Sobre aquí y sobre allá, maquíllate, maquíllate...

"Quin país!", "A on anirem a parar!", "Tots passant-les magres i ells [els polítics] embutxacant-se els nostres diners", etc. Us sonen aquestes frases? Segur que sí. Darrerament han esdevingut el nostre pa de cada dia després del reguitzell de casos de corrupció que han anat esclatant arreu de l'Estat espanyol. 

Són aquelles frases que s'utilitzen per acabar converses a on aviat s'ha dit tot, d'aquelles entre veïns al carrer o entre malalts que esperen que el metge els atengui a l'ambulatori. Semblen frases lapidàries, d'aquelles que s'acompanyen amb un posat facial rígid, indignat, amb la vena marcant-se entre cella i cella. Qualsevol diria que qui les diu s'aixecarà d'una revolada i sortirà corrents a manifestar-se i a cremar alguna coseta pel camí. Però no; com deia aquell: "se te'n va la força per la boca". Benvinguts al sud d'Europa, als territoris de més enllà del Mur [Pirineus]. Benvinguts a les terres salvatges a on encara hi té predicament la religió dels Set Déus: el Murri (pícaro en castellà), l'Evasor, el Defraudador, l'Aprofitat, el Mandrós, el Pecador i l'Absolt.

Deixem-ho ben clar des d'un bon principi: com a societat tenim el que ens mereixem, ni més ni menys. Hi ha aquella estranya teoria que assenyala els polítics com éssers d'una altra galàxia que, sense saber ben bé d'on han sortit, s'encarreguen del govern dels afers públics. Bajanades! D'on han sortit, tots els polítics, empresaris i jutges ficats en casos de corrupció? Doncs del mateix lloc que nosaltres, d'on si no? Han anat a les mateixes escoles que la resta, han jugat a les mateixes places que la resta i, sobretot, han mamat els mateixos valors i la mateixa moral que la resta.

Quins valors? Repassem les sis lleis de la Picardia, el nostre paradigma social:

1. Evadeix impostos a Hisenda sempre que et sigui possible [si no, no prosperaràs a la vida].
2. Si tens l'oportunitat d'arribar a llocs de poder, especialment si són públics, col·loca els teus familiars i amics, o en el seu defecte procura de convertir-ho en un negoci avantatjós per als teus interessos.
3. Si t'enxampen, penedeix-te'n, però tranquil perquè podràs tenir la consciència tranquil·la amb l'absolució que proporcionen un parell d'avemaries i tres parenostres. 
4. Pensa en una manera millor de fer el mateix.
5. Qualsevol persona que incompleixi les lleis anteriors és un ase, atempta contra la moral pública i ha de ser objecte de denúncia i reprovació social.
6. ATENCIÓ! No t'acostis a aquelles persones que vulguin incomplir amb el seu deure com a ciutadans procurant pel Bé Públic: pateixen una estranya malaltia contagiosa i incurable que afecta el sistema nerviós central.

Us segueix sorprenent tot el que passa? Ja no ho hauria de fer. Què podem esperar d'una societat que es construeix sobre aquests principis? La línia que separa les factures sense IVA dels sobres de Bárcenas és tan prima que no existeix. Així que si trobeu algú que es pregunti com pot estar passant tot això, li dieu que quan arribi a casa es quedi davant del mirall i es contempli a si mateix.

Òbviament, aquells que hagin comès els presumptes delictes han d'assumir la seva responsabilitat. Fins i tot cal exigir als polítics un comportament immaculat, ja que ells han de ser l'exemple públic de bon comportament ciutadà. Però, si us plau, deixem de ser covards i mandrosos, deixem de senyalar els altres com l'origen de tots els nostres mals. Els defectes d'alguns polítics són el nostre fracàs com a societat, i si no canviem els nostres valors i la nostra moral d'una vegada per totes, aquests drames s'aniran succeint l'un darrere l'altre. Recordeu que si no volem que algú mati una persona amb una arma, no li hem d'ensenyar a disparar.       

D'enquestes, projeccions, escons i altres coses

Dijous passat es van publicar sengles baròmetres electorals en relació a les eleccions catalanes del 25 de novembre, un del CEO i un del CIS. Com sempre, els mitjans de comunicació es van apressat a fixar-se en les projeccions d'escons, oblidant-se de qualsevol referència a la multiplicitat de dades que es recullen en aquestes enquestes. I com sempre, es van tornar a fixar en la dada menys rellevant.

Vol dir això que les projeccions d'escons no serveixen per a res? No, si les interpretem com la plasmació d'una tendència en el context d'una evolució estadística. És a dir, que les projeccions d'escons prenen sentit si les observem en la seva evolució respecte dels valors anteriors (d'altres baròmetres); no serveixen, però, per a fixar una foto fidedigna d'un moment concret. I això és així perquè el càlcul d'escons es realitza en base al que s'anomena "cuina" de l'enquesta, és a dir, que es fonamenta en el tractament dels resultats de diferents variables que, barrejades i ponderades, donen com a resultat la projecció. Aquest fet no ha de restar rigorositat a l'anàlisi dels dos instituts, però com a les cuines, cada cuiner elabora el mateix plat amb unes proporcions diferents dels mateixos ingredients, donant com a resultat plats semblants però no idèntics.

Si voleu anar al rovell de l'ou d'una enquesta, us heu de dirigir a una taula, no a cap gràfic. Concretament, heu d'observar la matriu de transvasament de vot, una taula que creua les variables "record de vot" (què va votar la gent a les darreres eleccions, en el nostre cas a les del 2010) i "intenció de vot" (allò que la gent diu que votarà). D'aquesta taula podem extreure, com a mínim, tres informacions molt rellevants: el grau de mobilització d'un electorat (qui es manté fidel en el vot), què farà l'electorat d'un partit a les properes eleccions (a qui votarà ara la gent que et va votar a les anteriors eleccions) i qui votarà un partit a les properes eleccions (de quins partits prové la gent que et vol votar a les properes eleccions). Aquestes dades són claus per als partits per conèixer la seva força (mobilització) i com han de modular el seu discurs per atreure nous votants o per evitar de perdre'n.

Fem una ullada a les dues enquestes, la del CEO i la del CIS. La primera consta de 2500 entrevistes, i la segona de 2983. Contra més entrevistes millor, perquè més s'assemblaran els resultats previstos al resultat final. En tot cas, es tracta de dues enquestes amb un grau de fiabilitat molt alt. L'estudi del CEO és el més actual (entre el 22/10 i el 31/10), i el del CIS és anterior (del 2/10 al 14/10).

A. Quin és el grau de mobilització dels electorats a dues setmanes de les eleccions? Considerarem que l'electorat d'un partit està mobilitzat si té una fidelitat de vot d'un 70% o més; entre un 50% i un 69% el partit té alguns problemes de mobilització (com més a baix, pitjor); per sota del 50% el partit té un problema molt greu. Doncs bé, cap dels dos baròmetres indica que algun partit tingui l'electorat mobilitzat. 

Tenint en compte la divergència entre els estudis, farem una petita trampa estadística i considerarem la mitjana entre tots dos (és molt poc probable que una mateixa persona hagi respost ambdós estudis). Així doncs, dels partits al Parlament, CiU és el que té l'electorat més mobilitzat amb un 67'3% de fidelització. El segueixen ICV-EUiA, amb una fidelitat del 57'1%, ERC amb un 55'1%, el PP amb un 53'2%, C's amb un 48'6%, el PSC amb un 42'9% i SI amb un 34'1%. Per tant, podríem concloure que:

• Electorat mobilitzat: CiU
• Electorat parcialment mobilitzat: ICV-EUiA, ERC i PP.
• Electorat desmobilitzat: C's, PSC i SI.

Ha de quedar clar que això no és significatiu del resultat final de cada partit, senzillament mostra el grau de fidelitat del vot. En tot cas, i com és obvi, a major fidelitat o mobilització, millors seran els resultats electorals.

B. Més enllà de la mobilització, és interessant de saber què faran els electors de 2010 de cada partit? De nou, i seguint les mitjanes entre tots dos estudis, observem el següent:

• CiU conserva gran part del seu electorat (67'3%), i les principals fugues les pateix, en ordre descendent, cap a ERC (3'6%), C's (1,6%), PP (1,4%) i PSC (1,1%). La resta de partits recullen menys d'un 1% del vot convergent. 
• Al PSC, la principal fuga de vots és cap a CiU (10'9%), seguida d'ICV-EUiA (5'5%), ERC (3'2%) i el PP i C's, que recullen menys d'1'5% del vot socialista de 2010. La resta de partits recullen parts no significatives de l'electorat socialista. 
• Al PP, la principal fuga se'n va cap a C's (9%), seguit per CiU (3'8%) i el PSC (1'9%). La resta de partits no recullen fugues significatives del vot popular. 
• A ICV-EUiA, el principal transvasament de vots és cap a ERC (4'5%), seguida de CiU (3'8%), les CUP (3'7%), el PSC (2'2%) i C's (1'7%). 
• ERC perd electors principalment cap a CiU (16'9%), i a molta distància SI (2'2%) i les CUP (2'1%). La resta de partits pràcticament no recullen cap vot republicà.
• C's té pèrdues significatives de votants cap al PP (9'5%), i a més distància cap a ERC i el PSC (1'9%).
• SI només cedeix vots, tot i que en gran proporció, a ERC (19'6%), CiU (19'3%) i les CUP (7'5%).

C. Finalment, podem aprofitar les dades anteriors per estudiar el saldo en la transferència de vots entre els diferents partits. Entre un partit X i Y aquest saldo podrà ser positiu o negatiu, i es calcularà en base a comparar els fluxos de vots entre aquests dos partits, aplicant prèviament els percentatges que hem comentat en el punt anterior al nombre de vots rebut per cadascun dels partits l'any 2010. Els resultats els podem observar a la següent taula:

La lectura de la taula és la següent. Agafem, per exemple, el cas del PSC. Si agafem la fila del PSC que correspon a la seva intenció de vot per al 2012, hauríem de llegir que aquest partit, després de transferències de vot de gent que no el va votar i ara sí, i gent que el va votar i ara no, té pèrdues netes en milers de votants cap a tots els partits. Així, per exemple, malgrat que hi ha votants d'ICV-EUiA que ara votaran el PSC, el nombre de votants del PSC que ara votaran ICV-EUiA és més gran, de manera que el saldo net és negatiu per al PSC (-26387 vots) i positiu per a ICV-EUiA (+26387 vots). Alhora podem veure que les principals pèrdues en milers de vots del PSC es produeixen cap a CiU (-49182 vots), ICV-EUiA (-26387) i ERC (-17901). També podem observar que en total, el PSC tindria unes pèrdues de 98533 votants.
D'aquesta taula crida l'atenció el cas d'ERC, ja que és l'únic partit que té un saldo net positiu amb tots els altres partits, és a dir, que guanya més vots de tots els altres partits que no pas en perd. El PSC seria el cas contrari, i entre mig es trobarien la resta de partits. Pel que fa al cas de CiU, que figura com a guanyador a totes les enquestes, només té un saldo positiu de vots amb el PSC i SI, però aquest saldo és tan gran que compensa amb escreix les pèrdues netes que té amb els altres partits.
Finalment, cal destacar que, en ordre descendent de nombre total de vots adquirits, els partits es situen en el següent ordre: ERC (+51350), C's (+49169), CiU (+36050), ICV-EUiA (+16204), PP (-25634), SI (-28607) i PSC (-98533). 

Espanya: federalisme de closca buida

Demà torna a ser dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, la data en què els catalans recordem la pèrdua del nostre entramat constitucional i institucional el 1714 a mans de la monarquia borbònica encapçalada per Felip V. Alguns defensen que fou una guerra d'alliberament nacional de la nació catalana oprimida; d'altres que no va ser una guerra entre catalans i castellans, sinó una simple confrontació entre dos pretendents a la corona hispànica que va estar sempre subjecta als designis de la política internacional i als equilibris entre les potències econòmiques i militars del moment. Bé, la història mai no ha estat una matèria objectiva i resta subjecta a interpretació individual en funció del prisma amb què s'observi.

Ara bé, més enllà de la interpretació que s'en faci, sembla força objectiu d'afirmar que aquell conflicte va tenir repercussions internes a nivell de la corona hispànica pel que fa al model territorial. Parlo com a politòleg i no com a historiador, ja que la ciència de la Història és quelcom que excedeix el meu coneixement. 

Fins l'adveniment de Felip V, la monarquia hispànica era el que en termes moderns associaríem a una confederació d'Estats. Des del seu sorgiment amb l'entronització de Carles I, la corona reunia els protoestats - coneguts com a "regnes" - de Castella, Aragó, Catalunya, València i, durant un temps, Portugal. Cadascun d'aquests protoestats gaudia de les seves lleis, furs o constitucions, les normes mitjançant les quals es regien sobiranament - almenys formalment, i cada nou rei que accedia a tron hispà havia de jurar el seu compliment davant les cort de cada regne.

L'arribada dels Borbons al poder canvia radicalment aquest marc polític i institucional, i suposa la implantació de la llavor del que modernament coneixerem com a Estat unitari, que no deixa de ser una prolongació històrica de l'absolutisme monàrquic i de l'igualitarisme malentès d'arrel "jacobina". La ciència de la Història ha demostrat que aquesta realitat va ser tinguda en compte per les institucions catalanes quan van decidir a quin dels dos pretendents de la corona hispànica donaven suport.

Així doncs, l'entronització de la família borbònica va provocar el que podríem catalogar de canvi de cultura política entre les elits castellanes i els seus afins d'altres territoris de la corona. Emmirallades en la fortalesa i les riqueses del la monarquia francesa del Rei Sol, van abandonar (si és que mai va arribar a existir) l'idea del "poder compartit" amb els altres regnes de la monarquia, i enfocaren el seu objectiu a assolir el poder absolut a través de la cooptació de les elits locals, mitjançant un procés d'assimilació cultural i lingüística que, posteriorment estès al poble, assegurés la lleialtat i la unitat del que les elits de la cort reial consideraven el seu territori natural. Res de nou, si tenim en compte que es tracta d'una estratègia calcada a la practicada pels romans en la seva expansió durant l'Edat Antiga. Amb el pas del temps, aquest corpus ideològic cristal·litzà en el nacionalisme espanyol, basat en la idea de la construcció d'un Estat-Nació unit per una sola llengua i una sola cultura, i format per un sol poble.

Ara, en aquests moments, quan analitzem la nostra realitat política, no podem obviar sota cap concepte aquest recorregut històric que la precedeix i la conforma. En el debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya, com en d'altres debats, les elits econòmiques, polítiques i socials tenen un poderós ascendent sobre el pensament dominant a la societat, i les elits del que avui coneixem genèricament com a "Madrid" estan impregnades per aquesta cultura política heretada del segle XVIII. Com és obvi, han anat adaptant el seu projecte a l'esdevenir històric per tal d'assegurar-ne l'èxit, però la matèria prima continua sent la mateixa, l'objectiu primordial el de sempre. Hi va haver un temps en què el projecte es va haver d'amagar, camuflat entre les cortines de l'Estat de les Autonomies, perquè l'idea de l'unitarisme havia quedat associada al règim feixista del general Franco. Avui, però, ja han passat gairebé quaranta anys de la seva mort, i allò que en el seu moment va ser considerat caduc i retrògrad ara torna a posar-se de moda sota el pes de la crisi econòmica i dels aires casposos impulsats per la fundació FAES.

L'existència d'aquesta cultura política és un dels principals elements que, al meu parer, han fet fracassar el model de l'Estat de les Autonomies en el seu objectiu d'assolir un encaix satisfactori de les nacions que, conjuntament amb la castellana, conformen l'actual Estat espanyol. És per això que avui ens trobem en el que podríem anomenar "federalisme de closca buida": aparentment ens trobem en un Estat descentralitzat proper als models federals, però en la realitat el funcionament de les institucions territorials i els equilibris que entre elles s'estableixen disten molt de respondre a un model federal. Què suposa, en darrera instància, el federalisme? Sobirania compartida, poder compartit entre la federació i els Estats federats com a nacions constituents de la federació, equilibri entre dues institucions que s'entreveuen com a iguals. I la cultura política de les elits castellanes s'oposa diametralment a aquesta filosofia: un Estat que va ser bastit com a unitari mai no acceptarà de compartir el poder amb institucions que considera inferiors i subjectes a l'exercici d'una sobirania única que només ell representa. Acceptar el federalisme seria reconèixer el fracàs del projecte unitarista i posar de manifest la impossibilitat d'assimilar les diferents nacions de l'Estat sota el paraigua castellà. Sense una cultura política federal que el greixi, doncs, un entramat institucional descentralitzat com l'actual esdevé el que afirmàvem, una closca buida que aparenta ser una cosa que no és. És per això que crec que el federalisme és un objectiu  impossible d'assolir a l'Estat espanyol en el context actual.

La cultura política d'un país, d'un Estat, no es canvia només amb la força dels arguments. És necessari que convergeixin tota una sèrie de factors econòmics, polítics i socials que obrin una finestra d'oportunitat per forçar un canvi de paradigma. Aquesta finestra, de la mateixa manera que ho va ser la Guerra de Successió, ho va representar la caiguda del règim franquista. Segurament, però, l'absència d'un procés de ruptura amb el franquisme i la perpetuació de les elits del règim en els estaments de poder va avortar qualsevol possibilitat de canvi pel que fa a la cultura política de les elits castellanes quant al model territorial. Es va acceptar un model de descentralització per apaivagar les reivindicacions de les nacions històriques, però en el moment en què aquestes van optar per avançar decididament cap a un model federal, el procés va ser tallat de soca-rel. El problema, que és a on ens trobem ara, és que les nacions històriques, i singularment Catalunya i Euskadi, no renunciarem a majors quotes de sobirania, perquè és propi de la nostra voluntat voler assumir aquesta responsabilitat com a pobles que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nacions amb uns interessos propis a nivell econòmic, polític, social, cultural i lingüístic. El principal perill per a la cultura unitarista imperant és que si no es tenen en compte les reivindicacions moderades de les nacions històriques quant a sobirania política i fiscal (federalisme, concert econòmic, etc.), se'ns forçarà a un moviment de sortida - està succeint ja? - com a resposta a la impermeabilitat de les elits d'una "Madrid" que una vegada va somiar amb les glòries d'"una, grande y libre". És per això que convé deixar ben palès per part nostra la nostra voluntat de ser, en un moment en què el centralisme es torna a posar de moda a la capital. És per això que demà assistiré a la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana. Hi ha moments en què cal sortir al carrer, i aquest n'és un d'ells.