2 anys de Govern d'Entesa

Aquesta setmana es compleixen 2 anys des que el Govern d'Entesa, format per PSC, ERC i ICV-EUiA, va prendre possessió i va començar a dirigir el nostre país. L'acord a què les tres formacions polítiques van arribar, poc després de les eleccions de l'1 de novembre de 2006, suposava una continuació de la l'experiència iniciada el 2003 amb el primer govern de coalició de la Catalunya democràtica, format pels mateixos partits, que havia acabat el mandat un any abans del que s'esperava arran de l'expulsió dels consellers d'ERC del Govern pel "no" que aquesta formació política va decidir defensar en el referèndum de l'Estatut. Malgrat tot, les circumstàncies en les quals es va signar aquest pacte de govern eren ja molt diferents d'aquelles de l'any 2003, amb la discussió de l'Estatut gairebé finalitzada i amb un panorama polític i econòmic que en aquells moments convidava a un cert optimisme de cara a l'estabilitat política del nou Govern, sempre que no apareguessin entrebancs excessivament complicats i inesperats pel camí i sempre que determinats temes de l'agenda política es desenvolupessin amb una certa agilitat.
Ara que ens trobem a l'equador de la legislatura, doncs, sembla interessant fer un petit balanç de la tasca de govern i de les polítiques que ha desenvolupat l'executiu presidit per en José Montilla, per veure tot allò que ja ha fet i els reptes que se li plantegen de cara a un futur no massa llunyà. Entre els aspectes més importants aconseguits pel del Govern d'Entesa, podem destacar-hi:

• Estabilitat. Després de l'experiència de la legislatura 2003-2006, un dels aspectes que més destaca del Govern d'Entesa és l'estabilitat que fins ara l'ha caracteritzat. PSC, ERC i ICV-EUiA han après dels errors del passat i han sabut cohesionar molt millor la seva coalició, coordinant la seva acció i mostrant davant dels catalans la màxima unitat que un govern d'aquestes característiques pot mostrar. Sens dubte, la veu pròpia de cadascun dels partits es fa sentir, s'ha de fer sentir, però això no exclou que a l'hora d'impulsar les polítiques públiques que es van marcar a l'acord de govern, els tres partits hagin reeixit en una posició clara i conjunta. Sembla que el saber fer del President hi ha contribuït en gran part, encara que segurament també hi ha jugat un paper important l'objectiu dels tres partits d'aprofitar al màxim aquesta segona oportunitat que l'electorat els va proporcionar després del trencament del primer executiu de progrés.
• Increment de la inversió per habitant. Des de l'arribada del Govern d'Entesa, la inversió pública per habitant ha continuat augmentant, seguint la línia ascendent que es va iniciar amb els pressupostos del 2005. En els pressupostos d'enguany, que ara s'estan discutint al Parlament, aquesta despesa puja fins a 744€, per sobre dels 718€ de l'any 2008 i molt lluny dels 365€ de l'any 2003.
• Pressupostos de la Generalitat expansius. Amb cada nou exercici, s'ha produït una expansió dels pressupostos de la Generalitat, d'un 8'5% l'any 2007, d'un 7'86% l'any 2008 i d'un 11'4% l'any 2009. Això, sens dubte, implica un augment dels recursos disponibles per desenvolupar totes aquelles polítiques que Catalunya necessita per fer front als reptes que se li estan plantejant a nivell social, econòmic, de desenvolupament..., i més ara en aquests moments de crisi econòmica.
  
• Elevada despesa social. La despesa social es manté per sobre del 50% en tots els pressupostos, respectivament 54% (2007), 52% (2008) i 51'6% (2009), fet que demostra un important compromís en les matèries d'educació, salut, protecció social (dependència, entre d'altres) i habitatge.
• Expansió de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Des de l'arribada dels governs d'esquerres, la Generalitat ha realitzat un important esforç inversor en R+D+i, una eina molt necessària, tot i que no suficient, per garantir la consecució d'una economia del coneixement que ens permeti passar d'una estructura productiva intensiva en treball poc qualificat a una d'intensiva en tecnologia i treball qualificat.
• Inversió elevada en infraestructures. El Govern d'Entesa ha continuat l'esforç inversor que ja va iniciar el primer govern de progrés en camps com el desenvolupament del transport públic, la millora de la xarxa viària i l'expansió de les energies renovables. Obres com el desdoblament de l'eix transversal, l'extensió de la xarxa de metro (L3, L2, L5 i L9 en els propers temps) i de FGC (desdoblament de la via Barcelona-Martorell per crear el metro del Baix Llobregat i extensió del servei a Sabadell i Terrassa), la construcció de camps eòlics... són iniciatives encaminades a pal·liar el dèficit històric en infraestructures que arrossega Catalunya des de l'adveninment de la democràcia a Espanya.
  
• Pactes Nacionals. L'acord amb l'oposició, sobretot amb CiU, és fonamental en algunes matèries, importants per al país, com ara educació, infraestructures, habitatge o innovació, ja que és important garantir un desenvolupament constant de polítiques en aquestes matèries més enllà dels canvis de govern que es puguin esdevenir en el futur. Sens dubte, aquests pactes no han d'encotillar l'acció legítima de govern, però han de donar uns objectius a llarg termini en els quals hi estiguin d'acord totes les forces polítiques que puguin desenvolupar tasques de govern.
• Acció exterior. El Govern d'Entesa ha realitzat una important inversió en la projecció exterior de Catalunya, esforç que sovint ha estat criticat per alguns sectors socials. Ara bé, aquest esforç és més que necessari, fonamentalment per qüestions econòmiques. Les oficines que la Generalitat ha obert a l'exterior creen una plataforma gens menyspreable per a les empreses catalanes per contactar amb l'exterior i cercar-hi elements tan necessaris com inversió o tecnologies que ajudin a desenvolupar el nostre teixit productiu, alhora que suposen una plataforma interessant per donar a conèixer el nostre país a la resta del món en matèries com la cultura, les quals poden atraure al seu torn un major turisme de qualitat cap a Catalunya.

Sens dubte, tots aquests, i d'altres que no recollim, són aspectes molt positius que en aquests 2 anys han contribuït a millorar el nostre país de forma important. Ara bé, l'obra de govern mai és perfecta i sempre hi ha aspectes que cal millorar i polir, i aquest govern no podia ser menys i també en té alguns. En primer lloc, podríem remarcar que, malgrat haver aconseguit una bona estabilitat, els tres partits que formen part del govern haurien de millorar la seva coordinació en algunes matèries com ara l'educació i les infraestructures, i no burxar en les seves diferències per "marcar paquet" ni tenir temptacions d'anar ràpidament darrere la pancarta per pressionar els seus socis de coalició. És evident que no es pot demanar un discurs monolític i homogeni a un govern plural, però en política els gestos també són importants i alguns socis de la coalició haurien de desprendre's de la temptació de fer oposició des del govern, doncs això transmet a la societat una imatge de certa divisió i l'únic que aconsegueix és donar-li armes a una oposició que sempre està a l'aguait per treure profit de les discrepàncies entre els socis de l'Entesa. En segon lloc, caldria millorar la comunicació per fer arribar més bé l'obra de govern al conjunt de la societat, ja que s'estan desenvolupant molt bones polítiques però sovint els ciutadans no les perceben amb suficient claredat. En tercer lloc, caldria millorar algunes polítiques com ara les relacionades amb les energies renovables, camp en el qual la indústria catalana és capdavantera però en el qual el nostre país està a la cua, fonamentalment per les reticències que en moltes zones troba el Govern de determinats grups conservacionistes o ajuntaments que estan mancats de visió de conjunt. Ara bé, malgrat aquests aspectes i d'altres que cal millorar, podem concloure que en aquests dos anys (i en els cinc de governs de progrés) el país ha avançant en matèries molt importants per al nostre futur, i el balanç que se'n fa en general no pot ser sinó qualificat amb un notable alt, fet que es materialitza en l'enquesta més recent del Periódico de Catalunya, en la qual l'Entesa conservaria la majoria absoluta a la Cambra catalana, malgrat l'ascens de CiU, si es fessin avui eleccions (http://www.elperiodico.com/EDICION/ED081120/CAT/CARP01/PDF/g016mR02.PDF).

De cara a un futur no massa llunyà, dos són els grans temes que haurà d'afrontar el Govern d'Entesa: el sistema de finançament autonòmic i la sentència del TC sobre l'Estatut. Ambdós són temes que, com espases de Dàmocles, pengen sobre la política catalana i més concretament sobre la coalició de govern. Respecte al sistema de finançament, tot sembla apuntar cap a una resolució convulsa i lenta, tal i com es desprèn de l'última reunió entre el conseller Castells i el ministre Solbes. El govern central s'ha entestat en donar llargues a l'acord de finançament per tal d'evitar interferències d'aquesta negociació en l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, prevista pel desembre. L'existència d'aquesta intenció no augura una proposta precisament satisfactòria per a les demandes catalanes, i els reiterats incompliments de paraula respecte els terminis fan que la desconfiança cap al govern de Zapatero creixi entre uns partits catalans que d'aquí a un temps poden ser decisius per mantenir l'estabilitat del govern socialista a Madrid, sobretot en funció de quin executiu s'acabi conformant a Euskadi després de les eleccions que s'hi celebraran a la primavera del 2009. Un mal acord, en tot cas, pot deixar molt tocat el govern català i, especialment, el PSC, que ara n'ostenta la presidència.
El mateix pot passar amb la sentència del TC, sobretot si restringeix molt l'Estatut o toca o elimina parts sensibles del mateix. La major part dels partits catalans estan d'acord en consensuar una resposta comuna davant d'una sentència adversa, però no podem passar per alt que una restricció important de l'Estatut per part del TC podria comportar canvis significatius en el mapa electoral català i minar de forma important les possibilitats del PSC per reeditar una coalició de govern.
En tot cas, caldrà esperar quina és l'evolució que prenen aquests dos temes per anar analitzant les possibles conseqüències polítiques i socials que se'n puguin derivar. Les possibilitats són múltiples i, ara per ara, és impossible avançar quin serà el futur del mapa polític català, ja que hi ha tot un conjunt de variables que són impossibles de controlar. I com la política-ficció sovint s'acostuma a equivocar, només ens resta dir: donem-li temps al temps.