Les curses de braus: la història que no s'explica

Ahir, 28 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya va donar llum verda a la iniciativa legislativa popular (ILP) que havia presentat la plataforma PROU en contra de les curses de braus al nostre país. La prohibició de les "corridas" va ser aprovada amb la majoria absoluta dels vots, 68, dels quals 12 provenien d'ICV-EUiA, 21 d'ERC, 32 de CiU i 3 del PSC; 55 diputats hi van votar en contra, dels quals tots els del PP, C's, 31 del PSC i 7 de CiU; la resta, 9, van abstenir-se, dels quals 3 eren del PSC i 6 de CiU. A partir de l'1 de gener del 2012, doncs, les curses de braus quedaran prohibides a tot el territori català.
Un dia després d'aquesta votació les reaccions van prenent forma, sobretot des dels sectors protaurins i des de la premsa estatal, que acusen els parlamentaris catalans d'haver obert un nou "capítol de l'antiespanyolisme català", tal com apareix avui en el títol d'un article al diari El Mundo. La premsa conservadora establerta a Madrid sembla, doncs, coincidir en l'anàlisi que l'abolició de les curses de braus a Catalunya respon únicament a un sentiment de rebuig a tot allò que faci olor d'Espanya.
Aquest tipus d'argumentació és, directament, un insult a la intel·ligència dels ciutadans i una simplificació maniquea del debat. De les intervencions dels grups al debat d'ahir es desprèn que tant CiU, PSC, ERC com ICV-EUiA observen el seu posicionament no en termes de catalanisme-espanyolisme, sinó en termes de sensibilitat o no respecte de les demandes de protecció dels animals elaborades per la plataforma PROU. Només el PP i C's van fer al·lusió a un suposat atac a una icona com són les curses de braus pel fet de ser una tradició compartida amb els altres pobles de l'Estat. Qui està intentant derivar la discussió cap a un debat identitari són, doncs, els sectors nacionalistes espanyols, no pas les forces catalanistes, potser en un nou intent d'intentar obrir esquerdes en la unitat civil del poble català, un objectiu que s'han marcat com a principal des de fa ja una dècada i escaig. Ara bé, hi ha coses que la "caverna mediàtica i política" estatal no explica, potser per desconeixement o, més aviat, per interès. Convé, doncs, que repassem una mica de la nostra història, només per comprovar que la prohibició de les curses de braus no es tracta de cap element definidor del catalanisme polític i que, per tant, no està relacionada amb cap debat identitari.

Traslladem-nos, primer, a l'any 1778. A finals del s.XVIII, quan ja fa 19 anys que ha accedit al tron d'Espanya, Carles III de Borbó promulga la Reial Ordre de 23 de març mitjançant la qual prohibia les curses de braus de mort a tot el regne. Posteriorment, l'any 1786 un reial decret de 7 de setembre prohibia les curses en la seva totalitat. Aquesta iniciativa, sorgida del ministre i president del Consell de Castella, el comte d'Aranda, pretenia civilitzar els costums del país, al considerar-se des dels sectors il·lustrats que les curses de braus eren pràctiques d'un temps passat que ja no s'adequaven al progrés social que pretenien impulsar a la societat espanyola. La prohibició seria ratificada més tard per un reial decret de Carles IV de l'any 1805, tot i que l'arribada del rei absolutista Ferran VII després de la Guerra del Francès (1808-1814) va comportar el retorn de les curses de braus, en un context de política clarament conservadora i reaccionaria vers el liberalisme i la Il·lustració. Queda clar, doncs, que la prohibició de les curses de braus ja constituïa una reivindicació dels sectors progressistes espanyols molt abans que el catalanisme polític prengués forma política i cultural.
Després d'aquesta primera experiència, 213 anys més tard, el 1991, el Parlament de Canàries, a iniciativa del diputat Miguel Cabrera, membre actual del PP, aprovava la Llei de Protecció dels Animals, una norma que a la pràctica suposava l'abolició de les curses de braus a les Illes Canàries. Llavors el debat es va desenvolupar entre protaurins i antitaurins, però sense comportar una excessiva atenció per part dels mitjans de comunicació estatals. A ningú se li va passar pel cap de pensar que els canaris estaven cometent un acte de rebel·lió contra Espanya, que és com s'interpreta la decisió del Parlament de Catalunya.

Com es pot veure amb aquests dos exemples, a l'Estat espanyol no és el primer cop que les curses de braus es prohibeixen, unes prohibicions que no tenen sospita de ser precisament catalanistes. De fet, a totes les comunitats autònomes hi ha moviments de defensa dels animals molt actius que porten reclamant des de fa molt de temps l'abolició d'aquestes curses. El principal argument dels protaurins és que s'ha de garantir la llibertat per anar a veure les curses, perquè és un espectacle que té molts seguidors, però aquesta és una raó que no es pot sostenir. Cada poble i cada país té les seves tradicions, però aquestes han d'estar subjectes a la revisió i a l'adaptació als valors que en cada moment regeixen una societat, i personalment crec que fer de la mort i el patiment d'un animal un espectacle públic no s'adiu amb els valors de la societat d'avui dia. De la mateixa manera que al Regne Unit es va abolir la caça de la guineu, malgrat ser l'esport britànic més genuí, Espanya ha de ser capaç d'adaptar les seves tradicions al s.XXI i prohibir un espectacle sanguinari del qual n'és objecte un ésser viu que té tant de dret a viure dignament com qualsevol ésser humà. En aquest sentit, doncs, cal felicitar-nos pel pas tan valent que han donat els diputats del nostre país, malgrat l'ambient irrespirable que cada cop es provoca més des de la caverna mediàtica i política madrilenya en relació a les iniciatives sorgides des de Catalunya. En aquest sentit, voldria deixar constància que com a català ja començo a estar-ne tip que cada decisió política que es pren a Catalunya sigui objecte de polèmica a l'Estat pel sol fet de provenir d'on prové. No em cansaré d'avisar, però la paciència sempre té un límit.

La sentència de l'Estatut de Catalunya, una tragèdia grega

Deia Goethe que la tragèdia "es basa en un contrast que no permet cap sortida". Aquest sembla el destí de la sentència que el Tribunal Constitucional (TC) ha d'emetre en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) del 2006, i és que fa uns dies el tribunal va rebutjar el cinquè esborrany de sentència per sis vots contra quatre. La fins ara ponent de la sentència, la progressista Elisa Pérez Vela, va sol·licitar de ser rellevada després de cinc intents frustrats, i la presidenta del TC va nomenar el conservador Guillermo Jiménez com a nou ponent. Ara hom dubta que la sentència vegi la llum abans de les eleccions catalanes del proper novembre.


La nostra particular tragèdia grega té com a protagonistes principals l'EAC i el TC, i com a protagonista secundari el sistema institucional espanyol (àlies arquitectura constitucional). Tots tres són víctimes d'un contrast entre les dues ànimes territorials de l'Estat espanyol, un conflicte que fou congelat amb el pacte de la transició però que va ser tancat en fals. Per una banda hi ha l'ànima federalista, un tren la locomotora del qual ha estat la nació catalana i als vagons del qual hi viatgen tots aquells sectors de la societat espanyola que, més o menys, conceben Espanya com un projecte compartit entre pobles diversos i iguals; per altra banda hi ha l'ànima centralista, un tren amb múltiples locomotores en el qual convergeixen tots aquells sectors de la societat espanyola que conceben l'Estat com un entramat institucional fonamentat en la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, l'única nació existent que s'articula a través de l'element castellà, al qual s'han de sotmetre la resta d'expressions culturals i lingüístiques genuïnes.
Aquestes ànimes traspassen les fronteres de l'eix ideològic esquerra-dreta i no es poden identificar de forma exclusiva amb cap expressió política concreta, ja que les seves arrels s'endinsen en organitzacions socials i polítiques diferenciades i ajunten sectors que a priori es troben confrontats pel debat entre progressisme i conservadorisme. És cert que ambdues ànimes s'aglutinen majoritàriament en opcions polítiques determinades, però establir paral·lelismes en aquest assumpte és aplicar, si més no, un excessiu simplisme que ens pot allunyar d'una visió transparent del debat territorial a l'Estat.

Com dèiem, el primer protagonista i víctima pot ser l'EAC, la màxima expressió del pacte polític entre la nació catalana i els altres pobles de l'Estat espanyol. A través del procés legal ambdues parts van pactar en el seu moment les condicions per continuar avançant en aquest projecte compartit que és Espanya, i tothom va renunciar voluntàriament a les seves posicions inicials per assolir l'acord. L'alteració d'aquest pacte en aspectes clau pot deixar en evidència davant de tothom que una de les parts incompleix l'acord i es reserva el dret d'alteració del pacte de motu proprio. Això danyaria sense remei les relacions entre Catalunya i l'Estat al fer-se palès que, malgrat la predisposició a cedir, una de les parts no és respectada i finalment una voluntat s'imposa sobre l'altra, la qual s'ha de sotmetre. Així doncs, el pacte deixaria de ser pacte, perquè no hi pot haver pacte entre sotmetent i sotmès, només entre iguals. Per a aquells que compartim els valors del republicanisme i que, per tant, entenem la llibertat com a absència de dominació, una situació d'alteració unilateral del pacte no és acceptable. Les pitjors conseqüències d'això, però, se les emportaria l'arquitectura constitucional bastida amb la transició, de la qual els federalistes en som progenitors i a qui tants d'esforços hem dedicat per defensar-la i millorar-la.

La segona víctima serà el TC, una institució fonamental a la nostra democràcia. A qualsevol Estat de Dret el TC exerceix d'àrbitre entre els poders i garanteix l'aplicació de la Constitució per evitar excessos que puguin malmetre les bases del pacte social que són les constitucions. Com a àrbitre, qualsevol TC necessita de posseir una legitimitat i un prestigi que li assegurin que totes les parts del sistema acaten les seves sentències, que s'entenen com a objectives i ben fonamentades. Els esdeveniments de l'últim any han destruït aquesta legitimitat, i el TC ha esdevingut el protagonista d'una novel·la d'Agatha Christie, amb dos majordoms acusats de "deixar morir el tribunal", el PP i el PSOE. Els magistrats ja són identificats per sectors i han perdut qualsevol rastre d'independència, i hom ha intentat de recusar-los per tal de forçar un canvi de "majories" al tribunal que el beneficiés políticament. Com és evident, la destrucció de la legitimitat del TC va començar quan el PP va decidir convertir-lo en una tercera cambra legislativa, a on intentava tombar aquelles lleis que la seva manca de competència política no li permetia de vetar a les Corts, però ha arribat definitivament amb l'afer de l'Estatut i amb el bloqueig imposat pels conservadors a la renovació del tribunal. Els sectors centralistes i nacionalistes espanyols han forçat la maquinària per tal d'eliminar allò que consideren un atac directe a les essències pàtries, l'Estatut català. Ara bé, la seva pretensió d'assestar un cop a la voluntat del poble català a través d'un perillós joc, davant del qual els socialistes espanyols s'han declarat incompetents, ha provocat que molts catalans haguem perdut la fe en l'objectivitat del TC. Es fa difícil d'entendre, en aquest sentit, que un tribunal pugui retallar la voluntat d'un poble quan aquest ja s'ha pronunciat. El poder sobirà sorgeix dels ciutadans, els quals "presten" la seva capacitat de decisió a un sistema institucional per tal que aquest prengui les decisions. Ara bé, el préstec no deixa de ser això, un préstec, i la sobirania segueix residint en els ciutadans. És per això que, recuperant una reivindicació del PCE-PSUC durant la transició, els Estatuts d'Autonomia no haurien d'estar subjectes al control de constitucionalitat, en tant que formen part del bloc de constitucionalitat juntament amb la Carta Magna, i afegiríem que també perquè com el català han estat referendats pel poble, últim dipositari de la sobirania.

L'última víctima d'aquesta tragèdia pot ser l'arquitectura constitucional bastida el 1978. Si la situació no es recondueix i Catalunya veu retallades les seves aspiracions pactades amb les Corts espanyoles, tot el sistema institucional de l'Estat pot patir un important terratrèmol les conseqüències del qual no tenen per què veure's a curt termini, sinó més aviat a mitjà i llarg termini. Fa més de trenta anys els catalans vam donar suport a la Constitució espanyola perquè vam considerar que hi tenien cabuda les nostres aspiracions com a poble, i així ha estat fins avui. La sentència del TC, que ara està essent redactada per un dels magistrats conservadors, podria aixecar un mur difícilment franquejable per a les nostres aspiracions. Hom sap que el sector més centralista del tribunal vol elaborar una sentència incendiària contra l'Estatut català, marcant-nos unes líinies vermelles i esborrant qualsevol possibilitat futura d'ampliar el nostre espai competencial i identitari. El missatge que s'hauria d'extreure en aquest cas és que la Constitució de 1978 ja no permet la cabuda de les nostres aspiracions nacionals. La reforma seria, doncs, l'única sortida per salvar el sistema, però es fa difícil de creure que el PP s'avingués a pactar una transformació del sistema autonòmic actual en un de veritablement federal, a on hi fossin reconegudes les asimetries que caracteritzen les societats catalana, basca i gallega. Si el mur que s'aixequés fos del tot infranquejable, potser els federalistes ens hauríem de replantejar un canvi de rumb en els plantejaments de l'encaix de Catalunya a Espanya. Seria desitjable, però, que no haguéssim d'arribar tan lluny, i que el TC tingui la suficient perspectiva històrica per acceptar allò que els catalans hem acordat amb els altre pobles de l'Estat. Ens estem jugant la nostra relació futura amb tots ells.


En definitiva, tothom és conscient que el TC té a les seves mans una sentència històrica, que marcarà l'esdevenir d'Espanya en els propers anys, ja sigui per a bé o per a mal. Esperem que el seny s'imposi definitivament a les baixes passions i que tot aquest assumpte acabi arribant a bon port. Haurem d'adonar-nos, tanmateix, que el sistema institucional espanyol ha mostrat moltes deficiències que hauran de ser corregides ben aviat, i esperem que els sectors centralistes s'hagin adonat que si estiren massa la corda podrien arribar a perdre allò que amb tant de zel diuen protegir, i que és la unitat d'Espanya. De moment sembla que el Parlament de Catalunya s'ha posat a fer els deures i que els partits catalanistes aprovaran avui una resolució en favor de la renovació del TC, perquè aquest recuperi la legitimitat i pugui emetre una sentència que, com defensen CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, sigui per avalar un Estatut que és plenament constitucional. Tots ens hi estem jugant molt, però sobretot els federalistes. Nosaltres, a diferència dels independentistes i dels centralistes, ens hi juguem el model d'Estat i el nucli de la nostra aposta de futur.

La taxa Tobin, un instrument per lluitar contra l'especulació financera

Fa gairebé 40 anys el posterior Premi Nobel d'Economia, el Dr. James Tobin, va proposar la creació d'un impost global que gravés les transaccions financeres internacionals, una original idea que amb el pas del temps acabaria rebent el nom de taxa Tobin. La seva concepció va coincidir amb la desaparició dels controls sobre els moviments del capital impulsada pel president nord-americà, Richard Nixon, fet que marca l'inici del regant de quatre dècades de les tesis neoliberals i que, en certa manera, posa les bases de la crisi econòmica actual.
Des de la seva aparició, la taxa Tobin ha estat motiu de discussió als cercles dels partits de tot l'espectre polític, però el debat mai ha acabat de calar entre la societat, segurament perquè les classes benestants que controlen els mitjans de comunicació estan poc interessades a fomentar un debat que de forma directa o indirecta podria afectar les seves possibilitats d'obtenir guanys milionaris als mercats financers. És per això que des d'aquest bloc volem fer la nostra petita aportació al coneixement d'aquesta possibilitat per regular de nou els mercats financers, amb un llenguatge planer i entenedor per a tothom.

Fonamentalment, la taxa Tobin consisteix a gravar les operacions de canvi entre monedes per tal de desincentivar les operacions especulatives a curt termini, les quals mouen cada dia bilions d'€ (el PIB espanyol del 2009 va ser d'1 bilió i escaig d'€). Aquestes operacions poden semblar enginys sofisticats dels mercats financers, però són fàcils d'entendre si ens centrem en un exemple: el cas de George Soros i la lliura esterlina. L'any 1992 George Soros va demanar un préstec milionari de lliures i va canviar-les per marcs alemanys. En aquell moment, una lliura es canviava a 2'95 marcs alemanys. Així doncs, per cada 100 lliures de préstec Soros va obtenir 295 marcs. Però Soros sabia que el canvi lliura-marc era fictici, i que en breu temps Anglaterra anava a abandonar el sistema europeu de canvi (encara no existia l'€), cosa que es va produir pels volts de setembre. En aquell moment la lliura va perdre valor davant del marc i es va acabar canviant a 0'20 marcs alemanys. Llavors George Soros va decidir tornar a canviar els marcs que tenia per lliures, i per cada 295 marcs alemanys va obtenir 1475 lliures (abans n'hauria obtingut 100), cosa que li reportava uns guanys de 1375 lliures, un cop descomptat el préstec de 100 lliures per cada 295 marcs. La suma total de beneficis per a Soros fou d'uns 700 milions d'€, mentre que el Banc d'Anglaterra va tenir unes pèrdues de 3'5 bilions d'€. Tota aquesta operació va tenir un cost zero per a Soros, ja que les operacions de canvi de moneda no estaven gravades als mercats financers internacionals.

La taxa Tobin, com dèiem, estaria dirigida a desincentivar aquests moviments especulatius. En aquest sentit, la proposta és aplicar una taxa d'entre l'1% i el 0'1% sobre cada operació de canvi de moneda. Aquesta quantitat hauria de ser suficient per treure molta rendibilitat a unes activitats d'especulació que per produir-se necessiten d'un moviment de canvi d'anada i tornada (a l'exemple, lliura -> marc, marc -> lliura), fet que provocaria que s'hagués de pagar la taxa dos cops, un per cada moviment. Així doncs, s'afectaria els beneficis que produeixen aquestes operacions a curt termini, al mateix temps que pràcticament no s'afectaria les inversions, que són a més llarg termini i que només es veurien afectades per la taxa a l'inici i al final del procés.

Sens dubte, l'existència d'una eina internacional d'aquesta naturalesa tindria substancials avantatges. En primer lloc, que les polítiques monetàries nacionals recuperessin part de l'autonomia que avui dia han perdut davant dels mercats financers; és a dir, les polítiques monetàries podrien estar al servei de les economies que les sustenten i no estarien tan subjectes als estira-i-arronses dels especuladors financers, els quals formen part de les classes benestants.
En segon lloc, gaudiria d'una estabilitat sense precedents, ja que estaríem davant d'un impost uniforme a escala mundial, cosa que evitaria que es rebaixés en alguns Estats degut a la competència fiscal per atreure inversions.
Finalment, la tributació de les operacions de canvi tindria un doble efecte positiu sobre l'economia, i és que al mateix temps que es frenaria la mobilitat dels capitals i es reduiria l'inestabilitat monetària, també es crearia un mecanisme de finançament que podria tenir aplicacions socials a escala planetària. Hem de pensar que a la primera dècada del s.XXI es va calcular que amb una taxa que gravés el 0'1% de cada operació de canvi de moneda hom podria arribar a recaptar més de 500.000 milions d'€. Amb un 10% d'aquesta xifra es podria proporcionar atenció sanitària a tots els habitants del planeta, suprimir les formes greus de malnutrició i proveir d'aigua potable a tothom; i amb un 3% s'aconseguiria reduir a la meitat la taxa d'analfabetisme present a la població adulta, alhora que es podria universalitzar l'ensenyament primari.

Entre els inconvenients, sempre esgrimits des dels sectors liberals, es solen remarcar, en primer lloc, les bondats de l'actual sistema de canvis "flotants" de les monedes (és a dir, canvis variables). Segons els economistes, aquest sistema de canvi es recolza en tota una sèrie de mecanismes de mercat que deriven de les eleccions racionals dels inversors en base a determinats paràmetres econòmics com ara la inflació o el deute públic; per tant, aquest sistema no es pot veure alterat per interferències del sector públic, que redueixen l'eficiència de l'economia. La realitat, però, ens demostra que els inversors solen prendre les seves decisions en base a d'altres criteris, no tan racionals com sí gremials i de classe social.
En segon lloc, hom argumenta que la taxa Tobin és completament irrealitzable perquè seria esquivada, i que per tant no cal fer l'esforç d'establir un impost que molts intentarien evadir. La lògica d'aquest argument és certament curiosa: com l'impost intentaria ser evadit, hem de renunciar-hi. El raonament és molt similar al que s'utilitza per justificar la desaparició de l'impost de successions i d'altres impostos directes, que són els que més afecten les classes benestants.

A mode de conclusió, podem establir que un impost similar a la taxa Tobin revolucionaria els mercats financers actuals i ajudaria, encara que només fos una mica, a democratitzar el salvatge mercat de les finances internacionals que a tants pocs ha beneficiat i a tanta gent ha perjudicat. Hem de ser conscients que avui dia les classes benestants tenen el poder per perjudicar i danyar l'economia d'un Estat sempre que aquest intenti perjudicar els seus interessos, i és necessari que avancem per desposseir aquesta classe social d'una prerrogativa que mai hauria hagut de recuperar i que li permet d'imposar el seu criteri econòmic als països per sobre de l'elecció democràtica dels ciutadans; a mode d'exemple, el cas dels recents atacs especulatius contra Grècia i Espanya està directament relacionat amb la voluntat de la UE de regular els fons financers d'alt risc, amb eines com ara la taxa Tobin. Esperem, doncs, que en el futur les classes mitjanes i treballadores puguin recuperar el control de l'economia i posin fi al regnat del neoliberalisme, que perjudica fonamentalment aquelles classes mitjanes que amb tant d'entusiasme van abraçar aquesta ideologia.