El PSC i el 28-N: ...encaminar-se cap al futur

Acabàvem l'anterior article amb la pregunta "i ara què?". Què ha de fer el PSC de cara al futur per poder recuperar les possibilitats de governar Catalunya? Tenint en compte les causes de la derrota que mencionàvem abans crec que el partit ha de renovar el seu discurs en base als dos eixos que marquen la política catalana: l'eix esquerra-dreta i l'eix catalanisme-espanyolisme. La posició que adopti el PSC respecte d'aquestes dues coordenades no ha de ser ni molt menys maximalista, ja que ambdós eixos admeten múltiples possibilitats; en tot cas, i com a partit amb voluntat de govern, ha d'intentar aglutinar el major nombre possible de sensibilitats, però amb la voluntat ferma de no renunciar als seus principis més essencials.

Pel que fa a l'eix esquerra-dreta, el PSC ha de refermar la seva condició de partit d'esquerres. En els darrers anys, i seguint la tendència europea, el partit ha abraçat les posicions de la tercera via o del liberalisme social, i això l'ha allunyat dels seus principis fundacionals: s'ha deixat de parlar de classes socials, el concepte d'igualtat s'ha substituït pel d'igualtat d'oportunitats, s'ha renunciat al model d'economia mixta pública-privada, s'ha reduït la imposició progressiva i s'ha renunciat a establir taxes sobre les rendes del capital... En definitiva, un munt de petits canvis, sovint nominals, que han amagat un canvi profund de filosofia política i que han acabat per desdibuixar el projecte socialdemòcrata davant dels seus electors, fonamentalment classes treballadores i mitjanes. No debades, la perspectiva històrica ens diu que les principals crisis i derrotes que han patit els partits socialdemòcrates no han estat derivades del seu anquilosament en idees del passat, sinó que han succeït quan han abandonat els seus principis polítics i han deixat de defensar els interessos dels seu votants.
Per tant, tal com dèiem, s'imposa en el PSC una recuperació dels seus principis fundacionals. Com és obvi, això s'ha de fer adaptant al segle XXI les eines de què disposem per materialitzar els nostres valors. Ara bé, no s'ha de confondre adaptació amb adopció de valors aliens. Cal tenir present que objectius com per exemple el de l'economia mixta són assolibles, però en el benentès que en el món d'avui s'ha de lluitar abans per un canvi en les regulacions internacionals dels paradisos fiscals i dels moviments de capital. Del que es tracta en definitiva és de prendre consciència que la socialdemocràcia és un moviment internacional que no pot actuar en els límits d'unes fronteres, sinó que en el món globalitzat d'avui el que cal és lluitar per assolir uns objectius comuns a tot arreu, en base a un projecte global fonamentat en els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa. La socialdemocràcia al món, i el PSC a Catalunya, han de tornar a erigir-se com la gran força de transformació social, aportant un projecte creïble perquè aquells sectors més vulnerables de la nostra societat li facin confiança i vegin en el programa socialista aquella força que els permetrà de materialitzar els seus anhels d'assolir un món més just i igualitari. En conclusió, el PSC ha de tornar a ser allò que ha estat sempre, el partit dels treballadors i dels progressistes, perquè avui més que mai cal dir ben alt que "tot està per fer i tot és possible".

Reivindicar-se i reforçar-se com el partit de l'esquerra nacional, però, no pot ser l'únic moviment que faci el PSC. La realitat de Catalunya a Espanya i al món també demanda del partit renovar el seu projecte federal per donar-li noves esperances de futur i reeiximent. Així doncs, la voluntat de pacte amb la resta dels pobles de l'Estat ha de seguir marcant el rumb del PSC, perquè així ho ha fet des de la seva fundació: pròpia és la defensa d'un projecte compartit que aglutini totes les expressions culturals des del més estricte respecte de les nostres singularitats com a nació. Fins ara, aquesta voluntat de construcció de l'Espanya federal s'ha materialitzat en un acord de federació amb el PSOE, el qual ha comportat en darrera instància compartir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Sens dubte aquesta aliança ha donat bons fruits i ha permès seguir avançant en el desplegament de l'autogovern català, però els temps canvien, i de la mateixa manera que canvia la realitat els pactes han de ser revisats per ajustar-se millor a cada moment històric, perquè allò que ahir era òptim avui pot ja no ser-ho. Això significa, en darrera instància, respondre a la constant de la democràcia: el canvi.
El PSC ha de ser conscient que des de la sentència de l'Estatut, i emmascarat per la crisi econòmica, es comença a instal·lar entre diversos sectors polítics estatals la creença que s'ha anat massa lluny en el desplegament de l'Estat autonòmic. Aquesta anàlisi es fonamenta més en raons polítiques que no pas d'eficàcia o d'eficiència, i en darrera instància respon a la creixent onada de nacionalisme espanyol que d'un temps ençà remou les aigües de l'agitada política madrilenya. Aquesta voluntat recentralitzadora està molt arrelada al PP, que n'és el seu principal portaveu, però també comença a calar en diversos sectors del PSOE, el qual sembla haver abandonat la seva agenda de reformes de la Constitució per fer avançar Espanya cap a un model federal.
A aquesta voluntat recentralitzadora s'ha d'afegir una certa frustració al si de la societat catalana, que sembla orfe d'un projecte polític sòlid i de futur que intenti donar resposta al seu encaix en el conjunt de l'Estat espanyol. La independència no ofereix a dia d'avui garanties de futur, però la majoria dels catalans no es troben còmodes amb la situació actual. Hi ha una voluntat majoritària d'aprofundir en l'autogovern, i el PSC té el deure d'oferir un projecte que materialitzi aquests anhels i que sigui capaç de donar garanties reals que s'impulsarà un canvi a nivell estatal que permeti transitar definitivament cap a un Estat federal i plurinacional. No debades, si la frustració amb l'Estat finalment deixa de ser passatgera i esdevé permanent estarem abocant Catalunya a escollir el camí recte i fàcil.
Tots aquests motius són els que em porten a defensar que el PSC assumeixi la responsabilitat de tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, tal com ja la té al Senat. Un grup parlamentari propi és l'única eina viable avui dia per forçar l'entrada a l'agenda política espanyola de la instauració d'un Estat federal i plurinacional, a través del condicionament de majories i de governs. Només així podrem oferir al poble català garanties que el nostre projecte serà defensat sense condicionants ni interessos de tercers; només així podrem tenir la garantia que el nostre projecte serà considerat seriosament pels socialistes de la resta de l'Estat i per tots els espanyols. Ja és hora que l'Espanya federal deixi de ser una quimera, una destinació a la qual sembla que no hi arribem mai. La societat catalana ens demanda respostes, fets i no paraules, i el PSC se'ls ha de donar.

Des d'aquestes reflexions, que he intentat fonamentar, espero contribuir amb el meu gra de sorra en la renovació del projecte socialista català, perquè com a ciutadà crec que hi ha dipositades grans esperances de futur en un partit que se sap central (que no de centre) a Catalunya.

El PSC i el 28-N: entendre el present...

Dilluns de la setmana que ve, quan hagi passat gairebé un mes des de les eleccions nacionals del 28-N, Artur Mas serà investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. La seva arribada al poder deriva del resultat d'unes eleccions que han sacsejat el mapa polític català, canviant-ne substancialment la seva composició en relació a la legislatura passada (2006-2010). Des de la bona perspectiva que dóna el temps, és hora de veure què va passar aquell dia i de reflexionar sobre les causes que van conduir el PSC al seu pitjor resultat des que fa 31 anys es va restablir el Parlament de Catalunya.

Els resultats obtinguts per les forces polítiques deixen un missatge clar, i és el de la voluntat del poble que governi la federació nacionalista de CiU, però pactant amb les altres forces polítiques presents a l'hemicicle. I és que si hi ha quatre coses que, per sobre de tot, caracteritzaran aquesta legislatura seran les següents:

• L'enorme distància en vots i en escons que separaran el partit del govern (CiU) del primer partit de l'oposició (PSC). En concret, 628000 vots i 34 escons, una distància que mai abans s'havia produït en cap de les vuit legislatures anteriors.
• L'elevat nombre d'escons que obtenen els partits conservadors. En concret, CiU i el PP en sumen 80, un nombre només superat pels que van obtenir conjuntament l'any 1984, quan van sumar-ne 83. Ara bé, si incloem a la suma la candidatura independentista SI o C's, que alguns analistes situen a l'òrbita del centredreta, la IX legislatura serà la que hagi tingut fins ara una major presència de forces conservadores.
  
• L'atomització del Parlament. És el primer cop que hi haurà set partits polítics presents a l'hemicicle.
• Els dos partits majoritaris (CiU i PSC) tornen a ocupar 2/3 de la cambra. Les dues darreres convocatòries electorals estaven marcades pel retrocés de l'espai ocupat pels dos principals partits, cosa que feia imprescindible que es posessin d'acord amb tercers partits per reformar determinades normes que requereixen majoria qualificada. Això ja no serà necessari a partir d'ara.

Com ja hem comentat anteriorment, la derrota del PSC és de proporcions desconegudes en tres dècades. Els 28 diputats obtinguts el deixen per sota del que s'havia considerat el seu terra electoral, que eren els 34 diputats obtinguts el 1995, i amb un percentatge dels vots emesos que amb penes i treballs supera el 18%, cosa que el deixa a vint punts percentuals per sota de CiU i a sis per sobre del PP. A més a més, no ha aconseguit guanyar a cap comarca i ha estat superat per CiU en feus tradicionals i significatius com ara Badalona, Sabadell, Terrassa, Mollet del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat; en concret el PSC només ha aconseguit imposar-se a una vintena de municipis d'un total de 946, entre els quals no hi és Barcelona. Però, a on han anat a parar els vots del PSC? El 28-N, i tenint en compte que des del 2003 el PSC ha perdut 460000 vots a les eleccions catalanes, 220000 electors van retirar la seva confiança als socialistes. Diversos estudis indiquen que d'aquests votants, més del 49% han anat a CiU, un 35% a l'abstenció, un 10% al PP i el 6% restant a d'altres formacions. És obvi, doncs, que uns resultats així demanden d'identificar amb precisió les causes que els han provocat per poder abordar amb posterioritat una nova estratègia que aconsegueixi de capgirar-los.

Sens dubte, entrar a analitzar el perquè dels resultats del PSC és endinsar-se en un políedre de múltiples costats que descarta d'entrada fer recaure el pes de la derrota en una única causa; fer-ho significaria condemnar la nostra anàlisi a l'error des del punt de partida. Així doncs, segons el meu parer podem atribuir la derrota del PSC a cinc motius principals:

1. La crisi econòmica. Les elevades taxes d'atur que avui dia es registren a Catalunya afecten de forma significativa l'electorat socialista, format principalment per gent de classe treballadora i, en menor mesura, de classe mitjana. La inseguretat personal derivada de la manca d'ingressos econòmics augmenta la volatilitat de l'electorat i el fa més procliu a canvis en el seu comportament, a la cerca d'aquelles formacions polítiques que li ofereixin una major sensació de seguretat i una major esperança vers el futur (més enllà que aquesta sensació o esperança siguin reals o fictícies).
2. Les reformes socials i econòmiques del govern Zapatero. L'agenda de reformes que està desenvolupant l'executiu central perjudica directament amplis sectors de l'electorat socialista, que no entenen com un govern d'esquerres pot estar aplicant unes polítiques més pròpies de formacions liberals o conservadores. Òbviament, l'electorat d'esquerres és altament impermeable a l'argument de la reforma de l'Estat del Benestar com a única sortida a la crisi econòmica, i més quan s'imposa entre els votants la constatació que qui està pagant els plats trencats de la crisi és la gent més vulnerable, amb un govern "socialista" que ha renunciat a fer recaure els majors esforços sobre les classes benestants i que s'ha declarat incapacitat per evitar l'augment de les desigualtats socials. Tot això es pot inscriure en la crisi europea de la socialdemocràcia derivada de la distorsió que les seves polítiques han patit a causa d'experiments com la "tercera via" o el liberalisme social.
3. La sentència del TC sobre l'Estatut. La dispositiva emesa pel TC sobre la carta catalana suposa un revés important per al projecte federal del PSC ja que redueix el seu assoliment a la reforma de la Constitució de 1978. S'ha de fer notar que l'Estatut referendat pel poble català el 2006, el qual representa les seves aspiracions de futur, no va passar el filtre del tribunal, ja que va veure's retallat en aspectes substancials i, en especial, en diversos elements que feien avançar l'Estat espanyol cap a una estructura federal, com ara les previsions que es feien sobre el Poder Judicial. Sens dubte, la sentència pot haver descol·locat els electors socialistes més sensibles amb la qüestió identitària, ja que constata que la Constitució ja no permet cap més avanç substancial en l'autogovern i, a més, posa en dubte elements sensibles com ara el model d'immersió lingüística.
   
4. El soroll dels governs tripartits. La societat catalana, igual que l'espanyola, té encara en el seu ADN polític importants elements del franquisme sociològic, entre ells l'obsessió gairebé malaltissa per entregar-se a un líder fort i carismàtic. Això dificulta l'arrelament de la cultura de coalició entre els electors dels partits polítics i complica la seva acceptació d'un govern format per més d'un partit, en què les renúncies programàtiques per assolir acords i els intents dels partits per fer visible la seva acció de govern són habituals. Així doncs, allò que a d'altres països amb llargues tradicions de governs de coalició és vist com quelcom normal, aquí és percebut com descoordinació.
5. La campanya electoral. En concret dos fets van marcar la campanya en un sentit negatiu. En primer lloc renunciar a reeditar la coalició amb ERC i ICV-EUiA; en un sistema multipardista com el català això equival a transmetre a l'electorat el missatge que es renuncia a governar, ja que el PSC no té cap altra fórmula natural possible per poder-ho fer. I en segon lloc, l'anunci del candidat que es retirarà a les següents eleccions; allò que s'havia de veure com un compromís de permanència curta al poder va ser percebut com un anunci de retirada imminent, donant a entendre que s'assumia la pèrdua de les eleccions. A tot això cal afegir el perfil del candidat, molt valorat en els seus dots de gestió però amb importants mancances comunicatives, cosa que en una societat com la nostra i en el context en què ens trobem no contribueix a arrossegar vots. I, finalment, una campanya en negatiu, definint-se sempre com allò que no s'és, no com allò que s'és.
   

Totes aquestes causes, afegides a una campanya en positiu de CiU i a la capacitat del seu candidat per transmetre il·lusió en un moment en què la població la necessita, van acabar per ensorrar els resultats del PSC. La següent pregunta que cal fer-se és, i ara què?

Raons per a la vaga

El proper 29 de setembre hi ha convocada per part d'UGT i de CCOO una vaga general contra la reforma laboral que actualment s'està acabant de tramitar a les Corts. A mesura que s'acosta la data els ciutadans hem de decidir si donem suport o no a la crida que ens fan els sindicats, i des d'aquest bloc us volem exposar algunes raons per les quals a finals de setembre hauríem de secundar la vaga.

Com hem apuntat, la vaga general té com a casus belli la reforma laboral que el govern central ha impulsat a les Corts, i per tant aquesta constitueix el primer motiu per donar suport a la mobilització. Aquesta reforma ha estat impulsada sota els auspicis del Banc d'Espanya, de la CEOE, de la UE i de l'estament bancari internacional, els quals han argumentat per activa i per passiva la necessitat de reformar un mercat laboral massa rígid, massa protector dels treballadors i molt poc productiu. La principal idea que defensen, doncs, és que s'abarateixi l'acomiadament, que es descentralitzi la negociació col·lectiva, que es flexibilitzin els tipus de contractació i que s'abarateixin els costos laborals si allò que es vol és reduir les taxes d'atur, que aquest agost estan situades al voltant del 16% de la població activa a Espanya.
Ara bé, cal començar deixant clar que les elevades taxes d'atur que estem patint actualment no tenen res a veure amb la legislació laboral, amb els costos laborals o amb la rigidesa de la negociació col·lectiva. La realitat és que la pèrdua de llocs de treball està estretament relacionada amb quatre causes:

1. La manca de crèdit que pateixen les empreses com a conseqüència de la crisi financera derivada de l'especulació dels mercats internacionals.
2. L'esclat de la bombolla immobiliària, que ha deixat centenars de milers de persones del sector de la construcció a l'atur. Actualment, al voltant del 12% dels 4 milions d'aturats pertanyen al sector de la construcció. Tenint en compte que abans de la crisi ja hi havia al voltant de 2 milions d'aturats estructurals, la construcció seria la responsable d'aportar al voltant del 26% de nous aturats.
3. La desconfiança empresarial derivada de la crisi, cosa que frena la inversió.
4. L'increment de la població activa derivada de la entrada massiva de dones i joves disposats a treballar, combinada amb una reducció dels llocs de treball.

Convé recordar, arribats a aquest punt, que malgrat la suposada rigidesa del mercat laboral, la major part de les empreses no han tingut cap problema per desprendre's de 2 milions de treballadors en menys de dos anys.
En tot cas, la reforma laboral que impulsa el govern central sembla encaminada a assolir els objectius empresarials i bancaris: s'obre la possibilitat real de deixar sense efecte la negociació col·lectiva sectorial, ja que les condicions establertes als convenis col·lectius podran ser modificades per al cas particular d'una empresa si els seus treballadors i l'empresari arriben a un acord, un acord que serà causa legal suficient per impedir als jutges de revocar-lo; abarateix l'acomiadament improcedent futur al fomentar els contractes fixos amb una indemnització de 33 dies per any treballat, enfront dels 45 actuals; amplia la temporalitat a través del desenvolupament dels contractes de formació i pràctiques... i un llarg etcètera que no contribuirà a millorar les taxes d'ocupació, sinó més aviat al contrari. Cal tenir ben present que, en darrera instància, la creació d'ocupació depèn de la demanda a què hagin de fer front les empreses, i no als costos ni a la facilitat amb què un empresari pugui acomiadar els seus treballadors. La reforma del govern, doncs, pot fins i tot fer augmentar l'atur, perquè la reducció dels costos d'acomiadament pot fer que les empreses optin de forma prioritària per aquesta fórmula, en comptes d'invertir en la millora de la seva productivitat, quan es trobin en una situació de dificultat.

Més enllà de la reforma laboral, però, un altre bon motiu perquè secundem la vaga és la política econòmica i social que està desenvolupant el govern central. Al llarg de dues legislatures, però sobretot a la darrera, el govern de l'Estat ha impulsat una política econòmica que ha contribuït a reduir la pressió fiscal sobre les classes benestants (eliminació de l'impost sobre el patrimoni, reducció de l'impost de societats, reducció dels trams de l'IRPF...). Aquesta política de reducció de la pressió fiscal directa ha contribuït de forma clau a l'augment del dèficit públic, que al seu torn el govern ha intentat solucionar apujant els impostos que més afecten les classes mitjana i treballadora (IVA, impostos especials...) i retallant diverses prestacions socials, des de la congelació de les pensions contributives fins la reducció de fons per a la llei de la dependència. Aquesta obsessió per la contenció desmesurada del dèficit ha portat fins i tot l'Estat a retallar la seva intervenció directa a l'economia destinada a dinamitzar-la, reduint per exemple la despesa en obra pública i allunyant-se, per tant, de les tesis socialdemòcrates de lluita contra les crisis econòmiques.

En definitiva, sembla que raons per donar suport a la vaga no ens en manquen. Ja és hora de donar un toc d'atenció als nostres governants, i sobretot als socialistes. El socialistes hem representat des de sempre el projecte i els anhels d'unes classes treballadores i mitjanes que lluiten per aconseguir la redistribució de la riquesa per tal d'assolir una societat més igualitària i justa. Nosaltres representem aquestes aspiracions i ens n'alimentem, i no podem trair l'esperit pel qual va ser fundada la nostra força política aplicant unes polítiques que van en contra de tot allò en què creiem. Si ho fem, estarem girant l'esquena a tothom qui confia en nosaltres, i estarem condemnant el nostre projecte a ser només el trist reflex d'una idea revolucionària que un dia va imaginar una societat a on no hi haguessin ni dominats ni dominants, ni vassalls ni senyors, a on tots fóssim més iguals i solidaris amb aquells que menys tenen. Si perquè els dirigents socialistes se n'adonin d'això és necessari que ens manifestem al carrer i que aturem el l'Estat durant un dia, crec que estem obligats a fer l'esforç, perquè ningú no podrà menystenir les demandes d'uns treballadors units en les nostres reivindicacions. El poder ens pertany.