oposades. Me'n vaig, doncs, per coherència.
En els debats sobre el futur de la nostra societat i del nostre país, el meu lloc és al costat d'aquells que defensen una superació del sistema capitalista, i d'aquells que defensen l'emancipació del nostre poble. Crec que és fins a cert punt ingenu creure que podrem recuperar l'Estat Social que va néixer fruit del pacte entre el món del capital i del treball després de la 2a Guerra Mundial. Tampoc no crec que el comunisme sigui la solució, tenint en compte que va fracassar igual que ho ha fet el capitalisme. Toca reinventar-nos, donar a llum alguna cosa nova. Encara no sé quina, però tinc clares dues coses: els valors sobre els quals s'ha de basar (igualtat i justícia social), i que tot ha de començar per recuperar l'esperit revolucionari, aquell esperit de no tenir por de trencar amb allò que hem tingut fins ara i de llançar-nos a la piscina amb l'esperança que en pugui sortir alguna cosa millor. Podem fracassar, però el fracàs està assegurat si, senzillament, optem per no fer res. I el PSC no és l'instrument adequat: ha esdevingut un partit conservador (del passat) que continua situat en aquell Pacte Social, obcecat a tornar-hi desfent les retallades, incapaç d'adonar-se que l'edifici de l'Estat Social ha saltat pels aires, detonat per unes elits de poder que veuen més a prop que mai l'assoliment del model neoliberal per al qual han estat lluitant durant tant de temps.
També crec que no en trauríem res d'útil persistint en la voluntat de federalitzar l'Estat espanyol. Aquesta estratègia ha donat fruits, això no és pot negar, però parteix d'una premissa errònia: que Espanya, o més ben dit, Castella vol ser federalitzada. L'Estatut va demostrar el límit que aquesta està disposada a assumir quant a descentralització, i aquest límit dista molt d'acostar-se a alguna cosa semblant al federalisme. Només cal fer una ullada a la història per veure que els principis del federalisme no encaixen amb la tradició política castellana. Si repassem la construcció de la Corona de Castella, podem constatar ràpidament que el seu fil conductor és la voluntat d'unificació i de dilució progressiva dels regnes conquerits en un de sol. Així, observem com la unió definitiva dels regnes de Castella i de Lleó (1230) dóna com a resultat una progressiva desaparició de les corts d'ambdós regnes fins a unificar-se en unes úniques Corts, o una unificació progressiva dels règims jurídics fins a assolir-se un elevat grau d'uniformització al llarg de tot el territori castellà. Això contrasta poderosament amb el fil conductor de la construcció de la Corona d'Aragó, basat en un sistema de pacte entre els diferents regnes que la conformen. Així, la unió definitiva de Catalunya i Aragó (1162) no comporta la desaparició de les corts d'ambdós territoris, ni la uniformització dels seus règims jurídics, que romanen per separat sota el paraigua d'un mateix monarca; aquest fil conductor es reforça amb la constitució del Regne de València, amb unes corts i un règim jurídic propis i diferenciats del català i de l'aragonès. Queda clar, doncs, que la cultura del federalisme, basada en el pacte i en el sistema de pesos i contrapesos (poder descentralitzat), no encaixa amb la tradició política castellana, més fonamentada en la uniformització i en el poder centralitzat. Vull remarcar que aquesta anàlisi no cerca un judici de valors, senzillament constatar un fet. Arribats, doncs, en el punt en què ens trobem, en què Catalunya ha estat incapaç de fer valer el seu projecte per al conjunt de l'Estat espanyol, i aquest ha estat incapaç d'absorbir el conjunt de nacions que el conformen per construir-ne una de sola (model francès), crec que el millor per a totes dues parts és continuar el camí per senders diferents. I queda clar que el PSC no està disposat a compartir aquesta tesi.
Poso punt i final, doncs, a la meva relació amb el PSC, no sense constatar el meu astorament i la meva preocupació pel camí perillós que aquest sembla estar emprenent tot incrementant els seus llaços amb les elits de poder del nostre país per fer fracassar el projecte del moviment independentista. Com és obvi, el PSC, com qualsevol altre, és ben lliure de defensar allò que cregui, però en política no tot s'hi val, i encara menys un pacte amb el Diable. El PSC faria bé de recordar que les urnes han més que demostrat que l'independentisme és un moviment de base popular, i que el suport ciutadà a la celebració d'una consulta per decidir el nostre futur és una opció que encara té un suport més ampli. I, si més no, em provoca una profunda tristesa observar com un partit suposadament obrer i progressista prefereix combatre aquesta voluntat d'una part molt gran del poble no exclusivament amb la força dels arguments propis (potser perquè no han aconseguit convèncer), sinó també amb la construcció d'una aliança amb les elits de poder catalanes i de l'Estat, extremadament conservadores i enemigues dels interessos de les classes mitjanes i treballadores. Socialistes, no cabeu la vostra pròpia tomba, perquè n'hi ha que us donen pastanaga però us volen molt de mal. Molta sort, i a reveure.
Aquests dos fets marquen l'inici del meu allunyament del PSC, que es reforça posteriorment amb diversos fets, entre ells: el suport que aquest partit dóna a la reforma exprés de la Constitució de 2011 per instaurar a la Bíblia (perdó, Constitució) el nou dogma del dèficit zero; la seva negativa a donar suport al reclam del concert econòmic malgrat la constatació fefaent que el sistema de finançament de règim comú significa un llast per al benestar dels catalans; el seu suport més o menys implícit al projecte d'Eurovegas; o el seu alineament amb PP i C's (l'espanyolisme més ranci i caspós) per rebutjar la declaració de sobirania que el Parlament de Catalunya aprova al gener d'enguany. Aquesta darrera decisió és el senyal que em fa decidir a plegar veles; les incoherències entre el que penso i el que pensa l'organització a on milito són ja insalvables.
Constato que em trobo en un partit que després d'haver traït amb la seva política econòmica les bases que el sustentàvem (classes mitjanes i treballadores), s'autoesmena amb el vot en contra de la sobirania de Catalunya, ignorant que el federalisme no és si no sobirania compartida, entre l'Estat i les entitats que el conformen, totes elles sobiranes per naturalesa, i no per la gràcia de l'Estat central. Constato la incoherència entre el discurs i les decisions polítiques d'un partit que, sento, ja no m'és útil per defensar el progrés social i nacional en què crec.
Marxo d'un partit que només és l'ombra d'allò que havia estat; d'un partit revolucionari que s'ha convertit en partit de l'statu quo; d'un partit obrer que ha acabat segrestat per les elits de poder que dominen la nostra societat; d'un partit progressista que ha esdevingut conservador, obsessionat a defensar amb dents i ungles el que hi ha contra aquells que ho volen canviar; d'un partit que ha passat de lluitar pel futur a combatre'l amb el present i el passat; d'un partit republicà que ha passat a demanar l'abdicació del rei a favor del príncep; d'un partit a on abans hi cabia molta gent i a on ara en sobra (Balmón dixit).
La societat catalana ha canviat, i amb ella molts de nosaltres. El PSC ha canviat també, però ens hem mogut en direccions diferents, en alguns casos oposades. Me'n vaig, doncs, per coherència.
En els debats sobre el futur de la nostra societat i del nostre país, el meu lloc és al costat d'aquells que defensen una superació del sistema capitalista, i d'aquells que defensen l'emancipació del nostre poble. Crec que és fins a cert punt ingenu creure que podrem recuperar l'Estat Social que va néixer fruit del pacte entre el món del capital i del treball després de la 2a Guerra Mundial. Tampoc no crec que el comunisme sigui la solució, tenint en compte que va fracassar igual que ho ha fet el capitalisme. Toca reinventar-nos, donar a llum alguna cosa nova. Encara no sé quina, però tinc clares dues coses: els valors sobre els quals s'ha de basar (igualtat i justícia social), i que tot ha de començar per recuperar l'esperit revolucionari, aquell esperit de no tenir por de trencar amb allò que hem tingut fins ara i de llançar-nos a la piscina amb l'esperança que en pugui sortir alguna cosa millor. Podem fracassar, però el fracàs està assegurat si, senzillament, optem per no fer res. I el PSC no és l'instrument adequat: ha esdevingut un partit conservador (del passat) que continua situat en aquell Pacte Social, obcecat a tornar-hi desfent les retallades, incapaç d'adonar-se que l'edifici de l'Estat Social ha saltat pels aires, detonat per unes elits de poder que veuen més a prop que mai l'assoliment del model neoliberal per al qual han estat lluitant durant tant de temps.
També crec que no en trauríem res d'útil persistint en la voluntat de federalitzar l'Estat espanyol. Aquesta estratègia ha donat fruits, això no és pot negar, però parteix d'una premissa errònia: que Espanya, o més ben dit, Castella vol ser federalitzada. L'Estatut va demostrar el límit que aquesta està disposada a assumir quant a descentralització, i aquest límit dista molt d'acostar-se a alguna cosa semblant al federalisme. Només cal fer una ullada a la història per veure que els principis del federalisme no encaixen amb la tradició política castellana. Si repassem la construcció de la Corona de Castella, podem constatar ràpidament que el seu fil conductor és la voluntat d'unificació i de dilució progressiva dels regnes conquerits en un de sol. Així, observem com la unió definitiva dels regnes de Castella i de Lleó (1230) dóna com a resultat una progressiva desaparició de les corts d'ambdós regnes fins a unificar-se en unes úniques Corts, o una unificació progressiva dels règims jurídics fins a assolir-se un elevat grau d'uniformització al llarg de tot el territori castellà. Això contrasta poderosament amb el fil conductor de la construcció de la Corona d'Aragó, basat en un sistema de pacte entre els diferents regnes que la conformen. Així, la unió definitiva de Catalunya i Aragó (1162) no comporta la desaparició de les corts d'ambdós territoris, ni la uniformització dels seus règims jurídics, que romanen per separat sota el paraigua d'un mateix monarca; aquest fil conductor es reforça amb la constitució del Regne de València, amb unes corts i un règim jurídic propis i diferenciats del català i de l'aragonès. Queda clar, doncs, que la cultura del federalisme, basada en el pacte i en el sistema de pesos i contrapesos (poder descentralitzat), no encaixa amb la tradició política castellana, més fonamentada en la uniformització i en el poder centralitzat. Vull remarcar que aquesta anàlisi no cerca un judici de valors, senzillament constatar un fet. Arribats, doncs, en el punt en què ens trobem, en què Catalunya ha estat incapaç de fer valer el seu projecte per al conjunt de l'Estat espanyol, i aquest ha estat incapaç d'absorbir el conjunt de nacions que el conformen per construir-ne una de sola (model francès), crec que el millor per a totes dues parts és continuar el camí per senders diferents. I queda clar que el PSC no està disposat a compartir aquesta tesi.
Poso punt i final, doncs, a la meva relació amb el PSC, no sense constatar el meu astorament i la meva preocupació pel camí perillós que aquest sembla estar emprenent tot incrementant els seus llaços amb les elits de poder del nostre país per fer fracassar el projecte del moviment independentista. Com és obvi, el PSC, com qualsevol altre, és ben lliure de defensar allò que cregui, però en política no tot s'hi val, i encara menys un pacte amb el Diable. El PSC faria bé de recordar que les urnes han més que demostrat que l'independentisme és un moviment de base popular, i que el suport ciutadà a la celebració d'una consulta per decidir el nostre futur és una opció que encara té un suport més ampli. I, si més no, em provoca una profunda tristesa observar com un partit suposadament obrer i progressista prefereix combatre aquesta voluntat d'una part molt gran del poble no exclusivament amb la força dels arguments propis (potser perquè no han aconseguit convèncer), sinó també amb la construcció d'una aliança amb les elits de poder catalanes i de l'Estat, extremadament conservadores i enemigues dels interessos de les classes mitjanes i treballadores. Socialistes, no cabeu la vostra pròpia tomba, perquè n'hi ha que us donen pastanaga però us volen molt de mal. Molta sort, i a reveure.
