L'anglès i els processos d'homogeneïtzació cultural

Darrerament, amb la polèmica que s'ha suscitat al voltant del Pla Bolonya i de l'aprovació de la LEC, un element ha passat bastant desapercebut en el debat social: l'avanç de l'anglès a les aules del nostre país. L'ensenyament d'aquest idioma estranger va començar ja fa unes dues dècades a Catalunya, mentre que als països de l'Europa central i del nord ja en porten unes quantes més, havent-se assolit en aquests països un domini satisfactori d'aquest idioma. Sens dubte, l'idea d'assegurar un bon nivell d'anglès entre la nostra població és un objectiu que tenen clar tant la societat catalana com els polítics que la representen, car significa una pedra clau en les nostres perspectives de construir una economia internacionalitzada i, per tant, altament globalitzada, capaç d'accedir a tots els mercats mundials a la cerca d'espais a on aconseguir inversions i a on col·locar els nostres productes. Ara bé, malgrat que la motivació inicial d'ensenyar aquest idioma sigui benintencionada, potser ha arribat el moment de preguntar-nos si no estem anant massa lluny en l'extensió d'aquest idioma arreu del món.

Per iniciar aquesta reflexió, cal partir de la premissa, no sempre creguda per molta gent, de que les llengües no són instruments neutrals de comunicació, i que, sovint, darrere de la seva promoció hi ha una intencionalitat que no és merament comunicativa. Qualsevol llengua, sigui d'on sigui i vingui d'on vingui, està lligada a una cultura i, per tant, a una manera particular d'entendre el món, a una idiosincràsia concreta. Les llengües doncs, han estat i són el millor instrument per obrir les portes a la influència d'una determinada cultura en un determinat territori, i fins i tot han estat utilitzades per assegurar el poder d'una casta dirigent o d'una institució particular en un territori concret o en múltiples alhora (vegis l'exemple del llatí, que fou utilitzat per l'Església i per les castes dirigents de l'Edat Mitjana durant molts segles com a instrument per filtrar l'accés a determinats nivells de coneixement i cultura a les poblacions dels territoris que governaven). Tenint present això, podem deduir amb facilitat que l'elecció de l'anglès com a llengua de comunicació internacional no respon a un criteri neutral d'extensió en termes de parlants i de territoris a on s'utilitza, sinó que respon en gran mesura a la voluntat clara d'imposar en termes generals la cultura occidental arreu del món, i en particular la cultura anglosaxona. No es tracta d'acusar a ningú de res, senzillament de constatar que ens trobem davant d'un procés d'homogeneïtzació cultural que s'ha repetit en altres moments de la història humana, com ara quan els grecs van utilitzar l'extensió del seu idioma per imposar la cultura hel·lenística arreu del Pròxim Orient i de l'Orient Mitjà, o com quan els romans, a través de les seves conquestes militars, van promoure l'extensió del llatí per assolir amb posterioritat l'assimilació cultural dels territoris conquerits. Els temps han canviat, i el procés d'homogeneïtzació ja no es du a terme a través d'una conquesta militar prèvia, però sens dubte ens trobem davant d'un procés que respon a unes sinergies similars.

Aquest procés d'homogeneïtzació ha començat a entrar a poc a poc al nostre país, i l'extensió de l'anglès a les nostres aules n'és el millor exemple. Sobretot a la universitat, i a partir del Pla Bolonya, aquesta llengua estrangera hi entrarà amb força i és probable que a mig termini comenci a desplaçar el català i el castellà com a llengua de treball en moltes assignatures. De fet, i en l'actualitat, algunes assignatures impartides a les universitats catalanes ja es desenvolupen exclusivament en anglès, i les previsions apunten a que aquesta situació s'incrementarà en el futur. Ens trobem en un punt, doncs, en què l'anglès està passant de ser un simple instrument de comunicació amb la resta del món, a un instrument imprescindible per accedir a determinats nivells de coneixement, uns coneixements que en gran mesura s'orienten, com és obvi, des d'una perspectiva etnocèntrica anglosaxona.
La implantació de l'anglès als nivells de coneixement superior, però, no només suposa la punta de l'iceberg d'un procés d'homogeneïtzació cultural, sinó que a més a més corre el greu perill de convertir-se en un instrument de perpetuació de les diferències de classes socials. En aquest sentit, amb un sistema educatiu públic que no garanteix un nivell de suficiència en aquest idioma estranger, el seu aprenentatge resta sovint en mans de les mateixes famílies, que en funció del seu poder adquisitiu podran permetre's accedir a diferents nivells d'assoliment, més elevats com més gran sigui aquest poder. Per tant, seran les classes més benestants aquelles que, després, puguin accedir amb més garanties d'èxit a aquells coneixements superiors que s'imparteixin en l'idioma anglès.

En tot cas, què fem davant d'aquest procés d'homogeneïtzació i com encarem els perills de la perpetuació de les diferències de classe són coses que depenen de nosaltres mateixos, de la nostra societat. Val a dir que no necessitem convertir l'anglès en l'idioma de cultura per tal d'assolir un bon domini del mateix, tot el que necessitem és garantir un bon aprenentatge de l'idioma a través del sistema educatiu públic, ja que si bé no podem lluitar contra la pressió d'un anglès globalitzat com a llengua de comunicació internacional, sí que podem evitar donar-li el privilegi de ser la llengua amb què puguem accedir als nivells superiors de coneixement. Hem de tenir ben clar que l'anglès no és superior a cap altra llengua, és una més entre moltes, i si bé, com dèiem, ha aconseguit imposar-se com a llengua de comunicació global, res justifica que s'hagi de convertir en el nou llatí del segle XXI. Va caldre la revolució romàntica del segle XIX per permetre que les nostres llengües habituals entressin en el món de l'alta cultura i, per tant, per obrir les portes d'aquesta cultura a milions de persones. Ara no podem permetre'ns el luxe de donar, dos segles després, un pas enrere en aquest sentit. Cap criteri econòmic d'eficiència pot justificar el desplaçament dels nostres idiomes en benefici de qualsevol altra llengua, perquè a part de ser una situació injusta i injustificada, podem contribuir a crear un món amb més diferències socials. No es tracta de tenir fòbia a la influència estrangera, perquè aquesta és beneficiosa per ajudar al progrés de les societats, però tampoc es tracta de girar l'esquena a aquelles llengües i cultures en les que hem nascut i ens hem definit i desenvolupat com a individus. En resum, no hem de tenir fòbies, però tampoc fílies en aquest tema.

La crisi de la socialdemocràcia

Les darreres eleccions europees han fet palesa una realitat que a aquestes alçades ja no pot ser ocultada: la socialdemocràcia europea està en crisi. Sens dubte, es tracta d'una constatació evident que no pot ser defugida sota excuses de derrotes agredolces o d'altres subterfugis similars que intenten ocultar la que ha estat la pitjor derrota de l'espai socialista des de l'acabament de la IIGM. Ha arribat l'hora de reflexionar, analitzar les causes de la constant sagnia de vots que es pateix des de fa dècades, i obrar en conseqüència per corregir una tendència que necessita ser invertida si no volem que la socialdemocràcia acabi sent una peça de museu que uns quants marrecs contemplin desinteressadament des de l'altra banda d'una vitrina.

Ens trobem davant d'una crisi quadrangular de la socialdemocràcia: una crisi de valors i d'idees, una crisi d'estratègia, una crisi de lideratge, i una crisi d'adaptació. Cadascuna d'elles s'interconnecta amb les demés i les potencia.
La primera i més important és la crisi de valors i d'idees. Des de la revolució neoconservadora iniciada els anys 80 amb Regan i Tatcher, la socialdemocràcia ha anat mica en mica abandonant l'eix central del seu projecte fins els anys 70, abans de la crisi del petroli de 1973, a saber: la consecució d'una igualtat real entre tots els membres de la societat a través de l'acció pública de l'Estat del Benestar. L'abandonament d'aquest eix central ha suposat l'abandonament progressiu de les eines que el feien possible, com ara les polítiques redistributives de riquesa basades en la imposició directa, o les polítiques de control de l'economia, dirigides a evitar les fluctuacions brusques del mercat i els abusos de la mà invisible, que acaben per perjudicar sempre les classes treballadores i mitjanes. Paral·lelament a l'abandonament d'aquest eix central, s'ha produït una modulació del discurs que ha proscrit del discurs socialista l'anàlisi de classes socials consubstancial a ell mateix, acceptant sense pal·liatius les tesis analítiques del liberalisme que parlen de la fi de les classes socials i d'un món dominat per les classes mitjanes. Per parlar sense embuts, la socialdemocràcia ha oblidat qui és i d'on ve, ha donat l'esquena a aquelles idees que la van crear i que la van fer prosperar, i ha abraçat el seu adversari fins al punt de perdre el nord i els seus objectius fundacionals, condemnant-se a la interrogació constant sobre la seva raó de ser mentre un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat torna a seduir les masses.
Molt lligada al punt precedent trobem la crisi d'estratègia. També des dels anys 80, i de forma progressiva, la socialdemocràcia ha tendit a girar cap al "centre" (a la pràctica, un gir cap a la dreta) per tal de, segons els estrategues, intentar assegurar-se el vot de la cada cop més nombrosa classe mitjana, que seria al seu parer més moderada en les seves posicions ideològiques i, per tant, més propera a posicions de "centre" que la classe treballadora. El buidatge de contingut ideològic del discurs i de la política socialdemòcrata per tal d'esgarrapar vots d'aquí i d'allà ha comportat, però, un distanciament amb el seu electorat nuclear, el qual, en molts països europeus, ha començat a abandonar els partits socialdemòcrates per anar-se'n cap a partits més d'esquerres, allà a on hi ha alternativa, o per anar-se'n cap a l'abstenció, en aquells països en els quals les alternatives a la socialdemocràcia des de l'esquerra no són creïbles. El nombre cada cop més reduït de governs socialistes als països de la UE constata el retrocés de l'espai socialdemòcrata a Europa, un retrocés que es veu agreujat pel sorgiment d'alternatives com Die Linke a Alemanya o com d'Europe Écologique a França. L'estratègia socialdemòcrata, doncs, sembla que està donant com a resultat la fragmentació del seu espai polític i el conseqüent debilitament del seu poder i capacitat d'influència.
Fèiem menció, també, a una crisi de lideratge. Efectivament, la socialdemocràcia pateix des de fa temps una mancança de líders, tant en el camp polític com intel·lectual. Enrere han quedat aquelles dècades en què els grans líders europeus eren socialistes i tenien a les seves mans el timó de la política econòmica i exterior de la UE i dels seus respectius Estats. També queden enrere els anys en què les tesis socialdemòcrates dominaven el discurs econòmic i social arreu d'Europa i aquesta ideologia era el referent de la igualtat, la qualitat democràtica i les polítiques socials. El socialisme, doncs, ha perdut el lideratge d'una societat europea a qui en molts aspectes va contribuir a treure de la pobresa i el desgast de la IIGM.
Finalment, la socialdemocràcia pateix una crisi d'adaptació. Després de la revolució neoconservadora, els paràmetres en els quals s'havia mogut el socialisme entre els anys 40 i 70 van canviar, però la socialdemocràcia no ha sabut adaptar la seva ideologia a aquest nou context, sinó que ha anat assumint cada cop més els plantejaments del liberalisme i d'això n'ha dit adaptació. És evident que avui dia no es pot elaborar un discurs calcat al que es feia en aquelles tres dècades, però queda clar que adoptar el discurs dels teus adversaris no és, precisament, una bona definició d'adaptació. Les idees fonamentals de la socialdemocràcia continuen sent vigents avui dia, tot i que queda clar que necessiten ser objecte de reflexió per tal de poder-les traslladar a la societat amb un llenguatge del s.XXI. De totes maneres, continuen sent més modernes i trencadores que les del liberalisme i el conservadorisme, que no han alterat els seus fonaments ideològics des de fa gairebé 200 anys.

Segurament molta gent no compartirà l'anàlisi que es du a terme en aquest article sobre la situació de la socialdemocràcia, però aquell que l'escriu considera que, com ja dèiem al principi, no podem ja defugir aquest debat i aquesta reflexió. Hem de recuperar com més aviat millor les idees fonamentals que ens van definir en el passat, adaptar-les al present i defensar-les a través d'un discurs que recuperi contingut ideològic i que no només pronunciï la paraula "igualtat" com un somni que es s'esvaiex com tinta en paper mullat. S'ha de donar potència a la ideologia i, sobretot, aplicar-la un cop s'és al govern, perquè els ciutadans no voten només una idea, sinó que demanden la seva materialització en coses concretes i tangibles, i solen girar l'esquena a aquell que s'omple la boca de paraules bensonants i després fa des del govern coses molt semblants a les que farien els seus adversaris. Es tracta, en definitiva, de recordar qui som i d'on venim, perquè aquestes són dues condicions necessàries, tot i que no suficients, per saber cap a on anem. És un esforç que tots els socialistes hem de fer, perquè el món d'avui dia, amb la crisi econòmica que arrosseguem derivada dels excessos del liberalisme però també de les nostres omissions, ens necessita potser més que mai. Si ens deixem seduir pel nostre adversari, un dia ens despertarem i ens adonarem que hem perdut sense notar-ho tot allò que ens ha costat dècades i fins i tot segles aconseguir. I la socialdemocràcia romandrà residual i passarà potser als llibres d'història, a on es recordaran els seus temps passats de glòria i a on se li donaran gràcies pels seus serveis prestats.

"Oda inacabada", d'en Pasqual Maragall

El llibre que us vull recomanar avui es titula Oda inacabada, que recull les memòries d'en Pasqual Maragall i que ha estat editat per La Magrana l'any 2008, un llibre del qual segurament molts de vosaltres ja n'haureu sentit a parlar.

Per aquells que no hagueu llegit mai una autobiografia, com aquell que escriu aquestes línies, sens dubte suposa un bon inici.
De lectura fàcil i amena, les memòries constitueixen una aproximació veraç a una de les figures cabdals de la història recent del nostre país, Catalunya. Pasqual Maragall, el batlle olímpic, l'impulsor de l'Estatut de Miravet, ens relata amb tot luxe de detalls el seu passat polític, des dels seus inicis a la clandestinitat fins la seva retirada de la política activa, acabant el llibre amb la seva aposta decidida de lluita contra la malaltia de l'Alzheimer. Fidel a ell mateix, al llarg del llibre ens relata de forma sincera tots aquells episodis que van marcar el seu esdevenir polític, sense mossegar-se la llengua a l'hora de criticar aquells que ell creu que van actuar erròniament, fonamentalment el nacionalisme català conservador, però també a l'espai socialista, tan català com espanyol. Llegint les seves línies, a un li fa l'efecte que, dintre d'allò que es pot permetre un polític de la seva vàlua, en Pasqual Maragall ens explica allò que realment pensa, sense refugiar-se excessivament en allò que és políticament correcte, esperonat probablement per l'amenaça que l'aguaita, la pèrdua de la memòria. Un relat, sens dubte, molt íntim, amb el qual comparteix amb el lector les seves alegries però també les seves nombroses frustracions.
Dividit en més de deu parts, la seva vida política es pot resumir en tres grans episodis: la clandestinitat de la joventut, els anys a l'Ajuntament de Barcelona i els anys com a cap de l'oposició, primer, i com a President de la Generalitat després. No hi ha dubte en considerar els seus anys d'alcalde com aquells que semblen haver-li reportat més alegries, en contrast amb els seus anys a la presidència de la Generalitat, a on sembla haver recollit més frustracions de les que esperava, segurament per ser una persona amb les idees massa clares en un entorn en el qual el que més es valora és la lleialtat a una institució o a una organització i no a allò que un pensa. Malgrat tot també recull un munt d'experiències positives de la seva etapa a la Generalitat, posant negre sobre blanc allò que ell creu que es va fer bé i allò que segons el seu parer es va fer malament. En alguns punts autocrític amb la seva tasca, el relat sobre els seus tres anys al capdavant del tripartit suposen una font de coneixement per a aquells que vulguin conèixer de prop el dia a dia d'aquella etapa tan intensa, així com per a aquells que vulguin evitar en un futur els estira i arronsa habituals dels governs de coalició, una cultura política massa poc estesa entre els nostres dirigents però també entre la nostra societat, massa acostumada a lideratges carismàtics monocolors.

En definitiva, una lectura més que recomanada, tant per aquells que no segueixin de prop la política com per aquells que la viuen intensament. Aquest llibre és una oportunitat única per acostar-se a la realitat personal d'una de les figures més importants de les primeres etapes d'ajuntaments democràtics, i de l'etapa postpujolista a la Generalitat.