La taxa Tobin, un instrument per lluitar contra l'especulació financera

Fa gairebé 40 anys el posterior Premi Nobel d'Economia, el Dr. James Tobin, va proposar la creació d'un impost global que gravés les transaccions financeres internacionals, una original idea que amb el pas del temps acabaria rebent el nom de taxa Tobin. La seva concepció va coincidir amb la desaparició dels controls sobre els moviments del capital impulsada pel president nord-americà, Richard Nixon, fet que marca l'inici del regant de quatre dècades de les tesis neoliberals i que, en certa manera, posa les bases de la crisi econòmica actual.
Des de la seva aparició, la taxa Tobin ha estat motiu de discussió als cercles dels partits de tot l'espectre polític, però el debat mai ha acabat de calar entre la societat, segurament perquè les classes benestants que controlen els mitjans de comunicació estan poc interessades a fomentar un debat que de forma directa o indirecta podria afectar les seves possibilitats d'obtenir guanys milionaris als mercats financers. És per això que des d'aquest bloc volem fer la nostra petita aportació al coneixement d'aquesta possibilitat per regular de nou els mercats financers, amb un llenguatge planer i entenedor per a tothom.

Fonamentalment, la taxa Tobin consisteix a gravar les operacions de canvi entre monedes per tal de desincentivar les operacions especulatives a curt termini, les quals mouen cada dia bilions d'€ (el PIB espanyol del 2009 va ser d'1 bilió i escaig d'€). Aquestes operacions poden semblar enginys sofisticats dels mercats financers, però són fàcils d'entendre si ens centrem en un exemple: el cas de George Soros i la lliura esterlina. L'any 1992 George Soros va demanar un préstec milionari de lliures i va canviar-les per marcs alemanys. En aquell moment, una lliura es canviava a 2'95 marcs alemanys. Així doncs, per cada 100 lliures de préstec Soros va obtenir 295 marcs. Però Soros sabia que el canvi lliura-marc era fictici, i que en breu temps Anglaterra anava a abandonar el sistema europeu de canvi (encara no existia l'€), cosa que es va produir pels volts de setembre. En aquell moment la lliura va perdre valor davant del marc i es va acabar canviant a 0'20 marcs alemanys. Llavors George Soros va decidir tornar a canviar els marcs que tenia per lliures, i per cada 295 marcs alemanys va obtenir 1475 lliures (abans n'hauria obtingut 100), cosa que li reportava uns guanys de 1375 lliures, un cop descomptat el préstec de 100 lliures per cada 295 marcs. La suma total de beneficis per a Soros fou d'uns 700 milions d'€, mentre que el Banc d'Anglaterra va tenir unes pèrdues de 3'5 bilions d'€. Tota aquesta operació va tenir un cost zero per a Soros, ja que les operacions de canvi de moneda no estaven gravades als mercats financers internacionals.

La taxa Tobin, com dèiem, estaria dirigida a desincentivar aquests moviments especulatius. En aquest sentit, la proposta és aplicar una taxa d'entre l'1% i el 0'1% sobre cada operació de canvi de moneda. Aquesta quantitat hauria de ser suficient per treure molta rendibilitat a unes activitats d'especulació que per produir-se necessiten d'un moviment de canvi d'anada i tornada (a l'exemple, lliura -> marc, marc -> lliura), fet que provocaria que s'hagués de pagar la taxa dos cops, un per cada moviment. Així doncs, s'afectaria els beneficis que produeixen aquestes operacions a curt termini, al mateix temps que pràcticament no s'afectaria les inversions, que són a més llarg termini i que només es veurien afectades per la taxa a l'inici i al final del procés.

Sens dubte, l'existència d'una eina internacional d'aquesta naturalesa tindria substancials avantatges. En primer lloc, que les polítiques monetàries nacionals recuperessin part de l'autonomia que avui dia han perdut davant dels mercats financers; és a dir, les polítiques monetàries podrien estar al servei de les economies que les sustenten i no estarien tan subjectes als estira-i-arronses dels especuladors financers, els quals formen part de les classes benestants.
En segon lloc, gaudiria d'una estabilitat sense precedents, ja que estaríem davant d'un impost uniforme a escala mundial, cosa que evitaria que es rebaixés en alguns Estats degut a la competència fiscal per atreure inversions.
Finalment, la tributació de les operacions de canvi tindria un doble efecte positiu sobre l'economia, i és que al mateix temps que es frenaria la mobilitat dels capitals i es reduiria l'inestabilitat monetària, també es crearia un mecanisme de finançament que podria tenir aplicacions socials a escala planetària. Hem de pensar que a la primera dècada del s.XXI es va calcular que amb una taxa que gravés el 0'1% de cada operació de canvi de moneda hom podria arribar a recaptar més de 500.000 milions d'€. Amb un 10% d'aquesta xifra es podria proporcionar atenció sanitària a tots els habitants del planeta, suprimir les formes greus de malnutrició i proveir d'aigua potable a tothom; i amb un 3% s'aconseguiria reduir a la meitat la taxa d'analfabetisme present a la població adulta, alhora que es podria universalitzar l'ensenyament primari.

Entre els inconvenients, sempre esgrimits des dels sectors liberals, es solen remarcar, en primer lloc, les bondats de l'actual sistema de canvis "flotants" de les monedes (és a dir, canvis variables). Segons els economistes, aquest sistema de canvi es recolza en tota una sèrie de mecanismes de mercat que deriven de les eleccions racionals dels inversors en base a determinats paràmetres econòmics com ara la inflació o el deute públic; per tant, aquest sistema no es pot veure alterat per interferències del sector públic, que redueixen l'eficiència de l'economia. La realitat, però, ens demostra que els inversors solen prendre les seves decisions en base a d'altres criteris, no tan racionals com sí gremials i de classe social.
En segon lloc, hom argumenta que la taxa Tobin és completament irrealitzable perquè seria esquivada, i que per tant no cal fer l'esforç d'establir un impost que molts intentarien evadir. La lògica d'aquest argument és certament curiosa: com l'impost intentaria ser evadit, hem de renunciar-hi. El raonament és molt similar al que s'utilitza per justificar la desaparició de l'impost de successions i d'altres impostos directes, que són els que més afecten les classes benestants.

A mode de conclusió, podem establir que un impost similar a la taxa Tobin revolucionaria els mercats financers actuals i ajudaria, encara que només fos una mica, a democratitzar el salvatge mercat de les finances internacionals que a tants pocs ha beneficiat i a tanta gent ha perjudicat. Hem de ser conscients que avui dia les classes benestants tenen el poder per perjudicar i danyar l'economia d'un Estat sempre que aquest intenti perjudicar els seus interessos, i és necessari que avancem per desposseir aquesta classe social d'una prerrogativa que mai hauria hagut de recuperar i que li permet d'imposar el seu criteri econòmic als països per sobre de l'elecció democràtica dels ciutadans; a mode d'exemple, el cas dels recents atacs especulatius contra Grècia i Espanya està directament relacionat amb la voluntat de la UE de regular els fons financers d'alt risc, amb eines com ara la taxa Tobin. Esperem, doncs, que en el futur les classes mitjanes i treballadores puguin recuperar el control de l'economia i posin fi al regnat del neoliberalisme, que perjudica fonamentalment aquelles classes mitjanes que amb tant d'entusiasme van abraçar aquesta ideologia.

El debat sobre l'edat de jubilació, una qüestió de perspectiva

Recentment, el Govern central ha obert el debat sobre l'edat de jubilació amb una proposta inicial per apujar-la, de forma progressiva, dels 65 anys legals actuals fins als 67. L'argument en què s'ha basat l'executiu socialista per obrir aquest debat és que cada cop hi ha més treballadors que es jubilen i menys joves que entren a formar part de la població activa, de forma que dintre d'una dècada i escaig la minsa renovació generacional podria provocar una fallada del sistema públic de pensions. L'inici d'aquest debat ha estat aprofitat per diversos portaveus dels sectors liberals per incidir en el raonament que, a llarg termini, un sistema públic de pensions és insostenible i que, per tant, és fa inevitable avançar cap a un sistema mixt públic-privat.

Ara bé, malgrat que en el debat sobre el futur del sistema de pensions s'ha de tenir en compte la relació entre població jove i població vella, allò que és més important és buscar vies per mantenir un equilibri entre els cotitzants i els beneficiaris del sistema de Seguretat Social. En aquest sentit, el govern central encara té temps per aplicar tot un paquet de mesures que garanteixin l'estabilitat de la caixa de la Seguretat Social a mitjà i llarg termini, mesures que no passen per situar l'edat de jubilació als 67 anys. Allargar l'edat de jubilació és, en tot cas, agafar la drecera directa i fàcil per assegurar l'equilibri futur entre cotitzants i beneficiaris davant la previsions de davallada de la població jove, i significa ressignar-se a acceptar aquest descens com a tendència inevitable i impossible de capgirar. La política, però, és l'art de canviar la realitat, i les eines per assegurar el futur de les pensions públiques sense retallar drets adquirits existeixen i són diverses; l'únic que es necessita és valentia i voluntat de consens entre els nostres representants.

La principal mesura que es pot aplicar, tot i que no l'única, és la de desenvolupar una veritable política de família, avui dia pràcticament inexistent a l'Estat malgrat la retòrica del discurs polític espanyol. En aquest sentit, les polítiques de família són claus a l'hora d'assegurar la viabilitat dels Estats del Benestar, ja que són una de les que més contribueixen a assegurar una provisió estable de cotitzants al sistema.
Quan parlem d'aquestes polítiques ens referim, fonamentalment, a l'impuls d'escoles bressol públiques i al desenvolupament de l'atenció domiciliària, encara insuficients malgrat els esforços de l'executiu socialista en la construcció d'escoles d'infància i en el desenvolupament de la Llei de la Dependència. Hem de recordar que l'objectiu final d'aquestes mesures és el de facilitar la integració de la dona al mercat laboral i el d'avançar cap a la igualtat plena de gènere. Ara bé, els efectes d'aquestes polítiques van més enllà del mig termini, i es deixen sentir també en el llarg termini. Si analitzem la realitat espanyola amb dades ens n'adonarem d'això amb més claredat.
En primer lloc, podem constatar que, a dia d'avui, el sistema de Seguretat Social té bona salut malgrat la crisi, ja que disposa d'uns 19 milions de cotitzants i va tancar el 2009 amb un superàvit superior als 7.000 milions €. Partint d'aquesta base, a mig termini es podrien guanyar 6 milions de cotitzants si unes potents polítiques de família ajudessin a assolir una taxa d'activitat entre les dones similar a la de Suècia (actualment només un 42% de les dones espanyoles estan integrades al mercat laboral, enfront del 76% del país nòrdic). Però a banda de treure a flotació una bossa de potencials cotitzants tan important, a llarg termini les polítiques de família permetrien augmentar la natalitat, que a Espanya és una de les més baixes d'Europa. En aquest sentit, un augment de la natalitat és clau per assegurar la provisió futura de cotitzants a la Seguretat Social, però s'ha d'assolir sense obligar les dones a renunciar al seu projecte vital.
Com és obvi, l'assoliment de tots aquests objectius no s'assegura només amb les polítiques de família, sinó que aquestes hauran d'anar acompanyades de mesures per lluitar contra l'atur estructural (d'un 8% a l'Estat), per eliminar la precarietat laboral (sobretot entre els joves i més encara entre les dones joves) i per lluitar contra l'elevada taxa d'atur dels joves, que en última instància haurien de reduir l'edat d'emancipació i, per tant, de formació d'una família.

A mode de conclusió, doncs, és obvi que allargar l'edat de jubilació és només un pegat que no ataca de soca-rel els problemes estructurals que podrien afectar el futur de la Seguretat Social espanyola, i significa per al socialisme espanyol acceptar de forma implícita el fracàs del seu projecte social i polític, malgrat tenir eines per assegurar el futur de les pensions públiques. No hem d'oblidar, en aquest sentit, que el debat al voltant dels sistemes de pensions respon en última instància a la confrontació de dos projectes polítics diferents: el socialdemòcrata, que creu fermament en l'assoliment d'una societat més igualitària i justa a través de la redistribució de la riquesa (és el cas de les pensions) i de l'acció de l'Estat del Benestar; i el liberal, que té com a motor l'acceptació fins les seves últimes conseqüències de l'individualisme, i que per tant rebutja la redistribució de la riquesa.

Manifest contra el cementiri nuclear centralitzat (MTC)

Des d'aquest bloc volem mostrar la nostra solidaritat vers tota la gent de les Terres de l'Ebre i de la resta de Catalunya que està preocupada per la possibilitat que l'ajuntament d'Ascó aspiri a acollir el cementiri nuclear centralitzat que el govern de l'Estat vol construir per emmagatzemar els residus radioactius de les centrals nuclears d'arreu d'Espanya. És per això que a continuació reproduïm el manifest que fa uns dies van presentar diverses associacions, en què s'oposen a la instal·lació d'aquest cementiri al poble d'Ascó.

-------------------------------------------------------------------

Davant del pla de l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (ENRESA) de construir un cementiri nuclear centralitzat (Magatzem Temporal Centralitzat, MTC) per albergar els residus radioactius d’alta activitat generats per totes les centrals nuclears de l’estat espanyol.

Coneixedors que la generació de residus radioactius d’alta activitat és un fet tècnicament inevitable produït per les centrals nuclears i que la seva gestió és encara un tema per resoldre a escala mundial.

Atès el seu alt nivell de radioactivitat que persisteix durant centenars de milers d’anys i el seu elevat potencial radiotòxic que suposa un greu problema ambiental, una amenaça per la salut pública, i que hipoteca dràsticament les nostres futures generacions.

Entenent que l’anomenat Centre Tecnològic Associat al Cementiri Nuclear no seria altra cosa que un reactor nuclear experimental en tècniques de transmutació, amb tots els riscos que això comportaria, essent aquesta una opció tècnicament inviable a curt o mig termini com a solució al problema dels residus.

Partint del fet que l’elevat cost de la gestió dels residus radioactius que, segons ENRESA, pujarà prop de 13.800 milions d’€ (calculat només fins l’any 2070), serà sufragat majoritàriament amb diner públic.

Preocupats per les estratègies d’ENRESA encaminades a encoratjar, amb compensacions econòmiques (amb diner públic), als alcaldes dels municipis perquè s’ofereixin candidatures per albergar el cementiri nuclear centralitzat.

Convençuts que aquest problema de marcat caràcter col·lectiu no es pot resoldre sense un previ consens social i polític, amb participació dels agents interessats, sense oblidar les organitzacions ecologistes i ciutadanes.

Entenent que Catalunya, amb tres centrals nuclears en funcionament i una central nuclear en fase de desmantellament, ja ha hipotecat greument el seu futur, assumint els riscos potencials dels residus radioactius d’alta activitat des de l'inici del seu funcionament.

Per tots els raonaments anteriors, els sotssignants volem MANIFESTAR:

La nostra rotunda i decidida oposició a la construcció d’un cementiri nuclear centralitzat, sigui quina sigui la seva denominació (MTC o altres), de qualsevol tipus de residus radioactius a Catalunya i a comarques limítrofes.

Demanem a la Generalitat que manifesti de forma clara i rotunda el rebuig a aquesta instal·lació en el nostre territori.

-------------------------------------------------------------------

Si us voleu adherir al manifest, ho podeu fer des d'aquest enllaç que us proporciono a continuació: http://platformcemno06.iespana.es/manifest.htm