Raons per a la vaga

El proper 29 de setembre hi ha convocada per part d'UGT i de CCOO una vaga general contra la reforma laboral que actualment s'està acabant de tramitar a les Corts. A mesura que s'acosta la data els ciutadans hem de decidir si donem suport o no a la crida que ens fan els sindicats, i des d'aquest bloc us volem exposar algunes raons per les quals a finals de setembre hauríem de secundar la vaga.

Com hem apuntat, la vaga general té com a casus belli la reforma laboral que el govern central ha impulsat a les Corts, i per tant aquesta constitueix el primer motiu per donar suport a la mobilització. Aquesta reforma ha estat impulsada sota els auspicis del Banc d'Espanya, de la CEOE, de la UE i de l'estament bancari internacional, els quals han argumentat per activa i per passiva la necessitat de reformar un mercat laboral massa rígid, massa protector dels treballadors i molt poc productiu. La principal idea que defensen, doncs, és que s'abarateixi l'acomiadament, que es descentralitzi la negociació col·lectiva, que es flexibilitzin els tipus de contractació i que s'abarateixin els costos laborals si allò que es vol és reduir les taxes d'atur, que aquest agost estan situades al voltant del 16% de la població activa a Espanya.
Ara bé, cal començar deixant clar que les elevades taxes d'atur que estem patint actualment no tenen res a veure amb la legislació laboral, amb els costos laborals o amb la rigidesa de la negociació col·lectiva. La realitat és que la pèrdua de llocs de treball està estretament relacionada amb quatre causes:

1. La manca de crèdit que pateixen les empreses com a conseqüència de la crisi financera derivada de l'especulació dels mercats internacionals.
2. L'esclat de la bombolla immobiliària, que ha deixat centenars de milers de persones del sector de la construcció a l'atur. Actualment, al voltant del 12% dels 4 milions d'aturats pertanyen al sector de la construcció. Tenint en compte que abans de la crisi ja hi havia al voltant de 2 milions d'aturats estructurals, la construcció seria la responsable d'aportar al voltant del 26% de nous aturats.
3. La desconfiança empresarial derivada de la crisi, cosa que frena la inversió.
4. L'increment de la població activa derivada de la entrada massiva de dones i joves disposats a treballar, combinada amb una reducció dels llocs de treball.

Convé recordar, arribats a aquest punt, que malgrat la suposada rigidesa del mercat laboral, la major part de les empreses no han tingut cap problema per desprendre's de 2 milions de treballadors en menys de dos anys.
En tot cas, la reforma laboral que impulsa el govern central sembla encaminada a assolir els objectius empresarials i bancaris: s'obre la possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial, ja que les condicions establertes als convenis col·lectius podran ser modificades per al cas particular d'una empresa si els seus treballadors i l'empresari arriben a un acord, un acord que serà causa legal suficient per impedir als jutges de revocar-lo; abarateix l'acomiadament improcedent futur al fomentar els contractes fixos amb una indemnització de 33 dies per any treballat, enfront dels 45 actuals; amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques... i un llarg etcètera que no contribuirà a millorar les taxes d'ocupació, sinó més aviat al contrari. Cal tenir ben present que, en darrera instància, la creació d'ocupació depèn de la demanda a què hagin de fer front les empreses, i no als costos ni a la facilitat amb què un empresari pugui acomiadar els seus treballadors. La reforma del govern, doncs, pot fins i tot fer augmentar l'atur, perquè la reducció dels costos d'acomiadament pot fer que les empreses optin de forma prioritària per aquesta fórmula, en comptes d'invertir en la millora de la seva productivitat, quan es trobin en una situació de dificultat.

Més enllà de la reforma laboral, però, un altre bon motiu perquè secundem la vaga és la política econòmica i social que està desenvolupant el govern central. Al llarg de dues legislatures, però sobretot a la darrera, el govern de l'Estat ha impulsat una política econòmica que ha contribuït a reduir la pressió fiscal sobre les classes benestants (eliminació de l'impost sobre el patrimoni, reducció de l'impost de societats, reducció dels trams de l'IRPF...). Aquesta política de reducció de la pressió fiscal directa ha contribuït de forma clau a l'augment del dèficit públic, que al seu torn el govern ha intentat solucionar apujant els impostos que més afecten les classes mitjana i treballadora (IVA, impostos especials...) i retallant diverses prestacions socials, des de la congelació de les pensions contributives fins la reducció de fons per a la llei de la dependència. Aquesta obsessió per la contenció desmesurada del dèficit ha portat fins i tot l'Estat a retallar la seva intervenció directa a l'economia destinada a dinamitzar-la, reduint per exemple la despesa en obra pública i allunyant-se, per tant, de les tesis socialdemòcrates de lluita contra les crisis econòmiques.

En definitiva, sembla que raons per donar suport a la vaga no ens en manquen. Ja és hora de donar un toc d'atenció als nostres governants, i sobretot als socialistes. El socialistes hem representat des de sempre el projecte i els anhels d'unes classes treballadores i mitjanes que lluiten per aconseguir la redistribució de la riquesa per tal d'assolir una societat més igualitària i justa. Nosaltres representem aquestes aspiracions i ens n'alimentem, i no podem trair l'esperit pel qual va ser fundada la nostra força política aplicant unes polítiques que van en contra de tot allò en què creiem. Si ho fem, estarem girant l'esquena a tothom qui confia en nosaltres, i estarem condemnant el nostre projecte a ser només el trist reflex d'una idea revolucionària que un dia va imaginar una societat a on no hi haguessin ni dominats ni dominants, ni vassalls ni senyors, a on tots fóssim més iguals i solidaris amb aquells que menys tenen. Si perquè els dirigents socialistes se n'adonin d'això és necessari que ens manifestem al carrer i que aturem el l'Estat durant un dia, crec que estem obligats a fer l'esforç, perquè ningú no podrà menystenir les demandes d'uns treballadors units en les nostres reivindicacions. El poder ens pertany.

El PP, C's i la llengua catalana. Qüestió de llibertat o d'espanyolisme?

Fa uns dies ens vam despertar amb l'anunci del PP i de C's que recorreran el nou Codi de Consum que ha entrat en vigor a Catalunya, uns potser al Tribunal Constitucional, els altres al Defensor del Pueblo. A aquesta iniciativa se li ha d'afegir, la setmana passada, el recurs que ha presentat el Defensor del Pueblo contra la Llei d'Acollida d'Immigrants a causa d'una petició d'un exdiputat de C's, una llei que fou aprovada pel Parlament l'abril passat amb el 87% dels vots de la cambra. Ambdós partits justifiquen aquests recursos en base a la sentència que sobre l'Estatut de Catalunya va emetre el TC i a una suposada violació de les llibertats individuals i d'empresa.

Abans de passar a valorar aquestes accions del PP i C's, coneguem l'articulat que recorren i els motius que els porten a fer-ho.
En primer lloc, i pel que fa al recurs contra la Llei d'Acollida, allò que l'ha motivat és la prioritat que es donarà al català en l'ensenyament que s'ofereixi als immigrants des dels serveis d'acollida. Hom podria pensar que potser no s'ensenyarà castellà als immigrants i que potser és aquesta la raó per la qual es recorre la norma, però aquesta opció queda descartada quan observem l'article 9.1 de la llei, i que diu així: "Al llarg del seu procés d'integració a la societat catalana, la persona titular del dret d'accés al servei de primera acollida ha d'assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà"; és a dir, que la persona que accedeixi als serveis d'acollida té com a obligació conèixer de forma mínima el català i el castellà. Quin problema, hi ha, doncs, amb la normativa? El podem localitzar a l'article 9.4, que diu així: "l'aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida començarà per l'adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana". Cal fer notar en aquest punt la utilització del verb "començarà"; fonamentalment, de l'articulat podem extreure que l'objectiu primordial és que l'immigrant aprengui ambdues llengües, però que es començarà per l'aprenentatge del català. I aquí és a on rau el problema per a C's. Segons l'exdiputat José Domingo, és inconstitucional que es comenci a aprendre primer el català i que, per tant, es tracti amb preferència aquesta llengua; a més a més, afegeix, pot ser contraproduent per a l'immigrant aprendre català, ja que si després s'ha de moure per la resta de l'Estat li servirà de molt poc saber català.
En segon lloc, i pel que fa al recurs contra el Codi de Consum, aquest estaria motivat pel fet que viola la llibertat d'empresa i les llibertats individuals. El nou Codi de Consum estableix el dret dels ciutadans a ser atesos oralment i per escrit en català si així ho sol·liciten, i estableix una sèrie de sancions a aplicar a aquells establiments que neguin aquest dret. Al mateix temps, reforça l'obligatorietat que tenen els comerços de retolar com a mínim en català, o bé a fer-ho tant en català com en castellà, una obligatorietat el compliment de la qual es garanteix amb l'aplicació de sancions per a aquells comerços que la incompleixin. Per al PP i C's no es podria obligar per llei a retolar d'una determinada manera, ja que s'estaria violant la llibertat d'empresa i les llibertats individuals.

Estem assistint, sens dubte, a un nou capítol en la croada que aquests dos partits mantenen contra el model lingüístic català, i a una nova demostració de les inconsistències d'un discurs que sota el vel de la defensa de les llibertats amaga un propòsit polític i social nacionalista, en aquest cas de matriu espanyolista. Amb aquests recursos, tant el PP com C's corroboren un cop més la seva manca de voluntat per entendre el propòsit del sistema normatiu lingüístic català, que en darrera instància vetlla per la preservació de la llengua catalana i dels seus espais d'ús, i fan un pas més en el seu objectiu d'erosionar a llarg termini qualsevol expressió lingüística o cultural que posi en dubte la homogeneïtat que pretenen construir a tot l'Estat en base a la llengua i la cultura castellanes; sens dubte aquest és el seu objectiu, ja que la llibertat d'elecció de llengua només la defensen del castellà cap a d'altres llengües, però mai d'altres llengües cap al castellà, com ho demostra, per exemple, la seva negativa continuada a permetre que al Congrés dels Diputats es puguin emprar el català, el gallec i l'euskera. Queda clar, doncs, que ni el PP ni C's poden tolerar la situació de convivència que s'ha assolit a Catalunya en matèria lingüística, una convivència que malgrat els avenços encara no s'ha traduït en una situació d'igualtat de facto, ja que el castellà continua gaudint d'una preeminència en molts camps que encara s'haurà de corregir; al cap i a la fi no es pot pretendre que dues formacions polítiques que consideren la llengua castellana ungida amb una superioritat política, moral i cultural sobre les altres llengües de l'Estat lluitin per assolir una igualtat de facto entre aquesta llengua i les altres. Ara bé, mantenir aquests posicionaments a Catalunya té un cost, com ho demostra el fet que després de vuit eleccions catalanes ambdues opcions polítiques no hagin arribat mai a superar el 13% dels escons al Parlament; ells insisteixen que la "classe política catalana", és a dir, CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, no representen el sentir majoritari de la població catalana, però després de tantes eleccions i d'uns resultats tan paupèrrims, potser seria convenient que el PP i C's es comencessin a plantejar si el problema no el tenen ells. De moment, opten per intentar dinamitar la convivència lingüística a Catalunya, perquè ho veuen com l'única manera d'augmentar el seu espai electoral; però, com diu la dita castellana, "para muestra, un botón".

Les curses de braus: la història que no s'explica

Ahir, 28 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va donar llum verda a la iniciativa legislativa popular (ILP) que havia presentat la plataforma PROU en contra de les curses de braus al nostre país. La prohibició de les "corridas" va ser aprovada amb la majoria absoluta dels vots, 68, dels quals 12 provenien d'ICV-EUiA, 21 d'ERC, 32 de CiU i 3 del PSC; 55 diputats hi van votar en contra, dels quals tots els del PP, C's, 31 del PSC i 7 de CiU; la resta, 9, van abstenir-se, dels quals 3 eren del PSC i 6 de CiU. A partir de l'1 de gener del 2012, doncs, les curses de braus quedaran prohibides a tot el territori català.
Un dia després d'aquesta votació les reaccions van prenent forma, sobretot des dels sectors protaurins i des de la premsa estatal, que acusen els parlamentaris catalans d'haver obert un nou "capítol de l'antiespanyolisme català", tal com apareix avui en el títol d'un article al diari El Mundo. La premsa conservadora establerta a Madrid sembla, doncs, coincidir en l'anàlisi que l'abolició de les curses de braus a Catalunya respon únicament a un sentiment de rebuig a tot allò que faci olor d'Espanya.
Aquest tipus d'argumentació és, directament, un insult a la intel·ligència dels ciutadans i una simplificació maniquea del debat. De les intervencions dels grups al debat d'ahir es desprèn que tant CiU, PSC, ERC com ICV-EUiA observen el seu posicionament no en termes de catalanisme-espanyolisme, sinó en termes de sensibilitat o no respecte de les demandes de protecció dels animals elaborades per la plataforma PROU. Només el PP i C's van fer al·lusió a un suposat atac a una icona com són les curses de braus pel fet de ser una tradició compartida amb els altres pobles de l'Estat. Qui està intentant derivar la discussió cap a un debat identitari són, doncs, els sectors nacionalistes espanyols, no pas les forces catalanistes, potser en un nou intent d'intentar obrir esquerdes en la unitat civil del poble català, un objectiu que s'han marcat com a principal des de fa ja una dècada i escaig. Ara bé, hi ha coses que la "caverna mediàtica i política" estatal no explica, potser per desconeixement o, més aviat, per interès. Convé, doncs, que repassem una mica de la nostra història, només per comprovar que la prohibició de les curses de braus no es tracta de cap element definidor del catalanisme polític i que, per tant, no està relacionada amb cap debat identitari.

Traslladem-nos, primer, a l'any 1778. A finals del s.XVIII, quan ja fa 19 anys que ha accedit al tron d'Espanya, Carles III de Borbó promulga la Reial Ordre de 23 de març mitjançant la qual prohibia les curses de braus de mort a tot el regne. Posteriorment, l'any 1786 un reial decret de 7 de setembre prohibia les curses en la seva totalitat. Aquesta iniciativa, sorgida del ministre i president del Consell de Castella, el comte d'Aranda, pretenia civilitzar els costums del país, al considerar-se des dels sectors il·lustrats que les curses de braus eren pràctiques d'un temps passat que ja no s'adequaven al progrés social que pretenien impulsar a la societat espanyola. La prohibició seria ratificada més tard per un reial decret de Carles IV de l'any 1805, tot i que l'arribada del rei absolutista Ferran VII després de la Guerra del Francès (1808-1814) va comportar el retorn de les curses de braus, en un context de política clarament conservadora i reaccionaria vers el liberalisme i la Il·lustració. Queda clar, doncs, que la prohibició de les curses de braus ja constituïa una reivindicació dels sectors progressistes espanyols molt abans que el catalanisme polític prengués forma política i cultural.
Després d'aquesta primera experiència, 213 anys més tard, el 1991, el Parlament de Canàries, a iniciativa del diputat Miguel Cabrera, membre actual del PP, aprovava la Llei de Protecció dels Animals, una norma que a la pràctica suposava l'abolició de les curses de braus a les Illes Canàries. Llavors el debat es va desenvolupar entre protaurins i antitaurins, però sense comportar una excessiva atenció per part dels mitjans de comunicació estatals. A ningú se li va passar pel cap de pensar que els canaris estaven cometent un acte de rebel·lió contra Espanya, que és com s'interpreta la decisió del Parlament de Catalunya.

Com es pot veure amb aquests dos exemples, a l'Estat espanyol no és el primer cop que les curses de braus es prohibeixen, unes prohibicions que no tenen sospita de ser precisament catalanistes. De fet, a totes les comunitats autònomes hi ha moviments de defensa dels animals molt actius que porten reclamant des de fa molt de temps l'abolició d'aquestes curses. El principal argument dels protaurins és que s'ha de garantir la llibertat per anar a veure les curses, perquè és un espectacle que té molts seguidors, però aquesta és una raó que no es pot sostenir. Cada poble i cada país té les seves tradicions, però aquestes han d'estar subjectes a la revisió i a l'adaptació als valors que en cada moment regeixen una societat, i personalment crec que fer de la mort i el patiment d'un animal un espectacle públic no s'adiu amb els valors de la societat d'avui dia. De la mateixa manera que al Regne Unit es va abolir la caça de la guineu, malgrat ser l'esport britànic més genuí, Espanya ha de ser capaç d'adaptar les seves tradicions al s.XXI i prohibir un espectacle sanguinari del qual n'és objecte un ésser viu que té tant de dret a viure dignament com qualsevol ésser humà. En aquest sentit, doncs, cal felicitar-nos pel pas tan valent que han donat els diputats del nostre país, malgrat l'ambient irrespirable que cada cop es provoca més des de la caverna mediàtica i política madrilenya en relació a les iniciatives sorgides des de Catalunya. En aquest sentit, voldria deixar constància que com a català ja començo a estar-ne tip que cada decisió política que es pren a Catalunya sigui objecte de polèmica a l'Estat pel sol fet de provenir d'on prové. No em cansaré d'avisar, però la paciència sempre té un límit.