El moviment del 15-M. Tan a prop, però tan lluny

Des de fa gairebé dues setmanes, al nostre país i a la resta de l'Estat ha començat un moviment ciutadà que sota el nom de "Democràcia real ja!" reclama un canvi en el sistema polític, econòmic i social que impera en el nostre món. La guspira que ha encès aquest moviment té les seves arrels en les greus conseqüències socials que està tenint la crisi econòmica actual sobre les classes treballadores i mitjanes, sobretot si tenim en compte que l'elit que ens ha conduït en aquesta situació està sortint indemne de la conjuntura que ha provocat.
Des de ja fa uns dies, el moviment del 15-M ha aprovat un manifest en el qual es recullen les seves principals reivindicacions. Seguint el desenvolupament d'aquesta iniciativa, m'han anat sorgint tot un seguit de reflexions al seu voltant que em proposo de compartir amb vosaltres, per contribuir d'aquesta manera a la reflexió col·lectiva a la qual ens encoratgen les persones que encapçalen les manifestacions al nostre país.

Haig de dir, per començar, que comparteixo les reflexions de fons del moviment del 15-M. "Les prioritats de qualsevol societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones." Qui no pot compartir una reivindicació com aquesta? Potser només aquells que es beneficien actualment del sistema global capitalista, que en són ben pocs. Des de fa dècades les nostres societats es podreixen mica en mica amb l'avanç imparable de l'individualisme i del creixement de les desigualtats socials, no només entre països rics i pobres, sinó també dins dels països desenvolupats entre classes treballadores i mitjanes, per una banda, i classes benestants per una altra. Cada cop la distància entre elles és més gran, la pobresa relativa augmenta a casa nostra, i la generació que ara tenim entre 20 i 30 anys ens preparem per ser la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares. El món ja no avança, sembla que camini cap enrere com els crancs; o potser és que el món retrocedeix per a una majoria, mentre que continua avançant, i cada cop més de pressa, per a una minoria selecta.
Nou segle, nova fe. Fins i tot Déu, Jesús i l'Esperit Sant han perdut la feina (i mireu que sóc ateu). Passen a engreixar les llistes de l'atur, desplaçats pels nous amos del món. Desenganyem-nos, perquè el món d'avui no és pas secular; l'antiga religió desapareix per deixar-ne pas a una de nova: el neoliberalisme. Ara Déu és el Mercat, Adam Smith el profeta, l'Esperit Sant la mà invisible, i la Bíblia La riquesa de les nacions. Les persones que acampen a Barcelona i d'altres ciutats del món sembla que han decidit de manifestar-se contra aquesta situació i el nou dogma. Afirmen, i amb molta raó que "La voluntat i el fi del sistema és l'acumulació de diners, fent-la prevaler per sobre de l'eficàcia i el benestar de la societat. Balafiant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços". Acaben dient que "Hem posat els diners per sobre de l'ésser humà i hem de posar-los al nostre servei".
Com ja he dit al principi, totes aquestes són reflexions que comparteixo, perquè el meu objectiu, la meva meta, com la de moltes altres persones que creiem en la igualtat, la justícia social i la redistribució de la riquesa, és la mateixa que la de la gent que es manifesta a les ciutats de Catalunya i d'altres parts del món: aconseguir un món més just, igualitari i sostenible (en un sentit ampli del terme).

Ara bé, malgrat aquestes coincidències d'objectius, algunes reflexions i, sobretot, la forma, fan que em senti alhora allunyat del moviment. Sentiments, doncs, contradictoris.

Per a una persona com jo que, compartint els mateixos objectius que els dels que es manifesten, va decidir implicar-se en una formació política per canviar un sistema que no m'agrada, em resulta inassumible la crítica de fons als polítics com a persones que, en la seva major part, tenen l'objectiu d'"enriquir-se i créixer a costa nostra". Que em resulti inassumible no significa que no em fastiguegi veure com algunes persones s'aprofiten de la confiança que els atorguen els seus ciutadans per afavorir els seus interessos propis o dels poderosos, però precisament perquè estic ficat en política haig de rebutjar una generalització com la que fa una part de la gent que dóna suport al moviment del 15-M. He tingut l'oportunitat de conèixer, al llarg d'uns quants anys, moltes persones que cada dia fan mans i mànigues per aconseguir millorar els seus barris, les seves ciutats i el seu país, i algunes d'elles ho fan sense cobrar, senzillament per altruisme. I quan penso en elles em sembla inadequat que se les classifiqui, que se'ns classifiqui, en un gran sac de persones corruptes, a qui no se'ns reconeix cap altra vocació que la d'acumular riquesa a costa dels demés. La major part de persones que "fem política" hi estem per vocació de servei públic i amb esperit transformador, i reivindico aquest esperit davant d'aquella gent que ens etiqueta amb to despectiu com a "classe política". Els polítics neixen en famílies com les dels demés, van a l'escola com la resta de gent, tenen amics com la resta de gent, treballen com la resta de gent, però amb la diferència que alguns d'ells, molts d'ells, decideixen dedicar la seva vida i els seus esforços no només a progressar ells, sinó també la resta dels seus conciutadans. La política, tan sovint menystinguda i rebutjada, és el pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, perquè l'absència de política només porta a una conseqüència: l'absència de debat i el monopoli del poder per part d'una minoria.

Per altra banda, vull ressaltar alguna reflexió al voltant de la demanda de canvis a la llei electoral. Les reivindicacions fonamentals que he pogut anar sentint consisteixen a crear un sistema més proporcional, acabar amb el bipartidisme i fer llistes electorals obertes. En aquest sentit, i com a politòleg, comparteixo l'afirmació que el sistema electoral estatal fomenta el bipartidisme, i és una realitat que ens convindria canviar. Ara bé, sovint he vist com es relaciona, pràcticament de forma causal, major proporcionalitat amb menor bipartidisme. Això és cert fins a cert punt, perquè si bé un sistema proporcional dóna més oportunitats de representació a les forces polítiques minoritàries i per tant més capacitat d'influència, això no implica necessàriament que deixin d'existir dos partits que aglutinin la major part del vot. Es tracta d'una dinàmica que no només té a veure amb el sistema electoral, sinó també amb qüestions d'identificació, bagatge i cultura política. I pel que fa a les llistes obertes, tot i que no comparteixo la reivindicació, cal tenir en compte que poden generar efectes perversos si no es controla adequadament el finançament de les campanyes electorals. Un sistema de llistes obertes amb finançament privat acabarà afavorint aquells que més diners aconsegueixin de recaptar i, per tant, més es puguin donar a conèixer, la qual cosa sempre afavorirà els candidats més propers als interessos de les classes benestants, ja que no s'estarà garantint una competència igualitària entre els candidats pel que fa a recursos humans, materials i de propaganda.

Finalment, també vull posar sobre la taula els profunds dubtes que em generen la continuïtat del moviment del 15-M i de les seves reivindicacions. Si no confien en allò que alguns anomenen la "classe política", però alhora no es volen constituir en moviment polític perquè llavors passarien a formar part del "sistema", em pregunto a través de quins mitjans volen aconseguir els seus objectius programàtics, perquè està clar que en el sistema democràtic en què ens trobem només els polítics podrien dur a terme allò que demanda el moviment. I, per altra banda, i tal com va expressar el mateix Stéphane Hessel, el moviment no pot renunciar per gaire més de temps a disposar d'una certa estructura jeràrquica que permeti escollir uns interlocutors vàlids amb la resta d'agents polítics i socials; l'assemblearisme pot ser vàlid per estructurar un petit grup de persones, però converteix en inviable, al meu parer, l'articulació d'un moviment a escala major. Tard o d'hora s'hauran d'escollir uns representants.

I fins aquí arriben les meves reflexions. Espero poder-les compartir amb tots vosaltres i poder, així, enriquir-nos tots amb el debat sa. Només em queda dir que tant de bo el moviment de "Democràcia real ja!" pugui trobar en el futur la continuïtat que tots necessitem que tingui, i que siguin valents no només en la reacció cap a una situació que no agrada, sinó també en la necessària acció política que cal entomar per canviar les coses. Si es mostren receptius, descobriran que entre moltes de les persones que militem en els partits polítics trobaran aliats, i no pas enemics, de la seva causa. Ara, i sempre, política.

Europa: el futur que no podem perdre

"In varietate concordia": unió en la diversitat. Aquest és el lema de la UE. Tota la potència i la complexitat d'un projecte inaudit en la història de la humanitat resumit en un senzill enunciat de tres paraules, un lema singular en un món bastit sota la guerra i la violència, un bri de llum en una història plena de foscor, el clamor d'una esperança de milions de persones de construir un món millor per a les generacions futures, allunyat de l'odi a tot el que és diferent, cercant la força en allò que ens uneix i deixant enrere allò que ens separa. L'idea d'Europa no és només un projecte polític o econòmic, és la derrota de la pulsió animal que ens corroeix per dintre, que ens empeny a tancar-nos darrere d'una barrera traçada en el mapa o aixecada amb pedra, que ens convida a destruir l'adversari per prendre possessió d'allò que li pertany, que ens impulsa a eliminar aquell que amenaça la nostra hegemonia o la qüestiona; tot per fer-nos sentir segurs en un món que som incapaços de controlar, per assolir el domini sobre l'única cosa que podem dominar, els altres. L'idea d'Europa és veure-hi més enllà, veure més enllà d'aquest vel d'ignorància; Europa és la voluntat d'ajuntar esforços, la voluntat de creure en la cerca d'allò que ens uneix com a persones i que és el nostre anhel d'igualtat i justícia, la voluntat de veure en el matís la riquesa que ens permet copsar la complexitat del món... Europa és l'esfondrament de les barreres que ens separen, el descobriment que plegats podem fer front a tots els reptes que el futur ens ofereix perquè ens sabem acompanyats i recolzats pels altres. Aquest era i continua sent l'esperit sobre el qual es van aixecar els fonaments de la UE, ara fa ja més de 60 anys. I aquest és l'esperit que hem de reivindicar en aquests temps de crisi, quan sembla que haguem perdut qualsevol esperança en el futur, quan alguns volen que ens resignem a acceptar allò que es diu "inevitable", i que és la renúncia a lluitar per un món millor.

No deixa de sorprendre que, com ara fa 80 anys i després del crac del 29, els països europeus es vegin atrapats per un nou auge del nacionalisme més vuitcentista, intentant desesperats escombrar cap a casa per recollir les engrunes que queden dels estralls socials que causa la crisi econòmica. Com els veïns d'un edifici que amenaça d'esfondrar-se, els Estats membres decideixen donar-se a la fuga i abandonar el vaixell; renuncien a fer obres estructurals perquè diuen que es massa complicat i que no es posarien d'acord, que és massa car, mentre l'hipòcrita del del principal, que és el propietari de la finca, els escridassa pel balcó mentre també fa les maletes. Embogits per la febre de la inevitabilitat, prefereixen anar-se a viure al carrer. Abans d'abandonar, però, contemplen l'edifici que una vegada amb tant d'orgull van admirar i que tants d'esforços els va costar d'aixecar, i es discuteixen a peu de carrer per culpar-se els uns als altres. Quina inutilitat, pensen els veïns de l'edifici del costat mentre els veuen per la finestra: tots en tenen la culpa. Mentrestant, des de la cantonada de més enllà, un home amb gavardina contempla l'escena, i esbossa un somriure maliciós. Ell és el propietari de gairebé tots els edificis del carrer, i per fi es podrà treure de sobre aquella comunitat que tant s'ha oposat als seus plans d'expansió. Aviat els comprarà la finca, l'enderrocarà i construirà l'edifici que vulgui, que evidentment ell controlarà.
Vet aquí la faula de l'escala de veïns, vet aquí la faula d'Europa. Aquesta és una caricatura del que podria passar amb la UE si els Estats membres continuen atrapats per la febre de la política de trinxera, si continuen sense intentar teixir i reforçar les aliances, si continuen esporuguits per l'idea de perdre poder en benefici del conjunt, malgrat que saben que aquesta és l'única sortida que els queda si volen sobreviure en el món del segle XXI.

Els veïns decidiran tornar als seus pisos i fer l'esforç de reparar l'edifici per continuar-hi vivint? O finalment optaran per provar de viure-hi fora? El final d'aquesta faula marcarà el seu futur, el nostre futur, però hem de tenir la confiança que finalment l'opció més apropiada i correcta s'acabi imposant pel seu propi pes. Si hi ha alguna cosa que tothom sap és que, per més malament que estigui l'edifici, a fora hi fa massa fred.

El PSC i el 28-N: ...encaminar-se cap al futur

Acabàvem l'anterior article amb la pregunta "i ara què?". Què ha de fer el PSC de cara al futur per poder recuperar les possibilitats de governar Catalunya? Tenint en compte les causes de la derrota que mencionàvem abans crec que el partit ha de renovar el seu discurs en base als dos eixos que marquen la política catalana: l'eix esquerra-dreta i l'eix catalanisme-espanyolisme. La posició que adopti el PSC respecte d'aquestes dues coordenades no ha de ser ni molt menys maximalista, ja que ambdós eixos admeten múltiples possibilitats; en tot cas, i com a partit amb voluntat de govern, ha d'intentar aglutinar el major nombre possible de sensibilitats, però amb la voluntat ferma de no renunciar als seus principis més essencials.

Pel que fa a l'eix esquerra-dreta, el PSC ha de refermar la seva condició de partit d'esquerres. En els darrers anys, i seguint la tendència europea, el partit ha abraçat les posicions de la tercera via o del liberalisme social, i això l'ha allunyat dels seus principis fundacionals: s'ha deixat de parlar de classes socials, el concepte d'igualtat s'ha substituït pel d'igualtat d'oportunitats, s'ha renunciat al model d'economia mixta pública-privada, s'ha reduït la imposició progressiva i s'ha renunciat a establir taxes sobre les rendes del capital... En definitiva, un munt de petits canvis, sovint nominals, que han amagat un canvi profund de filosofia política i que han acabat per desdibuixar el projecte socialdemòcrata davant dels seus electors, fonamentalment classes treballadores i mitjanes. No debades, la perspectiva històrica ens diu que les principals crisis i derrotes que han patit els partits socialdemòcrates no han estat derivades del seu anquilosament en idees del passat, sinó que han succeït quan han abandonat els seus principis polítics i han deixat de defensar els interessos dels seu votants.
Per tant, tal com dèiem, s'imposa en el PSC una recuperació dels seus principis fundacionals. Com és obvi, això s'ha de fer adaptant al segle XXI les eines de què disposem per materialitzar els nostres valors. Ara bé, no s'ha de confondre adaptació amb adopció de valors aliens. Cal tenir present que objectius com per exemple el de l'economia mixta són assolibles, però en el benentès que en el món d'avui s'ha de lluitar abans per un canvi en les regulacions internacionals dels paradisos fiscals i dels moviments de capital. Del que es tracta en definitiva és de prendre consciència que la socialdemocràcia és un moviment internacional que no pot actuar en els límits d'unes fronteres, sinó que en el món globalitzat d'avui el que cal és lluitar per assolir uns objectius comuns a tot arreu, en base a un projecte global fonamentat en els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa. La socialdemocràcia al món, i el PSC a Catalunya, han de tornar a erigir-se com la gran força de transformació social, aportant un projecte creïble perquè aquells sectors més vulnerables de la nostra societat li facin confiança i vegin en el programa socialista aquella força que els permetrà de materialitzar els seus anhels d'assolir un món més just i igualitari. En conclusió, el PSC ha de tornar a ser allò que ha estat sempre, el partit dels treballadors i dels progressistes, perquè avui més que mai cal dir ben alt que "tot està per fer i tot és possible".

Reivindicar-se i reforçar-se com el partit de l'esquerra nacional, però, no pot ser l'únic moviment que faci el PSC. La realitat de Catalunya a Espanya i al món també demanda del partit renovar el seu projecte federal per donar-li noves esperances de futur i reeiximent. Així doncs, la voluntat de pacte amb la resta dels pobles de l'Estat ha de seguir marcant el rumb del PSC, perquè així ho ha fet des de la seva fundació: pròpia és la defensa d'un projecte compartit que aglutini totes les expressions culturals des del més estricte respecte de les nostres singularitats com a nació. Fins ara, aquesta voluntat de construcció de l'Espanya federal s'ha materialitzat en un acord de federació amb el PSOE, el qual ha comportat en darrera instància compartir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Sens dubte aquesta aliança ha donat bons fruits i ha permès seguir avançant en el desplegament de l'autogovern català, però els temps canvien, i de la mateixa manera que canvia la realitat els pactes han de ser revisats per ajustar-se millor a cada moment històric, perquè allò que ahir era òptim avui pot ja no ser-ho. Això significa, en darrera instància, respondre a la constant de la democràcia: el canvi.
El PSC ha de ser conscient que des de la sentència de l'Estatut, i emmascarat per la crisi econòmica, es comença a instal·lar entre diversos sectors polítics estatals la creença que s'ha anat massa lluny en el desplegament de l'Estat autonòmic. Aquesta anàlisi es fonamenta més en raons polítiques que no pas d'eficàcia o d'eficiència, i en darrera instància respon a la creixent onada de nacionalisme espanyol que d'un temps ençà remou les aigües de l'agitada política madrilenya. Aquesta voluntat recentralitzadora està molt arrelada al PP, que n'és el seu principal portaveu, però també comença a calar en diversos sectors del PSOE, el qual sembla haver abandonat la seva agenda de reformes de la Constitució per fer avançar Espanya cap a un model federal.
A aquesta voluntat recentralitzadora s'ha d'afegir una certa frustració al si de la societat catalana, que sembla orfe d'un projecte polític sòlid i de futur que intenti donar resposta al seu encaix en el conjunt de l'Estat espanyol. La independència no ofereix a dia d'avui garanties de futur, però la majoria dels catalans no es troben còmodes amb la situació actual. Hi ha una voluntat majoritària d'aprofundir en l'autogovern, i el PSC té el deure d'oferir un projecte que materialitzi aquests anhels i que sigui capaç de donar garanties reals que s'impulsarà un canvi a nivell estatal que permeti transitar definitivament cap a un Estat federal i plurinacional. No debades, si la frustració amb l'Estat finalment deixa de ser passatgera i esdevé permanent estarem abocant Catalunya a escollir el camí recte i fàcil.
Tots aquests motius són els que em porten a defensar que el PSC assumeixi la responsabilitat de tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, tal com ja la té al Senat. Un grup parlamentari propi és l'única eina viable avui dia per forçar l'entrada a l'agenda política espanyola de la instauració d'un Estat federal i plurinacional, a través del condicionament de majories i de governs. Només així podrem oferir al poble català garanties que el nostre projecte serà defensat sense condicionants ni interessos de tercers; només així podrem tenir la garantia que el nostre projecte serà considerat seriosament pels socialistes de la resta de l'Estat i per tots els espanyols. Ja és hora que l'Espanya federal deixi de ser una quimera, una destinació a la qual sembla que no hi arribem mai. La societat catalana ens demanda respostes, fets i no paraules, i el PSC se'ls ha de donar.

Des d'aquestes reflexions, que he intentat fonamentar, espero contribuir amb el meu gra de sorra en la renovació del projecte socialista català, perquè com a ciutadà crec que hi ha dipositades grans esperances de futur en un partit que se sap central (que no de centre) a Catalunya.