"Oda inacabada", d'en Pasqual Maragall

El llibre que us vull recomanar avui es titula Oda inacabada, que recull les memòries d'en Pasqual Maragall i que ha estat editat per La Magrana l'any 2008, un llibre del qual segurament molts de vosaltres ja n'haureu sentit a parlar.

Per aquells que no hagueu llegit mai una autobiografia, com aquell que escriu aquestes línies, sens dubte suposa un bon inici.
De lectura fàcil i amena, les memòries constitueixen una aproximació veraç a una de les figures cabdals de la història recent del nostre país, Catalunya. Pasqual Maragall, el batlle olímpic, l'impulsor de l'Estatut de Miravet, ens relata amb tot luxe de detalls el seu passat polític, des dels seus inicis a la clandestinitat fins la seva retirada de la política activa, acabant el llibre amb la seva aposta decidida de lluita contra la malaltia de l'Alzheimer. Fidel a ell mateix, al llarg del llibre ens relata de forma sincera tots aquells episodis que van marcar el seu esdevenir polític, sense mossegar-se la llengua a l'hora de criticar aquells que ell creu que van actuar erròniament, fonamentalment el nacionalisme català conservador, però també a l'espai socialista, tan català com espanyol. Llegint les seves línies, a un li fa l'efecte que, dintre d'allò que es pot permetre un polític de la seva vàlua, en Pasqual Maragall ens explica allò que realment pensa, sense refugiar-se excessivament en allò que és políticament correcte, esperonat probablement per l'amenaça que l'aguaita, la pèrdua de la memòria. Un relat, sens dubte, molt íntim, amb el qual comparteix amb el lector les seves alegries però també les seves nombroses frustracions.
Dividit en més de deu parts, la seva vida política es pot resumir en tres grans episodis: la clandestinitat de la joventut, els anys a l'Ajuntament de Barcelona i els anys com a cap de l'oposició, primer, i com a President de la Generalitat després. No hi ha dubte en considerar els seus anys d'alcalde com aquells que semblen haver-li reportat més alegries, en contrast amb els seus anys a la presidència de la Generalitat, a on sembla haver recollit més frustracions de les que esperava, segurament per ser una persona amb les idees massa clares en un entorn en el qual el que més es valora és la lleialtat a una institució o a una organització i no a allò que un pensa. Malgrat tot també recull un munt d'experiències positives de la seva etapa a la Generalitat, posant negre sobre blanc allò que ell creu que es va fer bé i allò que segons el seu parer es va fer malament. En alguns punts autocrític amb la seva tasca, el relat sobre els seus tres anys al capdavant del tripartit suposen una font de coneixement per a aquells que vulguin conèixer de prop el dia a dia d'aquella etapa tan intensa, així com per a aquells que vulguin evitar en un futur els estira i arronsa habituals dels governs de coalició, una cultura política massa poc estesa entre els nostres dirigents però també entre la nostra societat, massa acostumada a lideratges carismàtics monocolors.

En definitiva, una lectura més que recomanada, tant per aquells que no segueixin de prop la política com per aquells que la viuen intensament. Aquest llibre és una oportunitat única per acostar-se a la realitat personal d'una de les figures més importants de les primeres etapes d'ajuntaments democràtics, i de l'etapa postpujolista a la Generalitat.

Euskadi es complica; Galícia... sempre serà Galícia

Ja han passat dos dies des de les eleccions de diumenge passat a Euskadi i Galícia, i comença el ball de negociacions, negociacions a Euskadi, és clar, perquè a Galícia, amb el 100% dels vots escrutats, no hi ha dubte de qui serà el nou inquilí del palau de Santiago de Compostel·la. Sens dubte que són dos mons diferents, i com a tals es mereixen i requereixen un anàlisi per separat. Malgrat tot, la influència del que ha passat i passarà en aquests dos països transcendeix les seves fronteres i arriba fins a la capital de l'Estat.

A Galícia, com dèiem, els resultats no deixen espai per al dubte: el PP tornarà a governar després de quatre anys als bancs de l'oposició. Amb el 100% del vot escrutat, i sense perspectives de que el vot dels residents a l'estranger alteri excessivament el resultat, el PP ha recuperat la majoria absoluta al Parlament gallec amb 39 escons dels 75 disponibles, dos més que en la legislatura anterior, els mateixos dos escons que ha esgarrapat al PSdeG, que se'n queda amb 24, i al BNG, que se'n queda amb 12. Amb una participació històrica (70'45%), el PP ha aconseguit augmentar només 4000 vots respecte les eleccions anteriors, però el descens del PSdeG en més de 70000 vots i el del BNG en gairebé 45000 l'han catapultat fins al 47% dels vots a candidatures i, per tant, a recuperar la majoria absoluta. Sembla ser que les claus de la victòria popular estan en el seu manteniment al món rural (Lugo i Ourense), a on el bipartit no ha aconseguit debilitar en excés les xarxes clientelars heretades de l'època Fraga, i en el seu augment a les zones urbanes (A Coruña i Pontevedra), a on s'ha vist beneficiat per la patacada de socialistes i nacionalistes, els quals segurament han acusat el desgast per una crisi econòmica que ja afecta amb força les zones industrials gallegues. Sens dubte, es necessitaria una anàlisi molt més rigorosa dels resultats per tal d'esbrinar a on han patit més la davallada les forces del bipartit, tot i que fent una ullada general als resultats per circumscripció podem arribar a les conclusions mencionades. A més a més, la manca de comunicació de l'obra de govern i una excessiva llunyania de socialistes i nacionalistes en el dia a dia de la gestió podrien haver actuat també com a variables clau per explicar la davallada de les forces de govern.
En tot cas, l'arribada d'Alberto Nuñez Feijóo a la presidència gallega no només suposa un revulsiu a Galícia, sinó que, en primer lloc, és també un baló d'oxigen per a un Rajoy en hores baixes. Encara és aviat per calibrar les repercussions que això tindrà a nivell intern del PP, però sens dubte aquesta victòria reforça la figura de Mariano Rajoy davant dels seus rivals a les files conservadores, els quals ja s'estan preparant per iniciar l'assalt si el PSOE torna a guanyar les eleccions europees del proper juny. De moment, doncs, Rajoy pot respirar una mica més tranquil davant de la tempesta que està patint el PP amb la judicialització dels casos de corrupció i d'espionatge que afecten a membres de la seva militància. Ara bé, la treva que s'imposa al PP finalitza al juny; si perden, tornaran a volar ganivets. Això, en tot cas, però, ja són figues d'un altre paner. En segon lloc, i per acabar amb les repercussions de la victòria conservadora a Galícia, el gran damnificat ha estat el PSOE, i molt especialment el seu viceprimer secretari, en José Blanco. Està clar que al PSOE s'imposa una lectura dels resultats gallecs a curt i llarg termini, a curt perquè poden ser una petita mostra d'un cert desgast de l'electorat socialista a causa de la crisi, a llarg perquè s'ha demostrat que per vèncer al PP a Galícia no només cal estar al Govern.

A Euskadi les coses no són tan senzilles com a Galícia. Fa uns dies, un polític basc deia que a Euskadi regeix la Llei de Murphy, i que si alguna cosa es pot complicar es complica. Doncs bé, sembla que tenia tota la raó del món, doncs els resultats emanats de les urnes han derivat cap a l'escenari més enrevessat possible: una victòria del PNB amb un majoria absoluta de "constitucionalistes". Si repassem els resultats, recordem que amb una participació lleugerament inferior a la dels comicis del 2005 (65'8%) el PNB va guanyar amb 30 escons, seguit pel PSE amb 24, pel PP amb 13, per Aralar amb 4, per EA amb 2, i per EB i UPiD, cadascun d'ells amb 1 escó. En total, i com a Galícia, 75 escons a repartir amb una majoria absoluta que s'assoleix amb 38 escons. A manca d'escrutar el vot per correu, que podria atorgar al PSE un diputat més, queda clar que el mal anomenat "bloc constitucionalista" (PSE+PP+UPiD) suma els 38 escons necessaris per escollir lehendakari. Les possibilitats que s'obren per formar govern, però, són múltiples i convé tenir-les en compte:

1. Formació d'una "gran coalició" entre PNB i PSE, que sumaria 54-55 escons i que és la preferida en les enquestes pels votants bascos.
2. Govern del PNB en minoria amb el suport del PSE, ja que les forces nacionalistes, amb 37 escons, no arriben a la majoria absoluta.
3. Govern nacionalista en minoria (PNB+EA+EB, amb o sense Aralar) amb el suport del PSE.
   
4. Coalició entre el PSE, el PP i UPiD, que sumarien els 38 escons necessaris per a la majoria absoluta.
5. Govern en minoria del PSE amb el suport del PNB o del PP i UPiD.

És evident que els dos grans protagonistes del futur d'Euskadi seran el PNB i el PSE. Ambdues forces han mostrat la seva predisposició a formar govern, però l'aliança que s'acabi conformant pot marcar de forma determinant el futur d'aquesta petita nació, encara que també el del nostre país i el de tot l'Estat. Però anem a pams.
Davant d'un ventall tan ampli d'opcions de govern, el que convé preguntar-se són dues coses: a) quina és aquella opció que més probabilitats té de tirar endavant, b) si aquesta és la que més convé o no a Euskadi. Tenint en compte les declaracions dels darrers dies, sembla que tothom, a manca de començar les negociacions, comença a donar per fet que Patxi López serà el nou inquilí d'Ajuria Enea. Tot apunta a que el candidat socialista presentarà la seva investidura per obtenir els vots del PP i d'UPiD, formant un govern en minoria del PSE que es recolzi en suports puntuals del PNB i/o del PP i UPiD. Sembla, doncs, que la cinquena opció és la que prosperaria. Sens dubte, els socialistes saben que el PP i UPiD no diran que no a un candidat a lehendakari que no és nacionalista, entrin o no entrin a formar part del govern basc, ja que en diverses ocasions han fet palès el seu interès per fer fora el nacionalisme d'Ajuria Enea. Patxi López té, doncs, un xec en blanc per arribar a la lehendakaritza... una altra cosa serà veure amb qui es busquen els acords puntuals per portar endavant la legislatura. Ara bé, aquesta és l'opció que més convé a Euskadi? Des de la segona meitat dels anys 90, la política i la societat basques han estat marcades per una confrontació de blocs, nacionalistes per una banda, "constitucionalistes" per l'altra, amb una balança que sempre s'ha decantant per les forces del primer bloc. Ara les coses han canviat, i el bloc nacionalista ha perdut la majoria al Parlament basc. S'ha obert, doncs, una porta a la finalització d'una política en la qual hi han participat membres d'ambdós bàndols. Però, com acabar amb aquesta inèrcia de la societat de blocs? L'opció del pacte entre el PNB i el PSE s'imposa. A la política i a la societat basques hi conviuen des de fa temps dos mons que no es parlen entre ells, que segueixen el seu propi camí sense fer cas d'uns companys de viatge que, si bé estan en un altre vagó, viatgen en el mateix tren. El pacte entre les dues forces moderades de cada bloc, doncs, esdevé més que mai necessari; més enllà del poder, i per la salut democràtica futura de la societat basca, és necessari començar a refer uns ponts entre nacionalistes i no nacionalistes que mai s'haurien d'haver trencat. Amb la conformació d'un govern de coalició entre el PNB i el PSE es visualitzaria de forma nítida el treball conjunt de dues sensibilitats que durant molt de temps s'han girat l'esquena, contribuint de forma determinant a la reconstrucció progressiva d'uns canals de comunicació que la societat basca necessita per fer front, unida, a la xacra del terrorisme d'ETA.
En definitiva, si l'opció d'en Patxi Lópex és la de conformar un govern en minoria, no està escollint la millor opció. Per sobre de l'objectiu de l'alternança en el govern ha d'estar l'objectiu de reconstruir una societat que cada dia s'ha anat fracturant més. Sens dubte, els socialistes bascos han de tenir en compte que la societat basca continua sent majoritàriament nacionalista (comptant els vots nuls amb paperetes de la plataforma abertzale D3M, les forces nacionalistes aglutinen al voltant de 635000 vots, o el que és el mateix, al voltant d'un 55-60% dels sufragis; el PSE, el PP i UPiD sumats tot just arriben als 485000 sufragis, o el que és el mateix, al voltant d'un 40-45%), motiu pel qual es fa necessari la participació d'alguna força d'aquest àmbit en el govern. Si el PSE es limita a expulsar el nacionalisme d'Ajuria Enea, farà un flac favor als intents d'acabar amb la política de fronts, objectiu que, per altra banda, ha estat remarcat pel mateix Patxi López, ja que l'electorat de les forces nacionalistes interpretarà com una "revenja" l'intent de les forces "constitucionalistes" de formar govern sense comptar amb aquest sector social majoritari. Per tot això, des d'aquest blog volem esperonar els socialistes bascos a cercar l'enteniment amb els nacionalistes del PNB, ja que considerem que el futur de la seva societat ha d'estar per sobre de les legítimes ambicions partidistes. No és hora de recordar-li al PNB el seu error d'haver estat fomentant la política frontista des del pacte de Lizarra, ni de passar-li factura als nacionalistes, ni de deixar-se arrossegar per les inèrcies de la política basca. Ha arribat l'hora de girar full i de començar una nova etapa d'enteniment entre els membres de la societat basca. No hi ha dubte que abandonar i lluitar contra les inèrcies sempre costa, però si ningú no ho intenta aquestes mai s'esvairan; correspon ara doncs, al PSE, la valentia i l'esforç de donar el primer pas.
Finalment, només queda remarcar que si el PNB és definitivament expulsat del govern basc, la política d'aliances del PSOE a Madrid es complicarà sensiblement, ja que haurà de trobar suports entre unes forces catalanes reticents a trobar punts d'enteniment amb un Govern central que no fa més que demorar l'acord definitiu de finançament autonòmic, cabdal pel futur de Catalunya. Amb un panorama així, potser la relació entre el PP i el PSOE canviarà. Fins i tot, les repercussions del canvi de lehendakari podrien arribar fins al nostre país. Ara bé, això és una cosa que ja s'analitzarà en un altre article. Només ens resta desitjar sort al futur govern basc, sigui quin sigui, perquè aconsegueixi fer d'Euskadi un país més unit del que ho ha estat fins ara.

La democràcia a Euskadi: l'esquerra abertzale i la Llei de Partits Polítics

Fa uns dies que el lehendakari Juan José Ibarretxe va reunir el govern basc en sessió extraordinària per convocar eleccions al Parlament (Eusko Legebiltzarra) pel dia 1 de març d'aquest any. Una de les grans incògnites era què faria l'esquerra abertzale, ja que amb el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK) i Acció Nacionalista Basca (EAE-ANB) il·legalitzades, hauria de promoure llistes blanques o una nova plataforma electoral si volia concórrer a les eleccions. Doncs bé, pocs dies després la incògnita es va resoldre, perquè dirigents històrics de l'esquerra independentista basca van presentar la plataforma D3M (Democràcia 3 milions), amb la qual pretenen presentar-se al procés electoral. De moment no han publicat les llistes electorals, ja que abans han de recollir 18000 signatures a cadascuna de les tres circumscripcions basques per tal de poder presentar les candidatures.
Malgrat l'estat embrionari de l'agrupació electoral, el seu bateig en públic ja ha aixecat les reaccions polítiques esperades: el PSOE i el PP demanen la seva il·legalització, mentre que el PNB, EA, EB i Aralar demanen que se la deixi concórrer a les eleccions. De moment la Fiscalia General de l'Estat ja ha anunciat que estudiarà amb detall les llistes que presenti la plataforma per tal d'evitar que "l'entorn d'ETA torni a burlar la Llei de Partits". Aquesta llei orgànica (LO 6/2002, de 27 de juny), controvertida des del seu naixement, doncs, torna al centre del debat polític i social.

Fent una mica de repàs històric, la llei fou aprovada per les Corts l'any 2002, amb el suport d'un PP governant amb majoria absoluta i amb el PSOE com a principal partit de l'oposició. Malgrat l'ampli consens aconseguit (la van recolzar el PP, el PSOE, CiU, CC i el Partit Andalusista), des d'un bon principi va aixecar recels en sectors de tot l'Estat, des de partits polítics com IU fins a organitzacions no governamentals com Amnistia Internacional. I ara que la llei torna a posar-se mica en mica al centre del debat, convé reflexionar sobre el que ha estat la seva aplicació al llarg de tots aquests anys.

Podríem començar pel motius que van impulsar la seva redacció. Era realment necessària? Hem de tenir en compte que l'any 2002, tant investigacions policials com judicials estaven demostrant que diversos càrrecs electes de l'esquerra abertzale, ja fossin de Batasuna o d'Euskal Herritarrok, estaven desviant fons públics per a finançar la banda terrorista ETA. És obvi, doncs, que calia fer alguna cosa per tallar aquesta font de finançament de la banda terrorista, però aquí és on topem amb un dels primers defectes que, podríem dir, té aquesta llei: qualsevol agent extern que analitzés la Llei de Partits deduiria, en primer terme, que la norma ha estat creada per regular l'activitat de les associacions polítiques en el conjunt de l'Estat. La realitat, però, dista molt d'aquest propòsit, i el que és cert és que fou creada específicament per il·legalitzar determinades formacions polítiques que en aquell moment eren legals i ostentaven càrrecs de representació política a les institucions. Per tant, una llei que hauria de tenir una vocació generalista es va crear amb una finalitat particular, de forma que no es va redactar pensant en l'establiment d'un marc general sinó per afavorir una línia d'actuació concreta. És evident que aquesta incompatibilitat entre vocació i finalitat acabaria portant en el futur a més d'un problema d'interpretació o aplicació de la llei, com més tard va acabar passant en l'episodi de la il·legalització d'algunes llistes d'ANB a les darreres eleccions municipals del 2007. Per tant, i malgrat que aquell que escriu aquestes línies no té un coneixement concret sobre la situació del moment en el qual es va redactar la llei, podem concloure que, amb tota seguretat, no hagués calgut una norma de la magnitud d'una llei orgànica si allò que es buscava era lluitar contra el finançament amb diners públics d'una banda terrorista. És probable que amb reformes puntuals en el Codi Penal o amb accions a través de la justícia s'hagués pogut lluitar amb una efectivitat semblant contra aquest fet. Però no em de deixar la porta tancada a que, en aquell context, aquesta fos la manera més efectiva i ràpida d'acabar amb una situació insostenible.

Deixant de banda, però, la necessitat o no d'aquesta llei en el seu context, s'ha de remarcar que, com un segon problema, la Llei de Partits Polítics, degut a l'àmbit que regula i a la forma en com s'està aplicant, provoca importants grinyols amb alguns dels drets fonamentals que recull la Constitució espanyola, com ara les llibertats d'expressió (art. 20), de reunió (art. 21) i d'associació (art. 22), o el dret d'accés als càrrecs públics (art. 23.2). Això es pot veure amb un petit exemple que desenvolupem tot seguit.
En base a la Llei de Partits s'han il·legalitzat formacions polítiques que, com s'estableix a l'art. 9.2 de la mateixa, justifiquen o promouen la violència o actuen com a suport d'una organització terrorista. Suposar que les accions o les omissions de la direcció d'una organització política representen la voluntat de tota la seva militància potser és bastant agosarat, però com que reconeixem el criteri de representativitat no hi ha res a criticar en aquest sentit. Ara bé, uns articles més a baix s'estableix que un dels efectes de la dissolució judicial d'un partit polític serà que es presumeixi fraudulenta i no sigui procedent "la creació d'un nou partit polític o la utilització d'un altre de ja inscrit al Registre que continuï l'activitat d'un partit declarat il·legal i dissolt o el succeeixi" (art. 12.1). Cal aturar-s'hi perquè aquí s'estan suposant moltes coses. Bàsicament, allò que ens ve a dir aquest article és que si membres d'un partit il·legalitzat, com ara Batasuna, decideixen anar-se a un partit com ANB per seguir defensant les seves idees, aquesta serà una acció que es considerarà frau de llei. L'efecte gairebé immediat és que el partit al qual s'han marxat els membres de Batasuna sigui declarat també il·legal en consideració que està continuant l'activitat de la formació il·legalitzada. Potser l'article no s'havia d'interpretar així, però així és com s'està aplicant. I només cal recordar que nombroses llistes d'ANB van ser impugnades davant dels tribunals durant les darreres eleccions municipals pel sol fet de tenir a membres de Batasuna al seu si. Aquest fet constitueix una clara vulneració del dret d'associació i de la llibertat d'expressió, i és que sense anar més lluny s'està prohibint a determinats ciutadans que participin activament en la vida política pel sol fet d'haver militat en una formació il·legalitzada (són perseguits pel seu passat polític), alhora que s'està negant als altres ciutadans que van a la llista el seu dret a accedir als càrrecs públics i les seves llibertats d'expressió, reunió i associació.
El cas de les llistes impugnades d'ANB només és un dels molts exemples que sorgeixen amb l'aplicació d'aquesta llei orgànica. Fonamentalment, tots aquests problemes es deriven, com denunciava Amnistia Internacional, de l'excessiva ambigüitat del redactat de la llei, que dóna marge a àmplies interpretacions que potser van molt més enllà de l'esperit inicial de la llei.

Finalment, i com a tercer problema, comença a ser realment preocupant la deriva que està prenent l'aplicació de la llei en el cas basc. Ja fa un temps que es pot sentir a diversos mitjans de comunicació i a diversos membres actius de la política estatal utilitzar expressions com "il·legalització de l'esquerra abertzale". A tots aquells que utilitzen aquest tipus d'expressions els convindria recordar que no s'està perseguint cap ideologia, per més que alguns s'entestin dia rere dia a intentar-nos fer creure que l'esquerra abertzale, que equivaldria a l'esquerra independentista o radical basca, va associada sempre al terrorisme. S'estan assumint, sovint, masses supòsits que disten molt de ser certs o representatius de tots els membres d'aquest moviment polític, i si bé també és cert que moltes de les seves actuacions i declaracions no afavoreixen gaire la seva imatge pública, no hem de caure en la trampa d'iniciar una croada contra tot un moviment polític, com sí sembla que vulguin fer alguns sectors polítics i mediàtics espanyols.

Com molt bé saben tots aquells que em coneixen, disto molt de compartir les idees que defensen aquells que formen part de l'esquerra independentista basca. Ara bé, per sobre de tot, per sobre de la meva ideologia, sóc un demòcrata convençut que creu en la força de la paraula i menysprea la violència com a mètode per assolir els objectius polítics, i sincerament em preocupa la deriva que ha anat prenent l'aplicació d'aquesta llei en el context del País Basc. Recentment, un jutge israelià va haver de jutjar quatre israelians musulmans que havien estat detinguts pel sol fet d'haver-se manifestat en contra de la invasió israeliana de Gaza. Doncs bé, aquest jutge va absoldre immediatament els quatre acusats, perquè com molt bé va recordar "és davant de les situacions excepcionals quan es posen a prova els fonaments d'un règim democràtic". Si fallem ara a Euskadi, senyores i senyors, haurem fallat per sempre. Hem d'aprendre que per fer front al terrorisme no tot s'hi val, perquè el preu que podem acabar pagant és allò que amb tanta fermesa defensem: la democràcia.