2 anys de Govern d'Entesa

Aquesta setmana es compleixen 2 anys des que el Govern d'Entesa, format per PSC, ERC i ICV-EUiA, va prendre possessió i va començar a dirigir el nostre país. L'acord a què les tres formacions polítiques van arribar, poc després de les eleccions de l'1 de novembre de 2006, suposava una continuació de la l'experiència iniciada el 2003 amb el primer govern de coalició de la Catalunya democràtica, format pels mateixos partits, que havia acabat el mandat un any abans del que s'esperava arran de l'expulsió dels consellers d'ERC del Govern pel "no" que aquesta formació política va decidir defensar en el referèndum de l'Estatut. Malgrat tot, les circumstàncies en les quals es va signar aquest pacte de govern eren ja molt diferents d'aquelles de l'any 2003, amb la discussió de l'Estatut gairebé finalitzada i amb un panorama polític i econòmic que en aquells moments convidava a un cert optimisme de cara a l'estabilitat política del nou Govern, sempre que no apareguessin entrebancs excessivament complicats i inesperats pel camí i sempre que determinats temes de l'agenda política es desenvolupessin amb una certa agilitat.
Ara que ens trobem a l'equador de la legislatura, doncs, sembla interessant fer un petit balanç de la tasca de govern i de les polítiques que ha desenvolupat l'executiu presidit per en José Montilla, per veure tot allò que ja ha fet i els reptes que se li plantegen de cara a un futur no massa llunyà. Entre els aspectes més importants aconseguits pel del Govern d'Entesa, podem destacar-hi:

• Estabilitat. Després de l'experiència de la legislatura 2003-2006, un dels aspectes que més destaca del Govern d'Entesa és l'estabilitat que fins ara l'ha caracteritzat. PSC, ERC i ICV-EUiA han après dels errors del passat i han sabut cohesionar molt millor la seva coalició, coordinant la seva acció i mostrant davant dels catalans la màxima unitat que un govern d'aquestes característiques pot mostrar. Sens dubte, la veu pròpia de cadascun dels partits es fa sentir, s'ha de fer sentir, però això no exclou que a l'hora d'impulsar les polítiques públiques que es van marcar a l'acord de govern, els tres partits hagin reeixit en una posició clara i conjunta. Sembla que el saber fer del President hi ha contribuït en gran part, encara que segurament també hi ha jugat un paper important l'objectiu dels tres partits d'aprofitar al màxim aquesta segona oportunitat que l'electorat els va proporcionar després del trencament del primer executiu de progrés.
• Increment de la inversió per habitant. Des de l'arribada del Govern d'Entesa, la inversió pública per habitant ha continuat augmentant, seguint la línia ascendent que es va iniciar amb els pressupostos del 2005. En els pressupostos d'enguany, que ara s'estan discutint al Parlament, aquesta despesa puja fins a 744€, per sobre dels 718€ de l'any 2008 i molt lluny dels 365€ de l'any 2003.
• Pressupostos de la Generalitat expansius. Amb cada nou exercici, s'ha produït una expansió dels pressupostos de la Generalitat, d'un 8'5% l'any 2007, d'un 7'86% l'any 2008 i d'un 11'4% l'any 2009. Això, sens dubte, implica un augment dels recursos disponibles per desenvolupar totes aquelles polítiques que Catalunya necessita per fer front als reptes que se li estan plantejant a nivell social, econòmic, de desenvolupament..., i més ara en aquests moments de crisi econòmica.
  
• Elevada despesa social. La despesa social es manté per sobre del 50% en tots els pressupostos, respectivament 54% (2007), 52% (2008) i 51'6% (2009), fet que demostra un important compromís en les matèries d'educació, salut, protecció social (dependència, entre d'altres) i habitatge.
• Expansió de la inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i). Des de l'arribada dels governs d'esquerres, la Generalitat ha realitzat un important esforç inversor en R+D+i, una eina molt necessària, tot i que no suficient, per garantir la consecució d'una economia del coneixement que ens permeti passar d'una estructura productiva intensiva en treball poc qualificat a una d'intensiva en tecnologia i treball qualificat.
• Inversió elevada en infraestructures. El Govern d'Entesa ha continuat l'esforç inversor que ja va iniciar el primer govern de progrés en camps com el desenvolupament del transport públic, la millora de la xarxa viària i l'expansió de les energies renovables. Obres com el desdoblament de l'eix transversal, l'extensió de la xarxa de metro (L3, L2, L5 i L9 en els propers temps) i de FGC (desdoblament de la via Barcelona-Martorell per crear el metro del Baix Llobregat i extensió del servei a Sabadell i Terrassa), la construcció de camps eòlics... són iniciatives encaminades a pal·liar el dèficit històric en infraestructures que arrossega Catalunya des de l'adveninment de la democràcia a Espanya.
  
• Pactes Nacionals. L'acord amb l'oposició, sobretot amb CiU, és fonamental en algunes matèries, importants per al país, com ara educació, infraestructures, habitatge o innovació, ja que és important garantir un desenvolupament constant de polítiques en aquestes matèries més enllà dels canvis de govern que es puguin esdevenir en el futur. Sens dubte, aquests pactes no han d'encotillar l'acció legítima de govern, però han de donar uns objectius a llarg termini en els quals hi estiguin d'acord totes les forces polítiques que puguin desenvolupar tasques de govern.
• Acció exterior. El Govern d'Entesa ha realitzat una important inversió en la projecció exterior de Catalunya, esforç que sovint ha estat criticat per alguns sectors socials. Ara bé, aquest esforç és més que necessari, fonamentalment per qüestions econòmiques. Les oficines que la Generalitat ha obert a l'exterior creen una plataforma gens menyspreable per a les empreses catalanes per contactar amb l'exterior i cercar-hi elements tan necessaris com inversió o tecnologies que ajudin a desenvolupar el nostre teixit productiu, alhora que suposen una plataforma interessant per donar a conèixer el nostre país a la resta del món en matèries com la cultura, les quals poden atraure al seu torn un major turisme de qualitat cap a Catalunya.

Sens dubte, tots aquests, i d'altres que no recollim, són aspectes molt positius que en aquests 2 anys han contribuït a millorar el nostre país de forma important. Ara bé, l'obra de govern mai és perfecta i sempre hi ha aspectes que cal millorar i polir, i aquest govern no podia ser menys i també en té alguns. En primer lloc, podríem remarcar que, malgrat haver aconseguit una bona estabilitat, els tres partits que formen part del govern haurien de millorar la seva coordinació en algunes matèries com ara l'educació i les infraestructures, i no burxar en les seves diferències per "marcar paquet" ni tenir temptacions d'anar ràpidament darrere la pancarta per pressionar els seus socis de coalició. És evident que no es pot demanar un discurs monolític i homogeni a un govern plural, però en política els gestos també són importants i alguns socis de la coalició haurien de desprendre's de la temptació de fer oposició des del govern, doncs això transmet a la societat una imatge de certa divisió i l'únic que aconsegueix és donar-li armes a una oposició que sempre està a l'aguait per treure profit de les discrepàncies entre els socis de l'Entesa. En segon lloc, caldria millorar la comunicació per fer arribar més bé l'obra de govern al conjunt de la societat, ja que s'estan desenvolupant molt bones polítiques però sovint els ciutadans no les perceben amb suficient claredat. En tercer lloc, caldria millorar algunes polítiques com ara les relacionades amb les energies renovables, camp en el qual la indústria catalana és capdavantera però en el qual el nostre país està a la cua, fonamentalment per les reticències que en moltes zones troba el Govern de determinats grups conservacionistes o ajuntaments que estan mancats de visió de conjunt. Ara bé, malgrat aquests aspectes i d'altres que cal millorar, podem concloure que en aquests dos anys (i en els cinc de governs de progrés) el país ha avançant en matèries molt importants per al nostre futur, i el balanç que se'n fa en general no pot ser sinó qualificat amb un notable alt, fet que es materialitza en l'enquesta més recent del Periódico de Catalunya, en la qual l'Entesa conservaria la majoria absoluta a la Cambra catalana, malgrat l'ascens de CiU, si es fessin avui eleccions (http://www.elperiodico.com/EDICION/ED081120/CAT/CARP01/PDF/g016mR02.PDF).

De cara a un futur no massa llunyà, dos són els grans temes que haurà d'afrontar el Govern d'Entesa: el sistema de finançament autonòmic i la sentència del TC sobre l'Estatut. Ambdós són temes que, com espases de Dàmocles, pengen sobre la política catalana i més concretament sobre la coalició de govern. Respecte al sistema de finançament, tot sembla apuntar cap a una resolució convulsa i lenta, tal i com es desprèn de l'última reunió entre el conseller Castells i el ministre Solbes. El govern central s'ha entestat en donar llargues a l'acord de finançament per tal d'evitar interferències d'aquesta negociació en l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, prevista pel desembre. L'existència d'aquesta intenció no augura una proposta precisament satisfactòria per a les demandes catalanes, i els reiterats incompliments de paraula respecte els terminis fan que la desconfiança cap al govern de Zapatero creixi entre uns partits catalans que d'aquí a un temps poden ser decisius per mantenir l'estabilitat del govern socialista a Madrid, sobretot en funció de quin executiu s'acabi conformant a Euskadi després de les eleccions que s'hi celebraran a la primavera del 2009. Un mal acord, en tot cas, pot deixar molt tocat el govern català i, especialment, el PSC, que ara n'ostenta la presidència.
El mateix pot passar amb la sentència del TC, sobretot si restringeix molt l'Estatut o toca o elimina parts sensibles del mateix. La major part dels partits catalans estan d'acord en consensuar una resposta comuna davant d'una sentència adversa, però no podem passar per alt que una restricció important de l'Estatut per part del TC podria comportar canvis significatius en el mapa electoral català i minar de forma important les possibilitats del PSC per reeditar una coalició de govern.
En tot cas, caldrà esperar quina és l'evolució que prenen aquests dos temes per anar analitzant les possibles conseqüències polítiques i socials que se'n puguin derivar. Les possibilitats són múltiples i, ara per ara, és impossible avançar quin serà el futur del mapa polític català, ja que hi ha tot un conjunt de variables que són impossibles de controlar. I com la política-ficció sovint s'acostuma a equivocar, només ens resta dir: donem-li temps al temps.

La sociovergència: una opció de futur?

Farà unes dues setmanes que Unió Democràtica de Catalunya celebrava el seu 24è congrés, en el qual Josep Antoni Duran i Lleida fou reelegit president de la formació cristianodemòcrata. En el seu últim discurs davant dels delegats del partit i de representants de les altres forces polítiques catalanes (PSC, CDC, ERC, PPC, ICV-EUiA i C's), Duran va apostar per un futur govern de CiU i PSC a la Generalitat de Catalunya després de les properes eleccions previstes per al 2010. No és una opció nova en el mapa polític català, doncs ja es va considerar durant el darrer procés electoral com una de les coalicions de govern possibles, a banda del front nacionalista (CiU i ERC), de l'entesa d'esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) i del govern de concentració nacional (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA). El que cal preguntar-se ara, però, és si aquesta coalició seria una opció de futur viable. Per respondre el nostre dubte, abordarem la pregunta des de dos punts de vista diferents: en primer lloc, des d'una perspectiva institucional; i en segon lloc, des d'una perspectiva ideològica.

Des d'una perspectiva institucional, podem afirmar que la sociovergència no és una opció de futur viable ara per ara. I és que només cal fixar-se en les estratègies que segueixen els partits catalans per desestimar gairebé automàticament aquesta opció.
Per una banda, tenim un PSC que pretén encarnar una imatge d'alternativa política als governs convergents que durant 23 anys van dirigir la Generalitat, projectant la imatge d'un partit que es preocupa pels problemes reals dels ciutadans i que defuig qualsevol debat identitari que faci malgastar energies i recursos públics en qüestions que no reporten cap benefici real als catalans. Es tracta, en definitiva, de desplaçar el debat polític cap a l'eix esquerra-dreta, a on el PSC es sent com peix a l'aigua, i d'intentar enterrar l'eix catalanisme-espanyolisme, en el qual el partit hi té molt a perdre i poc a guanyar. Aquesta voluntat d'erigir-se com l'opció política alternativa a CiU , doncs, enterra per al PSC qualsevol possibilitat d'arribar a un acord amb els seus rivals per formar una coalició de govern, ja que fer el contrari suposaria renunciar a la imatge d'alternativa natural a la federació nacionalista i a la possibilitat d'encapçalar el govern català durant unes quantes legislatures. En gran part això es deuria al fet que el PSC passaria a tenir un paper de comparsa a la política catalana i de mer espectador en la política espanyola davant d'una més que probable aliança PSOE-CiU al Congrés dels Diputats. A més a més, deixaria un perillós terreny de creixement electoral a la coalició d'ICV-EUiA, que podria intentar esgarrapar un bon grapat de vots de l'electorat més d'esquerres del PSC i desgastar així la seva base electoral.
A l'altra banda tenim CiU. En un principi, la federació nacionalista podria sortir molt més beneficiada d'una coalició sociovergent que el PSC, ja que un pacte amb els seus eterns rivals anul·laria per complet la imatge d'alternativa natural d'aquells. Tanmateix, no tot serien flors i violes per als convergents, ja que un pacte amb el PSC deixaria ERC en una còmoda posició de primer partit de l'oposició que de ben segur no desaprofitaria per intentar esgarrapar vots d'aquell electorat de CiU més sensible amb la qüestió catalana i, fins i tot, amb el tema independentista. El gran objectiu polític que s'ha marcat la direcció de CDC és el d'un acostament a ERC de cara a futurs pactes entre ambdues formacions, en un intent per frenar la sagnia de vots sobiranistes que es transvasen de la formació nacionalista a la formació independentista. Amb la "Casa Gran del Catalanisme", a més a més, Artur Mas i CDC intentaran en les properes eleccions catalanes trencar la majoria de l'entesa d'esquerres al Parlament, forçant així ERC a pactar amb ells per, en un futur no gaire llunyà, poder iniciar l'assalt de l'electorat republicà. Mal que li pesi a UDC, CDC té molt clar quina és l'estratègia de futur que vol per a la federació nacionalista: créixer 3 escons o més per arrabassar la majoria a l'esquerra (actualment l'entesa suma 70 escons al Parlament de Catalunya, dos més amunt de la majoria absoluta) i pactar amb ERC per formar un govern nacionalista. En aquests plans, doncs, no hi té cabuda un pacte amb el PSC, malgrat que a en Duran i Lleida se li posin els pèls de punta només de pensar que un pacte de CiU amb ERC podria entregar en safata al PSC el centre polític català, no en un sentit ideològic del terme, sinó en el sentit de la imatge de partit moderat en el qual poder confiar.

Des d'una perspectiva ideològica, podem afirmar també que la sociovergència és una opció que no tindria futur. Malgrat que determinats sectors de CDC s'entestin amb el missatge que CiU no és un partit de dretes, sinó senzillament un partit catalanista que vol aplegar diferents tendències ideològiques que coincideixen en un punt en comú que és la defensa dels interessos de Catalunya, la veritat i realitat és que la federació nacionalista actua en base a plantejaments conservadors. Durant els seus 23 anys de govern, CiU va impulsar un fort creixement de l'escola concertada en detriment de la pública, va desenvolupar polítiques que afavoriren l'empresariat català, va actuar de portaveu d'aquest al Congrés dels Diputats, va afavorir la implantació d'un sistema sanitari privat i paral·lel al públic per a les rendes més benestants... En definitiva, que durant 23 anys la federació nacionalista va aplicar polítiques de forta empremta conservadora. CiU, que en gran part recull l'herència i l'espai polític de la que fou la Lliga Regionalista de Catalunya, prové doncs d'una tradició política completament oposada a la del PSC, un partit socialdemòcrata que té com a prioritat el desenvolupament de polítiques que afavoreixin l'expansió de l'Estat del Benestar i de la redistribució de la riquesa. Dues tradicions polítiques completament diferents i dos objectius també diferents, condemnen una coalició de CiU i PSC a estar paralitzada en molts aspectes per manca d'acord entre les parts. La política comparada ens ho mostra amb l'exemple de la gran coalició que es va formar a Alemanya entre el Partit Cristianodemòcrata (CDU-CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD) després de les eleccions del 2005. Amb les eleccions federals ja a les portes, la gran coalició alemanya no ha deixat d'estar marcada per tensions i desavinences constants entre els cristianodemòcrates i els socialdemòcrates que han paralitzat en molts aspectes el govern federal o han dificultat molt la seva acció política.

En definitiva, tant si ens ho mirem des del punt de vista de l'estratègia política com des del punt de vista ideològic, la sociovergència és una coalició que amb tota probabilitat estaria condemnada al fracàs i la paràlisi. Sobretot, però, i des del punt de vista partidista, una sociovergència suposaria un suïcidi polític per al PSC, perquè com ja s'ha demostrat en altres països, en una gran coalició dirigida per un conservador, els socialdemòcrates hi tenen molt a perdre i poc a guanyar, car els rèdits de la bona acció de govern se'ls emporta sempre el partit conservador, que creix en pes polític a costa de la desinflada del partit d'esquerres, que cedeix una part important del seu electorat a altres opcions polítiques més progressistes. A més a més, i des d'un punt de vista democràtic, una gran coalició, és a dir, una suma de rivals, destrueix el debat necessari que s'ha de donar en un sistema democràtic i atorga un control massa important de les institucions a una suma de dues forces que, per si soles, desplacen les altres opcions polítiques de les responsabilitats de govern. Una opció, doncs, que destrueix el pluralisme tan necessari en democràcia.
És per tots aquests motius que des d'aquestes pàgines rebutgem l'opció que proposava en Duran i Lleida. El PSC i CiU representen dos projectes polítics totalment diferenciats, i per aquest motiu han de governar en alternança, cadascun d'ells intentant formar aquelles coalicions parlamentàries que els hi permetin arribar al Govern, si és que no tenen majoria absoluta al Parlament de Catalunya. S'ha de reconèixer, per altra banda, que la col·laboració entre PSC i CiU pot ser positiva i necessària en el futur, però només una situació d'extremada emergència justificaria la coalició dels dos partits, un context que, ara per ara, no es dóna. Així doncs, en les properes eleccions catalanes, previstes per al 2010, la formació del Govern haurà de dependre de les aliances que decideixi establir fonamentalment ERC, amb el PSC o amb CiU, si és que encara continua essent decisiva. Si no és així, les opcions queden obertes. El temps dirà, senyores i senyors.

Neoliberalisme o socialisme per a rics? Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Ja fa més d'un any que l'economia mundial es ressent d'una crisi econòmica que es va iniciar als EUA de la mà de les hipoteques d'alt risc o "subprime", una crisi que, inicialment, es preveia de curt abast en el temps i en l'espai del mercat, però que ha acabat intoxicant tot el mercat financer mundial i ha provocat un refredament de l'activitat econòmica fins a portar moltes de les primeres economies del món prop de la recessió. Molts economistes coincideixen ja a establir que aquesta serà la pitjor crisi econòmica que viurà el món des del crac borsari de 1929, quan el col·lapse del sistema capitalista va provocar la ruïna de milers de ciutadans i famílies que, d'un dia per l'altre, van veure com perdien tots els seus estalvis, la seva feina i la seva casa. Pocs anys més tard, ofegada per uns deutes que no podia pagar a causa de la crisi econòmica, Alemanya assistia impassible a l'ascens al poder d'Adolf Hitler, que l'any 1939 faria entrar Europa en la IIGM amb la invasió de Polònia.

La nostra història, la de la crisi de principis del s.XXI, comença fa uns cinquanta anys als despatxos de la universitat de Chicago, a on uns madurs George Stigler i Milton Friedman (caps i ideòlegs de la Chicago School of Economics (CSE)) impartien classes en un temps en què el keynesianisme dominava la doctrina econòmica mundial, els EUA implementaven encara les polítiques del "New Deal" i la socialdemocràcia vivia la seva època daurada a Europa. Eren els temps de l'economia mixta, de la política fiscal expansiva i progressiva, de l'extensió i universalització de l'Estat del Benestar, de la concertació social entre empresaris i treballadors, dels augments salarials per mantenir el nivell de la demanda (veritable motor de les economies de consum)...
John Maynard Keynes, a qui podem veure a la imatge del costat, havia revolucionat durant els anys 30 el pensament econòmic i havia establert una teoria general que, partint de la crítica del liberalisme econòmic clàssic, establia que, sense posar en dubte els principis de lliure mercat i iniciativa privada, la intervenció estatal era més que necessària a les economies capitalistes degut a les intenses fluctuacions de l'activitat i de l'ocupació que s'hi produeixen periòdicament quan el mercat actua sense control. L'objectiu, segons ell, havia de ser moderar aquestes fluctuacions, lluitar contra l'atur involuntari i desenvolupar esforços per assolir uns nivells alts i estables d'ocupació dels recursos productius que el mercat per si sol no podria aconseguir. Per Keynes, la clau de volta del mercat estava en la demanda, veritable motor de les economies de consum i principal focus de les fluctuacions econòmiques. Era per aquest motiu que l'Estat, a través de la seva actuació sobre el mercat, havia d'adaptar la demanda a les previsions econòmiques. Així, quan la demanda fos insuficient (com succeeix a les èpoques de crisi econòmica), l'Estat augmentaria la seva despesa, moderaria els impostos o rebaixaria els tipus d'interès per estimular la demanda, donant suport als augments salarials en tant que ajudaven a assolir aquest objectiu. Quan la situació fos de bonança econòmica, l'actuació aniria en sentit contrari. Fonamentant-se en aquesta teoria econòmica, i amb la forta creença que el capitalisme s'havia de reformar políticament a través de la regulació estatal per corregir les desigualtats en la distribució de la riquesa que provoca quan actua sense control, per tot el món occidental, en major o menor mesura, la socialdemocràcia va implementar el seu projecte i va exportar el model de l'Estat del Benestar. Al llarg de tots aquells anys els Estats, estiguessin o no governats per forces socialdemòcrates, controlaven el mercat per evitar que tornés a succeir el que s'havia esdevingut l'any 1929, quan el descontrol sobre el sistema havia acabat provocant el seu propi ensorrament.
A finals dels anys 60 i, sobretot, a partir de la crisi del petroli de 1973, però, les coses van començar a canviar. L'encariment sobtat del preu del petroli derivat de la guerra del Yom Kippur va fer entrar en crisi la major part dels països desenvolupats, i aquesta va ser l'oportunitat que van aprofitar els neoliberals per desplaçar el keynesianisme com a principal doctrina econòmica i començar a aplicar a través dels partits liberalconservadors (que van començar a guanyar eleccions) les seves tesis de lliure mercat. L'aplicació d'aquesta política s'iniciaria amb força a partir dels anys 1979-1981, quan s'esdevingueren les victòries electorals respectives de Margaret Tatcher (RU) i Ronald Reagan (EUA), els quals, fonamentant-se en les tesis de la CSE (Chicago School of Economics), van aplicar destacades retallades del pes dels seus respectius Estats en l'economia, de la despesa pública i importants retallades impositives. El sector públic, argumentaven, era un llast per al creixement econòmic i calia deixar via lliure al mercat perquè pogués aportar de nou creixement econòmic i estabilitat institucional als països. Que la distribució de la riquesa fos extremadament desigual en un mercat que tendia a acumular el poder en poques mans, era una qüestió de segon ordre.
Van anar passant els anys i, a la dècada dels 90, les tesis neoliberals van assolir el seu màxim esplendor i domini, fent calar el missatge entre uns partits socialdemòcrates desorientats que les idees del keynesianisme i de la regulació del mercat havien passat a millor temps, que el lliure mercat era el que s'havia de fer prevaldre si es volia garantir una època de creixement sostingut i pràcticament il·limitat. A més a més, van aconseguir fer creure a les classes treballadores el miratge de que ja s'havien superat les diferències socioeconòmiques, de que tothom ara era igual en el sí de la classe mitjana, i de que les velles polítiques de redistribució de la riquesa ja no tenien sentit en un món en el qual fins i tot el més pobre podia permetre's una casa i un cotxe (això sí, endeutant-se fins les celles). Que més de la meitat de la població mundial s'estigués enfonsant en la pobresa i que les desigualtats en el sí de les societats occidentals i desenvolupades augmentessin dia rere dia, eren qüestions de segon ordre. Tothom era feliç en aquell món d'iguals en què les classes treballadores es permetien el luxe de votar partits de dretes per protegir el seu nou (fals) estatus, tothom era feliç en aquell món ric ple de rics. I mentre les classes treballadores i mitjanes badoquejaven per aquell miratge d'aigua cristal·lina, les classes dominants s'emportaven l'aigua del pou i se la repartien entre quatre. El mercat sempre tenia la raó.
Ara, a finals de la primera dècada del s.XXI, però, l'aigua s'ha acabat de sobte per l'avarícia dels poderosos, i aquells que vivien en el miratge han despertat sorpresos al sentir que els impostos que paguen perquè l'Estat els ofereixi uns serveis i una cobertura es destinaran a salvar a aquelles classes dominants (i a quatre dels de sota que volien fer l'agost i diner fàcil) que han estat practicant l'especulació en els mercats per fer-se cada dia més i més riques, i que ens han arrossegat fins a la situació actual. I és que, atònits i en un sol dia, els que vivien en el miratge del lliure mercat han descobert la regla d'or del neoliberalisme: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Socialisme puntual, socialisme per a rics. Víctimes de la seva pròpia creació, ara recorren desesperats a aquelles idees que fa trenta anys van proscriure de la història. Res més enllà de la ficció que la realitat.

Un cop més, doncs, la història s'ha encarregat de recordar-nos que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Sota un liberalisme vuitcentista maquillat de modernitat, hem tornat a caure al forat del capitalisme salvatge i se'ns ha tornat a fer palès fins a quin punt podem arribar si deixem via lliure a la mà invisible d'en John Smith, fins a quin punt necessitem regular una força que sense control pot arribar a ser autodestructiva. Convé, doncs, com ja es va fer al crac de 1929, que els Estats es replantegin el seu paper al mercat, i que tots recordem que el neoliberalisme mai ha deixat de ser una ideologia de classe (dominant). Necessitem, doncs, regular el mercat per evitar que noves pràctiques especulatives ens condueixin en el futur cap a nous escenaris de crisi econòmica, reforçar el paper de l'Estat en tant que garant de bones pràctiques i com a entitat capaç de redistribuir d'una forma equitativa la riquesa. Només una economia regulada serà capaç de mantenir l'estabilitat institucional i garantir un creixement econòmic sòlid a llarg termini. Senyores i senyors, com va dir la Presidenta de la Cambra de Representants nord-americana als financers de Wall Street, "the party is over".