El "no vaya a ser que...": la cultura política de la transició

Avui, 5 de setembre de 2008, manquen tres mesos i escaig perquè la Constitució espanyola de 1978 compleixi 30 anys, un anys que han vist transformar-se Espanya d'una forma radical a nivell econòmic i social i que li han permès, de forma definitiva, pujar-se al carro dels països desenvolupats i esdevenir una potencia mitjana en l'ordre internacional sorgit de la IIGM i del final de la Guerra Freda. No podem negar que el pacte constitucional de 1978 ha ofert a Espanya un marc polític estable com molt poques vegades anteriorment ha tingut a la seva història, doncs fins ara només la Constitució de 1876, que marcava l'inici de la Restauració, supera la Carta Magna actual en temps de vigència en el context de la història contemporània (55 anys front 30 anys). Aquesta estabilitat ha estat clau per encarar amb forces el gran repte que Espanya tenia per endavant de recuperar els anys perduts del feixisme (1939-1977), que la van deixar a anys llum dels nivells de desenvolupament dels països de l'Europa Occidental. Només una dada: l'any 1936 Espanya tenia un PIB semblant al de Finlàndia, i l'any 1975, a la mort del dictador Franco, Espanya només tenia el 60% del PIB finès del moment. La democràcia, doncs, és la que ens ha permès tenir èxit en la superació d'aquest repte, que va marcar des d'un bon principi l'imaginari col·lectiu de la major part d'espanyols, i desenvolupar-nos com mai abans ho havíem fet, malgrat que avui dia encara no ens haguem posat a la mateixa alçada dels països europeus més desenvolupats en un grapat de camps que s'engloben fonamentalment dins el capítol de l'Estat del Benestar.

Cal reconèixer, doncs, la gran aportació de la democràcia al desenvolupament espanyol, però si bé s'ha de ser conscient d'aquesta realitat, també s'ha de ser conscient que el marc que va bastir la Constitució de 1978 té mancances, ja que no va tancar o va tancar en fals realitats i debats de la societat que encara avui continuen presents, comptant a més a més que el sistema polític i institucional actual ha de fer front a realitats que, com la UE, no es van preveure o no es podien preveure en el moment del redactat de la Carta Magna. Per aquests motius, 30 anys més tard de la seva aprovació és fa més que necessari una reforma de la Constitució per adaptar-la a allò que no es va preveure i a les noves realitats d'una societat democràtica del segle XXI.
La reforma que va proposar el PSOE la legislatura passada, que al final no es va abordar davant la negativa d'un PP que era i és clau per assolir els 2/3 del Congrés i el Senat necessaris per aprovar-la, anava ben encaminada en alguns aspectes, com ara el d'introduir el nom de les Comunitats Autònomes o la reforma del Senat, tot i que es quedava curta en altres com la de la reforma de la successió a la Corona. Aquest sembla, doncs, un primer pas per obrir el meló de la reforma constitucional, ja que almenys va introduir en la societat un debat més que necessari, però es va avortar per la negativa del principal partit de l'oposició, que ara proposa una reforma de la Constitució per recentralitzar l'Estat davant el que ells consideren el perill de desmembrament que amenaça Espanya amb les últimes reformes dels Estatuts d'Autonomia, és a dir, una reforma bastant oposada a la que el PSOE va portar el 2004 al seu programa electoral.
Però malgrat aquests passos, les reformes que es plantegen sempre són superficials, sense entrar a tocar el cor del sistema constitucional vigent, malgrat que alguns temes com la monarquia o el sistema autonòmic s'haurien de treure a debat, ja que van ser temes tancats en fals durant la transició o que senzillament no es van ni arribar pràcticament a discutir. Però aquells que voldríem veure una reforma en profunditat de la Constitució haurem de ser conscients d'una realitat, i és que la generació de polítics que actualment governen les nostres institucions mai duran a terme aquesta reforma en profunditat. La generació que actualment governa es troba aproximadament entre els 45 i 55 anys, és a dir, gent que va formar la seva cultura política durant els anys de la transició política, quan tenien entre 15 i 25 anys. Durant aquells anys, de perill i por constants per un cop d'Estat militar i conservador que avortés la instauració de la democràcia, aquesta generació va aprendre que hi havia una sèrie de temes que era millor no treure a debat ja que podien posar en perill l'anhel superior de la democràcia, com per exemple la monarquia, la concepció del model territorial o la relació entre l'Església i l'Estat. L'objectiu primordial era la transició política, i si per això calia renunciar a la discussió de temes cabdals per a molts, doncs s'hi renunciava. Amb el pas dels anys, quan la democràcia encara s'estava consolidant, aquesta generació va començar a escalar i a ocupar els primers llocs de responsabilitat fins que, un bon dia, ja va arribar a les màximes quotes de poder, que ocupa a l'actualitat. Aquesta generació és la que s'ha començat a plantejar una reforma parcial de la Constitució, conscient que les realitats que aborden avui dia el marc polític han canviat bastant des d'aquell llunyà 1978, però no s'atrevirà a obrir una reforma en profunditat de la Carta Magna per aquella lliçó apresa durant la transició: "no saques el tema no vaya a ser que...". Com una marca de foc, aquest temor els va quedar gravat al seu ADN polític i és una llosa que segurament no es podran treure mai del damunt.
No pretenc menystenir la feina feta per l'actual generació dirigent ni les que la van precedir, doncs han estat claus per assentar amb solidesa el marc democràtic de què gaudim unes generacions més joves que per sort no haguérem de patir la dictadura feixista ni les pors de la transició política. La democràcia a Espanya és un èxit col·lectiu de tots els ciutadans que des de la transició i fins ara, ja siguin de dretes o d'esquerres, autonomistes o federalistes, monàrquics o republicans, han contribuït amb la seva feina a fer d'aquest un país millor, i això és una fet que cal reconèixer amb totes les seves implicacions. Però de la mateixa manera que s'ha de reconèixer això, també hem de reconèixer que no és una generació que estigui preparada per abordar amb serenitat la discussió d'alguns temes que, tard o d'hora, hauran de ser posats a judici de la ciutadania i dels polítics que la representen i votats. La monarquia, la relació entre l'Església i l'Estat, el sistema autonòmic, la realitat de la UE... són temes que caldrà abordar per modificar-los en el sentit que esculli la majoria (que podrà estar o no equivocada), i caldrà abordar-los perquè són discussions que no es poden ajornar per la salut de la pròpia Carta Magna. Per la pròpia supervivència del marc juridicopolític actual és necessària una reforma, i no només superficial. I és que si un sistema jurídic i polític es petrifica, com és el que li passa a la Constitució de 1978, es corre el risc d'abordar tard o d'hora no una reforma del sistema, si no una nova definició total i absoluta d'aquest, processos que són molt més complicats que els de l'adaptació progressiva. Adaptar-se progressivament implica discutir tema per tema, tornar a definir un sistema significa discutir-los tots de cop, amb les conseqüències que això pugui implicar per l'estabilitat institucional d'un Estat.
Malgrat tot, sembla bastant improbable que la generació actual abordi fins i tot una reforma parcial de la Constitució donades les coordenades en què els dos partits estatals principals es mouen. Si bé un dels dos, el PSOE, està disposat a obrir la discussió, l'altre, el PP, intenta evitar-la o, si més no, endarrerir-la. El PSOE ja va proposar una reforma de la Constitució que adaptés millor les institucions centrals a la realitat autonòmica i reforcés el sistema d'autogovern de les comunitats, però el PP ha presentat una proposta en sentit contrari. D'aquesta manera, la ciutadania percep que el punt de consens és el mateix sorgit dels pactes de 1978, de forma que la reforma parcial esdevé inviable. I així el partit liberalconservador espanyol aconsegueix un dels seus objectius, que és el de petrificar el sistema sorgit del 1978. Però la història està allà per aprendre d'ella, i tothom sap que li va passar a la Constitució de 1876, que es va mantenir inalterada fins l'any 1931, quan la seva inadaptació a la realitat, derivada d'una petrificació, va comportar un canvi radical de sistema polític i institucional que va provocar fortes tensions a l'interior de l'Estat, derivades de les circumstàncies del moment i de la incompetència dels dirigents polítics del moment, no del tipus de sistema en si. I això és una cosa que els conservadors espanyols haurien de tenir present, si no volen veure's abocats a una reforma completa i no parcial del marc constitucional actual. Millor que escoltin la saviesa popular castellana, que en una frase disjuntiva expressa molt bé el que s'hauria de fer i no es fa: "renovarse o morir".

A la cruïlla entre el finançament i els pressupostos

Tornada de vacances complicada pel PSOE i el PSC: reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes en règim comú i negociació dels pressupostos generals (PGE) per al 2009, tot això en un context de crisi econòmica i amb una majoria parlamentària que es queda a 7 escons de la majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Aquestes són les coordenades en què els socialistes s'hauran de moure aquests últims quatre mesos de l'any i amb les quals hauran de superar els diversos obstacles que se li presentin en el camí.

Els socialistes catalans, per la seva part, es juguen gran part del seu futur a Catalunya. De moment han optat per lligar el resultat de les negociacions del nou sistema de finançament a la intenció del seu vot als PGE, que s'haurien de negociar i aprovar entre octubre i novembre, una estratègia que segurament respon més a una mesura de pressió davant el PSOE que a un desig. Durant aquest estiu s'ha estat forjant el que s'anomena "front comú" de la part catalana, un front al qual s'han unit també CiU, ERC i ICV-EUiA, i que compta amb el beneplàcit del PPC, que l'anima pel mer interès de desgastar la figura del President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Sens dubte, l'estratègia catalana sembla la correcta per exercir pressió sobre un executiu central que fins abans de l'estiu no tenia massa pressa per negociar un nou sistema de finançament, i sembla que es comencen a recollir alguns fruits, ja que diverses fonts periodístiques ja han informat que el President del Govern ha ordenat a Pedro Solbes que iniciï a partir del setembre una intensa negociació amb totes les parts implicades per treure contra abans millor un acord de reforma. Però tot i que sembla ser una estratègia encertada per pressionar el govern central, els partits catalans han de ser conscients que estan jugant en terreny perillós, i cada pas que facin a partir d'ara haurà de ser calculat al mil·límetre si volen assolir el seu objectiu, que és el d'aconseguir un acord sobre finançament que respecti el que diu l'Estatut d'Autonomia i ampliï les arques de la Genralitat, i no volen arribar a un carreró sense sortida, cosa que sí interessaria al PP.
En tot cas, el partit de la part catalana que més s'arrisca en aquesta negociació és el PSC, que es juga gran part de les seves opcions futures de governar Catalunya i la seva estabilitat venidora. En cas que s'arribi a un acord satisfactori que respecti el que marca l'Estatut, el PSC seria probablement la formació més beneficiada en clau catalana, s'asseguraria l'estabilitat del govern fins al final de la legislatura 2006-2010 i tindria elevades possibilitats de mantenir la presidència de la Generalitat a les properes eleccions autonòmiques. A més a més, un acord en positiu permetria mantenir una elevada cohesió interna que permetria al partit encarar amb estabilitat i força els processos electorals que té per davant. Un acord de mínims o una manca d'acord, per contra, portaria a una situació extremadament delicada al PSC. Sense un acord, i amb la negociació dels pressupostos generals en marxa, el PSC podria optar per votar a favor o en contra d'aquests. Si votés a favor, tindria molts números de quedar-se sol al Congrés dels Diputats amb els seus companys del PSOE, ja que davant la manca d'acord CiU, ERC i ICV-EUiA votarien en contra dels PGE. Però encara que el PSOE aconseguís treure'ls endavant, la posició del PSC quedaria molt debilitada a Catalunya, i amb tota seguretat hauria d'afrontar unes eleccions anticipades davant la més que probable marxa d'ERC del Govern de la Generalitat. Les opcions per mantenir-se en el poder serien, si més no, minses, ja que la pressió que exercirien CiU, ERC i ICV-EUiA sobre el PSC seria molt important, podent-se fins i tot menjar una part significativa del seu espai electoral i polític. En cas que decidís votar en contra dels PGE, el PSC es podria veure abocat a una inestabilitat interna de resultats incerts. Passés el que li passés, el que queda clar és que el PSC seria apartat tard o d'hora d'algunes de les seves responsabilitats de govern i es mantindria allunyat per bastant temps del centre de la vida política catalana, sense comptar amb els estralls que això faria en la relació entre el PSC i el PSOE i en l'acord de federació que té el primer amb el segon.
Pel que fa a CiU, ERC i ICV-EUiA, tot i que segurament prefereixen arribar a un acord abans que trobar-se en un carreró sense sortida, es trobarien més o menys còmodes en qualsevol dels dos escenaris possibles. Si hi hagués acord, podrien argumentar que ha estat gràcies a la seva pressió sobre el govern del PSOE, i si no hi hagués acord podrien carregar les culpes sobre els socialistes i sortir-ne molt ben parats. En tot cas, podrien adaptar-se a qualsevol de les dues situacions, sense oblidar que als dos partits nacionalistes els afavoriria molt més un fracàs de les negociacions en termes estrictament electorals (i ideològics a ERC) que no pas la consecució d'un acord, encara que no es pot saber a quin més que a l'altre.

Pel que fa al socialisme espanyol, aquest també s'hi juga molt en aquesta negociació. El que més li interessa, i no cal oblidar-ho, és arribar a un acord com més aviat millor, perquè malgrat que des del PSOE s'insisteixi a separar el debat del finançament autonòmic del dels PGE, sembla bastant obvi que ambdues negociacions aniran íntimament lligades donada l'estratègia negociadora de la part catalana, sobretot de CiU, ERC i ICV-EUiA. El PSOE necessita aprovar els pressupostos del 2009 per apuntalar amb estabilitat la IX legislatura espanyola, i per fer-ho amb garanties necessitarà abans pactar un nou sistema de finançament que compleixi amb allò que estableix l'Estatut de Catalunya si no vol veure's obligat a acostar-se a un PNB que darrerament ha patit una deriva radicalitzant en opinió de molts sectors socialistes, comptant a més a més amb que un suport del PNB als PGE suposaria la contrapartida del suport del PSE-EE als pressupostos de l'executiu basc, i no hem d'oblidar que a Euskadi ja es respira un intens aire preelectoral, amb unes eleccions autonòmiques a la vista en què segons les últimes enquestes el PSE-EE disputa el primer lloc al PNB. L'últim que li interessa, doncs, als socialistes bascos és haver de donar suport als pressupsotos d'un executiu presidit pel seu principal contrincant. Malgrat tot, els diputats catalans no s'haurien de refiar de la seva capacitat de pressió sobre el PSOE, perquè no seria la primera vegada que el PNB (i juntament amb ell el BNG) aprofita la pressió d'aquests diputats per ajudar el PSOE i obtenir alguna cosa a canvi. Sembla si més no curiós que molts nacionalistes catalans s'emmirallin amb el nacionalisme basc, quan aquest darrer sempre s'ha aprofitat dels interessos de Catalunya per treure un benefici per Euskadi, tot deixant els nacionalistes catalans amb un pam de nas i la pressió catalana al Congrés dels Diputats en una cortina de fum. El PNB sap jugar molt bé les seves cartes i és oportunista per naturalesa, i això convidria que els diputats catalans no ho oblidessin.
En cas, doncs, que el PSOE no pogués tirar endavant els pressupostos del 2009, quedaria en una posició molt debilitada al Congrés i, amb tota probabilitat, es veuria abocat a acabar la legislatura abans de temps, sobretot si els diputats del PSC decidissin finalment votar en sentit negatiu als PGE.

Arribats a aquest punt, és hora que totes les parts negociadores comencin a deixar-se de grans declaracions i de jugar a veure qui és més culpable en l'incompliment de l'Estatut. L'incompliment d'una llei orgànica com és l'Estatut és més que obvi si fem una ullada a la disposició final primera d'aquest text, que al seu article primer estableix que "La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat haurà de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI (de finançament)", i està clar que aquí ningú ha complert amb la seva part, per més que alguns s'entestin a defensar que ja han complert amb la part que els hi corresponia presentant una proposta de mínims molt genèrica que no concretava res del nou sistema i que, per tant, no permetia establir una base sòlida sobre la qual negociar. Ara cal asseure's i començar aquesta negociació. La part catalana ha de mantenir tensada la corda per pressionar al PSOE, però convindria, com ja comença a fer el PSC, que es comencessin a refer els ponts de diàleg amb els socialistes espanyols, amb els quals es necessita arribar a un acord si es vol millorar el finançament de Catalunya. Convé que des de Catalunya es tingui clar que només a través d'una entesa amb el PSOE s'aconseguirà un nou sistema de finançament, i no pas amb una acostament a les comunitats governades pel PP que tenen interessos similars. Si l'estratègia passa per portar la negociació entre comunitats "riques" i "pobres", és més que segur que aquesta fracassi, sense oblidar a més a més que el PP és el primer interessat en que les negociacions no arribin a bon port per forçar que els PGE no s'aprovin, desgastar la base electoral del PSOE a Catalunya i, de pas, potser aconseguir que el govern de Zapatero caigui abans de que acabi la legislatura amb el beneplàcit dels diputats catalans, sobretot els de CiU i ERC. El que queda clar és que debilitar el PSOE i forçar-lo a avançar les eleccions generals tombant-li els PGE només servirà perquè aquesta millora en el finançament que necessita Catalunya s'endarrereixi potser dos o tres anys, un temps que, si fem cas de les declaracions dels polítics catalans, la Generalitat no es pot permetre. Pressionar el PSOE sí, però amb una clara voluntat d'arribar a un acord satisfactori contra abans millor.

Per a més informació sobre el sistema de finançament podeu consultar el web de la Conselleria d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat/generalitat/cat/guia/financament.htm).

La crisi econòmica. Què podem fer a Espanya en el context d'una economia mundial?

Durant els últims dies han aparegut als mitjans de comunicació més estadístiques que corroboren que vivim un període d'alentiment econòmic, amb un creixement durant el segon trimestre d'aquest any del 0'1% i una inflació que en el conjunt espanyol pot arribar al 5'3%, una dada que no es veia des del 1997. Malgrat que ningú té encara massa clar el motiu que ha provocat una pujada tant espectacular de l'IPC, sembla que el petroli i l'elevada dependència energètica que Espanya en té hi han contribuït d'una forma destacada, malgrat que ja es comença a preveure a llarg termini un descens en el preu del cru si es redueixen els riscos geopolítics i el dòlar inicia un període alcista. Ara bé, malgrat que el barril de cru ja ha iniciat un descens del seu preu als mercats internacionals aquestes dues últimes setmanes, l'efecte d'aquesta baixada sobre tots els béns que s'han vist afectats encara trigarà un temps en notar-se.

En tot cas, sembla que les dades corroboren la percepció ciutadana que ens trobem en un període de crisi econòmica, una percepció que, real o creada, ja assumeix el mateix Govern central, que després d'uns quants mesos resistint-s'hi sembla que ha cedit finalment a utilitzar una paraula que semblava estar maleïda: crisi. No ens estendrem massa en discussions bizantines sobre quin terme cal utilitzar per descriure la situació econòmica actual, però no cal oblidar que en teoria econòmica la paraula crisi descriu una situació en la qual una economia obté creixements del 0% durant més de tres trimestres continuats, una realitat que no és la de l'economia espanyola. Així mateix, s'han qüestionat de forma continuada els missatges positius que llançava el Govern central sobre el futur de l'economia, i se l'ha acusat des de sectors polítics i econòmics d'ideologia molt determinada de girar l'esquena a la realitat econòmica. Però la realitat és que el Govern ha intentat, amb més errors que encerts, fer el que ha de fer qualsevol govern responsable, i que és mantenir la "confiança del consumidor" el més elevada possible en temps de desacceleració econòmica. En una economia com l'espanyola, que com tota economia capitalista occidental fonamenta una bona part del seu creixement en el consum intern, això és clau per tal d'evitar allargar innecessàriament els períodes de creixement baix o zero, doncs només un repunt en el consum intern podrà treure el país del període de recessió econòmica que vivim actualment. Està clar, doncs, que mentre la confiança del consumidor continuï en els nivells actuals, que són molt baixos, Espanya no podrà reprendre el camí del creixement econòmic sostingut, i el que no pot fer el Govern central (ni hauria de fer qualsevol responsable polític) és instigar una situació de pànic en el consumidor que bloquegi qualsevol millora en la seva confiança. No podem oblidar que des de la crisi econòmica del 1929 el component psicològic ha estat clau per explicar el desenvolupament de l'economia, un component psicològic que, cal destacar, no sempre s'ha correspost amb la realitat.

Fetes les consideracions anteriors, només queda reconèixer que, estiguem o no tècnicament en crisi, la realitat és que l'economia espanyola passa per un moment de moltes dificultats, amb un creixement proper al 0% que comportarà un fort reajustament en molts sectors econòmics. Però si alguna cosa té aquesta crisi econòmica és que és una oportunitat d'or que se'ns brinda per poder replantejar-nos el nostre model de creixement, i no un got d'aigua en el qual ofegar-se. Les causes d'aquesta crisi són múltiples, sembla que va arrencar amb la crisi financera als Estats Units, però encara ningú té clar d'on prové, quin abast té ni quant durarà. El que si sabem amb seguretat és que el model econòmic espanyol és extremadament sensible i vulnerable a aquesta situació, i que moltes de les seves característiques ens complicaran la sortida d'aquest atzucac. Les solucions, malgrat tot, estan allà, i si fem cas de les dues ideologies dominants al nostre entorn polític, dos són els camins que podríem emprendre per tal de donar sortida a aquesta situació econòmica: el que ens proposa la via socialdemòcrata i el que ens proposa la via liberal. Com és obvi, algunes de les solucions que es proposaran ara es faran des de la perspectiva socialdemòcrata, que és la que professa aquell que escriu aquestes línies, intentant desmantellar al mateix temps els arguments que ens proposa la via liberal.
En primer lloc, s'hauria de començar per reajustar el nostre model de creixement. Fins ara, l'economia espanyola ha basat el seu creixement, a banda del consum intern, en sectors d'escàs valor afegit, fonamentalment el turisme i la construcció, aquesta última molt volàtil. La inversió en sectors d'alt valor afegit, coneguts habitualment per les sigles I+R+i, sens dubte ha augmentat considerablement des de l'arribada dels governs progressistes a Catalunya (2003) i Espanya (2004), però encara continua sent bastant insuficient. Sectors com el de la construcció estan subjectes a forts períodes d'expansió i contracció, sense mantenir una línia estable que permeti apuntalar un creixement econòmic a l'alça a llarg termini, i són extremadament sensibles a la conjuntura internacional, de forma que en moments de desacceleració o crisi es converteixen en un llast més que no pas en una solució. Pel que fa al turisme, si bé aquest ha mantingut una tendència creixent, l'aparició de nous destins molt competitius amb l'espanyol ens han d'alertar sobre la possibilitat d'una contracció en aquest sector a llarg termini, motiu que ens obliga a millorar l'oferta per fer-la més competitiva però també a buscar fonts de creixement en sectors més estables, més rendibles a llarg termini i amb una elevada productivitat. En aquest sentit, cal reajustar el nostre creixement i diversificar els pilars sobre les quals es fonamenta, orientant-nos cap a sectors com la recerca científica, la producció industrial d'alta tecnologia., serveis d'elevada qualitat... En definitiva, minvar la dependència actual de dos sectors massa inestables com són el turisme i, especialment, la construcció. Sembla que aquesta primera mesura supera la barrera ideològica, i seria convenient aplicar-la sigui quin sigui el color polític del Govern central o autonòmic de torn.
En segon lloc, caldria reduir la dependència energètica exterior d'Espanya. Espanya importa actualment un 80% de l'energia que consumeix, i això la fa extremadament vulnerable als vaivens del mercat petrolífer i del gas natural, com ens succeeix a l'actualitat. És per això que cal diversificar l'oferta interna d'energia, augment que passa per una aposta clara pel desenvolupament potent de les energies renovables, com ara la solar, l'eòlica o la d'hidrogen, aquesta última encara poc explorada malgrat les seves potencialitats. Sens dubte, aquesta és també una proposta que supera el debat ideològic en molts aspectes, ja que el debat, per exemple, de l'energia nuclear, troba partidaris i detractors a banda i banda de l'espectre ideològic, si bé els sectors liberals i conservadors semblen apostar amb més força per aquest tipus d'energia que no pas els progressistes.
En tercer lloc, i ja entrant en propostes de major contingut ideològic, s'hauria d'augmentar el salari mínim interprofessional, que actualment està situat en una mica més de 600€. Una economia com l'espanyola, que en volum ja ocupa el vuitè lloc en el rànquing mundial, hauria de tenir una salari mínim com els dels seus països de l'entorn més desenvolupat, com França o el Regne Unit, que tenen salaris mínims de 1200€ o més. No es tracta de fer un augment sobtat del salari espanyol, però sí de fer un augment progressiu que ens equipari amb el d'aquests països. Està clar que aquest augment no seria acceptat pel sector empresarial si no hi hagués alguna contrapartida, i una bona mesura seria pactar amb aquest sector l'augment salarial a canvi d'una reducció substancial de l'impost de societats (IS), que grava els beneficis empresarials i que constitueix actualment una de les més importants fonts d'ingressos de les arques estatals. Els sectors liberals i conservadors aposten en aquests moments per la moderació salarial assegurant que un augment en aquests moments provocaria una pujada encara més pronunciada de la inflació, però cal tenir en compte que la inflació desbocada que patim actualment no és precisament causa dels augments salarials. La correcció a l'alça del salari mínim interprofessional de forma progressiva respon a una necessitat de recuperar el poder adquisitiu que durant anys han anat perdent les famílies espanyoles (a dia d'avui es té, en termes comparatius, el mateix poder adquisitiu que es tenia a finals dels anys 80), i en aquests moments de crisi seria una mesura important (molt més útil que mesures com la de retornar 400€ a totes les rendes sense distinció) per reactivar el consum, principal motor de creixement de la nostra economia. Cal mencionar també els efectes positius que una mesura com aquesta tindria a nivell de millorar la igualació dels diferents sectors socioeconòmics.
En quart lloc, seria necessari iniciar una reforma impositiva per augmentar el pes dels impostos directes i reduir el dels impostos indirectes. Els impostos directes tenen beneficiosos efectes redistributius de la riquesa, i com ja hem comentat anteriorment, en moments de contracció del consum és molt útil augmentar la redistribució de riquesa cap els sectors socials de menor renda, ja que aquests, davant un augment de rendes, consumiran, no estalviaran com fan els sectors socials més acomodats. És per aquest motiu que és desaconsellable actuar per la via de la reducció impositiva, com proposen els sectors liberals. Com és lògic, aquests intenten afavorir les rendes més elevades, però una reducció impositiva tindrà molts menys efectes positius sobre la recuperació de l'economia que un augment de la redistribució de la riquesa. Aquest augment de la redistribució, a més a més, respon a raons de justicia social i d'augment de la igualtat entre els diferents sectors socioeconòmics que són el fonament de la ideologia socialdemòcrata.
En cinquè lloc, caldria augmentar la despesa pública. Donada la situació de partida de la despesa pública espanyola, que és sensiblement inferior a la mitjana de la UE-15 (actualment hi ha 27 membres a la UE, però la zona de l'antiga UE-15 recull els Estats més desenvoluopats d'Europa) com ja hem comentat en altres articles, seria una bona mesura incrementar-la en aquests moments d'important augment de l'atur i de frenada econòmica. Desenvolupant programes com el de la Llei de Dependència, o incrementant les places d'escoles bressol públiques, que a més a més tindrien efectes extremadament positius en les polítiques d'igualtat de la dona, es crearien milers de llocs de treball que, amb adequats programes de reciclatge de treballadors, permetrien a molts aturats reintroduir-se en el mercat de treball de la mà del Sector Públic, cobrant sous i fent la seva particular contribució a augmentar els ingressos de l'Estat i de les Comunitats Autònomes. Per augmentar la despesa pública seria inevitable augmentar la pressió fiscal, però això no és cap problema insalvable si tenim en compte que Espanya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE-15, a més a més que cal tenir en compte que per obtenir més ingressos no cal necessàriament augmentar la pressió fiscal. Augmentant els impostos directes i la seva progressivitat es pot mantenir bastant al marge de l'augment de la pressió fiscal els sectors socioeconòmics més vulnerables (classes treballadores i mitjanes-baixes), sent un bon exemple una mesura com la d'augmentar els trams de l'IRPF per augmentar la recaptació impositiva per la banda de les rendes més elevades.
Finalment, i de cara més al futur, caldria, al contrari del que ens diuen els sectors liberals, augmentar la regularització del mercat laboral, impulsant un augment substancial dels contractes de treball indefinits i augmentant els obstacles a l'acomiadament. La forta desregularització que va patir el mercat laboral espanyol des de la crisi de principis dels anys 90 ha afavorit un augment desmesurat dels contractes de treball temporals, acompanyats d'un augment de la precarietat laboral. Un context d'important presència de treballadors indefinits constitueix una bona base per remuntar els períodes de desacceleració econòmica, ja que és més difícil que perdin el lloc de treball i, per tant, es compta amb més població assalariada que pot mantenir nivells de relatiu bon consum en temps de dificultat. En el cas del nostre mercat, que es caracteritza per elevats nivells de desregularització i de temporalitat, i amb l'arribada de la crisi, molts llocs de treball s'han destruït ja amb relativa facilitat i es preveuen taxes d'atur per l'any 2009 del 14%, un fet que dificultarà molt sortir de la crisi que patim ara, ja que costarà recol·locar aquests treballadors i suposaran una important despesa per l'Estat en termes de subsidis d'atur, reduint-se així l'eficiencia del nostre mercat en l'aprofitament de tota la seva força de treball disponible.

En definitiva, en aquests moments de desacceleració cal abordar importants reformes del nostre mercat laboral des de la perspectiva de la socialdemocràcia, unes mesures que haurien de ser impulsades i aplicades per l'actual govern del PSOE. Malgrat tot, és criticable l'actitud que davant la crisi ha mantingut fins ara el govern socialista espanyol, ja que les mesures que ha impulsat o no són de la profunditat suficient que caldria esperar o són d'un caire excessivament liberal. Sembla que el govern socialista ha optat per deixar passar la tempesta sense arriscar-se a fer-se mal o donar-li arguments al PP, però cal tenir en compte que aquest partit, en tant que partit liberal en termes de pensament econòmic, no deixarà de criticar els socialistes fins que no apliquin les mesures que ells creuen necessàries, fonamentalment la reducció d'impostos i la contracció de la despesa pública. El que ha de fer el govern socialista és aplicar les mesures que li corresponen a nivell econòmic com a partit socialdemòcrata que és, i deixar que la població, a les properes eleccions generals, jutgi quines mesures li semblen més efectives i quin partit, per tant, a d'estar governant a la Moncloa. La solució no està, en cap cas, en aplicar les receptes del contrincant.