El PSC i el 28-N: entendre el present...

Dilluns de la setmana que ve, quan hagi passat gairebé un mes des de les eleccions nacionals del 28-N, Artur Mas serà investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. La seva arribada al poder deriva del resultat d'unes eleccions que han sacsejat el mapa polític català, canviant-ne substancialment la seva composició en relació a la legislatura passada (2006-2010). Des de la bona perspectiva que dóna el temps, és hora de veure què va passar aquell dia i de reflexionar sobre les causes que van conduir el PSC al seu pitjor resultat des que fa 31 anys es va restablir el Parlament de Catalunya.

Els resultats obtinguts per les forces polítiques deixen un missatge clar, i és el de la voluntat del poble que governi la federació nacionalista de CiU, però pactant amb les altres forces polítiques presents a l'hemicicle. I és que si hi ha quatre coses que, per sobre de tot, caracteritzaran aquesta legislatura seran les següents:

• L'enorme distància en vots i en escons que separaran el partit del govern (CiU) del primer partit de l'oposició (PSC). En concret, 628000 vots i 34 escons, una distància que mai abans s'havia produït en cap de les vuit legislatures anteriors.
• L'elevat nombre d'escons que obtenen els partits conservadors. En concret, CiU i el PP en sumen 80, un nombre només superat pels que van obtenir conjuntament l'any 1984, quan van sumar-ne 83. Ara bé, si incloem a la suma la candidatura independentista SI o C's, que alguns analistes situen a l'òrbita del centredreta, la IX legislatura serà la que hagi tingut fins ara una major presència de forces conservadores.
  
• L'atomització del Parlament. És el primer cop que hi haurà set partits polítics presents a l'hemicicle.
• Els dos partits majoritaris (CiU i PSC) tornen a ocupar 2/3 de la cambra. Les dues darreres convocatòries electorals estaven marcades pel retrocés de l'espai ocupat pels dos principals partits, cosa que feia imprescindible que es posessin d'acord amb tercers partits per reformar determinades normes que requereixen majoria qualificada. Això ja no serà necessari a partir d'ara.

Com ja hem comentat anteriorment, la derrota del PSC és de proporcions desconegudes en tres dècades. Els 28 diputats obtinguts el deixen per sota del que s'havia considerat el seu terra electoral, que eren els 34 diputats obtinguts el 1995, i amb un percentatge dels vots emesos que amb penes i treballs supera el 18%, cosa que el deixa a vint punts percentuals per sota de CiU i a sis per sobre del PP. A més a més, no ha aconseguit guanyar a cap comarca i ha estat superat per CiU en feus tradicionals i significatius com ara Badalona, Sabadell, Terrassa, Mollet del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat; en concret el PSC només ha aconseguit imposar-se a una vintena de municipis d'un total de 946, entre els quals no hi és Barcelona. Però, a on han anat a parar els vots del PSC? El 28-N, i tenint en compte que des del 2003 el PSC ha perdut 460000 vots a les eleccions catalanes, 220000 electors van retirar la seva confiança als socialistes. Diversos estudis indiquen que d'aquests votants, més del 49% han anat a CiU, un 35% a l'abstenció, un 10% al PP i el 6% restant a d'altres formacions. És obvi, doncs, que uns resultats així demanden d'identificar amb precisió les causes que els han provocat per poder abordar amb posterioritat una nova estratègia que aconsegueixi de capgirar-los.

Sens dubte, entrar a analitzar el perquè dels resultats del PSC és endinsar-se en un políedre de múltiples costats que descarta d'entrada fer recaure el pes de la derrota en una única causa; fer-ho significaria condemnar la nostra anàlisi a l'error des del punt de partida. Així doncs, segons el meu parer podem atribuir la derrota del PSC a cinc motius principals:

1. La crisi econòmica. Les elevades taxes d'atur que avui dia es registren a Catalunya afecten de forma significativa l'electorat socialista, format principalment per gent de classe treballadora i, en menor mesura, de classe mitjana. La inseguretat personal derivada de la manca d'ingressos econòmics augmenta la volatilitat de l'electorat i el fa més procliu a canvis en el seu comportament, a la cerca d'aquelles formacions polítiques que li ofereixin una major sensació de seguretat i una major esperança vers el futur (més enllà que aquesta sensació o esperança siguin reals o fictícies).
2. Les reformes socials i econòmiques del govern Zapatero. L'agenda de reformes que està desenvolupant l'executiu central perjudica directament amplis sectors de l'electorat socialista, que no entenen com un govern d'esquerres pot estar aplicant unes polítiques més pròpies de formacions liberals o conservadores. Òbviament, l'electorat d'esquerres és altament impermeable a l'argument de la reforma de l'Estat del Benestar com a única sortida a la crisi econòmica, i més quan s'imposa entre els votants la constatació que qui està pagant els plats trencats de la crisi és la gent més vulnerable, amb un govern "socialista" que ha renunciat a fer recaure els majors esforços sobre les classes benestants i que s'ha declarat incapacitat per evitar l'augment de les desigualtats socials. Tot això es pot inscriure en la crisi europea de la socialdemocràcia derivada de la distorsió que les seves polítiques han patit a causa d'experiments com la "tercera via" o el liberalisme social.
3. La sentència del TC sobre l'Estatut. La dispositiva emesa pel TC sobre la carta catalana suposa un revés important per al projecte federal del PSC ja que redueix el seu assoliment a la reforma de la Constitució de 1978. S'ha de fer notar que l'Estatut referendat pel poble català el 2006, el qual representa les seves aspiracions de futur, no va passar el filtre del tribunal, ja que va veure's retallat en aspectes substancials i, en especial, en diversos elements que feien avançar l'Estat espanyol cap a una estructura federal, com ara les previsions que es feien sobre el Poder Judicial. Sens dubte, la sentència pot haver descol·locat els electors socialistes més sensibles amb la qüestió identitària, ja que constata que la Constitució ja no permet cap més avanç substancial en l'autogovern i, a més, posa en dubte elements sensibles com ara el model d'immersió lingüística.
   
4. El soroll dels governs tripartits. La societat catalana, igual que l'espanyola, té encara en el seu ADN polític importants elements del franquisme sociològic, entre ells l'obsessió gairebé malaltissa per entregar-se a un líder fort i carismàtic. Això dificulta l'arrelament de la cultura de coalició entre els electors dels partits polítics i complica la seva acceptació d'un govern format per més d'un partit, en què les renúncies programàtiques per assolir acords i els intents dels partits per fer visible la seva acció de govern són habituals. Així doncs, allò que a d'altres països amb llargues tradicions de governs de coalició és vist com quelcom normal, aquí és percebut com descoordinació.
5. La campanya electoral. En concret dos fets van marcar la campanya en un sentit negatiu. En primer lloc renunciar a reeditar la coalició amb ERC i ICV-EUiA; en un sistema multipardista com el català això equival a transmetre a l'electorat el missatge que es renuncia a governar, ja que el PSC no té cap altra fórmula natural possible per poder-ho fer. I en segon lloc, l'anunci del candidat que es retirarà a les següents eleccions; allò que s'havia de veure com un compromís de permanència curta al poder va ser percebut com un anunci de retirada imminent, donant a entendre que s'assumia la pèrdua de les eleccions. A tot això cal afegir el perfil del candidat, molt valorat en els seus dots de gestió però amb importants mancances comunicatives, cosa que en una societat com la nostra i en el context en què ens trobem no contribueix a arrossegar vots. I, finalment, una campanya en negatiu, definint-se sempre com allò que no s'és, no com allò que s'és.
   

Totes aquestes causes, afegides a una campanya en positiu de CiU i a la capacitat del seu candidat per transmetre il·lusió en un moment en què la població la necessita, van acabar per ensorrar els resultats del PSC. La següent pregunta que cal fer-se és, i ara què?

Raons per a la vaga

El proper 29 de setembre hi ha convocada per part d'UGT i de CCOO una vaga general contra la reforma laboral que actualment s'està acabant de tramitar a les Corts. A mesura que s'acosta la data els ciutadans hem de decidir si donem suport o no a la crida que ens fan els sindicats, i des d'aquest bloc us volem exposar algunes raons per les quals a finals de setembre hauríem de secundar la vaga.

Com hem apuntat, la vaga general té com a casus belli la reforma laboral que el govern central ha impulsat a les Corts, i per tant aquesta constitueix el primer motiu per donar suport a la mobilització. Aquesta reforma ha estat impulsada sota els auspicis del Banc d'Espanya, de la CEOE, de la UE i de l'estament bancari internacional, els quals han argumentat per activa i per passiva la necessitat de reformar un mercat laboral massa rígid, massa protector dels treballadors i molt poc productiu. La principal idea que defensen, doncs, és que s'abarateixi l'acomiadament, que es descentralitzi la negociació col·lectiva, que es flexibilitzin els tipus de contractació i que s'abarateixin els costos laborals si allò que es vol és reduir les taxes d'atur, que aquest agost estan situades al voltant del 16% de la població activa a Espanya.
Ara bé, cal començar deixant clar que les elevades taxes d'atur que estem patint actualment no tenen res a veure amb la legislació laboral, amb els costos laborals o amb la rigidesa de la negociació col·lectiva. La realitat és que la pèrdua de llocs de treball està estretament relacionada amb quatre causes:

1. La manca de crèdit que pateixen les empreses com a conseqüència de la crisi financera derivada de l'especulació dels mercats internacionals.
2. L'esclat de la bombolla immobiliària, que ha deixat centenars de milers de persones del sector de la construcció a l'atur. Actualment, al voltant del 12% dels 4 milions d'aturats pertanyen al sector de la construcció. Tenint en compte que abans de la crisi ja hi havia al voltant de 2 milions d'aturats estructurals, la construcció seria la responsable d'aportar al voltant del 26% de nous aturats.
3. La desconfiança empresarial derivada de la crisi, cosa que frena la inversió.
4. L'increment de la població activa derivada de la entrada massiva de dones i joves disposats a treballar, combinada amb una reducció dels llocs de treball.

Convé recordar, arribats a aquest punt, que malgrat la suposada rigidesa del mercat laboral, la major part de les empreses no han tingut cap problema per desprendre's de 2 milions de treballadors en menys de dos anys.
En tot cas, la reforma laboral que impulsa el govern central sembla encaminada a assolir els objectius empresarials i bancaris: s'obre la possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial, ja que les condicions establertes als convenis col·lectius podran ser modificades per al cas particular d'una empresa si els seus treballadors i l'empresari arriben a un acord, un acord que serà causa legal suficient per impedir als jutges de revocar-lo; abarateix l'acomiadament improcedent futur al fomentar els contractes fixos amb una indemnització de 33 dies per any treballat, enfront dels 45 actuals; amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques... i un llarg etcètera que no contribuirà a millorar les taxes d'ocupació, sinó més aviat al contrari. Cal tenir ben present que, en darrera instància, la creació d'ocupació depèn de la demanda a què hagin de fer front les empreses, i no als costos ni a la facilitat amb què un empresari pugui acomiadar els seus treballadors. La reforma del govern, doncs, pot fins i tot fer augmentar l'atur, perquè la reducció dels costos d'acomiadament pot fer que les empreses optin de forma prioritària per aquesta fórmula, en comptes d'invertir en la millora de la seva productivitat, quan es trobin en una situació de dificultat.

Més enllà de la reforma laboral, però, un altre bon motiu perquè secundem la vaga és la política econòmica i social que està desenvolupant el govern central. Al llarg de dues legislatures, però sobretot a la darrera, el govern de l'Estat ha impulsat una política econòmica que ha contribuït a reduir la pressió fiscal sobre les classes benestants (eliminació de l'impost sobre el patrimoni, reducció de l'impost de societats, reducció dels trams de l'IRPF...). Aquesta política de reducció de la pressió fiscal directa ha contribuït de forma clau a l'augment del dèficit públic, que al seu torn el govern ha intentat solucionar apujant els impostos que més afecten les classes mitjana i treballadora (IVA, impostos especials...) i retallant diverses prestacions socials, des de la congelació de les pensions contributives fins la reducció de fons per a la llei de la dependència. Aquesta obsessió per la contenció desmesurada del dèficit ha portat fins i tot l'Estat a retallar la seva intervenció directa a l'economia destinada a dinamitzar-la, reduint per exemple la despesa en obra pública i allunyant-se, per tant, de les tesis socialdemòcrates de lluita contra les crisis econòmiques.

En definitiva, sembla que raons per donar suport a la vaga no ens en manquen. Ja és hora de donar un toc d'atenció als nostres governants, i sobretot als socialistes. El socialistes hem representat des de sempre el projecte i els anhels d'unes classes treballadores i mitjanes que lluiten per aconseguir la redistribució de la riquesa per tal d'assolir una societat més igualitària i justa. Nosaltres representem aquestes aspiracions i ens n'alimentem, i no podem trair l'esperit pel qual va ser fundada la nostra força política aplicant unes polítiques que van en contra de tot allò en què creiem. Si ho fem, estarem girant l'esquena a tothom qui confia en nosaltres, i estarem condemnant el nostre projecte a ser només el trist reflex d'una idea revolucionària que un dia va imaginar una societat a on no hi haguessin ni dominats ni dominants, ni vassalls ni senyors, a on tots fóssim més iguals i solidaris amb aquells que menys tenen. Si perquè els dirigents socialistes se n'adonin d'això és necessari que ens manifestem al carrer i que aturem el l'Estat durant un dia, crec que estem obligats a fer l'esforç, perquè ningú no podrà menystenir les demandes d'uns treballadors units en les nostres reivindicacions. El poder ens pertany.

El PP, C's i la llengua catalana. Qüestió de llibertat o d'espanyolisme?

Fa uns dies ens vam despertar amb l'anunci del PP i de C's que recorreran el nou Codi de Consum que ha entrat en vigor a Catalunya, uns potser al Tribunal Constitucional, els altres al Defensor del Pueblo. A aquesta iniciativa se li ha d'afegir, la setmana passada, el recurs que ha presentat el Defensor del Pueblo contra la Llei d'Acollida d'Immigrants a causa d'una petició d'un exdiputat de C's, una llei que fou aprovada pel Parlament l'abril passat amb el 87% dels vots de la cambra. Ambdós partits justifiquen aquests recursos en base a la sentència que sobre l'Estatut de Catalunya va emetre el TC i a una suposada violació de les llibertats individuals i d'empresa.

Abans de passar a valorar aquestes accions del PP i C's, coneguem l'articulat que recorren i els motius que els porten a fer-ho.
En primer lloc, i pel que fa al recurs contra la Llei d'Acollida, allò que l'ha motivat és la prioritat que es donarà al català en l'ensenyament que s'ofereixi als immigrants des dels serveis d'acollida. Hom podria pensar que potser no s'ensenyarà castellà als immigrants i que potser és aquesta la raó per la qual es recorre la norma, però aquesta opció queda descartada quan observem l'article 9.1 de la llei, i que diu així: "Al llarg del seu procés d'integració a la societat catalana, la persona titular del dret d'accés al servei de primera acollida ha d'assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà"; és a dir, que la persona que accedeixi als serveis d'acollida té com a obligació conèixer de forma mínima el català i el castellà. Quin problema, hi ha, doncs, amb la normativa? El podem localitzar a l'article 9.4, que diu així: "l'aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida començarà per l'adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana". Cal fer notar en aquest punt la utilització del verb "començarà"; fonamentalment, de l'articulat podem extreure que l'objectiu primordial és que l'immigrant aprengui ambdues llengües, però que es començarà per l'aprenentatge del català. I aquí és a on rau el problema per a C's. Segons l'exdiputat José Domingo, és inconstitucional que es comenci a aprendre primer el català i que, per tant, es tracti amb preferència aquesta llengua; a més a més, afegeix, pot ser contraproduent per a l'immigrant aprendre català, ja que si després s'ha de moure per la resta de l'Estat li servirà de molt poc saber català.
En segon lloc, i pel que fa al recurs contra el Codi de Consum, aquest estaria motivat pel fet que viola la llibertat d'empresa i les llibertats individuals. El nou Codi de Consum estableix el dret dels ciutadans a ser atesos oralment i per escrit en català si així ho sol·liciten, i estableix una sèrie de sancions a aplicar a aquells establiments que neguin aquest dret. Al mateix temps, reforça l'obligatorietat que tenen els comerços de retolar com a mínim en català, o bé a fer-ho tant en català com en castellà, una obligatorietat el compliment de la qual es garanteix amb l'aplicació de sancions per a aquells comerços que la incompleixin. Per al PP i C's no es podria obligar per llei a retolar d'una determinada manera, ja que s'estaria violant la llibertat d'empresa i les llibertats individuals.

Estem assistint, sens dubte, a un nou capítol en la croada que aquests dos partits mantenen contra el model lingüístic català, i a una nova demostració de les inconsistències d'un discurs que sota el vel de la defensa de les llibertats amaga un propòsit polític i social nacionalista, en aquest cas de matriu espanyolista. Amb aquests recursos, tant el PP com C's corroboren un cop més la seva manca de voluntat per entendre el propòsit del sistema normatiu lingüístic català, que en darrera instància vetlla per la preservació de la llengua catalana i dels seus espais d'ús, i fan un pas més en el seu objectiu d'erosionar a llarg termini qualsevol expressió lingüística o cultural que posi en dubte la homogeneïtat que pretenen construir a tot l'Estat en base a la llengua i la cultura castellanes; sens dubte aquest és el seu objectiu, ja que la llibertat d'elecció de llengua només la defensen del castellà cap a d'altres llengües, però mai d'altres llengües cap al castellà, com ho demostra, per exemple, la seva negativa continuada a permetre que al Congrés dels Diputats es puguin emprar el català, el gallec i l'euskera. Queda clar, doncs, que ni el PP ni C's poden tolerar la situació de convivència que s'ha assolit a Catalunya en matèria lingüística, una convivència que malgrat els avenços encara no s'ha traduït en una situació d'igualtat de facto, ja que el castellà continua gaudint d'una preeminència en molts camps que encara s'haurà de corregir; al cap i a la fi no es pot pretendre que dues formacions polítiques que consideren la llengua castellana ungida amb una superioritat política, moral i cultural sobre les altres llengües de l'Estat lluitin per assolir una igualtat de facto entre aquesta llengua i les altres. Ara bé, mantenir aquests posicionaments a Catalunya té un cost, com ho demostra el fet que després de vuit eleccions catalanes ambdues opcions polítiques no hagin arribat mai a superar el 13% dels escons al Parlament; ells insisteixen que la "classe política catalana", és a dir, CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA, no representen el sentir majoritari de la població catalana, però després de tantes eleccions i d'uns resultats tan paupèrrims, potser seria convenient que el PP i C's es comencessin a plantejar si el problema no el tenen ells. De moment, opten per intentar dinamitar la convivència lingüística a Catalunya, perquè ho veuen com l'única manera d'augmentar el seu espai electoral; però, com diu la dita castellana, "para muestra, un botón".