Neoliberalisme o socialisme per a rics? Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Ja fa més d'un any que l'economia mundial es ressent d'una crisi econòmica que es va iniciar als EUA de la mà de les hipoteques d'alt risc o "subprime", una crisi que, inicialment, es preveia de curt abast en el temps i en l'espai del mercat, però que ha acabat intoxicant tot el mercat financer mundial i ha provocat un refredament de l'activitat econòmica fins a portar moltes de les primeres economies del món prop de la recessió. Molts economistes coincideixen ja a establir que aquesta serà la pitjor crisi econòmica que viurà el món des del crac borsari de 1929, quan el col·lapse del sistema capitalista va provocar la ruïna de milers de ciutadans i famílies que, d'un dia per l'altre, van veure com perdien tots els seus estalvis, la seva feina i la seva casa. Pocs anys més tard, ofegada per uns deutes que no podia pagar a causa de la crisi econòmica, Alemanya assistia impassible a l'ascens al poder d'Adolf Hitler, que l'any 1939 faria entrar Europa en la IIGM amb la invasió de Polònia.

La nostra història, la de la crisi de principis del s.XXI, comença fa uns cinquanta anys als despatxos de la universitat de Chicago, a on uns madurs George Stigler i Milton Friedman (caps i ideòlegs de la Chicago School of Economics (CSE)) impartien classes en un temps en què el keynesianisme dominava la doctrina econòmica mundial, els EUA implementaven encara les polítiques del "New Deal" i la socialdemocràcia vivia la seva època daurada a Europa. Eren els temps de l'economia mixta, de la política fiscal expansiva i progressiva, de l'extensió i universalització de l'Estat del Benestar, de la concertació social entre empresaris i treballadors, dels augments salarials per mantenir el nivell de la demanda (veritable motor de les economies de consum)...
John Maynard Keynes, a qui podem veure a la imatge del costat, havia revolucionat durant els anys 30 el pensament econòmic i havia establert una teoria general que, partint de la crítica del liberalisme econòmic clàssic, establia que, sense posar en dubte els principis de lliure mercat i iniciativa privada, la intervenció estatal era més que necessària a les economies capitalistes degut a les intenses fluctuacions de l'activitat i de l'ocupació que s'hi produeixen periòdicament quan el mercat actua sense control. L'objectiu, segons ell, havia de ser moderar aquestes fluctuacions, lluitar contra l'atur involuntari i desenvolupar esforços per assolir uns nivells alts i estables d'ocupació dels recursos productius que el mercat per si sol no podria aconseguir. Per Keynes, la clau de volta del mercat estava en la demanda, veritable motor de les economies de consum i principal focus de les fluctuacions econòmiques. Era per aquest motiu que l'Estat, a través de la seva actuació sobre el mercat, havia d'adaptar la demanda a les previsions econòmiques. Així, quan la demanda fos insuficient (com succeeix a les èpoques de crisi econòmica), l'Estat augmentaria la seva despesa, moderaria els impostos o rebaixaria els tipus d'interès per estimular la demanda, donant suport als augments salarials en tant que ajudaven a assolir aquest objectiu. Quan la situació fos de bonança econòmica, l'actuació aniria en sentit contrari. Fonamentant-se en aquesta teoria econòmica, i amb la forta creença que el capitalisme s'havia de reformar políticament a través de la regulació estatal per corregir les desigualtats en la distribució de la riquesa que provoca quan actua sense control, per tot el món occidental, en major o menor mesura, la socialdemocràcia va implementar el seu projecte i va exportar el model de l'Estat del Benestar. Al llarg de tots aquells anys els Estats, estiguessin o no governats per forces socialdemòcrates, controlaven el mercat per evitar que tornés a succeir el que s'havia esdevingut l'any 1929, quan el descontrol sobre el sistema havia acabat provocant el seu propi ensorrament.
A finals dels anys 60 i, sobretot, a partir de la crisi del petroli de 1973, però, les coses van començar a canviar. L'encariment sobtat del preu del petroli derivat de la guerra del Yom Kippur va fer entrar en crisi la major part dels països desenvolupats, i aquesta va ser l'oportunitat que van aprofitar els neoliberals per desplaçar el keynesianisme com a principal doctrina econòmica i començar a aplicar a través dels partits liberalconservadors (que van començar a guanyar eleccions) les seves tesis de lliure mercat. L'aplicació d'aquesta política s'iniciaria amb força a partir dels anys 1979-1981, quan s'esdevingueren les victòries electorals respectives de Margaret Tatcher (RU) i Ronald Reagan (EUA), els quals, fonamentant-se en les tesis de la CSE (Chicago School of Economics), van aplicar destacades retallades del pes dels seus respectius Estats en l'economia, de la despesa pública i importants retallades impositives. El sector públic, argumentaven, era un llast per al creixement econòmic i calia deixar via lliure al mercat perquè pogués aportar de nou creixement econòmic i estabilitat institucional als països. Que la distribució de la riquesa fos extremadament desigual en un mercat que tendia a acumular el poder en poques mans, era una qüestió de segon ordre.
Van anar passant els anys i, a la dècada dels 90, les tesis neoliberals van assolir el seu màxim esplendor i domini, fent calar el missatge entre uns partits socialdemòcrates desorientats que les idees del keynesianisme i de la regulació del mercat havien passat a millor temps, que el lliure mercat era el que s'havia de fer prevaldre si es volia garantir una època de creixement sostingut i pràcticament il·limitat. A més a més, van aconseguir fer creure a les classes treballadores el miratge de que ja s'havien superat les diferències socioeconòmiques, de que tothom ara era igual en el sí de la classe mitjana, i de que les velles polítiques de redistribució de la riquesa ja no tenien sentit en un món en el qual fins i tot el més pobre podia permetre's una casa i un cotxe (això sí, endeutant-se fins les celles). Que més de la meitat de la població mundial s'estigués enfonsant en la pobresa i que les desigualtats en el sí de les societats occidentals i desenvolupades augmentessin dia rere dia, eren qüestions de segon ordre. Tothom era feliç en aquell món d'iguals en què les classes treballadores es permetien el luxe de votar partits de dretes per protegir el seu nou (fals) estatus, tothom era feliç en aquell món ric ple de rics. I mentre les classes treballadores i mitjanes badoquejaven per aquell miratge d'aigua cristal·lina, les classes dominants s'emportaven l'aigua del pou i se la repartien entre quatre. El mercat sempre tenia la raó.
Ara, a finals de la primera dècada del s.XXI, però, l'aigua s'ha acabat de sobte per l'avarícia dels poderosos, i aquells que vivien en el miratge han despertat sorpresos al sentir que els impostos que paguen perquè l'Estat els ofereixi uns serveis i una cobertura es destinaran a salvar a aquelles classes dominants (i a quatre dels de sota que volien fer l'agost i diner fàcil) que han estat practicant l'especulació en els mercats per fer-se cada dia més i més riques, i que ens han arrossegat fins a la situació actual. I és que, atònits i en un sol dia, els que vivien en el miratge del lliure mercat han descobert la regla d'or del neoliberalisme: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Socialisme puntual, socialisme per a rics. Víctimes de la seva pròpia creació, ara recorren desesperats a aquelles idees que fa trenta anys van proscriure de la història. Res més enllà de la ficció que la realitat.

Un cop més, doncs, la història s'ha encarregat de recordar-nos que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Sota un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat, hem tornat a caure al forat del capitalisme salvatge i se'ns ha tornat a fer palès fins a quin punt podem arribar si deixem via lliure a la mà invisible d'en John Smith, fins a quin punt necessitem regular una força que sense control pot arribar a ser autodestructiva. Convé, doncs, com ja es va fer al crac de 1929, que els Estats es replantegin el seu paper al mercat, i que tots recordem que el neoliberalisme mai ha deixat de ser una ideologia de classe (dominant). Necessitem, doncs, regular el mercat per evitar que noves pràctiques especulatives ens condueixin en el futur cap a nous escenaris de crisi econòmica, reforçar el paper de l'Estat en tant que garant de bones pràctiques i com a entitat capaç de redistribuir d'una forma equitativa la riquesa. Només una economia regulada serà capaç de mantenir l'estabilitat institucional i garantir un creixement econòmic sòlid a llarg termini. Senyores i senyors, com va dir la Presidenta de la Cambra de Representants nord-americana als financers de Wall Street, "the party is over".

El "no vaya a ser que...": la cultura política de la transició

Avui, 5 de setembre de 2008, manquen tres mesos i escaig perquè la Constitució espanyola de 1978 compleixi 30 anys, un anys que han vist transformar-se Espanya d'una forma radical a nivell econòmic i social i que li han permès, de forma definitiva, pujar-se al carro dels països desenvolupats i esdevenir una potencia mitjana en l'ordre internacional sorgit de la IIGM i del final de la Guerra Freda. No podem negar que el pacte constitucional de 1978 ha ofert a Espanya un marc polític estable com molt poques vegades anteriorment ha tingut a la seva història, doncs fins ara només la Constitució de 1876, que marcava l'inici de la Restauració, supera la Carta Magna actual en temps de vigència en el context de la història contemporània (55 anys front 30 anys). Aquesta estabilitat ha estat clau per encarar amb forces el gran repte que Espanya tenia per endavant de recuperar els anys perduts del feixisme (1939-1977), que la van deixar a anys llum dels nivells de desenvolupament dels països de l'Europa Occidental. Només una dada: l'any 1936 Espanya tenia un PIB semblant al de Finlàndia, i l'any 1975, a la mort del dictador Franco, Espanya només tenia el 60% del PIB finès del moment. La democràcia, doncs, és la que ens ha permès tenir èxit en la superació d'aquest repte, que va marcar des d'un bon principi l'imaginari col·lectiu de la major part d'espanyols, i desenvolupar-nos com mai abans ho havíem fet, malgrat que avui dia encara no ens haguem posat a la mateixa alçada dels països europeus més desenvolupats en un grapat de camps que s'engloben fonamentalment dins el capítol de l'Estat del Benestar.

Cal reconèixer, doncs, la gran aportació de la democràcia al desenvolupament espanyol, però si bé s'ha de ser conscient d'aquesta realitat, també s'ha de ser conscient que el marc que va bastir la Constitució de 1978 té mancances, ja que no va tancar o va tancar en fals realitats i debats de la societat que encara avui continuen presents, comptant a més a més que el sistema polític i institucional actual ha de fer front a realitats que, com la UE, no es van preveure o no es podien preveure en el moment del redactat de la Carta Magna. Per aquests motius, 30 anys més tard de la seva aprovació és fa més que necessari una reforma de la Constitució per adaptar-la a allò que no es va preveure i a les noves realitats d'una societat democràtica del segle XXI.
La reforma que va proposar el PSOE la legislatura passada, que al final no es va abordar davant la negativa d'un PP que era i és clau per assolir els 2/3 del Congrés i el Senat necessaris per aprovar-la, anava ben encaminada en alguns aspectes, com ara el d'introduir el nom de les Comunitats Autònomes o la reforma del Senat, tot i que es quedava curta en altres com la de la reforma de la successió a la Corona. Aquest sembla, doncs, un primer pas per obrir el meló de la reforma constitucional, ja que almenys va introduir en la societat un debat més que necessari, però es va avortar per la negativa del principal partit de l'oposició, que ara proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l'Estat davant el que ells consideren el perill de desmembrament que amenaça Espanya amb les últimes reformes dels Estatuts d'Autonomia, és a dir, una reforma bastant oposada a la que el PSOE va portar el 2004 al seu programa electoral.
Però malgrat aquests passos, les reformes que es plantegen sempre són superficials, sense entrar a tocar el cor del sistema constitucional vigent, malgrat que alguns temes com la monarquia o el sistema autonòmic s'haurien de treure a debat, ja que van ser temes tancats en fals durant la transició o que senzillament no es van ni arribar pràcticament a discutir. Però aquells que voldríem veure una reforma en profunditat de la Constitució haurem de ser conscients d'una realitat, i és que la generació de polítics que actualment governen les nostres institucions mai duran a terme aquesta reforma en profunditat. La generació que actualment governa es troba aproximadament entre els 45 i 55 anys, és a dir, gent que va formar la seva cultura política durant els anys de la transició política, quan tenien entre 15 i 25 anys. Durant aquells anys, de perill i por constants per un cop d'Estat militar i conservador que avortés la instauració de la democràcia, aquesta generació va aprendre que hi havia una sèrie de temes que era millor no treure a debat ja que podien posar en perill l'anhel superior de la democràcia, com per exemple la monarquia, la concepció del model territorial o la relació entre l'Església i l'Estat. L'objectiu primordial era la transició política, i si per això calia renunciar a la discussió de temes cabdals per a molts, doncs s'hi renunciava. Amb el pas dels anys, quan la democràcia encara s'estava consolidant, aquesta generació va començar a escalar i a ocupar els primers llocs de responsabilitat fins que, un bon dia, ja va arribar a les màximes quotes de poder, que ocupa a l'actualitat. Aquesta generació és la que s'ha començat a plantejar una reforma parcial de la Constitució, conscient que les realitats que aborden avui dia el marc polític han canviat bastant des d'aquell llunyà 1978, però no s'atrevirà a obrir una reforma en profunditat de la Carta Magna per aquella lliçó apresa durant la transició: "no saques el tema no vaya a ser que...". Com una marca de foc, aquest temor els va quedar gravat al seu ADN polític i és una llosa que segurament no es podran treure mai del damunt.
No pretenc menystenir la feina feta per l'actual generació dirigent ni les que la van precedir, doncs han estat claus per assentar amb solidesa el marc democràtic de què gaudim unes generacions més joves que per sort no haguérem de patir la dictadura feixista ni les pors de la transició política. La democràcia a Espanya és un èxit col·lectiu de tots els ciutadans que des de la transició i fins ara, ja siguin de dretes o d'esquerres, autonomistes o federalistes, monàrquics o republicans, han contribuït amb la seva feina a fer d'aquest un país millor, i això és una fet que cal reconèixer amb totes les seves implicacions. Però de la mateixa manera que s'ha de reconèixer això, també hem de reconèixer que no és una generació que estigui preparada per abordar amb serenitat la discussió d'alguns temes que, tard o d'hora, hauran de ser posats a judici de la ciutadania i dels polítics que la representen i votats. La monarquia, la relació entre l'Església i l'Estat, el sistema autonòmic, la realitat de la UE... són temes que caldrà abordar per modificar-los en el sentit que esculli la majoria (que podrà estar o no equivocada), i caldrà abordar-los perquè són discussions que no es poden ajornar per la salut de la pròpia Carta Magna. Per la pròpia supervivència del marc juridicopolític actual és necessària una reforma, i no només superficial. I és que si un sistema jurídic i polític es petrifica, com és el que li passa a la Constitució de 1978, es corre el risc d'abordar tard o d'hora no una reforma del sistema, si no una nova definició total i absoluta d'aquest, processos que són molt més complicats que els de l'adaptació progressiva. Adaptar-se progressivament implica discutir tema per tema, tornar a definir un sistema significa discutir-los tots de cop, amb les conseqüències que això pugui implicar per l'estabilitat institucional d'un Estat.
Malgrat tot, sembla bastant improbable que la generació actual abordi fins i tot una reforma parcial de la Constitució donades les coordenades en què els dos partits estatals principals es mouen. Si bé un dels dos, el PSOE, està disposat a obrir la discussió, l'altre, el PP, intenta evitar-la o, si més no, endarrerir-la. El PSOE ja va proposar una reforma de la Constitució que adaptés millor les institucions centrals a la realitat autonòmica i reforcés el sistema d'autogovern de les comunitats, però el PP ha presentat una proposta en sentit contrari. D'aquesta manera, la ciutadania percep que el punt de consens és el mateix sorgit dels pactes de 1978, de forma que la reforma parcial esdevé inviable. I així el partit liberalconservador espanyol aconsegueix un dels seus objectius, que és el de petrificar el sistema sorgit del 1978. Però la història està allà per aprendre d'ella, i tothom sap que li va passar a la Constitució de 1876, que es va mantenir inalterada fins l'any 1931, quan la seva inadaptació a la realitat, derivada d'una petrificació, va comportar un canvi radical de sistema polític i institucional que va provocar fortes tensions a l'interior de l'Estat, derivades de les circumstàncies del moment i de la incompetència dels dirigents polítics del moment, no del tipus de sistema en si. I això és una cosa que els conservadors espanyols haurien de tenir present, si no volen veure's abocats a una reforma completa i no parcial del marc constitucional actual. Millor que escoltin la saviesa popular castellana, que en una frase disjuntiva expressa molt bé el que s'hauria de fer i no es fa: "renovarse o morir".

A la cruïlla entre el finançament i els pressupostos

Tornada de vacances complicada pel PSOE i el PSC: reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes en règim comú i negociació dels pressupostos generals (PGE) per al 2009, tot això en un context de crisi econòmica i amb una majoria parlamentària que es queda a 7 escons de la majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Aquestes són les coordenades en què els socialistes s'hauran de moure aquests últims quatre mesos de l'any i amb les quals hauran de superar els diversos obstacles que se li presentin en el camí.

Els socialistes catalans, per la seva part, es juguen gran part del seu futur a Catalunya. De moment han optat per lligar el resultat de les negociacions del nou sistema de finançament a la intenció del seu vot als PGE, que s'haurien de negociar i aprovar entre octubre i novembre, una estratègia que segurament respon més a una mesura de pressió davant el PSOE que a un desig. Durant aquest estiu s'ha estat forjant el que s'anomena "front comú" de la part catalana, un front al qual s'han unit també CiU, ERC i ICV-EUiA, i que compta amb el beneplàcit del PPC, que l'anima pel mer interès de desgastar la figura del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Sens dubte, l'estratègia catalana sembla la correcta per exercir pressió sobre un executiu central que fins abans de l'estiu no tenia massa pressa per negociar un nou sistema de finançament, i sembla que es comencen a recollir alguns fruits, ja que diverses fonts periodístiques ja han informat que el President del Govern ha ordenat a Pedro Solbes que iniciï a partir del setembre una intensa negociació amb totes les parts implicades per treure contra abans millor un acord de reforma. Però tot i que sembla ser una estratègia encertada per pressionar el govern central, els partits catalans han de ser conscients que estan jugant en terreny perillós, i cada pas que facin a partir d'ara haurà de ser calculat al mil·límetre si volen assolir el seu objectiu, que és el d'aconseguir un acord sobre finançament que respecti el que diu l'Estatut d'Autonomia i ampliï les arques de la Genralitat, i no volen arribar a un carreró sense sortida, cosa que sí interessaria al PP.
En tot cas, el partit de la part catalana que més s'arrisca en aquesta negociació és el PSC, que es juga gran part de les seves opcions futures de governar Catalunya i la seva estabilitat venidora. En cas que s'arribi a un acord satisfactori que respecti el que marca l'Estatut, el PSC seria probablement la formació més beneficiada en clau catalana, s'asseguraria l'estabilitat del govern fins al final de la legislatura 2006-2010 i tindria elevades possibilitats de mantenir la presidència de la Generalitat a les properes eleccions autonòmiques. A més a més, un acord en positiu permetria mantenir una elevada cohesió interna que permetria al partit encarar amb estabilitat i força els processos electorals que té per davant. Un acord de mínims o una manca d'acord, per contra, portaria a una situació extremadament delicada al PSC. Sense un acord, i amb la negociació dels pressupostos generals en marxa, el PSC podria optar per votar a favor o en contra d'aquests. Si votés a favor, tindria molts números de quedar-se sol al Congrés dels Diputats amb els seus companys del PSOE, ja que davant la manca d'acord CiU, ERC i ICV-EUiA votarien en contra dels PGE. Però encara que el PSOE aconseguís treure'ls endavant, la posició del PSC quedaria molt debilitada a Catalunya, i amb tota seguretat hauria d'afrontar unes eleccions anticipades davant la més que probable marxa d'ERC del Govern de la Generalitat. Les opcions per mantenir-se en el poder serien, si més no, minses, ja que la pressió que exercirien CiU, ERC i ICV-EUiA sobre el PSC seria molt important, podent-se fins i tot menjar una part significativa del seu espai electoral i polític. En cas que decidís votar en contra dels PGE, el PSC es podria veure abocat a una inestabilitat interna de resultats incerts. Passés el que li passés, el que queda clar és que el PSC seria apartat tard o d'hora d'algunes de les seves responsabilitats de govern i es mantindria allunyat per bastant temps del centre de la vida política catalana, sense comptar amb els estralls que això faria en la relació entre el PSC i el PSOE i en l'acord de federació que té el primer amb el segon.
Pel que fa a CiU, ERC i ICV-EUiA, tot i que segurament prefereixen arribar a un acord abans que trobar-se en un carreró sense sortida, es trobarien més o menys còmodes en qualsevol dels dos escenaris possibles. Si hi hagués acord, podrien argumentar que ha estat gràcies a la seva pressió sobre el govern del PSOE, i si no hi hagués acord podrien carregar les culpes sobre els socialistes i sortir-ne molt ben parats. En tot cas, podrien adaptar-se a qualsevol de les dues situacions, sense oblidar que als dos partits nacionalistes els afavoriria molt més un fracàs de les negociacions en termes estrictament electorals (i ideològics a ERC) que no pas la consecució d'un acord, encara que no es pot saber a quin més que a l'altre.

Pel que fa al socialisme espanyol, aquest també s'hi juga molt en aquesta negociació. El que més li interessa, i no cal oblidar-ho, és arribar a un acord com més aviat millor, perquè malgrat que des del PSOE s'insisteixi a separar el debat del finançament autonòmic del dels PGE, sembla bastant obvi que ambdues negociacions aniran íntimament lligades donada l'estratègia negociadora de la part catalana, sobretot de CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSOE necessita aprovar els pressupostos del 2009 per apuntalar amb estabilitat la IX legislatura espanyola, i per fer-ho amb garanties necessitarà abans pactar un nou sistema de finançament que compleixi amb allò que estableix l'Estatut de Catalunya si no vol veure's obligat a acostar-se a un PNB que darrerament ha patit una deriva radicalitzant en opinió de molts sectors socialistes, comptant a més a més amb que un suport del PNB als PGE suposaria la contrapartida del suport del PSE-EE als pressupostos de l'executiu basc, i no hem d'oblidar que a Euskadi ja es respira un intens aire preelectoral, amb unes eleccions autonòmiques a la vista en què segons les últimes enquestes el PSE-EE disputa el primer lloc al PNB. L'últim que li interessa, doncs, als socialistes bascos és haver de donar suport als pressupsotos d'un executiu presidit pel seu principal contrincant. Malgrat tot, els diputats catalans no s'haurien de refiar de la seva capacitat de pressió sobre el PSOE, perquè no seria la primera vegada que el PNB (i juntament amb ell el BNG) aprofita la pressió d'aquests diputats per ajudar el PSOE i obtenir alguna cosa a canvi. Sembla si més no curiós que molts nacionalistes catalans s'emmirallin amb el nacionalisme basc, quan aquest darrer sempre s'ha aprofitat dels interessos de Catalunya per treure un benefici per Euskadi, tot deixant els nacionalistes catalans amb un pam de nas i la pressió catalana al Congrés dels Diputats en una cortina de fum. El PNB sap jugar molt bé les seves cartes i és oportunista per naturalesa, i això convidria que els diputats catalans no ho oblidessin.
En cas, doncs, que el PSOE no pogués tirar endavant els pressupostos del 2009, quedaria en una posició molt debilitada al Congrés i, amb tota probabilitat, es veuria abocat a acabar la legislatura abans de temps, sobretot si els diputats del PSC decidissin finalment votar en sentit negatiu als PGE.

Arribats a aquest punt, és hora que totes les parts negociadores comencin a deixar-se de grans declaracions i de jugar a veure qui és més culpable en l'incompliment de l'Estatut. L'incompliment d'una llei orgànica com és l'Estatut és més que obvi si fem una ullada a la disposició final primera d'aquest text, que al seu article primer estableix que "La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat haurà de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI (de finançament)", i està clar que aquí ningú ha complert amb la seva part, per més que alguns s'entestin a defensar que ja han complert amb la part que els hi corresponia presentant una proposta de mínims molt genèrica que no concretava res del nou sistema i que, per tant, no permetia establir una base sòlida sobre la qual negociar. Ara cal asseure's i començar aquesta negociació. La part catalana ha de mantenir tensada la corda per pressionar al PSOE, però convindria, com ja comença a fer el PSC, que es comencessin a refer els ponts de diàleg amb els socialistes espanyols, amb els quals es necessita arribar a un acord si es vol millorar el finançament de Catalunya. Convé que des de Catalunya es tingui clar que només a través d'una entesa amb el PSOE s'aconseguirà un nou sistema de finançament, i no pas amb una acostament a les comunitats governades pel PP que tenen interessos similars. Si l'estratègia passa per portar la negociació entre comunitats "riques" i "pobres", és més que segur que aquesta fracassi, sense oblidar a més a més que el PP és el primer interessat en que les negociacions no arribin a bon port per forçar que els PGE no s'aprovin, desgastar la base electoral del PSOE a Catalunya i, de pas, potser aconseguir que el govern de Zapatero caigui abans de que acabi la legislatura amb el beneplàcit dels diputats catalans, sobretot els de CiU i ERC. El que queda clar és que debilitar el PSOE i forçar-lo a avançar les eleccions generals tombant-li els PGE només servirà perquè aquesta millora en el finançament que necessita Catalunya s'endarrereixi potser dos o tres anys, un temps que, si fem cas de les declaracions dels polítics catalans, la Generalitat no es pot permetre. Pressionar el PSOE sí, però amb una clara voluntat d'arribar a un acord satisfactori contra abans millor.

Per a més informació sobre el sistema de finançament podeu consultar el web de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat/generalitat/cat/guia/financament.htm).