Espanya: federalisme de closca buida

Demà torna a ser dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, la data en què els catalans recordem la pèrdua del nostre entramat constitucional i institucional el 1714 a mans de la monarquia borbònica encapçalada per Felip V. Alguns defensen que fou una guerra d'alliberament nacional de la nació catalana oprimida; d'altres que no va ser una guerra entre catalans i castellans, sinó una simple confrontació entre dos pretendents a la corona hispànica que va estar sempre subjecta als designis de la política internacional i als equilibris entre les potències econòmiques i militars del moment. Bé, la història mai no ha estat una matèria objectiva i resta subjecta a interpretació individual en funció del prisma amb què s'observi.

Ara bé, més enllà de la interpretació que s'en faci, sembla força objectiu d'afirmar que aquell conflicte va tenir repercussions internes a nivell de la corona hispànica pel que fa al model territorial. Parlo com a politòleg i no com a historiador, ja que la ciència de la Història és quelcom que excedeix el meu coneixement. 

Fins l'adveniment de Felip V, la monarquia hispànica era el que en termes moderns associaríem a una confederació d'Estats. Des del seu sorgiment amb l'entronització de Carles I, la corona reunia els protoestats - coneguts com a "regnes" - de Castella, Aragó, Catalunya, València i, durant un temps, Portugal. Cadascun d'aquests protoestats gaudia de les seves lleis, furs o constitucions, les normes mitjançant les quals es regien sobiranament - almenys formalment, i cada nou rei que accedia a tron hispà havia de jurar el seu compliment davant les cort de cada regne.

L'arribada dels Borbons al poder canvia radicalment aquest marc polític i institucional, i suposa la implantació de la llavor del que modernament coneixerem com a Estat unitari, que no deixa de ser una prolongació històrica de l'absolutisme monàrquic i de l'igualitarisme malentès d'arrel "jacobina". La ciència de la Història ha demostrat que aquesta realitat va ser tinguda en compte per les institucions catalanes quan van decidir a quin dels dos pretendents de la corona hispànica donaven suport.

Així doncs, l'entronització de la família borbònica va provocar el que podríem catalogar de canvi de cultura política entre les elits castellanes i els seus afins d'altres territoris de la corona. Emmirallades en la fortalesa i les riqueses del la monarquia francesa del Rei Sol, van abandonar (si és que mai va arribar a existir) l'idea del "poder compartit" amb els altres regnes de la monarquia, i enfocaren el seu objectiu a assolir el poder absolut a través de la cooptació de les elits locals, mitjançant un procés d'assimilació cultural i lingüística que, posteriorment estès al poble, assegurés la lleialtat i la unitat del que les elits de la cort reial consideraven el seu territori natural. Res de nou, si tenim en compte que es tracta d'una estratègia calcada a la practicada pels romans en la seva expansió durant l'Edat Antiga. Amb el pas del temps, aquest corpus ideològic cristal·litzà en el nacionalisme espanyol, basat en la idea de la construcció d'un Estat-Nació unit per una sola llengua i una sola cultura, i format per un sol poble.

Ara, en aquests moments, quan analitzem la nostra realitat política, no podem obviar sota cap concepte aquest recorregut històric que la precedeix i la conforma. En el debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya, com en d'altres debats, les elits econòmiques, polítiques i socials tenen un poderós ascendent sobre el pensament dominant a la societat, i les elits del que avui coneixem genèricament com a "Madrid" estan impregnades per aquesta cultura política heretada del segle XVIII. Com és obvi, han anat adaptant el seu projecte a l'esdevenir històric per tal d'assegurar-ne l'èxit, però la matèria prima continua sent la mateixa, l'objectiu primordial el de sempre. Hi va haver un temps en què el projecte es va haver d'amagar, camuflat entre les cortines de l'Estat de les Autonomies, perquè l'idea de l'unitarisme havia quedat associada al règim feixista del general Franco. Avui, però, ja han passat gairebé quaranta anys de la seva mort, i allò que en el seu moment va ser considerat caduc i retrògrad ara torna a posar-se de moda sota el pes de la crisi econòmica i dels aires casposos impulsats per la fundació FAES.

L'existència d'aquesta cultura política és un dels principals elements que, al meu parer, han fet fracassar el model de l'Estat de les Autonomies en el seu objectiu d'assolir un encaix satisfactori de les nacions que, conjuntament amb la castellana, conformen l'actual Estat espanyol. És per això que avui ens trobem en el que podríem anomenar "federalisme de closca buida": aparentment ens trobem en un Estat descentralitzat proper als models federals, però en la realitat el funcionament de les institucions territorials i els equilibris que entre elles s'estableixen disten molt de respondre a un model federal. Què suposa, en darrera instància, el federalisme? Sobirania compartida, poder compartit entre la federació i els Estats federats com a nacions constituents de la federació, equilibri entre dues institucions que s'entreveuen com a iguals. I la cultura política de les elits castellanes s'oposa diametralment a aquesta filosofia: un Estat que va ser bastit com a unitari mai no acceptarà de compartir el poder amb institucions que considera inferiors i subjectes a l'exercici d'una sobirania única que només ell representa. Acceptar el federalisme seria reconèixer el fracàs del projecte unitarista i posar de manifest la impossibilitat d'assimilar les diferents nacions de l'Estat sota el paraigua castellà. Sense una cultura política federal que el greixi, doncs, un entramat institucional descentralitzat com l'actual esdevé el que afirmàvem, una closca buida que aparenta ser una cosa que no és. És per això que crec que el federalisme és un objectiu  impossible d'assolir a l'Estat espanyol en el context actual.

La cultura política d'un país, d'un Estat, no es canvia només amb la força dels arguments. És necessari que convergeixin tota una sèrie de factors econòmics, polítics i socials que obrin una finestra d'oportunitat per forçar un canvi de paradigma. Aquesta finestra, de la mateixa manera que ho va ser la Guerra de Successió, ho va representar la caiguda del règim franquista. Segurament, però, l'absència d'un procés de ruptura amb el franquisme i la perpetuació de les elits del règim en els estaments de poder va avortar qualsevol possibilitat de canvi pel que fa a la cultura política de les elits castellanes quant al model territorial. Es va acceptar un model de descentralització per apaivagar les reivindicacions de les nacions històriques, però en el moment en què aquestes van optar per avançar decididament cap a un model federal, el procés va ser tallat de soca-rel. El problema, que és a on ens trobem ara, és que les nacions històriques, i singularment Catalunya i Euskadi, no renunciarem a majors quotes de sobirania, perquè és propi de la nostra voluntat voler assumir aquesta responsabilitat com a pobles que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nacions amb uns interessos propis a nivell econòmic, polític, social, cultural i lingüístic. El principal perill per a la cultura unitarista imperant és que si no es tenen en compte les reivindicacions moderades de les nacions històriques quant a sobirania política i fiscal (federalisme, concert econòmic, etc.), se'ns forçarà a un moviment de sortida - està succeint ja? - com a resposta a la impermeabilitat de les elits d'una "Madrid" que una vegada va somiar amb les glòries d'"una, grande y libre". És per això que convé deixar ben palès per part nostra la nostra voluntat de ser, en un moment en què el centralisme es torna a posar de moda a la capital. És per això que demà assistiré a la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana. Hi ha moments en què cal sortir al carrer, i aquest n'és un d'ells.

Repensant l'esquerra nacional

El dia 28 de novembre de 2010, a les 20h, després de 30 anys d'estabilitat, després de dos anys de crisi econòmica esguerrant que tibava les costures de la cohesió social, i després d'una sentència del TC que ensorrava d'un sol cop de maça el somni del catalanisme moderat de bastir una Espanya plurinacional i plurilingüística, el sistema de partits que havia imperat a Catalunya implosionava. En un context a on el conjunt de l'esquerra catalana patia una pèrdua generalitzada de vots, una de les dues potes sobre les quals s'havia basat l'alternança política a Catalunya, el PSC, la gran força de l'esquerra sorgida de la fusió de tres partits el 1978, s'ensorrava. Amb una pèrdua consolidada de 460000 votants des de les eleccions de 2003, els socialistes obtenien tan sols el 18,38% dels vots emesos, que representaven un 11% del cens electoral. Les altres dues forces de l'esquerra, ERC i ICV-EUiA, també es deixaven pel camí 198000 i 53000 vots respectivament. El bloc progressista passava de 70 a 48 escons al Parlament i el seu projecte polític s'estavellava de forma estrepitosa tot just 7 anys després d'iniciar el seu camí, esgotat i trencat pel progressiu distanciament entre el PSC i ERC.


Gairebé dos anys més tard, tots tres partits transiten per l'oposició amb més o menys dignitat, alguns d'ells resituats ja en el seu paper i d'altres encara cercant la seva pedra filosofal. En aquest sentit, la seva major o menor habilitat per adaptar-se al nou context econòmic, polític i social es veu reflectida a les enquestes. Totes elles coincideixen a detectar un reviscolament d'ERC i d'ICV-EUiA que els aportaria guanys considerables pel que fa al seu pes parlamentari. A l'altra banda, el PSC continua estancat o a la baixa, encara desorientat per una patacada històrica i per un debat polític al voltant del pacte fiscal que aprofundeix en les seves contradiccions.


Malgrat els avenços d'una part de l'esquerra catalana, però, totes les enquestes també coincideixen a assenyalar que la majoria social i parlamentària continuaria en mans d'una dreta que tot just ara comença a notar el desgast de l'acció de govern a la Generalitat i al Govern central. Malgrat el durs ajustaments que s'estan aplicant als serveis públics, la dreta gaudeix de l'avantatge de trobar-se a l'altra banda una esquerra sense un projecte polític global per a Catalunya, unida en la lluita pel manteniment de l'Estat del Benestar i per una sortida justa de la crisi, però extremadament dividida quant al debat sobre el futur de Catalunya a l'Estat espanyol. Amb els progressistes enfrontats entre si, CiU no dubta a furgar en la divisió entre ERC i el PSC, conscient que el seu distanciament és la clau per retenir a mitjà termini el Palau de la Generalitat en mans convergents. I és que, escaldats encara per les dificultats de convivència durant els governs de progrés, el PSC i ERC recelen mútuament l'un de l'altre (recordem que ICV-EUiA és l'únic partit que s'ha mantingut ferm en la defensa de l'experiència dels governs d'entesa). La darrera prova la trobem en la picabaralla que s'està produint entre tots dos al voltant del pacte fiscal per veure qui assoleix el pacte amb CiU a l'hora de bastir el nou model de finançament de Catalunya. 


Fruit d'aquest recel, tant al PSC com a ERC s'aposta a mitjà termini per intentar assaltar el poder en solitari. A tots dos partits, que assenyalen l'altre com el causant de tots els seus mals, l'idea d'un govern conjunt provoca urticàries. ERC aposta per un govern o una coalició parlamentària amb una CiU no tan enfortida com ara; el PSC per un govern o coalició amb ICV-EUiA. Per als seus objectius progressistes, tots dos s'equivoquen de mig a mig. Per una banda, ERC seria incapaç d'arrossegar de forma eficaç CiU cap a posicions de caire socialdemòcrata. Ho impediria la deriva neoliberal que ha experimentat la federació nacionalista en la darrera dècada, i ho fa palès l'aliança que manté CiU amb el PP quant a assumptes de caire econòmic. Per altra banda, és molt poc probable, per no dir impossible, que el PSC aconsegueixi aglutinar una majoria absoluta al Parlament de la mà d'ICV-EUiA. La societat catalana és massa plural a nivell polític com per fer possible un escenari d'aquest tipus, ni a mitjà ni a llarg termini, i menys tenint en compte la presència del debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya i, més concretament, el debat al voltant de l'independentisme.


La pregunta que segueix és òbvia: què han de fer les esquerres catalanes per aspirar a aglutinar de nou una majoria social, primer, i política, després, que els obri les portes de la Generalitat? Tenint en compte el context actual i l'experiència històrica recent, l'aposta més segura i sòlida seria la de construir des de zero un nou espai comú a totes elles. És, però, també, l'aposta més agosarada i difícil d'assolir. En tot cas, queda ben clar que per separat les esquerres catalanes difícilment podran aspirar a governar el nostre país.


S'ha remarcat moltes vegades que la principal debilitat dels governs d'entesa, fonamentalment del segon, fou la manca d'un projecte comú a nivell social, econòmic i polític. La construcció del programa de govern es va fer ex post del procés electoral, no pas ex ante. És a dir, tots tres partits es van presentar amb programes separats a les eleccions i un cop assegurada la majoria parlamentària van pactar el programa de govern. Com diríem col·loquialment, van començar a construir la casa per la teulada. Per tal d'assegurar un projecte sòlid a mitjà i llarg termini s'hauria d'haver pactat un programa conjunt previ i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquest és un error que no es pot tornar a cometre en el futur.


Com a conseqüència, la necessària unió de les forces progressistes, tal com ens ha demostrat la història, ha de ser construïda sobre unes bases sòlides fruit de la síntesi de tres tradicions polítiques diferenciades històricament i ideològica. És possible assolir aquest objectiu? Sí. En certa manera, l'any 2003 ja ho va ser. En aquell moment el PSC, ERC i ICV-EUiA van pactar un govern de progrés en l'eix esquerra-dreta, i un govern catalanista en l'eix nacional pivotant al voltant de l'opció federalista, de la qual sorgí el projecte de nou Estatut. Seria possible tornar a repetir aquella síntesi? Sí, però en unes coordenades diferents, tenint en compte l'evolució de la societat catalana. Caldria afrontar la tasca titànica de trobar un nou punt d'equilibri al voltant del qual tots tres projectes encaixessin adequadament, i el problema principal el tindríem en l'eix nacional.


Com podem aglutinar sota un mateix paraigua dues tradicions a priori tan distants com el federalisme (PSC i ICV-EUiA) i l'independentisme (ERC)? La pedra clau sembla localitzada en el dret a l'autodeterminació o dret a decidir. Que Catalunya, com a poble, tingui dret a decidir quina naturalesa prenen les seves relacions amb la resta de pobles de l'Estat espanyol és una idea que pot ser acceptada, òbviament, pels independentistes, però també pels federalistes. No debades, el federalisme conceptualitza la unió dels pobles com a quelcom fruit d'una elecció lliure i igual per part d'aquests presa en l'exercici de la seva sobirania. Per a un federalista, doncs, una unió només pot ser considerada justa si emana d'aquesta voluntat lliure, i no de la força legal o militar. Es tracta, en darrer terme, d'una aplicació pràctica del principi democràtic. Per tant, l'exercici de la sobirania per part del poble de Catalunya en aquest àmbit no va en contra de l'ideari federal, ans al contrari, n'és part intrínseca. Cal tenir en compte, a més a més, que el reconeixement del dret a l'autodeterminació per part dels federalistes no els impedeix defensar alhora la seva màxima, la unitat amb la resta de pobles de l'Estat. En tot cas, es tracta de sotmetre les opcions a la voluntat del poble català mitjançant un referèndum concret sobre el tema.


L'acceptació per part dels federalistes, doncs, del dret a decidir dels catalans el seu futur, obriria la porta a un nou camp d'entesa entre les diverses forces progressistes catalanes. Solucionat aquest escull tan important, posar-se d'acord en el programa econòmic i social no seria, a priori, una tasca massa complicada, exceptuant les reticències que alguns elements socioliberals del PSC i d'ERC poguessin mostrar-hi. Arribats en aquest punt, les possibilitats de bastir una aliança entre les forces de progrés que li disputés l'hegemonia social i política a CiU serien destacables. La forma que hauria de prendre aquesta aliança, que s'hauria de presentar unida a les eleccions, és matèria per a un pròxim article. En tot cas, convé remarcar que s'hauria de tractar d'una aliança social i política que aglutinés l'espai dels tres partits d'esquerres en base a la voluntat de les bases, així com també la societat civil progressista. El darrer objectiu ha ser el d'aixecar una força política de l'esquerra nacional que sigui capaç d'aglutinar sota un mateix sostre, i al voltant d'una aposta per una societat que es construeixi sobre els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa, una amalgama de catalans progressistes que inclogui federalistes i independentistes.


Recordem que res no és impossible si la força de voluntat ens guia.

Per què la immersió lingüística? Raons més enllà de la política

Setmana política completa per als catalans: reforma de la Constitució que limita l'autonomia financera de les Comunitats Autònomes (és que mira que en són, de malgastadores) i interlocutòria del TSJC que suposa un qüestionament en tota regla del model d'immersió lingüística vigent al sistema educatiu de Catalunya. A això li podem dir "començar amb el peu esquerre".

La història dels intents per anorrear el règim lingüístic a les escoles de Catalunya no és nova. De fet, i com diria el conte, tot va començar quan es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística 7/1983, que institucionalitzava el model d'immersió lingüística en català. Aquest model ja va tenir el rebuig d'algun partit polític, tot i que, cal remarcar-ho, aquestes posicions sempre han estat minoritàries dins l'àmbit polític català. Convé tenir presents un parell de fets remarcables: que la llei de normalització fou aprovada pel Parlament de Catalunya amb 133 vots a favor (CiU, PSC, PSUC, ERC i UCD) i dos en contra (Partido Socialista de Andalucía) - si us pregunteu per què no hi surt el PP és perquè en aquell moment Alianza Popular no tenia representació al Parlament català-; i que el model d'immersió va ser defensat aferrissadament pel PSUC i pel PSC més que no pas per CiU i ERC, ja que el veien com un element clau per garantir la cohesió social de Catalunya. Des d'aquell moment i fins ara el model s'ha desenvolupat amb plena normalitat i s'ha instaurat a les escoles d'arreu de Catalunya sense aixecar reticències destacades. Ara, però, i arran de la sentència del TC sobre l'Estatut, determinats sectors polítics (PP i Ciudadanos) i algunes entitats estretament relacionades amb el nacionalisme espanyol han iniciat una ofensiva per desmantellar un model que des d'un bon principi van rebutjar.

Arribats en aquest punt, però, deixem de banda el debat polític i traslladem-nos al camp de la pedagogia. Al cap i a la fi, estem parlant de l'educació dels alumnes catalans i convé entendre les raons pedagògiques que puguin justificar un règim lingüístic com el que tenim a Catalunya. Hem de tenir present, des d'un bon principi, que els sistemes d'immersió lingüística - sorgits al Quebec - s'inscriuen en l'àmbit del models bilingües d'educació, concretament en el model d'enriquiment de l'educació bilingüe, al contrari del que ens volen fer creure els que s'hi oposen. Així doncs, la instauració d'un model d'immersió pot respondre a tres objectius diferents:

• Aprenentatge de llengües estrangeres en alumnes que volen conèixer-les com un element d'enriquiment cultural.
• Assolir la competència lingüística de l'aprenent en llocs a on es vol ensenyar una llengua que és forta o dominant i que l'alumne no coneix.
• Garantir l'aprenentatge de llengües minoritzades, les quals han estat prohibides o rebutjades pels poders públics i/o que es troben en situació de dificultat per mantenir-se o créixer en el territori a on es parlen.

El cas de Catalunya s'inscriuria en aquest darrer objectiu, el qual cerca en darrera instància assolir, el més aviat i millor possible, la competència lingüística per part dels mateixos parlants o per les persones que ocupen actualment el territori per fer normal l'ús de la llengua en l'espai que li és propi i evitar-ne l'extinció. Es tracta, doncs, de garantir l'aprenentatge primerenc de la llengua minoritzada per part de la població no autòctona o parlant de l'altra llengua, la dominant, per tal de recuperar la llengua minoritzada en l'àmbit territorial que li és propi i mantenir-ne la seva seva funció de referència i de cohesió social. La idea central d'un model d'immersió és, doncs, aconseguir que tots els membres d'una comunitat dominin les dues llengües que hi són presents, resultats que no s'assolirien amb un altre model.

Observades les raons que justifiquen la implantació d'un sistema d'immersió lingüística a Catalunya, convé rebatre tres dels atacs més habituals que rep el sistema des de determinats sectors polítics i intel·lectuals:

• La immersió lingüística en català posa el castellà en perill a Catalunya? Sense cap mena de dubte, no. Les dades així ho demostren. De la població catalana, l'entén el 99,9% (per un 95,3% que entén el català), el parla el 99,8% (per un 77,5% el català) i l'escriu el 99% (per un 60,6% el català). A més a més, el castellà és llengua cooficial a Catalunya i qualsevol ciutadà té el dret de ser atès en aquesta llengua quan es dirigeix a l'Administració Pública (cosa que no es garanteix als catalanoparlants quan es derigeixen, sobretot, a l'Administració de l'Estat). Després d'anys d'immersió lingüística, per tant, s'observa com aquest sistema no ha anat en detriment del bilingüisme, sinó que l'ha garantit mantenint el coneixement del castellà (i incrementant-ne el de català). Ara bé, tot i la immersió hem assolit una societat perfectament bilingüe? Ni molt menys, tal com demostren les dades. Hi ha una part significativa dels catalans que continuen sent no competents en aquesta llengua, als quals se'ls han d'afegir els nouvinguts. 
• La immersió va en detriment de les possibilitats d'aprenentatge dels alumnes que no tenen com a llengua materna el català? No pas. Ja des dels anys 60 diversos estudis han demostrat que l'ensenyament en una llengua diferent de la primera de l'alumne pot donar millors resultats que l'ensenyament tradicional en la primera.
• El sistema actual d'immersió en català és comparable al sistema monolingüe de l'escola a l'època feixista? Ni molt menys, però no només per raons de caire democràtic (el sistema monolingüe en castellà del franquisme no responia a la voluntat popular, i el d'immersió lingüística en català sí), sinó per raons tècniques: el sistema feixista d'escola única en castellà constituïa un sistema de "submersió" (la llengua catalana no hi era present i l'educació en castellà s'havia imposat de forma hostil); el sistema actual català constitueix un sistema d'"immersió" que respon a un model de bilingüisme additiu (incorpora la llengua nova sense perdre la de casa, en tant que es garanteix l'assoliment de les competències bàsiques en castellà). 

En conclusió, el sistema d'immersió lingüística no va en detriment dels drets de ningú, ans al contrari, pretén garantir el dret de tothom a saber i poder-se expressar en la llengua que prefereixi, i a entendre la llengua del seu interlocutor. Qui pretengui, doncs, acabar amb aquest sistema, és que no pretén garantir l'aprenentatge igualitari de les dues llengües majoritàries a Catalunya, sinó que pretén garantir la desaparició paulatina de la llengua minoritzada sota el pes asfixiant de la llengua dominant. S'ha pogut observar amb la situació del català al País Valencià: l'absència d'un sistema d'immersió a la zona de predomini del valencià i l'aposta per un sistema de llibertat d'elecció (que curiosament mai es garanteix per a aquells que volen educar els seus fills en català) està portant el valencià a una situació crítica a nivell social, en tant que el castellà li està prenent espais d'ús a marxes forçades; i aquesta realitat observada no respon pas a un efecte fora de control, sinó que respon a una voluntat política molt determinada. Aquesta mateixa voluntat és la que mou aquells que critiquen el sistema d'immersió a Catalunya. Òbviament, un objectiu com aquest és tan legítim com qualsevol altre, però en tot cas convé no emmascarar-lo en la defensa de la llibertat. La defensa efectiva de les llibertats individuals, en tot cas, passa per la defensa d'un model com el de la immersió que s'ha demostrat d'èxit i que no ha estat creat per assolir una substitució lingüística, sinó ans al contrari, per garantir la igualtat del català i del castellà a la societat catalana.