PSC: les raons polítiques d'un adéu

Després de 6 anys de militància, fa set mesos vaig decidir deixar de militar al PSC, i tot just fa un parell de setmanes a les JSC. La decisió no ha estat fàcil. Molts d'esforços i temps invertits, molta gent coneguda i, sobretot, molts amics guanyats; moltes coses que deixo enrere. Malgrat tot, les meves discrepàncies ideològiques amb el partit han anat obrint un abisme ja insalvable entre l'organització i jo. Avui, mig any més tard, crec que he agafat suficient perspectiva com per valorar aquella decisió i repassar els motius que em van dur a prendre-la. Potser li servirà a algú ara o en el futur per entendre una petita part de les coses que es mouen al mapa polític del nostre país.

Vaig arribar al PSC durant l'etapa d'apogeu dels lideratges de Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero, atret pel seu discurs renovador, per la seva aposta decidida per polítiques de progrés i per la seva voluntat de fer avançar l'autogovern de Catalunya. Llavors el PSC era una casa gran a on diferents sensibilitats nacionals trobàvem aixopluc sota el paraigua d'un projecte nacional de progrés, basta en la voluntat compartida de fer avançar Catalunya a nivell social en el marc d'una Espanya federal; us sona, oi? En aquell temps tot semblava possible.

Des que tinc consciència política sempre m'he considerat d'esquerres i catalanista. Per a mi cap d'aquestes dues coses és més important que l'altra, perquè sempre he entès que van lligades (més progrés social significa més progrés nacional, i més progrés nacional més de social). Cap d'elles, per tant, pot passar al davant de l'altra, perquè una no és res sense l'altra. 

Pel vessant de l'esquerra, la meva ideologia sempre s'ha basat en una ferma creença en l'economia mixta com a millor model per fer prosperar la societat, reunint sota una mateixa bandera el millor de dos mons antagònics; el liberalisme i la seva llei de la selva em queden a anys llum, però tampoc no em sento atret en excés per les idees del comunisme, tot i que comparteixo el relat marxista de la lluita de classes que la història no ha fet més que demostrar. 

Pel que fa al catalanisme, sempre he cregut en la nostra voluntat de ser, ni millors ni pitjors que ningú, senzillament diferents, específics, nació. Per tant, he defensat l'assoliment progressiu de majors quotes d'autogovern per al nostre país. Fins a quin límit? Això és una cosa que fins fa poc no m'havia plantejat, però sempre he flirtejat amb l'idea del federalisme (allò d'una unió d'iguals en la diversitat). En quin marc? Tampoc no és una cosa que m'hagués plantejat fins fa poc, però ja que ens trobem a l'Estat espanyol, pensava que perquè no intentar-ho a on ja som.

Tot això em va portar al PSC, i tot això me n'ha separat. El primer símptoma del desencís apareix el dia 12 de maig de 2010, quan Zapatero decideix fer un gir copernicà en la seva política econòmica i, seguint les recomanacions de la Troika, desplegar tot un reguitzell d'iniciatives perfectament equiparables al programa econòmic de partits neoliberals com el PP o CiU. Allò cava una primera fossa entre el partit i jo. No és un canvi de política econòmica, és una traïció a tots els principis sobre els quals s'ha bastit la socialdemocràcia des de principis del segle XX. Però el pitjor de tot és que el partit ho fa per convicció de molts dels seus dirigents, amarats com estan d'ideologies com ara la 3a via o el liberalisme social. El partit, havent guanyat les eleccions i sense necessitat de pactar amb cap partit de dretes, s'abraça als dictats d'una Europa dominada per l'escola de Chicago. No és res de passatger, és quelcom d'estructural.

La segona garrotada arriba el 27 de juny del mateix any, quan es coneix la decisió del TC sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006. La reacció del partit a una sentència que tira per terra l'esperit federalitzant del projecte català em desconcerta: "aquí no ha passat res" és la versió oficial que dóna el partit. "No passa res" a una decisió d'un TC que era (i és) qualsevol cosa menys un àrbitre neutral, un tribunal que semblava una espècie de vodevil maquiavèlic, amb membres morts i recusats, i "progressistes" que semblaven més conservadors que Tomás de Torquemada. "No passa res" a una decisió que va ignorar i manllevar una cosa que hauria de ser sagrada en un règim democràtic: la voluntat dels ciutadans, en aquest cas de Catalunya. Els catalans, poble de seny i rauxa segons Vicenç Vives, havíem fet honor al nostre pactisme seguint escrupulosament la legalitat; i així ens ho pagaren. Aquella decisió no només deixava en paper mullat l'Estatut de 2006, sinó que emetia un clar missatge per a navegants: la voluntat (federal) dels catalans no té cabuda en un marc institucional construït al voltant d'una Constitució petrificada en el temps, més apta per a teòlegs i fanàtics que no pas per a juristes i polítics pragmàtics.

Aquests dos fets marquen l'inici del meu allunyament del PSC, que es reforça posteriorment amb diversos fets, entre ells: el suport que aquest partit dóna a la reforma exprés de la Constitució de 2011 per instaurar a la Bíblia (perdó, Constitució) el nou dogma del dèficit zero; la seva negativa a donar suport al reclam del concert econòmic malgrat la constatació fefaent que el sistema de finançament de règim comú significa un llast per al benestar dels catalans; el seu suport més o menys implícit al projecte d'Eurovegas; o el seu alineament amb PP i C's (l'espanyolisme més ranci i caspós) per rebutjar la declaració de sobirania que el Parlament de Catalunya aprova al gener d'enguany. Aquesta darrera decisió és el senyal que em fa decidir a plegar veles; les incoherències entre el que penso i el que pensa l'organització a on milito són ja insalvables.

Constato que em trobo en un partit que després d'haver traït amb la seva política econòmica les bases que el sustentàvem (classes mitjanes i treballadores), s'autoesmena amb el vot en contra de la sobirania de Catalunya, ignorant que el federalisme no és si no sobirania compartida, entre l'Estat i les entitats que el conformen, totes elles sobiranes per naturalesa, i no per la gràcia de l'Estat central. Constato la incoherència entre el discurs i les decisions polítiques d'un partit que, sento, ja no m'és útil per defensar el progrés social i nacional en què crec.

Marxo d'un partit que només és l'ombra d'allò que havia estat; d'un partit revolucionari que s'ha convertit en partit de l'statu quo; d'un partit obrer que ha acabat segrestat per les elits de poder que dominen la nostra societat; d'un partit progressista que ha esdevingut conservador, obsessionat a defensar amb dents i ungles el que hi ha contra aquells que ho volen canviar; d'un partit que ha passat de lluitar pel futur a combatre'l amb el present i el passat; d'un partit republicà que ha passat a demanar l'abdicació del rei a favor del príncep; d'un partit a on abans hi cabia molta gent i a on ara en sobra (Balmón dixit).

La societat catalana ha canviat, i amb ella molts de nosaltres. El PSC ha canviat també, però ens hem mogut en direccions diferents, en alguns casos oposades. Me'n vaig, doncs, per coherència.

En els debats sobre el futur de la nostra societat i del nostre país, el meu lloc és al costat d'aquells que defensen una superació del sistema capitalista, i d'aquells que defensen l'emancipació del nostre poble. Crec que és fins a cert punt ingenu creure que podrem recuperar l'Estat Social que va néixer fruit del pacte entre el món del capital i del treball després de la 2a Guerra Mundial. Tampoc no crec que el comunisme sigui la solució, tenint en compte que va fracassar igual que ho ha fet el capitalisme. Toca reinventar-nos, donar a llum alguna cosa nova. Encara no sé quina, però tinc clares dues coses: els valors sobre els quals s'ha de basar (igualtat i justícia social), i que tot ha de començar per recuperar l'esperit revolucionari, aquell esperit de no tenir por de trencar amb allò que hem tingut fins ara i de llançar-nos a la piscina amb l'esperança que en pugui sortir alguna cosa millor. Podem fracassar, però el fracàs està assegurat si, senzillament, optem per no fer res. I el PSC no és l'instrument adequat: ha esdevingut un partit conservador (del passat) que continua situat en aquell Pacte Social, obcecat a tornar-hi desfent les retallades, incapaç d'adonar-se que l'edifici de l'Estat Social ha saltat pels aires, detonat per unes elits de poder que veuen més a prop que mai l'assoliment del model neoliberal per al qual han estat lluitant durant tant de temps.
També crec que no en trauríem res d'útil persistint en la voluntat de federalitzar l'Estat espanyol. Aquesta estratègia ha donat fruits, això no és pot negar, però parteix d'una premissa errònia: que Espanya, o més ben dit, Castella vol ser federalitzada. L'Estatut va demostrar el límit que aquesta està disposada a assumir quant a descentralització, i aquest límit dista molt d'acostar-se a alguna cosa semblant al federalisme. Només cal fer una ullada a la història per veure que els principis del federalisme no encaixen amb la tradició política castellana. Si repassem la construcció de la Corona de Castella, podem constatar ràpidament que el seu fil conductor és la voluntat d'unificació i de dilució progressiva dels regnes conquerits en un de sol. Així, observem com la unió definitiva dels regnes de Castella i de Lleó (1230) dóna com a resultat una progressiva desaparició de les corts d'ambdós regnes fins a unificar-se en unes úniques Corts, o una unificació progressiva dels règims jurídics fins a assolir-se un elevat grau d'uniformització al llarg de tot el territori castellà. Això contrasta poderosament amb el fil conductor de la construcció de la Corona d'Aragó, basat en un sistema de pacte entre els diferents regnes que la conformen. Així, la unió definitiva de Catalunya i Aragó (1162) no comporta la desaparició de les corts d'ambdós territoris, ni la uniformització dels seus règims jurídics, que romanen per separat sota el paraigua d'un mateix monarca; aquest fil conductor es reforça amb la constitució del Regne de València, amb unes corts i un règim jurídic propis i diferenciats del català i de l'aragonès. Queda clar, doncs, que la cultura del federalisme, basada en el pacte i en el sistema de pesos i contrapesos (poder descentralitzat), no encaixa amb la tradició política castellana, més fonamentada en la uniformització i en el poder centralitzat. Vull remarcar que aquesta anàlisi no cerca un judici de valors, senzillament constatar un fet. Arribats, doncs, en el punt en què ens trobem, en què Catalunya ha estat incapaç de fer valer el seu projecte per al conjunt de l'Estat espanyol, i aquest ha estat incapaç d'absorbir el conjunt de nacions que el conformen per construir-ne una de sola (model francès), crec que el millor per a totes dues parts és continuar el camí per senders diferents. I queda clar que el PSC no està disposat a compartir aquesta tesi.

Poso punt i final, doncs, a la meva relació amb el PSC, no sense constatar el meu astorament i la meva preocupació pel camí perillós que aquest sembla estar emprenent tot incrementant els seus llaços amb les elits de poder del nostre país per fer fracassar el projecte del moviment independentista. Com és obvi, el PSC, com qualsevol altre, és ben lliure de defensar allò que cregui, però en política no tot s'hi val, i encara menys un pacte amb el Diable. El PSC faria bé de recordar que les urnes han més que demostrat que l'independentisme és un moviment de base popular, i que el suport ciutadà a la celebració d'una consulta per decidir el nostre futur és una opció que encara té un suport més ampli. I, si més no, em provoca una profunda tristesa observar com un partit suposadament obrer i progressista prefereix combatre aquesta voluntat d'una part molt gran del poble no exclusivament amb la força dels arguments propis (potser perquè no han aconseguit convèncer), sinó també amb la construcció d'una aliança amb les elits de poder catalanes i de l'Estat, extremadament conservadores i enemigues dels interessos de les classes mitjanes i treballadores. Socialistes, no cabeu la vostra pròpia tomba, perquè n'hi ha que us donen pastanaga però us volen molt de mal. Molta sort, i a reveure.

Sobre aquí y sobre allá, maquíllate, maquíllate...

"Quin país!", "A on anirem a parar!", "Tots passant-les magres i ells [els polítics] embutxacant-se els nostres diners", etc. Us sonen aquestes frases? Segur que sí. Darrerament han esdevingut el nostre pa de cada dia després del reguitzell de casos de corrupció que han anat esclatant arreu de l'Estat espanyol. 

Són aquelles frases que s'utilitzen per acabar converses a on aviat s'ha dit tot, d'aquelles entre veïns al carrer o entre malalts que esperen que el metge els atengui a l'ambulatori. Semblen frases lapidàries, d'aquelles que s'acompanyen amb un posat facial rígid, indignat, amb la vena marcant-se entre cella i cella. Qualsevol diria que qui les diu s'aixecarà d'una revolada i sortirà corrents a manifestar-se i a cremar alguna coseta pel camí. Però no; com deia aquell: "se te'n va la força per la boca". Benvinguts al sud d'Europa, als territoris de més enllà del Mur [Pirineus]. Benvinguts a les terres salvatges a on encara hi té predicament la religió dels Set Déus: el Murri (pícaro en castellà), l'Evasor, el Defraudador, l'Aprofitat, el Mandrós, el Pecador i l'Absolt.

Deixem-ho ben clar des d'un bon principi: com a societat tenim el que ens mereixem, ni més ni menys. Hi ha aquella estranya teoria que assenyala els polítics com éssers d'una altra galàxia que, sense saber ben bé d'on han sortit, s'encarreguen del govern dels afers públics. Bajanades! D'on han sortit, tots els polítics, empresaris i jutges ficats en casos de corrupció? Doncs del mateix lloc que nosaltres, d'on si no? Han anat a les mateixes escoles que la resta, han jugat a les mateixes places que la resta i, sobretot, han mamat els mateixos valors i la mateixa moral que la resta.

Quins valors? Repassem les sis lleis de la Picardia, el nostre paradigma social:

1. Evadeix impostos a Hisenda sempre que et sigui possible [si no, no prosperaràs a la vida].
2. Si tens l'oportunitat d'arribar a llocs de poder, especialment si són públics, col·loca els teus familiars i amics, o en el seu defecte procura de convertir-ho en un negoci avantatjós per als teus interessos.
3. Si t'enxampen, penedeix-te'n, però tranquil perquè podràs tenir la consciència tranquil·la amb l'absolució que proporcionen un parell d'avemaries i tres parenostres. 
4. Pensa en una manera millor de fer el mateix.
5. Qualsevol persona que incompleixi les lleis anteriors és un ase, atempta contra la moral pública i ha de ser objecte de denúncia i reprovació social.
6. ATENCIÓ! No t'acostis a aquelles persones que vulguin incomplir amb el seu deure com a ciutadans procurant pel Bé Públic: pateixen una estranya malaltia contagiosa i incurable que afecta el sistema nerviós central.

Us segueix sorprenent tot el que passa? Ja no ho hauria de fer. Què podem esperar d'una societat que es construeix sobre aquests principis? La línia que separa les factures sense IVA dels sobres de Bárcenas és tan prima que no existeix. Així que si trobeu algú que es pregunti com pot estar passant tot això, li dieu que quan arribi a casa es quedi davant del mirall i es contempli a si mateix.

Òbviament, aquells que hagin comès els presumptes delictes han d'assumir la seva responsabilitat. Fins i tot cal exigir als polítics un comportament immaculat, ja que ells han de ser l'exemple públic de bon comportament ciutadà. Però, si us plau, deixem de ser covards i mandrosos, deixem de senyalar els altres com l'origen de tots els nostres mals. Els defectes d'alguns polítics són el nostre fracàs com a societat, i si no canviem els nostres valors i la nostra moral d'una vegada per totes, aquests drames s'aniran succeint l'un darrere l'altre. Recordeu que si no volem que algú mati una persona amb una arma, no li hem d'ensenyar a disparar.       

D'enquestes, projeccions, escons i altres coses

Dijous passat es van publicar sengles baròmetres electorals en relació a les eleccions catalanes del 25 de novembre, un del CEO i un del CIS. Com sempre, els mitjans de comunicació es van apressat a fixar-se en les projeccions d'escons, oblidant-se de qualsevol referència a la multiplicitat de dades que es recullen en aquestes enquestes. I com sempre, es van tornar a fixar en la dada menys rellevant.

Vol dir això que les projeccions d'escons no serveixen per a res? No, si les interpretem com la plasmació d'una tendència en el context d'una evolució estadística. És a dir, que les projeccions d'escons prenen sentit si les observem en la seva evolució respecte dels valors anteriors (d'altres baròmetres); no serveixen, però, per a fixar una foto fidedigna d'un moment concret. I això és així perquè el càlcul d'escons es realitza en base al que s'anomena "cuina" de l'enquesta, és a dir, que es fonamenta en el tractament dels resultats de diferents variables que, barrejades i ponderades, donen com a resultat la projecció. Aquest fet no ha de restar rigorositat a l'anàlisi dels dos instituts, però com a les cuines, cada cuiner elabora el mateix plat amb unes proporcions diferents dels mateixos ingredients, donant com a resultat plats semblants però no idèntics.

Si voleu anar al rovell de l'ou d'una enquesta, us heu de dirigir a una taula, no a cap gràfic. Concretament, heu d'observar la matriu de transvasament de vot, una taula que creua les variables "record de vot" (què va votar la gent a les darreres eleccions, en el nostre cas a les del 2010) i "intenció de vot" (allò que la gent diu que votarà). D'aquesta taula podem extreure, com a mínim, tres informacions molt rellevants: el grau de mobilització d'un electorat (qui es manté fidel en el vot), què farà l'electorat d'un partit a les properes eleccions (a qui votarà ara la gent que et va votar a les anteriors eleccions) i qui votarà un partit a les properes eleccions (de quins partits prové la gent que et vol votar a les properes eleccions). Aquestes dades són claus per als partits per conèixer la seva força (mobilització) i com han de modular el seu discurs per atreure nous votants o per evitar de perdre'n.

Fem una ullada a les dues enquestes, la del CEO i la del CIS. La primera consta de 2500 entrevistes, i la segona de 2983. Contra més entrevistes millor, perquè més s'assemblaran els resultats previstos al resultat final. En tot cas, es tracta de dues enquestes amb un grau de fiabilitat molt alt. L'estudi del CEO és el més actual (entre el 22/10 i el 31/10), i el del CIS és anterior (del 2/10 al 14/10).

A. Quin és el grau de mobilització dels electorats a dues setmanes de les eleccions? Considerarem que l'electorat d'un partit està mobilitzat si té una fidelitat de vot d'un 70% o més; entre un 50% i un 69% el partit té alguns problemes de mobilització (com més a baix, pitjor); per sota del 50% el partit té un problema molt greu. Doncs bé, cap dels dos baròmetres indica que algun partit tingui l'electorat mobilitzat. 

Tenint en compte la divergència entre els estudis, farem una petita trampa estadística i considerarem la mitjana entre tots dos (és molt poc probable que una mateixa persona hagi respost ambdós estudis). Així doncs, dels partits al Parlament, CiU és el que té l'electorat més mobilitzat amb un 67'3% de fidelització. El segueixen ICV-EUiA, amb una fidelitat del 57'1%, ERC amb un 55'1%, el PP amb un 53'2%, C's amb un 48'6%, el PSC amb un 42'9% i SI amb un 34'1%. Per tant, podríem concloure que:

• Electorat mobilitzat: CiU
• Electorat parcialment mobilitzat: ICV-EUiA, ERC i PP.
• Electorat desmobilitzat: C's, PSC i SI.

Ha de quedar clar que això no és significatiu del resultat final de cada partit, senzillament mostra el grau de fidelitat del vot. En tot cas, i com és obvi, a major fidelitat o mobilització, millors seran els resultats electorals.

B. Més enllà de la mobilització, és interessant de saber què faran els electors de 2010 de cada partit? De nou, i seguint les mitjanes entre tots dos estudis, observem el següent:

• CiU conserva gran part del seu electorat (67'3%), i les principals fugues les pateix, en ordre descendent, cap a ERC (3'6%), C's (1,6%), PP (1,4%) i PSC (1,1%). La resta de partits recullen menys d'un 1% del vot convergent. 
• Al PSC, la principal fuga de vots és cap a CiU (10'9%), seguida d'ICV-EUiA (5'5%), ERC (3'2%) i el PP i C's, que recullen menys d'1'5% del vot socialista de 2010. La resta de partits recullen parts no significatives de l'electorat socialista. 
• Al PP, la principal fuga se'n va cap a C's (9%), seguit per CiU (3'8%) i el PSC (1'9%). La resta de partits no recullen fugues significatives del vot popular. 
• A ICV-EUiA, el principal transvasament de vots és cap a ERC (4'5%), seguida de CiU (3'8%), les CUP (3'7%), el PSC (2'2%) i C's (1'7%). 
• ERC perd electors principalment cap a CiU (16'9%), i a molta distància SI (2'2%) i les CUP (2'1%). La resta de partits pràcticament no recullen cap vot republicà.
• C's té pèrdues significatives de votants cap al PP (9'5%), i a més distància cap a ERC i el PSC (1'9%).
• SI només cedeix vots, tot i que en gran proporció, a ERC (19'6%), CiU (19'3%) i les CUP (7'5%).

C. Finalment, podem aprofitar les dades anteriors per estudiar el saldo en la transferència de vots entre els diferents partits. Entre un partit X i Y aquest saldo podrà ser positiu o negatiu, i es calcularà en base a comparar els fluxos de vots entre aquests dos partits, aplicant prèviament els percentatges que hem comentat en el punt anterior al nombre de vots rebut per cadascun dels partits l'any 2010. Els resultats els podem observar a la següent taula:

La lectura de la taula és la següent. Agafem, per exemple, el cas del PSC. Si agafem la fila del PSC que correspon a la seva intenció de vot per al 2012, hauríem de llegir que aquest partit, després de transferències de vot de gent que no el va votar i ara sí, i gent que el va votar i ara no, té pèrdues netes en milers de votants cap a tots els partits. Així, per exemple, malgrat que hi ha votants d'ICV-EUiA que ara votaran el PSC, el nombre de votants del PSC que ara votaran ICV-EUiA és més gran, de manera que el saldo net és negatiu per al PSC (-26387 vots) i positiu per a ICV-EUiA (+26387 vots). Alhora podem veure que les principals pèrdues en milers de vots del PSC es produeixen cap a CiU (-49182 vots), ICV-EUiA (-26387) i ERC (-17901). També podem observar que en total, el PSC tindria unes pèrdues de 98533 votants.
D'aquesta taula crida l'atenció el cas d'ERC, ja que és l'únic partit que té un saldo net positiu amb tots els altres partits, és a dir, que guanya més vots de tots els altres partits que no pas en perd. El PSC seria el cas contrari, i entre mig es trobarien la resta de partits. Pel que fa al cas de CiU, que figura com a guanyador a totes les enquestes, només té un saldo positiu de vots amb el PSC i SI, però aquest saldo és tan gran que compensa amb escreix les pèrdues netes que té amb els altres partits.
Finalment, cal destacar que, en ordre descendent de nombre total de vots adquirits, els partits es situen en el següent ordre: ERC (+51350), C's (+49169), CiU (+36050), ICV-EUiA (+16204), PP (-25634), SI (-28607) i PSC (-98533).