La reforma fiscal del govern Zapatero: una oportunitat perduda

El Consell de Ministres celebrat ahir dissabte va aprovar l'avantprojecte de Pressupostos Generals per al 2010, que ara serà enviat al Congrés perquè els grups polítics comencin les negociacions de cara a la seva aprovació cap al mes de desembre. En aquest avantprojecte s'inclou la ja coneguda reforma fiscal anunciada pel gabinet de Zapatero a l'estiu, que ahir finalment va començar a ser detallada i a prendre cos després de mesos de declaracions i especulacions.
Així doncs, la reforma fiscal es fonamenta en quatre potes principals:

• Una modificació a l'alça de l'IVA. El tipus molt reduït, del 4%, i que s'aplica sobre productes i serveis considerats de primera necessitat, no es tocarà; el tipus reduït, que actualment és d'un 7% i que afecta a productes i serveis com ara l'habitatge, l'hostaleria i el transport, passarà a ser d'un 8%; el tipus general, que actualment és del 16% i afecta a tots aquells productes i serveis que no s'inclouen en els altres dos tipus, passarà a ser d'un 18%. Aquestes modificacions entraran en vigor a partir de l'1 de juliol del 2010.
  
• Una modificació a l'alça de la tributació de les rendes del capital. Aquestes rendes engloben els ingressos per interessos del compte d’estalvi, els dividends per accions (aquí es manté l’exempció per als primers 1.500 euros) i les plusvàlues per fons d’inversió, assegurances de vida, vendes d’accions o d’una casa. Doncs bé, des del 2007 i fins ara, les rendes del capital tributaven a través de l'IRPF a un tipus únic del 18%; a partir de l'1 de gener de l'any que ve, aquestes rendes tributaran a un 19%, si són inferiors o iguals a 6000€, i a un 21%, si hi són superiors.
• La finalització de la deducció de 400€ de l'IRPF.
  
• La reducció de l'IS del 25% actual a un 20% per a les PIMES i els autònoms que mantinguin o creïn ocupació.

Quedem a l'espera de saber si més endavant, possiblement durant la tramitació dels pressupostos al Congrés, el Govern central anunciarà una pujada dels impostos indirectes especials (alcohol, gasolina i tabac) o dels anomenats "impostos verds".

-----------------------

Com dèiem abans, amb tota aquesta informació la reforma fiscal ja comença a prendre cos, i ja en tenim suficient com per poder emetre un judici al respecte: aquesta reforma té molt de liberal i poc de socialdemòcrata. Expliquem-nos.

En primer lloc, cal que reflexionem sobre la situació actual de l'IRPF. Com molts sabreu, l'IRPF és un impost personal que grava les rendes obtingudes per una persona, tenint en compte les seves circumstàncies personals i familiars. En aquest sentit, es tracta de l'impost progressiu per excel·lència, ja que el seu tipus mitjà efectiu és creixent, és a dir, el % de renda que una persona dedica a pagar aquest impost creix a mesura que creix la seva renda. Com és obvi, el seu paper en la redistribució de la riquesa, objectiu principal de la socialdemocràcia per assolir una societat més igualitària, és primordial.
Actualment, aquest impost genera el 34% del total dels ingressos tributaris (per impostos) a Espanya, ocupant la primera posició per davant de l'IVA (31%) i demostrant així que una de les seves grans virtuts, al contrari del que volen fer creure els liberals, és la seva alta capacitat recaptatòria. L'any 2007 l'executiu socialista en va promoure la seva modificació, i per sorpresa de molts la reforma que se'n dugué a terme va respondre al clàssic esquema liberal, que cerca constantment el debilitament d'aquest impost: es van reduir els trams de 5 a 4, el tipus màxim es va reduir del 45% al 43% (el que paguen les rendes més elevades), es va incrementar el mínim exempt familiar i personal, i es va fer tributar les rendes del capital a un tipus únic del 18%. L'efecte final de la reforma va ser una pèrdua de la seva capacitat de redistribuir la riquesa, fonamentalment perquè entre les classes benestants, al contrari del que passa a les classes mitjanes i treballadores, el pes que tenen les rendes del capital sol ser molt superior al pes que tenen les rendes del treball, i les primeres tributen ara a un tipus únic, sense importar el seu valor total. Així doncs, mentre els treballadors paguen un IRPF per trams, les classes benestants paguen un tipus únic que les beneficia de forma alarmant.
Cal denunciar, doncs, que amb la nova reforma la situació d'avantatge de les classes benestants en la tributació de l'IRPF es manté, malgrat introduir-se ara dos trams en la tributació de les rendes del capital (19% si = o - 6000€; 21% si + 6000€). Estem, doncs, davant d'una reforma que no respon als principis de la socialdemocràcia.

En segon lloc, cal que analitzem la reforma de l'IVA. Com ja sabeu, l'IVA grava el valor que les empreses afegeixen als seus inputs durant el procés productiu, i es tracta d'un impost altament regressiu, com la majoria dels impostos indirectes, ja que tothom paga el mateix sense tenir en compte la seva renda i això acaba perjudicant tant les classes treballadores com les mitjanes, per les quals una quantitat "x" d'IVA representa un % molt més elevat en les seves rendes que no pas el % que representa aquesta quantitat en les rendes de les classes benestants. La seva pujada, per tant, perjudicarà les classes treballadores i mitjanes, i la seva única justificació respon a la seva alta capacitat recaptatòria. Malgrat tot, la seva modificació es podria haver encarat des d'una perspectiva més socialdemòcrata, no tant apujant els tipus ja existents (4%, 7% i 16%), sinó sobretot creant un nou tipus dins l'IVA, més elevat que el general, que gravés els béns de luxe (joies, iots, turisme de gamma alta...), tal i com proposa la FACUA-Consumidors en Acció. De nou, però, el liberalisme s'imposa en aquesta reforma.

En tercer lloc, cal prevenir sobre la pujada dels impostos especials o dels verds. De nou, els arguments que esgrimíem al voltant de l'IVA els tornem a aplicar amb aquests impostos: són altament regressius i, al final, acaben recaient especialment sobre les classes treballadores i mitjanes, afectant bastant poc les classes més benestants. I aquest avís també serveix pels anomenats impostos verds; recentment IU i ICV-EUiA defensaven una reforma fiscal verda, però haurien de ser prudents a l'hora de fer aquestes afirmacions, car un abús dels impostos verds redueix considerablement la capacitat de redistribució de la riquesa d'un sistema impositiu, i és que no hem d'oblidar que al cap i a la fi la majoria dels impostos ecològics són indirectes i extremadament regressius.

Aquestes tres raons són les que em porten a defensar que en la propera reforma impositiva les tesis del liberalisme imperaran sobre les de la socialdemocràcia. Al final, doncs, no seran només les rendes més elevades les que hauran de contribuir més a l'erari públic, sinó que les classes treballadores i mitjanes també es veuran afectades, potser fins i tot més que les classes benestants, tot i que aquesta última afirmació només es podrà comprovar amb el pas del temps. En tot cas, sembla clar que estem perdent una oportunitat d'or per fer una reforma fiscal valenta que talli de soca-rel la tendència de les últimes dècades a la reducció del pes dels impostos directes en benefici dels indirectes, tal i com contempla l'horitzó del liberalisme. La socialdemocràcia, doncs, torna a perdre la batalla dels impostos, una batalla més d'un guerra que mica en mica es decanta del costat dels nostres adversaris polítics, malgrat la crisi profunda en què s'haurien de trobar els seus plantejaments. I mentrestant, les classes benestants continuen guardant-se les seves fortunes dins les fins ara desconegudes SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable), a on tributen a un còmode tipus impositiu de l'1%.

L'anglès i els processos d'homogeneïtzació cultural

Darrerament, amb la polèmica que s'ha suscitat al voltant del Pla Bolonya i de l'aprovació de la LEC, un element ha passat bastant desapercebut en el debat social: l'avanç de l'anglès a les aules del nostre país. L'ensenyament d'aquest idioma estranger va començar ja fa unes dues dècades a Catalunya, mentre que als països de l'Europa central i del nord ja en porten unes quantes més, havent-se assolit en aquests països un domini satisfactori d'aquest idioma. Sens dubte, l'idea d'assegurar un bon nivell d'anglès entre la nostra població és un objectiu que tenen clar tant la societat catalana com els polítics que la representen, car significa una pedra clau en les nostres perspectives de construir una economia internacionalitzada i, per tant, altament globalitzada, capaç d'accedir a tots els mercats mundials a la cerca d'espais a on aconseguir inversions i a on col·locar els nostres productes. Ara bé, malgrat que la motivació inicial d'ensenyar aquest idioma sigui benintencionada, potser ha arribat el moment de preguntar-nos si no estem anant massa lluny en l'extensió d'aquest idioma arreu del món.

Per iniciar aquesta reflexió, cal partir de la premissa, no sempre creguda per molta gent, de que les llengües no són instruments neutrals de comunicació, i que, sovint, darrere de la seva promoció hi ha una intencionalitat que no és merament comunicativa. Qualsevol llengua, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, està lligada a una cultura i, per tant, a una manera particular d'entendre el món, a una idiosincràsia concreta. Les llengües doncs, han estat i són el millor instrument per obrir les portes a la influència d'una determinada cultura en un determinat territori, i fins i tot han estat utilitzades per assegurar el poder d'una casta dirigent o d'una institució particular en un territori concret o en múltiples alhora (vegis l'exemple del llatí, que fou utilitzat per l'Església i per les castes dirigents de l'Edat Mitjana durant molts segles com a instrument per filtrar l'accés a determinats nivells de coneixement i cultura a les poblacions dels territoris que governaven). Tenint present això, podem deduir amb facilitat que l'elecció de l'anglès com a llengua de comunicació internacional no respon a un criteri neutral d'extensió en termes de parlants i de territoris a on s'utilitza, sinó que respon en gran mesura a la voluntat clara d'imposar en termes generals la cultura occidental arreu del món, i en particular la cultura anglosaxona. No es tracta d'acusar a ningú de res, senzillament de constatar que ens trobem davant d'un procés d'homogeneïtzació cultural que s'ha repetit en altres moments de la història humana, com ara quan els grecs van utilitzar l'extensió del seu idioma per imposar la cultura hel·lenística arreu del Pròxim Orient i de l'Orient Mitjà, o com quan els romans, a través de les seves conquestes militars, van promoure l'extensió del llatí per assolir amb posterioritat l'assimilació cultural dels territoris conquerits. Els temps han canviat, i el procés d'homogeneïtzació ja no es du a terme a través d'una conquesta militar prèvia, però sens dubte ens trobem davant d'un procés que respon a unes sinergies similars.

Aquest procés d'homogeneïtzació ha començat a entrar a poc a poc al nostre país, i l'extensió de l'anglès a les nostres aules n'és el millor exemple. Sobretot a la universitat, i a partir del Pla Bolonya, aquesta llengua estrangera hi entrarà amb força i és probable que a mig termini comenci a desplaçar el català i el castellà com a llengua de treball en moltes assignatures. De fet, i en l'actualitat, algunes assignatures impartides a les universitats catalanes ja es desenvolupen exclusivament en anglès, i les previsions apunten a que aquesta situació s'incrementarà en el futur. Ens trobem en un punt, doncs, en què l'anglès està passant de ser un simple instrument de comunicació amb la resta del món, a un instrument imprescindible per accedir a determinats nivells de coneixement, uns coneixements que en gran mesura s'orienten, com és obvi, des d'una perspectiva etnocèntrica anglosaxona.
La implantació de l'anglès als nivells de coneixement superior, però, no només suposa la punta de l'iceberg d'un procés d'homogeneïtzació cultural, sinó que a més a més corre el greu perill de convertir-se en un instrument de perpetuació de les diferències de classes socials. En aquest sentit, amb un sistema educatiu públic que no garanteix un nivell de suficiència en aquest idioma estranger, el seu aprenentatge resta sovint en mans de les mateixes famílies, que en funció del seu poder adquisitiu podran permetre's accedir a diferents nivells d'assoliment, més elevats com més gran sigui aquest poder. Per tant, seran les classes més benestants aquelles que, després, puguin accedir amb més garanties d'èxit a aquells coneixements superiors que s'imparteixin en l'idioma anglès.

En tot cas, què fem davant d'aquest procés d'homogeneïtzació i com encarem els perills de la perpetuació de les diferències de classe són coses que depenen de nosaltres mateixos, de la nostra societat. Val a dir que no necessitem convertir l'anglès en l'idioma de cultura per tal d'assolir un bon domini del mateix, tot el que necessitem és garantir un bon aprenentatge de l'idioma a través del sistema educatiu públic, ja que si bé no podem lluitar contra la pressió d'un anglès globalitzat com a llengua de comunicació internacional, sí que podem evitar donar-li el privilegi de ser la llengua amb què puguem accedir als nivells superiors de coneixement. Hem de tenir ben clar que l'anglès no és superior a cap altra llengua, és una més entre moltes, i si bé, com dèiem, ha aconseguit imposar-se com a llengua de comunicació global, res justifica que s'hagi de convertir en el nou llatí del segle XXI. Va caldre la revolució romàntica del segle XIX per permetre que les nostres llengües habituals entressin en el món de l'alta cultura i, per tant, per obrir les portes d'aquesta cultura a milions de persones. Ara no podem permetre'ns el luxe de donar, dos segles després, un pas enrere en aquest sentit. Cap criteri econòmic d'eficiència pot justificar el desplaçament dels nostres idiomes en benefici de qualsevol altra llengua, perquè a part de ser una situació injusta i injustificada, podem contribuir a crear un món amb més diferències socials. No es tracta de tenir fòbia a la influència estrangera, perquè aquesta és beneficiosa per ajudar al progrés de les societats, però tampoc es tracta de girar l'esquena a aquelles llengües i cultures en les que hem nascut i ens hem definit i desenvolupat com a individus. En resum, no hem de tenir fòbies, però tampoc fílies en aquest tema.

La crisi de la socialdemocràcia

Les darreres eleccions europees han fet palesa una realitat que a aquestes alçades ja no pot ser ocultada: la socialdemocràcia europea està en crisi. Sens dubte, es tracta d'una constatació evident que no pot ser defugida sota excuses de derrotes agredolces o d'altres subterfugis similars que intenten ocultar la que ha estat la pitjor derrota de l'espai socialista des de l'acabament de la IIGM. Ha arribat l'hora de reflexionar, analitzar les causes de la constant sagnia de vots que es pateix des de fa dècades, i obrar en conseqüència per corregir una tendència que necessita ser invertida si no volem que la socialdemocràcia acabi sent una peça de museu que uns quants marrecs contemplin desinteressadament des de l'altra banda d'una vitrina.

Ens trobem davant d'una crisi quadrangular de la socialdemocràcia: una crisi de valors i d'idees, una crisi d'estratègia, una crisi de lideratge, i una crisi d'adaptació. Cadascuna d'elles s'interconnecta amb les demés i les potencia.
La primera i més important és la crisi de valors i d'idees. Des de la revolució neoconservadora iniciada els anys 80 amb Regan i Tatcher, la socialdemocràcia ha anat mica en mica abandonant l'eix central del seu projecte fins els anys 70, abans de la crisi del petroli de 1973, a saber: la consecució d'una igualtat real entre tots els membres de la societat a través de l'acció pública de l'Estat del Benestar. L'abandonament d'aquest eix central ha suposat l'abandonament progressiu de les eines que el feien possible, com ara les polítiques redistributives de riquesa basades en la imposició directa, o les polítiques de control de l'economia, dirigides a evitar les fluctuacions brusques del mercat i els abusos de la mà invisible, que acaben per perjudicar sempre les classes treballadores i mitjanes. Paral·lelament a l'abandonament d'aquest eix central, s'ha produït una modulació del discurs que ha proscrit del discurs socialista l'anàlisi de classes socials consubstancial a ell mateix, acceptant sense pal·liatius les tesis analítiques del liberalisme que parlen de la fi de les classes socials i d'un món dominat per les classes mitjanes. Per parlar sense embuts, la socialdemocràcia ha oblidat qui és i d'on ve, ha donat l'esquena a aquelles idees que la van crear i que la van fer prosperar, i ha abraçat el seu adversari fins al punt de perdre el nord i els seus objectius fundacionals, condemnant-se a la interrogació constant sobre la seva raó de ser mentre un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat torna a seduir les masses.
Molt lligada al punt precedent trobem la crisi d'estratègia. També des dels anys 80, i de forma progressiva, la socialdemocràcia ha tendit a girar cap al "centre" (a la pràctica, un gir cap a la dreta) per tal de, segons els estrategues, intentar assegurar-se el vot de la cada cop més nombrosa classe mitjana, que seria al seu parer més moderada en les seves posicions ideològiques i, per tant, més propera a posicions de "centre" que la classe treballadora. El buidatge de contingut ideològic del discurs i de la política socialdemòcrata per tal d'esgarrapar vots d'aquí i d'allà ha comportat, però, un distanciament amb el seu electorat nuclear, el qual, en molts països europeus, ha començat a abandonar els partits socialdemòcrates per anar-se'n cap a partits més d'esquerres, allà a on hi ha alternativa, o per anar-se'n cap a l'abstenció, en aquells països en els quals les alternatives a la socialdemocràcia des de l'esquerra no són creïbles. El nombre cada cop més reduït de governs socialistes als països de la UE constata el retrocés de l'espai socialdemòcrata a Europa, un retrocés que es veu agreujat pel sorgiment d'alternatives com Die Linke a Alemanya o com d'Europe Écologique a França. L'estratègia socialdemòcrata, doncs, sembla que està donant com a resultat la fragmentació del seu espai polític i el conseqüent debilitament del seu poder i capacitat d'influència.
Fèiem menció, també, a una crisi de lideratge. Efectivament, la socialdemocràcia pateix des de fa temps una mancança de líders, tant en el camp polític com intel·lectual. Enrere han quedat aquelles dècades en què els grans líders europeus eren socialistes i tenien a les seves mans el timó de la política econòmica i exterior de la UE i dels seus respectius Estats. També queden enrere els anys en què les tesis socialdemòcrates dominaven el discurs econòmic i social arreu d'Europa i aquesta ideologia era el referent de la igualtat, la qualitat democràtica i les polítiques socials. El socialisme, doncs, ha perdut el lideratge d'una societat europea a qui en molts aspectes va contribuir a treure de la pobresa i el desgast de la IIGM.
Finalment, la socialdemocràcia pateix una crisi d'adaptació. Després de la revolució neoconservadora, els paràmetres en els quals s'havia mogut el socialisme entre els anys 40 i 70 van canviar, però la socialdemocràcia no ha sabut adaptar la seva ideologia a aquest nou context, sinó que ha anat assumint cada cop més els plantejaments del liberalisme i d'això n'ha dit adaptació. És evident que avui dia no es pot elaborar un discurs calcat al que es feia en aquelles tres dècades, però queda clar que adoptar el discurs dels teus adversaris no és, precisament, una bona definició d'adaptació. Les idees fonamentals de la socialdemocràcia continuen sent vigents avui dia, tot i que queda clar que necessiten ser objecte de reflexió per tal de poder-les traslladar a la societat amb un llenguatge del s.XXI. De totes maneres, continuen sent més modernes i trencadores que les del liberalisme i el conservadorisme, que no han alterat els seus fonaments ideològics des de fa gairebé 200 anys.

Segurament molta gent no compartirà l'anàlisi que es du a terme en aquest article sobre la situació de la socialdemocràcia, però aquell que l'escriu considera que, com ja dèiem al principi, no podem ja defugir aquest debat i aquesta reflexió. Hem de recuperar com més aviat millor les idees fonamentals que ens van definir en el passat, adaptar-les al present i defensar-les a través d'un discurs que recuperi contingut ideològic i que no només pronunciï la paraula "igualtat" com un somni que es s'esvaiex com tinta en paper mullat. S'ha de donar potència a la ideologia i, sobretot, aplicar-la un cop s'és al govern, perquè els ciutadans no voten només una idea, sinó que demanden la seva materialització en coses concretes i tangibles, i solen girar l'esquena a aquell que s'omple la boca de paraules bensonants i després fa des del govern coses molt semblants a les que farien els seus adversaris. Es tracta, en definitiva, de recordar qui som i d'on venim, perquè aquestes són dues condicions necessàries, tot i que no suficients, per saber cap a on anem. És un esforç que tots els socialistes hem de fer, perquè el món d'avui dia, amb la crisi econòmica que arrosseguem derivada dels excessos del liberalisme però també de les nostres omissions, ens necessita potser més que mai. Si ens deixem seduir pel nostre adversari, un dia ens despertarem i ens adonarem que hem perdut sense notar-ho tot allò que ens ha costat dècades i fins i tot segles aconseguir. I la socialdemocràcia romandrà residual i passarà potser als llibres d'història, a on es recordaran els seus temps passats de glòria i a on se li donaran gràcies pels seus serveis prestats.