La crisi de la socialdemocràcia

Les darreres eleccions europees han fet palesa una realitat que a aquestes alçades ja no pot ser ocultada: la socialdemocràcia europea està en crisi. Sens dubte, es tracta d'una constatació evident que no pot ser defugida sota excuses de derrotes agredolces o d'altres subterfugis similars que intenten ocultar la que ha estat la pitjor derrota de l'espai socialista des de l'acabament de la IIGM. Ha arribat l'hora de reflexionar, analitzar les causes de la constant sagnia de vots que es pateix des de fa dècades, i obrar en conseqüència per corregir una tendència que necessita ser invertida si no volem que la socialdemocràcia acabi sent una peça de museu que uns quants marrecs contemplin desinteressadament des de l'altra banda d'una vitrina.

Ens trobem davant d'una crisi quadrangular de la socialdemocràcia: una crisi de valors i d'idees, una crisi d'estratègia, una crisi de lideratge, i una crisi d'adaptació. Cadascuna d'elles s'interconnecta amb les demés i les potencia.
La primera i més important és la crisi de valors i d'idees. Des de la revolució neoconservadora iniciada els anys 80 amb Regan i Tatcher, la socialdemocràcia ha anat mica en mica abandonant l'eix central del seu projecte fins els anys 70, abans de la crisi del petroli de 1973, a saber: la consecució d'una igualtat real entre tots els membres de la societat a través de l'acció pública de l'Estat del Benestar. L'abandonament d'aquest eix central ha suposat l'abandonament progressiu de les eines que el feien possible, com ara les polítiques redistributives de riquesa basades en la imposició directa, o les polítiques de control de l'economia, dirigides a evitar les fluctuacions brusques del mercat i els abusos de la mà invisible, que acaben per perjudicar sempre les classes treballadores i mitjanes. Paral·lelament a l'abandonament d'aquest eix central, s'ha produït una modulació del discurs que ha proscrit del discurs socialista l'anàlisi de classes socials consubstancial a ell mateix, acceptant sense pal·liatius les tesis analítiques del liberalisme que parlen de la fi de les classes socials i d'un món dominat per les classes mitjanes. Per parlar sense embuts, la socialdemocràcia ha oblidat qui és i d'on ve, ha donat l'esquena a aquelles idees que la van crear i que la van fer prosperar, i ha abraçat el seu adversari fins al punt de perdre el nord i els seus objectius fundacionals, condemnant-se a la interrogació constant sobre la seva raó de ser mentre un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat torna a seduir les masses.
Molt lligada al punt precedent trobem la crisi d'estratègia. També des dels anys 80, i de forma progressiva, la socialdemocràcia ha tendit a girar cap al "centre" (a la pràctica, un gir cap a la dreta) per tal de, segons els estrategues, intentar assegurar-se el vot de la cada cop més nombrosa classe mitjana, que seria al seu parer més moderada en les seves posicions ideològiques i, per tant, més propera a posicions de "centre" que la classe treballadora. El buidatge de contingut ideològic del discurs i de la política socialdemòcrata per tal d'esgarrapar vots d'aquí i d'allà ha comportat, però, un distanciament amb el seu electorat nuclear, el qual, en molts països europeus, ha començat a abandonar els partits socialdemòcrates per anar-se'n cap a partits més d'esquerres, allà a on hi ha alternativa, o per anar-se'n cap a l'abstenció, en aquells països en els quals les alternatives a la socialdemocràcia des de l'esquerra no són creïbles. El nombre cada cop més reduït de governs socialistes als països de la UE constata el retrocés de l'espai socialdemòcrata a Europa, un retrocés que es veu agreujat pel sorgiment d'alternatives com Die Linke a Alemanya o com d'Europe Écologique a França. L'estratègia socialdemòcrata, doncs, sembla que està donant com a resultat la fragmentació del seu espai polític i el conseqüent debilitament del seu poder i capacitat d'influència.
Fèiem menció, també, a una crisi de lideratge. Efectivament, la socialdemocràcia pateix des de fa temps una mancança de líders, tant en el camp polític com intel·lectual. Enrere han quedat aquelles dècades en què els grans líders europeus eren socialistes i tenien a les seves mans el timó de la política econòmica i exterior de la UE i dels seus respectius Estats. També queden enrere els anys en què les tesis socialdemòcrates dominaven el discurs econòmic i social arreu d'Europa i aquesta ideologia era el referent de la igualtat, la qualitat democràtica i les polítiques socials. El socialisme, doncs, ha perdut el lideratge d'una societat europea a qui en molts aspectes va contribuir a treure de la pobresa i el desgast de la IIGM.
Finalment, la socialdemocràcia pateix una crisi d'adaptació. Després de la revolució neoconservadora, els paràmetres en els quals s'havia mogut el socialisme entre els anys 40 i 70 van canviar, però la socialdemocràcia no ha sabut adaptar la seva ideologia a aquest nou context, sinó que ha anat assumint cada cop més els plantejaments del liberalisme i d'això n'ha dit adaptació. És evident que avui dia no es pot elaborar un discurs calcat al que es feia en aquelles tres dècades, però queda clar que adoptar el discurs dels teus adversaris no és, precisament, una bona definició d'adaptació. Les idees fonamentals de la socialdemocràcia continuen sent vigents avui dia, tot i que queda clar que necessiten ser objecte de reflexió per tal de poder-les traslladar a la societat amb un llenguatge del s.XXI. De totes maneres, continuen sent més modernes i trencadores que les del liberalisme i el conservadorisme, que no han alterat els seus fonaments ideològics des de fa gairebé 200 anys.

Segurament molta gent no compartirà l'anàlisi que es du a terme en aquest article sobre la situació de la socialdemocràcia, però aquell que l'escriu considera que, com ja dèiem al principi, no podem ja defugir aquest debat i aquesta reflexió. Hem de recuperar com més aviat millor les idees fonamentals que ens van definir en el passat, adaptar-les al present i defensar-les a través d'un discurs que recuperi contingut ideològic i que no només pronunciï la paraula "igualtat" com un somni que es s'esvaiex com tinta en paper mullat. S'ha de donar potència a la ideologia i, sobretot, aplicar-la un cop s'és al govern, perquè els ciutadans no voten només una idea, sinó que demanden la seva materialització en coses concretes i tangibles, i solen girar l'esquena a aquell que s'omple la boca de paraules bensonants i després fa des del govern coses molt semblants a les que farien els seus adversaris. Es tracta, en definitiva, de recordar qui som i d'on venim, perquè aquestes són dues condicions necessàries, tot i que no suficients, per saber cap a on anem. És un esforç que tots els socialistes hem de fer, perquè el món d'avui dia, amb la crisi econòmica que arrosseguem derivada dels excessos del liberalisme però també de les nostres omissions, ens necessita potser més que mai. Si ens deixem seduir pel nostre adversari, un dia ens despertarem i ens adonarem que hem perdut sense notar-ho tot allò que ens ha costat dècades i fins i tot segles aconseguir. I la socialdemocràcia romandrà residual i passarà potser als llibres d'història, a on es recordaran els seus temps passats de glòria i a on se li donaran gràcies pels seus serveis prestats.

"Oda inacabada", d'en Pasqual Maragall

El llibre que us vull recomanar avui es titula Oda inacabada, que recull les memòries d'en Pasqual Maragall i que ha estat editat per La Magrana l'any 2008, un llibre del qual segurament molts de vosaltres ja n'haureu sentit a parlar.

Per aquells que no hagueu llegit mai una autobiografia, com aquell que escriu aquestes línies, sens dubte suposa un bon inici.
De lectura fàcil i amena, les memòries constitueixen una aproximació veraç a una de les figures cabdals de la història recent del nostre país, Catalunya. Pasqual Maragall, el batlle olímpic, l'impulsor de l'Estatut de Miravet, ens relata amb tot luxe de detalls el seu passat polític, des dels seus inicis a la clandestinitat fins la seva retirada de la política activa, acabant el llibre amb la seva aposta decidida de lluita contra la malaltia de l'Alzheimer. Fidel a ell mateix, al llarg del llibre ens relata de forma sincera tots aquells episodis que van marcar el seu esdevenir polític, sense mossegar-se la llengua a l'hora de criticar aquells que ell creu que van actuar erròniament, fonamentalment el nacionalisme català conservador, però també a l'espai socialista, tan català com espanyol. Llegint les seves línies, a un li fa l'efecte que, dintre d'allò que es pot permetre un polític de la seva vàlua, en Pasqual Maragall ens explica allò que realment pensa, sense refugiar-se excessivament en allò que és políticament correcte, esperonat probablement per l'amenaça que l'aguaita, la pèrdua de la memòria. Un relat, sens dubte, molt íntim, amb el qual comparteix amb el lector les seves alegries però també les seves nombroses frustracions.
Dividit en més de deu parts, la seva vida política es pot resumir en tres grans episodis: la clandestinitat de la joventut, els anys a l'Ajuntament de Barcelona i els anys com a cap de l'oposició, primer, i com a President de la Generalitat després. No hi ha dubte en considerar els seus anys d'alcalde com aquells que semblen haver-li reportat més alegries, en contrast amb els seus anys a la presidència de la Generalitat, a on sembla haver recollit més frustracions de les que esperava, segurament per ser una persona amb les idees massa clares en un entorn en el qual el que més es valora és la lleialtat a una institució o a una organització i no a allò que un pensa. Malgrat tot també recull un munt d'experiències positives de la seva etapa a la Generalitat, posant negre sobre blanc allò que ell creu que es va fer bé i allò que segons el seu parer es va fer malament. En alguns punts autocrític amb la seva tasca, el relat sobre els seus tres anys al capdavant del tripartit suposen una font de coneixement per a aquells que vulguin conèixer de prop el dia a dia d'aquella etapa tan intensa, així com per a aquells que vulguin evitar en un futur els estira i arronsa habituals dels governs de coalició, una cultura política massa poc estesa entre els nostres dirigents però també entre la nostra societat, massa acostumada a lideratges carismàtics monocolors.

En definitiva, una lectura més que recomanada, tant per aquells que no segueixin de prop la política com per aquells que la viuen intensament. Aquest llibre és una oportunitat única per acostar-se a la realitat personal d'una de les figures més importants de les primeres etapes d'ajuntaments democràtics, i de l'etapa postpujolista a la Generalitat.

Euskadi es complica; Galícia... sempre serà Galícia

Ja han passat dos dies des de les eleccions de diumenge passat a Euskadi i Galícia, i comença el ball de negociacions, negociacions a Euskadi, és clar, perquè a Galícia, amb el 100% dels vots escrutats, no hi ha dubte de qui serà el nou inquilí del palau de Santiago de Compostel·la. Sens dubte que són dos mons diferents, i com a tals es mereixen i requereixen un anàlisi per separat. Malgrat tot, la influència del que ha passat i passarà en aquests dos països transcendeix les seves fronteres i arriba fins a la capital de l'Estat.

A Galícia, com dèiem, els resultats no deixen espai per al dubte: el PP tornarà a governar després de quatre anys als bancs de l'oposició. Amb el 100% del vot escrutat, i sense perspectives de que el vot dels residents a l'estranger alteri excessivament el resultat, el PP ha recuperat la majoria absoluta al Parlament gallec amb 39 escons dels 75 disponibles, dos més que en la legislatura anterior, els mateixos dos escons que ha esgarrapat al PSdeG, que se'n queda amb 24, i al BNG, que se'n queda amb 12. Amb una participació històrica (70'45%), el PP ha aconseguit augmentar només 4000 vots respecte les eleccions anteriors, però el descens del PSdeG en més de 70000 vots i el del BNG en gairebé 45000 l'han catapultat fins al 47% dels vots a candidatures i, per tant, a recuperar la majoria absoluta. Sembla ser que les claus de la victòria popular estan en el seu manteniment al món rural (Lugo i Ourense), a on el bipartit no ha aconseguit debilitar en excés les xarxes clientelars heretades de l'època Fraga, i en el seu augment a les zones urbanes (A Coruña i Pontevedra), a on s'ha vist beneficiat per la patacada de socialistes i nacionalistes, els quals segurament han acusat el desgast per una crisi econòmica que ja afecta amb força les zones industrials gallegues. Sens dubte, es necessitaria una anàlisi molt més rigorosa dels resultats per tal d'esbrinar a on han patit més la davallada les forces del bipartit, tot i que fent una ullada general als resultats per circumscripció podem arribar a les conclusions mencionades. A més a més, la manca de comunicació de l'obra de govern i una excessiva llunyania de socialistes i nacionalistes en el dia a dia de la gestió podrien haver actuat també com a variables clau per explicar la davallada de les forces de govern.
En tot cas, l'arribada d'Alberto Nuñez Feijóo a la presidència gallega no només suposa un revulsiu a Galícia, sinó que, en primer lloc, és també un baló d'oxigen per a un Rajoy en hores baixes. Encara és aviat per calibrar les repercussions que això tindrà a nivell intern del PP, però sens dubte aquesta victòria reforça la figura de Mariano Rajoy davant dels seus rivals a les files conservadores, els quals ja s'estan preparant per iniciar l'assalt si el PSOE torna a guanyar les eleccions europees del proper juny. De moment, doncs, Rajoy pot respirar una mica més tranquil davant de la tempesta que està patint el PP amb la judicialització dels casos de corrupció i d'espionatge que afecten a membres de la seva militància. Ara bé, la treva que s'imposa al PP finalitza al juny; si perden, tornaran a volar ganivets. Això, en tot cas, però, ja són figues d'un altre paner. En segon lloc, i per acabar amb les repercussions de la victòria conservadora a Galícia, el gran damnificat ha estat el PSOE, i molt especialment el seu viceprimer secretari, en José Blanco. Està clar que al PSOE s'imposa una lectura dels resultats gallecs a curt i llarg termini, a curt perquè poden ser una petita mostra d'un cert desgast de l'electorat socialista a causa de la crisi, a llarg perquè s'ha demostrat que per vèncer al PP a Galícia no només cal estar al Govern.

A Euskadi les coses no són tan senzilles com a Galícia. Fa uns dies, un polític basc deia que a Euskadi regeix la Llei de Murphy, i que si alguna cosa es pot complicar es complica. Doncs bé, sembla que tenia tota la raó del món, doncs els resultats emanats de les urnes han derivat cap a l'escenari més enrevessat possible: una victòria del PNB amb un majoria absoluta de "constitucionalistes". Si repassem els resultats, recordem que amb una participació lleugerament inferior a la dels comicis del 2005 (65'8%) el PNB va guanyar amb 30 escons, seguit pel PSE amb 24, pel PP amb 13, per Aralar amb 4, per EA amb 2, i per EB i UPiD, cadascun d'ells amb 1 escó. En total, i com a Galícia, 75 escons a repartir amb una majoria absoluta que s'assoleix amb 38 escons. A manca d'escrutar el vot per correu, que podria atorgar al PSE un diputat més, queda clar que el mal anomenat "bloc constitucionalista" (PSE+PP+UPiD) suma els 38 escons necessaris per escollir lehendakari. Les possibilitats que s'obren per formar govern, però, són múltiples i convé tenir-les en compte:

1. Formació d'una "gran coalició" entre PNB i PSE, que sumaria 54-55 escons i que és la preferida en les enquestes pels votants bascos.
2. Govern del PNB en minoria amb el suport del PSE, ja que les forces nacionalistes, amb 37 escons, no arriben a la majoria absoluta.
3. Govern nacionalista en minoria (PNB+EA+EB, amb o sense Aralar) amb el suport del PSE.
   
4. Coalició entre el PSE, el PP i UPiD, que sumarien els 38 escons necessaris per a la majoria absoluta.
5. Govern en minoria del PSE amb el suport del PNB o del PP i UPiD.

És evident que els dos grans protagonistes del futur d'Euskadi seran el PNB i el PSE. Ambdues forces han mostrat la seva predisposició a formar govern, però l'aliança que s'acabi conformant pot marcar de forma determinant el futur d'aquesta petita nació, encara que també el del nostre país i el de tot l'Estat. Però anem a pams.
Davant d'un ventall tan ampli d'opcions de govern, el que convé preguntar-se són dues coses: a) quina és aquella opció que més probabilitats té de tirar endavant, b) si aquesta és la que més convé o no a Euskadi. Tenint en compte les declaracions dels darrers dies, sembla que tothom, a manca de començar les negociacions, comença a donar per fet que Patxi López serà el nou inquilí d'Ajuria Enea. Tot apunta a que el candidat socialista presentarà la seva investidura per obtenir els vots del PP i d'UPiD, formant un govern en minoria del PSE que es recolzi en suports puntuals del PNB i/o del PP i UPiD. Sembla, doncs, que la cinquena opció és la que prosperaria. Sens dubte, els socialistes saben que el PP i UPiD no diran que no a un candidat a lehendakari que no és nacionalista, entrin o no entrin a formar part del govern basc, ja que en diverses ocasions han fet palès el seu interès per fer fora el nacionalisme d'Ajuria Enea. Patxi López té, doncs, un xec en blanc per arribar a la lehendakaritza... una altra cosa serà veure amb qui es busquen els acords puntuals per portar endavant la legislatura. Ara bé, aquesta és l'opció que més convé a Euskadi? Des de la segona meitat dels anys 90, la política i la societat basques han estat marcades per una confrontació de blocs, nacionalistes per una banda, "constitucionalistes" per l'altra, amb una balança que sempre s'ha decantant per les forces del primer bloc. Ara les coses han canviat, i el bloc nacionalista ha perdut la majoria al Parlament basc. S'ha obert, doncs, una porta a la finalització d'una política en la qual hi han participat membres d'ambdós bàndols. Però, com acabar amb aquesta inèrcia de la societat de blocs? L'opció del pacte entre el PNB i el PSE s'imposa. A la política i a la societat basques hi conviuen des de fa temps dos mons que no es parlen entre ells, que segueixen el seu propi camí sense fer cas d'uns companys de viatge que, si bé estan en un altre vagó, viatgen en el mateix tren. El pacte entre les dues forces moderades de cada bloc, doncs, esdevé més que mai necessari; més enllà del poder, i per la salut democràtica futura de la societat basca, és necessari començar a refer uns ponts entre nacionalistes i no nacionalistes que mai s'haurien d'haver trencat. Amb la conformació d'un govern de coalició entre el PNB i el PSE es visualitzaria de forma nítida el treball conjunt de dues sensibilitats que durant molt de temps s'han girat l'esquena, contribuint de forma determinant a la reconstrucció progressiva d'uns canals de comunicació que la societat basca necessita per fer front, unida, a la xacra del terrorisme d'ETA.
En definitiva, si l'opció d'en Patxi Lópex és la de conformar un govern en minoria, no està escollint la millor opció. Per sobre de l'objectiu de l'alternança en el govern ha d'estar l'objectiu de reconstruir una societat que cada dia s'ha anat fracturant més. Sens dubte, els socialistes bascos han de tenir en compte que la societat basca continua sent majoritàriament nacionalista (comptant els vots nuls amb paperetes de la plataforma abertzale D3M, les forces nacionalistes aglutinen al voltant de 635000 vots, o el que és el mateix, al voltant d'un 55-60% dels sufragis; el PSE, el PP i UPiD sumats tot just arriben als 485000 sufragis, o el que és el mateix, al voltant d'un 40-45%), motiu pel qual es fa necessari la participació d'alguna força d'aquest àmbit en el govern. Si el PSE es limita a expulsar el nacionalisme d'Ajuria Enea, farà un flac favor als intents d'acabar amb la política de fronts, objectiu que, per altra banda, ha estat remarcat pel mateix Patxi López, ja que l'electorat de les forces nacionalistes interpretarà com una "revenja" l'intent de les forces "constitucionalistes" de formar govern sense comptar amb aquest sector social majoritari. Per tot això, des d'aquest blog volem esperonar els socialistes bascos a cercar l'enteniment amb els nacionalistes del PNB, ja que considerem que el futur de la seva societat ha d'estar per sobre de les legítimes ambicions partidistes. No és hora de recordar-li al PNB el seu error d'haver estat fomentant la política frontista des del pacte de Lizarra, ni de passar-li factura als nacionalistes, ni de deixar-se arrossegar per les inèrcies de la política basca. Ha arribat l'hora de girar full i de començar una nova etapa d'enteniment entre els membres de la societat basca. No hi ha dubte que abandonar i lluitar contra les inèrcies sempre costa, però si ningú no ho intenta aquestes mai s'esvairan; correspon ara doncs, al PSE, la valentia i l'esforç de donar el primer pas.
Finalment, només queda remarcar que si el PNB és definitivament expulsat del govern basc, la política d'aliances del PSOE a Madrid es complicarà sensiblement, ja que haurà de trobar suports entre unes forces catalanes reticents a trobar punts d'enteniment amb un Govern central que no fa més que demorar l'acord definitiu de finançament autonòmic, cabdal pel futur de Catalunya. Amb un panorama així, potser la relació entre el PP i el PSOE canviarà. Fins i tot, les repercussions del canvi de lehendakari podrien arribar fins al nostre país. Ara bé, això és una cosa que ja s'analitzarà en un altre article. Només ens resta desitjar sort al futur govern basc, sigui quin sigui, perquè aconsegueixi fer d'Euskadi un país més unit del que ho ha estat fins ara.