Euskadi es complica; Galícia... sempre serà Galícia

Ja han passat dos dies des de les eleccions de diumenge passat a Euskadi i Galícia, i comença el ball de negociacions, negociacions a Euskadi, és clar, perquè a Galícia, amb el 100% dels vots escrutats, no hi ha dubte de qui serà el nou inquilí del palau de Santiago de Compostel·la. Sens dubte que són dos mons diferents, i com a tals es mereixen i requereixen un anàlisi per separat. Malgrat tot, la influència del que ha passat i passarà en aquests dos països transcendeix les seves fronteres i arriba fins a la capital de l'Estat.

A Galícia, com dèiem, els resultats no deixen espai per al dubte: el PP tornarà a governar després de quatre anys als bancs de l'oposició. Amb el 100% del vot escrutat, i sense perspectives de que el vot dels residents a l'estranger alteri excessivament el resultat, el PP ha recuperat la majoria absoluta al Parlament gallec amb 39 escons dels 75 disponibles, dos més que en la legislatura anterior, els mateixos dos escons que ha esgarrapat al PSdeG, que se'n queda amb 24, i al BNG, que se'n queda amb 12. Amb una participació històrica (70'45%), el PP ha aconseguit augmentar només 4000 vots respecte les eleccions anteriors, però el descens del PSdeG en més de 70000 vots i el del BNG en gairebé 45000 l'han catapultat fins al 47% dels vots a candidatures i, per tant, a recuperar la majoria absoluta. Sembla ser que les claus de la victòria popular estan en el seu manteniment al món rural (Lugo i Ourense), a on el bipartit no ha aconseguit debilitar en excés les xarxes clientelars heretades de l'època Fraga, i en el seu augment a les zones urbanes (A Coruña i Pontevedra), a on s'ha vist beneficiat per la patacada de socialistes i nacionalistes, els quals segurament han acusat el desgast per una crisi econòmica que ja afecta amb força les zones industrials gallegues. Sens dubte, es necessitaria una anàlisi molt més rigorosa dels resultats per tal d'esbrinar a on han patit més la davallada les forces del bipartit, tot i que fent una ullada general als resultats per circumscripció podem arribar a les conclusions mencionades. A més a més, la manca de comunicació de l'obra de govern i una excessiva llunyania de socialistes i nacionalistes en el dia a dia de la gestió podrien haver actuat també com a variables clau per explicar la davallada de les forces de govern.
En tot cas, l'arribada d'Alberto Nuñez Feijóo a la presidència gallega no només suposa un revulsiu a Galícia, sinó que, en primer lloc, és també un baló d'oxigen per a un Rajoy en hores baixes. Encara és aviat per calibrar les repercussions que això tindrà a nivell intern del PP, però sens dubte aquesta victòria reforça la figura de Mariano Rajoy davant dels seus rivals a les files conservadores, els quals ja s'estan preparant per iniciar l'assalt si el PSOE torna a guanyar les eleccions europees del proper juny. De moment, doncs, Rajoy pot respirar una mica més tranquil davant de la tempesta que està patint el PP amb la judicialització dels casos de corrupció i d'espionatge que afecten a membres de la seva militància. Ara bé, la treva que s'imposa al PP finalitza al juny; si perden, tornaran a volar ganivets. Això, en tot cas, però, ja són figues d'un altre paner. En segon lloc, i per acabar amb les repercussions de la victòria conservadora a Galícia, el gran damnificat ha estat el PSOE, i molt especialment el seu viceprimer secretari, en José Blanco. Està clar que al PSOE s'imposa una lectura dels resultats gallecs a curt i llarg termini, a curt perquè poden ser una petita mostra d'un cert desgast de l'electorat socialista a causa de la crisi, a llarg perquè s'ha demostrat que per vèncer al PP a Galícia no només cal estar al Govern.

A Euskadi les coses no són tan senzilles com a Galícia. Fa uns dies, un polític basc deia que a Euskadi regeix la Llei de Murphy, i que si alguna cosa es pot complicar es complica. Doncs bé, sembla que tenia tota la raó del món, doncs els resultats emanats de les urnes han derivat cap a l'escenari més enrevessat possible: una victòria del PNB amb un majoria absoluta de "constitucionalistes". Si repassem els resultats, recordem que amb una participació lleugerament inferior a la dels comicis del 2005 (65'8%) el PNB va guanyar amb 30 escons, seguit pel PSE amb 24, pel PP amb 13, per Aralar amb 4, per EA amb 2, i per EB i UPiD, cadascun d'ells amb 1 escó. En total, i com a Galícia, 75 escons a repartir amb una majoria absoluta que s'assoleix amb 38 escons. A manca d'escrutar el vot per correu, que podria atorgar al PSE un diputat més, queda clar que el mal anomenat "bloc constitucionalista" (PSE+PP+UPiD) suma els 38 escons necessaris per escollir lehendakari. Les possibilitats que s'obren per formar govern, però, són múltiples i convé tenir-les en compte:

1. Formació d'una "gran coalició" entre PNB i PSE, que sumaria 54-55 escons i que és la preferida en les enquestes pels votants bascos.
2. Govern del PNB en minoria amb el suport del PSE, ja que les forces nacionalistes, amb 37 escons, no arriben a la majoria absoluta.
3. Govern nacionalista en minoria (PNB+EA+EB, amb o sense Aralar) amb el suport del PSE.
   
4. Coalició entre el PSE, el PP i UPiD, que sumarien els 38 escons necessaris per a la majoria absoluta.
5. Govern en minoria del PSE amb el suport del PNB o del PP i UPiD.

És evident que els dos grans protagonistes del futur d'Euskadi seran el PNB i el PSE. Ambdues forces han mostrat la seva predisposició a formar govern, però l'aliança que s'acabi conformant pot marcar de forma determinant el futur d'aquesta petita nació, encara que també el del nostre país i el de tot l'Estat. Però anem a pams.
Davant d'un ventall tan ampli d'opcions de govern, el que convé preguntar-se són dues coses: a) quina és aquella opció que més probabilitats té de tirar endavant, b) si aquesta és la que més convé o no a Euskadi. Tenint en compte les declaracions dels darrers dies, sembla que tothom, a manca de començar les negociacions, comença a donar per fet que Patxi López serà el nou inquilí d'Ajuria Enea. Tot apunta a que el candidat socialista presentarà la seva investidura per obtenir els vots del PP i d'UPiD, formant un govern en minoria del PSE que es recolzi en suports puntuals del PNB i/o del PP i UPiD. Sembla, doncs, que la cinquena opció és la que prosperaria. Sens dubte, els socialistes saben que el PP i UPiD no diran que no a un candidat a lehendakari que no és nacionalista, entrin o no entrin a formar part del govern basc, ja que en diverses ocasions han fet palès el seu interès per fer fora el nacionalisme d'Ajuria Enea. Patxi López té, doncs, un xec en blanc per arribar a la lehendakaritza... una altra cosa serà veure amb qui es busquen els acords puntuals per portar endavant la legislatura. Ara bé, aquesta és l'opció que més convé a Euskadi? Des de la segona meitat dels anys 90, la política i la societat basques han estat marcades per una confrontació de blocs, nacionalistes per una banda, "constitucionalistes" per l'altra, amb una balança que sempre s'ha decantant per les forces del primer bloc. Ara les coses han canviat, i el bloc nacionalista ha perdut la majoria al Parlament basc. S'ha obert, doncs, una porta a la finalització d'una política en la qual hi han participat membres d'ambdós bàndols. Però, com acabar amb aquesta inèrcia de la societat de blocs? L'opció del pacte entre el PNB i el PSE s'imposa. A la política i a la societat basques hi conviuen des de fa temps dos mons que no es parlen entre ells, que segueixen el seu propi camí sense fer cas d'uns companys de viatge que, si bé estan en un altre vagó, viatgen en el mateix tren. El pacte entre les dues forces moderades de cada bloc, doncs, esdevé més que mai necessari; més enllà del poder, i per la salut democràtica futura de la societat basca, és necessari començar a refer uns ponts entre nacionalistes i no nacionalistes que mai s'haurien d'haver trencat. Amb la conformació d'un govern de coalició entre el PNB i el PSE es visualitzaria de forma nítida el treball conjunt de dues sensibilitats que durant molt de temps s'han girat l'esquena, contribuint de forma determinant a la reconstrucció progressiva d'uns canals de comunicació que la societat basca necessita per fer front, unida, a la xacra del terrorisme d'ETA.
En definitiva, si l'opció d'en Patxi Lópex és la de conformar un govern en minoria, no està escollint la millor opció. Per sobre de l'objectiu de l'alternança en el govern ha d'estar l'objectiu de reconstruir una societat que cada dia s'ha anat fracturant més. Sens dubte, els socialistes bascos han de tenir en compte que la societat basca continua sent majoritàriament nacionalista (comptant els vots nuls amb paperetes de la plataforma abertzale D3M, les forces nacionalistes aglutinen al voltant de 635000 vots, o el que és el mateix, al voltant d'un 55-60% dels sufragis; el PSE, el PP i UPiD sumats tot just arriben als 485000 sufragis, o el que és el mateix, al voltant d'un 40-45%), motiu pel qual es fa necessari la participació d'alguna força d'aquest àmbit en el govern. Si el PSE es limita a expulsar el nacionalisme d'Ajuria Enea, farà un flac favor als intents d'acabar amb la política de fronts, objectiu que, per altra banda, ha estat remarcat pel mateix Patxi López, ja que l'electorat de les forces nacionalistes interpretarà com una "revenja" l'intent de les forces "constitucionalistes" de formar govern sense comptar amb aquest sector social majoritari. Per tot això, des d'aquest blog volem esperonar els socialistes bascos a cercar l'enteniment amb els nacionalistes del PNB, ja que considerem que el futur de la seva societat ha d'estar per sobre de les legítimes ambicions partidistes. No és hora de recordar-li al PNB el seu error d'haver estat fomentant la política frontista des del pacte de Lizarra, ni de passar-li factura als nacionalistes, ni de deixar-se arrossegar per les inèrcies de la política basca. Ha arribat l'hora de girar full i de començar una nova etapa d'enteniment entre els membres de la societat basca. No hi ha dubte que abandonar i lluitar contra les inèrcies sempre costa, però si ningú no ho intenta aquestes mai s'esvairan; correspon ara doncs, al PSE, la valentia i l'esforç de donar el primer pas.
Finalment, només queda remarcar que si el PNB és definitivament expulsat del govern basc, la política d'aliances del PSOE a Madrid es complicarà sensiblement, ja que haurà de trobar suports entre unes forces catalanes reticents a trobar punts d'enteniment amb un Govern central que no fa més que demorar l'acord definitiu de finançament autonòmic, cabdal pel futur de Catalunya. Amb un panorama així, potser la relació entre el PP i el PSOE canviarà. Fins i tot, les repercussions del canvi de lehendakari podrien arribar fins al nostre país. Ara bé, això és una cosa que ja s'analitzarà en un altre article. Només ens resta desitjar sort al futur govern basc, sigui quin sigui, perquè aconsegueixi fer d'Euskadi un país més unit del que ho ha estat fins ara.

La democràcia a Euskadi: l'esquerra abertzale i la Llei de Partits Polítics

Fa uns dies que el lehendakari Juan José Ibarretxe va reunir el govern basc en sessió extraordinària per convocar eleccions al Parlament (Eusko Legebiltzarra) pel dia 1 de març d'aquest any. Una de les grans incògnites era què faria l'esquerra abertzale, ja que amb el Partit Comunista de les Terres Basques (EHAK) i Acció Nacionalista Basca (EAE-ANB) il·legalitzades, hauria de promoure llistes blanques o una nova plataforma electoral si volia concórrer a les eleccions. Doncs bé, pocs dies després la incògnita es va resoldre, perquè dirigents històrics de l'esquerra independentista basca van presentar la plataforma D3M (Democràcia 3 milions), amb la qual pretenen presentar-se al procés electoral. De moment no han publicat les llistes electorals, ja que abans han de recollir 18000 signatures a cadascuna de les tres circumscripcions basques per tal de poder presentar les candidatures.
Malgrat l'estat embrionari de l'agrupació electoral, el seu bateig en públic ja ha aixecat les reaccions polítiques esperades: el PSOE i el PP demanen la seva il·legalització, mentre que el PNB, EA, EB i Aralar demanen que se la deixi concórrer a les eleccions. De moment la Fiscalia General de l'Estat ja ha anunciat que estudiarà amb detall les llistes que presenti la plataforma per tal d'evitar que "l'entorn d'ETA torni a burlar la Llei de Partits". Aquesta llei orgànica (LO 6/2002, de 27 de juny), controvertida des del seu naixement, doncs, torna al centre del debat polític i social.

Fent una mica de repàs històric, la llei fou aprovada per les Corts l'any 2002, amb el suport d'un PP governant amb majoria absoluta i amb el PSOE com a principal partit de l'oposició. Malgrat l'ampli consens aconseguit (la van recolzar el PP, el PSOE, CiU, CC i el Partit Andalusista), des d'un bon principi va aixecar recels en sectors de tot l'Estat, des de partits polítics com IU fins a organitzacions no governamentals com Amnistia Internacional. I ara que la llei torna a posar-se mica en mica al centre del debat, convé reflexionar sobre el que ha estat la seva aplicació al llarg de tots aquests anys.

Podríem començar pel motius que van impulsar la seva redacció. Era realment necessària? Hem de tenir en compte que l'any 2002, tant investigacions policials com judicials estaven demostrant que diversos càrrecs electes de l'esquerra abertzale, ja fossin de Batasuna o d'Euskal Herritarrok, estaven desviant fons públics per a finançar la banda terrorista ETA. És obvi, doncs, que calia fer alguna cosa per tallar aquesta font de finançament de la banda terrorista, però aquí és on topem amb un dels primers defectes que, podríem dir, té aquesta llei: qualsevol agent extern que analitzés la Llei de Partits deduiria, en primer terme, que la norma ha estat creada per regular l'activitat de les associacions polítiques en el conjunt de l'Estat. La realitat, però, dista molt d'aquest propòsit, i el que és cert és que fou creada específicament per il·legalitzar determinades formacions polítiques que en aquell moment eren legals i ostentaven càrrecs de representació política a les institucions. Per tant, una llei que hauria de tenir una vocació generalista es va crear amb una finalitat particular, de forma que no es va redactar pensant en l'establiment d'un marc general sinó per afavorir una línia d'actuació concreta. És evident que aquesta incompatibilitat entre vocació i finalitat acabaria portant en el futur a més d'un problema d'interpretació o aplicació de la llei, com més tard va acabar passant en l'episodi de la il·legalització d'algunes llistes d'ANB a les darreres eleccions municipals del 2007. Per tant, i malgrat que aquell que escriu aquestes línies no té un coneixement concret sobre la situació del moment en el qual es va redactar la llei, podem concloure que, amb tota seguretat, no hagués calgut una norma de la magnitud d'una llei orgànica si allò que es buscava era lluitar contra el finançament amb diners públics d'una banda terrorista. És probable que amb reformes puntuals en el Codi Penal o amb accions a través de la justícia s'hagués pogut lluitar amb una efectivitat semblant contra aquest fet. Però no em de deixar la porta tancada a que, en aquell context, aquesta fos la manera més efectiva i ràpida d'acabar amb una situació insostenible.

Deixant de banda, però, la necessitat o no d'aquesta llei en el seu context, s'ha de remarcar que, com un segon problema, la Llei de Partits Polítics, degut a l'àmbit que regula i a la forma en com s'està aplicant, provoca importants grinyols amb alguns dels drets fonamentals que recull la Constitució espanyola, com ara les llibertats d'expressió (art. 20), de reunió (art. 21) i d'associació (art. 22), o el dret d'accés als càrrecs públics (art. 23.2). Això es pot veure amb un petit exemple que desenvolupem tot seguit.
En base a la Llei de Partits s'han il·legalitzat formacions polítiques que, com s'estableix a l'art. 9.2 de la mateixa, justifiquen o promouen la violència o actuen com a suport d'una organització terrorista. Suposar que les accions o les omissions de la direcció d'una organització política representen la voluntat de tota la seva militància potser és bastant agosarat, però com que reconeixem el criteri de representativitat no hi ha res a criticar en aquest sentit. Ara bé, uns articles més a baix s'estableix que un dels efectes de la dissolució judicial d'un partit polític serà que es presumeixi fraudulenta i no sigui procedent "la creació d'un nou partit polític o la utilització d'un altre de ja inscrit al Registre que continuï l'activitat d'un partit declarat il·legal i dissolt o el succeeixi" (art. 12.1). Cal aturar-s'hi perquè aquí s'estan suposant moltes coses. Bàsicament, allò que ens ve a dir aquest article és que si membres d'un partit il·legalitzat, com ara Batasuna, decideixen anar-se a un partit com ANB per seguir defensant les seves idees, aquesta serà una acció que es considerarà frau de llei. L'efecte gairebé immediat és que el partit al qual s'han marxat els membres de Batasuna sigui declarat també il·legal en consideració que està continuant l'activitat de la formació il·legalitzada. Potser l'article no s'havia d'interpretar així, però així és com s'està aplicant. I només cal recordar que nombroses llistes d'ANB van ser impugnades davant dels tribunals durant les darreres eleccions municipals pel sol fet de tenir a membres de Batasuna al seu si. Aquest fet constitueix una clara vulneració del dret d'associació i de la llibertat d'expressió, i és que sense anar més lluny s'està prohibint a determinats ciutadans que participin activament en la vida política pel sol fet d'haver militat en una formació il·legalitzada (són perseguits pel seu passat polític), alhora que s'està negant als altres ciutadans que van a la llista el seu dret a accedir als càrrecs públics i les seves llibertats d'expressió, reunió i associació.
El cas de les llistes impugnades d'ANB només és un dels molts exemples que sorgeixen amb l'aplicació d'aquesta llei orgànica. Fonamentalment, tots aquests problemes es deriven, com denunciava Amnistia Internacional, de l'excessiva ambigüitat del redactat de la llei, que dóna marge a àmplies interpretacions que potser van molt més enllà de l'esperit inicial de la llei.

Finalment, i com a tercer problema, comença a ser realment preocupant la deriva que està prenent l'aplicació de la llei en el cas basc. Ja fa un temps que es pot sentir a diversos mitjans de comunicació i a diversos membres actius de la política estatal utilitzar expressions com "il·legalització de l'esquerra abertzale". A tots aquells que utilitzen aquest tipus d'expressions els convindria recordar que no s'està perseguint cap ideologia, per més que alguns s'entestin dia rere dia a intentar-nos fer creure que l'esquerra abertzale, que equivaldria a l'esquerra independentista o radical basca, va associada sempre al terrorisme. S'estan assumint, sovint, masses supòsits que disten molt de ser certs o representatius de tots els membres d'aquest moviment polític, i si bé també és cert que moltes de les seves actuacions i declaracions no afavoreixen gaire la seva imatge pública, no hem de caure en la trampa d'iniciar una croada contra tot un moviment polític, com sí sembla que vulguin fer alguns sectors polítics i mediàtics espanyols.

Com molt bé saben tots aquells que em coneixen, disto molt de compartir les idees que defensen aquells que formen part de l'esquerra independentista basca. Ara bé, per sobre de tot, per sobre de la meva ideologia, sóc un demòcrata convençut que creu en la força de la paraula i menysprea la violència com a mètode per assolir els objectius polítics, i sincerament em preocupa la deriva que ha anat prenent l'aplicació d'aquesta llei en el context del País Basc. Recentment, un jutge israelià va haver de jutjar quatre israelians musulmans que havien estat detinguts pel sol fet d'haver-se manifestat en contra de la invasió israeliana de Gaza. Doncs bé, aquest jutge va absoldre immediatament els quatre acusats, perquè com molt bé va recordar "és davant de les situacions excepcionals quan es posen a prova els fonaments d'un règim democràtic". Si fallem ara a Euskadi, senyores i senyors, haurem fallat per sempre. Hem d'aprendre que per fer front al terrorisme no tot s'hi val, perquè el preu que podem acabar pagant és allò que amb tanta fermesa defensem: la democràcia.

2 anys de Govern d'Entesa

Aquesta setmana es compleixen 2 anys des que el Govern d'Entesa, format per PSC, ERC i ICV-EUiA, va prendre possessió i va començar a dirigir el nostre país. L'acord a què les tres formacions polítiques van arribar, poc després de les eleccions de l'1 de novembre de 2006, suposava una continuació de la l'experiència iniciada el 2003 amb el primer govern de coalició de la Catalunya democràtica, format pels mateixos partits, que havia acabat el mandat un any abans del que s'esperava arran de l'expulsió dels consellers d'ERC del Govern pel "no" que aquesta formació política va decidir defensar en el referèndum de l'Estatut. Malgrat tot, les circumstàncies en les quals es va signar aquest pacte de govern eren ja molt diferents d'aquelles de l'any 2003, amb la discussió de l'Estatut gairebé finalitzada i amb un panorama polític i econòmic que en aquells moments convidava a un cert optimisme de cara a l'estabilitat política del nou Govern, sempre que no apareguessin entrebancs excessivament complicats i inesperats pel camí i sempre que determinats temes de l'agenda política es desenvolupessin amb una certa agilitat.
Ara que ens trobem a l'equador de la legislatura, doncs, sembla interessant fer un petit balanç de la tasca de govern i de les polítiques que ha desenvolupat l'executiu presidit per en José Montilla, per veure tot allò que ja ha fet i els reptes que se li plantegen de cara a un futur no massa llunyà. Entre els aspectes més importants aconseguits pel del Govern d'Entesa, podem destacar-hi:

• Estabilitat. Després de l'experiència de la legislatura 2003-2006, un dels aspectes que més destaca del Govern d'Entesa és l'estabilitat que fins ara l'ha caracteritzat. PSC, ERC i ICV-EUiA han après dels errors del passat i han sabut cohesionar molt millor la seva coalició, coordinant la seva acció i mostrant davant dels catalans la màxima unitat que un govern d'aquestes característiques pot mostrar. Sens dubte, la veu pròpia de cadascun dels partits es fa sentir, s'ha de fer sentir, però això no exclou que a l'hora d'impulsar les polítiques públiques que es van marcar a l'acord de govern, els tres partits hagin reeixit en una posició clara i conjunta. Sembla que el saber fer del President hi ha contribuït en gran part, encara que segurament també hi ha jugat un paper important l'objectiu dels tres partits d'aprofitar al màxim aquesta segona oportunitat que l'electorat els va proporcionar després del trencament del primer executiu de progrés.
• Increment de la inversió per habitant. Des de l'arribada del Govern d'Entesa, la inversió pública per habitant ha continuat augmentant, seguint la línia ascendent que es va iniciar amb els pressupostos del 2005. En els pressupostos d'enguany, que ara s'estan discutint al Parlament, aquesta despesa puja fins a 744€, per sobre dels 718€ de l'any 2008 i molt lluny dels 365€ de l'any 2003.
• Pressupostos de la Generalitat expansius. Amb cada nou exercici, s'ha produït una expansió dels pressupostos de la Generalitat, d'un 8'5% l'any 2007, d'un 7'86% l'any 2008 i d'un 11'4% l'any 2009. Això, sens dubte, implica un augment dels recursos disponibles per desenvolupar totes aquelles polítiques que Catalunya necessita per fer front als reptes que se li estan plantejant a nivell social, econòmic, de desenvolupament..., i més ara en aquests moments de crisi econòmica.
  
• Elevada despesa social. La despesa social es manté per sobre del 50% en tots els pressupostos, respectivament 54% (2007), 52% (2008) i 51'6% (2009), fet que demostra un important compromís en les matèries d'educació, salut, protecció social (dependència, entre d'altres) i habitatge.
• Expansió de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Des de l'arribada dels governs d'esquerres, la Generalitat ha realitzat un important esforç inversor en R+D+i, una eina molt necessària, tot i que no suficient, per garantir la consecució d'una economia del coneixement que ens permeti passar d'una estructura productiva intensiva en treball poc qualificat a una d'intensiva en tecnologia i treball qualificat.
• Inversió elevada en infraestructures. El Govern d'Entesa ha continuat l'esforç inversor que ja va iniciar el primer govern de progrés en camps com el desenvolupament del transport públic, la millora de la xarxa viària i l'expansió de les energies renovables. Obres com el desdoblament de l'eix transversal, l'extensió de la xarxa de metro (L3, L2, L5 i L9 en els propers temps) i de FGC (desdoblament de la via Barcelona-Martorell per crear el metro del Baix Llobregat i extensió del servei a Sabadell i Terrassa), la construcció de camps eòlics... són iniciatives encaminades a pal·liar el dèficit històric en infraestructures que arrossega Catalunya des de l'adveninment de la democràcia a Espanya.
  
• Pactes Nacionals. L'acord amb l'oposició, sobretot amb CiU, és fonamental en algunes matèries, importants per al país, com ara educació, infraestructures, habitatge o innovació, ja que és important garantir un desenvolupament constant de polítiques en aquestes matèries més enllà dels canvis de govern que es puguin esdevenir en el futur. Sens dubte, aquests pactes no han d'encotillar l'acció legítima de govern, però han de donar uns objectius a llarg termini en els quals hi estiguin d'acord totes les forces polítiques que puguin desenvolupar tasques de govern.
• Acció exterior. El Govern d'Entesa ha realitzat una important inversió en la projecció exterior de Catalunya, esforç que sovint ha estat criticat per alguns sectors socials. Ara bé, aquest esforç és més que necessari, fonamentalment per qüestions econòmiques. Les oficines que la Generalitat ha obert a l'exterior creen una plataforma gens menyspreable per a les empreses catalanes per contactar amb l'exterior i cercar-hi elements tan necessaris com inversió o tecnologies que ajudin a desenvolupar el nostre teixit productiu, alhora que suposen una plataforma interessant per donar a conèixer el nostre país a la resta del món en matèries com la cultura, les quals poden atraure al seu torn un major turisme de qualitat cap a Catalunya.

Sens dubte, tots aquests, i d'altres que no recollim, són aspectes molt positius que en aquests 2 anys han contribuït a millorar el nostre país de forma important. Ara bé, l'obra de govern mai és perfecta i sempre hi ha aspectes que cal millorar i polir, i aquest govern no podia ser menys i també en té alguns. En primer lloc, podríem remarcar que, malgrat haver aconseguit una bona estabilitat, els tres partits que formen part del govern haurien de millorar la seva coordinació en algunes matèries com ara l'educació i les infraestructures, i no burxar en les seves diferències per "marcar paquet" ni tenir temptacions d'anar ràpidament darrere la pancarta per pressionar els seus socis de coalició. És evident que no es pot demanar un discurs monolític i homogeni a un govern plural, però en política els gestos també són importants i alguns socis de la coalició haurien de desprendre's de la temptació de fer oposició des del govern, doncs això transmet a la societat una imatge de certa divisió i l'únic que aconsegueix és donar-li armes a una oposició que sempre està a l'aguait per treure profit de les discrepàncies entre els socis de l'Entesa. En segon lloc, caldria millorar la comunicació per fer arribar més bé l'obra de govern al conjunt de la societat, ja que s'estan desenvolupant molt bones polítiques però sovint els ciutadans no les perceben amb suficient claredat. En tercer lloc, caldria millorar algunes polítiques com ara les relacionades amb les energies renovables, camp en el qual la indústria catalana és capdavantera però en el qual el nostre país està a la cua, fonamentalment per les reticències que en moltes zones troba el Govern de determinats grups conservacionistes o ajuntaments que estan mancats de visió de conjunt. Ara bé, malgrat aquests aspectes i d'altres que cal millorar, podem concloure que en aquests dos anys (i en els cinc de governs de progrés) el país ha avançant en matèries molt importants per al nostre futur, i el balanç que se'n fa en general no pot ser sinó qualificat amb un notable alt, fet que es materialitza en l'enquesta més recent del Periódico de Catalunya, en la qual l'Entesa conservaria la majoria absoluta a la Cambra catalana, malgrat l'ascens de CiU, si es fessin avui eleccions (http://www.elperiodico.com/EDICION/ED081120/CAT/CARP01/PDF/g016mR02.PDF).

De cara a un futur no massa llunyà, dos són els grans temes que haurà d'afrontar el Govern d'Entesa: el sistema de finançament autonòmic i la sentència del TC sobre l'Estatut. Ambdós són temes que, com espases de Dàmocles, pengen sobre la política catalana i més concretament sobre la coalició de govern. Respecte al sistema de finançament, tot sembla apuntar cap a una resolució convulsa i lenta, tal i com es desprèn de l'última reunió entre el conseller Castells i el ministre Solbes. El govern central s'ha entestat en donar llargues a l'acord de finançament per tal d'evitar interferències d'aquesta negociació en l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, prevista pel desembre. L'existència d'aquesta intenció no augura una proposta precisament satisfactòria per a les demandes catalanes, i els reiterats incompliments de paraula respecte els terminis fan que la desconfiança cap al govern de Zapatero creixi entre uns partits catalans que d'aquí a un temps poden ser decisius per mantenir l'estabilitat del govern socialista a Madrid, sobretot en funció de quin executiu s'acabi conformant a Euskadi després de les eleccions que s'hi celebraran a la primavera del 2009. Un mal acord, en tot cas, pot deixar molt tocat el govern català i, especialment, el PSC, que ara n'ostenta la presidència.
El mateix pot passar amb la sentència del TC, sobretot si restringeix molt l'Estatut o toca o elimina parts sensibles del mateix. La major part dels partits catalans estan d'acord en consensuar una resposta comuna davant d'una sentència adversa, però no podem passar per alt que una restricció important de l'Estatut per part del TC podria comportar canvis significatius en el mapa electoral català i minar de forma important les possibilitats del PSC per reeditar una coalició de govern.
En tot cas, caldrà esperar quina és l'evolució que prenen aquests dos temes per anar analitzant les possibles conseqüències polítiques i socials que se'n puguin derivar. Les possibilitats són múltiples i, ara per ara, és impossible avançar quin serà el futur del mapa polític català, ja que hi ha tot un conjunt de variables que són impossibles de controlar. I com la política-ficció sovint s'acostuma a equivocar, només ens resta dir: donem-li temps al temps.