Recentment, el Govern central ha obert el debat sobre l'edat de jubilació amb una proposta inicial per apujar-la, de forma progressiva, dels 65 anys legals actuals fins als 67. L'argument en què s'ha basat l'executiu socialista per obrir aquest debat és que cada cop hi ha més treballadors que es jubilen i menys joves que entren a formar part de la població activa, de forma que dintre d'una dècada i escaig la minsa renovació generacional podria provocar una fallada del sistema públic de pensions. L'inici d'aquest debat ha estat aprofitat per diversos portaveus dels sectors liberals per incidir en el raonament que, a llarg termini, un sistema públic de pensions és insostenible i que, per tant, és fa inevitable avançar cap a un sistema mixt públic-privat.
Ara bé, malgrat que en el debat sobre el futur del sistema de pensions s'ha de tenir en compte la relació entre població jove i població vella, allò que és més important és buscar vies per mantenir un equilibri entre els cotitzants i els beneficiaris del sistema de Seguretat Social. En aquest sentit, el govern central encara té temps per aplicar tot un paquet de mesures que garanteixin l'estabilitat de la caixa de la Seguretat Social a mitjà i llarg termini, mesures que no passen per situar l'edat de jubilació als 67 anys. Allargar l'edat de jubilació és, en tot cas, agafar la drecera directa i fàcil per assegurar l'equilibri futur entre cotitzants i beneficiaris davant la previsions de davallada de la població jove, i significa ressignar-se a acceptar aquest descens com a tendència inevitable i impossible de capgirar. La política, però, és l'art de canviar la realitat, i les eines per assegurar el futur de les pensions públiques sense retallar drets adquirits existeixen i són diverses; l'únic que es necessita és valentia i voluntat de consens entre els nostres representants.
La principal mesura que es pot aplicar, tot i que no l'única, és la de desenvolupar una veritable política de família, avui dia pràcticament inexistent a l'Estat malgrat la retòrica del discurs polític espanyol. En aquest sentit, les polítiques de família són claus a l'hora d'assegurar la viabilitat dels Estats del Benestar, ja que són una de les que més contribueixen a assegurar una provisió estable de cotitzants al sistema.
Quan parlem d'aquestes polítiques ens referim, fonamentalment, a l'impuls d'escoles bressol públiques i al desenvolupament de l'atenció domiciliària, encara insuficients malgrat els esforços de l'executiu socialista en la construcció d'escoles d'infància i en el desenvolupament de la Llei de la Dependència. Hem de recordar que l'objectiu final d'aquestes mesures és el de facilitar la integració de la dona al mercat laboral i el d'avançar cap a la igualtat plena de gènere. Ara bé, els efectes d'aquestes polítiques van més enllà del mig termini, i es deixen sentir també en el llarg termini. Si analitzem la realitat espanyola amb dades ens n'adonarem d'això amb més claredat.
En primer lloc, podem constatar que, a dia d'avui, el sistema de Seguretat Social té bona salut malgrat la crisi, ja que disposa d'uns 19 milions de cotitzants i va tancar el 2009 amb un superàvit superior als 7.000 milions €. Partint d'aquesta base, a mig termini es podrien guanyar 6 milions de cotitzants si unes potents polítiques de família ajudessin a assolir una taxa d'activitat entre les dones similar a la de Suècia (actualment només un 42% de les dones espanyoles estan integrades al mercat laboral, enfront del 76% del país nòrdic). Però a banda de treure a flotació una bossa de potencials cotitzants tan important, a llarg termini les polítiques de família permetrien augmentar la natalitat, que a Espanya és una de les més baixes d'Europa. En aquest sentit, un augment de la natalitat és clau per assegurar la provisió futura de cotitzants a la Seguretat Social, però s'ha d'assolir sense obligar les dones a renunciar al seu projecte vital.
Com és obvi, l'assoliment de tots aquests objectius no s'assegura només amb les polítiques de família, sinó que aquestes hauran d'anar acompanyades de mesures per lluitar contra l'atur estructural (d'un 8% a l'Estat), per eliminar la precarietat laboral (sobretot entre els joves i més encara entre les dones joves) i per lluitar contra l'elevada taxa d'atur dels joves, que en última instància haurien de reduir l'edat d'emancipació i, per tant, de formació d'una família.
A mode de conclusió, doncs, és obvi que allargar l'edat de jubilació és només un pegat que no ataca de soca-rel els problemes estructurals que podrien afectar el futur de la Seguretat Social espanyola, i significa per al socialisme espanyol acceptar de forma implícita el fracàs del seu projecte social i polític, malgrat tenir eines per assegurar el futur de les pensions públiques. No hem d'oblidar, en aquest sentit, que el debat al voltant dels sistemes de pensions respon en última instància a la confrontació de dos projectes polítics diferents: el socialdemòcrata, que creu fermament en l'assoliment d'una societat més igualitària i justa a través de la redistribució de la riquesa (és el cas de les pensions) i de l'acció de l'Estat del Benestar; i el liberal, que té com a motor l'acceptació fins les seves últimes conseqüències de l'individualisme, i que per tant rebutja la redistribució de la riquesa.
Ara bé, malgrat que en el debat sobre el futur del sistema de pensions s'ha de tenir en compte la relació entre població jove i població vella, allò que és més important és buscar vies per mantenir un equilibri entre els cotitzants i els beneficiaris del sistema de Seguretat Social. En aquest sentit, el govern central encara té temps per aplicar tot un paquet de mesures que garanteixin l'estabilitat de la caixa de la Seguretat Social a mitjà i llarg termini, mesures que no passen per situar l'edat de jubilació als 67 anys. Allargar l'edat de jubilació és, en tot cas, agafar la drecera directa i fàcil per assegurar l'equilibri futur entre cotitzants i beneficiaris davant la previsions de davallada de la població jove, i significa ressignar-se a acceptar aquest descens com a tendència inevitable i impossible de capgirar. La política, però, és l'art de canviar la realitat, i les eines per assegurar el futur de les pensions públiques sense retallar drets adquirits existeixen i són diverses; l'únic que es necessita és valentia i voluntat de consens entre els nostres representants.
La principal mesura que es pot aplicar, tot i que no l'única, és la de desenvolupar una veritable política de família, avui dia pràcticament inexistent a l'Estat malgrat la retòrica del discurs polític espanyol. En aquest sentit, les polítiques de família són claus a l'hora d'assegurar la viabilitat dels Estats del Benestar, ja que són una de les que més contribueixen a assegurar una provisió estable de cotitzants al sistema.
Quan parlem d'aquestes polítiques ens referim, fonamentalment, a l'impuls d'escoles bressol públiques i al desenvolupament de l'atenció domiciliària, encara insuficients malgrat els esforços de l'executiu socialista en la construcció d'escoles d'infància i en el desenvolupament de la Llei de la Dependència. Hem de recordar que l'objectiu final d'aquestes mesures és el de facilitar la integració de la dona al mercat laboral i el d'avançar cap a la igualtat plena de gènere. Ara bé, els efectes d'aquestes polítiques van més enllà del mig termini, i es deixen sentir també en el llarg termini. Si analitzem la realitat espanyola amb dades ens n'adonarem d'això amb més claredat.
En primer lloc, podem constatar que, a dia d'avui, el sistema de Seguretat Social té bona salut malgrat la crisi, ja que disposa d'uns 19 milions de cotitzants i va tancar el 2009 amb un superàvit superior als 7.000 milions €. Partint d'aquesta base, a mig termini es podrien guanyar 6 milions de cotitzants si unes potents polítiques de família ajudessin a assolir una taxa d'activitat entre les dones similar a la de Suècia (actualment només un 42% de les dones espanyoles estan integrades al mercat laboral, enfront del 76% del país nòrdic). Però a banda de treure a flotació una bossa de potencials cotitzants tan important, a llarg termini les polítiques de família permetrien augmentar la natalitat, que a Espanya és una de les més baixes d'Europa. En aquest sentit, un augment de la natalitat és clau per assegurar la provisió futura de cotitzants a la Seguretat Social, però s'ha d'assolir sense obligar les dones a renunciar al seu projecte vital.
Com és obvi, l'assoliment de tots aquests objectius no s'assegura només amb les polítiques de família, sinó que aquestes hauran d'anar acompanyades de mesures per lluitar contra l'atur estructural (d'un 8% a l'Estat), per eliminar la precarietat laboral (sobretot entre els joves i més encara entre les dones joves) i per lluitar contra l'elevada taxa d'atur dels joves, que en última instància haurien de reduir l'edat d'emancipació i, per tant, de formació d'una família.
A mode de conclusió, doncs, és obvi que allargar l'edat de jubilació és només un pegat que no ataca de soca-rel els problemes estructurals que podrien afectar el futur de la Seguretat Social espanyola, i significa per al socialisme espanyol acceptar de forma implícita el fracàs del seu projecte social i polític, malgrat tenir eines per assegurar el futur de les pensions públiques. No hem d'oblidar, en aquest sentit, que el debat al voltant dels sistemes de pensions respon en última instància a la confrontació de dos projectes polítics diferents: el socialdemòcrata, que creu fermament en l'assoliment d'una societat més igualitària i justa a través de la redistribució de la riquesa (és el cas de les pensions) i de l'acció de l'Estat del Benestar; i el liberal, que té com a motor l'acceptació fins les seves últimes conseqüències de l'individualisme, i que per tant rebutja la redistribució de la riquesa.
