El sistema electoral català (1): la proposta de CiU

El sistema electoral que CiU proposa per a Catalunya barreja un sistema majoritari de circumscripcions uninominals amb un de proporcional amb circumscripcions plurinominals. L'elecció dels 135 representants, doncs, no seria homogènia per a tots ells, sinó que operaria de la següent manera.

En primer lloc, s'escolliria un diputat per cada comarca i districte de Barcelona. Això sumaria un total de 51 representants (41 comarques i 10 districtes de Barcelona) a repartir entre els partits polítics de cada territori. Al tractar-se de circumscripcions uninominals per sistema majoritari, el partit que quedés en primer lloc pel que fa a nombre de vots guanyaria el representant del territori corresponent.
Així, per exemple, durant les eleccions catalanes del 2006, a la comarca de l'Alt Urgell CiU va obtenir 4174 vots, seguida del PSC amb 2000, d'ERC amb 1540, d'ICV-EUiA amb 699 i del PP amb 660. En aquest cas, CiU s'enduria el parlamentari de l'Alt Urgell, ja que fou la força més votada. En l'elecció dels diputats comarcals i de districte, doncs, no seria necessari establir cap barrera electoral ni utilitzar cap fórmula electoral. Senzillament, qui tragués més vots seria el guanyador.
En total, i tenint en compte les dades del 2006, CiU s'enduria 38 comarques i 4 districtes de Barcelona, per 3 comarques i 6 districtes del PSC. La resta de partits quedaria fora del repartiment d'aquests escons. Com es pot observar, l'aplicació del sistema majoritari hauria fet prevaldre la representació dels dos partits majoritaris.

En segon lloc, s'escollirien diversos diputats per cadascuna de les set vegueries, aplicant així un sistema proporcional amb circumscripcions plurinominals. En aquest sentit, CiU proposa atorgar 2 escons inicials a totes les vegueries menys a la de l'Àrea Metropolitana, i després repartir els escons restants entre les vegueries en funció de la població.
Així doncs, el Pirineu i l'Aran escolliria 3 escons, les Terres de Lleida 5, les Terres de l'Ebre 4, el Camp de Tarragona 8, l'Àrea Metropolitana 48, la Catalunya Central 7 i Girona 9. S'aplicaria una barrera del 3% a cada circumscripció i després la llei d'Hondt, per convertir els vots dels partits que haguessin superat la barrera en escons.
Amb aquest sistema i els resultats del 2006 a la mà, CiU s'emportaria un total de 31 escons, per 25 del PSC, 12 d'ERC, 8 del PP, 6 d'ICV-EUiA i 2 de C's.

El resultat final seria el següent: CiU amb 73 escons (per 48 que en té ara), el PSC amb 34 (per 37 d'ara), ERC amb 12 (per 21 d'ara), el PP amb 8 (per 14 d'ara), ICV-EUiA amb 6 (per 12 d'ara) i C's amb 2 (per 3 d'ara). Com podem veure, en aquest escenari CiU sobrepassaria la majoria absoluta, situada en 68 escons. La distribució dels escons, doncs, variaria sensiblement respecte de la situació actual, fent-se palesa una minva molt considerable dels partits "petits". Per tant, el sistema proposat per CiU, malgrat voler combinar un sistema majoritari amb un de proporcional, tendeix a acostar-se molt més als resultats del primer que del segon.

El sistema electoral català (0): familiaritzant-nos amb el vocabulari

Després dels últims casos de corrupció, sembla que la redacció d'una llei electoral catalana s'ha tornat a posar a la llista de primeres prioritats dels partits polítics del nostre país. Recentment s'ha reunit la comissió del Parlament encarregada de redactar el text, però molts dubten que s'arribi a un acord abans de les eleccions del proper novembre. En qualsevol cas, la informació és vital per entendre el debat que s'està produint, i és per això que des d'aquest bloc es redactaran una sèrie d'articles en què detallarem les propostes dels diferents partits catalans, per entendre quin és el punt de partida de cadascun d'ells.
L'ordre que s'ha escollit per presentar les propostes respon a la grandària de la representació parlamentària que té cada partit polític, de major a menor. La informació s'ha extret d'un treball realitzat per la Maria Rosa Torres i Solsona, l'Estel Puntí i Tortellà, i jo mateix, en el marc de l'assignatura de Política Catalana.

----------------------------------------------------------------

Abans d'entrar a analitzar quines són les propostes dels partits catalans en matèria electoral, convé familiaritzar-se amb el vocabulari propi d'aquest camp. Per això, tot seguit es detallen les definicions d'aquelles paraules més comunes, eines imprescindibles per entendre amb claredat allò que tractarem en els articles posteriors:

• Elector. Hom qui té dret de vot i que, per tant, pot participar en els processos d'elecció dels representants.
  
• Representant. Ciutadà escollit pels electors en votació i que té com a responsabilitat vetllar per llurs interessos i pel compliment de llur voluntat.
  
• Circumscripció. Àrees territorials que divideixen el cos electoral i a través de les quals aquest escull llurs representants. Podem distingir dos grans tipus de circumscripcions: les uninominals, en què l'electorat escull un únic representant per cada territori; les plurinominals, en què l'electorat escull més d'un representant per cada territori.
  
• Barrera electoral. Llistó, en percentatge o en nombre absolut de vots, que ha d'obtenir una formació política en un determinat territori per poder entrar en els càlculs de la fórmula electoral.
• Fórmula electoral. Sistema de càlcul a través del qual els vots es converteixen en escons a les cambres legislatives. El més comú és l'anomenat sistema o llei d'Hondt, vigent al nostre país per a gairebé tots els processos electorals en què s'escullen representants. Aquest sistema crea una taula en què es divideix el nombre de vots de cada partit (que hagi superat la barrera electoral) entre 1, 2, 3, 4... i així successivament fins arribar al nombre total de representants a la circumscripció. Un cop el nombre total de vots de cada partit ha estat dividit, es procedeix a seleccionar les xifres més elevades, fins que s'han seleccionat tantes caselles com nombre d'escons hi ha a repartir. Cada partit s'endurà el nombre d'escons que li corresponguin.
• Sistema electoral. Conjunt de regles que regeixen l'elecció dels representants per part dels electors a través d'una o més circumscripcions electorals. Es distingeixen dos grans grups: els sistemes majoritaris, que fan prevaldre la representació de les forces polítiques més votades; els sistemes proporcionals, que respecten el pes de cada formació política a l'hora d'atorgar-los representació a les cambres legislatives.

Tenint en compte aquestes definicions, podem passar a analitzar les propostes dels partits polítics catalans, sense oblidar que en tots els casos la proposta girarà al voltant d'una sistema de democràcia representativa (els electors deleguen als representants el seu poder sobirà) i no assembleària (els electors no deleguen a ningú el seu poder sobirà).

La reforma fiscal del govern Zapatero: una oportunitat perduda

El Consell de Ministres celebrat ahir dissabte va aprovar l'avantprojecte de Pressupostos Generals per al 2010, que ara serà enviat al Congrés perquè els grups polítics comencin les negociacions de cara a la seva aprovació cap al mes de desembre. En aquest avantprojecte s'inclou la ja coneguda reforma fiscal anunciada pel gabinet de Zapatero a l'estiu, que ahir finalment va començar a ser detallada i a prendre cos després de mesos de declaracions i especulacions.
Així doncs, la reforma fiscal es fonamenta en quatre potes principals:

• Una modificació a l'alça de l'IVA. El tipus molt reduït, del 4%, i que s'aplica sobre productes i serveis considerats de primera necessitat, no es tocarà; el tipus reduït, que actualment és d'un 7% i que afecta a productes i serveis com ara l'habitatge, l'hostaleria i el transport, passarà a ser d'un 8%; el tipus general, que actualment és del 16% i afecta a tots aquells productes i serveis que no s'inclouen en els altres dos tipus, passarà a ser d'un 18%. Aquestes modificacions entraran en vigor a partir de l'1 de juliol del 2010.
  
• Una modificació a l'alça de la tributació de les rendes del capital. Aquestes rendes engloben els ingressos per interessos del compte d’estalvi, els dividends per accions (aquí es manté l’exempció per als primers 1.500 euros) i les plusvàlues per fons d’inversió, assegurances de vida, vendes d’accions o d’una casa. Doncs bé, des del 2007 i fins ara, les rendes del capital tributaven a través de l'IRPF a un tipus únic del 18%; a partir de l'1 de gener de l'any que ve, aquestes rendes tributaran a un 19%, si són inferiors o iguals a 6000€, i a un 21%, si hi són superiors.
• La finalització de la deducció de 400€ de l'IRPF.
  
• La reducció de l'IS del 25% actual a un 20% per a les PIMES i els autònoms que mantinguin o creïn ocupació.

Quedem a l'espera de saber si més endavant, possiblement durant la tramitació dels pressupostos al Congrés, el Govern central anunciarà una pujada dels impostos indirectes especials (alcohol, gasolina i tabac) o dels anomenats "impostos verds".

-----------------------

Com dèiem abans, amb tota aquesta informació la reforma fiscal ja comença a prendre cos, i ja en tenim suficient com per poder emetre un judici al respecte: aquesta reforma té molt de liberal i poc de socialdemòcrata. Expliquem-nos.

En primer lloc, cal que reflexionem sobre la situació actual de l'IRPF. Com molts sabreu, l'IRPF és un impost personal que grava les rendes obtingudes per una persona, tenint en compte les seves circumstàncies personals i familiars. En aquest sentit, es tracta de l'impost progressiu per excel·lència, ja que el seu tipus mitjà efectiu és creixent, és a dir, el % de renda que una persona dedica a pagar aquest impost creix a mesura que creix la seva renda. Com és obvi, el seu paper en la redistribució de la riquesa, objectiu principal de la socialdemocràcia per assolir una societat més igualitària, és primordial.
Actualment, aquest impost genera el 34% del total dels ingressos tributaris (per impostos) a Espanya, ocupant la primera posició per davant de l'IVA (31%) i demostrant així que una de les seves grans virtuts, al contrari del que volen fer creure els liberals, és la seva alta capacitat recaptatòria. L'any 2007 l'executiu socialista en va promoure la seva modificació, i per sorpresa de molts la reforma que se'n dugué a terme va respondre al clàssic esquema liberal, que cerca constantment el debilitament d'aquest impost: es van reduir els trams de 5 a 4, el tipus màxim es va reduir del 45% al 43% (el que paguen les rendes més elevades), es va incrementar el mínim exempt familiar i personal, i es va fer tributar les rendes del capital a un tipus únic del 18%. L'efecte final de la reforma va ser una pèrdua de la seva capacitat de redistribuir la riquesa, fonamentalment perquè entre les classes benestants, al contrari del que passa a les classes mitjanes i treballadores, el pes que tenen les rendes del capital sol ser molt superior al pes que tenen les rendes del treball, i les primeres tributen ara a un tipus únic, sense importar el seu valor total. Així doncs, mentre els treballadors paguen un IRPF per trams, les classes benestants paguen un tipus únic que les beneficia de forma alarmant.
Cal denunciar, doncs, que amb la nova reforma la situació d'avantatge de les classes benestants en la tributació de l'IRPF es manté, malgrat introduir-se ara dos trams en la tributació de les rendes del capital (19% si = o - 6000€; 21% si + 6000€). Estem, doncs, davant d'una reforma que no respon als principis de la socialdemocràcia.

En segon lloc, cal que analitzem la reforma de l'IVA. Com ja sabeu, l'IVA grava el valor que les empreses afegeixen als seus inputs durant el procés productiu, i es tracta d'un impost altament regressiu, com la majoria dels impostos indirectes, ja que tothom paga el mateix sense tenir en compte la seva renda i això acaba perjudicant tant les classes treballadores com les mitjanes, per les quals una quantitat "x" d'IVA representa un % molt més elevat en les seves rendes que no pas el % que representa aquesta quantitat en les rendes de les classes benestants. La seva pujada, per tant, perjudicarà les classes treballadores i mitjanes, i la seva única justificació respon a la seva alta capacitat recaptatòria. Malgrat tot, la seva modificació es podria haver encarat des d'una perspectiva més socialdemòcrata, no tant apujant els tipus ja existents (4%, 7% i 16%), sinó sobretot creant un nou tipus dins l'IVA, més elevat que el general, que gravés els béns de luxe (joies, iots, turisme de gamma alta...), tal i com proposa la FACUA-Consumidors en Acció. De nou, però, el liberalisme s'imposa en aquesta reforma.

En tercer lloc, cal prevenir sobre la pujada dels impostos especials o dels verds. De nou, els arguments que esgrimíem al voltant de l'IVA els tornem a aplicar amb aquests impostos: són altament regressius i, al final, acaben recaient especialment sobre les classes treballadores i mitjanes, afectant bastant poc les classes més benestants. I aquest avís també serveix pels anomenats impostos verds; recentment IU i ICV-EUiA defensaven una reforma fiscal verda, però haurien de ser prudents a l'hora de fer aquestes afirmacions, car un abús dels impostos verds redueix considerablement la capacitat de redistribució de la riquesa d'un sistema impositiu, i és que no hem d'oblidar que al cap i a la fi la majoria dels impostos ecològics són indirectes i extremadament regressius.

Aquestes tres raons són les que em porten a defensar que en la propera reforma impositiva les tesis del liberalisme imperaran sobre les de la socialdemocràcia. Al final, doncs, no seran només les rendes més elevades les que hauran de contribuir més a l'erari públic, sinó que les classes treballadores i mitjanes també es veuran afectades, potser fins i tot més que les classes benestants, tot i que aquesta última afirmació només es podrà comprovar amb el pas del temps. En tot cas, sembla clar que estem perdent una oportunitat d'or per fer una reforma fiscal valenta que talli de soca-rel la tendència de les últimes dècades a la reducció del pes dels impostos directes en benefici dels indirectes, tal i com contempla l'horitzó del liberalisme. La socialdemocràcia, doncs, torna a perdre la batalla dels impostos, una batalla més d'un guerra que mica en mica es decanta del costat dels nostres adversaris polítics, malgrat la crisi profunda en què s'haurien de trobar els seus plantejaments. I mentrestant, les classes benestants continuen guardant-se les seves fortunes dins les fins ara desconegudes SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable), a on tributen a un còmode tipus impositiu de l'1%.