Terceres vies, vies mortes. El miratge de la millora del finançament català

En aquesta època de canvis històrics al nostre país, un dels debats que impregna la societat catalana és el que es produeix entre els rupturistes i els possibilistes respecte del futur de Catalunya al si de l'Estat espanyol. Els rupturistes defensen que ja no hi ha recorregut dins d'aquest Estat per fer avançar el nostre autogovern i garantir així el futur del nostre minvat Estat del Benestar; els possibilistes consideren que encara hi ha escletxes suficients com per intentar un (darrer) assalt i assegurar la viabilitat de la nostra societat dins el marc polític actual.

Entre les propostes que ens ofereixen els possibilistes hi ha la d'intentar assolir una millora del nostre finançament (autonòmic) per assegurar la viabilitat del nostre Estat del Benestar i, sobretot, per equiparar la seva capacitat de prestació al nostre nivell de riquesa.

A l'hora de valorar la viabilitat d'aquesta proposta cal analitzar detingudament els resultats obtinguts amb la darrera reforma del sistema de finançament, la de 2009, tenint en compte que l'escenari en què es va produir la negociació per reformar el sistema de 2001 era objectivament molt més propici per als interessos catalans que el que tenim actualment.

Recordem, per començar, que l'objectiu principal de la reforma impulsada el 2006 per la Generalitat era el d'assolir un sistema de repartiment dels recursos entre les CAs més just i equitatiu, ja que el sistema de 2001 generava efectes perversos al no respectar el principi d'ordinalitat. Concretament, això vol dir que, després que l'Estat recaptés els recursos tributaris i els distribuís entre les CAs, les comunitats més riques perdien posicions respecte de la situació inicial en el rànquing de recursos per capita (els diners que té el govern autonòmic per invertir per ciutadà), quedant fins i tot per sota de la mitjana estatal; l'efecte contrari es generava en moltes de les comunitats "pobres".

Perquè ens entenguem: imagini's que vostè (Catalunya) es reuneix en una sala amb 14 persones més i acorden posar en funcionament un sistema de repartiment de recursos per, en teoria, intentar anivellar els recursos de tothom per ser més iguals. Cadascú ficarà els diners que pugui a la caixa que hi ha al mig de la sala i després algú (Estat) repartirà els diners entre les 15 persones. Suposem també que, sumant els diners de tots i dividint-los pel nombre de persones, la mitjana surt a 100€ per cap. Doncs bé, vostè, que és la tercera comunitat més rica, fica a la caixa 121€; en canvi, Extremadura, que és la penúltima comunitat més pobra, només pot posar a la caixa 68€. Un cop tothom ha ficat els diners a la caixa, l'Estat els reparteix i es produeix el següent efecte: vostè rep 94€, queda en 11a posició i 6€ per sota de la mitjana; Extremadura rep 126€ i passa a la 1a posició quant a recursos. Això és el que va succeir l'any 2007. I aquesta era una de les coses que es volia canviar amb la reforma de 2009, de fet, la principal.

Les negociacions entre les CAs i l'Estat van durar aproximadament quatre anys, i el nou model va entrar en vigor amb data d'1 de gener de 2009. Vegem ara els resultats d'aquest nou model amb les dades de la liquidació de 2011, les més recents que estan disponibles.

Tal com podem veure al gràfic del costat, tantes tensions i tanta negociació aparentment no van servir per canviar els resultats de fons del model de 2001. Com podem observar, per al cas concret de Catalunya, la pèrdua de recursos respecte de la situació inicial - en què Catalunya disposa d'un 19% més de recursos que la mitjana espanyola - continua deixant el nostre país per sota de la mitjana estatal i, el que és més greu, li fa perdre posicions en finançament per capita, passant de ser la 3a comunitat quant a recursos a la 10a. Així doncs, Catalunya passa de tenir 2331€ per invertir per habitant, a 2243€. La mitjana estatal es queda en 2257€ per habitant.

Els efectes anòmals del model de finançament de 2009, però, no acaben aquí. Un model de distribució de la riquesa que poguéssim definir com a just hauria de complir dues premisses, basades en el sentit comú: primera, que les comunitats més riques perdin capacitat d'inversió, que guanyaran les que tenen menys capacitat (l'idea és que tothom tendeixi a acostar-se a la mitjana de 100); segona, que el reajustament dels recursos no alteri l'ordre en la capacitat fiscal dels territoris (es tracta de redistribuir els recursos, no de "penalitzar" un territori per ser ric; cal reconèixer, en aquest sentit, l'esforç fiscal de cada territori).

Com es pot observar, el model de 2009 no compleix cap d'aquests dos requisits i, de fet, genera els efectes contraris, provocant una redistribució de la riquesa aleatòria i perversa. Així, per exemple, de les vuit CAs que es situen per sobre de la mitjana (les "riques"), tres perden recursos però, atenció, cinc en guanyen; és a dir, Aragó, Cantàbria, Astúries, La Rioja, i Castella i Lleó passen a ser "més riques" després del repartiment de recursos; un sistema que fa alguns dels rics més rics. Un altre element curiós del sistema és que aquest no tracta per igual totes les comunitats que es situen inicialment per sota de la mitjana (les "pobres"); si comparem Castella-la Manxa amb Múrcia, que són dues comunitats amb una riquesa inicial bastant semblant (85 i 84 respectivament), veiem que els seus guanys són desiguals: Castella-la Manxa veu incrementats els seus recursos en 18 punts, mentre que Múrcia només els incrementa en 9 punts; busquin alguna raó objectiva per explicar aquest fenomen. Per altra banda, un altre efecte maquiavèlic del sistema és que algunes de les comunitats amb menys recursos reben una pluja de diners que eleva la seva capacitat d'inversió fins molt més amunt del que els correspondria per recursos inicials; el cas d'Extremadura és paradigmàtic (de ser la 14a comunitat en ingressos fiscals amb 1491€ per capita, passa a ser la 5a amb 2585€ per capita, 430€ per capita més que la Comunitat de Madrid - la més rica - i 340€ més que Catalunya); curiosa manera de redistribuir la riquesa aquesta de convertir el ric en pobre i el pobre en ric. Finalment trobem el cas del País Valencià, potser el d'efectes més perversos de tot el sistema; al trobar-se per sota de la mitjana estatal en ingressos fiscals per capita, seria d'esperar que fos receptora neta de recursos; doncs bé, contràriament al que dicta el sentit comú, el País Valencià passa de tenir un 93,7% de la capacitat tributària del conjunt de l'Estat, a un 93,6% després del repartiment de recursos; és a dir, el País Valencià és més pobre respecte del conjunt després de la redistribució que del que ho era abans; un sistema, doncs, que fa el pobre més pobre.

Ara, doncs, posin a un costat de la balança aquests resultats i el seu mimetisme amb els del model de 2001, i a l'altre els esforços, tensions, males passades, improperis i coses similars que vam haver d'aguntar els catalans per, senzillament, reclamar un objectiu que era just: participar en la solidaritat, però sense passar a la cua del tren. Ens hi jugàvem el nostre propi benestar, i vam perdre la batalla estrepitosament. Va valer la pena? No. Quatre anys d'esforços per aconseguir moure la línia tan sols un miserable centímetre. Ara pensin en el context actual, i responguin la següent pregunta: estan disposats a emprendre de nou aquell camí en vista dels resultats que podem esperar? Personalment, no ho estic. Esperar que algun dia el repartiment dels recursos entre les comunitats de l'Estat s'acosti a alguna situació mínimament justa seria cometre una imprudència que ens faria perdre el nostre benestar present i futur. Si moure'ns un centímetre ens va costar tanta sang, què ens costaria moure la línia deu metres? La vida, i això és quelcom que no hauríem d'estar disposats a regalar-li a ningú. Vostès decideixen.

PSC: les raons polítiques d'un adéu

Després de 6 anys de militància, fa set mesos vaig decidir deixar de militar al PSC, i tot just fa un parell de setmanes a les JSC. La decisió no ha estat fàcil. Molts d'esforços i temps invertits, molta gent coneguda i, sobretot, molts amics guanyats; moltes coses que deixo enrere. Malgrat tot, les meves discrepàncies ideològiques amb el partit han anat obrint un abisme ja insalvable entre l'organització i jo. Avui, mig any més tard, crec que he agafat suficient perspectiva com per valorar aquella decisió i repassar els motius que em van dur a prendre-la. Potser li servirà a algú ara o en el futur per entendre una petita part de les coses que es mouen al mapa polític del nostre país.

Vaig arribar al PSC durant l'etapa d'apogeu dels lideratges de Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero, atret pel seu discurs renovador, per la seva aposta decidida per polítiques de progrés i per la seva voluntat de fer avançar l'autogovern de Catalunya. Llavors el PSC era una casa gran a on diferents sensibilitats nacionals trobàvem aixopluc sota el paraigua d'un projecte nacional de progrés, basta en la voluntat compartida de fer avançar Catalunya a nivell social en el marc d'una Espanya federal; us sona, oi? En aquell temps tot semblava possible.

Des que tinc consciència política sempre m'he considerat d'esquerres i catalanista. Per a mi cap d'aquestes dues coses és més important que l'altra, perquè sempre he entès que van lligades (més progrés social significa més progrés nacional, i més progrés nacional més de social). Cap d'elles, per tant, pot passar al davant de l'altra, perquè una no és res sense l'altra. 

Pel vessant de l'esquerra, la meva ideologia sempre s'ha basat en una ferma creença en l'economia mixta com a millor model per fer prosperar la societat, reunint sota una mateixa bandera el millor de dos mons antagònics; el liberalisme i la seva llei de la selva em queden a anys llum, però tampoc no em sento atret en excés per les idees del comunisme, tot i que comparteixo el relat marxista de la lluita de classes que la història no ha fet més que demostrar. 

Pel que fa al catalanisme, sempre he cregut en la nostra voluntat de ser, ni millors ni pitjors que ningú, senzillament diferents, específics, nació. Per tant, he defensat l'assoliment progressiu de majors quotes d'autogovern per al nostre país. Fins a quin límit? Això és una cosa que fins fa poc no m'havia plantejat, però sempre he flirtejat amb l'idea del federalisme (allò d'una unió d'iguals en la diversitat). En quin marc? Tampoc no és una cosa que m'hagués plantejat fins fa poc, però ja que ens trobem a l'Estat espanyol, pensava que perquè no intentar-ho a on ja som.

Tot això em va portar al PSC, i tot això me n'ha separat. El primer símptoma del desencís apareix el dia 12 de maig de 2010, quan Zapatero decideix fer un gir copernicà en la seva política econòmica i, seguint les recomanacions de la Troika, desplegar tot un reguitzell d'iniciatives perfectament equiparables al programa econòmic de partits neoliberals com el PP o CiU. Allò cava una primera fossa entre el partit i jo. No és un canvi de política econòmica, és una traïció a tots els principis sobre els quals s'ha bastit la socialdemocràcia des de principis del segle XX. Però el pitjor de tot és que el partit ho fa per convicció de molts dels seus dirigents, amarats com estan d'ideologies com ara la 3a via o el liberalisme social. El partit, havent guanyat les eleccions i sense necessitat de pactar amb cap partit de dretes, s'abraça als dictats d'una Europa dominada per l'escola de Chicago. No és res de passatger, és quelcom d'estructural.

La segona garrotada arriba el 27 de juny del mateix any, quan es coneix la decisió del TC sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006. La reacció del partit a una sentència que tira per terra l'esperit federalitzant del projecte català em desconcerta: "aquí no ha passat res" és la versió oficial que dóna el partit. "No passa res" a una decisió d'un TC que era (i és) qualsevol cosa menys un àrbitre neutral, un tribunal que semblava una espècie de vodevil maquiavèlic, amb membres morts i recusats, i "progressistes" que semblaven més conservadors que Tomás de Torquemada. "No passa res" a una decisió que va ignorar i manllevar una cosa que hauria de ser sagrada en un règim democràtic: la voluntat dels ciutadans, en aquest cas de Catalunya. Els catalans, poble de seny i rauxa segons Vicenç Vives, havíem fet honor al nostre pactisme seguint escrupulosament la legalitat; i així ens ho pagaren. Aquella decisió no només deixava en paper mullat l'Estatut de 2006, sinó que emetia un clar missatge per a navegants: la voluntat (federal) dels catalans no té cabuda en un marc institucional construït al voltant d'una Constitució petrificada en el temps, més apta per a teòlegs i fanàtics que no pas per a juristes i polítics pragmàtics.

Aquests dos fets marquen l'inici del meu allunyament del PSC, que es reforça posteriorment amb diversos fets, entre ells: el suport que aquest partit dóna a la reforma exprés de la Constitució de 2011 per instaurar a la Bíblia (perdó, Constitució) el nou dogma del dèficit zero; la seva negativa a donar suport al reclam del concert econòmic malgrat la constatació fefaent que el sistema de finançament de règim comú significa un llast per al benestar dels catalans; el seu suport més o menys implícit al projecte d'Eurovegas; o el seu alineament amb PP i C's (l'espanyolisme més ranci i caspós) per rebutjar la declaració de sobirania que el Parlament de Catalunya aprova al gener d'enguany. Aquesta darrera decisió és el senyal que em fa decidir a plegar veles; les incoherències entre el que penso i el que pensa l'organització a on milito són ja insalvables.

Constato que em trobo en un partit que després d'haver traït amb la seva política econòmica les bases que el sustentàvem (classes mitjanes i treballadores), s'autoesmena amb el vot en contra de la sobirania de Catalunya, ignorant que el federalisme no és si no sobirania compartida, entre l'Estat i les entitats que el conformen, totes elles sobiranes per naturalesa, i no per la gràcia de l'Estat central. Constato la incoherència entre el discurs i les decisions polítiques d'un partit que, sento, ja no m'és útil per defensar el progrés social i nacional en què crec.

Marxo d'un partit que només és l'ombra d'allò que havia estat; d'un partit revolucionari que s'ha convertit en partit de l'statu quo; d'un partit obrer que ha acabat segrestat per les elits de poder que dominen la nostra societat; d'un partit progressista que ha esdevingut conservador, obsessionat a defensar amb dents i ungles el que hi ha contra aquells que ho volen canviar; d'un partit que ha passat de lluitar pel futur a combatre'l amb el present i el passat; d'un partit republicà que ha passat a demanar l'abdicació del rei a favor del príncep; d'un partit a on abans hi cabia molta gent i a on ara en sobra (Balmón dixit).

La societat catalana ha canviat, i amb ella molts de nosaltres. El PSC ha canviat també, però ens hem mogut en direccions diferents, en alguns casos oposades. Me'n vaig, doncs, per coherència.

En els debats sobre el futur de la nostra societat i del nostre país, el meu lloc és al costat d'aquells que defensen una superació del sistema capitalista, i d'aquells que defensen l'emancipació del nostre poble. Crec que és fins a cert punt ingenu creure que podrem recuperar l'Estat Social que va néixer fruit del pacte entre el món del capital i del treball després de la 2a Guerra Mundial. Tampoc no crec que el comunisme sigui la solució, tenint en compte que va fracassar igual que ho ha fet el capitalisme. Toca reinventar-nos, donar a llum alguna cosa nova. Encara no sé quina, però tinc clares dues coses: els valors sobre els quals s'ha de basar (igualtat i justícia social), i que tot ha de començar per recuperar l'esperit revolucionari, aquell esperit de no tenir por de trencar amb allò que hem tingut fins ara i de llançar-nos a la piscina amb l'esperança que en pugui sortir alguna cosa millor. Podem fracassar, però el fracàs està assegurat si, senzillament, optem per no fer res. I el PSC no és l'instrument adequat: ha esdevingut un partit conservador (del passat) que continua situat en aquell Pacte Social, obcecat a tornar-hi desfent les retallades, incapaç d'adonar-se que l'edifici de l'Estat Social ha saltat pels aires, detonat per unes elits de poder que veuen més a prop que mai l'assoliment del model neoliberal per al qual han estat lluitant durant tant de temps.
També crec que no en trauríem res d'útil persistint en la voluntat de federalitzar l'Estat espanyol. Aquesta estratègia ha donat fruits, això no és pot negar, però parteix d'una premissa errònia: que Espanya, o més ben dit, Castella vol ser federalitzada. L'Estatut va demostrar el límit que aquesta està disposada a assumir quant a descentralització, i aquest límit dista molt d'acostar-se a alguna cosa semblant al federalisme. Només cal fer una ullada a la història per veure que els principis del federalisme no encaixen amb la tradició política castellana. Si repassem la construcció de la Corona de Castella, podem constatar ràpidament que el seu fil conductor és la voluntat d'unificació i de dilució progressiva dels regnes conquerits en un de sol. Així, observem com la unió definitiva dels regnes de Castella i de Lleó (1230) dóna com a resultat una progressiva desaparició de les corts d'ambdós regnes fins a unificar-se en unes úniques Corts, o una unificació progressiva dels règims jurídics fins a assolir-se un elevat grau d'uniformització al llarg de tot el territori castellà. Això contrasta poderosament amb el fil conductor de la construcció de la Corona d'Aragó, basat en un sistema de pacte entre els diferents regnes que la conformen. Així, la unió definitiva de Catalunya i Aragó (1162) no comporta la desaparició de les corts d'ambdós territoris, ni la uniformització dels seus règims jurídics, que romanen per separat sota el paraigua d'un mateix monarca; aquest fil conductor es reforça amb la constitució del Regne de València, amb unes corts i un règim jurídic propis i diferenciats del català i de l'aragonès. Queda clar, doncs, que la cultura del federalisme, basada en el pacte i en el sistema de pesos i contrapesos (poder descentralitzat), no encaixa amb la tradició política castellana, més fonamentada en la uniformització i en el poder centralitzat. Vull remarcar que aquesta anàlisi no cerca un judici de valors, senzillament constatar un fet. Arribats, doncs, en el punt en què ens trobem, en què Catalunya ha estat incapaç de fer valer el seu projecte per al conjunt de l'Estat espanyol, i aquest ha estat incapaç d'absorbir el conjunt de nacions que el conformen per construir-ne una de sola (model francès), crec que el millor per a totes dues parts és continuar el camí per senders diferents. I queda clar que el PSC no està disposat a compartir aquesta tesi.

Poso punt i final, doncs, a la meva relació amb el PSC, no sense constatar el meu astorament i la meva preocupació pel camí perillós que aquest sembla estar emprenent tot incrementant els seus llaços amb les elits de poder del nostre país per fer fracassar el projecte del moviment independentista. Com és obvi, el PSC, com qualsevol altre, és ben lliure de defensar allò que cregui, però en política no tot s'hi val, i encara menys un pacte amb el Diable. El PSC faria bé de recordar que les urnes han més que demostrat que l'independentisme és un moviment de base popular, i que el suport ciutadà a la celebració d'una consulta per decidir el nostre futur és una opció que encara té un suport més ampli. I, si més no, em provoca una profunda tristesa observar com un partit suposadament obrer i progressista prefereix combatre aquesta voluntat d'una part molt gran del poble no exclusivament amb la força dels arguments propis (potser perquè no han aconseguit convèncer), sinó també amb la construcció d'una aliança amb les elits de poder catalanes i de l'Estat, extremadament conservadores i enemigues dels interessos de les classes mitjanes i treballadores. Socialistes, no cabeu la vostra pròpia tomba, perquè n'hi ha que us donen pastanaga però us volen molt de mal. Molta sort, i a reveure.

Sobre aquí y sobre allá, maquíllate, maquíllate...

"Quin país!", "A on anirem a parar!", "Tots passant-les magres i ells [els polítics] embutxacant-se els nostres diners", etc. Us sonen aquestes frases? Segur que sí. Darrerament han esdevingut el nostre pa de cada dia després del reguitzell de casos de corrupció que han anat esclatant arreu de l'Estat espanyol. 

Són aquelles frases que s'utilitzen per acabar converses a on aviat s'ha dit tot, d'aquelles entre veïns al carrer o entre malalts que esperen que el metge els atengui a l'ambulatori. Semblen frases lapidàries, d'aquelles que s'acompanyen amb un posat facial rígid, indignat, amb la vena marcant-se entre cella i cella. Qualsevol diria que qui les diu s'aixecarà d'una revolada i sortirà corrents a manifestar-se i a cremar alguna coseta pel camí. Però no; com deia aquell: "se te'n va la força per la boca". Benvinguts al sud d'Europa, als territoris de més enllà del Mur [Pirineus]. Benvinguts a les terres salvatges a on encara hi té predicament la religió dels Set Déus: el Murri (pícaro en castellà), l'Evasor, el Defraudador, l'Aprofitat, el Mandrós, el Pecador i l'Absolt.

Deixem-ho ben clar des d'un bon principi: com a societat tenim el que ens mereixem, ni més ni menys. Hi ha aquella estranya teoria que assenyala els polítics com éssers d'una altra galàxia que, sense saber ben bé d'on han sortit, s'encarreguen del govern dels afers públics. Bajanades! D'on han sortit, tots els polítics, empresaris i jutges ficats en casos de corrupció? Doncs del mateix lloc que nosaltres, d'on si no? Han anat a les mateixes escoles que la resta, han jugat a les mateixes places que la resta i, sobretot, han mamat els mateixos valors i la mateixa moral que la resta.

Quins valors? Repassem les sis lleis de la Picardia, el nostre paradigma social:

1. Evadeix impostos a Hisenda sempre que et sigui possible [si no, no prosperaràs a la vida].
2. Si tens l'oportunitat d'arribar a llocs de poder, especialment si són públics, col·loca els teus familiars i amics, o en el seu defecte procura de convertir-ho en un negoci avantatjós per als teus interessos.
3. Si t'enxampen, penedeix-te'n, però tranquil perquè podràs tenir la consciència tranquil·la amb l'absolució que proporcionen un parell d'avemaries i tres parenostres. 
4. Pensa en una manera millor de fer el mateix.
5. Qualsevol persona que incompleixi les lleis anteriors és un ase, atempta contra la moral pública i ha de ser objecte de denúncia i reprovació social.
6. ATENCIÓ! No t'acostis a aquelles persones que vulguin incomplir amb el seu deure com a ciutadans procurant pel Bé Públic: pateixen una estranya malaltia contagiosa i incurable que afecta el sistema nerviós central.

Us segueix sorprenent tot el que passa? Ja no ho hauria de fer. Què podem esperar d'una societat que es construeix sobre aquests principis? La línia que separa les factures sense IVA dels sobres de Bárcenas és tan prima que no existeix. Així que si trobeu algú que es pregunti com pot estar passant tot això, li dieu que quan arribi a casa es quedi davant del mirall i es contempli a si mateix.

Òbviament, aquells que hagin comès els presumptes delictes han d'assumir la seva responsabilitat. Fins i tot cal exigir als polítics un comportament immaculat, ja que ells han de ser l'exemple públic de bon comportament ciutadà. Però, si us plau, deixem de ser covards i mandrosos, deixem de senyalar els altres com l'origen de tots els nostres mals. Els defectes d'alguns polítics són el nostre fracàs com a societat, i si no canviem els nostres valors i la nostra moral d'una vegada per totes, aquests drames s'aniran succeint l'un darrere l'altre. Recordeu que si no volem que algú mati una persona amb una arma, no li hem d'ensenyar a disparar.       

D'enquestes, projeccions, escons i altres coses

Dijous passat es van publicar sengles baròmetres electorals en relació a les eleccions catalanes del 25 de novembre, un del CEO i un del CIS. Com sempre, els mitjans de comunicació es van apressat a fixar-se en les projeccions d'escons, oblidant-se de qualsevol referència a la multiplicitat de dades que es recullen en aquestes enquestes. I com sempre, es van tornar a fixar en la dada menys rellevant.

Vol dir això que les projeccions d'escons no serveixen per a res? No, si les interpretem com la plasmació d'una tendència en el context d'una evolució estadística. És a dir, que les projeccions d'escons prenen sentit si les observem en la seva evolució respecte dels valors anteriors (d'altres baròmetres); no serveixen, però, per a fixar una foto fidedigna d'un moment concret. I això és així perquè el càlcul d'escons es realitza en base al que s'anomena "cuina" de l'enquesta, és a dir, que es fonamenta en el tractament dels resultats de diferents variables que, barrejades i ponderades, donen com a resultat la projecció. Aquest fet no ha de restar rigorositat a l'anàlisi dels dos instituts, però com a les cuines, cada cuiner elabora el mateix plat amb unes proporcions diferents dels mateixos ingredients, donant com a resultat plats semblants però no idèntics.

Si voleu anar al rovell de l'ou d'una enquesta, us heu de dirigir a una taula, no a cap gràfic. Concretament, heu d'observar la matriu de transvasament de vot, una taula que creua les variables "record de vot" (què va votar la gent a les darreres eleccions, en el nostre cas a les del 2010) i "intenció de vot" (allò que la gent diu que votarà). D'aquesta taula podem extreure, com a mínim, tres informacions molt rellevants: el grau de mobilització d'un electorat (qui es manté fidel en el vot), què farà l'electorat d'un partit a les properes eleccions (a qui votarà ara la gent que et va votar a les anteriors eleccions) i qui votarà un partit a les properes eleccions (de quins partits prové la gent que et vol votar a les properes eleccions). Aquestes dades són claus per als partits per conèixer la seva força (mobilització) i com han de modular el seu discurs per atreure nous votants o per evitar de perdre'n.

Fem una ullada a les dues enquestes, la del CEO i la del CIS. La primera consta de 2500 entrevistes, i la segona de 2983. Contra més entrevistes millor, perquè més s'assemblaran els resultats previstos al resultat final. En tot cas, es tracta de dues enquestes amb un grau de fiabilitat molt alt. L'estudi del CEO és el més actual (entre el 22/10 i el 31/10), i el del CIS és anterior (del 2/10 al 14/10).

A. Quin és el grau de mobilització dels electorats a dues setmanes de les eleccions? Considerarem que l'electorat d'un partit està mobilitzat si té una fidelitat de vot d'un 70% o més; entre un 50% i un 69% el partit té alguns problemes de mobilització (com més a baix, pitjor); per sota del 50% el partit té un problema molt greu. Doncs bé, cap dels dos baròmetres indica que algun partit tingui l'electorat mobilitzat. 

Tenint en compte la divergència entre els estudis, farem una petita trampa estadística i considerarem la mitjana entre tots dos (és molt poc probable que una mateixa persona hagi respost ambdós estudis). Així doncs, dels partits al Parlament, CiU és el que té l'electorat més mobilitzat amb un 67'3% de fidelització. El segueixen ICV-EUiA, amb una fidelitat del 57'1%, ERC amb un 55'1%, el PP amb un 53'2%, C's amb un 48'6%, el PSC amb un 42'9% i SI amb un 34'1%. Per tant, podríem concloure que:

• Electorat mobilitzat: CiU
• Electorat parcialment mobilitzat: ICV-EUiA, ERC i PP.
• Electorat desmobilitzat: C's, PSC i SI.

Ha de quedar clar que això no és significatiu del resultat final de cada partit, senzillament mostra el grau de fidelitat del vot. En tot cas, i com és obvi, a major fidelitat o mobilització, millors seran els resultats electorals.

B. Més enllà de la mobilització, és interessant de saber què faran els electors de 2010 de cada partit? De nou, i seguint les mitjanes entre tots dos estudis, observem el següent:

• CiU conserva gran part del seu electorat (67'3%), i les principals fugues les pateix, en ordre descendent, cap a ERC (3'6%), C's (1,6%), PP (1,4%) i PSC (1,1%). La resta de partits recullen menys d'un 1% del vot convergent. 
• Al PSC, la principal fuga de vots és cap a CiU (10'9%), seguida d'ICV-EUiA (5'5%), ERC (3'2%) i el PP i C's, que recullen menys d'1'5% del vot socialista de 2010. La resta de partits recullen parts no significatives de l'electorat socialista. 
• Al PP, la principal fuga se'n va cap a C's (9%), seguit per CiU (3'8%) i el PSC (1'9%). La resta de partits no recullen fugues significatives del vot popular. 
• A ICV-EUiA, el principal transvasament de vots és cap a ERC (4'5%), seguida de CiU (3'8%), les CUP (3'7%), el PSC (2'2%) i C's (1'7%). 
• ERC perd electors principalment cap a CiU (16'9%), i a molta distància SI (2'2%) i les CUP (2'1%). La resta de partits pràcticament no recullen cap vot republicà.
• C's té pèrdues significatives de votants cap al PP (9'5%), i a més distància cap a ERC i el PSC (1'9%).
• SI només cedeix vots, tot i que en gran proporció, a ERC (19'6%), CiU (19'3%) i les CUP (7'5%).

C. Finalment, podem aprofitar les dades anteriors per estudiar el saldo en la transferència de vots entre els diferents partits. Entre un partit X i Y aquest saldo podrà ser positiu o negatiu, i es calcularà en base a comparar els fluxos de vots entre aquests dos partits, aplicant prèviament els percentatges que hem comentat en el punt anterior al nombre de vots rebut per cadascun dels partits l'any 2010. Els resultats els podem observar a la següent taula:

La lectura de la taula és la següent. Agafem, per exemple, el cas del PSC. Si agafem la fila del PSC que correspon a la seva intenció de vot per al 2012, hauríem de llegir que aquest partit, després de transferències de vot de gent que no el va votar i ara sí, i gent que el va votar i ara no, té pèrdues netes en milers de votants cap a tots els partits. Així, per exemple, malgrat que hi ha votants d'ICV-EUiA que ara votaran el PSC, el nombre de votants del PSC que ara votaran ICV-EUiA és més gran, de manera que el saldo net és negatiu per al PSC (-26387 vots) i positiu per a ICV-EUiA (+26387 vots). Alhora podem veure que les principals pèrdues en milers de vots del PSC es produeixen cap a CiU (-49182 vots), ICV-EUiA (-26387) i ERC (-17901). També podem observar que en total, el PSC tindria unes pèrdues de 98533 votants.
D'aquesta taula crida l'atenció el cas d'ERC, ja que és l'únic partit que té un saldo net positiu amb tots els altres partits, és a dir, que guanya més vots de tots els altres partits que no pas en perd. El PSC seria el cas contrari, i entre mig es trobarien la resta de partits. Pel que fa al cas de CiU, que figura com a guanyador a totes les enquestes, només té un saldo positiu de vots amb el PSC i SI, però aquest saldo és tan gran que compensa amb escreix les pèrdues netes que té amb els altres partits.
Finalment, cal destacar que, en ordre descendent de nombre total de vots adquirits, els partits es situen en el següent ordre: ERC (+51350), C's (+49169), CiU (+36050), ICV-EUiA (+16204), PP (-25634), SI (-28607) i PSC (-98533). 

Espanya: federalisme de closca buida

Demà torna a ser dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, la data en què els catalans recordem la pèrdua del nostre entramat constitucional i institucional el 1714 a mans de la monarquia borbònica encapçalada per Felip V. Alguns defensen que fou una guerra d'alliberament nacional de la nació catalana oprimida; d'altres que no va ser una guerra entre catalans i castellans, sinó una simple confrontació entre dos pretendents a la corona hispànica que va estar sempre subjecta als designis de la política internacional i als equilibris entre les potències econòmiques i militars del moment. Bé, la història mai no ha estat una matèria objectiva i resta subjecta a interpretació individual en funció del prisma amb què s'observi.

Ara bé, més enllà de la interpretació que s'en faci, sembla força objectiu d'afirmar que aquell conflicte va tenir repercussions internes a nivell de la corona hispànica pel que fa al model territorial. Parlo com a politòleg i no com a historiador, ja que la ciència de la Història és quelcom que excedeix el meu coneixement. 

Fins l'adveniment de Felip V, la monarquia hispànica era el que en termes moderns associaríem a una confederació d'Estats. Des del seu sorgiment amb l'entronització de Carles I, la corona reunia els protoestats - coneguts com a "regnes" - de Castella, Aragó, Catalunya, València i, durant un temps, Portugal. Cadascun d'aquests protoestats gaudia de les seves lleis, furs o constitucions, les normes mitjançant les quals es regien sobiranament - almenys formalment, i cada nou rei que accedia a tron hispà havia de jurar el seu compliment davant les cort de cada regne.

L'arribada dels Borbons al poder canvia radicalment aquest marc polític i institucional, i suposa la implantació de la llavor del que modernament coneixerem com a Estat unitari, que no deixa de ser una prolongació històrica de l'absolutisme monàrquic i de l'igualitarisme malentès d'arrel "jacobina". La ciència de la Història ha demostrat que aquesta realitat va ser tinguda en compte per les institucions catalanes quan van decidir a quin dels dos pretendents de la corona hispànica donaven suport.

Així doncs, l'entronització de la família borbònica va provocar el que podríem catalogar de canvi de cultura política entre les elits castellanes i els seus afins d'altres territoris de la corona. Emmirallades en la fortalesa i les riqueses del la monarquia francesa del Rei Sol, van abandonar (si és que mai va arribar a existir) l'idea del "poder compartit" amb els altres regnes de la monarquia, i enfocaren el seu objectiu a assolir el poder absolut a través de la cooptació de les elits locals, mitjançant un procés d'assimilació cultural i lingüística que, posteriorment estès al poble, assegurés la lleialtat i la unitat del que les elits de la cort reial consideraven el seu territori natural. Res de nou, si tenim en compte que es tracta d'una estratègia calcada a la practicada pels romans en la seva expansió durant l'Edat Antiga. Amb el pas del temps, aquest corpus ideològic cristal·litzà en el nacionalisme espanyol, basat en la idea de la construcció d'un Estat-Nació unit per una sola llengua i una sola cultura, i format per un sol poble.

Ara, en aquests moments, quan analitzem la nostra realitat política, no podem obviar sota cap concepte aquest recorregut històric que la precedeix i la conforma. En el debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya, com en d'altres debats, les elits econòmiques, polítiques i socials tenen un poderós ascendent sobre el pensament dominant a la societat, i les elits del que avui coneixem genèricament com a "Madrid" estan impregnades per aquesta cultura política heretada del segle XVIII. Com és obvi, han anat adaptant el seu projecte a l'esdevenir històric per tal d'assegurar-ne l'èxit, però la matèria prima continua sent la mateixa, l'objectiu primordial el de sempre. Hi va haver un temps en què el projecte es va haver d'amagar, camuflat entre les cortines de l'Estat de les Autonomies, perquè l'idea de l'unitarisme havia quedat associada al règim feixista del general Franco. Avui, però, ja han passat gairebé quaranta anys de la seva mort, i allò que en el seu moment va ser considerat caduc i retrògrad ara torna a posar-se de moda sota el pes de la crisi econòmica i dels aires casposos impulsats per la fundació FAES.

L'existència d'aquesta cultura política és un dels principals elements que, al meu parer, han fet fracassar el model de l'Estat de les Autonomies en el seu objectiu d'assolir un encaix satisfactori de les nacions que, conjuntament amb la castellana, conformen l'actual Estat espanyol. És per això que avui ens trobem en el que podríem anomenar "federalisme de closca buida": aparentment ens trobem en un Estat descentralitzat proper als models federals, però en la realitat el funcionament de les institucions territorials i els equilibris que entre elles s'estableixen disten molt de respondre a un model federal. Què suposa, en darrera instància, el federalisme? Sobirania compartida, poder compartit entre la federació i els Estats federats com a nacions constituents de la federació, equilibri entre dues institucions que s'entreveuen com a iguals. I la cultura política de les elits castellanes s'oposa diametralment a aquesta filosofia: un Estat que va ser bastit com a unitari mai no acceptarà de compartir el poder amb institucions que considera inferiors i subjectes a l'exercici d'una sobirania única que només ell representa. Acceptar el federalisme seria reconèixer el fracàs del projecte unitarista i posar de manifest la impossibilitat d'assimilar les diferents nacions de l'Estat sota el paraigua castellà. Sense una cultura política federal que el greixi, doncs, un entramat institucional descentralitzat com l'actual esdevé el que afirmàvem, una closca buida que aparenta ser una cosa que no és. És per això que crec que el federalisme és un objectiu  impossible d'assolir a l'Estat espanyol en el context actual.

La cultura política d'un país, d'un Estat, no es canvia només amb la força dels arguments. És necessari que convergeixin tota una sèrie de factors econòmics, polítics i socials que obrin una finestra d'oportunitat per forçar un canvi de paradigma. Aquesta finestra, de la mateixa manera que ho va ser la Guerra de Successió, ho va representar la caiguda del règim franquista. Segurament, però, l'absència d'un procés de ruptura amb el franquisme i la perpetuació de les elits del règim en els estaments de poder va avortar qualsevol possibilitat de canvi pel que fa a la cultura política de les elits castellanes quant al model territorial. Es va acceptar un model de descentralització per apaivagar les reivindicacions de les nacions històriques, però en el moment en què aquestes van optar per avançar decididament cap a un model federal, el procés va ser tallat de soca-rel. El problema, que és a on ens trobem ara, és que les nacions històriques, i singularment Catalunya i Euskadi, no renunciarem a majors quotes de sobirania, perquè és propi de la nostra voluntat voler assumir aquesta responsabilitat com a pobles que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a nacions amb uns interessos propis a nivell econòmic, polític, social, cultural i lingüístic. El principal perill per a la cultura unitarista imperant és que si no es tenen en compte les reivindicacions moderades de les nacions històriques quant a sobirania política i fiscal (federalisme, concert econòmic, etc.), se'ns forçarà a un moviment de sortida - està succeint ja? - com a resposta a la impermeabilitat de les elits d'una "Madrid" que una vegada va somiar amb les glòries d'"una, grande y libre". És per això que convé deixar ben palès per part nostra la nostra voluntat de ser, en un moment en què el centralisme es torna a posar de moda a la capital. És per això que demà assistiré a la manifestació convocada per l'Assemblea Nacional Catalana. Hi ha moments en què cal sortir al carrer, i aquest n'és un d'ells.

Repensant l'esquerra nacional

El dia 28 de novembre de 2010, a les 20h, després de 30 anys d'estabilitat, després de dos anys de crisi econòmica esguerrant que tibava les costures de la cohesió social, i després d'una sentència del TC que ensorrava d'un sol cop de maça el somni del catalanisme moderat de bastir una Espanya plurinacional i plurilingüística, el sistema de partits que havia imperat a Catalunya implosionava. En un context a on el conjunt de l'esquerra catalana patia una pèrdua generalitzada de vots, una de les dues potes sobre les quals s'havia basat l'alternança política a Catalunya, el PSC, la gran força de l'esquerra sorgida de la fusió de tres partits el 1978, s'ensorrava. Amb una pèrdua consolidada de 460000 votants des de les eleccions de 2003, els socialistes obtenien tan sols el 18,38% dels vots emesos, que representaven un 11% del cens electoral. Les altres dues forces de l'esquerra, ERC i ICV-EUiA, també es deixaven pel camí 198000 i 53000 vots respectivament. El bloc progressista passava de 70 a 48 escons al Parlament i el seu projecte polític s'estavellava de forma estrepitosa tot just 7 anys després d'iniciar el seu camí, esgotat i trencat pel progressiu distanciament entre el PSC i ERC.


Gairebé dos anys més tard, tots tres partits transiten per l'oposició amb més o menys dignitat, alguns d'ells resituats ja en el seu paper i d'altres encara cercant la seva pedra filosofal. En aquest sentit, la seva major o menor habilitat per adaptar-se al nou context econòmic, polític i social es veu reflectida a les enquestes. Totes elles coincideixen a detectar un reviscolament d'ERC i d'ICV-EUiA que els aportaria guanys considerables pel que fa al seu pes parlamentari. A l'altra banda, el PSC continua estancat o a la baixa, encara desorientat per una patacada històrica i per un debat polític al voltant del pacte fiscal que aprofundeix en les seves contradiccions.


Malgrat els avenços d'una part de l'esquerra catalana, però, totes les enquestes també coincideixen a assenyalar que la majoria social i parlamentària continuaria en mans d'una dreta que tot just ara comença a notar el desgast de l'acció de govern a la Generalitat i al Govern central. Malgrat el durs ajustaments que s'estan aplicant als serveis públics, la dreta gaudeix de l'avantatge de trobar-se a l'altra banda una esquerra sense un projecte polític global per a Catalunya, unida en la lluita pel manteniment de l'Estat del Benestar i per una sortida justa de la crisi, però extremadament dividida quant al debat sobre el futur de Catalunya a l'Estat espanyol. Amb els progressistes enfrontats entre si, CiU no dubta a furgar en la divisió entre ERC i el PSC, conscient que el seu distanciament és la clau per retenir a mitjà termini el Palau de la Generalitat en mans convergents. I és que, escaldats encara per les dificultats de convivència durant els governs de progrés, el PSC i ERC recelen mútuament l'un de l'altre (recordem que ICV-EUiA és l'únic partit que s'ha mantingut ferm en la defensa de l'experiència dels governs d'entesa). La darrera prova la trobem en la picabaralla que s'està produint entre tots dos al voltant del pacte fiscal per veure qui assoleix el pacte amb CiU a l'hora de bastir el nou model de finançament de Catalunya. 


Fruit d'aquest recel, tant al PSC com a ERC s'aposta a mitjà termini per intentar assaltar el poder en solitari. A tots dos partits, que assenyalen l'altre com el causant de tots els seus mals, l'idea d'un govern conjunt provoca urticàries. ERC aposta per un govern o una coalició parlamentària amb una CiU no tan enfortida com ara; el PSC per un govern o coalició amb ICV-EUiA. Per als seus objectius progressistes, tots dos s'equivoquen de mig a mig. Per una banda, ERC seria incapaç d'arrossegar de forma eficaç CiU cap a posicions de caire socialdemòcrata. Ho impediria la deriva neoliberal que ha experimentat la federació nacionalista en la darrera dècada, i ho fa palès l'aliança que manté CiU amb el PP quant a assumptes de caire econòmic. Per altra banda, és molt poc probable, per no dir impossible, que el PSC aconsegueixi aglutinar una majoria absoluta al Parlament de la mà d'ICV-EUiA. La societat catalana és massa plural a nivell polític com per fer possible un escenari d'aquest tipus, ni a mitjà ni a llarg termini, i menys tenint en compte la presència del debat sobre l'encaix Catalunya-Espanya i, més concretament, el debat al voltant de l'independentisme.


La pregunta que segueix és òbvia: què han de fer les esquerres catalanes per aspirar a aglutinar de nou una majoria social, primer, i política, després, que els obri les portes de la Generalitat? Tenint en compte el context actual i l'experiència històrica recent, l'aposta més segura i sòlida seria la de construir des de zero un nou espai comú a totes elles. És, però, també, l'aposta més agosarada i difícil d'assolir. En tot cas, queda ben clar que per separat les esquerres catalanes difícilment podran aspirar a governar el nostre país.


S'ha remarcat moltes vegades que la principal debilitat dels governs d'entesa, fonamentalment del segon, fou la manca d'un projecte comú a nivell social, econòmic i polític. La construcció del programa de govern es va fer ex post del procés electoral, no pas ex ante. És a dir, tots tres partits es van presentar amb programes separats a les eleccions i un cop assegurada la majoria parlamentària van pactar el programa de govern. Com diríem col·loquialment, van començar a construir la casa per la teulada. Per tal d'assegurar un projecte sòlid a mitjà i llarg termini s'hauria d'haver pactat un programa conjunt previ i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquest és un error que no es pot tornar a cometre en el futur.


Com a conseqüència, la necessària unió de les forces progressistes, tal com ens ha demostrat la història, ha de ser construïda sobre unes bases sòlides fruit de la síntesi de tres tradicions polítiques diferenciades històricament i ideològica. És possible assolir aquest objectiu? Sí. En certa manera, l'any 2003 ja ho va ser. En aquell moment el PSC, ERC i ICV-EUiA van pactar un govern de progrés en l'eix esquerra-dreta, i un govern catalanista en l'eix nacional pivotant al voltant de l'opció federalista, de la qual sorgí el projecte de nou Estatut. Seria possible tornar a repetir aquella síntesi? Sí, però en unes coordenades diferents, tenint en compte l'evolució de la societat catalana. Caldria afrontar la tasca titànica de trobar un nou punt d'equilibri al voltant del qual tots tres projectes encaixessin adequadament, i el problema principal el tindríem en l'eix nacional.


Com podem aglutinar sota un mateix paraigua dues tradicions a priori tan distants com el federalisme (PSC i ICV-EUiA) i l'independentisme (ERC)? La pedra clau sembla localitzada en el dret a l'autodeterminació o dret a decidir. Que Catalunya, com a poble, tingui dret a decidir quina naturalesa prenen les seves relacions amb la resta de pobles de l'Estat espanyol és una idea que pot ser acceptada, òbviament, pels independentistes, però també pels federalistes. No debades, el federalisme conceptualitza la unió dels pobles com a quelcom fruit d'una elecció lliure i igual per part d'aquests presa en l'exercici de la seva sobirania. Per a un federalista, doncs, una unió només pot ser considerada justa si emana d'aquesta voluntat lliure, i no de la força legal o militar. Es tracta, en darrer terme, d'una aplicació pràctica del principi democràtic. Per tant, l'exercici de la sobirania per part del poble de Catalunya en aquest àmbit no va en contra de l'ideari federal, ans al contrari, n'és part intrínseca. Cal tenir en compte, a més a més, que el reconeixement del dret a l'autodeterminació per part dels federalistes no els impedeix defensar alhora la seva màxima, la unitat amb la resta de pobles de l'Estat. En tot cas, es tracta de sotmetre les opcions a la voluntat del poble català mitjançant un referèndum concret sobre el tema.


L'acceptació per part dels federalistes, doncs, del dret a decidir dels catalans el seu futur, obriria la porta a un nou camp d'entesa entre les diverses forces progressistes catalanes. Solucionat aquest escull tan important, posar-se d'acord en el programa econòmic i social no seria, a priori, una tasca massa complicada, exceptuant les reticències que alguns elements socioliberals del PSC i d'ERC poguessin mostrar-hi. Arribats en aquest punt, les possibilitats de bastir una aliança entre les forces de progrés que li disputés l'hegemonia social i política a CiU serien destacables. La forma que hauria de prendre aquesta aliança, que s'hauria de presentar unida a les eleccions, és matèria per a un pròxim article. En tot cas, convé remarcar que s'hauria de tractar d'una aliança social i política que aglutinés l'espai dels tres partits d'esquerres en base a la voluntat de les bases, així com també la societat civil progressista. El darrer objectiu ha ser el d'aixecar una força política de l'esquerra nacional que sigui capaç d'aglutinar sota un mateix sostre, i al voltant d'una aposta per una societat que es construeixi sobre els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa, una amalgama de catalans progressistes que inclogui federalistes i independentistes.


Recordem que res no és impossible si la força de voluntat ens guia.

Per què la immersió lingüística? Raons més enllà de la política

Setmana política completa per als catalans: reforma de la Constitució que limita l'autonomia financera de les Comunitats Autònomes (és que mira que en són, de malgastadores) i interlocutòria del TSJC que suposa un qüestionament en tota regla del model d'immersió lingüística vigent al sistema educatiu de Catalunya. A això li podem dir "començar amb el peu esquerre".

La història dels intents per anorrear el règim lingüístic a les escoles de Catalunya no és nova. De fet, i com diria el conte, tot va començar quan es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística 7/1983, que institucionalitzava el model d'immersió lingüística en català. Aquest model ja va tenir el rebuig d'algun partit polític, tot i que, cal remarcar-ho, aquestes posicions sempre han estat minoritàries dins l'àmbit polític català. Convé tenir presents un parell de fets remarcables: que la llei de normalització fou aprovada pel Parlament de Catalunya amb 133 vots a favor (CiU, PSC, PSUC, ERC i UCD) i dos en contra (Partido Socialista de Andalucía) - si us pregunteu per què no hi surt el PP és perquè en aquell moment Alianza Popular no tenia representació al Parlament català-; i que el model d'immersió va ser defensat aferrissadament pel PSUC i pel PSC més que no pas per CiU i ERC, ja que el veien com un element clau per garantir la cohesió social de Catalunya. Des d'aquell moment i fins ara el model s'ha desenvolupat amb plena normalitat i s'ha instaurat a les escoles d'arreu de Catalunya sense aixecar reticències destacades. Ara, però, i arran de la sentència del TC sobre l'Estatut, determinats sectors polítics (PP i Ciudadanos) i algunes entitats estretament relacionades amb el nacionalisme espanyol han iniciat una ofensiva per desmantellar un model que des d'un bon principi van rebutjar.

Arribats en aquest punt, però, deixem de banda el debat polític i traslladem-nos al camp de la pedagogia. Al cap i a la fi, estem parlant de l'educació dels alumnes catalans i convé entendre les raons pedagògiques que puguin justificar un règim lingüístic com el que tenim a Catalunya. Hem de tenir present, des d'un bon principi, que els sistemes d'immersió lingüística - sorgits al Quebec - s'inscriuen en l'àmbit del models bilingües d'educació, concretament en el model d'enriquiment de l'educació bilingüe, al contrari del que ens volen fer creure els que s'hi oposen. Així doncs, la instauració d'un model d'immersió pot respondre a tres objectius diferents:

• Aprenentatge de llengües estrangeres en alumnes que volen conèixer-les com un element d'enriquiment cultural.
• Assolir la competència lingüística de l'aprenent en llocs a on es vol ensenyar una llengua que és forta o dominant i que l'alumne no coneix.
• Garantir l'aprenentatge de llengües minoritzades, les quals han estat prohibides o rebutjades pels poders públics i/o que es troben en situació de dificultat per mantenir-se o créixer en el territori a on es parlen.

El cas de Catalunya s'inscriuria en aquest darrer objectiu, el qual cerca en darrera instància assolir, el més aviat i millor possible, la competència lingüística per part dels mateixos parlants o per les persones que ocupen actualment el territori per fer normal l'ús de la llengua en l'espai que li és propi i evitar-ne l'extinció. Es tracta, doncs, de garantir l'aprenentatge primerenc de la llengua minoritzada per part de la població no autòctona o parlant de l'altra llengua, la dominant, per tal de recuperar la llengua minoritzada en l'àmbit territorial que li és propi i mantenir-ne la seva seva funció de referència i de cohesió social. La idea central d'un model d'immersió és, doncs, aconseguir que tots els membres d'una comunitat dominin les dues llengües que hi són presents, resultats que no s'assolirien amb un altre model.

Observades les raons que justifiquen la implantació d'un sistema d'immersió lingüística a Catalunya, convé rebatre tres dels atacs més habituals que rep el sistema des de determinats sectors polítics i intel·lectuals:

• La immersió lingüística en català posa el castellà en perill a Catalunya? Sense cap mena de dubte, no. Les dades així ho demostren. De la població catalana, l'entén el 99,9% (per un 95,3% que entén el català), el parla el 99,8% (per un 77,5% el català) i l'escriu el 99% (per un 60,6% el català). A més a més, el castellà és llengua cooficial a Catalunya i qualsevol ciutadà té el dret de ser atès en aquesta llengua quan es dirigeix a l'Administració Pública (cosa que no es garanteix als catalanoparlants quan es derigeixen, sobretot, a l'Administració de l'Estat). Després d'anys d'immersió lingüística, per tant, s'observa com aquest sistema no ha anat en detriment del bilingüisme, sinó que l'ha garantit mantenint el coneixement del castellà (i incrementant-ne el de català). Ara bé, tot i la immersió hem assolit una societat perfectament bilingüe? Ni molt menys, tal com demostren les dades. Hi ha una part significativa dels catalans que continuen sent no competents en aquesta llengua, als quals se'ls han d'afegir els nouvinguts. 
• La immersió va en detriment de les possibilitats d'aprenentatge dels alumnes que no tenen com a llengua materna el català? No pas. Ja des dels anys 60 diversos estudis han demostrat que l'ensenyament en una llengua diferent de la primera de l'alumne pot donar millors resultats que l'ensenyament tradicional en la primera.
• El sistema actual d'immersió en català és comparable al sistema monolingüe de l'escola a l'època feixista? Ni molt menys, però no només per raons de caire democràtic (el sistema monolingüe en castellà del franquisme no responia a la voluntat popular, i el d'immersió lingüística en català sí), sinó per raons tècniques: el sistema feixista d'escola única en castellà constituïa un sistema de "submersió" (la llengua catalana no hi era present i l'educació en castellà s'havia imposat de forma hostil); el sistema actual català constitueix un sistema d'"immersió" que respon a un model de bilingüisme additiu (incorpora la llengua nova sense perdre la de casa, en tant que es garanteix l'assoliment de les competències bàsiques en castellà). 

En conclusió, el sistema d'immersió lingüística no va en detriment dels drets de ningú, ans al contrari, pretén garantir el dret de tothom a saber i poder-se expressar en la llengua que prefereixi, i a entendre la llengua del seu interlocutor. Qui pretengui, doncs, acabar amb aquest sistema, és que no pretén garantir l'aprenentatge igualitari de les dues llengües majoritàries a Catalunya, sinó que pretén garantir la desaparició paulatina de la llengua minoritzada sota el pes asfixiant de la llengua dominant. S'ha pogut observar amb la situació del català al País Valencià: l'absència d'un sistema d'immersió a la zona de predomini del valencià i l'aposta per un sistema de llibertat d'elecció (que curiosament mai es garanteix per a aquells que volen educar els seus fills en català) està portant el valencià a una situació crítica a nivell social, en tant que el castellà li està prenent espais d'ús a marxes forçades; i aquesta realitat observada no respon pas a un efecte fora de control, sinó que respon a una voluntat política molt determinada. Aquesta mateixa voluntat és la que mou aquells que critiquen el sistema d'immersió a Catalunya. Òbviament, un objectiu com aquest és tan legítim com qualsevol altre, però en tot cas convé no emmascarar-lo en la defensa de la llibertat. La defensa efectiva de les llibertats individuals, en tot cas, passa per la defensa d'un model com el de la immersió que s'ha demostrat d'èxit i que no ha estat creat per assolir una substitució lingüística, sinó ans al contrari, per garantir la igualtat del català i del castellà a la societat catalana.  

Socialistes, ens ho va dir Montesquieu!

L'altre dia, en una conversa distesa sobre la situació política actual, un amic em va oferir una reflexió sorprenent sobre una de les causes que, ell creu, expliquen la fragilitat dels partits socialdemòcrates en l'actualitat: l'expansió de l'Estat del Benestar, em va dir, va permetre que una part important de la classe treballadora incrementés el seu benestar i s'acostés als estàndards de la classe mitjana; un cop assolit el seu objectiu d'ascens social, aquests antics treballadors i treballadores van considerar innecessari seguir lluitant pel projecte polític que els havia permès arribar fins allà, i es van fer permeables al discurs de la dreta com a mecanisme per reforçar la seva nova posició en la piràmide social. Jo, reflexionant sobre les seves paraules, li vaig constatar que m'oferia un argument marxista de crítica a la socialdemocràcia, per conèixer la seva justificació. Ell em va respondre que estava llegint Karl Marx, i que ho trobava de molta actualitat. Deixant de banda altres consideracions, em va cridar l'atenció que unes idees elaborades al segle XIX continuessin sent útils per a l'anàlisi de la realitat socioeconòmica d'un segle i mig més tard. I és que, de vegades, hi ha gent que aconsegueix elaborar enunciats que perduren per sempre, com grans veritats descobertes després d'hores i hores de reflexió i estudi. I això és el que li passa a un dels enunciats pronunciats per Montesquieu, que diu així: "La descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat".

Avui, cap a la una de la tarda, ha saltat la notícia que l'executiva del PSC havia decidit donar suport a la reforma de la Constitució pactada pel PSOE i pel PP, i que no considerava necessària la celebració d'un referèndum per tal de ratificar o rebutjar la proposta del Parlament espanyol. La reforma que ens ocupa, elaborada a corre-cuita mitjançant un pacte entre socialistes i populars, suposa constitucionalitzar el principi del "dèficit zero", dogma establert pel pensament neoliberal segons el qual no pot existir cap tipus de dèficit en els comptes públics. L'argument principal per justificar la introducció d'aquest principi és el de llançar un missatge de tranquil·litat i solvència als mercats, però amb quin esperit es fa la reforma?

Les bases del pacte entre socialistes i populars responen a dues premisses bàsiques: desconfiança en el Sector Públic, en tant que és ineficient per naturalesa (com alguns diuen, tendeix al malbaratament de recursos per se) i això comporta que es generin distorsions sobre el mercat privat que cal limitar, en tant que el mercat privat és eficient per naturalesa; desconfiança -major- en les Comunitats Autònomes, un llast per a les arques públiques espanyoles en tant que són especialment aquestes administracions les que gasten sempre més del que tenen (si no, no s'explica que en els límits al dèficit que es volen aprovar per llei s'exigeixi major proximitat al 0% del PIB a les CAs que a l'Estat).

I què representen aquestes dues premisses bàsiques de la reforma, o més aviat, què implica que el socialisme hi doni suport? Doncs implica una cosa ben senzilla: la decadència dels principis del projecte socialista, i molt especialment dels del projecte dels socialistes catalans. Sí, ras i curt, sense subterfugis ni floritures: la decadència dels nostres principis.

I per què? Doncs ben senzill: pel fons i per les formes de la reforma. Repassant la declaració de principis del PSC trobem tres enunciats fonamentals: democràcia, igualtat i federalisme. Tres principis que em generen tres preguntes:

• Fem honor al nostre principi democràtic negant-nos a consultar la ciutadania sobre una reforma que afectarà directament les seves vides perquè marcarà per sempre més el desenvolupament de les polítiques socials a tot l'Estat? NO. Podem justificar la nostra negativa al·legant la necessitat de generar certesa en els mercats o la naturalesa tècnica de la reforma? Qui pren les decisions, aquí? A on resideix la sobirania? En nom de quins interessos prenem les decisions? Potser pensem que la ciutadania no entendrà perquè fem la reforma, o és que en el fons sabem que la majoria no es doblegarà als interessos d'una casta benestant que lluita per ampliar el seu poder? Reflexionem-hi.
• Fem valer la nostra lluita per la igualtat i per l'Estat del Benestar acceptant un dogma liberal que es fonamenta en la desconfiança cap a les polítiques públiques i la seva capacitat per transformar la realitat que ens envolta? NO. Què farem si els objectius de dèficit no ens permeten millorar la qualitat de vida dels nostres conciutadans, sinó que ens obliguen a reduir-la perquè haurem de retallar les prestacions socials per quadrar els comptes? Els consolarem dient-los que han d'estar contents perquè no tenim dèficit i els mercats confien en nosaltres? Així donarem feina a l'aturat, ajudarem una família necessitada, finançarem un bon sistema educatiu, o aconseguirem mantenir una cobertura sanitària universal i de qualitat? Reflexionem-hi.
• Avalem la nostra creença en el federalisme quan acceptem una reforma que es fonamenta en la desconfiança cap als governs autonòmics, una reforma que respon a l'interès més profund del nacionalisme espanyol centralista? NO. Què és el federalisme sinó un pacte de confiança entre iguals? Com pretenem construir-lo si contribuïm a generar desconfiança sobre una de les parts, les CAs, una desconfiança basada en la mentida i els prejudicis ideològics interessats quan s'ha demostrat que no han estat les principals generadores de dèficit públic, sinó que ho ha estat l'Estat.

Tres principis, tres preguntes i tres respostes negatives. En nom d'una suposada responsabilitat política que no és res més que la materialització de l'exercici del govern com a fi en si mateix i no com a instrument, trepitgem els nostres principis més nuclears oferint en safata una victòria ideològica sense precedents a una dreta envalentida, i deixem en paper mullat allò pel qual hem lluitat durant dos segles. Avui cedim aquí, demà en una reforma dels impostos, demà passat en una reforma del mercat laboral. Sempre en nom de la responsabilitat, granet a granet, gota a gota, anem buidant el nostre projecte de contingut i anem desfigurant els principis sobre els quals el vam bastir, afectant l'esdevenir de milers i milers de persones amb cada decisió que prenem. I sense principis ja no hi ha idees, no hi ha propostes, no hi ha projecte, no hi ha futur, ja no saps d'on véns ni cap a on vols anar. Recordem-ho, socialistes, que la descomposició de tot projecte comença per la decadència dels principis sobre els quals va ser fundat.

El moviment del 15-M. Tan a prop, però tan lluny

Des de fa gairebé dues setmanes, al nostre país i a la resta de l'Estat ha començat un moviment ciutadà que sota el nom de "Democràcia real ja!" reclama un canvi en el sistema polític, econòmic i social que impera en el nostre món. La guspira que ha encès aquest moviment té les seves arrels en les greus conseqüències socials que està tenint la crisi econòmica actual sobre les classes treballadores i mitjanes, sobretot si tenim en compte que l'elit que ens ha conduït en aquesta situació està sortint indemne de la conjuntura que ha provocat.
Des de ja fa uns dies, el moviment del 15-M ha aprovat un manifest en el qual es recullen les seves principals reivindicacions. Seguint el desenvolupament d'aquesta iniciativa, m'han anat sorgint tot un seguit de reflexions al seu voltant que em proposo de compartir amb vosaltres, per contribuir d'aquesta manera a la reflexió col·lectiva a la qual ens encoratgen les persones que encapçalen les manifestacions al nostre país.

Haig de dir, per començar, que comparteixo les reflexions de fons del moviment del 15-M. "Les prioritats de qualsevol societat avançada han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones." Qui no pot compartir una reivindicació com aquesta? Potser només aquells que es beneficien actualment del sistema global capitalista, que en són ben pocs. Des de fa dècades les nostres societats es podreixen mica en mica amb l'avanç imparable de l'individualisme i del creixement de les desigualtats socials, no només entre països rics i pobres, sinó també dins dels països desenvolupats entre classes treballadores i mitjanes, per una banda, i classes benestants per una altra. Cada cop la distància entre elles és més gran, la pobresa relativa augmenta a casa nostra, i la generació que ara tenim entre 20 i 30 anys ens preparem per ser la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares. El món ja no avança, sembla que camini cap enrere com els crancs; o potser és que el món retrocedeix per a una majoria, mentre que continua avançant, i cada cop més de pressa, per a una minoria selecta.
Nou segle, nova fe. Fins i tot Déu, Jesús i l'Esperit Sant han perdut la feina (i mireu que sóc ateu). Passen a engreixar les llistes de l'atur, desplaçats pels nous amos del món. Desenganyem-nos, perquè el món d'avui no és pas secular; l'antiga religió desapareix per deixar-ne pas a una de nova: el neoliberalisme. Ara Déu és el Mercat, Adam Smith el profeta, l'Esperit Sant la mà invisible, i la Bíblia La riquesa de les nacions. Les persones que acampen a Barcelona i d'altres ciutats del món sembla que han decidit de manifestar-se contra aquesta situació i el nou dogma. Afirmen, i amb molta raó que "La voluntat i el fi del sistema és l'acumulació de diners, fent-la prevaler per sobre de l'eficàcia i el benestar de la societat. Balafiant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços". Acaben dient que "Hem posat els diners per sobre de l'ésser humà i hem de posar-los al nostre servei".
Com ja he dit al principi, totes aquestes són reflexions que comparteixo, perquè el meu objectiu, la meva meta, com la de moltes altres persones que creiem en la igualtat, la justícia social i la redistribució de la riquesa, és la mateixa que la de la gent que es manifesta a les ciutats de Catalunya i d'altres parts del món: aconseguir un món més just, igualitari i sostenible (en un sentit ampli del terme).

Ara bé, malgrat aquestes coincidències d'objectius, algunes reflexions i, sobretot, la forma, fan que em senti alhora allunyat del moviment. Sentiments, doncs, contradictoris.

Per a una persona com jo que, compartint els mateixos objectius que els dels que es manifesten, va decidir implicar-se en una formació política per canviar un sistema que no m'agrada, em resulta inassumible la crítica de fons als polítics com a persones que, en la seva major part, tenen l'objectiu d'"enriquir-se i créixer a costa nostra". Que em resulti inassumible no significa que no em fastiguegi veure com algunes persones s'aprofiten de la confiança que els atorguen els seus ciutadans per afavorir els seus interessos propis o dels poderosos, però precisament perquè estic ficat en política haig de rebutjar una generalització com la que fa una part de la gent que dóna suport al moviment del 15-M. He tingut l'oportunitat de conèixer, al llarg d'uns quants anys, moltes persones que cada dia fan mans i mànigues per aconseguir millorar els seus barris, les seves ciutats i el seu país, i algunes d'elles ho fan sense cobrar, senzillament per altruisme. I quan penso en elles em sembla inadequat que se les classifiqui, que se'ns classifiqui, en un gran sac de persones corruptes, a qui no se'ns reconeix cap altra vocació que la d'acumular riquesa a costa dels demés. La major part de persones que "fem política" hi estem per vocació de servei públic i amb esperit transformador, i reivindico aquest esperit davant d'aquella gent que ens etiqueta amb to despectiu com a "classe política". Els polítics neixen en famílies com les dels demés, van a l'escola com la resta de gent, tenen amics com la resta de gent, treballen com la resta de gent, però amb la diferència que alguns d'ells, molts d'ells, decideixen dedicar la seva vida i els seus esforços no només a progressar ells, sinó també la resta dels seus conciutadans. La política, tan sovint menystinguda i rebutjada, és el pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, perquè l'absència de política només porta a una conseqüència: l'absència de debat i el monopoli del poder per part d'una minoria.

Per altra banda, vull ressaltar alguna reflexió al voltant de la demanda de canvis a la llei electoral. Les reivindicacions fonamentals que he pogut anar sentint consisteixen a crear un sistema més proporcional, acabar amb el bipartidisme i fer llistes electorals obertes. En aquest sentit, i com a politòleg, comparteixo l'afirmació que el sistema electoral estatal fomenta el bipartidisme, i és una realitat que ens convindria canviar. Ara bé, sovint he vist com es relaciona, pràcticament de forma causal, major proporcionalitat amb menor bipartidisme. Això és cert fins a cert punt, perquè si bé un sistema proporcional dóna més oportunitats de representació a les forces polítiques minoritàries i per tant més capacitat d'influència, això no implica necessàriament que deixin d'existir dos partits que aglutinin la major part del vot. Es tracta d'una dinàmica que no només té a veure amb el sistema electoral, sinó també amb qüestions d'identificació, bagatge i cultura política. I pel que fa a les llistes obertes, tot i que no comparteixo la reivindicació, cal tenir en compte que poden generar efectes perversos si no es controla adequadament el finançament de les campanyes electorals. Un sistema de llistes obertes amb finançament privat acabarà afavorint aquells que més diners aconsegueixin de recaptar i, per tant, més es puguin donar a conèixer, la qual cosa sempre afavorirà els candidats més propers als interessos de les classes benestants, ja que no s'estarà garantint una competència igualitària entre els candidats pel que fa a recursos humans, materials i de propaganda.

Finalment, també vull posar sobre la taula els profunds dubtes que em generen la continuïtat del moviment del 15-M i de les seves reivindicacions. Si no confien en allò que alguns anomenen la "classe política", però alhora no es volen constituir en moviment polític perquè llavors passarien a formar part del "sistema", em pregunto a través de quins mitjans volen aconseguir els seus objectius programàtics, perquè està clar que en el sistema democràtic en què ens trobem només els polítics podrien dur a terme allò que demanda el moviment. I, per altra banda, i tal com va expressar el mateix Stéphane Hessel, el moviment no pot renunciar per gaire més de temps a disposar d'una certa estructura jeràrquica que permeti escollir uns interlocutors vàlids amb la resta d'agents polítics i socials; l'assemblearisme pot ser vàlid per estructurar un petit grup de persones, però converteix en inviable, al meu parer, l'articulació d'un moviment a escala major. Tard o d'hora s'hauran d'escollir uns representants.

I fins aquí arriben les meves reflexions. Espero poder-les compartir amb tots vosaltres i poder, així, enriquir-nos tots amb el debat sa. Només em queda dir que tant de bo el moviment de "Democràcia real ja!" pugui trobar en el futur la continuïtat que tots necessitem que tingui, i que siguin valents no només en la reacció cap a una situació que no agrada, sinó també en la necessària acció política que cal entomar per canviar les coses. Si es mostren receptius, descobriran que entre moltes de les persones que militem en els partits polítics trobaran aliats, i no pas enemics, de la seva causa. Ara, i sempre, política.

Europa: el futur que no podem perdre

"In varietate concordia": unió en la diversitat. Aquest és el lema de la UE. Tota la potència i la complexitat d'un projecte inaudit en la història de la humanitat resumit en un senzill enunciat de tres paraules, un lema singular en un món bastit sota la guerra i la violència, un bri de llum en una història plena de foscor, el clamor d'una esperança de milions de persones de construir un món millor per a les generacions futures, allunyat de l'odi a tot el que és diferent, cercant la força en allò que ens uneix i deixant enrere allò que ens separa. L'idea d'Europa no és només un projecte polític o econòmic, és la derrota de la pulsió animal que ens corroeix per dintre, que ens empeny a tancar-nos darrere d'una barrera traçada en el mapa o aixecada amb pedra, que ens convida a destruir l'adversari per prendre possessió d'allò que li pertany, que ens impulsa a eliminar aquell que amenaça la nostra hegemonia o la qüestiona; tot per fer-nos sentir segurs en un món que som incapaços de controlar, per assolir el domini sobre l'única cosa que podem dominar, els altres. L'idea d'Europa és veure-hi més enllà, veure més enllà d'aquest vel d'ignorància; Europa és la voluntat d'ajuntar esforços, la voluntat de creure en la cerca d'allò que ens uneix com a persones i que és el nostre anhel d'igualtat i justícia, la voluntat de veure en el matís la riquesa que ens permet copsar la complexitat del món... Europa és l'esfondrament de les barreres que ens separen, el descobriment que plegats podem fer front a tots els reptes que el futur ens ofereix perquè ens sabem acompanyats i recolzats pels altres. Aquest era i continua sent l'esperit sobre el qual es van aixecar els fonaments de la UE, ara fa ja més de 60 anys. I aquest és l'esperit que hem de reivindicar en aquests temps de crisi, quan sembla que haguem perdut qualsevol esperança en el futur, quan alguns volen que ens resignem a acceptar allò que es diu "inevitable", i que és la renúncia a lluitar per un món millor.

No deixa de sorprendre que, com ara fa 80 anys i després del crac del 29, els països europeus es vegin atrapats per un nou auge del nacionalisme més vuitcentista, intentant desesperats escombrar cap a casa per recollir les engrunes que queden dels estralls socials que causa la crisi econòmica. Com els veïns d'un edifici que amenaça d'esfondrar-se, els Estats membres decideixen donar-se a la fuga i abandonar el vaixell; renuncien a fer obres estructurals perquè diuen que es massa complicat i que no es posarien d'acord, que és massa car, mentre l'hipòcrita del del principal, que és el propietari de la finca, els escridassa pel balcó mentre també fa les maletes. Embogits per la febre de la inevitabilitat, prefereixen anar-se a viure al carrer. Abans d'abandonar, però, contemplen l'edifici que una vegada amb tant d'orgull van admirar i que tants d'esforços els va costar d'aixecar, i es discuteixen a peu de carrer per culpar-se els uns als altres. Quina inutilitat, pensen els veïns de l'edifici del costat mentre els veuen per la finestra: tots en tenen la culpa. Mentrestant, des de la cantonada de més enllà, un home amb gavardina contempla l'escena, i esbossa un somriure maliciós. Ell és el propietari de gairebé tots els edificis del carrer, i per fi es podrà treure de sobre aquella comunitat que tant s'ha oposat als seus plans d'expansió. Aviat els comprarà la finca, l'enderrocarà i construirà l'edifici que vulgui, que evidentment ell controlarà.
Vet aquí la faula de l'escala de veïns, vet aquí la faula d'Europa. Aquesta és una caricatura del que podria passar amb la UE si els Estats membres continuen atrapats per la febre de la política de trinxera, si continuen sense intentar teixir i reforçar les aliances, si continuen esporuguits per l'idea de perdre poder en benefici del conjunt, malgrat que saben que aquesta és l'única sortida que els queda si volen sobreviure en el món del segle XXI.

Els veïns decidiran tornar als seus pisos i fer l'esforç de reparar l'edifici per continuar-hi vivint? O finalment optaran per provar de viure-hi fora? El final d'aquesta faula marcarà el seu futur, el nostre futur, però hem de tenir la confiança que finalment l'opció més apropiada i correcta s'acabi imposant pel seu propi pes. Si hi ha alguna cosa que tothom sap és que, per més malament que estigui l'edifici, a fora hi fa massa fred.

El PSC i el 28-N: ...encaminar-se cap al futur

Acabàvem l'anterior article amb la pregunta "i ara què?". Què ha de fer el PSC de cara al futur per poder recuperar les possibilitats de governar Catalunya? Tenint en compte les causes de la derrota que mencionàvem abans crec que el partit ha de renovar el seu discurs en base als dos eixos que marquen la política catalana: l'eix esquerra-dreta i l'eix catalanisme-espanyolisme. La posició que adopti el PSC respecte d'aquestes dues coordenades no ha de ser ni molt menys maximalista, ja que ambdós eixos admeten múltiples possibilitats; en tot cas, i com a partit amb voluntat de govern, ha d'intentar aglutinar el major nombre possible de sensibilitats, però amb la voluntat ferma de no renunciar als seus principis més essencials.

Pel que fa a l'eix esquerra-dreta, el PSC ha de refermar la seva condició de partit d'esquerres. En els darrers anys, i seguint la tendència europea, el partit ha abraçat les posicions de la tercera via o del liberalisme social, i això l'ha allunyat dels seus principis fundacionals: s'ha deixat de parlar de classes socials, el concepte d'igualtat s'ha substituït pel d'igualtat d'oportunitats, s'ha renunciat al model d'economia mixta pública-privada, s'ha reduït la imposició progressiva i s'ha renunciat a establir taxes sobre les rendes del capital... En definitiva, un munt de petits canvis, sovint nominals, que han amagat un canvi profund de filosofia política i que han acabat per desdibuixar el projecte socialdemòcrata davant dels seus electors, fonamentalment classes treballadores i mitjanes. No debades, la perspectiva històrica ens diu que les principals crisis i derrotes que han patit els partits socialdemòcrates no han estat derivades del seu anquilosament en idees del passat, sinó que han succeït quan han abandonat els seus principis polítics i han deixat de defensar els interessos dels seu votants.
Per tant, tal com dèiem, s'imposa en el PSC una recuperació dels seus principis fundacionals. Com és obvi, això s'ha de fer adaptant al segle XXI les eines de què disposem per materialitzar els nostres valors. Ara bé, no s'ha de confondre adaptació amb adopció de valors aliens. Cal tenir present que objectius com per exemple el de l'economia mixta són assolibles, però en el benentès que en el món d'avui s'ha de lluitar abans per un canvi en les regulacions internacionals dels paradisos fiscals i dels moviments de capital. Del que es tracta en definitiva és de prendre consciència que la socialdemocràcia és un moviment internacional que no pot actuar en els límits d'unes fronteres, sinó que en el món globalitzat d'avui el que cal és lluitar per assolir uns objectius comuns a tot arreu, en base a un projecte global fonamentat en els principis d'igualtat, justícia social i redistribució de la riquesa. La socialdemocràcia al món, i el PSC a Catalunya, han de tornar a erigir-se com la gran força de transformació social, aportant un projecte creïble perquè aquells sectors més vulnerables de la nostra societat li facin confiança i vegin en el programa socialista aquella força que els permetrà de materialitzar els seus anhels d'assolir un món més just i igualitari. En conclusió, el PSC ha de tornar a ser allò que ha estat sempre, el partit dels treballadors i dels progressistes, perquè avui més que mai cal dir ben alt que "tot està per fer i tot és possible".

Reivindicar-se i reforçar-se com el partit de l'esquerra nacional, però, no pot ser l'únic moviment que faci el PSC. La realitat de Catalunya a Espanya i al món també demanda del partit renovar el seu projecte federal per donar-li noves esperances de futur i reeiximent. Així doncs, la voluntat de pacte amb la resta dels pobles de l'Estat ha de seguir marcant el rumb del PSC, perquè així ho ha fet des de la seva fundació: pròpia és la defensa d'un projecte compartit que aglutini totes les expressions culturals des del més estricte respecte de les nostres singularitats com a nació. Fins ara, aquesta voluntat de construcció de l'Espanya federal s'ha materialitzat en un acord de federació amb el PSOE, el qual ha comportat en darrera instància compartir un grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Sens dubte aquesta aliança ha donat bons fruits i ha permès seguir avançant en el desplegament de l'autogovern català, però els temps canvien, i de la mateixa manera que canvia la realitat els pactes han de ser revisats per ajustar-se millor a cada moment històric, perquè allò que ahir era òptim avui pot ja no ser-ho. Això significa, en darrera instància, respondre a la constant de la democràcia: el canvi.
El PSC ha de ser conscient que des de la sentència de l'Estatut, i emmascarat per la crisi econòmica, es comença a instal·lar entre diversos sectors polítics estatals la creença que s'ha anat massa lluny en el desplegament de l'Estat autonòmic. Aquesta anàlisi es fonamenta més en raons polítiques que no pas d'eficàcia o d'eficiència, i en darrera instància respon a la creixent onada de nacionalisme espanyol que d'un temps ençà remou les aigües de l'agitada política madrilenya. Aquesta voluntat recentralitzadora està molt arrelada al PP, que n'és el seu principal portaveu, però també comença a calar en diversos sectors del PSOE, el qual sembla haver abandonat la seva agenda de reformes de la Constitució per fer avançar Espanya cap a un model federal.
A aquesta voluntat recentralitzadora s'ha d'afegir una certa frustració al si de la societat catalana, que sembla orfe d'un projecte polític sòlid i de futur que intenti donar resposta al seu encaix en el conjunt de l'Estat espanyol. La independència no ofereix a dia d'avui garanties de futur, però la majoria dels catalans no es troben còmodes amb la situació actual. Hi ha una voluntat majoritària d'aprofundir en l'autogovern, i el PSC té el deure d'oferir un projecte que materialitzi aquests anhels i que sigui capaç de donar garanties reals que s'impulsarà un canvi a nivell estatal que permeti transitar definitivament cap a un Estat federal i plurinacional. No debades, si la frustració amb l'Estat finalment deixa de ser passatgera i esdevé permanent estarem abocant Catalunya a escollir el camí recte i fàcil.
Tots aquests motius són els que em porten a defensar que el PSC assumeixi la responsabilitat de tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, tal com ja la té al Senat. Un grup parlamentari propi és l'única eina viable avui dia per forçar l'entrada a l'agenda política espanyola de la instauració d'un Estat federal i plurinacional, a través del condicionament de majories i de governs. Només així podrem oferir al poble català garanties que el nostre projecte serà defensat sense condicionants ni interessos de tercers; només així podrem tenir la garantia que el nostre projecte serà considerat seriosament pels socialistes de la resta de l'Estat i per tots els espanyols. Ja és hora que l'Espanya federal deixi de ser una quimera, una destinació a la qual sembla que no hi arribem mai. La societat catalana ens demanda respostes, fets i no paraules, i el PSC se'ls ha de donar.

Des d'aquestes reflexions, que he intentat fonamentar, espero contribuir amb el meu gra de sorra en la renovació del projecte socialista català, perquè com a ciutadà crec que hi ha dipositades grans esperances de futur en un partit que se sap central (que no de centre) a Catalunya.

El PSC i el 28-N: entendre el present...

Dilluns de la setmana que ve, quan hagi passat gairebé un mes des de les eleccions nacionals del 28-N, Artur Mas serà investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. La seva arribada al poder deriva del resultat d'unes eleccions que han sacsejat el mapa polític català, canviant-ne substancialment la seva composició en relació a la legislatura passada (2006-2010). Des de la bona perspectiva que dóna el temps, és hora de veure què va passar aquell dia i de reflexionar sobre les causes que van conduir el PSC al seu pitjor resultat des que fa 31 anys es va restablir el Parlament de Catalunya.

Els resultats obtinguts per les forces polítiques deixen un missatge clar, i és el de la voluntat del poble que governi la federació nacionalista de CiU, però pactant amb les altres forces polítiques presents a l'hemicicle. I és que si hi ha quatre coses que, per sobre de tot, caracteritzaran aquesta legislatura seran les següents:

• L'enorme distància en vots i en escons que separaran el partit del govern (CiU) del primer partit de l'oposició (PSC). En concret, 628000 vots i 34 escons, una distància que mai abans s'havia produït en cap de les vuit legislatures anteriors.
• L'elevat nombre d'escons que obtenen els partits conservadors. En concret, CiU i el PP en sumen 80, un nombre només superat pels que van obtenir conjuntament l'any 1984, quan van sumar-ne 83. Ara bé, si incloem a la suma la candidatura independentista SI o C's, que alguns analistes situen a l'òrbita del centredreta, la IX legislatura serà la que hagi tingut fins ara una major presència de forces conservadores.
  
• L'atomització del Parlament. És el primer cop que hi haurà set partits polítics presents a l'hemicicle.
• Els dos partits majoritaris (CiU i PSC) tornen a ocupar 2/3 de la cambra. Les dues darreres convocatòries electorals estaven marcades pel retrocés de l'espai ocupat pels dos principals partits, cosa que feia imprescindible que es posessin d'acord amb tercers partits per reformar determinades normes que requereixen majoria qualificada. Això ja no serà necessari a partir d'ara.

Com ja hem comentat anteriorment, la derrota del PSC és de proporcions desconegudes en tres dècades. Els 28 diputats obtinguts el deixen per sota del que s'havia considerat el seu terra electoral, que eren els 34 diputats obtinguts el 1995, i amb un percentatge dels vots emesos que amb penes i treballs supera el 18%, cosa que el deixa a vint punts percentuals per sota de CiU i a sis per sobre del PP. A més a més, no ha aconseguit guanyar a cap comarca i ha estat superat per CiU en feus tradicionals i significatius com ara Badalona, Sabadell, Terrassa, Mollet del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, el Prat de Llobregat o Esplugues de Llobregat; en concret el PSC només ha aconseguit imposar-se a una vintena de municipis d'un total de 946, entre els quals no hi és Barcelona. Però, a on han anat a parar els vots del PSC? El 28-N, i tenint en compte que des del 2003 el PSC ha perdut 460000 vots a les eleccions catalanes, 220000 electors van retirar la seva confiança als socialistes. Diversos estudis indiquen que d'aquests votants, més del 49% han anat a CiU, un 35% a l'abstenció, un 10% al PP i el 6% restant a d'altres formacions. És obvi, doncs, que uns resultats així demanden d'identificar amb precisió les causes que els han provocat per poder abordar amb posterioritat una nova estratègia que aconsegueixi de capgirar-los.

Sens dubte, entrar a analitzar el perquè dels resultats del PSC és endinsar-se en un políedre de múltiples costats que descarta d'entrada fer recaure el pes de la derrota en una única causa; fer-ho significaria condemnar la nostra anàlisi a l'error des del punt de partida. Així doncs, segons el meu parer podem atribuir la derrota del PSC a cinc motius principals:

1. La crisi econòmica. Les elevades taxes d'atur que avui dia es registren a Catalunya afecten de forma significativa l'electorat socialista, format principalment per gent de classe treballadora i, en menor mesura, de classe mitjana. La inseguretat personal derivada de la manca d'ingressos econòmics augmenta la volatilitat de l'electorat i el fa més procliu a canvis en el seu comportament, a la cerca d'aquelles formacions polítiques que li ofereixin una major sensació de seguretat i una major esperança vers el futur (més enllà que aquesta sensació o esperança siguin reals o fictícies).
2. Les reformes socials i econòmiques del govern Zapatero. L'agenda de reformes que està desenvolupant l'executiu central perjudica directament amplis sectors de l'electorat socialista, que no entenen com un govern d'esquerres pot estar aplicant unes polítiques més pròpies de formacions liberals o conservadores. Òbviament, l'electorat d'esquerres és altament impermeable a l'argument de la reforma de l'Estat del Benestar com a única sortida a la crisi econòmica, i més quan s'imposa entre els votants la constatació que qui està pagant els plats trencats de la crisi és la gent més vulnerable, amb un govern "socialista" que ha renunciat a fer recaure els majors esforços sobre les classes benestants i que s'ha declarat incapacitat per evitar l'augment de les desigualtats socials. Tot això es pot inscriure en la crisi europea de la socialdemocràcia derivada de la distorsió que les seves polítiques han patit a causa d'experiments com la "tercera via" o el liberalisme social.
3. La sentència del TC sobre l'Estatut. La dispositiva emesa pel TC sobre la carta catalana suposa un revés important per al projecte federal del PSC ja que redueix el seu assoliment a la reforma de la Constitució de 1978. S'ha de fer notar que l'Estatut referendat pel poble català el 2006, el qual representa les seves aspiracions de futur, no va passar el filtre del tribunal, ja que va veure's retallat en aspectes substancials i, en especial, en diversos elements que feien avançar l'Estat espanyol cap a una estructura federal, com ara les previsions que es feien sobre el Poder Judicial. Sens dubte, la sentència pot haver descol·locat els electors socialistes més sensibles amb la qüestió identitària, ja que constata que la Constitució ja no permet cap més avanç substancial en l'autogovern i, a més, posa en dubte elements sensibles com ara el model d'immersió lingüística.
   
4. El soroll dels governs tripartits. La societat catalana, igual que l'espanyola, té encara en el seu ADN polític importants elements del franquisme sociològic, entre ells l'obsessió gairebé malaltissa per entregar-se a un líder fort i carismàtic. Això dificulta l'arrelament de la cultura de coalició entre els electors dels partits polítics i complica la seva acceptació d'un govern format per més d'un partit, en què les renúncies programàtiques per assolir acords i els intents dels partits per fer visible la seva acció de govern són habituals. Així doncs, allò que a d'altres països amb llargues tradicions de governs de coalició és vist com quelcom normal, aquí és percebut com descoordinació.
5. La campanya electoral. En concret dos fets van marcar la campanya en un sentit negatiu. En primer lloc renunciar a reeditar la coalició amb ERC i ICV-EUiA; en un sistema multipardista com el català això equival a transmetre a l'electorat el missatge que es renuncia a governar, ja que el PSC no té cap altra fórmula natural possible per poder-ho fer. I en segon lloc, l'anunci del candidat que es retirarà a les següents eleccions; allò que s'havia de veure com un compromís de permanència curta al poder va ser percebut com un anunci de retirada imminent, donant a entendre que s'assumia la pèrdua de les eleccions. A tot això cal afegir el perfil del candidat, molt valorat en els seus dots de gestió però amb importants mancances comunicatives, cosa que en una societat com la nostra i en el context en què ens trobem no contribueix a arrossegar vots. I, finalment, una campanya en negatiu, definint-se sempre com allò que no s'és, no com allò que s'és.
   

Totes aquestes causes, afegides a una campanya en positiu de CiU i a la capacitat del seu candidat per transmetre il·lusió en un moment en què la població la necessita, van acabar per ensorrar els resultats del PSC. La següent pregunta que cal fer-se és, i ara què?